29 d’abril de 2013

Jo m'he posat les botes!

Noves frases cèlebres de la petita:


- Mare, quan et moris i estiguis al cel, t'estiraré amb una corda per a que baixis!

- Com és que no li posen aigua oxigenada?
 (Quan al conte, La Bella Dorment es punxa amb una agulla).

- Mare, destrossa'm la galeta (Volent dir que li fes a trossets per tirar-la dins la llet)

- La senyoreta m'ha dit que tinc que manar a casa meva! 
(Ella m'ho va dir un dia tota contenta, però jo vaig entendre el significat amagat...)

- Jo: De què vols treballar quan siguis gran?
- Ella: De gosset! 
(La cançó de Els amics de les arts ha fet molt mal).

- Jo: No et posis tant sucre que no és gaire bo per la salut.
- Ella: I qui és la salut? 

- Jo: Avui no posarem màniga curta que fa fred.
- Ella, que li encanta anar amb màniga curta: Bueno, prove'm, potser jo no en tinc de fred.
- Jo, al petit un dia que estava menjant molt: T'estàs posant les botes!
 Ella, senyalant-me els seus peus: No mare, jo m'he posat les botes!

26 d’abril de 2013

Divendres musicals: La dels pingüins

Aquesta cançó li vam començar a posar ja fa molt de temps a la petita, ja que un any es va disfressar de pingüí a la guarderia i li agradava molt veure'n de veritat.
S'ho passa molt bé mirant com caminen i com alguns rellisquen i cauen a terra. I també li agrada veure els pingüins petitets!

A mi el vídeo i la música em relaxen molt! Una dosi d'oxigen per escapar de l'estrès quotidià!


Bon cap de setmana!

23 d’abril de 2013

Nou mesos (*)

Ja són nou mesos! Com als sis, som en un altre punt d'inflexió i de molts canvis, que es manifesten sobretot en la seva major mobilitat i interacció amb nosaltres.
Tot va molt i molt bé, aquest nen continua sent un angelet.

- Alimentació: Just al post anterior en parlo en detall. Menja trossets del nostre menjar i contínua amb la lactància.
- Son: Dorm amb nosaltres al bressol sidecar, fet que ens facilita molt les preses nocturnes, que són poques (unes dues). Fa una mitja hora de migdiada al matí i una hora a la tarda. De nit, dorm de 8.30 a 8.30, amb els microdespertars pertinents.
- Dents: Li apunta una dent de dalt, que se sumarà a les dues de baix que ja té des dels sis mesos. Com la vegada anterior, ha coincidit la irrupció de la dent amb una febrada i refredat, i amb diverses mossegades als mugrons.
- Desenvolupament: Gateja per tota la casa, tocant tot el que queda al seu abast. Jo porto un mes sense poder estar asseguda massa estona, sempre l'he d'anar rescatant dels llocs perillosos. També ha començat a plantar-se! I a dir-nos adéu amb la mà, i fa molta gràcia perquè sovint ho fa quan li sembla, encara que no marxi ningú!
- Germans: Estic començant a notar complicitat entre ells dos, per exemple quan els dos paren la boca esperant les meves cullerades de iogurt o d'algun menjar. Ella està sempre sobre seu, a vegades em fa enfadar perquè l'aixeca o se li tira massa a sobre. Però ell sempre riu amb ella, i li encanta que balli al seu costat.
- Parlar: Diu "papa" molt sovint, i fa també perorates inintel.ligibles.

Està imparable!

Bon Sant Jordi a tothom!

20 d’abril de 2013

L'alimentació complementària en trossets

La introducció de l'alimentació complementària del petit l'estic fent a base de que mengi petits trossets del que mengem nosaltres.  I va molt i molt bé!
Ja vaig comentar que era la manera en què volia fer les coses. L'únic que no em convencia de l'anomenat baby led weaning era el fet que ells mateixos agafessin els aliments, crec que als sis mesos són molt petits per a fer-ho! A més, crec que al llarg de la història les mares sempre hem tallat ben petit (o inclús pre-mastegat) els aliments per als nostres fills.  El meu és just ara, amb nou mesos,  que comença a menjar per sí sol alguns aliments, com les galetes o alguna fruita. La resta, li dono a trossets.

Aquesta manera d'introduir els aliments té molts avantatges:
- Per començar, implica menjar en família. De fet, seria molt difícil fer-ho si els nens mengessin, sols, abans. Així que el nen se sent integrat, des del principi, al menjar de la família i els seus horaris, sempre que sigui possible.
- La família menja més sà, ja que al procurar que sempre hi hagi algun aliment apte pel petit en el menú, fem més dia verdura, posem menys sal als aliments i mengem més equilibrat.
- El nen aprèn moltes textures i sabors i s'acostuma a menjar el que acabarà menjant per si sol d'aquí a un temps.
- No pren massa quantitat de menjar, per tant no ha disminuït les preses de pit que són el que, ara per ara, necessita realment per créixer.
- No cal "fer" que el nen mengi! Ell sol va demanant cada vegada més. No calen lluites estúpides per a fer-li acabar l'última cullerada de res!
- No cal preparar res expressament pel nen, fet que és un avantatge sobretot si s'ha de marxar fora. Si hi ha alguna vegada que no pot menjar el que mengen els pares, pren únicament pit o una mica de pa amb tomata o fruita,  que és fàcil de trobar a qualsevol lloc.
- És molt fàcil identificar si té més gana o quins aliments li agraden més! Ell ens estira la mà o assenyala clarament el que vol!
- És molt pràctic ja que no cal patir pels horaris, ni per ser sempre a casa a les hores de les menjades. En anar a buscar a la petita al cole, puc improvisar d'anar al parc després. Pel petit li porto un plàtan que es menjarà a trossets, o li donaré bocinets del bocata de sa germana.

I aquestes són algunes de les conseqüències que comporta:

- Penso que si es fa la introducció en trossets no tots els nens estan preparats a fer-ho als sis mesos. Alguns poden tardar més. Jo vaig passar un mes en que no sabia com fer-ho a causa de que no el veia preparat.
- És possible que el nen comenci a tastar aliments, com l'ou, la llet de vaca, el peix o els llegums,  abans del recomanable. S'ha de tenir precaució les primeres vegades, i després, ja està. El meu fill menja trossets de truita si és el que hi ha aquell dia, o de crepes, o de macarrons amb formatge, o iogurt, o cigrons. 
- S'embruta tot molt, i el terra de la cuina acaba ple de trossets de menjar.
- Les caques del nen prenen textures molt diverses i són del tot diferents segons el que ha menjat el dia abans.

Així que estic encantada amb la manera en que el petit va menjant nous aliments, és una manera molt natural de fer-ho i penso que la que es devia haver fet des de sempre. Les papilles no han existit pas sempre (només des que hi ha batedores!). El problema ha estat que les mares treballen des que els nens són molt petits i això ha provocat que els nens hagin hagut d'atipar-se amb d'altres aliments quan no tenen el pit. I segurament per això són més pràctiques les papilles per tanta gent.

Torno a deixar el vídeo on el Carlos González explica clarament que la funció de la introducció dels aliments és educativa i no alimentària, per si algú vol saber-ne més sobre l'alimentació complementària lliure de papilles:

19 d’abril de 2013

Divendres musicals: Lucha de gigantes

Bé, la cançó que sentim a casa aquests dies sense parar és la de

 "St. Jordi no tenia caaaaaap soldat, St. Jordi no tenia caaaaaap soldat, ell sol va matar el draaaaaac"


Però avui vull posar una cançó que vaig sentir ahir al super, i feia molts anys que no escoltava. Lucha de gigantes, de Nacha Pop. I vaig recordar de sobte lo molt que m'agradava, tant la cançó com la pel.lícula Amores Perros, en la que apareix a la banda sonora. Si no l'heu vist, us la recomano moltíssim!
Així que aquest divendres el videoclip no és massa apte per als petits, sobretot si no voleu haver de respondre a preguntes incòmodes.
Però la cançó s'ho val! 



Bon cap de setmana!

12 d’abril de 2013

L'amabilitat dels desconeguts

Com ja he explicat en d'altres posts, m'enduc alguna vegada el nen a la feina. 
I jo vaig a treballar amb autocar.

Agafar el tren o l'autocar a les rodalies de Lleida és ja de per sí un esport de risc.
 El tren, des del meu poble, queda descartat. El primer del matí arriba a Lleida a les 10h, una hora ideal si vols anar de compres, però impossible per anar a treballar.
I els autocars de l'Alsina Graells, que són els que agafo, són un món enigmàtic, on mai saps del tot segur els horaris, on els conductors tenen un màster en hermetisme i mala educació, i on mai saps quina ruta seguirà l'autocar. (Algun cop ja n'havia parlat.)
Ara bé, no us penseu que sóc masoquista, també té moltes avantatges, per això l'agafo: em deixa davant mateix de la universitat, no em cal perdre temps buscant aparcament, no em cal pagar tiquet d'aparcament, puc dormir o llegir pel viatge, és més segur, més barat....
Així que la balança s'inclina cap al sí, tot i els desavantatges.


 

Doncs a tot això que he explicat, sumeu-hi un nen petit amb el seu pertinent cotxet!

Com imaginareu, és impossible plegar un cotxet amb un nen als braços. Per tant, sempre hi ha un moment on he de demanar ajuda o per a plegar el cotxet o per a què m'aguantin el nen mentre jo ho faig.
Doncs bé, aquests moments són un infern!! Tan fàcil que hauria de ser, només es tracta de demanar una mica d'ajuda.....

Pel que fa als conductors, he de dir que quan em veuen venir ja s'atabalen. Com que faig horaris diferents, gairebé mai em trobo el mateix. Jo, que ja me'ls conec, els hi demano només que m'obrin la porta del maleter, que ho poden fer sense haver de baixar del seu petit regne, el seient. Si algun cop han hagut de baixar, bufen i reneguen, literalment. (Perles que m'han dit: "Les dones, sempre doneu problemes"; "Et compliques molt la vida". Sense sumar els gestos depreciatius volent dir "espera't" que em fan amb la mà).

Ajudar-me a plegar el cotxet quasi mai els hi surt de dins, només una vegada, UNA, un conductor em va ajudar amablement, anticipant-se i oferint-me després el millor seient per estar còmoda amb el nen als braços.

Així que quan arribo  a la cua de l'autocar, sempre busco alguna ànima caritativa que em pugui aguantar el nen mentre plego el cotxet. He de dir que sempre hi ha algunes dones que ho fan encantades. 
Doncs bé, es veu què ni això poden tolerar els conductors d'autocar.
Un dia, quan només quedàvem per pujar el meu fill, una bona dona que m'ajudava, i jo; sabeu què vaig haver de sentir que li deia el conductor a aquesta dona: "Vostè no es preocupi tant dels demés, pugi!". És molt fort!!! Li vaig de dir de tot. Però ell volia tenir l'última paraula, i la discussió no s'acabava mai. La meva ajudant i jo no el vam poder fer entrar en raó.  

Primer em cabrejava molt, ara ja m'ho miro amb serenitat, i em fa fins i tot gràcia, que voleu que us digui. Quan al matí em desperto, aquell dia, ja penso, avui faré posar de mala llet un conductor de l'Alsina Graells!

Ara bé, aquesta setmana me'n va passar una de forta. I és que, al baixar, també necessito ajuda, és clar. I la parada que fa al meu poble no és la última, així que el conductor no para ni el motor i mostra un clar disgust per haver d'esperar a que jo tregui el cotxet del maleter. Doncs el dimarts, quan jo havia de baixar, no hi havia ningú més que baixés, i vaig haver de deixar el meu fill als braços d'una dona, dalt de l'autocar, mentre jo anava a desplegar el cotxet. Jo, patidora, vaig alertar al conductor (que va fer com si no em sentís) i li vaig dir a la dona que s'aproximés a les escales. Doncs va ser posar el cotxet a terra i, veure com el conductor ja començava a engegar l'autocar. I el meu fill, a dalt! Tots el van cridar i va parar tot seguit, però és molt fort pensar que hagués pogut marxar!!!! No em va donar ni temps per desplegar el cotxet!

Per aquest dia, sí, posaré una reclamació.
I m'estic pensant de fer una secció fixa sobre els viatges en autocar, ja que les he vist de tots colors. Cada dia dóna per un post.
No sé si heu llegit el llibre del Pep Coll de L'abominable crim de l'Alsina Graells.
Jo potser n'escriuré la segona part!!!

Sort que, com la Blanche Dubois de Un tranvía llamado deseo, sempre he confiat en l'amabilitat dels desconeguts (conductors de l'Alsina Graells, exclosos, és clar!)

5 d’abril de 2013

Divendres musicals: La presó de Lleida

Avui una cançó que escolta des que era petita.

Tot i que és llarga, ella se sap tota la lletra i la canta.

"La presó de Lleida" és una cançó tradicional catalana que han versionat diversos autors. Jo us la deixo en la versió feta per l'artista Morelands que és la que escoltem a casa i la que més li agrada a la petita, ja que qui canta és el seu pare!
Espero que us agradi tant com a nosaltres!


Bon cap de setmana!