Una altra manera de fer-la dormir

Des de sempre, anar en cotxe amb la petita ha estat molt fàcil.
Recordo els primers viatges en que anava sola amb la nena i parava de tant en tant per a veure si tot anava bé. Al principi patia una mica perquè com que anava al seient del darrere amb el Maxi Cosi no la veia i se'm feia estrany el silenci que hi havia quan anava en cotxe.
La causa del silenci és que pràcticament sempre es quedava profundament adormida als pocs minuts d'estar al cotxe. I encara li passa ara.
Per tant que, sabent-ho, aprofito a fer els desplaçaments una mica llargs quan ella ha de dormir. Les tardes que anem a casa del padrí, per exemple, aprofito a donar-li el sopar quan som allí. I desprès fins i tot li poso el pijama perquè ja sé que durant el viatge s'adormirà. I sí, hi ha dies que costa més que d'altres, però quan arribem a l'entrada del poble sempre està amb els ulls tancats. El trajecte dura el just per a que agafi el son!
Un cop a casa, hi ha dies de tot. A vegades l'agafo a pes i la poso al bressol sense que es desperti. D'altres, li he de donar una mica de popa abans no es torni a quedar adormida. Però quasi sempre és un èxit, comparat amb l'estona que hem d'estar a vegades per fer-la dormir.
I també intentem fer coincidir els desplaçaments llargs amb les seves migdiades i així tot va com una seda. Vaja, que de moment no ens calen moltes distraccions al cotxe perquè sempre cau en braços de Morfeu.
L'únic inconvenient és que evito fer viatges en hores en que no m'interessa que s'adormi, com per exemple les set de la tarda, ja que sinó anem destarotats tot el vespre. Però a banda d'això, tot són avantatges!

Imatge de Ana Martín Larrañaga

Fem una trobada?

Fa temps que es fan trobades de mares blocaires i les mames catalanes també volem! L'altre dia, parlant amb l'Anna vam pensar que estaria bé fer un sondeig per saber si us vindria de gust fer una trobada i conèixer-nos en persona! Nosaltres en tenim ganes! Ens agradaria molt fer un dinaret estiuenc aquest agost, un dinar familiar amb una família una mica especial, la nostra tribu de mames blocaires!

Una proposta seria fer un dinar en una casa rural situada entre Lleida i Barcelona, com per exemple el Penedès, l'Anoia o pels voltants.

La idea de la casa rural és bàsicament per a que els nens puguin jugar amunt i avall i per a que nosaltres tinguem més temps i més coses a fer abans o després del dinar.

Bé, com diem, aquesta és una idea. La qüestió important és saber quanta gent tindria ganes de fer una trobada, quines dates ens van millor i a partir d'aquí proposar el lloc final.

Qui s'apuntaria? Podeu deixar un comentari en aquest post o enviar un mail a onavis79@yahoo.es i en parlem!

"Tí"

Sí, després de setmanes en que la meva petita només fa que dir que no a tot el que li preguntes, en totes les entonacions possibles, ara de tant en tant ens regala algun "tí".
Portem mesos en que la paraula que sempre té a la boca és el no. I n'hi ha de molts tipus. Hi ha el "no" sec i brusc, el que s'acompanya amb el gest de negació amb el cap, el "no" meditat que sembla expressat després d'una llarga reflexió, el "nooooo" que sembla que vulgui dir "de cap manera, mama", el "no" dit entre crits i llàgrimes....
- Quan la vull ajudar amb la cullera al menjar o goso agafar-li el plat perquè no es tombi... "NO!" (i m'aparta les mans)
- Quan li dic si vol anar a rentar-se les mans... "NO!"
- Que empenyo el cotxet mentre es pensa que el porta ella soleta... "NOOOO!"
I així un llarg etcètera.
Però, com dic, hi ha moments en que surt el sol i a casa nostra fem festa major. I és que els seus "tí" són xulíssims. No només per com sonen, sinó per la cara de contenta que posa, de convicció, d'estar segura d'haver pres una decisió correcta. És un "tí" que acompanya també amb el cap i està quasi assegurat si la pregunta és....

1. Vols anar a passejar la nina?
2. Vols postre?
3. Vols ficar-te les sabates?
4. Vols anar al columpio?
5. Vols que fiquem musica?
6. Vols veure la Maisy?
7. Vols anar en bici amb el papa?

I moltes més que em deixo. Per tant, que tot i estar en la famosa fase del No, hi ha molts moments en que ens regala uns Sí molt contundents!

Imatge de Flora Chang

Ja té papers!

Aquest any ens hem animat i farem les vacances fora del país. Passarem una setmaneta en una capital europea. Jo en tinc moltíssimes ganes, i espero que tot vagi molt bé.
De moment, pel que fa als preparatius, tot són facilitats si vas amb un nen de menys de dos anys: no paga a l'avió, ni en cap altre mitja de transport, ni ens cobren suplement per posar-nos un bressol a l'habitació (en d'altres ocasions, en l'havien cobrat).

En un principi la meva idea era estar-nos en un apartament. Pensava que seria més pràctic per la nena, per si li havíem de preparar alguna cosa de menjar o inclòs per si s'adormia abans que nosaltres i volíem tenir un espai gran on estar. Li he donat moltes voltes al tema i he mirat molt (dins del poc temps del que disposo ara per aquestes coses).
I ja quan ho teníem quasi encomanat, al final ens hem desdit i hem optat per un hotel.
L'apartament és molt car i els que tenen un preu raonable estan allunyats del centre. I per mi, quan viatjo a una ciutat, poder anar a peu als llocs i gaudir-los bé és molt important. I a més, la petita ja menja de tot i no cal fer-li res especial. I pel que fa l'hora d'anar a dormir, si ara ja hi va a les 9, suposo que a ple estiu aguantarà perfectament fins les 10 i podrem sopar tots junts en alguna terrasseta.
O sigui, que al final, un hotel al centre.

I pel que fa als preparatius de la petita, aquest matí li he he fet el DNI. Jo ja anava disposada a perdre tot el matí i que va, amb la cita prèvia i portant tota la documentació amb cinc minuts ja el tenia a les mans (en aquesta pàgina hi explica tot el que s'ha de portar per a fer el DNI per primer cop: ah! i la nena també hi ha de ser, clar!) Ni resguard ni res, directament el DNI. M'ha costat 10'50 euros. La fotografia la vam fer ahir a casa, tenint en compte les mesures que indiquen: fotografia en color, fons blanc, mida de 3,2 x 2,6 cm i on el cap ocupi uns 2 cm.

El DNI es necessari per viatjar en avió, i altament recomanable de portar quan es va a un país estranger. També ens hem tret la targeta sanitària europea, tramitant-ho tot per Internet en aquesta pàgina. És gratis i estic a l'espera de que me l'enviïn.

Ara només toca esperar a que arribi el dia de marxar!

Un premi molt bonic

La Sandra, de ¡Anda, si es mamá! m'ha donat aquest premi tan xulo. Li estic molt agraïda perquè em fa molt contenta pensar que aquest bloc contribueix a la difusió de la lactància materna.
Jo penso que en la societat actual torna a ser el més habitual donar el pit (almenys al meu voltant), contràriament al que passava en la generació de les nostres mares.
Tot i això, a pesar de que moltes mares surten de l'hospital seguint la lactància natural a demanda, són menys les que arriben a la lactància materna exclusiva de sis mesos i encara menys les que segueixen fins a l'any o més. És a dir, que tot i que hi ha la voluntat de donar el pit, sovint hi ha molts entrebancs familiars, professionals o de l'entorn que fan que aquesta lactància s'acabi massa aviat.
Com he dit d'altres vegades, penso que cada mare ha de fer el que vulgui, sempre i quant en tingui tota la informació. El que més greu em sap és saber de mares que haguessin volgut donar més el pit, però que per motius aliens a la seva voluntat, no ho van poder fer.
I deixo aquí unes paraules sobre la lactància perllongada que em va dir la Sandra en un comentari a un post anterior que em semblen molt sàvies i que resumeixen perfectament el que vull dir: "Cada mare ha de veure i escoltar al seu petit i arribar a un enteniment amb ell, no amb la societat".
Per rebre aquest premi, s'ha de contestar fins quant penso donar el pit a la meva filla: doncs no ho sé. Jo no li retiraré, per tant fins que ella vulgui.

I passo aquest premi a:
- L'Elisenda, de Pipa o Popa
- La Kudifamily, de Plàneta Clàudia
- La Lady A, de La Mama Vaca
- L'Anna, de lamama
- Popetaines

Digui digui

Un dels grans divertiments de la petita és parlar per telèfon. Des que xarra pels descosits i comença a imitar-nos tot el que fem, despenjar el telèfon i fer una llarga perorata li encanta. Ho fa encara que no hi hagi ningú a l'altre costat, i a vegades manté llargues converses amb la dona enllaunada de "El número marcado no existe".
Disfruta tant que una vegada al dia fem la ronda de trucades, a les cosinetes, als padrins, al seu amic "Pepito"..
Trucar a casa del meu germà i aconseguir parlar amb ell ja era difícil abans, ja que la meva neboda de tres anys sempre agafa el telèfon i depèn de com ho vegi et passa o no amb els altres. Ara, a més, s'hi han afegit la seva germaneta i la meva petita, que també volen parlar. I com que a vegades, en comptes de fer les seves xerrameques, es limiten a escoltar en silenci, hi ha vegades que no sé si hi ha algú o no a l'altre costat de la línia. Així que, si al final aconseguim parlar el meu germà i jo ja hem de penjar perquè se'ns fa tard per una cosa o altra!
El telèfon ara per ara és un joc per les nenes.
Nosaltres inclòs vam redistribuir una mica el menjador fa poquet. Ja li tocava un canvi, ja que hem ficat també la seva tauleta de pintar, però a part hem aprofitat per a instal.lar allí el telèfon fixe. Fins ara fèiem servir sobretot els portàtils, però després de llegir aquesta notícia on diu que els portàtils sense fil emeten radiacions més intenses que els mòbils, vam decidir fer el canvi. Jo per aquestes coses prefereixo ser el màxim de previnguda, sobretot veient-ne l'ús que en fa la petita.
Bé, no cal dir que, per sort, amb la tarifa plana d'Internet, les trucades provincials ens surten gratis! Si no, sens dubte que no seria tot tan divertit! Ara s'haurà de vigilar que no comenci ella a marcar números a l'atzar, que aleshores sí que tindríem sorpreses al veure la factura!

Recollint fruits

I no pas en sentit metafòric!
Ja fa uns quants anys que dediquem un tros del jardí a fer una mica d'hort. No moltes coses ni gran quantitat, perquè porten molt temps del que ara no tenim gaire. Se n'ocupa sobretot el meu home, ell és el qui s'hi passa moltes petites estones. Jo només intervinc al moment més agraït: l'hora de recollir els fruits i menjar-se'ls!
Aquest any tenim carabasses, carabassons, tomates, pebrots del padró, espinacs i mongetes.
Jo portava dos anys sense gaudir massa de l'hort. Primer per l'embaràs, i la meva por pel tema de la toxoplasmosi que no havia passat i no volia tocar la terra. I l'any passat, perquè la petita no em deixava massa temps. Aquest any, en canvi, ella ja passa moltes estones jugant al jardí i jo em puc mirar una mica més l'hort.
I fa un dies que hem començat a recollir els primers carabassons! Això ja comença a donar fruits...
M'encanta! Ja tinc ganes de fer ensaladilles russes, gaspatxo, truites, pures i amanides amb productes de l'hort! A més aquest any hem encertat bastant (crec) les quantitats. Recordo un any que vam plantar massa carabassó, que se'ns feien enormes al no collir-los quan tocava, i no sabíem que fer-ne! Menjàvem carabassó tot el dia, en donavem, i encara ens en sobrava!

Així que estic contenta de que comenci la temporada de l'hort, ens dóna molts bons aliments i moltes alegries. Com diu aquest proverbi xinès: «Si vols ser feliç una hora, emborratxa't. Si vols ser feliç un dia, mata el porc. Si vols ser feliç una setmana, fes un viatge. Si vols ser feliç un any, casa't. Si vols ser feliç tota la vida, tingues un hort».