29 de novembre de 2011

Vida interior

Aquesta nit la petita ens ha deixat bocabadats a son pare i a mi.
Per començar, ha vingut al nostre llit molt abans del que és actualment habitual en ella. En comptes de sentir les seves passes a quarts de sis, a la una i quart ja era enmig nostre.
I des d'aleshores, ha estat molt inquieta, anant-se despertant a intervals, incorporant-se, rodolant per tot el llit.
Primer, enmig del son profund en que estava, no li he fet massa cas, li anava dient "a dormir!" periòdicament i l'anava tapant amb la manta cada cop que es destapava.
Però cap a les quatre s'ha incorporat del tot i quan he obert la llumeta he vist que tenia uns ulls com unes taronges.
Després de comprovar-li la temperatura, i avaluar el seu estat general hem vist que no li passava res a nivell físic. Semblava que no li feia mal res, i que simplement estava desvetllada.
"Dormir no", deia.
Nosaltres, sense confiar gaire en una resposta, li hem preguntat si li passava alguna cosa, si ens volia explicar res.
I per sorpresa nostra ens ha dit que sí! I la seva resposta ha estat : "Marina no amiga".
Hem seguit preguntant i no n'hem tret massa l'entrellat, de fet aquesta nena és una de les seves amiguetes del cole i ens ha estranyat que digués això. Però ho hem relativitzat i li hem dit que ja tornaran a ser amigues.
Ella s'ha quedat més tranquil.la després que nosaltres l'escoltéssim i s'ha adormit amb facilitat fins a les 8 del matí.
Quan son pare l'ha portat a la guarderia, li ha preguntat a la senyoreta si ahir la nostra filla i la Marina s'havien enfadat o si havia passat res. I sí!! Resulta que ahir van tenir una baralla, i inclús van tenir que castigar-les!
M'he quedat ben sorpresa, pensant que aquesta nit hem tingut la primera conversa amb ella sobre les relacions humanes i les seves dificultats!

28 de novembre de 2011

El club de les mames lectores

Ahir va néixer un nou bloc: El club de les mames lectores!
Un club de lectura virtual en el que, a pesar del poc temps que tenim, anirem impulsant noves lectures i farem tertúlia literària!
Hi esteu tots convidats!!

Imatge de James Tissot

23 de novembre de 2011

La difícil convivència entre nens i recent nascuts

Recordo molt bé que els primers mesos de vida de la meva filla, quan hi havia nens una mica més grans que ella en el mateix espai, m'atabalava una mica i patia per si li feien mal.
Els nens petits són imprevisibles i mai se sap quan una carícia pot acabar en una pessigada, o en una mossegada.
Així que sempre estava bastant pendent, fins que, més o menys al voltant de l'any i mig, la petita va començar a interactuar més i començava a passar-s'ho bé envoltada de nens de diferents edats.

I ara que ella ja té dos anys, quan anem a visitar recent nascuts o nens molt petits, estic a l'altre costat. Ara he de vigilar pel contrari, estant pendent en tot moment de que ella no molesti massa als petits, ja sigui per voler demostrar massa efusivitat o per gelosia. Sempre que és possible intento anar-hi sense ella, tant per evitar massa rebombori a les cases de les recent parides com per poder parlar amb tranquil·litat. I sobretot per evitar que les mans de la petita toquin als nens petits, ja que recordo que a mi no m'agradava massa que ho fessin.
Doncs tot i les meves experiències i intentar estar sempre "en guàrdia", l'altre dia enmig d'una trobada d'amigues, la meva filla va estar a punt de fer mal a un nen de poc més d'un mes de vida. Per sort no va passar res, però vaig tenir un descuit imperdonable. Perquè sabent que la meva filla actua encara de manera molt imprevisible no li hauria d'haver tret els ulls de sobre.
No us podeu imaginar lo malament que em vaig sentir!! I això que la mare va ser molt comprensiva!
Li hem recriminat molt a la meva filla el que va fer, així que espero que en les pròximes visites a recent nascuts, que me'n queden unes quantes (aquest final d'any hi ha baby boom al meu voltant), no ho torni a repetir. I sens dubte, jo estaré molt pendent per a que això no torni a passar!

21 de novembre de 2011

Llegint "Una nueva maternidad"

A principis d'any es va publicar aquest llibre escrit per unes 15 mares blogaires, que conté més de 30 escrits on es reflexiona sobre la maternitat des de pràcticament tots els aspectes possibles.
Fins ara no he tingut ocasió de llegir-lo i vull parlar-ne perquè és un llibre molt recomanable (moltíssim, diría). És una lectura que ens obre els ulls i posa nom als canvis en la forma de viure la maternitat que estem experimentant en la nostra societat actual.
No és casual que actualment cada cop siguin (siguem) més les dones que tenim blogs on reflexionem sobre la maternitat i ens preocupem d'estar el màxim d'informades sobre el procés de l'embaràs, del part i de la criança.
Jo realment penso que és una petita revolució, ja que després de moltes dècades les mares actuals som mares que prenem les nostres decisions i no ens posem cegament en mans dels ginecòlegs i pediatres, a qui escoltem però no sempre fem cas en els seus consells sobre la son i l'alimentació dels petits, per exemple.
Molts dels escrits d'aquest llibre ens fan adonar que els nostres fills no són com molta gent ens vol fer creure, i que és molt natural que als dos mesos no dormin 8 hores seguides cada nit ni mengin durant el dia cada tres hores.

"Demostrar que lo mejor para el bebé humano es algo que no necesita comprarse con dinero es ya de por sí revolucionario". Ileana Medina

"Si tu bebe come cada poco rato, llora si se queda solo, no se duerme sin tu pecho y le gusta que le cogas en brazos... ¡ENHORABUENA! Has tenido un bebé humano que, además de todas las necesidades de un mamífero, tiene una individualidad que le hace luchar por lo que necesita". Nohemí Hervada

Jo he parlat en moltes ocasions de com les lectures dels llibres del Carlos González mentre estava embarassada em van obrir els ulls i em van fer veure clarament quin tipus de mare volia ser, i en certa manera ja era. "Una nueva maternidad" segueix una línia molt similar de la que defensa Carlos González, amb la diferència que aquí les dones parlen des de la seva pròpia experiència i els escrits són més reflexions que comprovacions científiques.

Tot i això, en el llibre, hi ha alguns escrits que no m'agraden tant. Hi ha alguns moments, en que s' exalta la figura del fill com una espècie de gran mestre que ens guia i en tot moment ens diu el que hem de fer. Jo no ho comparteixo perquè tenir un fill, per mi, ha estat a la vegada l'experiència més feliç i la que m'ha fet sentir més segura de mi mateixa i a la vegada la que m'ha fet viure sentiments de frustració i de molts dubtes. Ser mare, al meu parer, no és sempre instintiu i fàcil.
Tampoc m'agraden els que parlen de la criança natural com la solució a tots els problemes del nen i de la societat. Un nen al que alimentem amb pit a demanda i portem lligat al coll tot el dia, també plora en molts moments. La criança natural (o corporal, com diuen al llibre) és una opció de criança, la que sembla que instintivament estem aplicant en major o menor mesura les mares de la nostra generació entre les que m'incloc, però no és la solució a absolutament tot.

En general, però, és un llibre molt sincer que m'ha fet pensar moltíssim en la meva pròpia maternitat i que recull sentiments i emocions molt intenses. La maternitat és un revulsiu i ens canvia la manera de veure moltes coses, això està claríssim! I aquest llibre ho expressa perfectament.

18 de novembre de 2011

El final d'un gran vincle

Ja fa una setmana que la meva filla ha deixat de popar. I, tal hi com estic veient com va tot, crec que puc dir sense equivocar-me que ha arribat el final de la nostra llarga lactància.

La setmana passada vaig trobar-me malament durant alguns dies, amb unes dècimes de febre i molt mal de cap. I aquest malestar va fer que no em vingués gens de gust donar-li el pit, no em sentia còmoda.
Aquells dies va portar-la a dormir el seu pare. Ella primer insistia en que la portés jo, i deia "popa, popa" però com que em veia ajaguda al sofà amb la manteta, al final no insistia més.
Després de dos dies així, jo ja estava decidida a aprofitar l'ocasió per deslletar-la. Ja feia temps que pensava en aquesta possibilitat, ja em sentia feliç d'haver-li donat tant de temps i, si ho allargava era per lo molt feliç que ella estava quan popava i perquè tenia molt clar que no volia acabar-ho de forma brusca.
El dissabte, però, em vaig fer enrere perquè al dormir la migdiada ella me'n va demanar i , tot i que vaig intentar explicar-li que la lleteta s'havia acabat, no va haver manera de fer-la adormir sense la popa. De fet, la seva reacció era molt normal, ja que tots els dies de la seva vida, fins ara, l'havia adormit d'aquesta manera.
Però com que jo continuava amb una sensació estranya i no em venia massa de gust donar-li més popa, el diumenge va tornar a portar-la a dormir el seu pare. I així fins dijous.
Ahir, ja la vaig portar a dormir jo i, tot i que quan anàvem cap a l'habitació em va dir algo de la popa, un cop allí no me'n va demanar. I es va adormir mentre li cantava una cançó.
I avui igual. Quan hem entrat a l'habitació, en comptes de dir-me "Popa!" m'ha dit "Son, soneta", que és una de les cançons que li canto per adormir-la.

Així que fins aquí hem arribat. Em sap greu haver estat jo la que més ha contribuït en aquest final (ella en cap moment l'ha rebutjat), però estic també molt contenta de tot el camí recorregut. 2 anys de lactància! (i quasi justos, sembla fet expressament!). Molt més del que mai hauria imaginat. La petita se n'ha fet un fart, de popa! Així que estic molt orgullosa i recordaré sempre amb molt de carinyo tots els moments que hem compartit, les carícies, les mans als meus cabells, la seva veueta al demanar-me'n, la imatge de com anava tancant els ulls cada cop que s'hi adormia....
Sé que no serà fàcil i tindré també moments en què hi pensaré amb tristesa, ja que no crec que torni a trobar moments de comunicació íntima i d'unió tan forts amb ella. Vindran d'altres coses, ja ho sé, però això no tornarà mai. I hauré de tornar a aprendre a viure amb un cos que ja és únicament meu i no també una mica seu. Suposo que és llei de vida!

Com deia l'altre dia, se'm fa gran!

Imatge de Mary Cassatt

16 de novembre de 2011

La memòria dels nens

És sorprenent la gran memòria que tenen els nens! Em sobta molt com repeteix el nom d'una persona amb la que vam anar a un lloc determinat el dia que, setmanes després, tornem a anar aquest lloc. O com recorda detalls i reconeix les cares, per exemple, de quasi tots els pares de nens de la guarderia.

La memòria a curt plaç, en canvi, deu funcionar diferent, almenys pel que observo amb la meva filla. Els dies que he de deixar a la petita a la guarderia de 9 a 5, quan vaig a buscar-la a la tarda i li pregunto què ha fet i què ha dinat, sempre em contesta: "poma", "magdalena","plàtan" o d'altres aliments que, lògicament, no són els que ha menjat per dinar sinó els del berenar. És a dir que recorda allò més proper què ha menjat, però no el que ha menjat fa més hores.

A partir d'observar aquest fet m'he adonat de lo poc que avarca la memòria recent dels nens i com a les 5 de la tarda el que han fet al matí els hi queda molt lluny.

Quan van celebrar la castanyada, per exemple, jo vaig anar a buscar la meva filla a les 12 del migdia i aleshores em va explicar (a la seva manera) molts detalls de com havia anat la festa, si havien ballat, cantat.... A la tarda vaig tornar a portar-la i en anar-la a recollir, em vaig fixar com les mares que anaven a recollir els nens que estaven a la guarderia des del matí, al preguntar-los-hi per la castanyera, els nens posaven una cara de com si no sabessin de que estaven parlant. Em va semblar molt curiós i em va saber una mica de greu, perquè aquell mateix nen al migdia segur que hauria explicat amb emoció com havia anat tot.

Això em fa reflexionar sobre lo important que és intentar deixar el mínim d'hores possibles als nens sols a la guarderia ja que d'aquesta manera comparteixen menys experiències amb nosaltres, amb tot el que això comporta.

I també em vaig quedar molt parada un dia de la setmana passada en la que van fer una excursió. Era un dels dies que la deixo fins a les 5 i en anar-la a buscar no em va saber explicar gran cosa dels ànecs que havien anat a veure. L'endemà, però, al preguntar-li si el dia abans havien fet una excursió, sí que em va donar més detalls, semblava que se n'enerecordava més que no pas el mateix dia. Suposo que el fet de preguntar-li i anar-li donant informació va ajudar, però el record va venir-li de manera més espontània que el dia abans. Misteris!

15 de novembre de 2011

Sóc una mama que fa història!

L'Anna del blog Fentdemama ha celebrat les 100 entrades del seu bloc d'una manera molt original i especial: creant un premi!
I em sento molt afortunada de rebre'l, juntament amb la Sandra.
Moltes gràcies per pensar en mi! Ja t'he dit moltes vegades lo molt que aprenem amb el teu blog, a la vegada que reflexionem i intercanviem opinions sobre la maternitat al llarg del temps i també a l'actualitat.

El premi demana explicar una història de vida, narrar un moment de la nostra infantesa en què recordem haver estat molt felices amb els nostres pares. Em fa especial il.lusió recordar aquest moments, justament en aquestes dates que són una mica tristes per mi ja que fa set anys que la meva mare ens va deixar.

Són molts els bon records de quan era petita, vaig ser una nena molt feliç. Sempre penso que mentre sàpiga donar-li a la meva filla el mateix que els meus pares em van donar a mi, de ben segur serà una nena també molt feliç.

Recordo les nits en que alguna cosa em despertava i cridava a la mare, i com m'agradava que s'ajeies amb mi fins que tornava a adormir-me. I també recordo que estava molt contenta les nits que el meu pare em venia a fer companyia abans de dormir i m'explicava el conte de les set cabretes. Així que, els dos records, sense voler-ho, tenen a veure amb la nit i amb la companyia.
Enllaç
Passo aquest premi a dos blocs que em van enganxar des del primer dia que els vaig descobrir:

- A la Mirashka de Hi veig doble
- Una mama a la vida moderna

Amic invisible de mares blogaires


Aquest diumenge 20 de novembre, a part de ser el dia de els eleccions generals, també és el dia que finalitza el plaç per apuntar-se i poder participar a l'amic invisible que ha organitzat La Pantigana des del seu bloc. En aquest enllaç hi trobareu tota la informació!
Jo m'hi he apuntat i penso que pot ser molt divertit: serà una manera de conèixer-nos més, de ser imaginatives en el regal, de il.lusionar-nos amb l'espera del nostre paquet...
El Nadal són aquestes petites coses, no?
Animeu-vos!

13 de novembre de 2011

L'efecte "stranger in the train"

Hi ha un fenomen que experts en l'anàlisi d'Internet com a mitjà de comunicació com Weinberg o McKenna qualifiquen com "The stranger in the train effect", a través del qual s'explica l’auge dels blogs personals, dels photoblogs i d'altres pàgines on els usuaris difonen contingut molt personal a complets estranys.
Actualment, per exemple, no ens limitem a mostrar les fotografies personals només als nostres familiars, sinó que ens exhibim davant de persones a les que només coneixem a través de la xarxa. I l’anonimat real o la sensació d’aquest que tenim quan difonem aquestes imatges personals fa que mostrem parts de la nostra vida que mai haurien format part dels tradicionals àlbums de fotografia, ja que contenen dades molt més íntimes de les que mostraríem als nostres familiars.

Trobo molt encertat el nom donat a aquest fenomen, i m'ha fet reflexionar al voltant del concepte de "l'altre" que tinc quan escric un post.

M'he adonat que quan escric no ho faig mai pensant en una única persona, sinó en moltes de possibles i és probable que això faci que al final potser tot sigui massa vague.

1.- D'una banda escric pensant en les persones que no conec de res , és a dir, pensant en ningú en concret. Segurament si aquest fos l'únic "altre" amb qui pensés, escriuria amb molta més llibertat i opinaria sobre molts altres temes.

2.- En escriure, inconscientment també tinc al cap a les mares blogueres a les que conec virtualment (i a algunes també físicament) i és possible que aquest pensament em faci pensar ja en certes reaccions a l'hora d'escriure i em fa obviar també molts preliminars perquè totes tenim ja molt coneixement previ de nosaltres mateixes.

3.- D'altra banda quan escric també penso en els amics i familiars que llegeixen el meu bloc i que segurament fan que em sigui més difícil parlar amb la llibertat amb la que parlaria si tingués com a lectors nomès complets desconeguts.

4.- Escric també pensant en el meu jo futur, quan d'aquí molts anys la nostàlgia em porti a revisar els meus anys de mare primerenca.

5.- I escric també per la meva filla quan sigui gran, per a que pugui tenir les vivències dels seus primers anys ben recopilades. Tot i que no sé que en pensarà ella d'aquest bloc, potser no li agradarà que l'hagi escrit, mai se sap!
Com veieu, tinc tantes opcions al cap, que quan he llegit sobre la teoria de "l'estrany del tren" he pensat que seria una bona idea apropiar-me'l per tenir-lo al cap mentre escric. M'agrada pensar que estic explicant tot això a una persona a la que acabo de conèixer en un tren i m'inspira confiança.

A aquest estrany avui li explicaria que estic contenta tot i estar una mica malalta, que hem celebrat l'aniversari de la petita en família. Ha rebut un munt de regals (unes botes d'aigua, un impermeable, un paraigües, un tricicle, un puzle i dos contes!!) i que i ha agradat molt portar una corona de cartró tot el dia.

I vosaltres amb qui penseu quan escriviu un post? Què li explicaríeu avui?

Imatge de Benjamin West Clinedinst

11 de novembre de 2011

Se'm fa gran

On és aquell nadó que va costar tant que arribés a pesar quatre simples quilets?
On és aquell cosset que s'havia d'agafar amb delicadesa, de tan fràgil?
On són aquells bolquers minúsculs talla 1 i aquell pijamet verd de la talla 0 que tant va portar?
On és aquell rostre de nadó que assajava gestos, sons i ganyotes i el qual jo contemplava durant hores?
On és aquella personeta a la que alimentava exclusivament de la meva llet, enmig de dubtes i indecisions al principi, i amb gran plaer després?

No sé com ha passat, però la meva filla se m'ha fet gran en un obrir i tancar d'ulls. S'ha fet molt gran. Ja fa mesos que no tinc un nadó, sinó una nena petita.

Ara tinc una nena que ja pesa onze quilets.
Tinc una nena que se m'escapa a mig vestir cada cop que l'hi he de canviar la roba, mentre em diu quina camiseta creu que li he de posar.
Tinc una nena que no porta bolquer i vol baixar-se els pantalons soleta quan va a fer pipi.
Una nena que contesta sempre al telèfon i si no m'afanyo quasi no em deixa ni parlar.
Una nena que deixa de sobte la popa per cantar una cançó o demanar el que voldrà per sopar i continua popant després.

Una nena que avui fa dos anys! Moltes felicitats petita!

Imatge de Delia Broen

9 de novembre de 2011

Fer difícil allò fàcil


Aquests dies en que miro enrere i contemplo els dos anys viscuts com a mare, immersa de ple en la tasca de la criança, veig com moltes coses que em preocupaven (o que em deien que m'havien de preocupar) s'han anat solucionant soles, sense que fes falta cap intervenció per part meva, sinó a causa del propi desenvolupament de la meva filla.

I em sento una mica decebuda de recordar, des de la distància, comentaris d'alguns professionals o persones de l'entorn que s'entestaven en convertir en un problema coses que no ho eren pas.

1. Un exemple ben clar és el consell absurd de que els nens no s'adormin al pit, del qual ja he parlat en una altra entrada. Perquè fer sentir malament a les mares que ho fan? Si el fet d'adormir-se sense el pit ja arriba sol! Ara la meva filla fa unes popades, cada cop més curtes, i després s'incorpora, diu "dormir no", vol cantar, vol aigua, finalment diu "dormir sí", després s'incorpora de nou, li faig unes freguetes a l'esquena i finalment s'adorm! Hi ha dies, quan s'allarga massa aquest ritual, en que penso: Tant de bo s'adormís a la popa!

2. Un altre exemple és el del collit. Si durant els primers mesos hagués sabut el que sé ara, sens dubte hagués contestat amb millors arguments a tots aquells qui ho qüestionaven! Per nosaltres ha estat la solució més pràctica, a banda de la que ens ha proporcionat millors moments i més sentiment de família. Ara, des de fa mesos, la petita se'n va a dormir al llitet de la seva habitació ben contenta. Sí, a mitja nit sempre fa cap al nostre llit, però ho gaudeixo sense qüestionar-ho: és el que toca ara. Ja dormirà tota la nit seguida al seu llitet algun dia, n'estic seguríssima. I aleshores segur que la trobaré a faltar. M'arrepenteixo d'haver intentat forçar aquest procés en alguns moments, perquè ara sé que ella l'hagués fet soleta.

3. El tema de la retirada del bolquer també segueix aquesta línia. Ha estat molt més fàcil del que m'imaginava, quan escoltava com la gent em deia (ja des del juny passat): "aquest estiu li hauràs de treure", "fes-ho ara perquè sinó t'hauràs d'esperar fins l'any que ve", i em feien viure aquest moment com si hagués d'escalar una gran muntanya. Sort que les mares, sobretot amb el pas del temps, no fem massa cas dels consells i escoltem els nostres fills, ells ens ensenyen com fer les coses. Jo no li he tret el bolquer a la petita aprofitant que jo tenia un cap de setmana llarg o que feia bon temps, sinó que ella l'ha deixat quan estava preparada. Si hagués coincidit, perfecte. Però no ha estat el cas i tot i això ha anat tot molt bé. Un èxit!

Bé, i hi hauria més temes, com la introducció dels aliments o el fet d'agafar-los en braços.

Veient això, no puc evitar pensar, perquè ens pressionen tant? Perquè algunes persones, enlloc de mirar-nos amb un somriure complaent, d'aquell qui ja sap que tot passa i tot arriba, ens insisteixen tant en que fem difícils les coses fàcils i visquem aquesta època amb dubtes i indecisions que resten lloc a la gran alegria que hem de sentir? Perquè moltes d'aquestes persones són professionals de la salut o de l'educació?

Per sort no vaig fer mai cas a aquests mals consells, perquè sens dubte estar prop dels petits, entregar-nos-hi a fons és el millor que podem fer! Però per molt que pensi que ho he fet, quan miro enrere, encara penso que ho hauria d'haver fet més!

7 de novembre de 2011

Coses que m'agraden i coses que no


Ara que s'aproximen els dos anys de la petita de casa (cada cop menys petita), em ve de gust fer una llista de totes aquelles coses que li agrada fer i aquelles que no tant. Com una mena de resum d'aquests dos anyets!!


Coses que m'agraden

- La popa de la mare
- El iogurt ("abú")
- El petit suis ("abibi")
- Les madalenes ("amena!")
- El raïm ("aim")
- Tot el menjar en general
- Estar a la faldeta de la mare ("apeta mama")
- Que arribi el papa de treballar
- Escoltar cançons al cotxe del pare. ("i es pou", "pesó a lleida").
- Escoltar música, cantar i ballar ("amiqueta ballem").
- Caminar
- Fer excursions amb les cosinetes o el Pepito
- Que la padrina em doni pernil dolç quan l'anem a veure a la botiga ("apido").
- Menjar el postre a la faldeta del padrí
- Venir a dormir al nostre llit ("llitet gran")
- Anar a la guarderia amb la senyoreta Dolors
- Parlar per telèfon
- Passejar la nina
- La moto
- Mirar el conte del "busquem busquem".
- Els baldadors
- Jugar a amagar


Coses que no m'agraden

- El iogurt amb coses, ja sigui sucre, mel o d'altre sabors.
- El pebrot.
- L'aigua de la dutxa, sempre massa calenta pel seu gust.
- Que marxi la mare, tot i que cada cop es queda més contenta. ("mamá taballar")
- Estar al cotxet
- Que m'ajudin a fer coses que ja puc fer soleta ("mama no jude").

3 de novembre de 2011

La crueltat del cançoner (2)

Fa mesos vaig publicar un post on comentava la crueltat del cançoner infantil, en concret en la cançó de baldim baldom, la qual em va sorprendre molt el primer cop que la vaig sentir.

Doncs aquest cap de setmana n'he descobert una altra! Entre panellet i panellet, la padrina de la petita li cantava una cançó que recordava de la seva infantesa.

A la meva filla de seguida li ha agradat perquè va acompanyada d'una coreografia. Jo li cantaria però la lletra és de les més cruels que he sentit últimament!!

A veure que us sembla:

" La mare em fa sopes
no me'n vol donar
l'agafo pel monyo
i la faig rodolar.
Rodola que rodola
no te'n donaré
l'agafo pel monyo
i la tiro al carrer".

Imatge de Camillo Zepeda