Alimentació complementària lliure de papilles

Al grup d'alletament on vaig començar a anar el divendres ens van passar aquest vídeo del Carlos González, sobre la introducció de l'alimentació complementària en els nens. És un tema que encara em queda una mica lluny, però em va agradar molt el que diu el Carlos González, té molt sentit comú. A part, fa riure molt. Hi ha moments en que sembla més un monòleg del Club de la Comedia que una conferència d'un pediatre! Us recomano molt que el veieu!!

No crec que opti per fer l'alimentació únicament a l'estil del baby led weaning, és a dir, donar-li els aliments sense triturar ja des dels sis mesos, per que hi trobo alguns inconvenients. Segurament ho faré a mitges, com amb la petita, que em va anar molt bé. El que és segur és que no penso obsessionar-me gens amb les quantitats i aliments que ha de menjar a partir dels sis mesos. Paulatinament  anirà aprenent a menjar el mateix que mengem nosaltres.
Com diu al vídeo, la funció de l'alimentació complementària no és nutricional sinó educativa.

Llegint "Una nueva maternidad"

A principis d'any es va publicar aquest llibre escrit per unes 15 mares blogaires, que conté més de 30 escrits on es reflexiona sobre la maternitat des de pràcticament tots els aspectes possibles.
Fins ara no he tingut ocasió de llegir-lo i vull parlar-ne perquè és un llibre molt recomanable (moltíssim, diría). És una lectura que ens obre els ulls i posa nom als canvis en la forma de viure la maternitat que estem experimentant en la nostra societat actual.
No és casual que actualment cada cop siguin (siguem) més les dones que tenim blogs on reflexionem sobre la maternitat i ens preocupem d'estar el màxim d'informades sobre el procés de l'embaràs, del part i de la criança.
Jo realment penso que és una petita revolució, ja que després de moltes dècades les mares actuals som mares que prenem les nostres decisions i no ens posem cegament en mans dels ginecòlegs i pediatres, a qui escoltem però no sempre fem cas en els seus consells sobre la son i l'alimentació dels petits, per exemple.
Molts dels escrits d'aquest llibre ens fan adonar que els nostres fills no són com molta gent ens vol fer creure, i que és molt natural que als dos mesos no dormin 8 hores seguides cada nit ni mengin durant el dia cada tres hores.

"Demostrar que lo mejor para el bebé humano es algo que no necesita comprarse con dinero es ya de por sí revolucionario". Ileana Medina

"Si tu bebe come cada poco rato, llora si se queda solo, no se duerme sin tu pecho y le gusta que le cogas en brazos... ¡ENHORABUENA! Has tenido un bebé humano que, además de todas las necesidades de un mamífero, tiene una individualidad que le hace luchar por lo que necesita". Nohemí Hervada

Jo he parlat en moltes ocasions de com les lectures dels llibres del Carlos González mentre estava embarassada em van obrir els ulls i em van fer veure clarament quin tipus de mare volia ser, i en certa manera ja era. "Una nueva maternidad" segueix una línia molt similar de la que defensa Carlos González, amb la diferència que aquí les dones parlen des de la seva pròpia experiència i els escrits són més reflexions que comprovacions científiques.

Tot i això, en el llibre, hi ha alguns escrits que no m'agraden tant. Hi ha alguns moments, en que s' exalta la figura del fill com una espècie de gran mestre que ens guia i en tot moment ens diu el que hem de fer. Jo no ho comparteixo perquè tenir un fill, per mi, ha estat a la vegada l'experiència més feliç i la que m'ha fet sentir més segura de mi mateixa i a la vegada la que m'ha fet viure sentiments de frustració i de molts dubtes. Ser mare, al meu parer, no és sempre instintiu i fàcil.
Tampoc m'agraden els que parlen de la criança natural com la solució a tots els problemes del nen i de la societat. Un nen al que alimentem amb pit a demanda i portem lligat al coll tot el dia, també plora en molts moments. La criança natural (o corporal, com diuen al llibre) és una opció de criança, la que sembla que instintivament estem aplicant en major o menor mesura les mares de la nostra generació entre les que m'incloc, però no és la solució a absolutament tot.

En general, però, és un llibre molt sincer que m'ha fet pensar moltíssim en la meva pròpia maternitat i que recull sentiments i emocions molt intenses. La maternitat és un revulsiu i ens canvia la manera de veure moltes coses, això està claríssim! I aquest llibre ho expressa perfectament.

El Doctor Estivill ensenya a menjar

Vaig veure aquest llibre a la biblioteca i no me'n vaig poder estar de llegir-lo. I, un cop llegit i paït, no em puc estar de donar-ne la meva opinió.....

Hi ha moltes coses que diu el doctor Estivill amb les que estic d'acord. Trobo molt lògic que es digui que els nens no s'han d'acostumar a menjar mirant la televisió, que no han de menjar llaminadures, que els pares no hem de camuflar els menjars que no els hi agraden amb salses i que hem de potenciar la seva autonomia a la taula.

El que no em convenç gens és el seu "mètode", la manera en que hem d'ensenyar-los a menjar. És a dir, és la base del llibre amb la que no estic gens d'acord:

1. El primer que em crida l'atenció, tant en el seu llibre d'aprendre a dormir com en aquest és l'aire de "domesticació" que se'n desprèn. Els nens aprenen per repetició i per que no tenen alternativa. No els tracten com a persones individuals amb necessitats, sinó com a éssers que a les hores que toca han de menjar o dormir. I haurem aconseguit el nostre objectiu quan el nen faci aquestes coses diàriament sense queixar-se:

"Cuando el niño , sólo con ver que estamos sacando el mantel del cajón para colocarlo en la mesa, se dirija a su sillita; cuando, una vez sentado, se apresure a empuñar la cuchara para comer él solito; cuando se lo termine todo, nos muestre el plato vacío y se disponga a quitar-se el babero... podremos decir que el hábito de comer bien está correctamente instaurado".

2. Una altra cosa que observo en els seus llibres és que tots els consells estan dirigits i pensats per a fer fàcil la vida dels pares, no per a cobrir les necessitats dels fills. És a dir, es diu molt sovint que seguint el seu mètode el nen dormirà o menjarà amb pocs minuts i així els pares podran dedicar-se a d'altres coses després.

3. Una cosa que no trobo gens normal és la contrainformació que es dona sobre la lactància materna. Diu que hi està a favor, però no a demanda ni per la nit. Moltes mares sabem que això, aplicat els primers mesos de vida del nen, porta directament al deslletament.

"Por lo general, los lactantes menores de seis o siete meses tienen que hacer unas cinco comidas, y es el pediatra quien indica la cantidad y el horario de las tomas. Y durante,el resto del tiempo, no se le da de comer."

Trobo molt greu que es digui això en un llibre que es ven actualment, ja que contradiu totalment el que diu la OMS i les Associacions de Pediatria. O elles o el senyor Estivill estan equivocades. Que algú rectifiqui, no?

4. La solució per a que mengi millor i provi tots els aliments no és que el nen segui a taula i s'acostumi a veure com els seus pares prenen diferents menjars. D'aquesta manera, prova amb naturalitat diferents aliments i els acaba acceptant. No. Segons el doctor Estivill, si una cosa no li agrada al nen i no vol menjar, se li treu de la taula i fins al següent àpat no menja res. Així és com aprenen els nens a menjar de tot segons el doctor Estivill: perquè tenen gana i no hi ha res més.

5. Trobo molt fort la naturalitat amb la que es parla en els seus llibres dels vòmits dels nens. Jo només he vist vomitar la meva filla una vegada, per una malaltia, i em va fer patir molt. Doncs en els llibres de l'Estivill que els nens vomitin és el pa de cada dia, sembla. I ho fan expressament. Jo em quedo astorada quan llegeixo coses així:

"Los niños utilizan el vómito como una manera de llamar nuestra atención o, simplemente, como muestra de rechazo al aprendizaje del hábito de las comidas. Además, si se acostumbran a hacerlo, cada vez les resulta más fácil provocárselo y lo hacen cuando les conviene".

6. En els seus llibres també es dóna sempre molta importància als objectes que acompanyen el nen en el dormir i en el menjar, i es remarca que han de ser els mateixos sempre per no crear confusió al nen. Així, en el menjar ha d'haver-hi sempre els mateixos plats i entorn. I en el dormir, els mateixos ninos, xumets, o dibuixos amb la cara dels pares (Però els pares, ben lluny). Jo entenc la importància de les rutines i les he aplicat, però no fins a aquest extrem.

7. Comparant aquest llibre amb el de "Mi niño no me come" del Carlos González, estic molt més d'acord amb el del doctor González. És més anàrquic, però respecta més els nens i, sobretot, m'agrada perquè no diu el que s'ha de fer. Al contrari, ens diu el que no cal fem: no cal obligar el nen a menjar. I, parlant de llibres d'alimentació infantil, molt recomanable el de Valentí Fuster del que ja vaig parlar en aquesta entrada: "La cuina de la salut". Més sentit comú i menys contar els minuts que falten per treure-li el plat de la taula al nen!

Per últim, dir que escric això sent mare d'una filla molt menjadora que sempre s'ha mostrat molt interessada en provar qualsevol tipus d'aliment. Entenc que els pares que estan desesperats davant d'un fill que no menja, puguin provar tots els mètodes possibles i per haver. De fet, jo mateixa vaig estar temptada d'aplicar el mètode Estivill per dormir quan portàvem una ratxa de moltes nits on es despertava cada dos per tres. Per aquest motiu, penso que els llibres del doctor Estivill són molt poc recomanables, perquè s'aprofiten d'aquesta situació i venen als pares les promeses d'uns menjars i dormirs ràpids i seguits. Segurament que funciona, però per mi educar un fill no és això.

La son: els nostres mètodes

Com ja sabeu, el tema de la son és un dels que més maldecaps ens dóna. I és que la meva filla de 13 mesos encara no ha dormit mai una nit seguida.
Tinc la sort d'haver llegit llibres com el del Carlos González o la Rosa Jové on expliquen que aquest comportament entra dins de la normalitat; per tant ja sé que la meva filla no és un cas especial i que som molts els pares que "patim" aquest tema.
Però això no treu que a casa nostra intentem buscar les millors solucions per a que dormi, provant diferents coses. Perquè jo hi ha dies que estic totalment esgotada i acaba sent contraproduent també per ella.

1.- El primer que vaig decidir va ser suprimir les presses nocturnes de popa. Vaig fer-ho al voltant de l'any, pensant que si tenia algun efecte negatiu amb la meva producció de llet, doncs que tampoc seria molt greu en aquestes altures. Va plorar molt unes quantes nits, però s'hi va acostumar. I sí, no es despertava tant.

2.- El segon pas ha estat deixar d'adormir a la meva filla al pit. Que sí, que ha estat molt bonic tot aquest temps. No ho canviaria. Però ara ja estava desesperada de que se'm despertés sempre que la deixava al bressol. Amb això s'hi va acostumar molt ràpid. Jo li dono el pit igualment abans de dormir però abans de que ella tanqui els ullets la trec del pit i la deixo al bressol. Ara ja és ella mateixa que es posa de costadet i s'adorm amb unes quantes fregues a l'esquena. I no es desperta després. Molt bé!

3.- Ara només ens quedava la batalla dels despertars nocturns. Durant molt temps quan es despertava la portàvem directament al nostre llit. Era el més còmode (així quasi no ens desvetllàvem) i a més també ens agradava gaudir de nou dels avantatges del collit. Però, clar, d'aquesta manera ella no s'acabava d'acostumar mai a dormir a la seva habitació tota la nit. Necessitava una mica de constància. I ara fa uns dies que ens hem ficat "forts" amb aquest tema. Quan es desperta anem allí, l'agafem, li donem un petonet, i la tornem a posar al bressol. Ella no està gens conforme, va plorar molt els primers dies, però sembla que s'hi està acostumant. Ja no es desperta tant. I quan ho fa, es molt fàcil fer-la tornar a dormir al bressol. I així estem. Encara no cantem victòria perquè es desperta alguna vegada, i plora. Però sí que estic veient una evolució. Ja fa nits que dorm tota la nit a la seva habitació!

Per aconseguir-ho he de dir que sí, l'hem deixat plorar. Mètode Estivill? Doncs mai m'ho hauria pensat, però en part sí. Una versió molt light, perquè no l'hem deixat plorar molta estona, i sempre que entrem de nou l'agafem en braços i li fem companyia una estoneta. Així els resultats es veuen més a poc a poc, però la nostra actuació està més d'acord amb el que creiem. Però sembla que sí, que funciona.

Imatge de Susan Kathleen Hartung

No em menja

Un cop refets de la maleïda "passa", anem tornant a la normalitat.
Bé, poc a poc i amb alguns canvis.
Des de fa uns dies (ja havia començat una mica abans de la malaltia) noto que la meva filla ha deixat de menjar.
Mai havia pres gran quantitats, però menjava de tot i sovint s'ho acabava tot. Ara ja fa uns dies que amb dos o tres cullerades ja en té prou.
No estic gens alarmada perquè sé que, contràriament al que diu molta gent, els nens no mengen cada vegada més, sinó cada vegada menys (proporcionalment al seu pes). He llegit el llibre de Mi niño no me come del Carlos González, on explica clarament com els nens durant els primers quatre mesos dediquen el 27 % del que mengen a créixer. En canvi, entre els cinc i els dotze mesos, només el 5 %. I després, menys, ja que el seu creixement es ralentitza.
Per tant, al voltant de l'any els nens necessiten molt menys menjar. I ja no tenen tanta gana.
El llibre també diu moltes altres coses interessants, però com diu l'autor, bàsicament tot es redueix a una sola frase: "No obligue a comer a su hijo. No le obligue jamás, por ningún método, bajo ninguna circunstancia, por ningún motivo."
Clar que això pot semblar difícil d'entendre, a mi em dol quan veig que ja en té prou amb molt poquet. Però tenia clar des del principi que no volia eternitzar el tema dels menjars, ni fer números de pallassos per entretenir-la i que obris la boca per embotir-li la cullera.
I ara que m'hi trobo no ho estic fent. A més, almenys la meva petita, és molt clara quan no en vol més: tanca la boca ben tancada i fa que no amb el cap. I la respecto.
Ja li tornarà la gana, espero.
Ah! I sempre hi ha una excepció! Avui ha estat el primer dia en que s'ha quedat a dinar a la guarderia i allí sí que s'ha acabat tot el menjar que li havia preparat (i havia sigut moooolt optimista en quant a la quantitat). Què ho fa? Perquè allí també té els mateixos mesos que a casa i dedica el mateix tant per cent a créixer..... O serà que allí no té la popa??

Imatge de Richard Wilkinson

M'han enganxat!

Des que va nàixer la petita, cada mes arribava a la meva bústia la revista "Ser Padres", a la que estem misteriosament subscrits tots els pares durant els sis primers mesos de vida dels nostres fills.
A mi m'agradava llegir-la. Entre el poc temps del que disposo i la quantitat d'informació que hi havia, la lectura de la revista em durava ven bé tot el mes. Hi ha articles sobre l'embaràs, sobre el part, el post-part, els nadons, els nens de 3 i 4 anys.... Clar que també hi ha molta publicitat. I hi escriu el Carlos González, que m'agrada, però també d'altres pediatres amb els que no hi estic tan d'acord.. (El del consultori de la son "s'enfada" molt quan rep cartes de mares que adormen els nens al pit...)
Bé, que és una revista que dóna bastant de sí.
I m'han ben enganxat. Amb mi els hi ha sortit de conya el truc aquest de regalar-la durant sis mesos, perquè després d'un temps de sequera a la meva bústia, aquest matí no he pogut resistir la temptació de comprar-la. Quasi quatre eurets, deu-n'hi-do! Sí que m'han regalat una cistella per guardar joguines, i pel que he fullejat de moment, crec que serà interessant llegir-la. Però no puc evitar sentir-me com un target publicitari amb una diana sobre el meu cap. M'han ben caçat!

N'he d'aprendre

Per molts llibres del Carlos González que m'hagi llegit, per molt que no sóc massa partidària de les rutines i per molt que pensi que tot va bé, he de reconèixer que molt sovint em surt la mare patidora i preocupada per tot que porto a dins.
I sóc conscient que el que m'angoixa són minúcies, que no són coses greus, que l'endemà ho veuré diferent...però quan les estic vivint em fan patir!
El que em preocupa més últimament és el tema de la son durant el dia. Com que al llarg dels mesos he après a interpretar els seus plors i gestos, sé perfectament quan té son.
Però clar: que tingui són i que dormi no són la mateixa cosa.
A vegades perquè no hi ha manera de fer-la dormir (o es desperta en pic m'aixeco jo del llit) i a vegades perquè no és possible en aquell moment (estem fora de casa, enmig d'un dinar familiar, jo he de marxar a treballar...).
I això m'angoixa molt.
Ja em sé la teoria: si no dorm ara dormirà més tard, quan tingui molta son ja caurà rendida, un dia és un dia.... Però jo quan la veig que es frega els ullets, ho donaria tot per a què dormis!
En fi! He d'aprendre a relativitzar més les coses. Que dormi és important, però passar-se la tarda en braços dels padrins, o gaudint d'un munt d'estímuls nous, encara més. Encara que es salti la migdiada.. A vegades ho veig tot negre quan en realitat fa un sol radiant.

Imatge de Bansky

El negoci dels nadons

Ja sabem que hi ha moltes maneres de criar un fill, que cap és la millor, que tothom dóna consells, i que els pares hem d'anar provant el que ens va més bé.
Ara bé, cal que tinguem clar que hi ha alguns "consellers" que el que volen no és precisament el nostre bé: les revistes o guies del nadó. Són revistes ben plenes de publicitat, inclús en els articles, i hem de tenir en compte que el que volen és vendre productes. Per això ens diuen el següent:
1. Promouen la lactància mixta o artificial. Sí, tots els articles comencen dient que la lactància materna és lo millor. Tot i això, a la segona frase, ja introdueixen el "però", i tot un seguit de consells per donar el biberó quan a les mares se'ls hi acaba la llet. Perquè? Doncs la lactància materna exclusiva no surt a compte. Interessa més que compris llet de pot (molt cara, amb el preu molt inflat), biberons, aigua especial per preparar els biberons, esterilitzadors, escalfadors...
2. No parlen del collit. Inclús n'estan en contra. "No acostar nunca al bebé con los padres". Perquè? Doncs qui compraria aleshores el moisés, bressols, llençols, mantetes, habitacions convertibles, protectors...?
3. Fer-nos creure que el bebé ha de tenir un arsenal de productes cosmètics. Sabons, cremes, gels, xampús, colònies... D'acord que la seva pell és delicada i s'ha de cuidar. Però a mi em van recomanar no ficar-hi mai massa sabó a la banyera i que si la banyàvem molt sovint, la rentéssim algun dia només amb aigua (quan són molt petits, s'entén).
4. Els fulards no existeixen. El que necessita el teu fill per "l'hora del passeig" és un bon cuco i cadireta desprès, amb tots els accessoris. Si el vols dur al coll, et parlen de les motxilles, que són més cares i incòmodes que els fulards.
5. Els bolquers reutilitzables, tampoc. Mai se'n parla enlloc. Sé que porten feina, la inversió inicial és cara i són poc pràctics. Però no contaminen i a la llarga són més econòmics.
6. A partir dels quatre mesos, a introduir cereals. Però no et diuen pas la possibilitat de preparar un arròs bullit (que no té gluten) o sèmola, sinó que has de comprar les farinetes de marca especials pels nadons. I als sis mesos, que no falti "Mi primer Danone".
7. Les respostes als "problemes" sempre es poden comprar: infusions per fer dormir (segons Carlos González: aigua amb sucre a preu d'or), per a que facin el rotet, per a que tinguin més gana...

Que tothom compri el que vulgui, però s'ha de vigilar. Com deia aquell, que no nos embauquen!

De dretes o d'esquerres?

Això de la criança a vegades s'assembla una mica a la política. Però  en comptes de ser d'esquerres o de dretes, aquí uns són del Carlos Gonzalez i els altres de l'Estivill, uns de lactància materna i els altres de lactància artificial, uns a favor del collit d'altres en contra...

I això fa que sovint hi hagi temes tabú amb segons quines mares, o massa prejudicis.

Les del biberó dient que si les que alletem som unes fanàtiques de la popa, les de la popa fent sentir malament a les que no alleten per no donar "el millor" als seus fills...

La meva opinió és que el més important és tenir tota la informació. El que recomana la OMS  (val la pena de llegir-ho!) i l'Associació Espanyola de Pedíatria, per motius purament mèdics és: "alletament matern exclusiu fins als sis mesos i a partir d'aleshores introduir alimentació complementària i continuar amb la lactància fins als dos anys".

Que si no donem pit fins als dos anys, no passa res, clar. Els nostres fills seran igual de guapos. Però això és el que, ara per ara, està demostrat que és el millor per la seva salut

Moltes mares decidiran fer una altra cosa, ja que el millor mèdicament no és sempre el més pràctic (perquè hem d'incorporar-nos aviat a la feina, perquè volem tenir uns horaris més marcats...).. Cada mare és lliure de decidir. I un cop presa la decisió, sempre serà la millor mare que el seu fill pugui tenir. Faltaria més!

El que no pot ser és que les recomanacions de la OMS es posin, al debat del carrer, al mateix sac que el que diu la revista del Club Caprabo ("a partir dels quatre mesos és el moment d'introduir els cereals"), o les revistes tipo Mi bebé y yo ("Seis meses: llega el momento del deteste.") o el que ens diuen els coneguts ("Vols dir que tens prou llet? Dóna-li també un biberó").

La societat de la informació, com sempre, provoca més desinformació que mai.

Dubtes

Avui estic baixa de moral.
És un d'aquells dies que penso que ho estic fent tot malament en relació a la criança de la meva filla.
Hi ha un fet que hi ha ajudat: ahir va caure a les meves mans un llibre de la Tracy Hogg que es diu "Guia práctica para tener bebés tranquilos y felices". Com que m'agrada llegir de tot, l'he començat aquest matí.
Fins ara jo havia llegit els llibres del Carlos González, de qui comparteixo moltes de les seves teories, i sempre em reconfortava veure que el que a mi em sortia d'instint, estava avalat per les recomanacions d'un pediatre.
Però segons la Tracy Hogg, sóc una mare pèssima! Estic cometent una munt "d'errors de criança": no haver-li donat mai jo un biberó, donar-li pit a demanda, que la nena només s'adormi amb la popa, que es desperti tant sovint durant les nits, que practiqui el collit, que l'agafi en braços quan plora...
A més, el llibre insinua que si no fos per tot això que els pares fem "malament", la nena dormiria tota la nit seguida i sense plorar; i durant el dia estaria tranquil.la i feliç.
I clar, per molt que no estigui d'acord en moltes coses que diu, n'hi ha d'altres que em fan pensar. Sobretot aquestes dues:

1. El fet que s'adormi popant. Per mi es molt còmode, clar: tinc una "anestèsia" que casi sempre funciona. Però em preocupa el fet de fins quan durarà i que sempre hauré de ser jo qui la posi a dormir.

2. El tema del collit. N'estic contenta. Però tampoc vull que duri gaire temps més i no sé com hem de fer el canvi.

Doncs res, que avui estic trista i insegura respecte a si estic fent bé de mare. Perquè és tot tan difícil?

Lactància materna. Els inconvenients

Les avantatges són bastant conegudes. Els inconvenients potser no tant...

1. Dolor: A nivell físic, l'inconvenient més gran és el dolor que podem sentir algunes mares. Normalment és causat per una mala posició, però també hi ha d'altres causes. (En parlaré un altre dia en detall, ja que he patit dolors de tot tipus).

2. No hi ha horaris: A nivell emocional, el fet que sigui a demanda costa d'entendre al principi. Ja ho diu la paraula, a demanda vol dir donar-li sempre que en vulgui. No cal mirar el rellotge. És igual si fa cinc minuts que li has donat. Quan ella en vol, se li ha de donar. Hi havia tardes en que estava hores asseguda amb ella a la butaca. El que diuen moltes mares, de que no hi ha temps per res, és cert. Afortunadament, aquesta fase nomès dura les primeres setmanes.

3. Inseguretat: Quan dones el pit, l'alimentació del nadó depèn de tu. Això és molt maco de dir, però també és una font de preocupacions. La meva filla ha estat per sota la mitjana en quant a pes des del principi, i és inevitable pensar que potser la teva llet no és prou bona, que potser no en té suficient... Per sort, el pediatre sempre em va tranquil·litzar i les lectures del Carlos González també ("la meitat dels nens estan per sota de la mitjana") i ara sé que ella pren tot el que necessita.

4. Estètica: Un altre inconvenient és que et passes els primers mesos de la lactància amb unes popes duplicades de mida, amb tots els inconvenients que això suposa (no poder portar segons quina roba, no poder dormir panxa avall...).

5. Set: No és un problema molt gran, però s'ha de tenir aigua sempre a l'abast. La sensació de deshidratació és molt gran.

6. Abstinència: No poder beure cafeïna ni alcohol. Bé, de fet ja portava tot l'embaràs així, i no ho he trobat a faltar. A més, sí que se'n pot prendre una quantitat molt moderada.

7. Dependència: No pots deixar el teu fill durant les primeres setmanes, ja que no es bo que prengui la teva llet en biberó fins que no estigui ben instaurada la lactància. Però, realment, quina mare vol deixar el seu fill, ni que sigui unes hores, durant les primeres setmanes?

8. Extracció incòmoda: Quan t'incorpores a la feina, per seguir donant-li la teva llet, te l'has de treure amb el tirallets, que és bastant feixuc, almenys per mi de moment.

9. Mal dormir: També es diu que els nens alimentats amb el pit es desperten més sovint durant la nit. La meva filla es desperta moltes vegades, és cert. La meva mitjana de son fa mesos que és molt escassa.

10. Logística: Donar el pit fora de casa a vegades pot ser un inconvenient. Sobretot a l'hivern, fa fred i no et pots asseure en un parc. En els bars, n'hi ha que tenen cadires molt incòmodes, has de mirar que no es fumi.....

Lactància materna

Quan estava embarassada vaig tenir la sort que em recomanessin el llibre "Un regalo para toda la vida", del pediatre Carlos González. Haver-lo llegit m'ha fet sentir més segura com a mare en molts aspectes, i en concret, en el de la lactància materna.
Segons el Carlos González la lactància no és un de les opcions a l'hora d'alimentar el bebè: es la manera de fer-ho. Evidentment, tothom és lliure de fer el que vulgui, però s'ha de tenir clar que la llet artificial és una imitació poc aconseguida de la llet de la mare. No són comparables. Aquí van algunes de les moltes avantatges de l'alletament matern:

1. La llet materna proporciona al nadó anticossos que el protegeixen i el protegiran d'infeccions en un futur. Té una gran quantitat de nutrients i defenses que no estan presents en la llet artificial.
2. La llet s'adapta a les necessitats que té el nadó a cada moment. No és la mateixa la llet del primer mes que la de més endavant.
3. Els nens alimentats al pit tenen menys al.al·lèrgies i menys risc d'obesitat. També està comprovat que requereixen menys hospitalitzacions.
4. La llet materna és més fàcil de digerir i fa que els nadons no tinguin tants còlics.
5. És molt més còmode i barat que utilitzar biberons: no cal esterilitzar, ni preparar les fórmules, ni endur-te la llet a tot arreu on vas.
6. La llet materna adquireix els sabors dels aliments que menja la mare durant el dia. És a dir, cada dia pot tenir un sabor diferent.
7. Estudis recents suggereixen que els nens alimentats exclusivament amb llet materna durant els 6 primers mesos tenen un coeficient intel·lectual d'entre 5 i 10 punts més elevat que els nens alimentats amb llet artificial.
8. La Síndrome de la Mort Sobtada del Lactant té menys incidència en nens alimentats a pit.
9. També té avantatges per la mare: la succió del pit fa que la recuperació uterina sigui més ràpida i eficaç, es perd menys ferro (en no tenir la regla durant l'alletament), hi ha menys risc de càncer de mama i d'ovari.
10. S'estableix un vincle afectiu entre mare i fill molt important. L'alletament no té únicament valor nutritiu pel nen, sinó que és cònsol i contacte.

Donar el pit té també inconvenients: no és fàcil i pot ser dolorós al principi. Un altre dia parlaré dels meus problemes amb la lactància. Però a pesar d'aquests, crec que alletar la meva filla és una de les millors decisions que he pres.