Aprenent a ser pare: "No neguis el què t'està passant"

22 de Juliol, quart creixent, una panxa que treu foc pels costats i la rítmica de la natura que ens marca inconfusiblement el camí a seguir. Hospital, protocol i alguna pobra ànima amargada pel pes de la condició humana. 

A l'hora de les bruixes em separen de la meva dona, em fan esperar en una sala des d'on entren i tornen a marxar fins a 3 confoses parteres, no era el seu dia, però deixaran petjada; sempre paguen justos per pecadors, o "l'efecte papallona". Conversa amb el pare (no pas aquella nit) del costat.

Ens fan fora -quasi ens envien incomprensíblement a casa- però just a temps, l'aigua de la vida és tossuda, i fa que pugui tornar a entrar l'Onavis. Em quedo sol esperant fins que torna a sortir, es veu que no hi ha part, no puc dir que no estic en desacord amb el ginecòleg, simplement s'equivoca, i molt, i n'estem convençuts. Fins i tot em volen fer anar a dormir; no em coneixen; ara encara entraré més, i més havent-hi un troll allí dins espantant la meva dona. Nogensmenys, el dolor sempre torna puntual. Llevadora comprensiva. Entrem dins, caos, crits, metges amb una bomba de rellotgeria dins preparada per explotar al so de boca; nosaltres a la nostra, tot treballa. El nen va fent el seu camí, tot i que només dos ho sabem. 

El dolor és massa habitual en aquesta sala, no hi trobem massa empatia, el sofriment és contestat amb certa condescendència i fins i tot traces d'ironia, potser no tenen més remei, s'ho troben cada dia -penso-, o potser si...

La llevadora és expeditiva, però pràctica; seria la més adecuada si fóssim els homes qui parim. Però ho farà bé, ho noto. Fa comentaris sobre la lluna que es mostra a través de la finestra, i pregunto; en quart creixent hi ha més parts, diu. L'Onavis està de 4 cm, se li fa poc soportable, tot costa molt com deia el de Santpedor, l'ombra de l'epidural es passeja per la sala, però la foragitem. Tot va molt lent, mentre la noia del costat esgota els seus últims gemecs abans de ser transportada al següent nivell, avui pel que sembla només abastable pels escollits. De sobte, tot canvia; l'Onavis trenca aigües enmig de la contracció més dolorosa i interminable i diu la frase màgica "tinc ganes de cagar"; tota la indiferència (que havíem percebut) es capgira; un allau de llevadores corren cap a nosaltres com formigues al cau, -ara ja els interessa, tu- i la nostra ens diu que d'epidural res, que el nen ja és aquí, "si no ho veig no m'ho crec, has passat de 4 al màxim en menys d'una hora", "la pilota ha anat bé", "potser hi has arribat per simpatia amb la companya del costat, les hormones floten per l'ambient i us sincronitzeu, a vegades passa". "A patir d'ara t'alleujaràs enlloc de patir més" li diu a la meva dona. Se l'emporten i em deixen sol a mi i el meu moment de flux pseudomístic on dóno voltes a totes aquestes frases i d'altres que ha anat deixant anar la comadrona, -potser amb un deix de bruixa fins i tot-. De cop sento la meva dona i els últims crits demolidors seguits del plor d'un nen: "eh! que estic aquí encara, us heu oblidat de mi?! crec que la meva dona ja ha donat a llum!". 

"tranquil, és aquella noia del costat, acaba de parir".

Menys mal.

Em deixen entrar al paritori, la sensació no és la de la primera vegada. Aquell dia tot era artificial, l'endicció letal (pel part, és clar) va convertir aquella última etapa en un mer procés d'una cadena industrial dedicada a extreure nens de panxes (només salvada per ser la nostra filla qui naixia). Però ara era diferent, tot era "real" i com havia de ser. Les empentes fan feina, una de bona feia sortir el cap fins a tres o quatre dits a fora, però qualsevol manca de concentració comporta la inmovilitat del fetus. "No et guardis el que tens a dins, deixa'l sortir" diu la llevadora, la meva dona tenia moments de tots colors ("no el podré parir", "vull marxar cap a casa!"), el dolor i la por a no poder parir el nen li feien retrassar el part, segons la llevadora, "no neguis el què t'està passant", deixa fer la natura el seu curs, encara que no volguéssis, sortiria sol". I és que és això, saber que la vida ho té tot previst per fer-se camí, que és inevitable, que vé amb dolor guiat i que no el podem reprimir ni refrenar. La primera dona no va tenir comadrona.

-"Falta molt?", diu la mare.

-"Tu ja ho notes, així que no em preguntis el què ja saps"

Per fi en veiem el cap, costa de descriure-ho, doncs a l'emoció s'hi barreja la visceralitat d'allò que no hem vist mai i no ens imaginàvem que fos així. El cap surt en forma de punxa, com un músclo de roca, i per uns moments et penses que alguna cosa va malament, que sortirà amb el cervell aplastat. Sabia que els capets nounats són tous, però no que eren un paraigües.

"Que podré?"

"És que ja ho estàs fent, ho estàs fent".
"Quan falta per què surti?"
"Sortirà quan tu voldràs".

Ella va millorant la tècnica a cada espenta, que s'aprofiten com si fóssin oportunitats que passen un cop a la vida, a la fi el cap surt tot, però torna a entrar a dins com si alguna cosa l'estirés cap al seu hàbitat inicial. Sento alguna cosa sobre el cordó umbilical i un coll, una esgarrifança sortida del mateix infern em travessa, però la dona ho desembolica. Segueixen espenyent i procuro comunicar a l'Onavis "quan" és efectiva la força perque així pugui saber com empényer millor. A la fi, surt tot el cap, que es va inflant poc a poc com un globus, o m'ho sembla. Espectacular.

"Va, ara ja ha sortit el cap, i quan et digui l'agafes, te l'acabes de treure i te'l poses al pit" li diu la llevadora. Sens dubte es va impregnar o es va adonar de les ganes que tenía l'Onavis de tenir un part el millor i més natural possible. Ho vaig considerar un bon gest i de gran professional.

Després d'això m'esperava veure un cos sortint com un tap de Xampany, però la realitat és que l'estiraren agafant-lo per les espatlles i l'esquena. La força amb que es fa és descomunal. Si no fos que teníem davant a una professional hagués pensat que aquella dona m'anava a esqueixar el fill. (I després els agafem com si fóssin de vidre penso...). Al cap d'un temps interminable de tanta tracció manual, per fí sortí el nostre fill.

"Mira! són les 5 en punt! just quan et caducava l'antibiòtic. És que t'has esperat fins a l'últim moment per deixar-lo sortir!". "Veus com l'has tret quan has volgut?!"

El van deixar damunt la panxa de la mare i ens vam quedar observant (mentre el contemplàvem de dalt a baix inabastablement) com a poc a poc s'espavilava i anava cap a la popa esquerra fins a clavar-s'hi. Una mostra més de la grandesa i màgia de la natura. I un detall més a apreciar per part de les professionals que ens ho indicaren.

Com la meva dona, també vaig acabar amb la sensació de poder explicar què és un part: una experiència única i màgica.

"Com et dius?" vaig preguntar.

"Rosa"

"...doncs ens en recordarem de tu tota la vida"

DAS VATER DES KINDES

APRENENT A SER PARE: 4 DIES SENSE L'ONAVIS. TOTA LA VERITAT (2ª part)

...continuació...

Em desperto lentament i em vaig adonant a poc a poc que tinc un mal de panxa considerable. No hi ha cap postura possible, totes són doloroses. Aconsegueixo adormir-me una estona més, però el dolor s'incrementa. No em puc aixecar del llit. Tinc ganes de vomitar, però el cos no ho fa. Ella dorm plàcidament. Així fins a les 5 del matí, moment en que començo a sentir sorollets de l'estómac...calla! que estic païnt. I sí, al final em passa als intestins, ja no tinc tantes ganes de vomitar, però el mal ha passat a dins, i encara és pitjor. Ara el dolor és insuportable, res no pot anar pitjor. Què no????...... ella ES DESPERTA.
(...)
Calma, penso, com s'ho fan els que viuen sols i no tenen ningú? si ells poden jo puc. No, NO PUC aixecar-me del llit, em marejo massa. La crido i ve. Menys mal. Li explico que el pare està malaltet, però està molt adormida...començo a pensar com m'ho faré, li he de fer l'esmorzar, controlar-la(visió terrorífica), vestir-la, portar-la a la guarderia, etc...no pot ser que m'estigui passant això, AVUI! segur que em curaré a l'últim moment! doncs no. La panxa a punt d'explotar, més dura que la cara d'un polític. El dolor no minva, i tornant a pensar amb els que s'ho fan sols aconsegueixo aixecar-me, anar fins a la cuina, i sucar una llesca de pa amb tomàquet. Me'n torno al llit cames-ajudeu-me doncs ja no puc resistir més. Intento tornar-hi al cap d'una estona però ja no arribo ni a la porta de l'habitació. Em fa mal tot el cos, per dins i per fora.

Després de 8h i quart de lluita decideixo no jugar als herois (en algun deliri alliberador m'havia arribat a imaginar algun titular a la premsa local "Pare heroic amb atac de gastritis aguda aconsegueix portar la seva filla a la guarderia després de vestir-la i fer-li l'esmorzar") i truco a mons pares, que es presenten en un tres i no res i sota les meves instruccions, fan tota la feina amb la nena i em porten al metge. Què fàcil que era, no?

Amb una mica de medicina i unes herbes de ma mare (sempre en té una per a cada cosa) aconsegueixo adormir-me fins a les 14h. Encara estic trinxat al llit (aquest virus té una mala llet increïble) i una trucada comandada pel mateix diable fa sonar el mòbil: ma mare; "que truquen de la guarderia que la nena té cagarrines i no se la poden quedar més" NNNOOOOO!!!!!!!!!
(...)
se'n fan càrrec ells, però al cap d'una hora em truquen desesperats que ella demana el papa i la mama desconsoladament. Tal com la sento plorar els dic que me la portin. Ja no em sorprenc, vinga què ve ara?! en vull méeessss!!(En moments com aquest és quan arribo al convenciment que en una altra vida devia haver estat Hitler o algú més dolent). Al final acabem ella i jo al llit, mon pare al sofa, la nena sorprenentment se'n fa molt càrrec de tot, i es queda amb mi tranquil·la, mentre arriben més reforços del padrí matern que ja està avisat del percal que es trobarà, i avança la seva arribada. A partir d'aquí tot comença a anar millor, em vaig recuperant, i el padrí entrant em regala una tarda de descans i son reparador, a part d'un sopar que degut al meu estat agònic no puc fer més que una mossegada i tornar-me'n al llit, amb la nena, tots dos juntets, a dormir aviadet...i així fins l'endemà, on tot torna a la normalitat, tan normal, que ja no us explico res més per avorrit!

Com que en aquesta vida no hi ha res completament inútil (doncs com a mínim serviria com a mal exemple) de tot això n'he tret les següents conclusions:
La primera que com més planificada esta una cosa, més llaminera és pel Sr. Murphy.
La segona, que no ens diferenciem tant dels nostres fills: quan tenim problemes també cridem als pares, i ells responen, com nosaltres ho fem.

I si us quedeu sols a casa recordeu:
Si la parella no hi és,
els padrins de tres en tres!

DAS VATER DES KINDES

APRENENT A SER PARE: 4 DIES SENSE L'ONAVIS. TOTA LA VERITAT. (1a part)

Bé, ja tenia ganes de que arribés aquest dia, no perquè se n'anés l'Onavis, sinó per poder explicar-vos la primera experiència d'aquesta magnitud. A més, no negaré que amb els vostres ànims he rebut l'impuls necessari per a seguir nodrint aquesta secció!

De primeres, ja no es té aquella sensació que vaig descriure amb un símil futbolístic, sinó que un es troba segur que tot anirà bé i espera l'esdeveniment amb confiança. L'única cosa que podia fer trontollar aquest pla, era l'enyorament de la mama, potencialment una bomba de rellotgeria.

Tot estava preparat per començar a les 17h d'aquell dilluns; pensat fins a l'últim detall; tenia algunes instruccions ben clares de coses que normalment no porto jo, com ara l'alimentació o vestimenta, i tots els moments on jo treballava coberts amb els padrins.

Doncs aquest pla va durar només 7h.

Però no ens precipitem, nem per parts, com diuen les llevadores...:

A la 1ª tarda, vaig anar a recollir la nena a cals meus pares, i ens en vam anar a donar un tomet, com fem sovint que la vaig a buscar. En passar per la pastisseria cridà: un cuixan, un cuixan xolata!! m'hi vaig resistir, però...què coi! li vaig dir: avui "mos farem un festín tu i jo!!" i ella repetí: un pitín, un pitín!!

Després vam anar en un altre establiment i vaig comprar un pernil de "cebo" (en llenguatge de casa "pinil shalá") i cap a sopar!
S'ho va menjar tot i més! recordant-me com no, que tenien un "cuixan xolata" amagat ella-no-sabia-on per postres. Em va cridar l'atenció i alhora fer sentir orgullós, que en menjar-nos-el, en volia guardar un trosset per la mama -ja té el seu petit gran cor-, i vaig haver d'explicar-li (no sense abans empassar saliva pel perill potencial que suposava esmentar la mama) que tornava dijous, i amb això vaig aprofitar per a ensenyar-li què són els dies i quin ordre segueixen. L'explicació semblà convèncer-la i seguí menjant; uf! primera mina desactivada...En acabar vam repetir " ens hem fotut un festín! "un pitín, un pitín!" en la seva curiosa llengua.

Després el ritual de quatre contes i demés coses que ja sabeu, i cap a dormir!
I acabada tan dura tasca, durant les dues hores que em separaven del meu merescut repòs nocturn, em vaig dedicar a altres tasques de gran magnitud, que no explicaré aquí, com per exemple jeure una estoneta al sofà o naufragar per internet...

.... i a l'hora de les bruixes -ja us ho he dit- s'acabà tot, o potser començà, vés a saber! A partir d'aquí, una malèfica combinació entre el Sr. Murphy i l'Àgata Christie va començar tòrcer el camí que havíem traçat.

...Continuarà...

DAS VATER DES KINDES

El final d'un gran vincle

Ja fa una setmana que la meva filla ha deixat de popar. I, tal hi com estic veient com va tot, crec que puc dir sense equivocar-me que ha arribat el final de la nostra llarga lactància.

La setmana passada vaig trobar-me malament durant alguns dies, amb unes dècimes de febre i molt mal de cap. I aquest malestar va fer que no em vingués gens de gust donar-li el pit, no em sentia còmoda.
Aquells dies va portar-la a dormir el seu pare. Ella primer insistia en que la portés jo, i deia "popa, popa" però com que em veia ajaguda al sofà amb la manteta, al final no insistia més.
Després de dos dies així, jo ja estava decidida a aprofitar l'ocasió per deslletar-la. Ja feia temps que pensava en aquesta possibilitat, ja em sentia feliç d'haver-li donat tant de temps i, si ho allargava era per lo molt feliç que ella estava quan popava i perquè tenia molt clar que no volia acabar-ho de forma brusca.
El dissabte, però, em vaig fer enrere perquè al dormir la migdiada ella me'n va demanar i , tot i que vaig intentar explicar-li que la lleteta s'havia acabat, no va haver manera de fer-la adormir sense la popa. De fet, la seva reacció era molt normal, ja que tots els dies de la seva vida, fins ara, l'havia adormit d'aquesta manera.
Però com que jo continuava amb una sensació estranya i no em venia massa de gust donar-li més popa, el diumenge va tornar a portar-la a dormir el seu pare. I així fins dijous.
Ahir, ja la vaig portar a dormir jo i, tot i que quan anàvem cap a l'habitació em va dir algo de la popa, un cop allí no me'n va demanar. I es va adormir mentre li cantava una cançó.
I avui igual. Quan hem entrat a l'habitació, en comptes de dir-me "Popa!" m'ha dit "Son, soneta", que és una de les cançons que li canto per adormir-la.

Així que fins aquí hem arribat. Em sap greu haver estat jo la que més ha contribuït en aquest final (ella en cap moment l'ha rebutjat), però estic també molt contenta de tot el camí recorregut. 2 anys de lactància! (i quasi justos, sembla fet expressament!). Molt més del que mai hauria imaginat. La petita se n'ha fet un fart, de popa! Així que estic molt orgullosa i recordaré sempre amb molt de carinyo tots els moments que hem compartit, les carícies, les mans als meus cabells, la seva veueta al demanar-me'n, la imatge de com anava tancant els ulls cada cop que s'hi adormia....
Sé que no serà fàcil i tindré també moments en què hi pensaré amb tristesa, ja que no crec que torni a trobar moments de comunicació íntima i d'unió tan forts amb ella. Vindran d'altres coses, ja ho sé, però això no tornarà mai. I hauré de tornar a aprendre a viure amb un cos que ja és únicament meu i no també una mica seu. Suposo que és llei de vida!

Com deia l'altre dia, se'm fa gran!

Imatge de Mary Cassatt

Coses que m'agraden i coses que no

Ara que s'aproximen els dos anys de la petita de casa (cada cop menys petita), em ve de gust fer una llista de totes aquelles coses que li agrada fer i aquelles que no tant. Com una mena de resum d'aquests dos anyets!!


Coses que m'agraden

- La popa de la mare
- El iogurt ("abú")
- El petit suis ("abibi")
- Les madalenes ("amena!")
- El raïm ("aim")
- Tot el menjar en general
- Estar a la faldeta de la mare ("apeta mama")
- Que arribi el papa de treballar
- Escoltar cançons al cotxe del pare. ("i es pou", "pesó a lleida").
- Escoltar música, cantar i ballar ("amiqueta ballem").
- Caminar
- Fer excursions amb les cosinetes o el Pepito
- Que la padrina em doni pernil dolç quan l'anem a veure a la botiga ("apido").
- Menjar el postre a la faldeta del padrí
- Venir a dormir al nostre llit ("llitet gran")
- Anar a la guarderia amb la senyoreta Dolors
- Parlar per telèfon
- Passejar la nina
- La moto
- Mirar el conte del "busquem busquem".
- Els baldadors
- Jugar a amagar


Coses que no m'agraden

- El iogurt amb coses, ja sigui sucre, mel o d'altre sabors.
- El pebrot.
- L'aigua de la dutxa, sempre massa calenta pel seu gust.
- Que marxi la mare, tot i que cada cop es queda més contenta. ("mamá taballar")
- Estar al cotxet
- Que m'ajudin a fer coses que ja puc fer soleta ("mama no jude").

21 mesos

Aquest mes he pogut estar molt per ella i ens ho hem passat molt bé juntes. Ella no para quieta!

1.Joc: Comença amb el joc simbòlic i a vegades la sorprenc donant-li una mica de la seva galeta a la nina, portar-la a fer pipí, fent-li parlar per telefon, posant-la a dormir....

2. Control d'esfínters: Va bastant bé! Tot i això he de dir que l'orinal ha quedat molt desterrat perquè ara vol fer els pipis al vàter. Fa el primer del mati i l'últim de la nit, i la resta els fa al bolquer.

3. Lactància: Continua amb les seves dosis de popa abans d'anar a dormir la migdiada i per dormir a la nit. I penso que és el motiu de perquè va sempre tan contenta a dormir. Quan li pregunto si vol anar al llit, sempre em diu que sí, li fa un petó al seu pare i quan entrem a l'habitació s'estira soleta al llit esperant a que li doni popa.

4.Dormir: Fa temps que no parlo del dormir. Doncs bé, encara no dorm tota la nit seguida. Es desperta sempre una vegada per la nit i ve cap al nostre llit. Però en total dorm des de les 9 fins a les 9 del matí. I una horeta de migdiada.

5.Parlar: Diu un munt de paraules! Moltíssimes, i es fa entendre molt (sobretot l'entenc jo). I sempre repeteix com un lloro les últimes paraules del que diem els grans, es com si tinguéssim un efecte eco a casa tot el dia.

També ha estat el mes del curset a la piscina i de gaudir molt amb les cosinetes!

Aprenent a ser pare: Improvisació Planificada

Improvisar: 1 v. tr. [LC] [JE] Fer (quelcom) sense estudi ni preparació, en el moment que se’n presenta la necessitat.

És a dir: allò que els pares ja no podem fer. "El moment en que se'ns presenta" ja no és tan bon moment com abans. Abans de ser pare et trobaves a algun amic pel carrer i acabaves anant a fer un beure o a fer-la petar, i si convenia muntaves una sortida pel cap de setmana, o sense anar més enllà, aquella mateixa nit. Ara això no és possible, o almenys de forma genuïnament improvisada. Ara per a fer qualsevol activitat l'has de planificar; primer posar-te d'acord amb la dona i després fer mil gestions per tal de trobar el moment en que a tothom li vagi bé, sobretot si aquestes altres persones també tenen canalla.

No és tant la falta de temps (que una mica també) que comporta la responsabilitat, sinó la necessitat de planificar-ho tot. De fet, quasi tot es pot fer, però abans t'ho has de programar bé. I potser algú trobarà a faltar aquella sensació semi eufòrica pròpia de l'espontaneïtat i del viure el moment, que trenca la rutina.

S'ha de reconèixer que les dones ho tenen més difícil, doncs pel que observo, en general estan encara més lligades que els homes en aspectes essencials de la criança, com la necessitat de planificar i donar el menjar,etc, que de per si ja dificulten la realització d'activitats de lleure o de desconnexió.

És el triomf de la planificació i l'ordre sobre l'espontaneïtat. Això té el seu costat bo: que ens fa evolucionar i aprendre a optimitzar i ser més eficients; i ho hem d'aprofitar, doncs els nostres fills ens necessitaran cada cop més.

DAS VATER DES KINDES

Estar per ella és estar per ella

He de confessar que just abans de tenir vacances tenia una mica de pànic a l'hora de pensar que tornaria a passar tot el dia sola amb la petita, cosa que no feia des que ella era molt petiteta (tret del cap de setmana, que no compta).
D'una banda em feia molta il.lusió per tot lo bó que això comporta, però com que sóc molt realista també veia la part més fosca de l'assumpte, com l'esgotament, el poc temps per mi i el munt d'idees que hauria d'anar tenint per a fer el dia amè i agradable.

Doncs bé, ara que hi sóc de ple he de dir que no és tant com m'imaginava!! Ens ho passem molt bé i passa el dia volant! Intento sempre fer moltes coses: quedar-se a casa seria un desquiciament absolut per les dues.
Al matí el passem bé entre que ens aixequem tard, esmorzem com unes reines, miro els blocs mentre ella volta pel menjador distraient-se sola a estones, anem a comprar, passem per la biblioteca, preparem el dinar...
I a les tardes, tenim dos dies piscina i els altres quedem amb amigues o amb les cosinetes.
Vaja, que fent coses el dia passa ràpid i estem les dues contentes.
Tot i això, he de reconèixer que hi ha alguns moments de desesperació per part meva, d'aquells en que espero amb candeletes que el meu home torni de la feina. Sobretot m'agafen aquests moments quan tinc intenció de fer alguna cosa i no puc fer-la. Hi ha vegades que la veig absorta en algun joc i penso, ara escriure un post, o llegiré una mica, o miraré en calma la guia turística de les vacances.... Però no, quasi mai funciona. És a dir, que quan s'està per ella, s'està per ella. La resta de les meves coses, han d'esperar, sobretot les que requereixen una mica de concentració. Puc començar-les però no acabar-les. I hi ha dies que ho accepto més bé que d'altres, perquè estar pensant en que vols fer una cosa i no poder-la fer és lo pitjor.
Així que ja he descobert que per a estar bé amb ella no he de pretendre voler fer res més que estar per ella: és la manera de que tot vagi bé.
Assumit això, la resta va com una seda. Sort que he avançat molt en la tesi aquestes ultimes setmanes i ara em ve de gust no fer res!

Imatge de Thierry Hyynh

"Tí"

Sí, després de setmanes en que la meva petita només fa que dir que no a tot el que li preguntes, en totes les entonacions possibles, ara de tant en tant ens regala algun "tí".
Portem mesos en que la paraula que sempre té a la boca és el no. I n'hi ha de molts tipus. Hi ha el "no" sec i brusc, el que s'acompanya amb el gest de negació amb el cap, el "no" meditat que sembla expressat després d'una llarga reflexió, el "nooooo" que sembla que vulgui dir "de cap manera, mama", el "no" dit entre crits i llàgrimes....
- Quan la vull ajudar amb la cullera al menjar o goso agafar-li el plat perquè no es tombi... "NO!" (i m'aparta les mans)
- Quan li dic si vol anar a rentar-se les mans... "NO!"
- Que empenyo el cotxet mentre es pensa que el porta ella soleta... "NOOOO!"
I així un llarg etcètera.
Però, com dic, hi ha moments en que surt el sol i a casa nostra fem festa major. I és que els seus "tí" són xulíssims. No només per com sonen, sinó per la cara de contenta que posa, de convicció, d'estar segura d'haver pres una decisió correcta. És un "tí" que acompanya també amb el cap i està quasi assegurat si la pregunta és....

1. Vols anar a passejar la nina?
2. Vols postre?
3. Vols ficar-te les sabates?
4. Vols anar al columpio?
5. Vols que fiquem musica?
6. Vols veure la Maisy?
7. Vols anar en bici amb el papa?

I moltes més que em deixo. Per tant, que tot i estar en la famosa fase del No, hi ha molts moments en que ens regala uns Sí molt contundents!

Imatge de Flora Chang

Papa, vine

Des que la petita començava a tenir una mica d'ús de raó jo sempre cantava una cançó inventada a l'hora que sabia que havia d'arribar son pare. Sobretot als migdies, que quasi sempre arriba a la mateixa hora, quan faltaven pocs minuts per a que obrís la porta anàvem esperant-lo cantant aquesta cançó, que no és res més que anar fent variacions amb aquestes dues paraules.
Doncs ara, des de fa unes setmanes, és ella la que quan arriba l'hora ja comença a mirar a la porta i a dir "Papa, vine. Vine, papa".
M'encanta! És una passada! A més, d'aquesta manera es recobreix el moment d'emoció, i un moment tant quotidià com aquest és converteix en molt especial. Si desprès de cantar sent que la clau entra al pany ja comença a fer saltets i quan finalment el papa obre la porta, hi va corrents i se li tira als braços!Es posa contentíssima pensant-se que ella ha contribuït a que son pare arribés a través d'invocar-lo amb la cançó!

També ho fa amb mi, amb els padrins i amb els amiguets, això de cridar-nos dient "vine". I em fa molta gràcia, perquè ho pronuncia quasi sense dir la "i". A més, ho acompanya fent el gest amb la mà de que s'apropin, està molt divertida.

Imatge d'Antonio Vicenti

Aprenent a ser pare: quan la mare no hi és

Últimament passo bastants estones sol amb la nena, perquè a vegades l'Onavis arriba tard de treballar o fins i tot ha hagut de passar algunes nits fora de casa. Llavors m'he hagut d'endinsar en el món de ser l'únic cuidador nocturn de la nena.
Per posar-la a dormir no hi pateixo ja, però haver d'afrontar un dia sencer, una nit i mig dia següent, i amb l'afegit de que nostre senyor no m'ha obsequiat ni tan sols amb una popa, a priori un té la sensació d'estar davant la caixa de Pandora, sense saber què en pot sortir de dins...

QUAN LA MARE SE'N VA
Quan la mare marxa diu adéu i acte seguit la llum del rostre de la petita es transforma en un mar d'ombres., talment una hecatombe en forma de cara. Una corredissa cap a la porta, per picar i dir "mama" plorant desconsoladament és la primera prova que he de superar i constitueix el primer fet que quadra amb les pitjors temences que potser m'esperen. Què li dic? Bé doncs, la solució a aquest problema resulta no ser tan dramàtica:
- a vegades oferir-li un simple iogurt com aquell qui es ven per un plat de llenties, o un juguet d'aquells que normalment té una mica vetats ja crida la seva atenció.
- però últimament, donats els progressos amb el llenguatge, li explico que la mare ha marxat a treballar i que vindrà més tard, i que de mentre el "papa" jugarà amb ella, li donarà menjar i la portarà a dormir. Si ho entén no ho sé, però es calma amb un somriure d'aprovació.
Del tema logístic i de menjar no me'n cal preocupar gaire perquè l'Onavis ho deixa tot lligat i ben lligat.

LA NIT.
Fer-la dormir és com sempre, però sempre hi ha el dubte de què passarà amb els despertars nocturns. Quan es produeixen intento fer-la adormir i si no és possible me l'emporto al llit amb mi, i s'adorm bé. Però un dia em va demanar POPA! Perill! Què faig ara? Doncs no se'm va acudir res més que ficar-li llet en el seu pot de l'aigua i oferir-li.Algun dia ha funcionat i algun altre no tant, però al final sempre es torna a adormir.

Un cop superada la prova de la nit, el que ve desprès és trivial, com un dia qualsevol.
Al final el balanç és molt positiu i la veritat és que les mares us en podeu anar ben tranquil.les que els nens s'ho passen pipa amb nosaltres i quan torneu no deixen ni d'estimar-vos a vosaltres ni de voler les vostres popes. I a més, tot i que, almenys en el meu cas, les rutines les porto en mode sui generis, tampoc us els destarotem tant!

DAS VATER DES KINDES

La paternitat d'Iniesta

No és que m'hagi convertit en un setmanari de la premsa rosa, simplement és que saber que aquest jugador del Barça ha estat pare, i la manera com els mitjans han donat la notícia, m'ha fet pensar en varies coses.

Quan sento que algú ha estat pare ja no em quedo només en la versió "light" dels fets (la felicitat, l'emoció, la il.lusió, el nou rol que adquireixes..) sinó que també penso en l'altra part més "hardcore" (nits sense dormir, possibles problemes amb la lactància, bolquers, l'estrès de no saber perquè plora...). I m'he intentat imaginar com s'ho han fet l'Iniesta i la seva dona.

1. Part. Pel que sembla, ell va poder estar al part. Això s'entén de les seves paraules que va penjar al twitter o al facebook:"Ha nacido nuestra niña Valeria. Su mamá y ella están muy bien! Ha sido maravilloso!!" Aquesta última frase és la que em fa pensar que sí que hi va ser. Però jo penso, doncs quina sort que ha tingut, de que la seva filla nasqués un dia en que no tenia partit! (A més sembla que ha estat un part normal, no una cesària programada). Perquè suposo que un jugador del seu nivell no s'hagués pogut permetre perdre's el, fiquem per cas, Villarreal-Barça per a poder assistir al part de la seva filla. O sí? No m'ho imagino. No em veig un titular del tipus "Iniesta es baixa per a poder assistir al part de la seva dona". La Lliga obliga.

2.- Permís de paternitat: Sí, ja sé que cobren una pasta gansa. Però el cas és que l'Iniesta no gaudirà dels quinze dies de permís de paternitat. Ahir s'entrenava al camp amb els seus companys, que li van fer una gran ovació segons van dir les notícies. No sé si podrà tenir aquests quinze dies més endavant (l'únic que se m'ocorre és que es pugui incorporar més tard tornant de les vacances d'estiu). Perquè es dóna per suposar que jugarà i s'entrenarà aquesta etapa final dels campionats. Els nostres pares almenys tenien un parell de dies, per poder anar a inscriure els fills al registre!. Jo no sé ni com s'ho farà ell per anar-hi. A més, pel que sé, no està casat amb la seva dona i, almenys aquí on visc, en aquest cas t'hi fan anar als dos.

3.- Falta de son: En la recta final de la Lliga, Copa i Champions, suposo que deu ser important que un jugador clau com l'Iniesta dormi les seves vuit hores cada nit per a que tingui un bon rendiment al camp. Jo ja m'imagino una conversa en que el Guardiola li deu haver dit: "Fes-t'ho com vulguis, però tu dimecres jugues els quarts de final ben despejat". I per a que això pugui ser només hi veig una solució: que no dormi a la mateixa habitació que la nena.

4.-Ajuda a la dona: Els primers dies després del part és molt important una bona ajuda a casa. Si la seva dona fa lactància materna (ho desconec) estarà moltes hores asseguda sense poder fer res més. Clar que pot tenir un altre familiar (la mare, germans..) que l'ajudin. Un jugador de futbol no es pot desgastar en aquestes coses.

5.- Heroïcitat: Molts mitjans van fer el típic joc de paraules dient que Iniesta havia fet un gran gol fora del camp. Informaven de la seva paternitat com un triomf. I obviaven tota la resta. Cap comentari sobre el desgast que pot acusar aquests dies, com si es donés per suposat que no en tindrà. Amb el tema de la Shakira i el Piqué, sovint es parlava de si això afectaria el jugador al camp (aquí sí que es dóna per suposat el desgast, per tant de sexe que es fa creure que practiquen. En canvi, una criatura recent nascuda sembla que no hagi de cansar). A més. si es fan comptes, és evident que aquesta nena de l'Iniesta va ser concebuda al voltant de la final del Mundial a Sud-àfrica, sinò el mateix dia. Ja aleshores es parlava als mitjans de que l'eufòria del triomf faria que nasquessin molts nens al cap de nou mesos. I és curiós que un d'ells sigui el del mateix jugador que va marcar el gol de la final. Tot això vaig sentir-ho ahir envoltat de molta ironia als informatius: "no le faltó puntería", " marco dos goles esa noche"... Ho trobo una falta de respecte cap a la parella, de la que no sabem si feia mesos que intentaven concebre, o de com van decidir afrontar la paternitat.

Bé, tot el que escric aquí són divagacions meves sobre com s'ho deuen manegar . Desconec com s'estan organitzant realment. Potser fan collit totes les nits! No ho sabem.
Però jo, almenys, no sé com m'ho hagués fet si el dia tres després de parir el meu home se n'hagués hagut d'anar a jugar un partit de la Champions. I encara sort que juguen a casa!

Dos dies sense mi

El dimarts a la nit vaig dormir tota la nit d'una tirada i em vaig despertar quan va sonar el despertador. Feia molt de temps que això no passava!

La causa és que dormia en un hotel, a molts quilòmetres de distància de casa meva. Era la primera nit que dormia sense la meva petita i la veritat és que tot va anar molt bé. Jo vaig aprofitar molt el temps: el Congrés al que vaig participar va ser molt interessant, vaig aprofitar per a llegir molt durant el viatge, cura de son a la nit...
Clar que la vaig trobar molt a faltar, però tenir l'agenda plena ajuda a passar ràpid el temps i tenia molt clar que volia aprofitar cada minut. Per anar a perdre el temps no deixo a la petita tantes hores!
Així que va anar tot molt bé fins que, amb nervis a la panxa i una gran emoció, vaig anar a buscar-la a guarderia. Feia dos dies sencers que no ens veiem: jo tenia unes ganes boges d'abraçar-la! Quan em va veure sí que va venir corrents cap a mi (com quasi sempre) i li vaig poder donar un petó. Però al cap d'un minut (o menys) ja se m'escapava dels braços i volia caminar soleta. I al sortir de la guarderia el seu màxim interès era anar als baldadors.
Vaja, com un dia normal!!
Per una banda, doncs, estic contenta perquè veig que es fa gran i no depèn tant de mi. Per l'altra, però, una mica de tristesa al veure que ja no sóc imprescindible.... (almenys no per a passar dos dies).
En arribar a casa, va dinar i quan la vaig portar a fer la migdiada va dir: "popa!". Jo no estava segura de si tindria encara llet, no m'havia notat els pits gens plens. Però ella va agafar-se a la primera i pel que sembla sí que va tenir la seva ració. Tot igual.
Així que puc marxar ben tranquil.la perquè la petita ha estat molt ben cuidada! Tot i la part de tristesa, he de dir que em sento contenta de veure que té més gent a part de mi al voltant amb la que se sent segura (pare, padrins, guarderia) i que ha estat feliç.

Imatge de Beatrice Alemagna

Aprenent a ser pare: Incorporació

Bones, torno a ser jo!
No fa gaire que en deixar la nena a la guarderia, vaig coincidir amb dos amics més, d'aquells de tota la vida. Parlant parlant, ens vam veure tots tres allí i en adonar-nos de la situació, férem la següent reflexió:
-Osti noi! fa trenta anys nosaltres no hi seríem aquí, hi hauria les mares, o les padrines, i ara aniríem a passejar, comprar, a fer feines per casa...
-...i mira ara: això està ple de pares que porten la canalla.
-sí nen, com han canviat els temps, estem fets unes "txatxes"!

Ben lluny de ser un comentari sexista, aquesta conversa amaga un rerefons que em va fer reflexionar:
no només se'n desprèn l'evidència que la dona s'ha anat incorporant al món laboral -la qual cosa, en termes d'igualtat, és un èxit de la societat (en altres termes s'hauria de debatre)- , sinó que els homes, de retruc i sense saber-ho, ens hem incorporat al món de la criança, i de gust. Ens agrada portar els nens al col.legi, ens agrada cuidar-los quan sa mare no hi és, ens agrada posar-los a dormir, i com no estimular-los i jugar amb ells.

Penso que també és un èxit de la societat que nosaltres ara puguem disfrutar de la canalla com abans ho feien les mares; no entenc com els homes d'abans s'ho van deixar perdre (potser a alguns no els quedava remei), però em sento beneficiat per aquest canvi.
És possible que els que van promoure totes aquestes polítiques en favor de la igualtat, no comptessin amb aquest efecte col.lateral beneficiós per nosaltres. Hi hem guanyat tots, totes, i més que ningú, els petits.

DAS VATER DES KINDES.

Nova secció: aprenent a ser pare

Fa gairebé un any que llegeixo en silenci els posts de la meva dona i avui m'he decidit a escriure jo mateix.
Com que porto també quinze mesos aprenent a ser pare, i vist que la blogosfera maternal és la més densa, crec que no sobrarà el punt de vista d'un pare sobre la criança.
Com que no prevec ser massa prolífic, utilitzaré aquest bloc, quan em deixin, com és el present cas o quan els tres informàtics que he contractat li descobreixin la contrasenya.

Per ser el primer dia, començaré amb el tema estrella: el dormir; us explicaré el que passa els vespres que he de fer adormir la meva filla, quan l'Onavis no hi és.
D'entrada un se sent amb una gran responsabilitat, com aquell jugador suplent que debuta en una final de la Champions, per lesió del titular.
L'Onavis us ha explicat extensament les seves tècniques, aquí van les meves:
1. Res de popa. (per si algú ho dubtava)
2. La nena va a l'habitació pel seu propi peu al dir-li "anem a dornir?" (flipant)
3. En tancar la llum, recolza el cap al meu hombro. com si l'interruptor que acabo d'apagar fos el de les seves ganes de jugar. (aquí respiro alleujat, sembla que la cosa pinta bé, però desconfio de tanta sort)
4. Li cantó "La Presó de Lleida" . (fins que me'n canso)
5. La deixo al bressol i ella soleta es fica de costadet.
6. Li faig quatre fregues a l'esquena, que li agraden molt (això ho ha heretat de son pare), progressivament li vaig traient la mà, i ella de tant en tant gira el cap per controlar que encara hi sóc. Arriba un punt que ja no mira més, i és el moment en que utilitzo les tècniques de ballet de punta àmpliament exposades per l'Onavis, per esmunyir-me de l'habitació i anar-me'n a connectar a Internet sense ningú que ataconi el teclat.
7. Miro el rellotge i han passat onze minuts des que hem anat a l'habitació. No m'ho crec! Llavors penso que és molt injust i em quedo molt sorprès de que a mi se m'adormi tan fàcilment i que, a la meva dona, i crec que a la majoria de les mares, els costi tant. Crec que tot això respon a una sèrie de necessitats que vosaltres i només vosaltres podeu donar-los, i que a mi ja ni me les demana.
No sé si estar content o tenir-vos sana enveja, però la meva experiència és aquesta i diria que no em puc pas queixar gens.

Disculpeu si no era el que esperàveu llegir avui. En tot cas, us torno ja a la jefa i...potser fins a una altra!

Das Vater des Kindes

Com una història d'amor

La relació que els pares tenim amb els fills té moltes semblances amb una típica història d'amor de qualsevol parella. Bé, amb la diferència que la primera sí que és per tota la vida!
De fet l'oxitocina, que és l'hormona que es produeix durant el part i la lactància, és la mateixa que es segrega durant les relacions sexuals.
Les fases per les que passa la relació també tenen les seves semblances, tot i que la durada d'aquestes és diferent. Jo sovint penso que el que sento per la meva filla ara és similar al que sentia els primers temps de nuviatge, en "l'enamorament".

Penso tot el dia amb la meva filla; quan fa estona que no la veig la trobo moltíssim a faltar; sempre estic parlant d'ella exaltant-ne les qualitats; a l'anar a buscar-la a la guarderia tinc una sensació de papallones a la panxa quan sé que el fet de veure-la és imminent; quan la recullo no em puc limitar a posar-la al cotxet i marxar, necessito donar-li uns quants petons i mirar-me-la bé; m'encanta que ella vingui corrents cap a mi amb un somriure ben ample (i em sento molt malament si no ho fa); quan estem per casa l'abraço cada dos per tres... i un llarg etcètera de situacions semblants. Bé, i son pare també li fa unes grans rebudes quan arriba a casa, molt més efusives que les que em fa a mi... ara estic en segon terme!
I crec que això és una fase, perquè no crec que sigui així tota la vida. No em veig anant a recollir-la al cole d'aquí uns anys nerviosa i omplir-la de petons quan surt, dient-li lo guapa que és. I, per descomptat, ella no correrà cap a mi, sinó que inclòs farà el contrari en alguna època de la seva adolescència.
Jo crec que els pares de P2 i P3 ja estan en aquesta altra fase, d'amor més pausat, perquè observo que ja van més per feina quan van a buscar els petits.
I segurament que arribarà un moment en que en arribar a casa després de treballar, tan son pare com jo deixarem de preguntar al moment per la petita i anar corrents a veure-la. Encara falten uns anys per això, però segur que arribarà.
Aquest amor es mantindrà sempre viu, però s'anirà fent més latent. No ho sé, és un fet que m'encurioseix. Perquè ara em sembla impossible que pugui passar, però la relació amb els pares quan ets més gran és més pausada i "l'enamorament" no és tan visible.
Així que aprofitaré ara que la puc "axuxar" cada dos per tres, i es deixa!

Imatge d'Erika Hastings

A dormir?

Després d'una bona temporada en la que s'ha adormit sense massa problemes i en la que començava a dormir més hores seguides a la nit, la cosa torna a pintar malament.
No sé si és que està fent algun canvi (hi ha gent que diu que cada canvi evolutiu: gatejar, caminar... comporta problemes a la son), si són les dents (els incisius laterals de dalt ja apunten), si és pel refredat (portem setmanes amb tos i mocs) o ves a saber perquè!
La qüestió és que em costa molt que s'adormi, i quan finalment ho aconsegueixo es desperta al cap d'un moment. Li costa agafa el son "de veritat", el de dormir unes hores seguides. I jo al final estic desesperada, se m'acaba la paciència! Per que tant per la migdiada com per la nit, estic uns tres quarts d'hora per adormir-la al pit. No em sap greu estar aquella estona amb ella a l'habitació, ho gaudeixo. Però si quan per fi se m'ha adormit, se'm desperta al cap d'un moment, se'm fa molt pesat!! Hi ha dies que no puc més!!! Acabo desquiciada!
I quan veig que ja és fa gran i encara estem amb els mateixos problemes de sempre, em fa replantejar moltes coses. Per que més ja no puc fer. Per això vam pensar que potser la clau era fer "menys"!
Ja fa unes setmanes que he decidit que en els successius despertars nocturns, no li donaré el pit. Volia veure si era capaç d'adormir-se sense haver d'estar xumant el meu pit. Feia un temps que no només volia popar una mica, sinó que s'havia d'adormir amb el mugró literalment dins de la boca! Si li treia, a plorar.
L'experiment ha donat bons resultats. Quan es desperta i encara estem desperts, és son pare qui hi va i se li adorm als braços (més ràpid que a mi!!). I si ja és de nit, normalment la portem al nostre llit i despleguem un arsenal de fregaments d'esquena, cançons... fins que s'acaba adormint, en general amb rapidesa. I quan ja són les sis del matí més o menys li torno a donar popa.
Això ens funciona be, en el nostre cas està comprovat que es desperta menys. Arrel d'això vam aprofitar per fer el canvi d'habitació.
Però ara fa uns dies que tornem a tenir problemes amb la son i és realment esgotador! Sobretot després de les bones nits que ens havia regalat últimament. Havia cantat victòria massa aviat.

Imatge d'StockPhoto

"Si hi ha la mare a prop, malament"

Ja fa bastant temps que els familiars més propers em fan aquesta observació, inclús el pare de la criatura. M'ho diuen de vegades que que ells estan al càrrec de la petita, jugant feliços i contents, però quan ella em veu arribar a mi o vaig un moment a l'habitació on són ells per agafar alguna cosa, es destarota i comença a plorar.

A mi em costa molt acceptar aquest fet (i sobretot sentir-me a dir la frase del títol!), no crec que sigui del tot cert, tot i que tenen part de raó. És a dir, que si s'han de fer càrrec de la meva filla perquè jo he de fer feina o el que sigui, és millor que a mi no em senti ni la veu. Com si per poder estar tranquil.la s'hagués d'oblidar durant uns moments que existeix la mare.
Ho trobo molt curiós. Suposo que casa persona dins de la família té el seu rol i els nens ho saben. Juguen contents amb el padrí, la padrina, els tiets... o inclús a la guarderia. Potser "oblidar-se" de la mare en aquests moments és una manera de poder gaudir dels moments tranquil.lament, sense plors. I quan apareixem, ploren perquè se n'adonen que fins aleshores no hi érem. Almenys a mi em passa sovint, que quan em veu, al primer moment, plora.
Després es posa contenta, però canvia el seu comportament respecte a quan jo no hi era. Penso que el rol de les mares és bastant complicat, no per difícil, sinó perquè avarca molts més aspectes que el dels altres membres de la família. Si estem a la mateixa habitació, quasi sempre acabo tenint-la ben a prop meu, o als braços. És instintiu, ho faig perquè em surt de dins i no és res premeditat. Suposo que ella s'ha acostumat a això i quan em veu deu voler que estigui per ella i amb ella. No ho sé. Però segur que té alguna raó, ja que ella també deu reaccionar així de manera instintiva i gens premeditada.

Imatge de Julie Downing

Les nenes són dels pares?

"És igual que valtres" o "Aquesta nena és de casa teva" són sentencies que se senten a dir molt durant el primer any, en el que tothom vol dir la seva en el joc d'endevinalles que sembla contemplar la fisonomia del nadó. Hi ha casos en els quals la cosa està molt repartida, en canvi n'hi ha d'altres en què la balança es decanta més cap a un costat.
He sentit parlar d'una teoria que diu que és un tret evolutiu que durant els primers mesos de vida els nadons s'assemblin als pares perquè aquests no dubtin de la seva paternitat i assumeixin cuidar-los. No sé si és del tot cert, tot i que té la seva lògica.
També hi ha la teoria que els nens s'assemblen a les mares i les nenes als pares. Segurament no serà certa en tots els casos, però si miro al meu voltant es compleix molt sovint. Tant en els nadons petits com després en l'edat adulta.
I la meva filla és igual que son pare. Vaja, que si no l'hagués portat nou mesos a la panxa m'aniria a fer la prova de l'ADN perquè no li veig res meu!
Potser amb el temps canvia. Mirant aquestes dues fotografies queda clar que les nenes s'assemblen als pares (el cas del Heath Ledger), però també a les mares (el cas de Madonna).

La paciència dels pares

He parlat sovint que els primers dies de ser mare no són un camí de roses. El fet de que siguin moments molt feliços no treu que estiguin plens de dubtes i novetats que no sempre saps com gestionar.

El que està clar és que, si he arribat fins aquí, amb una nena tan sana i feliç no és només gràcies a mi. Res hauria anat tan bé si no fos pel seu pare.Penso que ells també tenen un paper difícil durant els primers mesos. Per motius obvis som les mares les que alimentem als nostres fills, oferint a la vegada aliment i consol. I sembla que amb això els pares no hi puguin col.laborar, com si estiguessin en un segon terme. Però no és així. El suport de la meva parella ha estat clau per l'èxit de la lactància materna. La seva confiança i seguretat em van donar molts ànims en els moments més durs, quan em feien mal els pits o patia per si no tenia prou llet.
I el seu suport és sempre constant en moltes coses més.
Les nits que costa molt fer adormir a la petita, quan per fi ella s'adorm aleshores sóc jo la que necessito el consol, per que estic esgotada i sense energia. I sempre el tinc.
Els dies que arribo de passejar amb ella, atabalada per algun comentari inoportú de la gent, ell és qui em relativitza l'assumpte i em reafirma que estem criant a la petita de la millor manera possible, la nostra.
La criança és sempre cosa de dos, des del dia del naixement. Quan els fills són grans està molt clar el paper del pare. Durant els primers mesos, no sempre està valorat. I jo crec que és quan més feina fan: a part de cuidar de la criatura, cuiden de nosaltres!!

Imatge d'Albert van Dyck