29 de juliol del 2012

"Pariràs amb dolor"

 Vaig ingressar a l'hospital a les 11 de la nit i el meu fill va néixer a les 5 de la matinada. Així que vaig estar sis hores de dilatació dolorosa, tot i que fins a les 3.30 ningú em va reconèixer que estigués de part.

I tret de la part negativa que ja vaig explicar, penso que aquestes circumstàncies van fer que pogués tenir el meu part natural tal i com volia i que tot anés força ràpid. És a dir, el fet de que "no" estigués de part segons les llevadores i el ginecòleg va fer que no m'estiressin en una camilla tan bon punt arribés. Al contrari, no vaig parar de passejar-me amunt i avall: que si cap a la sala on hi ha el ginecòleg, que si cap dalt a l'habitació, que si a fora a la sala de visites a parlar amb el meu home... Estic segura que tot aquest moviment va fer que el part no s'aturés en cap moment (de fet, els moments en que se m'aturava era quan em feien monitors, moment en que estava totalment estirada en un llit).

A més, com que em feien creure que tot anava molt lent, no vaig gastar esforços psicològics en preparar-me per al part fins que ja el vaig tenir molt a prop. 

Així que a les 3.30, quan per fi vam entrar el meu home i jo a la sala de dilatació, vam  intentar oblidar tot lo negatiu que ens havia passat fins aleshores. El primer que vam fer és demanar la pilota, tenia clar que volia continuar plantada. Em van ficar finalment l'antibiòtic i vaig provar varies posicions amb la pilota, que em van anar super bé. Asseguda i de genolls a terra amb els braços a la pilota. La presència del meu home també va ser clau per animar-me i ajudar-me a suportar les contraccions, cada cop més doloroses. 
Mentrestant, sentia una noia al meu costat que tampoc portava epidural i que estava a puntíssim d'entrar a la sala de parts. (Més tard, la llevadora em va comentar que potser jo havia anat tan ràpid al final per "simpatia", que al sentir l'altra jo em vaig activar). 
Va haver un moment  que em vaig marejar i vaig estirar-me al llit. Aleshores em va venir una contracció llarguíssima i molt dolorosa, la pitjor que recordo, en la que vaig treure molta aigua i vaig notar com el cap del nen baixava molt. Vaig cridar moltíssim, demanant l'epidural a crits, que me la posessin ja, que allò era in-su-por-ta-ble i que no podia més  Ningú es va alarmar massa davant el que per mi era el moment més dolorós de la meva vida. Les llevadores passaven per allí, però sense dir-me quasi res. Però quan vaig tornar a cridar i dir que tenia ganes d'empènyer, que notava com si m'estès fent caca, llavors va venir una llevadora corrents i em va fer un tacte.

"L'epidural vols? El que hem de fer és anar a la sala de parts, que el nen ja està aquí!".
Em va dir que si no fos ella la que m'havia fet un tacte feia una hora no es creuria que amb tant poc temps hagués completat la dilatació.
Jo m'estava morint de dolor i no parava de cridar i dir barbaritats  (me'n vull anar cap a casa, no podré parir-lo, això és un infern...). Puc dir que és el dolor més gran que he sentit mai, i tant. Quan notava que em començava una contracció, m'aterrotitzava! Eren llarguíssimes i sentia com si em partís per la meitat.
El meu home, que em sentia cridar a la sala de parts mentre ell encara estava vestint-se per entrar-hi, diu que es pensava que quan entraria ja l'hauria tingut,
Un cop allí, però, els dolors ja van començar a ser menys intensos. Quan vaig començar a empènyer vaig notar un alleugeriment. El problema és que un cop sortia el cap, tornava a entrar. El nen tenia un volta de cordó que l'espenyia cap amunt. En una contracció vaig empènyer fort i la llevadora li va treure el cordó, i aleshores ja va sortir tot. Ho vaig notar perfectament. Una sensació molt bonica.
Quan vaig veure-li la careta, per fi, tremolava de felicitat.
I aleshores me'l van posar a la panxa i em van dir que no me'l posés directament a la popa, que deixés que ell hi anés sol. I sí! Va anar reptant fins que es va enganxar!! Molt emocionant!

I així va acabar el part, amb els dos molt contents i emocionats. Jo, esgotada però amb l'energia i el "subidón" que dóna el part. Vam estar dues hores a la sala de recuperació els tres junts i ja després cap dalt a l'habitació, a descansar.

Ho havia aconseguit i, tot i els tràngols que vaig haver de passar,  va ser l'experiència més intensa i gratificant de la meva vida!

27 de juliol del 2012

"No estás de parto"

Aquesta vegada tenia molt clar que volia viure l'experiència del part intensament des del principi al final. Volia gaudir-lo i, a poder ser, parir sense cap mena d'anestèsia. Sabia que això no seria fàcil, no només pel dolor que pogués sentir sinó perquè avui en dia els hospitals estan preparats per atendre parts molt medicalitzats. Així que sabia que hauria d'anar una mica a contracorrent i que depenent de l'equip que em trobés en aquell moment les coses podrien anar millor o pitjor.
Doncs no vaig tenir sort. Les circumstàncies que em vaig trobar en 'arribar a l'hospital van ser nefastes, el pitjor panorama que em podia imaginar. Aquí va el relat dels fets:

El diumenge al migdia vaig començar a trobar-me malament. Una mica marejada, molta pressió a la panxa, poca gana...
Cap a les 6 vaig notar les primeres contraccions fortes, i amb la primera vaig perdre una mica del tap mucós. Estàvem a casa, tots tres, i recordo que la petita jugava a que anava a treballar i que jo li havia de guardar la nina. "Ja he arribat! Què s'ha portat bé?", anava dient cada vegada que venia a recollir-la. Així que jo estava ben distreta i vaig aguantar bé el dolor fins a quarts de nou, que ja vaig veure que allò anava en serio.
Em vaig dutxar, vam preparar les coses i vam deixar la petita amb el padrí. "Anem a l'hospital. Segurament que avui naixerà el germanet". Em vaig acomiadar d'ella molt emocionada i vam anar cap a Lleida, cap a l'Arnau.
Un cop allí tenia contraccions cada 5 minuts. Però no vam voler entrar de seguida a l'hospital, vam fer un  passeig pels voltants.
Finalment, vaig ingressar i em van fer passar sola a maternitat, en una sala molt precària ja que l'habitual estava en obres. Em van fer esperar una estona i finalment a les 11 em van ficar a monitors. És curiós que just la mitja hora que m'estaven monitoritzant vaig tenir poques contraccions, i no gaire intenses. 
Mentrestant, vaig avisar a la llevadora que tenia el cultiu positiu, per si m'havia de començar a posar l'antibiòtic.
"Primer hem de veure si estàs de part". Caram, vaig pensar. Jo ho veig claríssim! L'altra vegada no recordo que ningú em qüestionés aquest fet. "Ara et valorarà el ginecòleg".
A la 1 el ginecòleg més malcarat de la història em va fer un tacte sense dir-me ni hola ni mirar-me a la cara. Posa els dits i quan els treu em diu: "Ya te puedes ir a casa. No estás de parto".

No em va dir de quants centímetres estava ni res. Jo vaig flipar perquè tenia contraccions molt doloroses casa 3 minuts (ell en va presenciar unes quantes). I vaig insistir en que no volia marxar, que em notava molt apurada i que creia que ja havia esperat prou. Una veu salvadora d'una auxiliar que voltava per allí va proposar que em donessin una habitació. "Mañana a las 7 te vuelvo a mirar". Es va despedir el ginecòleg odiós.
Pugem el meu home i jo cap a l'habitació, la més tètrica, vella i petita de tot l'hospital. M'estiro al llit i trenco aigües.
Baixem cap a baix una altra vegada. Entre que em fan esperar, fins a les 2.30 el ginecòleg no em torna mirar. Quan ho fa, el primer que em diu es "¿A tí quien te ha dicho que has roto aguas?". "¿Y tu ya has parido otro?". Quan estic a punt de pujar a la camilla em ve una contracció forta de les que no et pots ni moure i li dic "Un momento". 
"No tenemos toda la noche", sentencia ell.
Aquí ja me'l vaig quedar mirant amb odi i incredulitat. Però què s'ha pensat aquest imbècil? Tenia tan clar que estava de part que vaig estar a punt de contestar-li que la que no tenia tota la nit era jo, perquè notava com estava dilatant cada vegada més.
Em mira i dubta constantment de si he trencat aigües o no. Devia haver tret poc i ho va  haver  de comprovar amb una tira que analitza si el líquid que s'ha tret és realment líquid amniòtic o no.
Surt positiu.
"Y de cuantos centrímetros estoy?"
 "Te he valorado hace una hora y no estabas de parto, no te voy a estar valorando a cada momento". 

Em porten amb les llevadores a monitors i allí, sola com un mussol sense que ningú em digues res, ni m'escoltés quan insistia que volia l'antibiòtic, amb el meu home fora, esperant-me en una cadira a la sala de visites, vaig posar-me a plorar. Estava tan trista!  El dia que afrontava amb tanta il.lusió s'estava convertint en una merda. A sobre, semblava que ningú volgués creure que estava de part! I jo, amb uns dolors increïbles.
Per sort, no em vaig desanimar. Era el meu dia, no volia plorar. I per dins, estava convençuda que tot acabaria bé. Estic contenta de no haver claudicat davant el clima inhòspit, de que no em robessin el meu part. Vaig ser forta.
Una llevadora compassiva tot i que no del tot empàtica es va apiadar de mi i es va acostar a preguntar-me què em passava. "No ho sé. No sé res. No sé ni si estic de part. Ningú em diu res. Vull saber de quan estic dilatada". Ara et miraré jo, em va dir.
Estava de quatre centímetres, a les 3.30 de la matinada. "Sí que estàs de part, però vas molt lenta. Avisa al teu home per si se'n vol anar a dalt a dormir i tu et quedes aquí".
Vaig sortir a buscar el meu home, em vaig desfogar amb ell explicant tot el que m'havia passat. Ell no se'n va pas a dalt a dormir, també veia claríssim que el part era pròxim. 
Per fi entrem els dos junts a la sala de dilatació i ens preparem per afrontar el part tal i com nosaltres volíem. Poc ens pensàvem que al cap d'una hora, ja tindríem el nostre fill en braços!! 

Un altre dia explico com va acabar tot i com vam convertir una situació tan negativa i inhòspita en una bona experiència!

26 de juliol del 2012

Ja som quatre!


El diumenge a la matinada, just el mateix dia que complia les 40 setmanes, va néixer el petit de la família!

Tot va anar molt bé, estic molt i molt contenta. Aquest nen és un angelet!

Així que estic de nou familiaritzant-me i re-aprenent la bona olor que fan els recent nascuts, al color de pell que tenen tot just neixen, a la brillantor dels seus ulls, a la manera en que obre la boqueta quan té gana, al dolor que fa el mugró els primers instants, a les contraccions de l'úter mentre el nen popa, a les elucubracions de la gent sobre a qui s'assembla, a mirar-lo extasiada com dorm, a emocionar-me amb el seu somriure involuntari, a netejar el meconi, a notar els pits infladíssims davant la imminent pujada de la llet, a dormir amb un ull obert i obrir la llum cada cop que sento un sorollet, a agafar-li fort la maneta, a patir per si s'ha quedat tip, per si tindrà calor, o fred, per que no s'ofegui amb les glopades...

I tot és nou, com ho és cada nen. A més, aquesta vegada comparteixo totes aquestes emocions dels primers dies de maternitat tenint ja una filla de dos anys i mig, la germaneta gran, que està contentíssima amb el germanet. El busca, el passeja, el vol agafar tota l'estona... Per tant estic aprenent a tenir un ull a cada nen, a treure tot de ninos del bressol abans de poder estirar-lo ja que ella hi ha jugat, a tenir una ajudanta cada cop que li canvio el bolquer i a popar envoltada de sorolls enlloc de la tranquil.litat de quan tens un sol fill.

Espero tenir temps aquests dies per escriure totes aquestes emocions, tan intenses. Vull explicar en detall com va anar el part, que va començar molt malament i va acabar molt bé, sense epidural com jo volia. 

De moment, gaudeixo aquests primers dies al màxim! Estem tots molt contents!


20 de juliol del 2012

39 setmanes




Ja estic de 39 setmanes, a 3 dies de complir la data prevista de part.
Per la petita, vaig passar-me 9 dies del dia que suposadament complia 40 setmanes. A veure què passarà aquest cop.... 

La veritat és que estic una mica nerviosa. Aquesta setmana, cada dia penso que pot ser el dia. I tot el que m'envolta m'hi fa pensar. Des dels iogurts que hi ha a la nevera, que  ja tenen una data de caducitat més enllà de la meva data prevista de part, als esdeveniments que vaig programant per la setmana vinent, els quals deixo sempre amb la incògnita de si hi podré assistir o no.

Jo em trobo molt bé. Vaig tenint contraccions de Braxton força sovint, i també pressió a la part baixa de la panxa. Però res més. Combino dies de molta energia amb d'altres de molta son.

Avui he tingut monitors. La veritat és que quan vaig demanar hora per a aquesta setmana ja vaig demanar-la pel divendres amb l'esperança que ja hagués parit, perquè per mi és un pal això d'anar a monitors. Ja ho recordo així de l'altre embaràs. Però m'hi ha tocat anar! Durant els 20 minuts ajaguda he tingut vàries contraccions, i el nen també s'ha mogut molt. Portava menjar al bolso perquè ja sabia de l'altra vegada que si no es mou t'has d'estar un munt d'estona fent el monitor.  Així que aquesta vegada anava preparada, tot i que la llevadora m'ha portat de més un suc de fruita. Així doncs el nen no ha parat de donar puntadetes durant tota l'estona!

Després el ginecòleg ha valorat els monitors, m'ha dit que tot està bé i que tant pot ser que em posi de part d'aquí a 10 minuts com d'aquí a 10 dies, que amb els segons mai se sap. 
I m'ha citat per la setmana vinent. A veure si no m'hi cal tornar!!!

19 de juliol del 2012

"Un altre nen?"


Avui em ve de gust explicar-vos una altra història de la meva padrina. Aquest cop, té relació amb el naixement del seu quart fill, que, com tots els que va tenir, va ser un nen. I ja és casualitat que venint d'una família de sis germanes com la de  la que ella provenia (bé, van tenir també un nen, l'únic, que va morir de petit), ella tingués cinc nens.

Doncs el dia del naixement d'aquest fill estava la meva padrina a casa envoltada de les seves germanes, les veïnes i, si hi havia arribat a temps, de la llevadora del poble. Aquesta última era del tot prescindible segons m'explica la padrina, ja que tot i que primerament n'hi havia una que era molt bona, la nova que la va substituir "no sabia ni per on havia de sortir la criatura". Molts estudis, però poca pràctica, deia.

El dia del part, un cop va néixer el nen, un veí del carrer va anar a avisar al meu padrí, que treballava al tros a uns quants quilòmetres del poble. 

- "Has tingut un nen!"; li va dir.

Content, el meu padrí va córrer cap a casa per a conèixer el que seria el seu quart fill. Pel camí, es va trobar encara un altre veí del poble que també coneixia la bona nova i, fent referència a la coincidència de sexe que es repetia a la família, li va dir:

- "Un altre nen! Has tingut un altre nen!"

El meu padrí,  pensant que aquest veí es referia al moment present i no pas a la tradició familiar de tenir fills barons, es va sorprendre:

- "Un altre nen?"

I va córrer cap a casa encara més de pressa convençut que havia tingut bessons.

I així va ser com, quan va entrar a l'habitació on hi havia la meva padrina recent parida, després de fer una breu mirada al nen recent nascut que ella tenia als braços, va començar a buscar per tot arreu dient:

- "I l'altre? On és l'altre?"

La meva padrina sempre explica divertida aquesta anècdota, ja que després de tot l'esforç que suposa parir una criatura, l'home el primer que demanava era on estava "l'altre"!! Fins que no es va desfer el malentès van passar una estona ben surrealista!

13 de juliol del 2012

"Al revés, mama"



L'estona en que expliquem contes abans d'anar a dormir és una de les que no perdona mai la petita. Al contrari, normalment sóc jo qui li he de dir "ara, prou" i limitar-li el número de llibres que em va portant. 
Des de fa temps, ella vol que li expliquem algun dels llibres "al revés". I no vull dir de darrere cap endavant, sinó que per ella al revés vol dir barrejant personatges i històries.  Un dia em vaig equivocar mentre explicava el conte de la Caputxeta, i li vaig dir Blanca neus. La petita es va fer un fart de riure, posant-se les mans al cap i dient "No!!", juganera.
I des d'aleshores em demana sovint que li canvii els noms als personatges. Si llegim el conte del Teo, vol que digui que és el Sant Jordi, o el Simó i que a més vagi canviant alguns detalls de la història (ex: si agafa un tren jo dic que agafa un autobús). Ella se'm queda mirant rient i dient "noo!!". S'ho passa pipa.  Si llegim el Patufet, vol que digui que és el gegant, el centpeus és el gall que té tos, els tres porquets es troben un drac....

I també li encanta que ens "equivoquem" de lletra amb les cançons. La cançó de "Baixant de la font del gat", quan diuen "pregunteu-li com se diu", anem canviant el nom pel seu o dels seus amiguets i ella gaudeix molt.

Suposo que ja ha arribat el moment en que està molt familiaritzada amb els personatges dels contes, i el fet de mesclar-los li fa desenvolupar la imaginació i el sentit de l'humor, a la vegada que se sent important corregint a la mama i veient noves possibles històries. 

10 de juliol del 2012

Símptomes de la recta final

Ara que estic a la recta final de l'embaràs, noto nous canvis en el cos, que es va preparant per al proper part. Sento com es modifica la forma de la panxa i també les sensacions que experimento són diferents.
  
D'una banda, des que tinc el nen ja encaixat (així m'ho va dir el ginecòleg a la passada visita), ja no tinc tanta sensació d'ofec cap dalt als pulmons ni tampoc a l'estómac. Al contrari, tinc de nou més gana i em sento més alleugerida i menys cansada a l'hora de caminar.

Per contra, al tenir ara la pressió a la part baixa de l'abdomen, torno a tenir ganes molt freqüents d'orinar (com al principi de l'embaràs) i moltes enrampades a les engonals. Aquestes últimes no recordo haver-les tingut en l'anterior embaràs i són molt molestes. M'agafen quan estic caminant i he de parar una estona per tal que se'm passin. 

També noto que el nen es mou molt menys del que ho feia habitualment, punt que em preocupa a vegades, sobretot si fa moltes hores que no el sento bellugar. Per sort, sempre acaba movent-se abans que em preocupi més del compte. Sembla que aquest menor moviment és normal al final de l'embaràs, ja que cada cop té menys lloc per moure's!

Pel que fa a les contraccions de Braxton-Hicks, després d'un mes on n'he tingut moltes, molt intenses i fins i tot una mica doloroses, ara no en sento tantes. Tot ha coincidit amb que finalment ja he acabat tota la feina i ja no vaig a treballar. En ser a casa, més relaxada, potser el cos nota que no porto tant estres ni cansament i per això no en tinc tantes. No ho sé.
M'ha sortit la línia alba  a la panxa, tot i que molt més tard i molt menys definida que en l'anterior embaràs. Aquesta línia hiperpigmentada, que sembla que separi perfectament la panxa en dos meitats és deguda al fet que els alts nivells de progesterona i estrogen propis de l'embaràs afavoreixen la producció de melanina. 
I també noto com ha augmentat molt la meva poca concentració! Ahir vaig sortir a passeig amb la nena deixant el foc de casa encès (sort que hi vaig pensar a mig camí!) i avui estava mirant un calendari convençuda que estàvem al  mes d'agost!
Sigui com sigui, el final de l'embaràs s'apropa i el cos s'encarrega de fer-m'ho saber!

8 de juliol del 2012

Àlbum de fotos



Una de les coses que  tenia pendents de fer era un àlbum de fotos amb les fotografies d'aquests últims dos anys. I per fi ja el tinc a les mans!!
En vaig fer un dels primers mesos de la petita, però ara ja hi havia moltes fotografies que tenia ganes d'ordenar. I per mi, ordenar-les significa tenir-les impreses, a la vista. Perquè no me'n fio gens dels ordinadors!! I penso que d'aquí 20 anys, quan la petita em demani fotos de la guarderia, o de les primeres vacances junts, sempre les trobaré molt millor si les tinc en un àlbum que si he de començar a remenar discs durs o usbs!!

Vaig pensar que ara, abans de que neixi el germanet, és un bon moment per fer-lo, ja que així ell també en podrà tenir un que comenci amb el seu naixement.
Una de les coses que he pogut comprovar, tot i que ja m'ho imaginava, és que aquests últims dos anys tot ha girat al voltant de la petita. En les fotografies que hi ha a l'àlbum, ja siguin de viatges que hem fet tots junts o de trobades familiars, la petita és el centre de la festa, la protagonista absoluta. Els pares sortim ben poc!! Suposo que això passa a totes les cases: les fotos familiars han passat a ser les fotos dels nostres fills. I en aquest cas, l'àlbum que he fet es distribueix bàsicament en imatges de la guarderia, del carnestoltes, del caga-tió i de moments quotidians que hem viscut amb la nena.

Vosaltres també feu àlbums impresos encara? O guardeu les fotos directament a l'ordinador?

A nosaltres, mirar els àlbums (tant del que surt ella com els nostres d'abans) és una activitat que li encanta! Podríem dir que són dels seus llibres preferits, ja que identifica als familiars i pregunta què és cada cosa. La pregunta estrella dels àlbums en que ella no havia nascut és "I jo?". Jo sempre li contesto que estava a la panxeta!


5 de juliol del 2012

Streptococcus positiu


 Ahir vaig rebre el resultat de l'analítica. Continuo estant una mica baixa de ferro, tot i els complements que em prenc. La resta, tot bé.
Menys els resultats del cultiu vaginal, que han sortit positius en el bacteri estreptococcus agalactiae.
És un estreptococ del grup B, el qual és normal que tinguin un 20 % de les dones sanes.  No presenta símptomes ni complicacions, el problema ve quan es té durant l'embaràs, ja que si el nen s'infecta al passar pel canal de part, pot contraure una infecció que podria derivar en malalties greus. 
Jo em vaig quedar bastant preocupada al llegir els resultats i, com que tant el meu ginecòleg com la meva llevadora estan de vacances (no tinc hora fins d'aquí dues setmanes), vaig cometre un dels màxims errors que es poden cometre: buscar informació per Internet sobre el tema.
Aquí sí que em vaig espantar molt, ja que lògicament em vaig quedar amb lo pitjor: que si el nen pot contraure una meningitis, quedar-se sord o cec, tenir retards en l'aprenentatge....
Sort que aleshores vaig posar una mica de seny i vaig decidir trucar al ginecòleg, per fer-li la consulta telefònica, més que res per si m'havia de prendre res.
Em va dir que era una cosa normal i que, simplement, en el moment en que em poses de part, em donarien antibiòtic per debilitar el bacteri. Però que no es recepta res abans del part perquè tornaria a sortir.
Després vaig trucar també a la meva amiga llevadora i em va tranquil.litzar encara més, dient que és un tractament que es fa habitualment i que no té complicacions. Em va aconsellar que si em poso de part, no tardi molt en anar a l'hospital, per  a que els doni temps a posar-me l'antibiòtic unes hores abans del part i pugui fer efecte. I si no hi arribés a temps, en el pitjor dels casos, haurien de fer una analítica al nadó recent nascut i, si s'hagués infectat (que passa en un tant per cent molt baix dels casos), li posarien l'antibiòtic a ell per a que la cosa no anés a més.

Amb l'anterior embaràs aquesta prova em va donar negativa, per tant no vaig haver de patir per això. Però vaig patir molt pels resultats del triple screening, aleshores. D'una manera o una altra, l'embaràs sempre comporta un patiment!
Ara estic una mica preocupada per això, però espero que tot vagi bé i puguin posar-me l'antibiòtic abans del part!

3 de juliol del 2012

Sobre El rei lleó, l'anglès i la mort

El diumenge a la tarda vam mirar la pel.lícula de El rei lleó amb la petita.
Feia temps que pensava que seria bona idea posar-li una peli sencera, ja que fins ara mirava vídeos curtets de Els tres porquets, de la Maisy Mouse, del Charlot.... i cada vegada en mirava de més llargs.

Així que vam pensar que El rei lleó seria una bona opció. Jo feia molt temps que no l'havia vist, i no la recordava gaire. Però vaig pensar que li podria agradar.

Però a mesura que la miràvem vaig pensar que potser estava cometent un error. Bé, millor dit, dos.

El primer fa referència a l'idioma. Vam mirar la pel.lícula en anglès. Ella no es va queixar en cap moment, com que era una novetat, tant li feia l'idioma. I la veritat és que es pot seguir molt bé, sense entendre el que diuen. I jo li anava dient les coses més importants dels diàlegs. Però mentre la miràvem pensava si realment servia de res que la miréssim en anglès. Tot just domina el català, ha sentit parlar el castellà en algunes ocasions i ja li volem fer que s'acostumi a l'anglès! A més, penso que si aquest visionat anglès de la peli no va acompanyat d'un reforç, ja sigui fent una extraescolar d'anglès (que encara no fa ni farà aquest any), o sentint-lo parlar en algun altre lloc, no servirà de res. Jo li explico un dels contes que té en anglès, però tret d'això, res més. Així que mentre la miràvem estava feta un embolic i no sabia si havíem obrat bé. Però la vam mirar tota en anglès. I aquest díes que me l'ha demanat, li he tornat a posar en anglès. No sé si faig bé!  Quina és la vostra experiència al respecte???

L'altre "error" que pensava haver comés és referent a la història que s'explica a la pel.lícula. Pobreta!! La petita, veient-la,  va ser el primer cop que va estar en contacte amb el que significa la mort. Fins ara no havia preguntat mai, ni nosaltres havíem tret el tema. I mirant la peli el tema es va fer molt present, ella va començar a fer preguntes, i vam acabar les dos parlant de la vida i de la mort, jo amb llàgrimes als ulls. Quan es mor el pare del Simba ella preguntava si estava dormint. Jo li deia que no, que s'havia fet molt mal al caure i s'havia mort. Ella deia, "portarem al metge". I jo, ja plorant, "no, el metge no ho pot curar tot".  I quan el lleó ja no surt més a la peli, la petita tota l'estona preguntava on estava. Inclús a la nit, sopant, hores més tard, em va preguntar per ell. Així que imagino que li va impressionar força el tema. A mi, per una banda em va agradar parlar-hi d'això, però pensava, que tampoc no cal tan aviat!! No em viscut la mort de cap persona pròxima, per sort, des que ella ha nascut. Però suposo que algun dia preguntarà pels familiars que no hi són. La mort existeix, i tard o d'hora haurà de saber el que és. Però, tan aviat? 
Quina és també, la vostra experiència en aquest tema?

Ja ho veieu, allò que semblava una tarda diumenge lúdica i sense complicacions, va derivar en una intensa reflexió!

2 de juliol del 2012

La petita hortelana


Aquest any tenim l'hort bastant abandonat. És l'any que menys coses hem plantat, des que fa uns cinc vam començar a fer hort cada estiu.
El que passa és que aquest any jo no puc ajudar gens, ja sigui perquè la meva panxa ja no em permet ajupir-me ni fer feines agrícoles com pel tema de la toxoplasmosi, que no he passat, i per la qual recomanen no estar en contacte amb la terra.
A més a més, aquests mesos necessito més que mai l'ajuda del meu home. Tant ara que estic cansada com quan un cop neixi el nen, ja que tindrem més feina. I si es vol tenir l'hort en condicions, s'hi ha d'estar molta estona. Ell s'hi passava molt temps cada dia aquests últims anys, i jo ara quan ell arriba de treballar necessito que pugi ràpid cap a casa per a que es faci càrrec de la nena o prepari el sopar. Als vespres estic bastant cansada (per no dir exhausta!!).
I ja ho diu la dita: "L'hort vol un home mort". Perquè porta feina. Sí que és relaxant, i gratificant, però no deixa de ser feina.

Així que aquest any hem plantat només algunes coses, aquelles de les que més pensàvem que no ens hem podríem estar. Les carabasseres, que  creixen soles, ja estan donant els seus fruits. I les mongeteres també. De tomateres n'hem plantat molt poquetes, ja que s'hi ha d'estar més a sobre: per lligar-les, treure els xupons... L'any que ve ja en tornarem a plantar.

Un altre dels motius pels que hem conservat l'hort, encara que petit, és perquè la petita hi pugui participar. De fet, és el primer any que se n'adona bé de tot. Ens ajuda a regar, a recollir els fruits, i quan ens ho mengem a taula diu "he collit jo!".

I només per això ja val la pena!! Així que ara a casa nostra és temps d'ensaladilles russes amb mongetes de l'hort. I amb el carabassó tenim acompanyament per tots els plats, a part de les truites, els purés i les boníssimes flors de carabassó arrebossades!!

1 de juliol del 2012

Una tarda amb amigues


Ahir vaig fer un viatge d'un parell d'hores amb el tren per anar fins a Barcelona. "Vols dir que cal?", em deien els meus amics i familiars. "Amb aquesta panxa? Et cansaràs molt!".
Jo tenia clar que sí que calia, sabia que valdria la pena! Era un dels últims dies abans del part que em regalava a mi mateixa, a fer allò que em venia de gust, i vaig gaudir molt de poder estar amb les amigues blocaires!!
Aquesta vegada, aquesta segona trobada, ja us coneixia a dos de vosaltres. L'interrogant era la Conxi, però sabia que ens reconeixeríem. I així va ser!
Com que tenim moltes més coses en comú a part de la maternitat, totes ens vam trobar bé en una llibreria i no vaig ser la única que vaig anar-hi amb temps per remenar llibres i comprar-ne. Així va ser com ens vam trobar, abans de l'hora indicada, amb l'Anna i la Conxi.
I després ja a dalt, amb la Mirashka,  va passar molt ràpid el temps entre cafès, coca-coles i magdalenes. Poder parlar d'anècdotes aïllades sense necessitat d'explicar el context, que ja coneixem dels posts, va fer que la conversa fos molt fluida! Parlant dels peques (molt) i de nosaltres, vaig passar una estona ben agradable!! Una tarda amb amigues.
Hi haurà una pròxima, segur!