"No estás de parto"

Aquesta vegada tenia molt clar que volia viure l'experiència del part intensament des del principi al final. Volia gaudir-lo i, a poder ser, parir sense cap mena d'anestèsia. Sabia que això no seria fàcil, no només pel dolor que pogués sentir sinó perquè avui en dia els hospitals estan preparats per atendre parts molt medicalitzats. Així que sabia que hauria d'anar una mica a contracorrent i que depenent de l'equip que em trobés en aquell moment les coses podrien anar millor o pitjor.

Doncs no vaig tenir sort. Les circumstàncies que em vaig trobar en 'arribar a l'hospital van ser nefastes, el pitjor panorama que em podia imaginar. Aquí va el relat dels fets:

El diumenge al migdia vaig començar a trobar-me malament. Una mica marejada, molta pressió a la panxa, poca gana...

Cap a les 6 vaig notar les primeres contraccions fortes, i amb la primera vaig perdre una mica del tap mucós. Estàvem a casa, tots tres, i recordo que la petita jugava a que anava a treballar i que jo li havia de guardar la nina. "Ja he arribat! Què s'ha portat bé?", anava dient cada vegada que venia a recollir-la. Així que jo estava ben distreta i vaig aguantar bé el dolor fins a quarts de nou, que ja vaig veure que allò anava en serio.

Em vaig dutxar, vam preparar les coses i vam deixar la petita amb el padrí. "Anem a l'hospital. Segurament que avui naixerà el germanet". Em vaig acomiadar d'ella molt emocionada i vam anar cap a Lleida, cap a l'Arnau.

Un cop allí tenia contraccions cada 5 minuts. Però no vam voler entrar de seguida a l'hospital, vam fer un  passeig pels voltants.

Finalment, vaig ingressar i em van fer passar sola a maternitat, en una sala molt precària ja que l'habitual estava en obres. Em van fer esperar una estona i finalment a les 11 em van ficar a monitors. És curiós que just la mitja hora que m'estaven monitoritzant vaig tenir poques contraccions, i no gaire intenses. 

Mentrestant, vaig avisar a la llevadora que tenia el cultiu positiu, per si m'havia de començar a posar l'antibiòtic.

"Primer hem de veure si estàs de part". Caram, vaig pensar. Jo ho veig claríssim! L'altra vegada no recordo que ningú em qüestionés aquest fet. "Ara et valorarà el ginecòleg".

A la 1 el ginecòleg més malcarat de la història em va fer un tacte sense dir-me ni hola ni mirar-me a la cara. Posa els dits i quan els treu em diu: "Ya te puedes ir a casa. No estás de parto".

No em va dir de quants centímetres estava ni res. Jo vaig flipar perquè tenia contraccions molt doloroses casa 3 minuts (ell en va presenciar unes quantes). I vaig insistir en que no volia marxar, que em notava molt apurada i que creia que ja havia esperat prou. Una veu salvadora d'una auxiliar que voltava per allí va proposar que em donessin una habitació. "Mañana a las 7 te vuelvo a mirar". Es va despedir el ginecòleg odiós.

Pugem el meu home i jo cap a l'habitació, la més tètrica, vella i petita de tot l'hospital. M'estiro al llit i trenco aigües.

Baixem cap a baix una altra vegada. Entre que em fan esperar, fins a les 2.30 el ginecòleg no em torna mirar. Quan ho fa, el primer que em diu es "¿A tí quien te ha dicho que has roto aguas?". "¿Y tu ya has parido otro?". Quan estic a punt de pujar a la camilla em ve una contracció forta de les que no et pots ni moure i li dic "Un momento". 

"No tenemos toda la noche", sentencia ell.

Aquí ja me'l vaig quedar mirant amb odi i incredulitat. Però què s'ha pensat aquest imbècil? Tenia tan clar que estava de part que vaig estar a punt de contestar-li que la que no tenia tota la nit era jo, perquè notava com estava dilatant cada vegada més.

Em mira i dubta constantment de si he trencat aigües o no. Devia haver tret poc i ho va  haver  de comprovar amb una tira que analitza si el líquid que s'ha tret és realment líquid amniòtic o no.

Surt positiu.

"Y de cuantos centrímetros estoy?"

 "Te he valorado hace una hora y no estabas de parto, no te voy a estar valorando a cada momento". 

Em porten amb les llevadores a monitors i allí, sola com un mussol sense que ningú em digues res, ni m'escoltés quan insistia que volia l'antibiòtic, amb el meu home fora, esperant-me en una cadira a la sala de visites, vaig posar-me a plorar. Estava tan trista!  El dia que afrontava amb tanta il.lusió s'estava convertint en una merda. A sobre, semblava que ningú volgués creure que estava de part! I jo, amb uns dolors increïbles.

Per sort, no em vaig desanimar. Era el meu dia, no volia plorar. I per dins, estava convençuda que tot acabaria bé. Estic contenta de no haver claudicat davant el clima inhòspit, de que no em robessin el meu part. Vaig ser forta.

Una llevadora compassiva tot i que no del tot empàtica es va apiadar de mi i es va acostar a preguntar-me què em passava. "No ho sé. No sé res. No sé ni si estic de part. Ningú em diu res. Vull saber de quan estic dilatada". Ara et miraré jo, em va dir.

Estava de quatre centímetres, a les 3.30 de la matinada. "Sí que estàs de part, però vas molt lenta. Avisa al teu home per si se'n vol anar a dalt a dormir i tu et quedes aquí".

Vaig sortir a buscar el meu home, em vaig desfogar amb ell explicant tot el que m'havia passat. Ell no se'n va pas a dalt a dormir, també veia claríssim que el part era pròxim. 

Per fi entrem els dos junts a la sala de dilatació i ens preparem per afrontar el part tal i com nosaltres volíem. Poc ens pensàvem que al cap d'una hora, ja tindríem el nostre fill en braços!! 

Un altre dia explico com va acabar tot i com vam convertir una situació tan negativa i inhòspita en una bona experiència!

39 setmanes

Ja estic de 39 setmanes, a 3 dies de complir la data prevista de part.

Per la petita, vaig passar-me 9 dies del dia que suposadament complia 40 setmanes. A veure què passarà aquest cop.... 

La veritat és que estic una mica nerviosa. Aquesta setmana, cada dia penso que pot ser el dia. I tot el que m'envolta m'hi fa pensar. Des dels iogurts que hi ha a la nevera, que  ja tenen una data de caducitat més enllà de la meva data prevista de part, als esdeveniments que vaig programant per la setmana vinent, els quals deixo sempre amb la incògnita de si hi podré assistir o no.

Jo em trobo molt bé. Vaig tenint contraccions de Braxton força sovint, i també pressió a la part baixa de la panxa. Però res més. Combino dies de molta energia amb d'altres de molta son.

Avui he tingut monitors. La veritat és que quan vaig demanar hora per a aquesta setmana ja vaig demanar-la pel divendres amb l'esperança que ja hagués parit, perquè per mi és un pal això d'anar a monitors. Ja ho recordo així de l'altre embaràs. Però m'hi ha tocat anar! Durant els 20 minuts ajaguda he tingut vàries contraccions, i el nen també s'ha mogut molt. Portava menjar al bolso perquè ja sabia de l'altra vegada que si no es mou t'has d'estar un munt d'estona fent el monitor.  Així que aquesta vegada anava preparada, tot i que la llevadora m'ha portat de més un suc de fruita. Així doncs el nen no ha parat de donar puntadetes durant tota l'estona!

Després el ginecòleg ha valorat els monitors, m'ha dit que tot està bé i que tant pot ser que em posi de part d'aquí a 10 minuts com d'aquí a 10 dies, que amb els segons mai se sap. 

I m'ha citat per la setmana vinent. A veure si no m'hi cal tornar!!!

Streptococcus positiu

 Ahir vaig rebre el resultat de l'analítica. Continuo estant una mica baixa de ferro, tot i els complements que em prenc. La resta, tot bé.

Menys els resultats del cultiu vaginal, que han sortit positius en el bacteri estreptococcus agalactiae.

És un estreptococ del grup B, el qual és normal que tinguin un 20 % de les dones sanes.  No presenta símptomes ni complicacions, el problema ve quan es té durant l'embaràs, ja que si el nen s'infecta al passar pel canal de part, pot contraure una infecció que podria derivar en malalties greus. 

Jo em vaig quedar bastant preocupada al llegir els resultats i, com que tant el meu ginecòleg com la meva llevadora estan de vacances (no tinc hora fins d'aquí dues setmanes), vaig cometre un dels màxims errors que es poden cometre: buscar informació per Internet sobre el tema.

Aquí sí que em vaig espantar molt, ja que lògicament em vaig quedar amb lo pitjor: que si el nen pot contraure una meningitis, quedar-se sord o cec, tenir retards en l'aprenentatge....

Sort que aleshores vaig posar una mica de seny i vaig decidir trucar al ginecòleg, per fer-li la consulta telefònica, més que res per si m'havia de prendre res.

Em va dir que era una cosa normal i que, simplement, en el moment en que em poses de part, em donarien antibiòtic per debilitar el bacteri. Però que no es recepta res abans del part perquè tornaria a sortir.

Després vaig trucar també a la meva amiga llevadora i em va tranquil.litzar encara més, dient que és un tractament que es fa habitualment i que no té complicacions. Em va aconsellar que si em poso de part, no tardi molt en anar a l'hospital, per  a que els doni temps a posar-me l'antibiòtic unes hores abans del part i pugui fer efecte. I si no hi arribés a temps, en el pitjor dels casos, haurien de fer una analítica al nadó recent nascut i, si s'hagués infectat (que passa en un tant per cent molt baix dels casos), li posarien l'antibiòtic a ell per a que la cosa no anés a més.

Amb l'anterior embaràs aquesta prova em va donar negativa, per tant no vaig haver de patir per això. Però vaig patir molt pels resultats del triple screening, aleshores. D'una manera o una altra, l'embaràs sempre comporta un patiment!

Ara estic una mica preocupada per això, però espero que tot vagi bé i puguin posar-me l'antibiòtic abans del part!

Contraccions de Braxton-Hicks i "agulletes"

Porto una setmana amb moltes molèsties a la panxa.

D'una banda, les contraccions de  Braxton Hicks.

Com que recordava com eren de l'embaràs anterior, no m'ha costat gaire identificar-les. Fins ara eren totalment indolores i poc freqüents. I duraven poquet, menys de 20 segons. Però des del cap de setmana han anat en augment, i ja em provoquen una mica de dolor (no gens intens, però sí que les noto), a part de que duren més de mig minut. Aquestes contraccions, que es diuen així ja que va ser el metge John Braxton Hicks qui les va descriure per primer cop, suposen una mena d'entrenament de cara a les contraccions "reals" del dia del naixement. I en principi no han d'alarmar ja que no signifiquen que hagi començat el procés de part.

Però com que jo n'he notat moltes aquests dies, li he comentat al meu ginecòleg, amb qui just el dimarts tenia visita. Em va dir que era normal que en tingués més ara que abans i que a la setmana d'embaràs a la que estic (la 33) és normal tenir-ne fins a unes 15 al dia, sobretot al vespre.

Per descartar que aquestes últimes contraccions més seguides que he tingut no hagin fet "feina" em va mirar com estava el coll de l'úter, no fos cas que s'hagués començat a estovar. Però no. Tot està al seu lloc, de moment. Així que en principi tot és normal.

D'altra banda, des del dia de la visita al ginecòleg tinc també moltes "agulletes" a la panxa! Tot ve perquè al baixar de la camilla, no hi havia les típiques escaletes que hi ha sempre per arrepenjar els peus. Algú les havia tret i s'havia oblidat de posar-les. I jo vaig incorporar-me pensant que sí que hi serien i quan vaig veure que els peus no tocaven enlloc vaig fer molta força amb la panxa per no caure. Em va fer un mal increïble, un dolor molt intens. El ginecòleg em va tocar i ja des del principi em va dir que no patís, que el mal era muscular i que el nen estava bé. Però no us podeu imaginar quin mal em feia!!! De fet, recordo haver tingut també un episodi similar quan estava embarassada de la petita, en aixecar-me malament del sofà.

Doncs a ran d'això, tinc unes agulletes a la panxa que noto sempre que m'aixeco o m'assec i cada vegada que el nen es mou. És a dir, molt sovint!! Espero que vagin remetent aviat...

I tot això, unit a que la panxa cada dia està més grossa, a que ja tinc moltes dificultats per arreplegar coses del terra i també en trobar posicions còmodes. Així que estic acusant força cansament. 

A més, tot s'ajunta amb dies de molta dedicació a la feina. Sé que he de frenar el ritme, la gent m'ho diu i jo sóc la primera que ho noto. I ja sé que no hi ha ningú imprescindible, però vull acabar el curs. El dia 18 per fi tot s'acaba i aleshores ja em podré dedicar plenament a descansar! Ho necessito!

Exhausta

Fa unes setmanes que em sento cansadíssima. 

Anar a buscar a peu a la petita a la guarderia (com he fet sempre) se'm fa una muntanya.

Pujar escales ho he de fer a poc a poc i arribo a dalt sempre sospirant.

Si el carrer fa una mica de pujada, he de ralentitzar el ritme. 

I així en tot!

No recordo que en el primer embaràs estigués tan cansada!  Segurament em prenia les coses més en calma, a part que vaig deixar de treballar molt abans, ja que va coincidir l'estiu amb els últims mesos d'embaràs i després ja no vaig reincorporar-me. Ara tinc la intenció de treballar fins a finals de juny, però ja noto que no serà fàcil.

A més del cansament, la sensació constant de tenir molta son i amb ganes de posar-me a dormir en qualsevol lloc i moment. Fins fa poc dormia quasi d'una tirada durant les nits, no m'adonava de res (inclús pensava, si segueixo així fins el dia del naixement, no sentiré al nen quan plori!). Però ara he començat amb l'insomni i amb les ganes d'orinar molt freqüents durant la nit,  que em fan molt difícil tornar a agafar el son. Així que ja m'aixeco cansada.

I la panxa! Noto que faig molta panxa, quasi la que feia amb la petita el mes abans de parir. I ara encara me'n queden dos i mig! Ficar-me les sabates i recollir coses del terra (i mira que estic patosa ara, i tot em cau!) és un suplici! 

De pes vaig bastant bé, potser un parell de quilos per sobre del que em tocaria, però res greu que em pugui ocasionar tot aquest cansament extra. 

Així que ahir vaig decidir demanar hora a la llevadora.

Els últims anàlisis, com ja vaig explicar, em marcaven el ferro una mica baix. Tot i això, ni la llevadora ni el ginecòleg em van receptar cap suplement ja que era un descens normal en el tercer trimestre. Així que he anat passant els dies sense prendre-me'n. Però ahir, al comentar-li el meu estat, la llevadora em va  recomanar ferro, una quantitat petita al dia que m'ajudi a revigoritzar-me.

Em va dir que ara ja no tots els metges el recomanen per defecte a la recta final de l'embaràs (com sí crec recordar que m'havien receptat amb la petita), ja que hi ha moltes embarassades que es queixen d'un dels seus efectes secundaris, el restrenyiment. 

Ahir vaig començar a prendre la primera dosi, i seguiré amb una al dia fins que noti millora. Després, puc començar a fer un dia sí i un dia no.

Crec que em pot anar bé, tant per afrontar el que em queda d'embaràs com per arribar al dia del part amb energia.

La llevadora també em va comentar que són moltes les embarassades del segon que acusen més el cansament i que diuen sentir-se com quasi a punt de parir molt abans del que van fer-ho amb el primer!

Tot és normal, però realment ho estic vivint com una costa amunt!

Planning de setmana santa

Aquesta Setmana Santa tenim vacances tant la petita com jo. I per intentar fer la setmana el més amena possible, ens hem muntat un planning diari que inclou activitats ben diverses!

Ahir, aprofitant el que sembla que va ser l'únic dia de bon de temps de les vacances, vam fer una trobada "chiquipark" amb les amigues. La majoria de les meves amigues tenen fills de la mateixa edat que la meva i, malgrat no viure al mateix poble, intentem trobar-nos sovint per parlar i per que els nens juguin.

Avui, era un dia molt complert: hem fet una gran excursió!!
Jo havia d'anar a Lleida a fer uns quants encàrrecs, entre els quals una visita al ginecòleg, i ho he convertit en una excursió de la que ja fa dies que en parlem.
De bon matí hem anat a buscar el tren, tota una novetat per la petita! I ha anat tot molt bé: viatge amb tren, després hem agafat un autobús, hem anat a la biblioteca gran a buscar contes del Teo i veure la tieta, a fer més encàrrecs, i, finalment, al ginecòleg. I tot això sense el cotxet, ja que he pensat que amb tants mitjans de transport només m'hagués passat el dia plegant el cotxet. Així que hem anat les dues agafadetes de la mà tot el dia, com dues donetes!
Al ginecòleg em feia il.lusió que veiés com em feien la eco i veiés al germanet per la pantalla. La llàstima és que, com és habitual, el ginecòleg m'ha fet esperar un munt, gairebé dues hores!! I justament a l'hora en que normalment la nena dina i fa la migdiada.... Tot i això, ella s'ha portat super bé, ens hem anat distraient força bé a la consulta ja que hi havia més nens. I quan finalment hem entrat, tot i anar les dues soles, ella ha deixat fer al metge mirant-se'l atentament, i també ha vist al germanet a través de la eco. Tot està bé i ja tinc programats els anàlisis per la setmana vinent, que inclouen la prova del sucre.
Després hem anat les dues a dinar a un restaurant. Com que era tan tard, l'opció més ràpida ha estat anat a un xino. Un arròs tres delícies i un plat de pollastre no falla mai, he pensat. I he triat bé. La petita, que tenia molta gana, s'ho ha menjat gairebé tot! Jo havia demanat aquests dos plats per compartir i ha estat el primer dia de la meva vida que dino en un xino i em quedo amb gana!!
I després ràpid a buscar el tren per tornar cap a casa!!!

Demà, ens toca posar-nos el davantal perquè anem a casa el padrí a fer mones junt amb les cosinetes!
I dijous, anem a dinar a casa la besàvia i també ens toca portar el davantal perquè ens ensenyarà a fer panadons!

Així que tenim uns dies ben complerts!!!

Eco 20

Avui era el dia de la eco 20! Un dia molt esperat, ja que sembla que si es confirma que tot va bé en aquesta eco morfològica, una pot estar més tranquil.la la resta de l'embaràs.
Hi hagués anat amb més ganes si no fos que aquesta nit m'ha pujat molt la febre i he anat al ginecòleg mig malalta! Així que he seguit les explicacions del metge amb el cap mig emboirat... Sort que el meu home estava atent i sort també que no hi ha hagut cap complicació, afortunadament!
Tot està molt bé, té dos mans, dos peus, tots els òrgans... Sempre m'ha fet gràcia veure com fan el recompte de tot això, com si anessin recopilant peces d'una maquinaria. Hi hagut un moment que el ginecòleg diu : "ahora sólo me falta el perfil i un pie", com si es tractés de col.lecionisme!

També ens ha preguntat, només arribar, si volíem saber el sexe. I sort que sí, perquè ha estat el primer que s'ha vist. És un nen!! De fet, fa un mes el ginecòleg ja m'havia avisat que semblava que el fetus "venia con armamento", però degut als antecedents del meu ginecòleg ("Serà niño cien por cien seguro", va dir amb la petita als tres mesos), no vam voler fer-ne massa cas.
Ara ja està clar, així que la petita tindrà un germanet!! I estem tots molt contents!!

Llegint "Una nueva maternidad"

A principis d'any es va publicar aquest llibre escrit per unes 15 mares blogaires, que conté més de 30 escrits on es reflexiona sobre la maternitat des de pràcticament tots els aspectes possibles.
Fins ara no he tingut ocasió de llegir-lo i vull parlar-ne perquè és un llibre molt recomanable (moltíssim, diría). És una lectura que ens obre els ulls i posa nom als canvis en la forma de viure la maternitat que estem experimentant en la nostra societat actual.
No és casual que actualment cada cop siguin (siguem) més les dones que tenim blogs on reflexionem sobre la maternitat i ens preocupem d'estar el màxim d'informades sobre el procés de l'embaràs, del part i de la criança.
Jo realment penso que és una petita revolució, ja que després de moltes dècades les mares actuals som mares que prenem les nostres decisions i no ens posem cegament en mans dels ginecòlegs i pediatres, a qui escoltem però no sempre fem cas en els seus consells sobre la son i l'alimentació dels petits, per exemple.
Molts dels escrits d'aquest llibre ens fan adonar que els nostres fills no són com molta gent ens vol fer creure, i que és molt natural que als dos mesos no dormin 8 hores seguides cada nit ni mengin durant el dia cada tres hores.

"Demostrar que lo mejor para el bebé humano es algo que no necesita comprarse con dinero es ya de por sí revolucionario". Ileana Medina

"Si tu bebe come cada poco rato, llora si se queda solo, no se duerme sin tu pecho y le gusta que le cogas en brazos... ¡ENHORABUENA! Has tenido un bebé humano que, además de todas las necesidades de un mamífero, tiene una individualidad que le hace luchar por lo que necesita". Nohemí Hervada

Jo he parlat en moltes ocasions de com les lectures dels llibres del Carlos González mentre estava embarassada em van obrir els ulls i em van fer veure clarament quin tipus de mare volia ser, i en certa manera ja era. "Una nueva maternidad" segueix una línia molt similar de la que defensa Carlos González, amb la diferència que aquí les dones parlen des de la seva pròpia experiència i els escrits són més reflexions que comprovacions científiques.

Tot i això, en el llibre, hi ha alguns escrits que no m'agraden tant. Hi ha alguns moments, en que s' exalta la figura del fill com una espècie de gran mestre que ens guia i en tot moment ens diu el que hem de fer. Jo no ho comparteixo perquè tenir un fill, per mi, ha estat a la vegada l'experiència més feliç i la que m'ha fet sentir més segura de mi mateixa i a la vegada la que m'ha fet viure sentiments de frustració i de molts dubtes. Ser mare, al meu parer, no és sempre instintiu i fàcil.
Tampoc m'agraden els que parlen de la criança natural com la solució a tots els problemes del nen i de la societat. Un nen al que alimentem amb pit a demanda i portem lligat al coll tot el dia, també plora en molts moments. La criança natural (o corporal, com diuen al llibre) és una opció de criança, la que sembla que instintivament estem aplicant en major o menor mesura les mares de la nostra generació entre les que m'incloc, però no és la solució a absolutament tot.

En general, però, és un llibre molt sincer que m'ha fet pensar moltíssim en la meva pròpia maternitat i que recull sentiments i emocions molt intenses. La maternitat és un revulsiu i ens canvia la manera de veure moltes coses, això està claríssim! I aquest llibre ho expressa perfectament.

La punxada

Un cop decidit que em faria l'amniocentesi es va fer tot una mica lent. Sobretot l'espera per saber els resultats.
El procés en si és molt ràpid. Crec que no vaig estar més de mitja hora dins de la consulta. Primer em van fer una ecografia per a veure si hi havia el suficient liquid amniòtic per fer possible la punxada. Aleshores em van sucar tota la panxa de betadine, i van anar per feina.
Jo estava tranquil.la, per dins anava parlant amb el que pensava el meu fillet i li deia que s'estigués ben quiet per a que no li fessin mal amb la punxada.
Com que sóc aprensiva (només veurem la panxa plena de iode ja em va suggestionar una mica) tenia els ulls tancats tota l'estona.
El metge reia, em deia que encara no em punxaven, que ja m'avisarien.
Però és que jo no la volia ni veure, l'agulla. Sé que fa uns 15 cm de llarg i que et treuen una quantitat de líquid considerable.
Quan van estar a punt, em van punxar (gens de dolor). No t'anestesien perquè diuen que faria més mal l'anestÈsia que l'agulla de l'amniocentesi. Però se'm va fer molt llarg. Segurament que el fet que el metge digués "ya estamos acabando" a la meitat del procés va fer que la segona part se'm fes eterna.
Després, a fer repòs durant quatre dies. Diuen 48 hores, però vaig enganxar cap de setmana i millor així. Si la mare fa molt moviment hi ha risc d'avortament.
Durant aquests dies encara em vaig haver de punxar una altra injecció, la gamma globulina, ja que sóc A -. Bé, me la van ficar diverses vegades durant l'embaràs.

Vaig estar relativament tranquil.la i molt ben cuidada fins que al cap d'uns dies rebo la trucada. "Tot està normal. És una nena".
No hi havia dubte. Quan vam rebre els resultats en paper, vam veure tots els seus cromosomes. I no n'hi havia cap d'Y!

1/51

Vaig fer-me l'amniocentesi, perquè, tot i la meva edat (29) i que el plec nucal era normal, el risc per Síndrome de Down dels resultats de l'anàlisi de sang eren 1/51. (Els inferiors a 1/270 són considerats de risc alt).

Quan li vaig ensenyar els resultats al ginecòleg estava bastant preocupada. Comentant-ho amb la gent, 1/51 eren els pitjors resultats que mai ningú s'havia trobat. Ell em va relativitzar molt l'assumpte, dient que depenent de la setmana de gestació en que et fan les proves, els resultats varien molt. Vaig trobar que tot plegat era poc fiable. De fet, el triple screening no és una prova diagnòstica, sinó estadística, que es basa en mesurar tres indicadors en la sang de la mare per saber si el fetus que s'està gestant té risc de patir determinades alteracions.

Però clar, em va recomanar que em fes l'amniocentesi, ja que el perill de patir un avortament espontani a causa de la prova invasiva era quasi el mateix que el de confirmar un defecte en el fetus.

Jo també tenia molt clar que volia fer-me-la. Em va angoixar molt la possibilitat de pensar que el meu fill no estigués bé. No havia decidit què faria en cas de confirmar una alteració, però volia saber-ho. Quan el defecte del fetus comporta una malaltia incompatible amb la vida, tot i que ha de ser difícil pels pares, la decisió a prendre crec que és més fàcil. Quan es tracta d'una Síndrome de Down, la cosa no està tan clara. És un fet provat que cada cop hi ha menys nens amb aquesta síndrome, i això no es degut a que no es formin, sinó a què no arriben a néixer...

Ara sembla que s'està desenvolupant una prova no invasiva (a partir d'un anàlisi de la sang de la mare) amb la que es podrà saber si el fetus té alguna anomalia cromosòmica. El que no sé és si la certesa serà total. Segurament que no. I potser així ha de ser.

I encara que ho fos, les mares patiríem igual. La Síndrome de Down o el d'Edwards sembla que avisen. Però n'hi ha tants d'altres que no! I un cop ha nascut, a patir per a què no tingui cap accident ni malaltia greu!
La vida és una ruleta. A vegades tenim molts números i no ens toca. I a vegades toca encara que no n'hagis comprat cap.