1 any! (*)

Ahir el meu fill va fer 1 any!! 12 mesos ja han passat des d'aquell 23 de juliol del 2012, en el que vaig viure el meu segon part. Aquests dies l'he tingut molt present i l'he rememorat molt. Tot i que el part va tenir un principi molt  dolent, després va ser molt bo  i n'estic contenta. El recordo de manera molt positiva, perquè va ser tot molt natural:  una molt bona manera de donar la benvinguda en aquest món al petit de la casa.

Ell, com ja he dit en diverses ocasions, és una delícia de nen. És un nen molt dolç, tranquil, gens ploraner, rialler, dormidor, menjador, ballador, hàbil, ràpid, precís amb les mans, ple de saxonets però molt àgil, pacient, feliç.... Estem tots molt contents de tenir-lo al voltant!!

Encara no camina, va gatejant a tot arreu. Fa molts passets agafat a les superfícies i quan li donem les dues mans, però sol encara no ha fet cap temptativa. Ja tindrà temps!

I aquí van les novetats més rellevants d'aquest últim mes:

- Alimentació: Menja de tot, ja des de fa mesos. La  introducció a l'alimentació complementària ha estat molt diferent que amb la petita. Ell pren tot l'aliment que necessita de la popa, i la resta d'aliments els hi hem anat oferint de manera lliure i a demanda. Va començar menjant molt poquet, tot a petits trossets; i ara ja menja bastant en totes les menjades. A l'esmorzar menja una mica de fruita i algunes galetes sucades amb llet. Per dinar, el que hi hagi a la taula. Ahir va menjar trossets d'ensaladilla russa, bocinets petits de carn i una mica de iogurt. Per berenar també menja trossets de fruita. I per sopar, molts dies menja pa amb tomàquet amb pernil dolç o formatge. I durant el dia pren popa quan la demana: tres o quatre vegades.
 El fet de no fer-li papilles ha estat per tant molt positiu! Molt còmode pels pares i molt enriquidor per ell, ja que cada dia menja una alimentació diferent.

- Lactància: Estic contenta d'aquest any de lactància i estic gaudint al màxim de l'experiència. Més encara sabent que segurament serà l'última. Jo seguiré donant-li mentre en vulgui. A veure què passarà quan comenci a la guarderia, segurament es veuran afectades moltes preses diürnes. Però durant la nit podrà seguir mamant si ho vol.

- Germans: Cada cop tenen més relació, i fem més coses tots junts. La petita ha viscut amb neutralitat aquest primer aniversari del germanet. No sabia molt bé el què passaria. Quan es va despertar ahir al matí li vaig dir. "Avui el germanet ja té un any!!" I ella em va dir: "Un any? No pot ser! Però si encara no camina sol!" Je je, es pensava que per art de màgia al fer un any el petit ja es faria més gran de sobte!

- Jocs: Li agrada molt jugar a posar i treure objectes de diversos potets, a empaitar pilotes pel menjador, a plantar-se sempre que pot, a caminar solet arrossegant cadires amunt i avall, a ballar quan posem música... S'entreté estones llargues fent aquestes coses, mentre va fent sorollets amb la boca i crits quan vol alguna cosa que no li queda al seu abast. De paraules la que més diu últimament és "mama"! Ho diu sovint, i sobretot quan té gana.

En resum, ha estat un primer any molt feliç! Esperem que el que ara comença també ho sigui!

La Shakira i la consideració social de la cesària

No sé perquè li han fet una cesària a la Shakira. No sé si la necessitava o si ho ha escollit ella. Ja ho sabrem, o no.

Deixo aquí un dels post sobre la cesària de la Skahira que he trobat més interessants dels que he llegit per la xarxa: La cèsarea de Skahira y Piqué y, por otra parte, diez famosas que parieron en casa. Molt recomanable!

 

Del que vull parlar aquí, més enllà del cas concret d'aquesta dona, és de la consideració social de la cesària com una manera còmoda de parir.

Molts mitjans de comunicació i gent del meu entorn amb qui he parlat, troben molt normal que una dona que té els diners i la possibilitat de decidir on vol tenir el seu fill, esculli que li practiquin una cesària. I, a més, tractant-se d'una dona que viu en part del seu físic, molts mitjans ens venen la idea que així es recuperarà molt millor.

Em crida l'atenció el fet que es pressuposi que la Shakira ha escollit aquesta opció per comoditat seva. Una cesària, per comoditat? No sé com es pot pensar que una operació quirúrgica és més còmoda que un part vaginal normal. Com hem pogut arribar fins aquí?

És a dir, ja sé que les cesàries salven moltes vides i que hi ha casos en que, per motius diversos, són l'única opció. Però n'hi ha molts d'altres en què no. Hi ha casos, molts,  en què les recomanen els ginecòlegs tot i no ser necessàries. No és cap secret que les assegurances els paguen més per atendre cesàries i això ha portat com a conseqüència que aquestes es visquin com a normals quan haurien de ser l'excepció. I això ha comportat que en alguns casos, per sort pocs, siguin les dones les que les demanen, vista la facilitat d'accés.

Hi ha molta desinformació encara. Escollir una cesària per caprici no és gratuït, ja que pot comportat problemes al nostre fill, tal com estudia la psiquiatra infantil Ibone Olza, de qui recomano molt el seu bloc i en concret aquesta entrada anomenada ¿Nacer por cesárea?. Són coses amb les quals s'ha de pensar. La natura és sàvia.

Durant molts anys se'ns ha fet creure que el part era un mal tràngol, i que ens havíem de posar en mans dels professionals per a parir sense complicacions. Ara s'està començant a veure que en molts casos, és l'excessiva medicalització i monitorització el que converteix aquest moment en un malson per a moltes dones. A causa, per exemple, de la posició en que se'ns fa parir (còmoda pel personal que ens atén, no per les dones i els fills a punt de néixer), o pels efectes secundaris de l'epidural, o per molts altres detalls.

El part hauria de tendir a ser cada vegada més natural, com ho és en les societats més avançades i amb més informació. I, la consideració social de la cesària com una opció, com allò fàcil, hauria de desaparèixer perquè no ens fa cap bé a les dones ni a la societat en general.

Fa 6 mesos que vaig tenir el meu segon fill en un  part natural, salvatge, sense anestèsia, amb crits i plors, però que ara recordo com una gran experiència. I estic molt contenta d'haver tingut l'oportunitat de viure'l. Perquè sóc conscient que potser en una altra època, per desinformació, hauria parit en d'altres condicions i m'ho hauria perdut.

Per això em sap greu pensar que aquesta notícia, a causa d'una mala difusió, pugui contribuir al fet que moltes futures mares pensin  que la cesària és la millor manera de parir.

Que la Shakira faci el que vulgui, però no pot ser que des d'altaveus socials s'alimenti la idea que estalviar-nos un part és el millor per les dones. I que és quasi l'única opció per seguir mantenint el nostre físic després.

Perquè parir és un dels poders més grans que tenim les dones! Hauríem de voler que millorés l'atenció al part, no que ens l'estalviessin! 

Aprenent a ser pare: "No neguis el què t'està passant"

22 de Juliol, quart creixent, una panxa que treu foc pels costats i la rítmica de la natura que ens marca inconfusiblement el camí a seguir. Hospital, protocol i alguna pobra ànima amargada pel pes de la condició humana. 

A l'hora de les bruixes em separen de la meva dona, em fan esperar en una sala des d'on entren i tornen a marxar fins a 3 confoses parteres, no era el seu dia, però deixaran petjada; sempre paguen justos per pecadors, o "l'efecte papallona". Conversa amb el pare (no pas aquella nit) del costat.

Ens fan fora -quasi ens envien incomprensíblement a casa- però just a temps, l'aigua de la vida és tossuda, i fa que pugui tornar a entrar l'Onavis. Em quedo sol esperant fins que torna a sortir, es veu que no hi ha part, no puc dir que no estic en desacord amb el ginecòleg, simplement s'equivoca, i molt, i n'estem convençuts. Fins i tot em volen fer anar a dormir; no em coneixen; ara encara entraré més, i més havent-hi un troll allí dins espantant la meva dona. Nogensmenys, el dolor sempre torna puntual. Llevadora comprensiva. Entrem dins, caos, crits, metges amb una bomba de rellotgeria dins preparada per explotar al so de boca; nosaltres a la nostra, tot treballa. El nen va fent el seu camí, tot i que només dos ho sabem. 

El dolor és massa habitual en aquesta sala, no hi trobem massa empatia, el sofriment és contestat amb certa condescendència i fins i tot traces d'ironia, potser no tenen més remei, s'ho troben cada dia -penso-, o potser si...

La llevadora és expeditiva, però pràctica; seria la més adecuada si fóssim els homes qui parim. Però ho farà bé, ho noto. Fa comentaris sobre la lluna que es mostra a través de la finestra, i pregunto; en quart creixent hi ha més parts, diu. L'Onavis està de 4 cm, se li fa poc soportable, tot costa molt com deia el de Santpedor, l'ombra de l'epidural es passeja per la sala, però la foragitem. Tot va molt lent, mentre la noia del costat esgota els seus últims gemecs abans de ser transportada al següent nivell, avui pel que sembla només abastable pels escollits. De sobte, tot canvia; l'Onavis trenca aigües enmig de la contracció més dolorosa i interminable i diu la frase màgica "tinc ganes de cagar"; tota la indiferència (que havíem percebut) es capgira; un allau de llevadores corren cap a nosaltres com formigues al cau, -ara ja els interessa, tu- i la nostra ens diu que d'epidural res, que el nen ja és aquí, "si no ho veig no m'ho crec, has passat de 4 al màxim en menys d'una hora", "la pilota ha anat bé", "potser hi has arribat per simpatia amb la companya del costat, les hormones floten per l'ambient i us sincronitzeu, a vegades passa". "A patir d'ara t'alleujaràs enlloc de patir més" li diu a la meva dona. Se l'emporten i em deixen sol a mi i el meu moment de flux pseudomístic on dóno voltes a totes aquestes frases i d'altres que ha anat deixant anar la comadrona, -potser amb un deix de bruixa fins i tot-. De cop sento la meva dona i els últims crits demolidors seguits del plor d'un nen: "eh! que estic aquí encara, us heu oblidat de mi?! crec que la meva dona ja ha donat a llum!". 

"tranquil, és aquella noia del costat, acaba de parir".

Menys mal.

Em deixen entrar al paritori, la sensació no és la de la primera vegada. Aquell dia tot era artificial, l'endicció letal (pel part, és clar) va convertir aquella última etapa en un mer procés d'una cadena industrial dedicada a extreure nens de panxes (només salvada per ser la nostra filla qui naixia). Però ara era diferent, tot era "real" i com havia de ser. Les empentes fan feina, una de bona feia sortir el cap fins a tres o quatre dits a fora, però qualsevol manca de concentració comporta la inmovilitat del fetus. "No et guardis el que tens a dins, deixa'l sortir" diu la llevadora, la meva dona tenia moments de tots colors ("no el podré parir", "vull marxar cap a casa!"), el dolor i la por a no poder parir el nen li feien retrassar el part, segons la llevadora, "no neguis el què t'està passant", deixa fer la natura el seu curs, encara que no volguéssis, sortiria sol". I és que és això, saber que la vida ho té tot previst per fer-se camí, que és inevitable, que vé amb dolor guiat i que no el podem reprimir ni refrenar. La primera dona no va tenir comadrona.

-"Falta molt?", diu la mare.

-"Tu ja ho notes, així que no em preguntis el què ja saps"

Per fi en veiem el cap, costa de descriure-ho, doncs a l'emoció s'hi barreja la visceralitat d'allò que no hem vist mai i no ens imaginàvem que fos així. El cap surt en forma de punxa, com un músclo de roca, i per uns moments et penses que alguna cosa va malament, que sortirà amb el cervell aplastat. Sabia que els capets nounats són tous, però no que eren un paraigües.

"Que podré?"

"És que ja ho estàs fent, ho estàs fent".
"Quan falta per què surti?"
"Sortirà quan tu voldràs".

Ella va millorant la tècnica a cada espenta, que s'aprofiten com si fóssin oportunitats que passen un cop a la vida, a la fi el cap surt tot, però torna a entrar a dins com si alguna cosa l'estirés cap al seu hàbitat inicial. Sento alguna cosa sobre el cordó umbilical i un coll, una esgarrifança sortida del mateix infern em travessa, però la dona ho desembolica. Segueixen espenyent i procuro comunicar a l'Onavis "quan" és efectiva la força perque així pugui saber com empényer millor. A la fi, surt tot el cap, que es va inflant poc a poc com un globus, o m'ho sembla. Espectacular.

"Va, ara ja ha sortit el cap, i quan et digui l'agafes, te l'acabes de treure i te'l poses al pit" li diu la llevadora. Sens dubte es va impregnar o es va adonar de les ganes que tenía l'Onavis de tenir un part el millor i més natural possible. Ho vaig considerar un bon gest i de gran professional.

Després d'això m'esperava veure un cos sortint com un tap de Xampany, però la realitat és que l'estiraren agafant-lo per les espatlles i l'esquena. La força amb que es fa és descomunal. Si no fos que teníem davant a una professional hagués pensat que aquella dona m'anava a esqueixar el fill. (I després els agafem com si fóssin de vidre penso...). Al cap d'un temps interminable de tanta tracció manual, per fí sortí el nostre fill.

"Mira! són les 5 en punt! just quan et caducava l'antibiòtic. És que t'has esperat fins a l'últim moment per deixar-lo sortir!". "Veus com l'has tret quan has volgut?!"

El van deixar damunt la panxa de la mare i ens vam quedar observant (mentre el contemplàvem de dalt a baix inabastablement) com a poc a poc s'espavilava i anava cap a la popa esquerra fins a clavar-s'hi. Una mostra més de la grandesa i màgia de la natura. I un detall més a apreciar per part de les professionals que ens ho indicaren.

Com la meva dona, també vaig acabar amb la sensació de poder explicar què és un part: una experiència única i màgica.

"Com et dius?" vaig preguntar.

"Rosa"

"...doncs ens en recordarem de tu tota la vida"

DAS VATER DES KINDES

"Pariràs amb dolor"

 Vaig ingressar a l'hospital a les 11 de la nit i el meu fill va néixer a les 5 de la matinada. Així que vaig estar sis hores de dilatació dolorosa, tot i que fins a les 3.30 ningú em va reconèixer que estigués de part.

I tret de la part negativa que ja vaig explicar, penso que aquestes circumstàncies van fer que pogués tenir el meu part natural tal i com volia i que tot anés força ràpid. És a dir, el fet de que "no" estigués de part segons les llevadores i el ginecòleg va fer que no m'estiressin en una camilla tan bon punt arribés. Al contrari, no vaig parar de passejar-me amunt i avall: que si cap a la sala on hi ha el ginecòleg, que si cap dalt a l'habitació, que si a fora a la sala de visites a parlar amb el meu home... Estic segura que tot aquest moviment va fer que el part no s'aturés en cap moment (de fet, els moments en que se m'aturava era quan em feien monitors, moment en que estava totalment estirada en un llit).

A més, com que em feien creure que tot anava molt lent, no vaig gastar esforços psicològics en preparar-me per al part fins que ja el vaig tenir molt a prop. 

Així que a les 3.30, quan per fi vam entrar el meu home i jo a la sala de dilatació, vam  intentar oblidar tot lo negatiu que ens havia passat fins aleshores. El primer que vam fer és demanar la pilota, tenia clar que volia continuar plantada. Em van ficar finalment l'antibiòtic i vaig provar varies posicions amb la pilota, que em van anar super bé. Asseguda i de genolls a terra amb els braços a la pilota. La presència del meu home també va ser clau per animar-me i ajudar-me a suportar les contraccions, cada cop més doloroses. 

Mentrestant, sentia una noia al meu costat que tampoc portava epidural i que estava a puntíssim d'entrar a la sala de parts. (Més tard, la llevadora em va comentar que potser jo havia anat tan ràpid al final per "simpatia", que al sentir l'altra jo em vaig activar). 

Va haver un moment  que em vaig marejar i vaig estirar-me al llit. Aleshores em va venir una contracció llarguíssima i molt dolorosa, la pitjor que recordo, en la que vaig treure molta aigua i vaig notar com el cap del nen baixava molt. Vaig cridar moltíssim, demanant l'epidural a crits, que me la posessin ja, que allò era in-su-por-ta-ble i que no podia més  Ningú es va alarmar massa davant el que per mi era el moment més dolorós de la meva vida. Les llevadores passaven per allí, però sense dir-me quasi res. Però quan vaig tornar a cridar i dir que tenia ganes d'empènyer, que notava com si m'estès fent caca, llavors va venir una llevadora corrents i em va fer un tacte.

"L'epidural vols? El que hem de fer és anar a la sala de parts, que el nen ja està aquí!".

Em va dir que si no fos ella la que m'havia fet un tacte feia una hora no es creuria que amb tant poc temps hagués completat la dilatació.

Jo m'estava morint de dolor i no parava de cridar i dir barbaritats  (me'n vull anar cap a casa, no podré parir-lo, això és un infern...). Puc dir que és el dolor més gran que he sentit mai, i tant. Quan notava que em començava una contracció, m'aterrotitzava! Eren llarguíssimes i sentia com si em partís per la meitat.

El meu home, que em sentia cridar a la sala de parts mentre ell encara estava vestint-se per entrar-hi, diu que es pensava que quan entraria ja l'hauria tingut,

Un cop allí, però, els dolors ja van començar a ser menys intensos. Quan vaig començar a empènyer vaig notar un alleugeriment. El problema és que un cop sortia el cap, tornava a entrar. El nen tenia un volta de cordó que l'espenyia cap amunt. En una contracció vaig empènyer fort i la llevadora li va treure el cordó, i aleshores ja va sortir tot. Ho vaig notar perfectament. Una sensació molt bonica.

Quan vaig veure-li la careta, per fi, tremolava de felicitat.

I aleshores me'l van posar a la panxa i em van dir que no me'l posés directament a la popa, que deixés que ell hi anés sol. I sí! Va anar reptant fins que es va enganxar!! Molt emocionant!

I així va acabar el part, amb els dos molt contents i emocionats. Jo, esgotada però amb l'energia i el "subidón" que dóna el part. Vam estar dues hores a la sala de recuperació els tres junts i ja després cap dalt a l'habitació, a descansar.

Ho havia aconseguit i, tot i els tràngols que vaig haver de passar,  va ser l'experiència més intensa i gratificant de la meva vida!

"No estás de parto"

Aquesta vegada tenia molt clar que volia viure l'experiència del part intensament des del principi al final. Volia gaudir-lo i, a poder ser, parir sense cap mena d'anestèsia. Sabia que això no seria fàcil, no només pel dolor que pogués sentir sinó perquè avui en dia els hospitals estan preparats per atendre parts molt medicalitzats. Així que sabia que hauria d'anar una mica a contracorrent i que depenent de l'equip que em trobés en aquell moment les coses podrien anar millor o pitjor.

Doncs no vaig tenir sort. Les circumstàncies que em vaig trobar en 'arribar a l'hospital van ser nefastes, el pitjor panorama que em podia imaginar. Aquí va el relat dels fets:

El diumenge al migdia vaig començar a trobar-me malament. Una mica marejada, molta pressió a la panxa, poca gana...

Cap a les 6 vaig notar les primeres contraccions fortes, i amb la primera vaig perdre una mica del tap mucós. Estàvem a casa, tots tres, i recordo que la petita jugava a que anava a treballar i que jo li havia de guardar la nina. "Ja he arribat! Què s'ha portat bé?", anava dient cada vegada que venia a recollir-la. Així que jo estava ben distreta i vaig aguantar bé el dolor fins a quarts de nou, que ja vaig veure que allò anava en serio.

Em vaig dutxar, vam preparar les coses i vam deixar la petita amb el padrí. "Anem a l'hospital. Segurament que avui naixerà el germanet". Em vaig acomiadar d'ella molt emocionada i vam anar cap a Lleida, cap a l'Arnau.

Un cop allí tenia contraccions cada 5 minuts. Però no vam voler entrar de seguida a l'hospital, vam fer un  passeig pels voltants.

Finalment, vaig ingressar i em van fer passar sola a maternitat, en una sala molt precària ja que l'habitual estava en obres. Em van fer esperar una estona i finalment a les 11 em van ficar a monitors. És curiós que just la mitja hora que m'estaven monitoritzant vaig tenir poques contraccions, i no gaire intenses. 

Mentrestant, vaig avisar a la llevadora que tenia el cultiu positiu, per si m'havia de començar a posar l'antibiòtic.

"Primer hem de veure si estàs de part". Caram, vaig pensar. Jo ho veig claríssim! L'altra vegada no recordo que ningú em qüestionés aquest fet. "Ara et valorarà el ginecòleg".

A la 1 el ginecòleg més malcarat de la història em va fer un tacte sense dir-me ni hola ni mirar-me a la cara. Posa els dits i quan els treu em diu: "Ya te puedes ir a casa. No estás de parto".

No em va dir de quants centímetres estava ni res. Jo vaig flipar perquè tenia contraccions molt doloroses casa 3 minuts (ell en va presenciar unes quantes). I vaig insistir en que no volia marxar, que em notava molt apurada i que creia que ja havia esperat prou. Una veu salvadora d'una auxiliar que voltava per allí va proposar que em donessin una habitació. "Mañana a las 7 te vuelvo a mirar". Es va despedir el ginecòleg odiós.

Pugem el meu home i jo cap a l'habitació, la més tètrica, vella i petita de tot l'hospital. M'estiro al llit i trenco aigües.

Baixem cap a baix una altra vegada. Entre que em fan esperar, fins a les 2.30 el ginecòleg no em torna mirar. Quan ho fa, el primer que em diu es "¿A tí quien te ha dicho que has roto aguas?". "¿Y tu ya has parido otro?". Quan estic a punt de pujar a la camilla em ve una contracció forta de les que no et pots ni moure i li dic "Un momento". 

"No tenemos toda la noche", sentencia ell.

Aquí ja me'l vaig quedar mirant amb odi i incredulitat. Però què s'ha pensat aquest imbècil? Tenia tan clar que estava de part que vaig estar a punt de contestar-li que la que no tenia tota la nit era jo, perquè notava com estava dilatant cada vegada més.

Em mira i dubta constantment de si he trencat aigües o no. Devia haver tret poc i ho va  haver  de comprovar amb una tira que analitza si el líquid que s'ha tret és realment líquid amniòtic o no.

Surt positiu.

"Y de cuantos centrímetros estoy?"

 "Te he valorado hace una hora y no estabas de parto, no te voy a estar valorando a cada momento". 

Em porten amb les llevadores a monitors i allí, sola com un mussol sense que ningú em digues res, ni m'escoltés quan insistia que volia l'antibiòtic, amb el meu home fora, esperant-me en una cadira a la sala de visites, vaig posar-me a plorar. Estava tan trista!  El dia que afrontava amb tanta il.lusió s'estava convertint en una merda. A sobre, semblava que ningú volgués creure que estava de part! I jo, amb uns dolors increïbles.

Per sort, no em vaig desanimar. Era el meu dia, no volia plorar. I per dins, estava convençuda que tot acabaria bé. Estic contenta de no haver claudicat davant el clima inhòspit, de que no em robessin el meu part. Vaig ser forta.

Una llevadora compassiva tot i que no del tot empàtica es va apiadar de mi i es va acostar a preguntar-me què em passava. "No ho sé. No sé res. No sé ni si estic de part. Ningú em diu res. Vull saber de quan estic dilatada". Ara et miraré jo, em va dir.

Estava de quatre centímetres, a les 3.30 de la matinada. "Sí que estàs de part, però vas molt lenta. Avisa al teu home per si se'n vol anar a dalt a dormir i tu et quedes aquí".

Vaig sortir a buscar el meu home, em vaig desfogar amb ell explicant tot el que m'havia passat. Ell no se'n va pas a dalt a dormir, també veia claríssim que el part era pròxim. 

Per fi entrem els dos junts a la sala de dilatació i ens preparem per afrontar el part tal i com nosaltres volíem. Poc ens pensàvem que al cap d'una hora, ja tindríem el nostre fill en braços!! 

Un altre dia explico com va acabar tot i com vam convertir una situació tan negativa i inhòspita en una bona experiència!

Ja som quatre!

El diumenge a la matinada, just el mateix dia que complia les 40 setmanes, va néixer el petit de la família!

Tot va anar molt bé, estic molt i molt contenta. Aquest nen és un angelet!

Així que estic de nou familiaritzant-me i re-aprenent la bona olor que fan els recent nascuts, al color de pell que tenen tot just neixen, a la brillantor dels seus ulls, a la manera en que obre la boqueta quan té gana, al dolor que fa el mugró els primers instants, a les contraccions de l'úter mentre el nen popa, a les elucubracions de la gent sobre a qui s'assembla, a mirar-lo extasiada com dorm, a emocionar-me amb el seu somriure involuntari, a netejar el meconi, a notar els pits infladíssims davant la imminent pujada de la llet, a dormir amb un ull obert i obrir la llum cada cop que sento un sorollet, a agafar-li fort la maneta, a patir per si s'ha quedat tip, per si tindrà calor, o fred, per que no s'ofegui amb les glopades...

I tot és nou, com ho és cada nen. A més, aquesta vegada comparteixo totes aquestes emocions dels primers dies de maternitat tenint ja una filla de dos anys i mig, la germaneta gran, que està contentíssima amb el germanet. El busca, el passeja, el vol agafar tota l'estona... Per tant estic aprenent a tenir un ull a cada nen, a treure tot de ninos del bressol abans de poder estirar-lo ja que ella hi ha jugat, a tenir una ajudanta cada cop que li canvio el bolquer i a popar envoltada de sorolls enlloc de la tranquil.litat de quan tens un sol fill.

Espero tenir temps aquests dies per escriure totes aquestes emocions, tan intenses. Vull explicar en detall com va anar el part, que va començar molt malament i va acabar molt bé, sense epidural com jo volia. 

De moment, gaudeixo aquests primers dies al màxim! Estem tots molt contents!

"Un altre nen?"

Avui em ve de gust explicar-vos una altra història de la meva padrina. Aquest cop, té relació amb el naixement del seu quart fill, que, com tots els que va tenir, va ser un nen. I ja és casualitat que venint d'una família de sis germanes com la de  la que ella provenia (bé, van tenir també un nen, l'únic, que va morir de petit), ella tingués cinc nens.

Doncs el dia del naixement d'aquest fill estava la meva padrina a casa envoltada de les seves germanes, les veïnes i, si hi havia arribat a temps, de la llevadora del poble. Aquesta última era del tot prescindible segons m'explica la padrina, ja que tot i que primerament n'hi havia una que era molt bona, la nova que la va substituir "no sabia ni per on havia de sortir la criatura". Molts estudis, però poca pràctica, deia.

El dia del part, un cop va néixer el nen, un veí del carrer va anar a avisar al meu padrí, que treballava al tros a uns quants quilòmetres del poble. 

- "Has tingut un nen!"; li va dir.

Content, el meu padrí va córrer cap a casa per a conèixer el que seria el seu quart fill. Pel camí, es va trobar encara un altre veí del poble que també coneixia la bona nova i, fent referència a la coincidència de sexe que es repetia a la família, li va dir:

- "Un altre nen! Has tingut un altre nen!"

El meu padrí,  pensant que aquest veí es referia al moment present i no pas a la tradició familiar de tenir fills barons, es va sorprendre:

- "Un altre nen?"

I va córrer cap a casa encara més de pressa convençut que havia tingut bessons.

I així va ser com, quan va entrar a l'habitació on hi havia la meva padrina recent parida, després de fer una breu mirada al nen recent nascut que ella tenia als braços, va començar a buscar per tot arreu dient:

- "I l'altre? On és l'altre?"

La meva padrina sempre explica divertida aquesta anècdota, ja que després de tot l'esforç que suposa parir una criatura, l'home el primer que demanava era on estava "l'altre"!! Fins que no es va desfer el malentès van passar una estona ben surrealista!

Streptococcus positiu

 Ahir vaig rebre el resultat de l'analítica. Continuo estant una mica baixa de ferro, tot i els complements que em prenc. La resta, tot bé.

Menys els resultats del cultiu vaginal, que han sortit positius en el bacteri estreptococcus agalactiae.

És un estreptococ del grup B, el qual és normal que tinguin un 20 % de les dones sanes.  No presenta símptomes ni complicacions, el problema ve quan es té durant l'embaràs, ja que si el nen s'infecta al passar pel canal de part, pot contraure una infecció que podria derivar en malalties greus. 

Jo em vaig quedar bastant preocupada al llegir els resultats i, com que tant el meu ginecòleg com la meva llevadora estan de vacances (no tinc hora fins d'aquí dues setmanes), vaig cometre un dels màxims errors que es poden cometre: buscar informació per Internet sobre el tema.

Aquí sí que em vaig espantar molt, ja que lògicament em vaig quedar amb lo pitjor: que si el nen pot contraure una meningitis, quedar-se sord o cec, tenir retards en l'aprenentatge....

Sort que aleshores vaig posar una mica de seny i vaig decidir trucar al ginecòleg, per fer-li la consulta telefònica, més que res per si m'havia de prendre res.

Em va dir que era una cosa normal i que, simplement, en el moment en que em poses de part, em donarien antibiòtic per debilitar el bacteri. Però que no es recepta res abans del part perquè tornaria a sortir.

Després vaig trucar també a la meva amiga llevadora i em va tranquil.litzar encara més, dient que és un tractament que es fa habitualment i que no té complicacions. Em va aconsellar que si em poso de part, no tardi molt en anar a l'hospital, per  a que els doni temps a posar-me l'antibiòtic unes hores abans del part i pugui fer efecte. I si no hi arribés a temps, en el pitjor dels casos, haurien de fer una analítica al nadó recent nascut i, si s'hagués infectat (que passa en un tant per cent molt baix dels casos), li posarien l'antibiòtic a ell per a que la cosa no anés a més.

Amb l'anterior embaràs aquesta prova em va donar negativa, per tant no vaig haver de patir per això. Però vaig patir molt pels resultats del triple screening, aleshores. D'una manera o una altra, l'embaràs sempre comporta un patiment!

Ara estic una mica preocupada per això, però espero que tot vagi bé i puguin posar-me l'antibiòtic abans del part!

New mothers

Fa poc he descobert aquesta sèrie de la Rineke Dijkstra, del 1994, titulada New Mothers.

Es tracta de tres fotografies de mares recents, fetes poques hores després de que hagin donat a llum. Les situa davant d'un fons neutre, de manera que el que més destaca és simplement el seu cos, encara amb les marques del part, i les seves mirades.

Trobo molt colpidora sobretot la mirada de la noia de la primera fotografia, la Julie, ja que crec que és molt clara respecte a l'estat en què es troben moltes mares les hores posteriors al part: una sensació d'orgull i felicitat, però que a la vegada amaga la por i l'estranyesa primerenca davant el nou paper que han d'adoptar.

Julie (Den Haag, Netherlands)

 Són fotografies que presenten la maternitat d'una manera una mica dura, gens edulcorada. La nuesa d'una mare i el seu fill instants després d'estar per fi junts.

 L'artista holandesa Rineke Dijkstra també  havia realitzat uns anys abans la sèrie  Beaches (1992-1996), on fotografia banyistes pre-adolescents d'arreu del món, també en un espai neutre com el que  suposa el mar i el cel de fons. Així doncs, el que pren força en les imatges també és la fragilitat i la timidesa propis de l'edat que tenen els retratats. I també el seu cos mostra les marques d'un canvi imminent.   

El pas de la infantesa a la pubertat i la transformació de la dona en mare, dos moments molt importants de les nostres vides retratats per aquesta artista.

Fa uns anys recordo que en van fer una exposició al Caixaforum de Barcelona, tot i que aleshores no em van cridar l'atenció els retrats de les mares, ni tan sols els recordava.

Avui me'ls miro amb una mirada diferent i penso que realment ha sabut captat les emocions que passen per la ment de moltes dones minuts després de donar llum.Què en penseu?

Pilota de dilatació

Ahir vaig començar les classes de preparació al part. En l'horari en que vaig anar-hi érem un grup força reduït de mares, així que a part de la gimnàstica, vam poder parlar de molts dubtes i compartir experiències. De fet, ja recordava aquesta doble vessant de les classes de quan hi anava per la petita: a part de la gimnàstica, estàvem una bona estona parlant amb la llevadora. Pràcticament meitat i meitat.

La gimnàstica que fem a les classes on vaig jo bàsicament està enfocada a cuidar postures, millorar la circulació, enfortir el perineu, fer estiraments... Exercicis que es poden fer al llarg del dia també a casa, però com que sovint no hi pensem, almenys està bé dedicar dues hores a la setmana en exclusiva a fer-los.

I ahir vam parlar de moltes coses. Des de relats dels últims parts que la llevadora ens explicava, a qüestions més tècniques sobre el procés de part.

I ens va parlar molt de la pilota de dilatació. Tant que em van agafar ganes de comprar-me'n una, ja que crec que em pot anar molt bé. 

Abans del part, per asseure-m'hi (al sofà estic incomodíssima tan aplastada) i anar fent exercicis. I quan comenci a tenir contraccions, per a facilitar-ne el procés, tot i que aleshores ja hauria d'anar camí de l'hospital. Sort que va comentar que a la majoria d'hospitals ara en tenen, i que va molt be tant asseures-s'hi com arrepenjar-s'hi, com es veu en la segona foto, ja que és la postura que facilita més la feina al nadó que vol sortir.

Alguna de vosaltres té experiència amb aquesta pilota, tant en l'embaràs com en el part? Val la pena?

El proper part

No he parlat massa de com espero que sigui el meu part.

Tampoc hi he pensat massa, encara.

Crec que, d'alguna manera, haver viscut el part anterior d'una manera que recordo entre irreal i mecànica, em fa afrontar aquest nou part amb poca il.lusió.

Quan penso amb el dia del part, el que realment em fa sentir feliç és saber que aquell dia per fi tindré el meu fill en braços.

Però la resta, el procés de part en sí, no m'entusiasma especialment.

No sé perquè em passa això. I realment m'agradaria que no em passés. M'agradaria afrontar-lo d'una manera positiva i participativa, just per no recaure en algunes de les coses que no em van agradar del meu primer part. Espero que la setmana vinent, un cop comenci les classes de preparació al part, em canvii aquesta visió i em torni una mica més positiva!

I això que no vaig tenir un primer part especialment dolent, com vaig explicar aquí.  Va ser un part com ho són la majoria de parts actuals en els hospitals, com el que m'han explicat moltes amigues meves.

Un part, també, com els que he vist algun dia en el polèmic programa Baby Boom, on sembla que lo normal és que la dona no prengui decisions i tot es vegi com un simple tràmit.

Un part, doncs, que no vaig sentir del tot com a meu. Sovint em sorprenc dient que jo, a la meva filla, no la vaig parir.

Perquè ho dic? Doncs perquè reconec que no vaig col.laborar gens en l'expulsiu. Tenia la mitja part inferior del cos adormit per l'epidural. Una epidural que m'havien posat unes hores abans, amb penes i treballs (tinc l'esquena desviada) i que em va sumir en un estat molt negatiu. Recordo que em va baixar la tensió,  i que de cop l'entusiasme que tenia fins aleshores es va trencar i  vaig passar de deixar-me portar per les meves sensacions i sentiments a deixar-me portar per l'entorn. Just després de l'epidural em van trencar la bossa d'aigües, i ja tot va ser ràpid i irreal, fins que una llevadora se'm va tirar sobre la panxa per ajudar-me a empènyer.

I això que, després, no em puc queixar de res: vaig donar-li el pit a la sala de parts a la petita i vam estar juntes tota l'estona.

Però no puc evitar tenir aquesta sensació, de que el part va ser molt fred, irreal i mecànic. Potser és que són així.

Aquesta segona vegada estic, doncs,  poc motivada perquè penso que pot tornar a succeir el mateix.

De fet, la informació que tenia aleshores és bastant similar a la que tinc ara (bé, potser ara en tinc més, sí), però em refereixo a que tampoc aleshores volia l'epidural, a que vam fer part del procés de dilatació a casa, i que un cop a l'hospital, la primera part, vam gaudir-la molt bé junts el meu home i jo, parlant i intentant passar les contraccions el millor possible.

Així que penso que per molt que vulgui un part natural a l'hospital (que és la idea que ara tinc), les circumstàncies es possible que m'ho posin difícil.

El que em dóna esperances és que conec noies que han parit al mateix hospital al que aniré, de manera natural, i n'estan molt contentes. Fins i tot sé que s'hi han fet alguns parts verticals, és a dir que algunes  llevadores són receptives i ajuden a les dones que no volen l'epidural. Espero trobar-me-les!!

Hauré de ser, doncs, valenta.

També he de dir que si al final acabo demanant l'epidural, no ho viuré com un fracàs, tampoc és això. Però sí que m'agradaria provar-ho: tant per tenir un millor part i una millor recuperació, com de cara al nen, com per experimentar el que realment vol dir parir. 

Però, com, dic, estic una mica negativa al respecte. M'agradaria un part com el de la primera imatge, però em temo que pot acabar convertint-se en el de la segona. 

Perquè parir en un hospital, significa, avui en dia, parir d'aquesta manera tan freda?

Exhausta

Fa unes setmanes que em sento cansadíssima. 

Anar a buscar a peu a la petita a la guarderia (com he fet sempre) se'm fa una muntanya.

Pujar escales ho he de fer a poc a poc i arribo a dalt sempre sospirant.

Si el carrer fa una mica de pujada, he de ralentitzar el ritme. 

I així en tot!

No recordo que en el primer embaràs estigués tan cansada!  Segurament em prenia les coses més en calma, a part que vaig deixar de treballar molt abans, ja que va coincidir l'estiu amb els últims mesos d'embaràs i després ja no vaig reincorporar-me. Ara tinc la intenció de treballar fins a finals de juny, però ja noto que no serà fàcil.

A més del cansament, la sensació constant de tenir molta son i amb ganes de posar-me a dormir en qualsevol lloc i moment. Fins fa poc dormia quasi d'una tirada durant les nits, no m'adonava de res (inclús pensava, si segueixo així fins el dia del naixement, no sentiré al nen quan plori!). Però ara he començat amb l'insomni i amb les ganes d'orinar molt freqüents durant la nit,  que em fan molt difícil tornar a agafar el son. Així que ja m'aixeco cansada.

I la panxa! Noto que faig molta panxa, quasi la que feia amb la petita el mes abans de parir. I ara encara me'n queden dos i mig! Ficar-me les sabates i recollir coses del terra (i mira que estic patosa ara, i tot em cau!) és un suplici! 

De pes vaig bastant bé, potser un parell de quilos per sobre del que em tocaria, però res greu que em pugui ocasionar tot aquest cansament extra. 

Així que ahir vaig decidir demanar hora a la llevadora.

Els últims anàlisis, com ja vaig explicar, em marcaven el ferro una mica baix. Tot i això, ni la llevadora ni el ginecòleg em van receptar cap suplement ja que era un descens normal en el tercer trimestre. Així que he anat passant els dies sense prendre-me'n. Però ahir, al comentar-li el meu estat, la llevadora em va  recomanar ferro, una quantitat petita al dia que m'ajudi a revigoritzar-me.

Em va dir que ara ja no tots els metges el recomanen per defecte a la recta final de l'embaràs (com sí crec recordar que m'havien receptat amb la petita), ja que hi ha moltes embarassades que es queixen d'un dels seus efectes secundaris, el restrenyiment. 

Ahir vaig començar a prendre la primera dosi, i seguiré amb una al dia fins que noti millora. Després, puc començar a fer un dia sí i un dia no.

Crec que em pot anar bé, tant per afrontar el que em queda d'embaràs com per arribar al dia del part amb energia.

La llevadora també em va comentar que són moltes les embarassades del segon que acusen més el cansament i que diuen sentir-se com quasi a punt de parir molt abans del que van fer-ho amb el primer!

Tot és normal, però realment ho estic vivint com una costa amunt!

Centrant-me en tot el que vindrà

Els primers sis mesos d'embaràs he estat molt enfeinada i, com que he tingut la sort de trobar-me bastant bé, he estat poc capficada en l'embaràs.  He tingut també molta energia i no he parat de fer coses.
Però ara, des de fa unes setmanes, sento una força centrípeta que em fa pensar i concentrar-me cada vegada més en el que ara és realment important, el nou fill que vindrà.
Aquest sentiment va començar al voltant de les 26 setmanes, just quan entrava al tercer trimestre d'embaràs. El cos és molt savi i suposo que és l'encarregat de transmetre a la mare allò que importa en cada moment!!
I ara jo ja començo a pensar més concretament en tot el que vindrà, en assumptes pràctics: en preparar el niu i en el part.
Respecte a la preparació del niu, la veritat és que tenim pràcticament tot el que ens fa falta. Al tenir l'experiència de la primera, també tinc més clar què és allò que realment necessitarà el meu fill i quines són les coses de les que puc prescindir.  A més, en principi no planifiquem grans canvis a la casa. Anirem fent sobre la marxa, a mesura que vagin sortint les necessitats.  Però, tot i que poques, sí que hi ha coses a fer!  I noto com tot allò que fins ara no era massa important, com per exemple saber on guardo certs objectes que em seran útils  o qui em pot deixar els que no tinc, ara em desvetllen a mitja nit i em fan sentir la urgència de tenir-ho tot organitzat.

També penso amb el part. La llevadora la setmana passada em va dir que a partir d'ara ja puc incorporar-me a les classes pre-part. Potser m'esperaré una mica, ja que per qüestions d'agenda m'anirà millor començar a finals de maig. Però no queda gaire! Tinc clar que pariré al mateix hospital on vaig tenir la petita, però m'agradaria fer-ho amb alguns canvis. Tinc ara la idea de que m'agradaria parir sense epidural (ja sé que després potser la demanaré a crits), i per això fa falta una mica de preparació i mentalització.

A la vegada, noto com començo a relativitzar tot allò extern al propi embaràs. La feina, els assumptes pendents que vull deixar enllestits, no són ja la única prioritat que tinc en aquest moment. Penso treballar fins a finals de juny, però prenent-me les coses amb més calma.

El segon fill, la presència del qual també noto ja molt tant en el volum de la panxa com en les puntadetes i moviments que m'acompanyen al llarg del dia, ha passat a ser el centre del meu interès! És un sentiment que em surt de dins, que em crida, i que em fa centrar-me en aquesta nova vida que aviat serà aquí!


Imatge de Mónica Calvo

Mirant Teen Mom

Fa uns dies vam comprar una tele nova i mentre sintonitzàvem els canals vaig ensopegar amb un programa de la MTV que es diu Teen Mom. És un programa tipus reality on segueixen un grup de mares adolescents durant el seu dia a dia.
Jo sóc una presa fàcil per aquest tipus de programa, i via Internet ja he mirat la primera temporada i també un programa anterior que es diu "16 and pregnant" (la primera temporada d'aquest només està disponible en la versió anglesa).

A pesar de que la sèrie és segurament una recreació de les situacions més habituals viscudes per aquestes noies i que se centra sobretot en les relacions de parella, s'hi poden veure moltes coses de la manera de criar els fills a Amèrica i del seu estil de vida.

Sobre la maternitat:
1.- La majoria pareixen a l'habitació de l'hospital, no en una sala de parts. En alguns casos, hi ha mota gent al moment del part, molta família. I tots fent fotografies del moment en que la criatura apunta el cap a través del forat i fent comentaris! Quin estrès!
2.- No n'hi ha cap que doni el pit, i no es parla del tema. No sé si és una decisió pròpia de les mares o si té a veure amb la moda general d'Estats Units.
3. - A part de la llet, els hi donen als nens sucs de fruites de colors ben variats als nens amb el biberó.
4.- Banyen els nens al grifo de la cuina!
5.- Introdueixen alimentació complementaria a partir dels quatre mesos, bàsicament a partir de potitos. I també practiquen el baby lead weaning !
6.- Donen el biberó amb el nen completament tombat al bressol, sense incorporar-lo gens. Havia sentit a dir que és perillós fer-ho així quan el nen és molt petit.
7.- No parlen de temes de maternitat, sinó que se centren bàsicament amb les relacions de parella, familiars i acadèmiques.
8.- Els pares que han decidit donar la nena en adopció són els únics que continuen portant-se bé després del part. Pot ser és casualitat o justament el fet de no viure un canvi tant gran en les seves vides fa que tot continuï igual i per això no trenquin la relació. I segurament passar per una situació tan complicada junts els uneix com a parella.
9.- Almenys dues parelles continuen tenint relacions sexuals sense utilitzar anticonceptius dos mesos després d'haver parit. "No m'agraden els condons", diu un dels pares. No, si això ja ha quedat clar de bon principi!
10.- Només una continua vivint a casa dels seus pares, els altres intenten una vida en comú. Tot i les dificultats que tenen aquests últims, la que es queda a casa no ho té millor: la seva mare s'interposa molt en la criança de la seva filla i la cuida més que ella.
11. Totes volen seguir estudiant i es veu la gran dificultat que tenen al compaginar la maternitat i els estudis, sovint impossible.
12. Portar els nens a la guarderia és la última opció que contemplen, no semblen massa populars. Normalment deixen el nen a la cura d'algun familiar.

Sobre l'american way of life:
1.- Van en cotxe a tot arreu, en són molt dependents.
2. Es passen el dia anant a menjar a fora (pizzes, carn amb patates, kebabs...) i bevent refrescos mida super size. N'hi ha una que fins i tot en beu durant el procés de part. Només un cop es veu com cuinen a casa, uns macarrons als que afegeixen una salsa dubtosa mentre diuen que almenys aquells dia mengen "saludable".
3- Com ja havia observat en moltes pelis, es passen molt de temps a la cuina, que sempre és enorme i serveix de punt de trobada familiar.

Ja ho veieu, m'agrada mirar aquesta sèrie i tafanejar com és la vida d'aquestes mares a les que la maternitat ha agafat per sorpresa!

Dies, setmanes, mesos, trimestres

Des del moment en que busques tenir un fill, fins als 3 anys de vida d'aquest, els conceptes de dies, setmanes, mesos i trimestres prenen un caire nou i s'utilitzen en contextos diferents que abans.

Tot comença quan contes els dies que falten per a que et no-vingui la regla, o ens els dies que fa que t'hauria d'haver vingut. Aleshores és moment de fer un test d'embaràs, molts d'ells efectius des del primer o segon dia de falta.
I just quan t'acabes de fer el test descobreixes que ja estàs embarassada d'unes quatre setmanes! A mi em sabia greu al principi descobrir això, ja que pensava que l'embaràs se'm faria molt curt. És a dir que no tens nou mesos per endavant, si no vuit!
I comencen aleshores les nàusees del primer trimestre, l'espera per començar el segon trimestre i poder anunciar a tothom la notícia, les ganes de que arribi l'ecografia de la setmana 20, on es mira en detall que el desenvolupament i estat del fetus és el correcte. A partir de llavors vas contant els mesos que falten, fins que el moment del part és cada cop més imminent. A partir de la setmana 37 ja pots parir, i tot i que normalment no l'esperes tant aviat, tampoc vols que se t'allargui fins a la setmana 42 i te l'hagin de provocar.
Finalment el dia esperat arriba, i deixes endarrere nou mesos d'embaràs per entrar en la famosa quarantena, els 40 dies en que el cos es recupera del part i en els que es recomana no mantenir relacions sexuals.
I ja pràcticament des de que arribes a casa amb el nadó, ja tems els dies que falten per que s'acabin les raquítiques 14 setmanes de baixa maternal, que així no hi ha manera de fer lactància exclusiva sis mesos ni res!
Quan arribes a casa, tu ja tens a l'armari uns quants bodis i pijamets de la talla 0 mesos. Bé, i si el naixement s'ha avançat molt, has de córrer a comprar la talla 00. A mi això de la talla 0 no m'agrada gens, em recorda a la Zona 0, dóna mal rotllo. Jo la vaig haver d'utilitzar molt i la veritat és que em vaig quedar molt més tranquil.la un cop la petita ja omplia els pijames de la talla 1 mes. I la roba segueix contant-se amb mesos fins a la talla 36, que ja són ganes de calcular tant! Jo penso que seria molt més pràctic que la roba es vengués tenint en compte els centímetres. Costaria una mica d'aprendre però evitaríem sorpreses a l'hora de provar la roba que hem comprat fent cas dels mesos. La meva filla de 12 mesos a vegades va vestida amb un bodi de sis mesos, uns pantalons de la talla 18 mesos, un jersei de la talla 12 mesos i un abric de talla 23 mesos. Cada fabricant va a la seva!
També em sorprenia molt abans de ser mare quan preguntava l'edat d'algun nen i em deien: 22 mesos, o 17 mesos. Com que no hi estava familiaritzada havia de contar molt! Ara ja m'hi he acostumat, però crec també que és més pràctic dir l'edat en anys!
Segurament per l'argot mèdic, i dels fabricants de roba és més pràctic contar en mesos, però no ho és gens per les converses de carrer!

1 any de post-part

Fa tot just unes setmanes que noto que el meu jo comença a ocupar una mica més d'espai dins del meu cervell, gairebé totalment ocupat fins ara per la maternitat.
Ja no tinc tanta "càrrega psicològica" o, si hi és, he aprés a portar-la amb més normalitat. Les grans preocupacions que m'angoixaven durant els primers mesos comencen a no ser tant constants.
Per tant, ara crec que ja estic emocional i físicament recuperada del part i els canvis que el naixement de la meva filla va comportar a la meva vida.
I es curiós que això passi quan la meva filla està apunt de fer un any. És a dir, que el post-part físic potser sí que dura quaranta dies, però l'emocional a mi m'ha durat ben bé un any.
El físic em va durar poc. Vaig tenir sort: el part va ser normal, els punts no em van fer mal, la debilitat em va durar pocs dies... L'únic símptoma negatiu va ser el dolor en la lactància els primers dos mesos, la única factura física que vaig passar.
Emocionalment, com dic, ha durat més. M'ha costat un any assumir que som dues persones, i no una. Fins ara el lligam era tan fort i estava sempre tant pendent d'ella que érem pràcticament la mateixa persona, així ho sentia jo. Ara em continuen preocupant moltes coses, però ja no pateixo per la seva vida si jo estic lluny d'ella unes hores, si no ha fet la migdiada, si està per sobre o per sota de la mitjana de pes....És un camí que va començar amb la introducció de nous aliments als sis mesos, i ha continuat des que ella es mou lliurement gatejant i ara caminant, ha començat a la guarderia i, fa poques setmanes, dorm el principi de la nit a la seva habitació.
Clar que el fi d'aquest cicle ve acompanyat de la irrupció amb força d'una nova etapa. Ara em preocupen tots els perills que comporta la seva nova mobilitat. Però aquest ja és un altre tema!

Imatge de ixbo

Si no empenys, els nens no surten!!

Aquesta frase, dita per la llevadora que em va atendre al part, se'ns va quedar gravada. Quanta raó té!
Tot havia començat dotze hores abans, a les onze de la nit, quan vaig perdre el tap mucós. I acte seguit, van començar les contraccions.
El meu home donava salts pel menjador: "Anem de part!!". Jo no m'ho creia. Però les contraccions em van vindre des del principi a intervals molt curts, cada quatre o menys minuts.
A les dos marxàvem cap a l'hospital. Va ser un viatge amb cotxe molt tranquil, escoltant música, parlant. Res a veure amb lo de les pel.lícules.
Les primeres hores allí van ser les més dures. Només vaig poder entrar jo a la sala de "boxes", on hi ha els monitors que controlen l'estat del fetus. Em van fer un tacte: estava dilatada de tres i mig. Vaja, que em quedava una bona estona, encara.
Llavors va poder entrar el meu home. I vam estar unes hores en calma. Vam passar-nos-ho molt bé. Estàvem eufòrics.
Però jo, és clar, tenia els dolors de les contraccions, que cada vegada anaven a més. Volia aguantar el màxim sense l'epidural, però va haver un moment en que vaig desistir. I la vaig demanar.
Aquest va ser el pitjor moment de la nit. Més que el part. Tinc l'esquena desviada i a l'anestesista li costava trobar el punt. A més, jo estava nerviosa per que l'home no havia tingut massa tacte al fer el discurs previ on t'avisen dels riscos de l'epidural. Em va dir que hi ha un tant per cent de risc de mort per la mare. "Yo no lo he visto nunca, pero a alguien le tiene que pasar", em va dir. Algú es queda tranquil desprès de sentir això?
Doncs el que havia de durar cinc minuts (la punxada), va durar tres quarts d'hora.
A partir de llavors, ja no vaig sentir gens de dolor. Em van trencar la bossa de les aigües per accelerar el part. I a cada contracció, notava com anava baixant el cap de la meva filla.
A les 10 del matí, la llevadora em va fer un tacte: però si ja està quasi aquí! Cap a la sala de parts!
I allò sí que ja és dit i fet. Quan entrava el cor m'anava a cent. Pensava: aquí i ara naixerà la meva filla. És increïble.
Al potro, cames obertes, veig al meu home com entra tot vestit de verd, la llevadora que pren posicions.... Tot tenyit d'un aire d'irrealitat. Em va dir: "quan et digui, comences a empènyer." I així ho vaig fer. Tot i que ja he dit que no ho devia fer amb massa intensitat.... Una auxiliar se'm va tirar a sobre la panxa per a que fos més efectiu el procés. Quin mal em va fer! Llavors sí que em va quedar clar que havia d'empènyer...
I al cap d'uns instants, la meva petita, amb una brillantor metàl·lica a la pell i amb un ulls ben oberts, em va clavar la seva primera mirada.

Imatge de  Aethene