Llibres de maternitat: "¿Dónde está mi tribu?"

El mes d'octubre passat, la filòsofa Carolina del Olmo, directora  de cultura del Círculo de Bellas Artes de Madrid, va publicar aquest llibre "¿Dónde está mi tribu? Maternidad y crianza en una sociedad individualista", que ja va per la segona edició.

El vaig conèixer gràcies a la recomanació que en va fer la Cira Crespo al blog Maternalias, i ha estat un llibre molt revel.lador, imprescindible per obrir els ulls i entendre els motius pels quals la criança dels nens es fa a vegades tan feixuga per les mares en una societat que no recolza gent les dones en aquest moment.

"Per criar un fill fa falta una tribu sencera", diu un proverbi africà que s'ha fet famós a la blogosfera.  En les societats occidentals, en canvi, és habitual que actualment la criança dels fills es faci en solitari per la mare i en menor mesura pel pare, sobretot  durant els primers mesos, en que la criança es viu des de l'aïllament. És molt difícil viure social i públicament la maternitat, ja que el mercat del treball no està pensat per la conciliació de tota aquella gent que es dedica a tenir cura dels altres, ja siguin nens petits, discapacitats,  malats o la gent gran.

¿Dónde está mi tribu?; Carlonia del Olmo

Tot això, com diu l'autora, en una època on els manuals sobre criança que trobem a les llibreries es divideixen en dos corrents molt diferenciats: el més en auge anomenat child-centered, que al nostre país es defensat sobretot pel pediatre Carlos González; i l' adult-centered, exemplificat pel doctor Estivill. 

Primerament l'autora explica com cap dels dos corrents demostra  que la manera de criar els fills tingui gaire rellevància en el desenvolupament d'aquests ni en el tipus de persona en que es convertiran. Aquest és el risc d'introduir dades científiques en un context no tècnic, com el de la criança, que és una pràctica social amb molts matisos i que depèn de moltes circumstàncies. De fet, just aquest tema el tracta àmpliament el Carlos González en el seu últim llibre Creciendo Juntos, on també demostra que els estudis científics vinculats amb els estils parentals no són concloents.

L'autora de ¿Dónde está mi tribu? va més enllà i analitza també com l'anomenada "criança natural", amb la que ella està generalment d'acord, és molt díficil d'aplicar en la nostra societat actual individualista. La principal denúncia que fa és que la majoria de defensors de la criança natural demostren un allunyament enorme de la realitat actual, concretament la del mercat del treball, ja que amb l'organització social que tenim avui en dia és pràcticament impossible criar un fill tal i com moltes mares voldríem. Ho fem, però fent filigranes i amb moltes renúncies.

El llibre insta, per tant,  a la revolució, a mirar cap enfora per trobar els veritables problemes de la dificultat de la criança, en comptes de culpabilitzar-nos a nosaltres. Perquè que el govern opti per habilitar més places de guarderies públiques, per avançar i allargar l'horari de recollida dels nens a l'escola i per crear més casals d'estiu no és cap solució. Com diu l'autora és un pedaç, o directament una estafa.
 No hem d'adaptar la vida familiar a la vida laboral. Hem d'apostar per canviar el model actual, que no té en compte que els éssers humans no som sempre autosuficients, sinó que hem de tenir cura dels altres i els altres de nosaltres en algun moment. S'han de teixir xarxes de recolzament mutu, i fer possible una veritable conciliació.

Aquesta és sens dubte encara una batalla que s'ha de lliurar, una de les importants.

(Entrada publicada a l'ARA Criatures)

Sota (o en contra) el mite de la superwoman

Ahir al suplement Criatures del diari ARA es va publicar un reportatge de la periodista Paloma Arenós sobre la concepció social de la maternitat. 

És un text molt interessant que fa un repàs a la manera en que les dones ens enfrontem a la maternitat i com aquesta ha canviat en  els últims 50 anys. 

Les opinions i reflexions de la Cira Crespo, doctora en Historia i autora del llibre Maternalias, de la historia de la maternidad; són el fil conductor de l'article. A la part final també apareixen algunes intervencions meves, en referència a la representació de la maternitat en els mitjans de comunicació.

Aquí us deixo lel text de l'article per si us interessa llegir-lo:

Sota (o en contra) el mite de la superwoman

PALOMA ARENÓS.

En els últims cinquanta anys d'història, la concepció social de la maternitat femenina ha canviat de dalt a baix. "Entendre què ha passat durant l'últim mig segle és clau per comprendre la maternitat d'avui en dia. És a partir dels anys 50 quan es generen els canvis que basteixen la definició de les mares modernes . Llavors va començar l'era del consum i, entre altres conseqüències, la maternitat es va omplir d'objectes considerats imprescindibles, com el cotxet, la trona, el xumet i el famós biberó", exposa Cira Crespo, doctora en història, mare i autora del llibre Maternalias, de la historia de la maternidad (Ed. Ob Stare).

A partir d'aquell moment, la tecnologia i el consumisme són valorats per sobre de tot el que és natural. "Per això moltes mares van ser convençudes que la llet artificial era molt millor que la que elles produïen i tota una generació, la de les nostres mares, va abandonar la lactància materna. Però la lactància és només l'exemple més paradigmàtic de la transformació increïble que es va produir ara fa tan sols unes generacions en la manera com les dones cuidàvem els nostres fills".

Recuperar la tribu

Aquest allunyament progressiu de la natura, juntament amb el canvi de passar de viure en una àmplia família al poble o en un entorn rural a tenir una família nuclear (pare, mare i fill) a ciutat, ha afectat la manera de fer de les dones. Moltes de les consultades tenen la sensació de no arribar a tot. "La societat ens exigeix ser superdones: parir i cuidar el fill i en menys de quatre mesos tornar a la feina. A sobre, has de ser feliç, estar guapa, prima, disponible, seguir fent horaris que no et permeten la conciliació i, a sobre, no et pots queixar. Això genera moltes frustracions i tensions", lamenta la Beatriz Pinilla, mare del Sergi, de 5 anys, i la Clara, que aviat en farà 2. És arquitecta tècnica freelance i, ara per ara, es combina la criança dels nens amb el seu marit, Paco Garcia, i va assumint a casa la feina puntual que li arriba des del despatx. "La conciliació és difícil perquè gairebé no comptem amb família que pugui cuidar els nens quan ho necessitem. Altres amigues tenen els mateixos neguits.

Ens sentim malabaristes", apunta. Quan la Beatriz va tenir el Sergi les prioritats es van capgirar. "A la feina feia llargues jornades i viatjava molt. Vaig tenir clar que aquest ritme no em deixaria veure el meu fill. Quan durant els primers mesos buscava escoles bressol, sortia plorant només de pensar de deixar-lo allà. Així que vam decidir tirar endavant amb un sol sou i criar-lo a casa fins als dos anys". Després el van portar a un espai familiar d'una

escola bressol municipal tres hores al dia. Aquest contacte seguit amb el nen va permetre alletar-lo fins als dos anys i mig. Quan el Sergi ja anava a P-3, va néixer la seva germana Clara i els pares han seguit amb el mateix model, del qual estan satisfets pel vincle emotiu creat amb els fills.

La historiadora Crespo reconeix les dificultats de les dones: "Ara estem molt soles i ens sentim molt pressionades per les exigències de la societat actual". "Crec que ajudaria molt [a millorar la situació] poder compartir pors i experiències amb altres mares i adonar-nos que totes cometem errors i fallem. De fet, s'estan generant molts grups de mares, tant a les xarxes socials com als barris, per compartir dubtes i experiències de criança. Això es deu a aquesta necessitat tan antiga de col·laboració. Perquè a ser mare no se n'aprèn als llibres, se n'aprèn de l'experiència i compartint", argumenta.

La fusió emocional

Al seu últim curs de formació sobre criança a Barcelona, la terapeuta familiar argentina Laura Gutman explicava que "el temps de fusió emocional entre la mare i el fill és de dos anys". "Durant aquest temps les mares es tornen més maldestres en el terreny intel·lectual i mental, però guanyen lucidesa emocional, apareixen les vivències que vam tenir en la nostra infància, intuïcions i percepcions contra les quals solem lluitar". Gutman va exposar que "les nostres àvies tenien posada la identitat en la maternitat i no patien aquesta lluita interna". "Avui les demandes genuïnes del nen entren en guerra amb les nostres pròpies necessitats i interessos personals -explica-. Des del seu espai, semblaria que els nens demanen més, però en realitat tenen molt poca mare". Gutman també reclama recuperar la tribu: "La solució és revisar què estem oferint de veritat i què no i, en la mesura que ens adonem de les nostres pròpies carències, veure com podem solucionar les del nen. La ciutat i la família nuclear són el pitjor sistema per criar un fill. Les dones no tenim les espatlles cobertes per fer-ho. Hem d'inventar noves xarxes de dones i la figura de la doula és la professió del futur".

En la seva revisió de l'últim mig segle, Crespo detalla: "Amb la industrialització, el món privat (la llar) i el públic (el carrer, la feina) van separar-se de manera definitiva. Fins a aquell moment no eren tan clares les diferències i les dones treballaven -al camp, al taller- amb els seus fills al costat. Però a partir de llavors va ser impossible",assegura. "Ara mateix seguim igual. Quan una mare s'incorpora al seu lloc de treball ha de deixar de ser mare les hores que dura la feina. No ven només el seu treball, sinó també el seu temps. Els nens formen part de la teva esfera privada i no volen que interfereixin de cap manera en el teu treball. «Si en tens, doncs pitjor per a tu», ve a dir-nos el sistema". "Per això moltes mares aposten per crear-se el seu propi lloc de treball, on puguin disposar del seu temps com vulguin", diu Crespo. "Els nens no són només un caprici, són imprescindibles perquè tirem endavant. La societat s'hauria de fer el càrrec que els nens no es crien sols i que són imprescindibles per a la continuïtat social", anuncia amb fermesa.

Maternitat d'aparador

 

Carme Chacón, embarassada de set mesos i volant més de sis hores per visitar les tropes de soldats espanyols a l'Afganistan. La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, embarassada durant les eleccions, pareix i en menys de dos mesos s'incorpora al govern al 100%. Tot just acabar de parir, Shakira vola als Estats Units per fer de jurat en un programa musical i se la veu prima i sexi, com sempre. Les models Gisele Bündchen, Miranda Kerr, Heidi Klum o Adriana Lima desfilant per a Victoria's Secret al cap de pocs mesos d'haver estat mares i amb la panxa plana i els moviments sinuosos. Són imatges que ens impacten constantment. Dones que tenen una maternitat d'aparador que té poc a veure amb la realitat de la majoria. I que en alguns casos poden generar frustració en les mares reals, que triguen a recuperar la figura. "No és el model que s'ha imposat més, però sí el més visible als mitjans de comunicació. Actualment moltes famoses mostren els seus embarassos, però la gran majoria tenen un embaràs de passarel·la , en què l'únic que es transforma i creix és lapanxa. No es mostra l'embaràs amb els canvis que realment es produeixen en el cos de la dona. I un cop la dona ha parit, la fase del puerperi, de la recuperació postpart, és quasi inexistent als mitjans", descriu Mariona Visa, doctora en comunicació social i professora a la Universitat de Lleida. "La gran majoria de dones mediàtiques apareixen al cap de poques setmanes mostrant una figura sense cap rastre de la gestació. Moltes, fins i tot, afirmen que s'han sotmès a dietes estrictes. Aquests exemples impedeixen que el cos postpart de la dona sigui vist amb normalitat, ja que quasi no es mostra en aquest estat i en falten referències reals".

Per la seva banda, la historiadora Crespo creu que "és un problema general respecte al cos femení, que massa vegades és considerat un mer objecte de desig". "Les dones sovint som valorades només pel fet de tenir un cos bonic". Crespo apunta la base d'aquestes exigències: "La nostra societat està construïda sobre un sistema patriarcal i l'home és la mida de totes les coses. Però les víctimes en som tant homes com dones. Des del meu punt de vista, és una tragèdia que tantes generacions d'homes hagin estat apartats de les tasques de criança. Tot un món d'emotivitat, contacte i amor que els hi ha estat negat i que haurien de reivindicar amb contundència.

Aquest és probablement el punt clau i que pot capgirar els problemes que encara arrosseguem; que els homes s'hi sentin involucrats i que la maternitat o la criança sigui valorada com el que és, l'eix de tot plegat", conclou.

  
 

10 mesos (*)

10 mesos!

Ja tenim al nadó de casa convertit en un petit homenet! No para de moure's en tot el dia, va per tot arreu gatejant i es planta també sempre que vol. I puja escales. I comença a fer petits passos desplaçant-se quan està agafat a alguna taula o superfície! No s'està quiet.

I la seva interacció amb nosaltres va en augment, fent molts senyals amb les mans i també amb sons quan vol alguna cosa.

Aquí les novetats més rellevants:

- Alimentació: Menja de tot, a petits trossets o xafat amb la forquilla. Quan seu a taula observa tot el que hi ha als plats de tothom i comença a assenyalar allò que vol. A mi i a sa germana, que som els que ens té més a prop, si tardem massa en apropar-li el menjar, ens agafa el braç directament per agafar-ho ell de les nostres mans. És ràpid i precís quan vol alguna cosa! Li agrada tot molt: els iogurts, el pa amb tomata, el pernil dolç, les galetes, la carn, el peix, llegums... I segueix fent preses de pit quan vol, que són encara unes quantes vegades durant el dia i algunes durant la nit.

- Malaltia: Aquest mes ha estat malalt, amb molta febre i conjuntivitis. Pobret, ha estat els últims 10 dies gairebé amb un ull mig tancat a causa de la conjuntivitis! Bé, ha estat un virus que hem passat tots, un després de l'altre. Ha arribat a 39 de febre i, com que no hi ha manera que es prengui el paracetamol de manera oral (el vomita sempre), li hem hagut de posar supositoris.

- Son: Contínua dormint molt bé, quasi tota la nit seguida. Dos despertars i prou, i es queda adormit ràpid quan li dono popa. Durant el dia, normalment fa dues migdiades de no més d'una hora.

- Germans: Cada dia fan més coses junts. La germana gran sempre li vol donar coses de menjar, joguines si no en té cap a l'abast, el pentina... Hi està molt a sobre, amb tot lo bo i lo dolent que això comporta. Encara no m'atreveixo a deixar-los als dos sols fora del meu camp visual jugant ja que ella li fa unes abraçades tan efusives que em fan patir! "No l'atabalis tant" i "Deixa'l estar que li fas mal" són unes de les frases que he de repetir sovint quan estan junts.

- Dents: Ja té les dues de dalt del tot sortides, i suma quatre dents en total. Ha estat molt mossegador mentre li han sortit les de dalt, i jo tenia el braç ple de mossegades. Per sort, ja li  ha passat!

- Joc: A part de dir adéu amb la mà, ja sap aplaudir i fer l'indi, que són les novetats d'aquesta setmana. I hem començat a llegir-li alguns contes, i li agrada molt un de sons de vehicles de la Maisy Mouse que també va ser un dels primers que li vam llegir la petita.

I així estem, ell imparable i jo bastant esgotada d'anar darrere dels dos tot el dia! Ell està en una edat molt perillosa, i gatejant arriba a tot arreu molt ràpid, així que jo he d'estar amb estat d'alerta i amb els ulls ben atents tota l'estona! 

I tot ha arribat en una època de molta feina així que anem de bòlit. Però bé, intentant gaudir de cada moment. Que tots aquests mesos passen de pressa de pressa!

Vaga de lactància

Feia dies que volia comentar una situació en la qual em trobo últimament i que m'ha preocupat força.

Des que el nen va complir sis mesos, tinc la sensació que  pràcticament no popa.

Ell sempre ha fet poques preses, i molt ràpides. Mai ha estat un nen d'estar-se hores al pit. Quan vol adormir-se sí que s'hi està més, però només en aquests moments.

Doncs a aquestes ja de per si poques preses, últimament hi ha hagut una disminució de les que fa durant el dia i, inclús en algun moment en què feia molta estona que no popava i a mi em semblava que tenia gana, ha rebutjat prendre'n.

Tot això va començar en una setmana en la qual es van ajuntar molts canvis, un d'ells la introducció de l'alimentació complementària. Però aquesta va ser molt progressiva i és encara quasi testimonial, per tant, la possibilitat que s'estigués quedant tip amb les papilles, com en alguns casos passa just al voltant dels sis mesos, no podia ser el motiu de la vaga de lactància que travessava el meu fill. Podia haver-hi influenciat, però hi havia d'haver alguna cosa més.

I sí, buscant informació sobre aquestes fases, que passen alguns nens, m'he trobat en que al meu petit se li han ajuntat moltes de les causes de la "vaga de lactància" en un període de temps molt curt :

1. Sortida de les dents: La setmana que feia sis mesos, van despuntar les dues dents de sota. Això a vegades els produeix molèsties en popar. Jo el notava amb més ganes de mossegar i també jugava més amb el pit, estirant el mugró. Em va fer mal algun dia, però no vaig cridar ni el vaig apartar bruscament (fet que a vegades he llegit que pot espantar el nen i fer-li rebutjar el pit).

2. Incorporació a la feina: Ja feia dies que jo treballava, però es van ajuntar dies consecutius on el deixava més hores sense mi. Durant aquestes no prenia res de biberó; però sorprenentment tampoc em buidava el pit al retrobar-me. (I això que jo arribava amb els pits "a tope").

3. Més sensible a les distraccions: Si fins ara el nen podia popar en qualsevol lloc, ara ja li costa més centrar-se en la presa si hi ha molt soroll (la tele engegada o la nena cantant i ballant pel menjador). Això podria explicar com per exemple durant les nits sí que ha augmentat les preses, quan estem els dos tranquils i relaxats sense interrupcions.

4. Introducció de l'alimentació complementària. Amb quantitats petites, però ja ha descobert nous sabors, que potser li han fet adonar que l'espera un món més enllà de la popa.

5. Refredat: Quan va començar tot  això feia pocs dies que havia sortit d'un refredat bastant fort que segur que va influenciar en la seva poca gana.

6. Nervis de la mare: Jo també he estat més nerviosa que habitualment, ja que he  començat les classes. A més, fins ara havia aconseguit fer molta feina des de casa, però ara cada cop la cosa es complica més. Ell dorm molt poc durant el dia, quan està despert juguem més... Així que fins que ells no són a dormir jo no puc fer res. Res més que estar per ells, vull dir. I sí que he trobat a faltar el temps per mi mentre ell feia migdiada i això m'ha fet anar més estressada.

I a més, se li ha de sumar que és un nen gran, que durant els primers sis mesos s'ha dedicat a emmagatzemar molta energia i que just ara, que comença a tenir més mobilitat i crec que està a punt de gatejar, segur que el seu cos ja no necessita tant aport calòric.

Jo ho he passat malament tant a nivell físic com emocional. A nivell físic és incomode ja que tinc els pits descompensats. Sovint, quan després de moltes hores sense popar li ofereixo, em surt la llet a raig (fet que agreuja la situació, s'ennuega i no en vol prendre). Treure'm llet amb el tirallets ha estat necessari en aquestes ocasions.

I a nivell emocional també m'he sentit malament, pensant que s'havia cansat de la lactància tan aviat. Com que ell no és gaire dependent del pit sempre penso que és possible que la seva lactància s'acabi abans que la de la seva germana, que potser dirà prou en pic no la necessiti estrictament per alimentar-se.  Però que això fos ja ara als sis mesos em feia entristir.

Per sort ara la situació ha anat millorant. No fa tantes preses, ni tanta quantitat, però gaudim de les que fa i jo cada vegada estic més regulada.  I contant les que fa durant la nit, crec que realment continua prenent igual que abans. Simplement ha modificat horaris.

Amb la petita no m'havia trobat mai en cap situació similar.

Ja ho diuen, cada nen és un món!

Més informació sobre les "vagues de lactància" a:

Criança feliz

Zona pediàtrica

Imatge de Smokefield

Aprofitant la baixa per maternitat

Ja fa setmanes que se m'ha acabat la baixa per maternitat, i vull fer una mica de balanç d'aquests mesos viscuts en exclusiva amb els meus petits. Sí, en plural, perquè de la baixa per maternitat del segon fill també se'n beneficia, i molt, el fill gran. Gràcies a no haver d'anar a treballar he pogut estar amb el meu petit les 24 hores del dia i a la vegada també he pogut ser una mare que està a la porta de l'escola per anar a buscar a la germaneta gran, matí i tarda. Això és un luxe, i l'he aprofitat molt. Al migdia hem dinat tots junts a casa i, tot i el caos que a vegades es formava (com fer dormir el nen si ella no para de parlar fort i demanar que jugui amb ella?!) ha estat molt bonic.

I poder gaudir de cuidar al meu nen dia i nit no té preu. Ja he explicat moltes vegades que és un nen molt tranquil, molt dolç, sempre riu i està content. Així que tot ha anat molt bé, recordaré aquests mesos com a molt feliços.

Jennifer Borton

 No he estat dins d'una bombolla apartada de la realitat com sí em va passar el primer cop, on tot era nou. Ara he gaudit d'estar amb el meu fill, aprofitant aquests moments que sé que són únics, però sense deixar de fer moltes coses ja sigui per seguir el ritme de la petita com   per continuar,  en la mesura del possible amb la meva carrera acadèmica.

Així que m'he endut el petit als cursos i congressos que puntualment i perquè jo volia he fet durant aquesta baixa per maternitat.

No és fàcil, hi ha molts moments en que he tingut la sensació de fer-ho tot a mitges, però si s'assumeix que s'arribarà fins allà on es pugui, doncs es poden anar fent coses. Jo he tingut la gran ajuda del meu pare, que m'ha acompanyat a molts cursos i congressos, facilitant-me el fet de poder seguir formant-me sense haver d'allunyar-me del petit, al que podia donar-li el pit quan em reclamava. Això no té preu! Des d'aquí vull donar-li les gràcies, una vegada més, per l'ajuda i suport en tot.

També he continuat fent francès, amb una professora particular un matí cada setmana. Vaig començar al setembre amb el nen que estava quasi tota l'estona a la popa o dormint i ara ja fem les classes mentre el nen dóna volteretes a la manta d'activitats! 

Sense oblidar que el nen va ser un espectador atent de tota la jornada de Pediatic i de d'altres jornades en que me l'he endut.

Amb aquest escrit vull dir que les mares, quan tenim els nens petits, no volem pas sempre baixar-nos del món i deixar de fer allò que ens interessa. El que no volem, almenys en el meu cas, és haver de separar-nos dels nostres fills per a fer-ho. I això és possible si d'una banda, tenim nens que ho permeten (amb la petita, que era més ploranera i poc dormidora no m'ho hagués ni plantejat) i si tenim ajuda per a fer-ho. Però també seria més fàcil si fos més visible en la societat veure mares amb fills petits que fan diverses activitats amb ells. Jo tenia certa reticència a anar a segons quins llocs amb el nen (pensava que molestaria, que la gent estaria incòmoda...) i realment m'he sorprès de lo bé que m'han tractat als congressos i reunions a les que he assistit  amb el petit.  Jo sempre intentava portar-lo ben alimentat per a que no em demanés popa aleshores i a punt per adormir-se.

No vull dir que sempre sigui possible endur-se el nen a tot arreu, però hi ha feines que ho permeten i tot i així no es fa. A mesura que passen els mesos i el nen té més mobilitat la cosa es complica una mica més, però de moment la meva experiència és molt positiva al respecte.

Ara, però, m'hauré d'acostumar a anar sola a treballar perquè no puc endur-me el nen a fer classes! Però me'l seguiré enduent a tots aquells llocs que pugui si l'alternativa és haver de deixar-lo massa hores sense mi.

Dimarts mut: Operació tornada

5 mesos (*)

I ja són cincs mesos!

Cada cop està més actiu, més despert durant el dia, i amb més ganes de jugar, fer coses i descobrir el món.

Continua fent gran rialles a cada moment i ara també algunes riallades contagioses quan li fem petarrufes a la panxa. Tot va molt bé!

Alimentació: Seguim amb la lactància materna exclusiva. Tot i això, cada cop veig més a prop la introducció de nous aliments, ja que ell cada vegada mostra més interès pel menjar. Quan sopem, si el tinc a la falda, segueix amb la mirada tot allò que ens posem a la boca i no perd de vista les culleres que van amunt i avall.  Així que qualsevol dia ja  començarà a tastar nous sabors!! No sé per on començaré ni com, però no crec que falti massa.

Son: Durant el dia dorm poquet, i encara a estones de vint minuts. Per la nit, però, fa tirades molt llargues. No passo gens de son. I dormim molt feliços tots quatre al llit. Això sí, a  partir de les 8 del matí, ja comença a fer sorolls i vol aixecar-se!

Desenvolupament: Aquest és un dels grans canvis d'aquest mes. Es gira d'un costat a l'altre (encara no dona la volta, però), fa com si es volgués aixecar quan està ajagut, ho agafa tot (sobretot els cabells!!) i no para quiet. Juga amb el Peret, un nino amb el que ja jugava la petita. I s'ho posa tot a la boca!

Del tema de la plagiocefalia està bastant igual encara, tot i que passa moltes menys estones estirat panxa enlaire que abans. Espero que poc a poc es vagi recuperant. El porto molt al fulard per casa i cada cop passa també més estones a la manta d'activitats panxa avall.

I jo ja he començat a treballar, tot i que la incorporació real serà després de Nadal. Ja l'he deixat algunes estones amb el padrí i d'altres ha vingut amb mi (en reunions informals).  També estic treballant molt des de casa, així que ja estic de ple en mode "tornada a la feina". Ja he fet proves amb el tirallets i tinc algunes bossetes amb llet meva al congelador, per si després de vacances hi ha dies en que no me'n puc treure prou quan ho necessiti....

De moment, no hi vull pensar gaire. Aprofito aquests dies en que estem tots junts a casa i gaudeixo d'aquest petitet que cada cop es fa més "nen". 

2 mesos

2 mesos. 

El temps passa tan ràpid,  tinc una sensació de vertigen tan gran!! Penso que en un obrir i tancar d'ulls el petit es farà gran!! 

Aquest mes ha passat encara més ràpid que el primer!

Tot va molt, molt bé. Estic contentíssima. 

El petit és un nen que aporta molta pau, és tranquil i dolç. Contínua regalant-nos molts somriures, a vegades festivals de riallades. Impossible no gaudir d'ell cada moment.

És dormidor, tot i que cada cop menys durant el dia. Però bastantes hores seguides per la nit, en les que quasi ni el sento plorar. Quan comença a fer sorollets amb la boca li dóna la popa i es torna a quedar adormit. Crec que es deu despertar unes dues o tres vegades.

És gran, ja pesa sis quilos!! I molt llarg. Inclús l'altre dia li vaig preguntar a l'infermera si era normal que augmentés tant! Les mares patim per tot. Em va dir que normalíssim, que ja s'aniria regulant. 

La lactància va també molt bé. Fa preses molt curtes i no massa freqüents. Durant el dia aguanta perfectament entre dues i tres hores (a vegades més). Als vespres és quan està més neguitós i vol estar contínuament al pit, suposo que per adormir-se ben tip i sabent que està prop meu. 

Jo visc aquest període també amb molta pau. Tot i que també hi ha moments molt caòtics, i m'angoixo a vegades si no puc estar al cent per cent per ell. Ni al cent per cent per la petita. Aquella sensació d'estar per ells a mitges, quan amb una mà giro pàgines del conte que li explico a la petita i amb l'altra aguanto el capet del nen que està popant. Mentre pateixo perquè el sopar està encara per fer. Però suposo que ser mare de dos és això.

El fet de tenir una germaneta gran també fa que  aquesta vegada no estigui vivint tant dins de la bombolla d'irrealitat en la que estava immersa durant els primers mesos de la petita, on només estava per ella en exclusiva. Ara estic més en contacte amb el "món exterior". I també en part per motius de feina. Estic de baixa però he de fer algunes trucades i continuar fent una mica de recerca. Ja he estat fora uns dies en un seminari. Ell ha vingut amb mi, gràcies al meu pare, el super-padrí, que el passejava i el cuidava mentre jo estava al curs. L'experiència ha estat molt bona. Aquest nen ho fa tot molt fàcil!

8 mesos d'embaràs

Avui falta exactament 1 mes per a la data prevista de part, és a dir per a complir les 40 setmanes d'embaràs. Com que es pot parir en qualsevol moment entre la setmana 38 i la 42, això vol dir que entre dues setmanes i 1 mes i mig ja tindré el meu segon fill en braços!

Ja falta molt poquet!!

I jo ja ho tinc pràcticament tot a punt, sobretot del que ell necessitarà: ja tinc la bossa de l'hospital feta, tinc bolquers talla 0, tinc tot el set d'higiene personal tant seu com meu, la banyera, el bressol a punt (un altre dia explicaré com hem aconseguit transformar un bressol normal en un bressol sidecar), la banyera-canviador també, el cotxet ben net (la petita ja fa temps que va amb el McLaren), el Maxi-Cosi.... 

I també tinc un calaix de l'habitació de la petita ple de robeta de nen d'estiu de la talla 0 fins als 3 mesos, que m'han deixat tant el meu germà com una amiga. 

Ja fa moltes setmanes que em va agafar una molt precipitada "síndrome del niu", i des d'aleshores que ho he anat preparant tot, sense pressa però sense pausa.

De les meves coses, que també vull deixar el màxim enllestides, no vaig tan avançada. Tinc una llista amb tot el que he de fer o vull fer abans del part, i tot i que vaig fent, no sé si aconseguiré acabar-ho tot. De la feina ja he acabat de corregir els exàmens del curs, però em queda encara l'examen de recuperació del juliol (no s'acaba mai!). A vegades em col.lapso una mica perquè veig que potser a tot no podré arribar. Però, com que el cos és savi, cada vegada ho relativitzo més. Si puc acabar-ho tot, perfecte. Si no, doncs almenys lo més important sí que ho tinc a punt, que és tot el que fa referència al naixement.

També tinc ganes de senzillament asseure'm a esperar. Crec que és molt important, en certa manera en tinc la necessitat, el cos m'ho demana. Encara no ho he pogut fer del tot, tot i que aquesta setmana ja he començat a disposar de dies sencers per mi. I la veritat és que és molt gratificant poder dedicar-se únicament a "gestar", a concentrar-se en el que ha de venir,

Finals de juny també és una època de molts adéus, hi ha molta gent que no tornaré a veure fins al setembre (o més endavant, en el meu cas). I ja hi ha molts companys que s'acomiaden de mi desitjant-me que vagi tot molt bé i que tingui "una hora curta". Pensar que quan els torni a veure ja seré mare de dos em produeix una sensació d'alegria i nerviosisme molt gran!

I és que ja queda poquet, molt poquet! I cada vegada en tinc més ganes!!

Bona revetlla a tothom!

Contraccions de Braxton-Hicks i "agulletes"

Porto una setmana amb moltes molèsties a la panxa.

D'una banda, les contraccions de  Braxton Hicks.

Com que recordava com eren de l'embaràs anterior, no m'ha costat gaire identificar-les. Fins ara eren totalment indolores i poc freqüents. I duraven poquet, menys de 20 segons. Però des del cap de setmana han anat en augment, i ja em provoquen una mica de dolor (no gens intens, però sí que les noto), a part de que duren més de mig minut. Aquestes contraccions, que es diuen així ja que va ser el metge John Braxton Hicks qui les va descriure per primer cop, suposen una mena d'entrenament de cara a les contraccions "reals" del dia del naixement. I en principi no han d'alarmar ja que no signifiquen que hagi començat el procés de part.

Però com que jo n'he notat moltes aquests dies, li he comentat al meu ginecòleg, amb qui just el dimarts tenia visita. Em va dir que era normal que en tingués més ara que abans i que a la setmana d'embaràs a la que estic (la 33) és normal tenir-ne fins a unes 15 al dia, sobretot al vespre.

Per descartar que aquestes últimes contraccions més seguides que he tingut no hagin fet "feina" em va mirar com estava el coll de l'úter, no fos cas que s'hagués començat a estovar. Però no. Tot està al seu lloc, de moment. Així que en principi tot és normal.

D'altra banda, des del dia de la visita al ginecòleg tinc també moltes "agulletes" a la panxa! Tot ve perquè al baixar de la camilla, no hi havia les típiques escaletes que hi ha sempre per arrepenjar els peus. Algú les havia tret i s'havia oblidat de posar-les. I jo vaig incorporar-me pensant que sí que hi serien i quan vaig veure que els peus no tocaven enlloc vaig fer molta força amb la panxa per no caure. Em va fer un mal increïble, un dolor molt intens. El ginecòleg em va tocar i ja des del principi em va dir que no patís, que el mal era muscular i que el nen estava bé. Però no us podeu imaginar quin mal em feia!!! De fet, recordo haver tingut també un episodi similar quan estava embarassada de la petita, en aixecar-me malament del sofà.

Doncs a ran d'això, tinc unes agulletes a la panxa que noto sempre que m'aixeco o m'assec i cada vegada que el nen es mou. És a dir, molt sovint!! Espero que vagin remetent aviat...

I tot això, unit a que la panxa cada dia està més grossa, a que ja tinc moltes dificultats per arreplegar coses del terra i també en trobar posicions còmodes. Així que estic acusant força cansament. 

A més, tot s'ajunta amb dies de molta dedicació a la feina. Sé que he de frenar el ritme, la gent m'ho diu i jo sóc la primera que ho noto. I ja sé que no hi ha ningú imprescindible, però vull acabar el curs. El dia 18 per fi tot s'acaba i aleshores ja em podré dedicar plenament a descansar! Ho necessito!

La primera excursió

Ahir la petita va fer la seva primera excursió d'un dia amb la guarderia.

Durant el curs han fet diverses sortides: al parc del poble, a la biblioteca, a veure un pastisser..... Però la d'ahir era una excursió a una granja-escola propera, on van estar-s'hi tot el dia.

És una excursió que fan cada any a la guarderia. L'any passat, a P1, també hi van anar. La meva filla no, ja que aleshores em semblava massa petita per a que pogués gaudir i donar-se compte del que estava passant.

I, sincerament, ara encara m'ho sembla. Trobo que és massa aviat per a fer aquest tipus d'excursions. No dubto que s'ho passin bé (la meva sembla que s'ho va passar pipa), però també gaudeix molt d'un dia de guarderia qualsevol. Penso que aquestes sortides tan llargues, amb tants estímuls i experiències noves, de moment, és millor fer-les en família.

Però bé, tot i aquestes reflexions, aquest any la petita sí que ha anat a l'excursió de final de curs. Perquè l'he vist més preparada que l'any passat i també, perquè no dir-ho, una mica condicionada pel fet de que no hi havia alternativa (si no van a l'excursió, aquell dia no hi ha guarderia).

El balanç de l'excursió és, en general, positiu. Suposo.

Ja feia dies que a la classe en parlaven i la petita sovint repetia que aviat aniria a veure vaques i cavalls. 

I ahir, de bon matí, els pares vam disposar-nos a col.locar les cadiretes a l'autocar. Jo no vaig poder quedar-me a dir adéu amb la mà (m'hagués fet molta il.lusió, era la primera excursió!). Així que la vaig deixar a la classe tota sucada de protecció solar, amb la gorra posada (aguantaria tot el dia?), i una motxil.la amb una muda i aigua.

I ràpid vaig marxar cap a treballar, ja que justament ahir tenia un dia molt atrafegat i ple de coses. Així que tampoc vaig poder ser-hi a les 5 de la tarda a rebre-la. Hi van anar els padrins.

I per això he dit abans lo de "suposo" que l'excursió va anar bé. Ja que entre la poca informació que ens ha donat la petita (que ha decidit no dir pràcticament res sobre el tema excursió) i que quan els padrins van anar a buscar-la les senyoretes estaven saturades donant explicacions a diversos pares, poca cosa sé de com va anar tot.

Sé que no van dormir la migdiada (i per això va tornar mig endormiscada del viatge de retorn en autocar), que s'ho va menjar tot per dinar (això no em feia falta que ningú m'ho corroborés) i que van pujar en un carro de cavalls (com m'ha explicat avui la seva senyoreta).

Jo a les vuit del vespre, quan vaig arribar a casa, ràpid li vaig preguntar per l'excursió (tot el dia que hi pensava!). Aleshores sí que va dir-me que havien vist molts animals, però va començar a parlar-me de ratolins i girafes, i aquí ja vaig pensar que estava fabulant i barrejant conceptes, ja que no crec pas que hi hagués cap girafa en aquesta granja-escola. Però després em va dir al costat de qui s'havia assegut a l'autocar, i aquí sí que em va dir la veritat. 

I mentre m'explicava això se li tancaven els ullets, així que amb un no-res es va quedar adormida, deixant-nos als pares amb el misteri sobre com havia anat l'excursió!

Avui quan he preguntat a les senyoretes, m'han dit que molt bé, que van disfrutar molt, però poca cosa més ja que avui ja hi havia nous temes dels que parlar. I ella tampoc m'ha seguit la conversa quan li preguntava sobre coses d'ahir.
Així que m'hagués encantat estar-la veient tot el dia per un foradet, ahir! Perquè ara per mi aquesta excursió és com un fantasma! A veure si pengen aviat fotos i surto de dubtes! Com som els pares! Ho volem saber tot i em temo que poc a poc ens haurem d'anar acostumant a saber menys!

Exhausta

Fa unes setmanes que em sento cansadíssima. 

Anar a buscar a peu a la petita a la guarderia (com he fet sempre) se'm fa una muntanya.

Pujar escales ho he de fer a poc a poc i arribo a dalt sempre sospirant.

Si el carrer fa una mica de pujada, he de ralentitzar el ritme. 

I així en tot!

No recordo que en el primer embaràs estigués tan cansada!  Segurament em prenia les coses més en calma, a part que vaig deixar de treballar molt abans, ja que va coincidir l'estiu amb els últims mesos d'embaràs i després ja no vaig reincorporar-me. Ara tinc la intenció de treballar fins a finals de juny, però ja noto que no serà fàcil.

A més del cansament, la sensació constant de tenir molta son i amb ganes de posar-me a dormir en qualsevol lloc i moment. Fins fa poc dormia quasi d'una tirada durant les nits, no m'adonava de res (inclús pensava, si segueixo així fins el dia del naixement, no sentiré al nen quan plori!). Però ara he començat amb l'insomni i amb les ganes d'orinar molt freqüents durant la nit,  que em fan molt difícil tornar a agafar el son. Així que ja m'aixeco cansada.

I la panxa! Noto que faig molta panxa, quasi la que feia amb la petita el mes abans de parir. I ara encara me'n queden dos i mig! Ficar-me les sabates i recollir coses del terra (i mira que estic patosa ara, i tot em cau!) és un suplici! 

De pes vaig bastant bé, potser un parell de quilos per sobre del que em tocaria, però res greu que em pugui ocasionar tot aquest cansament extra. 

Així que ahir vaig decidir demanar hora a la llevadora.

Els últims anàlisis, com ja vaig explicar, em marcaven el ferro una mica baix. Tot i això, ni la llevadora ni el ginecòleg em van receptar cap suplement ja que era un descens normal en el tercer trimestre. Així que he anat passant els dies sense prendre-me'n. Però ahir, al comentar-li el meu estat, la llevadora em va  recomanar ferro, una quantitat petita al dia que m'ajudi a revigoritzar-me.

Em va dir que ara ja no tots els metges el recomanen per defecte a la recta final de l'embaràs (com sí crec recordar que m'havien receptat amb la petita), ja que hi ha moltes embarassades que es queixen d'un dels seus efectes secundaris, el restrenyiment. 

Ahir vaig començar a prendre la primera dosi, i seguiré amb una al dia fins que noti millora. Després, puc començar a fer un dia sí i un dia no.

Crec que em pot anar bé, tant per afrontar el que em queda d'embaràs com per arribar al dia del part amb energia.

La llevadora també em va comentar que són moltes les embarassades del segon que acusen més el cansament i que diuen sentir-se com quasi a punt de parir molt abans del que van fer-ho amb el primer!

Tot és normal, però realment ho estic vivint com una costa amunt!

4 dies sense ella

Vinc de passar quatre dies per Sevilla, on he participat en un Congrés.

Això fa un temps hagués estat una escapada perfecta, de la que només hauria vist la part positiva.
Però aquest any m'ha costat un gran esforç marxar, sobretot perquè tenia la "mala sort" d'haver de ser al Congrés just el primer dia i l'últim, fet que comportava quedar-me tres nits a Sevilla.
Quatre dies, doncs, sense la meva filla.

L'any passat vaig anar també a diversos Congressos, però la diferència era que si m'hi havia d'estar més d'un dia m'emportava la petita amb mi! No la volia deixar sobretot pel fet que encara popava i perquè era molt petita i no volia que estes tants dies sense mi, El meu pare m'acompanyava i es feia càrrec de la nena mentre jo estava ocupada.
Però aquesta vegada vaig decidir-me a anar-hi sola.
Primer de tot, perquè ella ja té unes rutines força marcades amb les que se sent segura. A la guarderia hi va molt contenta, durant les tardes, si jo no hi sóc, els padrins poden estar per ella i la resta del dia ja està amb el seu pare.
I en segon lloc, pensant en mi, és obvi que s'aprofita molt més un Congrés si s'està al cent per cent, sense intentar escapar-me cada dos per tres per estar amb la meva filla. Així que vaig decidir-me a marxar sola!

Podria dir que ha estat fàcil, però no és la veritat. L'he trobat moltíssim a faltar!! Tres nits són moltes, tot i que he parlat amb ella per telèfon, i l'he vist contenta. Segurament l'he trobat a faltar molt més jo a ella que ella a mi. De fet, l'any passat vaig marxar una nit fora i el títol del post que vaig escriure es diu "Dos dies sense mi". Aquest any, el títol ha canviat una mica, i ja sóc jo la que parlo del fet de no estar amb ella. És a dir, ja no em preocupa tant la seva subsistència del dia a dia sense mi pel que fa a l'alimentació i la son; sinó que el que més m'ha entristit és l'enyorament, el fet de no poder explicar-li un conte ni donar-li el petó de bona nit. Clar que allí he estat molt distreta, i he aprofitat al màxim el viatge (fent turisme i cures de son, sobretot!). Però ha estat dur.

I, a més, la Llei de Murphy ens ha acompanyat. Jo que havia deixat una gran logística preparada no havia pensat en una possibilitat....... que és posés malalta. Doncs sí, el primer dia de Congrés em truquen de la guarderia dient que havia vomitat i que l'havia d'anar a buscar! Sort dels padrins, i sort també que ella s'ha recuperat força aviat i ha estat en tot moment animada; però estar lluny de la petita i a més sabent que no està del tot fina, és encara més difícil!

Avui, al retrobar-nos de nou, m'ha fet un gran petó i jo he estat una bona estona "axuxant-la", però he de dir que ella aviat ha volgut jugar amb les seves coses i al cap de pocs minuts ja es comportava com si jo no hagués marxat pas a enlloc. Així que sembla que la prova ha estat superada fàcilment per ella, millor així!

Imatge de Brooke Dyer

Una mare doctora

Ahir vaig llegir la meva tesi doctoral!!

Ha estat un camí llarg, amb moments on tot ho veia molt negre i d'altres en que les coses es veien més clares. Per sort, he estat sempre envoltada de gent que m'ha animat moltíssim i m'han permès arribar fins al final, gràcies als ànims, l'ajuda prestada, el temps cedit per a dedicar-m'hi i el suport moral.

Ja fa uns mesos que la tesi estava acabada, la feina ja estava feta. Faltava, però, fer-ne la defensa, passar per aquest últim tràmit que tots els doctorands vivim amb una mica de por i nerviosisme. Però la veritat és que ho vaig gaudir molt. Estava relativament tranquil.la (els nervis van venir després, un cop havia acabat) i vaig poder viure conscientment tot el que anava succeint: la meva presentació a l'inici, les intervencions dels membres del tribunal, les preguntes, les meves respostes, la intervenció dels directors de la tesi.... i finalment la nota final, de la que n'estic molt contenta!
Bé, i no tot acaba aquí, ja que aquest dia es força complet i "toca" dinar amb els membres del tribunal. I desprès, la celebració amb la família.

Estic molt contenta i orgullosa d'haver arribat fins aquí! No tenia clar com acabaria tot aquest camí quan, ja fa cinc anys, vaig definir el tema de la tesi amb l'ajuda del meu director. Vaig treballar-hi dos anys de manera poc intensa, dedicant-m'hi només a estones. I no va ser fins fa tres anys, quan per fi m'hi vaig poder dedicar de manera constant quan realment he avançat en la investigació. Però no ha estat un camí recte, hi ha molts canvis d'enfocament, molts dubtes i també algunes parades, com els mesos en que vaig dedicar-me quasi en exclusiva a la meva filla.

La maternitat, però, en el meu cas, no m'ha fet retardar massa aquest camí. He de dir que he tingut la sort de poder fer la tesi en hores de feina, gràcies a un contracte d'investigació, i que segurament tot seria molt diferent si només hagués pogut dedicar-me a la tesi en hores extres a la feina, i des de casa. Aleshores tot es complica més.
Clar que he fet feina des de casa, també, sobretot en la recta final. Però és un esforç que he fet de bon grat. Des que sóc mare, prioritzo molt més les coses importants i quan disposava d'estones el cap de setmana per mi, ja fos perquè algú cuidava de la nena o aprofitant els moments de la seva migdiada, aquestes estones em condien moltíssim!! No perdia gens el temps, vaja. Em concentrava força ràpid i estava pel que havia d'estar, potser perquè sabia que sent mare d'aquests moments n'hi ha pocs i no es poden malgastar.

I també s'ha donat la circumstància que he llegit la tesi estant embarassada. Moltes dones que conec m'han fet saber que elles també estaven esperant un fill quan van llegir al tesi. Suposo que és normal, ja que després de la feina feta, d'una fita important aconseguida, moltes dones pensem que és un bon moment per ser mares. I com que la lectura sempre es fa uns mesos després de la finalització total de la tesi, doncs no és estrany que moltes dones la llegim amb una panxeta que comença a ser prominent.
A mi em va donar força tranquil·litat llegir en aquest estat, en certa manera notava que no estava "sola davant del perill"!! I també és bo per relativitzar les coses, per no posar-se nerviós en excés, perquè tot i que sí, la lectura és molt important, hi ha d'altres coses també importants (més) que estant passant en les nostres vides en aquell moment. A mi em va donar serenitat!

Així que ja sóc doctora i m'uneixo al club de les meves "colegues" la Mirashka i l'Anna!!

Per un plat de llenties

Aquest migdia he deixat el dinar mig preparat, com sempre, i he anat a buscar la petita a la guarderia. Tenia sopeta de peix i un rap boníssim que havia comprat de bon matí. I ja esperava la cara de contenta que faria la petita, perquè el peixet li agrada molt.

He fet cinc minuts tard en anar-la a buscar i els nens de la classe que es queden al menjador ja estaven asseguts a taula esperant el dinar.
I en entrar, la senyoreta ja m'ha dit: "Em sembla que la teva no voldrà marxar cap a casa".

I, efectivament, ja estava asseguda amb la resta de nens, esperant que li omplissin el plat d'arròs. Quan m'ha vist, no només no ha mogut ni un dit per venir cap a mi, sinó que s'agafava fort a la cadira per a que no me l'emportés.
Veure per creure!
Jo sé que ella és molt menjadora, i entenc que si jo no hi era volgués asseure's amb la resta de nens a menjar en comptes d'esperar-me jugant a l'altra part de la classe, com fan la resta de nens que no es queden al menjador.
Però que quan em veiés no volgués venir a dinar a casa, m'ha sorprès molt!
Era un espectacle una mica dantesc, perquè pràcticament he hagut d'arrencar-la per a convèncer-la de marxar. La senyoreta reia, però també feia cara de sorpresa, com si no es trobessin gaire sovint amb aquestes situacions. Quan marxàvem per la porta, la petita només feia que cridar: "Més cole, més cole", patalejant i assenyalant amb el dit cap a dins de  la classe.
Jo em volia fondre. Ha estat un mal tràngol, m'he entristit una mica. Normalment els nens ploren quan els deixen al matí, no quan venen els pares a buscar-los!! A més, pensava, a la guarderia es pensaran que a casa no li donem menjar!!
No s'ha calmat fins que a casa tenia la sopeta al davant. Vaja, que tenia gana de debò. Pobreta. Llavors he gosat preguntar-li si el dinar de la mamà era bo o si li agradava més el del cole.
- "A mama!", ha dit mentre un somriure se'm dibuixava a la cara.
Això sí, estava tant alterada d'haver plorat que no hi ha hagut manera de fer la migdiada. És el primer dia en molt de temps que passa això. Si no hagués tingut que marxar a treballar, a les 3 no l'hagués portat altre cop a la guarderia, però no m'ha quedat més remei. A veure que passarà aquesta nit.

Conciliació real ¡JA!

Fa uns dies que un grup de mares ha engegat una campanya via Facebook i Twitter anomenada "Conciliación real ¡ya!", des d'on es demana una conciliació veritable, ja que tots els pares tenim el dret de criar els nostres fills i els nostres fills tenen el dret de ser criats pel seus pares. Jo no tinc twitter ni facebook i per això m'hi adhereixo des d'aquí.

Sens dubte, la mala conciliació és una de les coses que estem fen molt malament en la societat actual, on tenir fills és un entrebanc per la vida laboral de moltes dones. Com pot ser què un dret tan elemental sigui viscut amb por i angoixa per tantes dones, que sovint des del moment de la concepció ja patim pensant en el dia que haurem de separar-nos del nostre fill?
La conciliació és pràcticament impossible si no fos perquè la majoria de dones renunciem a mols aspectes de la vida laboral i fem mans i mànigues per a poder arribar a tot arreu. No ens ve mai donada, l'hem de buscar nosaltres com podem.
Jo penso que no seria tan complicat organitzar-nos millor, tos hi guanyaríem, de fet tenim el model de molts països que ja funcionen més bé que el nostre en aquest sentit. El govern sembla que ha oblidat que els nostres fills seran els ciutadans del futur.
Hi ha moltes coses a solucionar, però crec que n'hi ha tres que haurien de canviar ja:

1. La baixa maternal de 16 setmanes. Aquesta baixa,a part de ser curtíssima, fa impossible que moltes dones puguin seguir amb la lactància materna exclusiva que la OMS recomana fins als sis mesos. Jo penso que la baixa, com a mínim, hauria de ser de 9 mesos o un any!!

2. Els horaris laborals. Un cop la dona s'incorpora a la feina, les hores en que pot gaudir dels seus fills són molt poques, i part de la culpa la té la distribució horària laboral, molt poc conciliadora. Les llargues hores de pausa per dinar i el fet d'acabar tan tard als vespres fa que molts pares no vegin als seus fills fins a les 9 de la nit. Jo veuria molt més lògic que a les 8 ja fóssim tots a treballar, i a les 4 o com a molt estirar, les 5, tots a casa. En canvi, a les 5, actualment molta gent es prepara per començar la jornada de tarda.

3. Les jornades reduïdes per les mares, haurien de ser vistes amb normalitat i no entorpir el nostre futur professional. No oblidem que la gran majoria de dones podem fer la mateixa feina en mitja jornada que molts homes fan en la jornada sencera, i més desprès d'haver sigut mares. Tot es qüestió d'organització i de no perdre el temps. Fer part del treball a casa, en segons quins casos, també seria una possibilitat.

Hi ha tantes coses que ens queden per fer! Estic segura que ho aconseguirem, no sé quan, però crec que la lògica marca que aquest és el camí a seguir. Quina llàstima que aquesta lògica sigui ignorada per tanta gent!

Conciliació real JA!

Les mares treballadores no ho fem tan malament!

El dilluns, La Vanguardia va publicar una notícia on s'exposen les conclusions d'uns estudis que demostren que el treball matern no perjudica els fills, al contrari, sembla que fins i tot té avantatges per ells.

Podeu llegir l'article complet aquí.

Les frases que m'han cridat més l'atenció són les següents:

"La explicación que dan unos y otros tiene que ver, por una parte, con una mejora de los recursos económicos domésticos, lo que conlleva una reducción del estrés familiar y un aumento de las oportunidades para los pequeños. A esto hay que sumar la calidad del tiempo dedicado a los niños. Los padres con problemas de horario arañan minutos para estar con los hijos. Y, además, cuando los dos padres trabajan se reducen las tensiones sobre quién se encarga más o menos de los niños, al ser parejas más igualitarias, lo que redunda en el bienestar de los menores."

"En el citado estudio la conclusión es clara: en los hogares con padres trabajadores, el poco tiempo del que se dispone se invierte más en actividades formativas de los niños (leer, hablar, ayudar a hacer los deberes, hacer puzles) y emotivas (más besos, más abrazos y risas...), lo que mejora sustancialmente la autoestima de los pequeños."

M'ha agradat llegir aquest estudi. Jo sóc filla de mare treballadora i vaig tenir una infantesa molt feliç, amb una mare que no hi era a totes hores, però a la que sentia molt propera i hi era sempre que la necessitava.

La felicitat i vincle dels fills amb els pares depèn de molts factors, i si la mare treballa no està tot perdut. Jo opino que és important estar tot el dia amb els petits durant més o menys el primer any. I desprès, l'ideal seria poder treballar poques hores (mitja jornada o similars). Jo em sento molt afortunada de fer-ho així i de poder gaudir de la vessant laboral a part de ser mare.

Ànims, que no som les pitjors mares del món per haver decidit continuar treballant tot i tenir els nostres fills!

Imatge de David Milgrim

Amb ganes de setembre!

Per fi ja som al setembre! No sé si algunes de vosaltres esteu amb plena ressaca post-vacacional, però jo estic ben contenta de que s'apropi el retorn a la rutina.

Ser mare full-time és realment esgotador i jo estic rendida. I amb ganes de començar a treballar i que la petita comenci a la guarderia.

Em tocarà esperar encara uns dies, perquè ella no comença fins el dia 12. Jo començo abans i això vol dir que aquestes setmanes que em queden seran difícils, per compaginar horaris i anar-nos adaptant-nos de mica en mica a no estar tot el dia juntes.
Hem fet moltes coses aquest estiu i ens ho hem passat molt bé, però ara porto uns dies bastant durs. La nena està incansable, tot el dia amunt i avall.
I no només estic cansada físicament. Últimament, ella està també més irritable i molt demandant. Suposo que també nota el cansament i la calor.

I crec que comença a fer-se gran i vol prendre ella soleta decisions de les que després no se'n surt, i es frustra i s'enfada molt. A vegades porta tot el camí des de la botiga a casa demanant a llàgrima viva que vol una pera. Arribem a casa i quan li he pelat, resulta que ara vol una poma. Si li demano si vol aigua abans d'anar a dormir, em diu que no. Un cop sembla que s'està adormint, em demana aigua quatre vegades. O la nina. O ara resulta que és l'altra nina la que vol. I vinga a plorar. I jo acabo dels nervis moltes vegades.

Sembla que estem en una fase on tot li sembla malament, haurem de tenir paciència!!
Com dic, espero que el retorn a la rutina hi ajudi una mica. Crec que part del problema és el trencament d'horaris que portem, les migdiades llarguíssimes, anar a dormir més tard i l'anarquia pròpia de les vacances.
Bona reentré a tothom!

S'ha acabat P1!

La petita ja ha acabat el seu primer curs de guarderia, en el que ha estat una de les papallones de P1. El dia 30 va ser el seu últim dia oficial, tot i que continuarà anant-hi al juliol.

I fent balanç puc dir que estic molt contenta d'haver-la apuntat a la guarderia ja que ens ha portat moltes coses bones tant amb ella com a mi. Jo l'he deixat sempre molt tranquil.la i he anat a treballar sense patir massa per si estaria ben atesa, perquè des dels primers dies sempre ha menjat i ha dormit bé allí.
L'últim dia ens van donar un dossier amb les fotografies de les activitats que han fet i veient-les m'he adonat de lo petiteta que era quan va començar. Tenia deu mesos i recordo que la deixava als braços de la cuidadora. Quina diferència amb ara, que l'he de perseguir passadís amunt i avall per a posar-li la bata!
El primer trimestre va ser el més difícil, tant per l'adaptació com per les múltiples malalties que va agafar, sobretot les diarrees i els refredats. Però desprès de Nadal ja va anar tot molt millor. Ella als matins s'aixeca contenta i sempre vol anar a la guarderia. Ella mateixa agafa la seva motxilleta i ens espera davant de la porta mentre fem els últims preparatius abans de marxar de casa.
I un cop allí també entra molt directa, agafadeta de la mà d'algun dels seus amiguets. I, com ja he comentat moltes vegades, mai té pressa per marxar en anar-la a buscar.
Veient les fotografies també he vist les moltes activitats que han fet, des de quan hi va anar la Castanyera, després els pastorets, el carnestoltes disfressats de boles de neu, i ara el final de curs fent el seu primer debut com a pingüí!
El dossier també incloïa un informe amb les seves primeres "notes" i com veieu són totes bones, no li cal repetir curs!!

Temps per estudiar?

Lligant amb el tema de posposar la maternitat per motius laborals, hi ha el fet que, generalment, es dóna la sensació que un cop siguem mares ja no tindrem temps per nosaltres i, molt menys, per presentar-nos a unes oposicions, estudiar o acabar una tesi doctoral (i similars).

Jo era la primera que ho pensava, i molta gent de l'entorn ho deia.
Doncs la meva sorpresa ha estat veure com moltes mares que conec, dins i fora de la blogosfera, han aconseguit fer-ho i el meu cas personal és també molt positiu en aquest aspecte.

I crec que tot radica en què, un cop tens fills, el temps que treus d'on pots i destines a aquests afers condeix molt més que abans. En el meu cas, el fet de deixar a la meva filla a la guarderia algunes tardes per a poder dedicar-me a la tesi, em fa aprofitar molt el temps, no perdre ni un segon. Està clar que per perdre el temps no em separo de la petita!
I així ho he comentat amb altres mares que estan en situacions semblants i em diuen el mateix, que el temps s'aprofita des del primer segon fins a l'últim. Es va molt més per feina.
Que després els resultats siguin bons ja és un altre tema, que depèn de molts factors, però poder, pot fer-se.
Òbviament no tot és tan bonic i a tot això hi va lligat el sentit de culpabilitat que, almenys jo, sento. Per exemple, fa molts dies sentint remordiments per haver apuntat a la meva filla a la "guarderia d'estiu" durant els matins del mes de juliol, tot i que jo tindré festa. Però és un temps necessari per mi per avançar feina.
No tots els projectes acadèmics i personals de la mare s'acaben un cop tenim fills! Costa més, requereix organització, concentració, perdre hores de son i algunes renúncies, però no és una missió impossible. A més, penso que sí la mare té aquestes inquietuds sens dubte és millor que les porti a cap tot i els remordiments de no passar tot el temps amb els fills que renunciar-hi. I crec que no passa res si els nens passen unes hores menys amb nosaltres durant uns dies! Després es compensa!