Va de cine: Cenicienta

Durant les vacances de Setmana Santa vam anar al cinema a veure la nova pel.lícula Cenicienta, dirigida per Kenneth Branagh,  estrenada recentment.

Pensava que seria una aposta segura, pel fet de conèixer la història prèviament. I sí, vam encertar, ja que aquesta nova versió és molt fidel al conte. És una actualització de la pel.lícula anterior, en dibuixos animats i que datava ja del 1950.
En la nova versió, els personatges són reals i estan una mica més desenvolupats, tot i això, segueixen el rol assignat per la història tradicional i no evolucionen més enllà del que s'espera d'ells. No ocorre, per exemple, com a la pel.lícula de Malèfica, que sí canvia certes parts del conte de fades de La Bella Dorment en favor dels personatges femenins. Aquí és la Cenicienta tal i com sempre l'hem conegut.
Una de les parts que és més extensa que en la pel.lícula anterior és la que descriu la infantesa feliç de la protagonista, on es veu la seva mare, que té molta importància al llarg de tota la pel.lícula. La Ventafocs tindrà en tot moment molt presents els consells que ella li dóna abans de morir: ser generosa, tenir valor i creure una mica en la màgia, que és l'encarregada de solucionar moltes de les dificultats de la protagonista.

Els actors fan molt bé el seu paper (la Cate Blanchett convenç molt com a madrastra) i la posada en escena és excel.lent.

Pel que fa a la durada, no és excessivament llarga (dura 106 minuts), però tenint en compte que abans de la pel.lícula ens van passar un tràiler sobre Frozen de més d'un quart d'hora, en total vam estar dins de la sala gairebé dues hores!

La valoració és bona, vam gaudir d'una història de princeses que era just el que buscàvem quan vam escollir anar-la a veure. Vosaltres l'heu vist? Us va agradar?

Va de cine: Los niños lobo

Avui us recomano aquesta pel.lícula, que vam veure per primer cop fa unes dues setmanes i que s'ha convertit en una de les favorites de la meva filla: Los niños lobo. La va dirigir el 2012 Mamoru Hosoda, autor de qui encara no hem vist cap altra obra.

Explica la història de la Yuki i de l'Ame, dos fills d'un home llop i d'una mare humana. Es queden orfes de pare a l'inici de la pel.lícula i, amb l'ajuda de la seva mare, hauran d'aprendre a conviure amb la seva condició i, un cop es fan grans, decidir què volen ser, si humans o llops. 

En la primera part s'explica com s'enamoren els pares dels nens llop i com tenen els dos fills. El procés de l''embaràs i la criança dels nens quan són petits està molt ben descrit.  La veritable història de la pel.lícula comença però quan la mare es queda sola i se'n va a viure al camp per tal que els nens puguin fer-se grans amb llibertat. 

Tots els personatges estan molt ben definits, amb la seva personalitat que va canviant a mesura que passa el temps. La figura de la mare és molt potent, amb molts matisos, i les situacions que viu es fan molt quotidianes tot i la particularitat dels nens als quals està criant. Hi ha una escena on un dels fills es posa malalt i no sap si portar-lo al metge o al veterinari; i resulta molt creïble, com d'altres escenes similars al llarg de la pel.lícula.

El retrat de la naturalesa i dels perills de la muntanya és també excel.lent.

La recomano moltíssim, crec que pot agradar als nens a partir d'uns cinc anys. No tant pels més petits, ja que és una mica llarga (117 minuts) i és possible que a alguns al principi els hi costi una mica entrar-hi. Un cop ho facin, però, els enganxarà segur!

Va de cine: El meu veí Totoro

Aquesta setmana estreno una nova secció per parlar de pel.lícules recomanables per mirar amb els nens.

A casa nostra, des de fa quasi un any, el divendres a la nit és el dia establert per mirar una pel.lícula en família. La nena, de 5 anys, ja en gaudeix plenament  i acostumem a escollir pensant amb ella. El nen encara no es concentra gaire, tot i que cada vegada està més atent. De totes maneres, ell molts dies s'acaba adormint a la meitat.

Algunes de les pel.lícules que mirem són de dibuixos animats adreçades al públic infantil, d'altres són comèdies o musicals per a tots els públics, algunes són antigues i d'altres actuals. Hem vist des de tota la filmografia del Charlot (el nen n'és un fan!) fins a l'omnipresent Frozen. Des de les sagues d'Spiderman  fins a clàssics com Los Goonnies. Un poti-poti on hi ha una mica de tot, però sempre pel.lícules pensades perquè els hi puguin agradar i els puguin endinsar en l'apassionant món del cinema.

Actualment els nens viuen envoltats de tablets i ordinadors i es passen molta estona mirant vídeos, però aprendre a gaudir d'una bona història requereix de temps i sovint d'adults al costat per anar-los guiant, sobretot quan miren una pel.lícula per primer cop.

Per escollir les estrenes de cada divendres, em baso en recomanacions d'amics, en clàssics de la història del cinema que penso que li poden agradar, en els DVDs que a la meva filla li ve de gust agafar de la biblioteca... Del llibre 100 pelis de adultos para ver con niños n'hem tret vàries idees. I espero també bones recomanacions en els vostres comentaris!

Per començar la secció, vull  parlar d'una de les pel.lícules favorites de la meva filla, ja des que era ben petita: El meu veí Totoro.  Una de les grans pel.lícules de la història de l'animació japonesa. Va ser dirigida el 1988 per Hayao Miyazaki. autor també de les molt recomanables Kiki, l'aprenent de bruixa o El viatge de Chihiro.

Explica la història de dues filles i el seu pare que es traslladen en una casa al bosc per a poder estar prop de la seva mare, ingressada en un hospital. En aquest paratge, les nenes  Mei i Satsuki descobriran els "conillets de la pols" i també el misteriós Totoro, l'esperit del bosc que habita dins dels arbrers camforers. 

Com en moltes altres pel.lícules d'animació japoneses a El meu veí Totoro no hi ha un dolent a l'estil de les pel.lícules de Disney, sinó que els conflictes que viuen els personatges són quotidians: fer-se gran, ser diferent dels altres, adaptar-se a noves situacions...

Les animacions estan molt ben fetes i els personatges són molt propers, tot i ser d'una cultura llunyana. La meva filla l'ha vist desenes de vegades i a mesura que es fa gran em fa preguntes diferents sobre parts de la història: la malaltia de la mare, la por de la mort dels qui estimem, la relació de les dues germanes, els misteris de la naturalesa, la vellesa, l'amistat, la timidesa, ... Hi ha molts elements interessants i molt ben explicats. També la música és excel.lent.

El meu fill petit ha crescut amb el Totoro com a teló de fons en diverses ocasions, coneixent abans les cançons que la història de la pel.lícula. Just és ara que,  quan la meva filla la re-mira, ja s'hi comença a enganxar de principi a final. Tant per l'argument, com per la durada (86 minuts), com per les cançons penso que és una pel.lícula que pot agradar a nens ben petits.

Imagino que molts dels vostres fills ja l'han vist. Si no és així, no us ho penseu! Els hi agradarà segur!