Vida interior

Aquesta nit la petita ens ha deixat bocabadats a son pare i a mi.

Per començar, ha vingut al nostre llit molt abans del que és actualment habitual en ella. En comptes de sentir les seves passes a quarts de sis, a la una i quart ja era enmig nostre.
I des d'aleshores, ha estat molt inquieta, anant-se despertant a intervals, incorporant-se, rodolant per tot el llit.
Primer, enmig del son profund en que estava, no li he fet massa cas, li anava dient "a dormir!" periòdicament i l'anava tapant amb la manta cada cop que es destapava.
Però cap a les quatre s'ha incorporat del tot i quan he obert la llumeta he vist que tenia uns ulls com unes taronges.
Després de comprovar-li la temperatura, i avaluar el seu estat general hem vist que no li passava res a nivell físic. Semblava que no li feia mal res, i que simplement estava desvetllada.
"Dormir no", deia.
Nosaltres, sense confiar gaire en una resposta, li hem preguntat si li passava alguna cosa, si ens volia explicar res.
I per sorpresa nostra ens ha dit que sí! I la seva resposta ha estat : "Marina no amiga".
Hem seguit preguntant i no n'hem tret massa l'entrellat, de fet aquesta nena és una de les seves amiguetes del cole i ens ha estranyat que digués això. Però ho hem relativitzat i li hem dit que ja tornaran a ser amigues.
Ella s'ha quedat més tranquil.la després que nosaltres l'escoltéssim i s'ha adormit amb facilitat fins a les 8 del matí.
Quan son pare l'ha portat a la guarderia, li ha preguntat a la senyoreta si ahir la nostra filla i la Marina s'havien enfadat o si havia passat res. I sí!! Resulta que ahir van tenir una baralla, i inclús van tenir que castigar-les!
M'he quedat ben sorpresa, pensant que aquesta nit hem tingut la primera conversa amb ella sobre les relacions humanes i les seves dificultats!

El club de les mames lectores

Ahir va néixer un nou bloc: El club de les mames lectores!

Un club de lectura virtual en el que, a pesar del poc temps que tenim, anirem impulsant noves lectures i farem tertúlia literària!

Hi esteu tots convidats!!

Imatge de James Tissot

La difícil convivència entre nens i recent nascuts

Recordo molt bé que els primers mesos de vida de la meva filla, quan hi havia nens una mica més grans que ella en el mateix espai, m'atabalava una mica i patia per si li feien mal.
Els nens petits són imprevisibles i mai se sap quan una carícia pot acabar en una pessigada, o en una mossegada.
Així que sempre estava bastant pendent, fins que, més o menys al voltant de l'any i mig, la petita va començar a interactuar més i començava a passar-s'ho bé envoltada de nens de diferents edats.

I ara que ella ja té dos anys, quan anem a visitar recent nascuts o nens molt petits, estic a l'altre costat. Ara he de vigilar pel contrari, estant pendent en tot moment de que ella no molesti massa als petits, ja sigui per voler demostrar massa efusivitat o per gelosia. Sempre que és possible intento anar-hi sense ella, tant per evitar massa rebombori a les cases de les recent parides com per poder parlar amb tranquil·litat. I sobretot per evitar que les mans de la petita toquin als nens petits, ja que recordo que a mi no m'agradava massa que ho fessin.
Doncs tot i les meves experiències i intentar estar sempre "en guàrdia", l'altre dia enmig d'una trobada d'amigues, la meva filla va estar a punt de fer mal a un nen de poc més d'un mes de vida. Per sort no va passar res, però vaig tenir un descuit imperdonable. Perquè sabent que la meva filla actua encara de manera molt imprevisible no li hauria d'haver tret els ulls de sobre.
No us podeu imaginar lo malament que em vaig sentir!! I això que la mare va ser molt comprensiva!
Li hem recriminat molt a la meva filla el que va fer, així que espero que en les pròximes visites a recent nascuts, que me'n queden unes quantes (aquest final d'any hi ha baby boom al meu voltant), no ho torni a repetir. I sens dubte, jo estaré molt pendent per a que això no torni a passar!

Llegint "Una nueva maternidad"

A principis d'any es va publicar aquest llibre escrit per unes 15 mares blogaires, que conté més de 30 escrits on es reflexiona sobre la maternitat des de pràcticament tots els aspectes possibles.
Fins ara no he tingut ocasió de llegir-lo i vull parlar-ne perquè és un llibre molt recomanable (moltíssim, diría). És una lectura que ens obre els ulls i posa nom als canvis en la forma de viure la maternitat que estem experimentant en la nostra societat actual.
No és casual que actualment cada cop siguin (siguem) més les dones que tenim blogs on reflexionem sobre la maternitat i ens preocupem d'estar el màxim d'informades sobre el procés de l'embaràs, del part i de la criança.
Jo realment penso que és una petita revolució, ja que després de moltes dècades les mares actuals som mares que prenem les nostres decisions i no ens posem cegament en mans dels ginecòlegs i pediatres, a qui escoltem però no sempre fem cas en els seus consells sobre la son i l'alimentació dels petits, per exemple.
Molts dels escrits d'aquest llibre ens fan adonar que els nostres fills no són com molta gent ens vol fer creure, i que és molt natural que als dos mesos no dormin 8 hores seguides cada nit ni mengin durant el dia cada tres hores.

"Demostrar que lo mejor para el bebé humano es algo que no necesita comprarse con dinero es ya de por sí revolucionario". Ileana Medina

"Si tu bebe come cada poco rato, llora si se queda solo, no se duerme sin tu pecho y le gusta que le cogas en brazos... ¡ENHORABUENA! Has tenido un bebé humano que, además de todas las necesidades de un mamífero, tiene una individualidad que le hace luchar por lo que necesita". Nohemí Hervada

Jo he parlat en moltes ocasions de com les lectures dels llibres del Carlos González mentre estava embarassada em van obrir els ulls i em van fer veure clarament quin tipus de mare volia ser, i en certa manera ja era. "Una nueva maternidad" segueix una línia molt similar de la que defensa Carlos González, amb la diferència que aquí les dones parlen des de la seva pròpia experiència i els escrits són més reflexions que comprovacions científiques.

Tot i això, en el llibre, hi ha alguns escrits que no m'agraden tant. Hi ha alguns moments, en que s' exalta la figura del fill com una espècie de gran mestre que ens guia i en tot moment ens diu el que hem de fer. Jo no ho comparteixo perquè tenir un fill, per mi, ha estat a la vegada l'experiència més feliç i la que m'ha fet sentir més segura de mi mateixa i a la vegada la que m'ha fet viure sentiments de frustració i de molts dubtes. Ser mare, al meu parer, no és sempre instintiu i fàcil.
Tampoc m'agraden els que parlen de la criança natural com la solució a tots els problemes del nen i de la societat. Un nen al que alimentem amb pit a demanda i portem lligat al coll tot el dia, també plora en molts moments. La criança natural (o corporal, com diuen al llibre) és una opció de criança, la que sembla que instintivament estem aplicant en major o menor mesura les mares de la nostra generació entre les que m'incloc, però no és la solució a absolutament tot.

En general, però, és un llibre molt sincer que m'ha fet pensar moltíssim en la meva pròpia maternitat i que recull sentiments i emocions molt intenses. La maternitat és un revulsiu i ens canvia la manera de veure moltes coses, això està claríssim! I aquest llibre ho expressa perfectament.

El final d'un gran vincle

Ja fa una setmana que la meva filla ha deixat de popar. I, tal hi com estic veient com va tot, crec que puc dir sense equivocar-me que ha arribat el final de la nostra llarga lactància.

La setmana passada vaig trobar-me malament durant alguns dies, amb unes dècimes de febre i molt mal de cap. I aquest malestar va fer que no em vingués gens de gust donar-li el pit, no em sentia còmoda.
Aquells dies va portar-la a dormir el seu pare. Ella primer insistia en que la portés jo, i deia "popa, popa" però com que em veia ajaguda al sofà amb la manteta, al final no insistia més.
Després de dos dies així, jo ja estava decidida a aprofitar l'ocasió per deslletar-la. Ja feia temps que pensava en aquesta possibilitat, ja em sentia feliç d'haver-li donat tant de temps i, si ho allargava era per lo molt feliç que ella estava quan popava i perquè tenia molt clar que no volia acabar-ho de forma brusca.
El dissabte, però, em vaig fer enrere perquè al dormir la migdiada ella me'n va demanar i , tot i que vaig intentar explicar-li que la lleteta s'havia acabat, no va haver manera de fer-la adormir sense la popa. De fet, la seva reacció era molt normal, ja que tots els dies de la seva vida, fins ara, l'havia adormit d'aquesta manera.
Però com que jo continuava amb una sensació estranya i no em venia massa de gust donar-li més popa, el diumenge va tornar a portar-la a dormir el seu pare. I així fins dijous.
Ahir, ja la vaig portar a dormir jo i, tot i que quan anàvem cap a l'habitació em va dir algo de la popa, un cop allí no me'n va demanar. I es va adormir mentre li cantava una cançó.
I avui igual. Quan hem entrat a l'habitació, en comptes de dir-me "Popa!" m'ha dit "Son, soneta", que és una de les cançons que li canto per adormir-la.

Així que fins aquí hem arribat. Em sap greu haver estat jo la que més ha contribuït en aquest final (ella en cap moment l'ha rebutjat), però estic també molt contenta de tot el camí recorregut. 2 anys de lactància! (i quasi justos, sembla fet expressament!). Molt més del que mai hauria imaginat. La petita se n'ha fet un fart, de popa! Així que estic molt orgullosa i recordaré sempre amb molt de carinyo tots els moments que hem compartit, les carícies, les mans als meus cabells, la seva veueta al demanar-me'n, la imatge de com anava tancant els ulls cada cop que s'hi adormia....
Sé que no serà fàcil i tindré també moments en què hi pensaré amb tristesa, ja que no crec que torni a trobar moments de comunicació íntima i d'unió tan forts amb ella. Vindran d'altres coses, ja ho sé, però això no tornarà mai. I hauré de tornar a aprendre a viure amb un cos que ja és únicament meu i no també una mica seu. Suposo que és llei de vida!

Com deia l'altre dia, se'm fa gran!

Imatge de Mary Cassatt

La memòria dels nens

És sorprenent la gran memòria que tenen els nens! Em sobta molt com repeteix el nom d'una persona amb la que vam anar a un lloc determinat el dia que, setmanes després, tornem a anar aquest lloc. O com recorda detalls i reconeix les cares, per exemple, de quasi tots els pares de nens de la guarderia.

La memòria a curt plaç, en canvi, deu funcionar diferent, almenys pel que observo amb la meva filla. Els dies que he de deixar a la petita a la guarderia de 9 a 5, quan vaig a buscar-la a la tarda i li pregunto què ha fet i què ha dinat, sempre em contesta: "poma", "magdalena","plàtan" o d'altres aliments que, lògicament, no són els que ha menjat per dinar sinó els del berenar. És a dir que recorda allò més proper què ha menjat, però no el que ha menjat fa més hores.

A partir d'observar aquest fet m'he adonat de lo poc que avarca la memòria recent dels nens i com a les 5 de la tarda el que han fet al matí els hi queda molt lluny.

Quan van celebrar la castanyada, per exemple, jo vaig anar a buscar la meva filla a les 12 del migdia i aleshores em va explicar (a la seva manera) molts detalls de com havia anat la festa, si havien ballat, cantat.... A la tarda vaig tornar a portar-la i en anar-la a recollir, em vaig fixar com les mares que anaven a recollir els nens que estaven a la guarderia des del matí, al preguntar-los-hi per la castanyera, els nens posaven una cara de com si no sabessin de que estaven parlant. Em va semblar molt curiós i em va saber una mica de greu, perquè aquell mateix nen al migdia segur que hauria explicat amb emoció com havia anat tot.

Això em fa reflexionar sobre lo important que és intentar deixar el mínim d'hores possibles als nens sols a la guarderia ja que d'aquesta manera comparteixen menys experiències amb nosaltres, amb tot el que això comporta.

I també em vaig quedar molt parada un dia de la setmana passada en la que van fer una excursió. Era un dels dies que la deixo fins a les 5 i en anar-la a buscar no em va saber explicar gran cosa dels ànecs que havien anat a veure. L'endemà, però, al preguntar-li si el dia abans havien fet una excursió, sí que em va donar més detalls, semblava que se n'enerecordava més que no pas el mateix dia. Suposo que el fet de preguntar-li i anar-li donant informació va ajudar, però el record va venir-li de manera més espontània que el dia abans. Misteris!

Sóc una mama que fa història!

L'Anna del blog Fentdemama ha celebrat les 100 entrades del seu bloc d'una manera molt original i especial: creant un premi!
I em sento molt afortunada de rebre'l, juntament amb la Sandra.
Moltes gràcies per pensar en mi! Ja t'he dit moltes vegades lo molt que aprenem amb el teu blog, a la vegada que reflexionem i intercanviem opinions sobre la maternitat al llarg del temps i també a l'actualitat.

El premi demana explicar una història de vida, narrar un moment de la nostra infantesa en què recordem haver estat molt felices amb els nostres pares. Em fa especial il.lusió recordar aquest moments, justament en aquestes dates que són una mica tristes per mi ja que fa set anys que la meva mare ens va deixar.

Són molts els bon records de quan era petita, vaig ser una nena molt feliç. Sempre penso que mentre sàpiga donar-li a la meva filla el mateix que els meus pares em van donar a mi, de ben segur serà una nena també molt feliç.

Recordo les nits en que alguna cosa em despertava i cridava a la mare, i com m'agradava que s'ajeies amb mi fins que tornava a adormir-me. I també recordo que estava molt contenta les nits que el meu pare em venia a fer companyia abans de dormir i m'explicava el conte de les set cabretes. Així que, els dos records, sense voler-ho, tenen a veure amb la nit i amb la companyia.

Passo aquest premi a dos blocs que em van enganxar des del primer dia que els vaig descobrir:

- A la Mirashka de Hi veig doble
- Una mama a la vida moderna