Aprenent a ser pare: "No neguis el què t'està passant"

22 de Juliol, quart creixent, una panxa que treu foc pels costats i la rítmica de la natura que ens marca inconfusiblement el camí a seguir. Hospital, protocol i alguna pobra ànima amargada pel pes de la condició humana. 

A l'hora de les bruixes em separen de la meva dona, em fan esperar en una sala des d'on entren i tornen a marxar fins a 3 confoses parteres, no era el seu dia, però deixaran petjada; sempre paguen justos per pecadors, o "l'efecte papallona". Conversa amb el pare (no pas aquella nit) del costat.

Ens fan fora -quasi ens envien incomprensíblement a casa- però just a temps, l'aigua de la vida és tossuda, i fa que pugui tornar a entrar l'Onavis. Em quedo sol esperant fins que torna a sortir, es veu que no hi ha part, no puc dir que no estic en desacord amb el ginecòleg, simplement s'equivoca, i molt, i n'estem convençuts. Fins i tot em volen fer anar a dormir; no em coneixen; ara encara entraré més, i més havent-hi un troll allí dins espantant la meva dona. Nogensmenys, el dolor sempre torna puntual. Llevadora comprensiva. Entrem dins, caos, crits, metges amb una bomba de rellotgeria dins preparada per explotar al so de boca; nosaltres a la nostra, tot treballa. El nen va fent el seu camí, tot i que només dos ho sabem. 

El dolor és massa habitual en aquesta sala, no hi trobem massa empatia, el sofriment és contestat amb certa condescendència i fins i tot traces d'ironia, potser no tenen més remei, s'ho troben cada dia -penso-, o potser si...

La llevadora és expeditiva, però pràctica; seria la més adecuada si fóssim els homes qui parim. Però ho farà bé, ho noto. Fa comentaris sobre la lluna que es mostra a través de la finestra, i pregunto; en quart creixent hi ha més parts, diu. L'Onavis està de 4 cm, se li fa poc soportable, tot costa molt com deia el de Santpedor, l'ombra de l'epidural es passeja per la sala, però la foragitem. Tot va molt lent, mentre la noia del costat esgota els seus últims gemecs abans de ser transportada al següent nivell, avui pel que sembla només abastable pels escollits. De sobte, tot canvia; l'Onavis trenca aigües enmig de la contracció més dolorosa i interminable i diu la frase màgica "tinc ganes de cagar"; tota la indiferència (que havíem percebut) es capgira; un allau de llevadores corren cap a nosaltres com formigues al cau, -ara ja els interessa, tu- i la nostra ens diu que d'epidural res, que el nen ja és aquí, "si no ho veig no m'ho crec, has passat de 4 al màxim en menys d'una hora", "la pilota ha anat bé", "potser hi has arribat per simpatia amb la companya del costat, les hormones floten per l'ambient i us sincronitzeu, a vegades passa". "A patir d'ara t'alleujaràs enlloc de patir més" li diu a la meva dona. Se l'emporten i em deixen sol a mi i el meu moment de flux pseudomístic on dóno voltes a totes aquestes frases i d'altres que ha anat deixant anar la comadrona, -potser amb un deix de bruixa fins i tot-. De cop sento la meva dona i els últims crits demolidors seguits del plor d'un nen: "eh! que estic aquí encara, us heu oblidat de mi?! crec que la meva dona ja ha donat a llum!". 

"tranquil, és aquella noia del costat, acaba de parir".

Menys mal.

Em deixen entrar al paritori, la sensació no és la de la primera vegada. Aquell dia tot era artificial, l'endicció letal (pel part, és clar) va convertir aquella última etapa en un mer procés d'una cadena industrial dedicada a extreure nens de panxes (només salvada per ser la nostra filla qui naixia). Però ara era diferent, tot era "real" i com havia de ser. Les empentes fan feina, una de bona feia sortir el cap fins a tres o quatre dits a fora, però qualsevol manca de concentració comporta la inmovilitat del fetus. "No et guardis el que tens a dins, deixa'l sortir" diu la llevadora, la meva dona tenia moments de tots colors ("no el podré parir", "vull marxar cap a casa!"), el dolor i la por a no poder parir el nen li feien retrassar el part, segons la llevadora, "no neguis el què t'està passant", deixa fer la natura el seu curs, encara que no volguéssis, sortiria sol". I és que és això, saber que la vida ho té tot previst per fer-se camí, que és inevitable, que vé amb dolor guiat i que no el podem reprimir ni refrenar. La primera dona no va tenir comadrona.

-"Falta molt?", diu la mare.

-"Tu ja ho notes, així que no em preguntis el què ja saps"

Per fi en veiem el cap, costa de descriure-ho, doncs a l'emoció s'hi barreja la visceralitat d'allò que no hem vist mai i no ens imaginàvem que fos així. El cap surt en forma de punxa, com un músclo de roca, i per uns moments et penses que alguna cosa va malament, que sortirà amb el cervell aplastat. Sabia que els capets nounats són tous, però no que eren un paraigües.

"Que podré?"

"És que ja ho estàs fent, ho estàs fent".
"Quan falta per què surti?"
"Sortirà quan tu voldràs".

Ella va millorant la tècnica a cada espenta, que s'aprofiten com si fóssin oportunitats que passen un cop a la vida, a la fi el cap surt tot, però torna a entrar a dins com si alguna cosa l'estirés cap al seu hàbitat inicial. Sento alguna cosa sobre el cordó umbilical i un coll, una esgarrifança sortida del mateix infern em travessa, però la dona ho desembolica. Segueixen espenyent i procuro comunicar a l'Onavis "quan" és efectiva la força perque així pugui saber com empényer millor. A la fi, surt tot el cap, que es va inflant poc a poc com un globus, o m'ho sembla. Espectacular.

"Va, ara ja ha sortit el cap, i quan et digui l'agafes, te l'acabes de treure i te'l poses al pit" li diu la llevadora. Sens dubte es va impregnar o es va adonar de les ganes que tenía l'Onavis de tenir un part el millor i més natural possible. Ho vaig considerar un bon gest i de gran professional.

Després d'això m'esperava veure un cos sortint com un tap de Xampany, però la realitat és que l'estiraren agafant-lo per les espatlles i l'esquena. La força amb que es fa és descomunal. Si no fos que teníem davant a una professional hagués pensat que aquella dona m'anava a esqueixar el fill. (I després els agafem com si fóssin de vidre penso...). Al cap d'un temps interminable de tanta tracció manual, per fí sortí el nostre fill.

"Mira! són les 5 en punt! just quan et caducava l'antibiòtic. És que t'has esperat fins a l'últim moment per deixar-lo sortir!". "Veus com l'has tret quan has volgut?!"

El van deixar damunt la panxa de la mare i ens vam quedar observant (mentre el contemplàvem de dalt a baix inabastablement) com a poc a poc s'espavilava i anava cap a la popa esquerra fins a clavar-s'hi. Una mostra més de la grandesa i màgia de la natura. I un detall més a apreciar per part de les professionals que ens ho indicaren.

Com la meva dona, també vaig acabar amb la sensació de poder explicar què és un part: una experiència única i màgica.

"Com et dius?" vaig preguntar.

"Rosa"

"...doncs ens en recordarem de tu tota la vida"

DAS VATER DES KINDES

"Pariràs amb dolor"

 Vaig ingressar a l'hospital a les 11 de la nit i el meu fill va néixer a les 5 de la matinada. Així que vaig estar sis hores de dilatació dolorosa, tot i que fins a les 3.30 ningú em va reconèixer que estigués de part.

I tret de la part negativa que ja vaig explicar, penso que aquestes circumstàncies van fer que pogués tenir el meu part natural tal i com volia i que tot anés força ràpid. És a dir, el fet de que "no" estigués de part segons les llevadores i el ginecòleg va fer que no m'estiressin en una camilla tan bon punt arribés. Al contrari, no vaig parar de passejar-me amunt i avall: que si cap a la sala on hi ha el ginecòleg, que si cap dalt a l'habitació, que si a fora a la sala de visites a parlar amb el meu home... Estic segura que tot aquest moviment va fer que el part no s'aturés en cap moment (de fet, els moments en que se m'aturava era quan em feien monitors, moment en que estava totalment estirada en un llit).

A més, com que em feien creure que tot anava molt lent, no vaig gastar esforços psicològics en preparar-me per al part fins que ja el vaig tenir molt a prop. 

Així que a les 3.30, quan per fi vam entrar el meu home i jo a la sala de dilatació, vam  intentar oblidar tot lo negatiu que ens havia passat fins aleshores. El primer que vam fer és demanar la pilota, tenia clar que volia continuar plantada. Em van ficar finalment l'antibiòtic i vaig provar varies posicions amb la pilota, que em van anar super bé. Asseguda i de genolls a terra amb els braços a la pilota. La presència del meu home també va ser clau per animar-me i ajudar-me a suportar les contraccions, cada cop més doloroses. 

Mentrestant, sentia una noia al meu costat que tampoc portava epidural i que estava a puntíssim d'entrar a la sala de parts. (Més tard, la llevadora em va comentar que potser jo havia anat tan ràpid al final per "simpatia", que al sentir l'altra jo em vaig activar). 

Va haver un moment  que em vaig marejar i vaig estirar-me al llit. Aleshores em va venir una contracció llarguíssima i molt dolorosa, la pitjor que recordo, en la que vaig treure molta aigua i vaig notar com el cap del nen baixava molt. Vaig cridar moltíssim, demanant l'epidural a crits, que me la posessin ja, que allò era in-su-por-ta-ble i que no podia més  Ningú es va alarmar massa davant el que per mi era el moment més dolorós de la meva vida. Les llevadores passaven per allí, però sense dir-me quasi res. Però quan vaig tornar a cridar i dir que tenia ganes d'empènyer, que notava com si m'estès fent caca, llavors va venir una llevadora corrents i em va fer un tacte.

"L'epidural vols? El que hem de fer és anar a la sala de parts, que el nen ja està aquí!".

Em va dir que si no fos ella la que m'havia fet un tacte feia una hora no es creuria que amb tant poc temps hagués completat la dilatació.

Jo m'estava morint de dolor i no parava de cridar i dir barbaritats  (me'n vull anar cap a casa, no podré parir-lo, això és un infern...). Puc dir que és el dolor més gran que he sentit mai, i tant. Quan notava que em començava una contracció, m'aterrotitzava! Eren llarguíssimes i sentia com si em partís per la meitat.

El meu home, que em sentia cridar a la sala de parts mentre ell encara estava vestint-se per entrar-hi, diu que es pensava que quan entraria ja l'hauria tingut,

Un cop allí, però, els dolors ja van començar a ser menys intensos. Quan vaig començar a empènyer vaig notar un alleugeriment. El problema és que un cop sortia el cap, tornava a entrar. El nen tenia un volta de cordó que l'espenyia cap amunt. En una contracció vaig empènyer fort i la llevadora li va treure el cordó, i aleshores ja va sortir tot. Ho vaig notar perfectament. Una sensació molt bonica.

Quan vaig veure-li la careta, per fi, tremolava de felicitat.

I aleshores me'l van posar a la panxa i em van dir que no me'l posés directament a la popa, que deixés que ell hi anés sol. I sí! Va anar reptant fins que es va enganxar!! Molt emocionant!

I així va acabar el part, amb els dos molt contents i emocionats. Jo, esgotada però amb l'energia i el "subidón" que dóna el part. Vam estar dues hores a la sala de recuperació els tres junts i ja després cap dalt a l'habitació, a descansar.

Ho havia aconseguit i, tot i els tràngols que vaig haver de passar,  va ser l'experiència més intensa i gratificant de la meva vida!

Ja som quatre!

El diumenge a la matinada, just el mateix dia que complia les 40 setmanes, va néixer el petit de la família!

Tot va anar molt bé, estic molt i molt contenta. Aquest nen és un angelet!

Així que estic de nou familiaritzant-me i re-aprenent la bona olor que fan els recent nascuts, al color de pell que tenen tot just neixen, a la brillantor dels seus ulls, a la manera en que obre la boqueta quan té gana, al dolor que fa el mugró els primers instants, a les contraccions de l'úter mentre el nen popa, a les elucubracions de la gent sobre a qui s'assembla, a mirar-lo extasiada com dorm, a emocionar-me amb el seu somriure involuntari, a netejar el meconi, a notar els pits infladíssims davant la imminent pujada de la llet, a dormir amb un ull obert i obrir la llum cada cop que sento un sorollet, a agafar-li fort la maneta, a patir per si s'ha quedat tip, per si tindrà calor, o fred, per que no s'ofegui amb les glopades...

I tot és nou, com ho és cada nen. A més, aquesta vegada comparteixo totes aquestes emocions dels primers dies de maternitat tenint ja una filla de dos anys i mig, la germaneta gran, que està contentíssima amb el germanet. El busca, el passeja, el vol agafar tota l'estona... Per tant estic aprenent a tenir un ull a cada nen, a treure tot de ninos del bressol abans de poder estirar-lo ja que ella hi ha jugat, a tenir una ajudanta cada cop que li canvio el bolquer i a popar envoltada de sorolls enlloc de la tranquil.litat de quan tens un sol fill.

Espero tenir temps aquests dies per escriure totes aquestes emocions, tan intenses. Vull explicar en detall com va anar el part, que va començar molt malament i va acabar molt bé, sense epidural com jo volia. 

De moment, gaudeixo aquests primers dies al màxim! Estem tots molt contents!

El proper part

No he parlat massa de com espero que sigui el meu part.

Tampoc hi he pensat massa, encara.

Crec que, d'alguna manera, haver viscut el part anterior d'una manera que recordo entre irreal i mecànica, em fa afrontar aquest nou part amb poca il.lusió.

Quan penso amb el dia del part, el que realment em fa sentir feliç és saber que aquell dia per fi tindré el meu fill en braços.

Però la resta, el procés de part en sí, no m'entusiasma especialment.

No sé perquè em passa això. I realment m'agradaria que no em passés. M'agradaria afrontar-lo d'una manera positiva i participativa, just per no recaure en algunes de les coses que no em van agradar del meu primer part. Espero que la setmana vinent, un cop comenci les classes de preparació al part, em canvii aquesta visió i em torni una mica més positiva!

I això que no vaig tenir un primer part especialment dolent, com vaig explicar aquí.  Va ser un part com ho són la majoria de parts actuals en els hospitals, com el que m'han explicat moltes amigues meves.

Un part, també, com els que he vist algun dia en el polèmic programa Baby Boom, on sembla que lo normal és que la dona no prengui decisions i tot es vegi com un simple tràmit.

Un part, doncs, que no vaig sentir del tot com a meu. Sovint em sorprenc dient que jo, a la meva filla, no la vaig parir.

Perquè ho dic? Doncs perquè reconec que no vaig col.laborar gens en l'expulsiu. Tenia la mitja part inferior del cos adormit per l'epidural. Una epidural que m'havien posat unes hores abans, amb penes i treballs (tinc l'esquena desviada) i que em va sumir en un estat molt negatiu. Recordo que em va baixar la tensió,  i que de cop l'entusiasme que tenia fins aleshores es va trencar i  vaig passar de deixar-me portar per les meves sensacions i sentiments a deixar-me portar per l'entorn. Just després de l'epidural em van trencar la bossa d'aigües, i ja tot va ser ràpid i irreal, fins que una llevadora se'm va tirar sobre la panxa per ajudar-me a empènyer.

I això que, després, no em puc queixar de res: vaig donar-li el pit a la sala de parts a la petita i vam estar juntes tota l'estona.

Però no puc evitar tenir aquesta sensació, de que el part va ser molt fred, irreal i mecànic. Potser és que són així.

Aquesta segona vegada estic, doncs,  poc motivada perquè penso que pot tornar a succeir el mateix.

De fet, la informació que tenia aleshores és bastant similar a la que tinc ara (bé, potser ara en tinc més, sí), però em refereixo a que tampoc aleshores volia l'epidural, a que vam fer part del procés de dilatació a casa, i que un cop a l'hospital, la primera part, vam gaudir-la molt bé junts el meu home i jo, parlant i intentant passar les contraccions el millor possible.

Així que penso que per molt que vulgui un part natural a l'hospital (que és la idea que ara tinc), les circumstàncies es possible que m'ho posin difícil.

El que em dóna esperances és que conec noies que han parit al mateix hospital al que aniré, de manera natural, i n'estan molt contentes. Fins i tot sé que s'hi han fet alguns parts verticals, és a dir que algunes  llevadores són receptives i ajuden a les dones que no volen l'epidural. Espero trobar-me-les!!

Hauré de ser, doncs, valenta.

També he de dir que si al final acabo demanant l'epidural, no ho viuré com un fracàs, tampoc és això. Però sí que m'agradaria provar-ho: tant per tenir un millor part i una millor recuperació, com de cara al nen, com per experimentar el que realment vol dir parir. 

Però, com, dic, estic una mica negativa al respecte. M'agradaria un part com el de la primera imatge, però em temo que pot acabar convertint-se en el de la segona. 

Perquè parir en un hospital, significa, avui en dia, parir d'aquesta manera tan freda?

Si no empenys, els nens no surten!!

Aquesta frase, dita per la llevadora que em va atendre al part, se'ns va quedar gravada. Quanta raó té!
Tot havia començat dotze hores abans, a les onze de la nit, quan vaig perdre el tap mucós. I acte seguit, van començar les contraccions.
El meu home donava salts pel menjador: "Anem de part!!". Jo no m'ho creia. Però les contraccions em van vindre des del principi a intervals molt curts, cada quatre o menys minuts.
A les dos marxàvem cap a l'hospital. Va ser un viatge amb cotxe molt tranquil, escoltant música, parlant. Res a veure amb lo de les pel.lícules.
Les primeres hores allí van ser les més dures. Només vaig poder entrar jo a la sala de "boxes", on hi ha els monitors que controlen l'estat del fetus. Em van fer un tacte: estava dilatada de tres i mig. Vaja, que em quedava una bona estona, encara.
Llavors va poder entrar el meu home. I vam estar unes hores en calma. Vam passar-nos-ho molt bé. Estàvem eufòrics.
Però jo, és clar, tenia els dolors de les contraccions, que cada vegada anaven a més. Volia aguantar el màxim sense l'epidural, però va haver un moment en que vaig desistir. I la vaig demanar.
Aquest va ser el pitjor moment de la nit. Més que el part. Tinc l'esquena desviada i a l'anestesista li costava trobar el punt. A més, jo estava nerviosa per que l'home no havia tingut massa tacte al fer el discurs previ on t'avisen dels riscos de l'epidural. Em va dir que hi ha un tant per cent de risc de mort per la mare. "Yo no lo he visto nunca, pero a alguien le tiene que pasar", em va dir. Algú es queda tranquil desprès de sentir això?
Doncs el que havia de durar cinc minuts (la punxada), va durar tres quarts d'hora.
A partir de llavors, ja no vaig sentir gens de dolor. Em van trencar la bossa de les aigües per accelerar el part. I a cada contracció, notava com anava baixant el cap de la meva filla.
A les 10 del matí, la llevadora em va fer un tacte: però si ja està quasi aquí! Cap a la sala de parts!
I allò sí que ja és dit i fet. Quan entrava el cor m'anava a cent. Pensava: aquí i ara naixerà la meva filla. És increïble.
Al potro, cames obertes, veig al meu home com entra tot vestit de verd, la llevadora que pren posicions.... Tot tenyit d'un aire d'irrealitat. Em va dir: "quan et digui, comences a empènyer." I així ho vaig fer. Tot i que ja he dit que no ho devia fer amb massa intensitat.... Una auxiliar se'm va tirar a sobre la panxa per a que fos més efectiu el procés. Quin mal em va fer! Llavors sí que em va quedar clar que havia d'empènyer...
I al cap d'uns instants, la meva petita, amb una brillantor metàl·lica a la pell i amb un ulls ben oberts, em va clavar la seva primera mirada.

Imatge de  Aethene