Ahir al suplement Criatures del diari ARA es va publicar un reportatge de la periodista Paloma Arenós sobre la concepció social de la maternitat.
És un text molt interessant que fa un repàs a la manera en que les dones ens enfrontem a la maternitat i com aquesta ha canviat en els últims 50 anys.
Les opinions i reflexions de la Cira Crespo, doctora en Historia i autora del llibre Maternalias, de la historia de la maternidad; són el fil conductor de l'article. A la part final també apareixen algunes intervencions meves, en referència a la representació de la maternitat en els mitjans de comunicació.
Aquí us deixo lel text de l'article per si us interessa llegir-lo:
Sota (o en contra) el mite de la superwoman
PALOMA ARENÓS.
En els últims cinquanta anys d'història, la concepció social de la maternitat femenina ha canviat de dalt a baix. "Entendre què ha passat durant l'últim mig segle és clau per comprendre la maternitat d'avui en dia. És a partir dels anys 50 quan es generen els canvis que basteixen la definició de les mares modernes . Llavors va començar l'era del consum i, entre altres conseqüències, la maternitat es va omplir d'objectes considerats imprescindibles, com el cotxet, la trona, el xumet i el famós biberó", exposa Cira Crespo, doctora en història, mare i autora del llibre Maternalias, de la historia de la maternidad (Ed. Ob Stare).
A partir d'aquell moment, la tecnologia i el consumisme són valorats per sobre de tot el que és natural. "Per això moltes mares van ser convençudes que la llet artificial era molt millor que la que elles produïen i tota una generació, la de les nostres mares, va abandonar la lactància materna. Però la lactància és només l'exemple més paradigmàtic de la transformació increïble que es va produir ara fa tan sols unes generacions en la manera com les dones cuidàvem els nostres fills".
Recuperar la tribu
Aquest allunyament progressiu de la natura, juntament amb el canvi de passar de viure en una àmplia família al poble o en un entorn rural a tenir una família nuclear (pare, mare i fill) a ciutat, ha afectat la manera de fer de les dones. Moltes de les consultades tenen la sensació de no arribar a tot. "La societat ens exigeix ser superdones: parir i cuidar el fill i en menys de quatre mesos tornar a la feina. A sobre, has de ser feliç, estar guapa, prima, disponible, seguir fent horaris que no et permeten la conciliació i, a sobre, no et pots queixar. Això genera moltes frustracions i tensions", lamenta la Beatriz Pinilla, mare del Sergi, de 5 anys, i la Clara, que aviat en farà 2. És arquitecta tècnica freelance i, ara per ara, es combina la criança dels nens amb el seu marit, Paco Garcia, i va assumint a casa la feina puntual que li arriba des del despatx. "La conciliació és difícil perquè gairebé no comptem amb família que pugui cuidar els nens quan ho necessitem. Altres amigues tenen els mateixos neguits.
Ens sentim malabaristes", apunta. Quan la Beatriz va tenir el Sergi les prioritats es van capgirar. "A la feina feia llargues jornades i viatjava molt. Vaig tenir clar que aquest ritme no em deixaria veure el meu fill. Quan durant els primers mesos buscava escoles bressol, sortia plorant només de pensar de deixar-lo allà. Així que vam decidir tirar endavant amb un sol sou i criar-lo a casa fins als dos anys". Després el van portar a un espai familiar d'una
escola bressol municipal tres hores al dia. Aquest contacte seguit amb el nen va permetre alletar-lo fins als dos anys i mig. Quan el Sergi ja anava a P-3, va néixer la seva germana Clara i els pares han seguit amb el mateix model, del qual estan satisfets pel vincle emotiu creat amb els fills.
La historiadora Crespo reconeix les dificultats de les dones: "Ara estem molt soles i ens sentim molt pressionades per les exigències de la societat actual". "Crec que ajudaria molt [a millorar la situació] poder compartir pors i experiències amb altres mares i adonar-nos que totes cometem errors i fallem. De fet, s'estan generant molts grups de mares, tant a les xarxes socials com als barris, per compartir dubtes i experiències de criança. Això es deu a aquesta necessitat tan antiga de col·laboració. Perquè a ser mare no se n'aprèn als llibres, se n'aprèn de l'experiència i compartint", argumenta.
La fusió emocional
Al seu últim curs de formació sobre criança a Barcelona, la terapeuta familiar argentina Laura Gutman explicava que "el temps de fusió emocional entre la mare i el fill és de dos anys". "Durant aquest temps les mares es tornen més maldestres en el terreny intel·lectual i mental, però guanyen lucidesa emocional, apareixen les vivències que vam tenir en la nostra infància, intuïcions i percepcions contra les quals solem lluitar". Gutman va exposar que "les nostres àvies tenien posada la identitat en la maternitat i no patien aquesta lluita interna". "Avui les demandes genuïnes del nen entren en guerra amb les nostres pròpies necessitats i interessos personals -explica-. Des del seu espai, semblaria que els nens demanen més, però en realitat tenen molt poca mare". Gutman també reclama recuperar la tribu: "La solució és revisar què estem oferint de veritat i què no i, en la mesura que ens adonem de les nostres pròpies carències, veure com podem solucionar les del nen. La ciutat i la família nuclear són el pitjor sistema per criar un fill. Les dones no tenim les espatlles cobertes per fer-ho. Hem d'inventar noves xarxes de dones i la figura de la doula és la professió del futur".
En la seva revisió de l'últim mig segle, Crespo detalla: "Amb la industrialització, el món privat (la llar) i el públic (el carrer, la feina) van separar-se de manera definitiva. Fins a aquell moment no eren tan clares les diferències i les dones treballaven -al camp, al taller- amb els seus fills al costat. Però a partir de llavors va ser impossible",assegura. "Ara mateix seguim igual. Quan una mare s'incorpora al seu lloc de treball ha de deixar de ser mare les hores que dura la feina. No ven només el seu treball, sinó també el seu temps. Els nens formen part de la teva esfera privada i no volen que interfereixin de cap manera en el teu treball. «Si en tens, doncs pitjor per a tu», ve a dir-nos el sistema". "Per això moltes mares aposten per crear-se el seu propi lloc de treball, on puguin disposar del seu temps com vulguin", diu Crespo. "Els nens no són només un caprici, són imprescindibles perquè tirem endavant. La societat s'hauria de fer el càrrec que els nens no es crien sols i que són imprescindibles per a la continuïtat social", anuncia amb fermesa.
Maternitat d'aparador
Carme Chacón, embarassada de set mesos i volant més de sis hores per visitar les tropes de soldats espanyols a l'Afganistan. La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, embarassada durant les eleccions, pareix i en menys de dos mesos s'incorpora al govern al 100%. Tot just acabar de parir, Shakira vola als Estats Units per fer de jurat en un programa musical i se la veu prima i sexi, com sempre. Les models Gisele Bündchen, Miranda Kerr, Heidi Klum o Adriana Lima desfilant per a Victoria's Secret al cap de pocs mesos d'haver estat mares i amb la panxa plana i els moviments sinuosos. Són imatges que ens impacten constantment. Dones que tenen una maternitat d'aparador que té poc a veure amb la realitat de la majoria. I que en alguns casos poden generar frustració en les mares reals, que triguen a recuperar la figura. "No és el model que s'ha imposat més, però sí el més visible als mitjans de comunicació. Actualment moltes famoses mostren els seus embarassos, però la gran majoria tenen un embaràs de passarel·la , en què l'únic que es transforma i creix és lapanxa. No es mostra l'embaràs amb els canvis que realment es produeixen en el cos de la dona. I un cop la dona ha parit, la fase del puerperi, de la recuperació postpart, és quasi inexistent als mitjans", descriu Mariona Visa, doctora en comunicació social i professora a la Universitat de Lleida. "La gran majoria de dones mediàtiques apareixen al cap de poques setmanes mostrant una figura sense cap rastre de la gestació. Moltes, fins i tot, afirmen que s'han sotmès a dietes estrictes. Aquests exemples impedeixen que el cos postpart de la dona sigui vist amb normalitat, ja que quasi no es mostra en aquest estat i en falten referències reals".
Per la seva banda, la historiadora Crespo creu que "és un problema general respecte al cos femení, que massa vegades és considerat un mer objecte de desig". "Les dones sovint som valorades només pel fet de tenir un cos bonic". Crespo apunta la base d'aquestes exigències: "La nostra societat està construïda sobre un sistema patriarcal i l'home és la mida de totes les coses. Però les víctimes en som tant homes com dones. Des del meu punt de vista, és una tragèdia que tantes generacions d'homes hagin estat apartats de les tasques de criança. Tot un món d'emotivitat, contacte i amor que els hi ha estat negat i que haurien de reivindicar amb contundència.
Aquest és probablement el punt clau i que pot capgirar els problemes que encara arrosseguem; que els homes s'hi sentin involucrats i que la maternitat o la criança sigui valorada com el que és, l'eix de tot plegat", conclou.
