23 de febrer de 2013

Set mesos (*)

Ja són set mesos! Ara sí que ja dic adéu al petit nadó de casa, ja que aquest mes ha fet encara més canvis que l'estan convertint en el nen que serà.
Per qüestions de pes i alçada, mai ha estat un nadó  menudet; però ara que es mou per tot arreu sí que ja no queda ni rastre de la  fragilitat dels primers mesos. Si jo ja sento nostàlgia quan veig nens recent nascuts!!!

Dels sis al set ha canviat moltíssim, ha entrat de ple a participar en tots els moments del dia a dia. Ja és un més, ja s'asseu a taula amb tots, té el seu espai del menjador (cada vegada més gran), ja ha agafat unes rutines i comença també a voler dir la seva, amb crits molt característics que han fet que a casa el comencem a conèixer amb el sobrenom de "velociraptor". Fins i tot la petita li diu així!!
I ara que ja menja d'altres aliments a part del pit (que còmode que era!!), que quan té son vol dormir al llit i no a qualsevol lloc com abans, i que ja em necessita no només al seu costat sinó participant activament amb ell... doncs ara sí que veig la feinada que suposa ser mare de dos! Intentar quadrar els horaris, que els dos es sentin atesos a la vegada... Molts dies m'agradaria poder multiplicar-me i m'entristeix el fet de no poder arribar a estar al 100% pels dos. Fins ara tot ho he pogut anar fent, però des que el petit ha fet sis mesos, sí que m'he sentit al límit en molts moments.
Però és el que hi ha.  A més, l'important és que cada cop podem jugar més tots junts:  el petit sent adoració per sa germana, no li treu la vista de sobre mentre ella juga i ella també el va a petonejar constantment. Aquest moments ho valen tot!

Alimentació: Ja vaig escriure que aquests primers mesos d'introducció dels aliments se'm fan molt pesats, ja que he d'estar vigilant molt el que li dono, s'acaba llençant molt menjar si li faig expressament per ell i al cap i a la fi  el que ell  vol és menjar-se el que tenim nosaltres al plat. Tot arribarà. De moment, anem trampejant amb els trossets i les papilles.

Lactància: Un cop superada la vaga de lactància de fa unes setmanes, tot torna a la normalitat. Però sí que ha modificat molt els horaris. Ara és un gran popador nocturn! Normal doncs que durant el dia no en prengui tant.

Moviment: No para quiet. Canviar-lo de roba és un turment, perquè no para de moure els peus i els braços. I tot i que encara no gateja de la manera ortodoxa sí que es mou per tot arreu arrosegant-se endarrere com un cranc. Ja no puc marxar tranquil.la si el deixo un moment al menjador per anar a fer qualsevol cosa, he d'estar pendent o endur-me'l perquè si no me'l puc trobar a l'altra punta de la sala.

Son: Migdiades molt curtes durant el dia, però a les 20.30 ja és a dormir i, tot i que amb despertars nocturns per popar, fins a les 8 del matí no es desperta.

Dents: Amb els sis mesos van aparèixer les dues dentetes de sota. I les de dalt les té molt inflamades. Veient la seva propensió a mossegar-me i posar-s'ho tot a la boca (sovint l'únic que li interessa de les menjades és agafar la cullera i mossegar-la), és possible que estiguin a punt de sortir.

Plagiocefalia: A la visita dels sis mesos el pediatre ja em va comentar que tot estava evolucionant molt bé. Se li nota molt poc, i segur que d'aquí uns mesos ja tindrà el capet rodó del tot!

Ara, a pels vuit!

22 de febrer de 2013

Divendres musicals: Porqué te vas?

Aquesta cançó també la coneix com la cançó "de les nenes que ballen". Li agrada molt, es distribueix les nines pel menjador i en va agafant una cada vegada que canvien de nena al vídeo.
És una de les primeres que canta en castellà, i no sé si comprèn tot el que diu la lletra, però se la sap i la canta molt bé.
La cançó és famosa ja per sí sola, però a mi m'agrada escoltar-la a través d'aquest fragment de la pel.lícula Cría Cuervos, del Carlos Saura, molt recomanable si no l'heu vist!



Bon cap de setmana!!

17 de febrer de 2013

Vaga de lactància

Feia dies que volia comentar una situació en la qual em trobo últimament i que m'ha preocupat força.
Des que el nen va complir sis mesos, tinc la sensació que  pràcticament no popa.
Ell sempre ha fet poques preses, i molt ràpides. Mai ha estat un nen d'estar-se hores al pit. Quan vol adormir-se sí que s'hi està més, però només en aquests moments.
Doncs a aquestes ja de per si poques preses, últimament hi ha hagut una disminució de les que fa durant el dia i, inclús en algun moment en què feia molta estona que no popava i a mi em semblava que tenia gana, ha rebutjat prendre'n.


Tot això va començar en una setmana en la qual es van ajuntar molts canvis, un d'ells la introducció de l'alimentació complementària. Però aquesta va ser molt progressiva i és encara quasi testimonial, per tant, la possibilitat que s'estigués quedant tip amb les papilles, com en alguns casos passa just al voltant dels sis mesos, no podia ser el motiu de la vaga de lactància que travessava el meu fill. Podia haver-hi influenciat, però hi havia d'haver alguna cosa més.
I sí, buscant informació sobre aquestes fases, que passen alguns nens, m'he trobat en que al meu petit se li han ajuntat moltes de les causes de la "vaga de lactància" en un període de temps molt curt :

1. Sortida de les dents: La setmana que feia sis mesos, van despuntar les dues dents de sota. Això a vegades els produeix molèsties en popar. Jo el notava amb més ganes de mossegar i també jugava més amb el pit, estirant el mugró. Em va fer mal algun dia, però no vaig cridar ni el vaig apartar bruscament (fet que a vegades he llegit que pot espantar el nen i fer-li rebutjar el pit).

2. Incorporació a la feina: Ja feia dies que jo treballava, però es van ajuntar dies consecutius on el deixava més hores sense mi. Durant aquestes no prenia res de biberó; però sorprenentment tampoc em buidava el pit al retrobar-me. (I això que jo arribava amb els pits "a tope").

3. Més sensible a les distraccions: Si fins ara el nen podia popar en qualsevol lloc, ara ja li costa més centrar-se en la presa si hi ha molt soroll (la tele engegada o la nena cantant i ballant pel menjador). Això podria explicar com per exemple durant les nits sí que ha augmentat les preses, quan estem els dos tranquils i relaxats sense interrupcions.

4. Introducció de l'alimentació complementària. Amb quantitats petites, però ja ha descobert nous sabors, que potser li han fet adonar que l'espera un món més enllà de la popa.

5. Refredat: Quan va començar tot  això feia pocs dies que havia sortit d'un refredat bastant fort que segur que va influenciar en la seva poca gana.

6. Nervis de la mare: Jo també he estat més nerviosa que habitualment, ja que he  començat les classes. A més, fins ara havia aconseguit fer molta feina des de casa, però ara cada cop la cosa es complica més. Ell dorm molt poc durant el dia, quan està despert juguem més... Així que fins que ells no són a dormir jo no puc fer res. Res més que estar per ells, vull dir. I sí que he trobat a faltar el temps per mi mentre ell feia migdiada i això m'ha fet anar més estressada.

I a més, se li ha de sumar que és un nen gran, que durant els primers sis mesos s'ha dedicat a emmagatzemar molta energia i que just ara, que comença a tenir més mobilitat i crec que està a punt de gatejar, segur que el seu cos ja no necessita tant aport calòric.

Jo ho he passat malament tant a nivell físic com emocional. A nivell físic és incomode ja que tinc els pits descompensats. Sovint, quan després de moltes hores sense popar li ofereixo, em surt la llet a raig (fet que agreuja la situació, s'ennuega i no en vol prendre). Treure'm llet amb el tirallets ha estat necessari en aquestes ocasions.
I a nivell emocional també m'he sentit malament, pensant que s'havia cansat de la lactància tan aviat. Com que ell no és gaire dependent del pit sempre penso que és possible que la seva lactància s'acabi abans que la de la seva germana, que potser dirà prou en pic no la necessiti estrictament per alimentar-se.  Però que això fos ja ara als sis mesos em feia entristir.

Per sort ara la situació ha anat millorant. No fa tantes preses, ni tanta quantitat, però gaudim de les que fa i jo cada vegada estic més regulada.  I contant les que fa durant la nit, crec que realment continua prenent igual que abans. Simplement ha modificat horaris.
Amb la petita no m'havia trobat mai en cap situació similar.
Ja ho diuen, cada nen és un món!

Més informació sobre les "vagues de lactància" a:

Criança feliz

Zona pediàtrica

Imatge de Smokefield

15 de febrer de 2013

Divendres musicals: la cançó del gos

Avui una cançó que ens agrada molt a casa. És alegre i enganxa.
La petita se sap quasi tota la lletra, que canta amb accent barceloní i tot! Quan canten "encara es posa nerviós" sempre em pregunta "Perquè es posa nerviós? Què té vergonya?". No sé com ho ha relacionat! Però demostra que està al tant de la lletra i no es limita a repetir-la.
Ah! I segons ella, al principi del vídeo, els cantants estan esperant l'autobús!




Bon cap de setmana!

13 de febrer de 2013

De baby led weaning i papilles

Des que va fer sis mesos li comencem a donar nous aliments al petit, a part de la popa que continua sent la seva font principal d'alimentació.
Aquest cop estic molt més tranquil·la, principalment perquè mirant les galtetes i els saxonets del meu fill ja veig de sobres que els aliments no li fan cap falta, que la funció d'introduir-los és merament educativa i que, fins a l'any, la meva llet ja li aporta tot el que li fa falta. Així que hi ha dies que sí que menja una mica a tots els àpats, dies que només en fa algun i dies que no en fa cap. Depèn de la seva predisposició i de si està receptiu al moment en que nosaltres mengem.
 
Del que tinc més dubtes, més que de les quantitats que sé que han de ser poques, és de què donar-li, com i en quin moment. Li hem donat trossets del nostre menjar i també papilles.



 Quan menja de lo que tenim a taula ell es posa molt content.  Es nota que li agrada imitar-nos i que li deixem posar la mà als nostres plats. Però jo pateixo molt pel tema dels ennuegaments. Dos vegades s'ha ennuegat una mica menjant un tros de pa i jo la veritat és que he patit moltíssim. No estic tranquil.la . Per anar bé he d'estar mirant-lo tota l'estona i tenint una altra nena que es belluga constantment és molt complicat. Així que anem a poc a poc i només li donem trossets si podem estar molt per ell. Ell ho vol agafar tot, ja sigui un tros de plàtan, un crostó de pa o un macarró i em fa por que ho xucli tot. No ho sé, no ho tinc clar del tot això del baby led weaning! Almenys no encara.

Del tema de les papilles, les hem introduït sobretot per a que pugui alimentar-se mentre jo estic treballant. El biberó amb la meva llet no l'ha volgut mai, i en canvi les papilles sí que se les menja.
Quan sóc jo qui li dono la situació canvia. Menja poques cullerades (poques vull dir una, o dos, màxim tres). I no sé mai quan donar-li. Si els hi dono abans de menjar nosaltres, la petita vol ajudar-me i com que ella és tan insistent, més que l'hora de dinar, el petit es deu pensar que és l'hora de l'atac de les culleres assassines! I no obre la boca.
A més, ell continua volent menjar després, quan estem tots a taula. I és l'opció que m'agrada més. Però si li dono quan dinem tots, que és per mi lo ideal, ell no mostra gens d'interès en menjar-se la papilla de verduretes al vapor i sense sal que tan amorosament li he preparat i estira la mà tota l'estona cap al plat que ens estem menjant nosaltres. Clar, no hi ha ni punt de comparació, deu pensar! Així que ja ha provat l'arròs a la cubana, el bròquil amb beixamel i sí, els petits suis que es menja la petita, pels que té una insistent devoció.

Així que tinc ganes que passi aviat aquest període de transició i poder començar a relaxar-me més durant els àpats, ja sigui perquè ell comença a mossegar trossets sense risc d'escanyar-se com perquè ja pot gaudir de la majoria d'aliments que mengem nosaltres sense risc d'al·lèrgies.

Perquè ara preparo papilles per acabar llençant-les i em passo l'estona intentant que el petit, que allarga el braç sempre cap al plat de sa germana, no es posi a la boca coses inadequades. I és un caos, perquè jo també intento dinar i la petita vol ara estar més que mai a la meva faldeta i que l'ajudi també a ella a menjar.
Vaja, que estem ben distrets a l'hora dels àpats!

8 de febrer de 2013

Divendres literari

Avui tocava Divendres Musicals, però aquesta setmana ha estat especial per mi ja que tinc una novetat important: s'ha publicat el meu llibre! I això no passa cada dia.
Així que avui us parlaré d'aquest llibre, que acaba de sortir a la venda:




És el llibre que ha sorgit fruit de la tesi que vaig llegir el febrer de l'any passat. 
L'any 2012 feia broma de que era l'any dels meus tres "parts", que en ordre havien de ser els següents: la tesi, el nen i el llibre. Però com ja se sap, tot el tema de la publicació va molt lent i, tot i que jo vaig lliurar el manuscrit final pocs dies abans de parir, fins ara el llibre no ha vist la llum.
I n'estic molt contenta, tant de com ha quedat al final l'edició com de tenir aquest llibre a les mans. És una gran satisfacció.
Tal i com explico en més detall en el post al meu altre bloc ,  el llibre estudia sociològica i narrativament els àlbums fotogràfics familiars, per a saber-ne més sobre quin és el relat típic que expliquem sobre nosaltres mateixos a partir de les fotografies i per veure'n els canvis que s'han produït amb el pas dels anys.   
Per a fer la tesi vaig analitzar 25 àlbums familiars que molt generosament em van deixar familiars, amics i coneguts. I per fer el llibre, vaig analitzar-ne encara 20 més. Agraeixo una vegada més a les famílies haver-me deixat els àlbums, que és un objecte del que sé que costa de despendre's, encara que sigui durant poques setmanes. Al llibre final hi ha doncs moltes fotografies de persones molt estimades per mi, ja que algunes són del meu propi àlbum familiar o de gent molt pròxima i això encara fa aquest llibre més especial per mi.
Si teniu interès en comprar el llibre, es pot fer a través d'aquest link. I desprès estaré encantada de saber-ne la vostra opinió! 
El llibre també es presentarà el pròxim dia 12 de març a les 20.00 del vespre a l'IEI de Lleida. És una hora molt poc conciliadora i a la majoria us queda una mica lluny, però si sou de les terres de Ponent esteu convidats a assitir-hi!

Bon cap de setmana!

4 de febrer de 2013

"Un infant, quina il·lusió!": Desil.lusió total!



Aquest és el llibret informatiu ple de consells sobre la criança dels nounats de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya farà arribar a les famílies amb nens petits.
I és una desil.lusió total, el vaig llegir ahir abans d'anar a dormir i em va deixar molt mal gust de boca.
Em sembla bé que la Generalitat busqui patrocinadors per a escriure aquest llibret si no disposa dels diners necessaris, però si el fet de tenir patrocinadors ha de pervertir un missatge on es juga amb la salut dels nadons i el seu benestar, maleïda la gràcia. Millor ens quedem sense llibret! 
No només perquè quasi no es parla de la lactància materna (amb unes línies es ventilen el tema), ni per que fan èmfasi especial en  la lactància artificial (Blevit és un dels patrocinadors del llibret...). Sinó que és la idea general de la criança del fill que es desprèn la que fa pudor de ranci i, sota el meu parer, publicita d'una manera molt equivocada el que és tenir a casa un fill recent nascut!
És un llibret que fa olor de colònia, d'habitacions decorades per als infants fins a l'últim detall... però on hi falta calor humà, realitat i coneixement del tema. Sobretot coneixement del tema, ja que hi ha informació errònia de com portar els nens en una motxilla, sobre la son (es suggereix que als sis mesos el nen s'adorm més feliç i tranquil sol a la seva habitació), sobre l'alimentació (les preses es van espaiant en el temps, diu).  Això sí, està escrit en primera persona, des de la veu d'un nen, fet que sembla que el nen sàpiga perfectament el que necessita i ho estigui dient als pares (m'agraden les rutines, el xumet em calma...)

Tot això crea unes expectatives que després no sempre casen amb la realitat i per tant, quan moltes mares arribem a casa recent parides i ens troben amb un nen que es desperta deu vegades a la nit, que plora quan el deixem al bressol i que està cada cinc minuts a la popa, ens podem pensar que hem tingut un extraterrestre en comptes d'un nen normal.

I si aleshores consultem el llibret, en comptes de consol i dades fiables, ens sentirem culpables i buscarem les solucions que proposa, que sempre són de les que es paguen al comptat:  nou llitet de baranes, més llet perquè potser amb la meva no en té prou (llibret dixit), més xumets perquè n'ha de tenir a tutiplen al bressol durant la nit...
Del calor de la mare no en parla enlloc. De mantes, xumets i ninos, tots els que vulgui. No us recorda una mica a l'Estivill, tot això?

Però clar, les solucions que ens surten a les mares d'instint, les que calmen amb abraçades i paciència, les que proporcionen salut i benestar durant tota la vida, aquestes no deuen trobar patrocinadors enlloc. No surten a compte.

I això ho paguem entre tots.
Així anem.

D'altres blocs que opinen sobre el tema:



1 de febrer de 2013

Divendres musicals: la cançó de la mà

Avui un clàssic dels 80 que segur que recordareu.
La petita la coneix com "la cançó de la mà", i com totes les cançons, no es limita a escoltar-la sinó que imita tot el que fan els actors. Material imprescindible: una revista que es pugui arrugar i la mà de la mama a punt al moment clau.
Al principi, el que més li cridava l'atenció del vídeo és que la noia no es begués el cafè que li porta la cambrera ("com és que no se'l beu?"). Clar, per ella és inconcebible anar a un bar i no acabar-se el que demana!!
I també s'enfada amb la cambrera quan tira la revista a la paperera!






Bon cop de setmana a tothom!