Deixar que aprenguin sols

Aquesta setmana hem tingut una reunió amb les mestres de la guarderia, per comentar com ha anat aquest segon trimestre de P2.
Ja fa gairebé un any que la guarderia va decidir eliminar el lliurament de notes del tipus:

1. Juga amb instruments musicals? sí / no/ a vegades (etc...)

ja que segons elles (i jo també ho penso) no proporcionava cap pauta clara del desenvolupament del nen i, al contrari, creava confusió a les famílies a l'hora d'interpretar l'informe. Sembla que als pares ens angoixa molt veure un "no" o un "a vegades" a coses que a casa fa de manera habitual.
Així que ara han substituït aquest informe tan detallat per un altre on simplement indica quines són les activitats que més gaudeix cada nen, si es relaciona bé amb els altres companys i quina autonomia va adquirint. Vaja, allò realment important. Ja tindrem temps de tenir notes oficials i informes llarguíssims!!
Ara, per mi, l'important és que estiguin a la guarderia feliços i que juguin molt.
Així que estic contenta amb la línia educativa adoptada per la guarderia, i també de com funciona el sistema per "racons" que s'hi ha establert. Els racons són normalment fixos: el de les emocions, el del joc simbòlic, el racó matemàtic, el de dibuix, el dels contes... Però n'hi ha que van canviant, com un de nou de perruqueria que han posat fa poc a la classe i d'altres que canvien segons les estacions. Cada nen té uns racons on li agrada més anar, i un cop allí també se'l deixa jugar de manera lliure. Em sembla molt bé. És una manera de fer el joc menys dirigit, de deixar que els nens aprenguin per sí sols, inventant-se ells mateixos la manera de jugar a partir d'unes pautes mínimes. Penso que és allò natural en els nens, el que s'ha fet sempre.
La llàstima és que l'any vinent, a l'escola on anirà (a la que ja està inscrita!), tot i ser al mateix edifici on hi ara la guarderia, tenen una línia educativa molt diferent. Allí ja fan fitxes des de P3 i tenen algun llibre. No funciona per "racons d'aprenentatge", sinó que és tot més dirigit. Clar que ja serà més gran, però m'agrada aquest aprenentatge més lliure i creatiu que tenen ara , sobretot en nens tan petits.

"Així no, mama"

Portem uns quants dies bastant difícils, en que la petita està molt rebel.
Són d'aquells dies en que ja de bon matí, no hi ha res que li sembli bé. Si li preparo l'esmorzar amb un vas resulta que vol la tassa; si li trenco jo les galetes, les vol trencar ella; si trio uns pantalons; vol vestit..... I tot aquest descontent el demostra amb molts plors.
Jo, que ja veig venir aquestes situacions, respiro fons i intento carregar-me de paciència. Però em sap molt greu veure-la així, i és molt difícil de manejar la situació perquè faci el que faci, no li encerto mai el que vol. Jo crec que ni ella ho sap, moltes vegades.

Tots aquests plors s'alternen també amb fases en que vol molt contacte: sopar a la faldeta, anar als bracets, fer mimos... Així que jo crec que està passant per una fase de desenvolupament personal en que s'adona que està canviant i s'està fent grans per moltes coses i potser en d'altres li agradaria continuar sent petita.
No ho sé.
La senyoreta de la guarderia em va comentar l'altre dia que tot això potser era una manera de cridar l'atenció pels gelos del germanet. Ja sé que ells tenen més experiència en aquests temes, però jo no crec que vingui d'aquí la cosa. Potser en part hi té a veure, però jo crec que és més de l'edat, dels famosos terrible two, d'aquesta edat en que volen començar a ser autònoms però en la que a la vegada són encara molt dependents.
De totes maneres, espero que se li passi aviat! Perquè que tot el que fem durant el dia es converteixi en una batalla constants és molt cansat!

Evolució de la panxa durant l'embaràs

Els canvis en el cos durant aquest segon embaràs no van començar a fer-se gaire evidents fins ben passats els tres mesos.
Durant el primer trimestre no feia gens de panxa i quan vaig anunciar l'embaràs no se'm notava gens. Tampoc havia guanyat gens de pes, al contrari, havia perdut un parell de quilos a causa de les nàusees i la inapetència per certs menjars.

Però un cop entrat el segon trimestre, em vaig trobar molt millor i també amb més gana. Vaig recuperar ràpid el pes, i ara que estic de cinc mesos ja porto entre sis i set quilos a sobre!
Si ho comparo amb el primer embaràs és moltíssim, ja que amb la petita em vaig engreixar molt poc, uns 9 quilos en total. A més, amb ella, la distribució del pes i la forma de la panxa va ser molt diferent. Podríem dir que amb ella gairebé només em va sortir panxa, i la resta del cos es va mantenir molt semblant a com havia estat sempre.

Ara, l'experiència està sent molt diferent!! No és només que estic guanyant pes amb més facilitat, cosa que m'espanta una mica perquè considero que m'alimento de manera correcta i encara em queda molt per endavant, sinó que a més aquest pes es distribueix de forma diguem-ne "més arrodonida". Vaja, que em passa una mica al contrari del que diuen les creences populars, allò de que si és nen la panxa és punxeguda i si és nena és rodona.

Així que estic tenint dos embarassos estèticament molt diferents!

Tot i això, curiosament, amb l'embaràs de la petita en dues ocasions els metges em van "renyar" per guanyar massa pes, quan pel que he dit ja es dedueix que no podia ser massa de cap manera. Potser sí que algun mes vaig guanyar més que els anteriors, però dintre de la normalitat. En canvi ara, que jo mateixa em noto que he de vigilar, la llevadora que em va pesar l'altre dia em va dir que tot estava correcte.

No em preocupa especialment el tema del pes durant l'embaràs, ja que penso que el cos necessita aliment tant per ara com per la lactància (per això emmagatzema tant!). Però tampoc voldria guanyar massa quilos, perquè el postpart ja és una època amb prou alts i baixos emocionals com per a sobre sumar-hi el fet de no sentir-se a gust amb el propi cos.

A veure com va evolucionant tot plegat!

De bon rotllo

L'altre dia, al programa No me la puc treure del cap van parlar sobre les cançons "de bon rotllo", aquelles que aconsegueixen aixecar-te els ànims en un dia trist i que et fan sentir amb ganes de menjar-te el món.
Va sonar la de Eye of the tiger, que m'encanta, i des d'aleshores sóc jo la que no me la puc treure del cap...



A més, avui, després de bastants dies constipada m'he aixecat per fi amb energia i amb moltes ganes de fer coses! Així que em ve de gust escoltar aquest tipus de cançons.
Les altres que per mi també m'han inspirat sempre molta energia són aquestes:

Fame (és impossible sentir-la i no creure que en aquesta vida és pot aconseguir tot!)



i també aquesta, molt diferent de les anteriors, dels James, Laid, m'inspira molt bon rotllo:



I vosaltres, quines són les vostres cançons per menjar-vos el món?

Natius digitals

Si hi ha una cosa que està clara és que els nostres fills són natius digitals.
Ja fa uns quants anys que Marc Prensky va donar nom a totes aquelles generacions nascudes dins del món digital. Són nens que han nascut quan Internet ja està completament instaurat i quan les comunicacions i la tecnologia ja són totalment digitals.

Jo, amb 32 anys, em sento afortunada de pertànyer a una generació a cavall entre la "vella escola" (encara feia treballs a màquina de petita i anava a la biblioteca a consultar enciclopèdies) i l'explosió digital. D'una banda, perquè tinc tots els fonaments que m'ha donat el fet de viure en un món on no tot era tan còmode i d'altra banda, per que la "immigració" al món digital no m'ha costat gaire. Penso que la generació que ara tenim entre 30 i 40 anys som uns privilegiats, ja que tenim lo bo dels temps passats però també ens hem adaptat molt ràpid i sense problemes a lo digital.

Però bé, parlant dels petits, és al.lucinant veure com el seu cervell, la seva manera de fer les coses, ja respon a un mode totalment digital. Tots vam veure imatges d'una nena que llençava una revista cansada de que "no funcionés", ja que al tocar sobre les imatges aquestes no es feien més grans i no es posaven en moviment.


És indubtable que els nostres fills coneixeran i interpretaran el món a través d'aquestes noves tecnologies.
La meva filla, amb dos anys i quatre mesos, ja té instal.lades un munt de rutines digitals:

- Quan mira un vídeo d'una cançó a Internet o un fragment de dibuixos animats al youtube, assenyala quina nova finestreta he d'obrir cada cop que vol mirar un vídeo. Vaja, que mentre en mira un, ja té en ment quin pot mirar a continuació. La possibilitat de mirar-ne més, de canviar d'opció és tan a l'abast que no pot no integrar-la.

- Un joc que li agrada molt fer és que la grava amb el mòbil mentre canta i que després li deixi escoltar.

- També és una experta en agafar la càmera de fotos i mirar fotografies, anant-les passant amb la fletxa amunt i avall o fent zooms per fer-les més grans.

- Li agrada jugar al buhoboo i d'altres jocs d'ordinador, i sap que pot fer-ho tot i que jo estigui fent feina, ja que sempre que estem les dos al despatx em demana que faci allò meu "petit" i deixi un tros de pantalla per ella.

Bé, i segur que em deixo moltes més coses!
No hi ha dubte que ells formen part d'una altra generació! I això m'agrada i m'espanta a la vegada, perquè són abismal les diferències que hi hauran entre la seva infantesa i la nostra.

Escollir el nom

Un cop ja sabem que el cigronet que porto a la panxa és un nen, a casa nostra les converses giren força sovint sobre el nom, sobre quin nom triarem pel nostre fill.
Fins ara no ens hi havíem posat, tant perquè no sabíem encara el sexe, com perquè no en teníem cap de decidit.
Hi ha parelles que des de sempre saben quin nom ficaran als seus fills, però per nosaltres és un tria difícil. Per la petita no ens va costar tant. Tot i que el seu nom no és massa popular, als dos ens agradava i quan va sortir a tema, ja el vam tenir com a favorit.
Però és que hi ha tants noms! I el que busquem volem que sigui el millor, clar! És complicat:

1.-D'una banda, hi ha molts noms que m'agraden però quan penso en posar-los-hi al meu fill, ja no ho veig tant clar. Em costa molt! I els que m'agraden moltíssim no li agraden al meu home (i viceversa).

2.- També hi ha noms que ens agraden però que estem descartant per ser super-populars. Què ho fa que a les persones d'una mateixa generació ens agradin els mateixos noms? Perquè jo reconec que si miro la llista dels noms més posats a Catalunya, en trobo molts que m'agraden! Marc, Arnau, Pau, Júlia, Martina, Paula, Eric... són noms molt bonics i realment són els que sempre hauria pensat que posaria als meus fills. Com és que coincidim tants pares en això?
El que passa és que al final els estem descartant perquè n'hi ha que realment els sento a tot arreu i, potser sí, els he acabat avorrint. El fet de ser professora també hi deu tenir a veure, i és que segur que influeix negativament veure els mateixos noms repetits en les llistes any rere any. A part de que, per molt que no ho vulguem, quan hi ha algun alumne o algun conegut que es diu d'un nom determinat i no ens cau bé, acabem avorrint aquell nom!

3.- També estan presents els noms "familiars". A casa, del meu home, per exemple, tots els homes de la família s'han dit igual des de fa un munt de generacions. El nom en sí no em desagrada, però el fet de lligar tant el nen a aquesta tradició familiar, no m'acaba de convèncer. No sé, no m'hi sento còmoda. Penso que els noms dels fills els han d'escollir els pares!

Així que fa dies que parlem de noms i ens costa posar-nos d'acord.
Finalment, però, sembla que en tenim un. És un nom que ens agrada molt, dels de tota la vida, tot i que no es posa gaire últimament. Vaja, que probablement serà l'únic de la classe que se'n digui, però no sonarà estrany a ningú!

Premi amistat 2.0

La Mirashka, del bloc Hi veig doble, em va passar aquest premi fa uns quants dies. Moltes gràcies!!
I la Sandra, de ¡Anda, si es mamá!, també. Moltes gràcies també!

Així que faré una entrada llarga responent a les preguntes de les dues.

El premi té 5 preguntes per respondre, que van canviant segons qui dóna cada premi, primer responc les de la Mirashka:

- Què creus que t'aporta formar part d'aquest món virtual de blocs dedicats a criança?

Em fa conèixer moltes maneres de fer les coses, m'ajuda a relativitzar les meves preocupacions i em fa sentir com a part d'una mena de "comunitat". M'agrada molt!

- Quin llibre sobre criança t'ha impactat més i perquè?

A mi em va ajudar molt llegir els llibres del Carlos González mentre estava embarassada, en concret "Un regalo para toda la vida". Em va caure bé de seguida, i em va fer veure que la lactància seria una gran aventura, una experiència que no em voldria perdre per res del món. Desprès, quan no tot van ser flors i violes, el vaig consultar moltíssim i em va ajudar a entendre el perquè d'alguns problemes que anaven sorgint en la meva lactància.

- En què consideres que t'ha canviat la maternitat/paternitat?

Crec que ser mare (o pare) és, en certa manera, com tenir una carrera més, o com si el cervell creixés o s'utilitzessin noves parts d'aquest per primer cop. Per començar, tot el cúmul d'emocions noves, i l'amor intens que se sent pels fills. I tot l'aprenentatge nou que comporta és una aventura diària! Tot el que m'ha aportat és positiu!

-Un moment especial amb el teu fill o filla

N'hi ha molts. Ara recordo especialment els primers segons del dia. Ella s'incorpora al llit i m'agafa la cara. Si encara és massa d'hora, jo la torno a jeure al llit i li dic que hem de dormir una mica més. Però si ja és l'hora de despertar-se, li faig un somriure, ella me'l torna i nomès amb aquest gest ella ja sap que és hora de començar el dia i es posa molt contenta. És un bon despertar!

- Quines diferències trobes en la relació de parella abans i després de la maternitat/paternitat?

Estic molt d'acord amb el que va dir la Mirashka, "tens un motiu mes (i molt gran) de tensió i alhora d'admiració per l'altra persona". Una de les coses que més trobo a faltar són les llargues converses: ara sovint ens hem d'explicar com ha anat el dia amb pocs minuts!

I aquí van les de la Sandra:

-¿La maternidad ha cambiado tu forma de ver tu carrera profesional?
No massa. Simplement m'ha fet ser més organitzada i eficient per tal d'evitar emportar-me feina a casa, ja que un cop he estat mare a casa tinc poc temps per mi.

- ¿Qué cambiarías de tus primeros años de crianza?
No gaires coses. Tan sols relativitzaria més les preocupacions que tenia els primers mesos sobre coses que he vist que després se solucionen soles. Espero aplicar aquests coneixements en aquesta segona maternitat.

- ¿Qué consejo le darías a una mamá novata?
Donar consells a una mare novata és difícil, ja que penso que s'ha de deixar fer a cada persona el que creu millor. Si me'ls demanen, sí que aconsello les coses que a mi em van funcionar i ajudo a relativitzar preocupacions que jo també vaig sentir.

- ¿Te has sentido alguna vez agobiada por las opiniones de tu entorno?
Una mica, al principi. Res fet amb mala intenció, però sense voler-ho, la gent que als dos mesos et pregunta si la criatura ja dorm tota la nit o què pren a part de la popa, si que et fan dubtar de si estàs actuant bé en la criança del teu fill.

-Lo mejor de la maternidad
Els nostres fills!! Que són personetes que hem creat nosaltres! Veure'ls feliços és lo millor.

Jo passo aquest premi a

Sol solet
Euphorbia (et trobem a faltar!!)
Mamamoderna

Amb aquestes preguntes, popurri de les que m'han fet a mi:

1. Què creus que t'aporta formar part d'aquest món virtual de blocs dedicats a criança?
2. Quin llibre sobre criança t'ha impactat més i perquè?
3. Quines diferències trobes en la relacio de parella abans i després de la maternitat/paternitat?
4. La maternitat ha canviat la teva manera de veure la teva carrera professional?
5. - T'has sentit alguna vegada agobiada per les opinions del teu entorn?

Resultat del sorteig

Moltes gràcies a totes les que vau participar en el sorteig! 2 anys de bloc no se celebren cada dia i estic contenta de celebrar-ho amb vosaltres.

Al final, la llista de participants va quedar així:

1. Sandra

2. Sandra

3. Irina

4. Irina

5. Elisenda

6. Elisenda

7. La Pantigana

8. La Pantigana

9. Marina Sancho

10. Mamamoderna

11. Mirashka

12. Mirashka

13. Mireia

14. Mireia

15. Alba

16. Ester

17. Ester

18. Lidia

19. Anna

20. Anna

21. Mamakoala

22. Mamakoala

23. Maria

24. Núria Brugués

25. Núria Brugués

He fet el sorteig a través de la pàgina web Sortea2 i el resultat és:

Resultados del sorteo:

• Puesto 1: 17.

Sorteo hecho en Sortea2


Així que la guanyadora és l'Ester, de Vivències d'una mare!! Felicitats!!
Ben aviat em ficaré en contacte amb tu i et faré arribar el lot de llibres!

Eco 20

Avui era el dia de la eco 20! Un dia molt esperat, ja que sembla que si es confirma que tot va bé en aquesta eco morfològica, una pot estar més tranquil.la la resta de l'embaràs.
Hi hagués anat amb més ganes si no fos que aquesta nit m'ha pujat molt la febre i he anat al ginecòleg mig malalta! Així que he seguit les explicacions del metge amb el cap mig emboirat... Sort que el meu home estava atent i sort també que no hi ha hagut cap complicació, afortunadament!
Tot està molt bé, té dos mans, dos peus, tots els òrgans... Sempre m'ha fet gràcia veure com fan el recompte de tot això, com si anessin recopilant peces d'una maquinaria. Hi hagut un moment que el ginecòleg diu : "ahora sólo me falta el perfil i un pie", com si es tractés de col.lecionisme!

També ens ha preguntat, només arribar, si volíem saber el sexe. I sort que sí, perquè ha estat el primer que s'ha vist. És un nen!! De fet, fa un mes el ginecòleg ja m'havia avisat que semblava que el fetus "venia con armamento", però degut als antecedents del meu ginecòleg ("Serà niño cien por cien seguro", va dir amb la petita als tres mesos), no vam voler fer-ne massa cas.
Ara ja està clar, així que la petita tindrà un germanet!! I estem tots molt contents!!

APRENENT A SER PARE: 4 DIES SENSE L'ONAVIS. TOTA LA VERITAT (2ª part)

...continuació...

Em desperto lentament i em vaig adonant a poc a poc que tinc un mal de panxa considerable. No hi ha cap postura possible, totes són doloroses. Aconsegueixo adormir-me una estona més, però el dolor s'incrementa. No em puc aixecar del llit. Tinc ganes de vomitar, però el cos no ho fa. Ella dorm plàcidament. Així fins a les 5 del matí, moment en que començo a sentir sorollets de l'estómac...calla! que estic païnt. I sí, al final em passa als intestins, ja no tinc tantes ganes de vomitar, però el mal ha passat a dins, i encara és pitjor. Ara el dolor és insuportable, res no pot anar pitjor. Què no????...... ella ES DESPERTA.
(...)
Calma, penso, com s'ho fan els que viuen sols i no tenen ningú? si ells poden jo puc. No, NO PUC aixecar-me del llit, em marejo massa. La crido i ve. Menys mal. Li explico que el pare està malaltet, però està molt adormida...començo a pensar com m'ho faré, li he de fer l'esmorzar, controlar-la(visió terrorífica), vestir-la, portar-la a la guarderia, etc...no pot ser que m'estigui passant això, AVUI! segur que em curaré a l'últim moment! doncs no. La panxa a punt d'explotar, més dura que la cara d'un polític. El dolor no minva, i tornant a pensar amb els que s'ho fan sols aconsegueixo aixecar-me, anar fins a la cuina, i sucar una llesca de pa amb tomàquet. Me'n torno al llit cames-ajudeu-me doncs ja no puc resistir més. Intento tornar-hi al cap d'una estona però ja no arribo ni a la porta de l'habitació. Em fa mal tot el cos, per dins i per fora.

Després de 8h i quart de lluita decideixo no jugar als herois (en algun deliri alliberador m'havia arribat a imaginar algun titular a la premsa local "Pare heroic amb atac de gastritis aguda aconsegueix portar la seva filla a la guarderia després de vestir-la i fer-li l'esmorzar") i truco a mons pares, que es presenten en un tres i no res i sota les meves instruccions, fan tota la feina amb la nena i em porten al metge. Què fàcil que era, no?

Amb una mica de medicina i unes herbes de ma mare (sempre en té una per a cada cosa) aconsegueixo adormir-me fins a les 14h. Encara estic trinxat al llit (aquest virus té una mala llet increïble) i una trucada comandada pel mateix diable fa sonar el mòbil: ma mare; "que truquen de la guarderia que la nena té cagarrines i no se la poden quedar més" NNNOOOOO!!!!!!!!!
(...)
se'n fan càrrec ells, però al cap d'una hora em truquen desesperats que ella demana el papa i la mama desconsoladament. Tal com la sento plorar els dic que me la portin. Ja no em sorprenc, vinga què ve ara?! en vull méeessss!!(En moments com aquest és quan arribo al convenciment que en una altra vida devia haver estat Hitler o algú més dolent). Al final acabem ella i jo al llit, mon pare al sofa, la nena sorprenentment se'n fa molt càrrec de tot, i es queda amb mi tranquil·la, mentre arriben més reforços del padrí matern que ja està avisat del percal que es trobarà, i avança la seva arribada. A partir d'aquí tot comença a anar millor, em vaig recuperant, i el padrí entrant em regala una tarda de descans i son reparador, a part d'un sopar que degut al meu estat agònic no puc fer més que una mossegada i tornar-me'n al llit, amb la nena, tots dos juntets, a dormir aviadet...i així fins l'endemà, on tot torna a la normalitat, tan normal, que ja no us explico res més per avorrit!

Com que en aquesta vida no hi ha res completament inútil (doncs com a mínim serviria com a mal exemple) de tot això n'he tret les següents conclusions:
La primera que com més planificada esta una cosa, més llaminera és pel Sr. Murphy.
La segona, que no ens diferenciem tant dels nostres fills: quan tenim problemes també cridem als pares, i ells responen, com nosaltres ho fem.

I si us quedeu sols a casa recordeu:
Si la parella no hi és,
els padrins de tres en tres!

DAS VATER DES KINDES

APRENENT A SER PARE: 4 DIES SENSE L'ONAVIS. TOTA LA VERITAT. (1a part)

Bé, ja tenia ganes de que arribés aquest dia, no perquè se n'anés l'Onavis, sinó per poder explicar-vos la primera experiència d'aquesta magnitud. A més, no negaré que amb els vostres ànims he rebut l'impuls necessari per a seguir nodrint aquesta secció!

De primeres, ja no es té aquella sensació que vaig descriure amb un símil futbolístic, sinó que un es troba segur que tot anirà bé i espera l'esdeveniment amb confiança. L'única cosa que podia fer trontollar aquest pla, era l'enyorament de la mama, potencialment una bomba de rellotgeria.

Tot estava preparat per començar a les 17h d'aquell dilluns; pensat fins a l'últim detall; tenia algunes instruccions ben clares de coses que normalment no porto jo, com ara l'alimentació o vestimenta, i tots els moments on jo treballava coberts amb els padrins.

Doncs aquest pla va durar només 7h.

Però no ens precipitem, nem per parts, com diuen les llevadores...:

A la 1ª tarda, vaig anar a recollir la nena a cals meus pares, i ens en vam anar a donar un tomet, com fem sovint que la vaig a buscar. En passar per la pastisseria cridà: un cuixan, un cuixan xolata!! m'hi vaig resistir, però...què coi! li vaig dir: avui "mos farem un festín tu i jo!!" i ella repetí: un pitín, un pitín!!

Després vam anar en un altre establiment i vaig comprar un pernil de "cebo" (en llenguatge de casa "pinil shalá") i cap a sopar!
S'ho va menjar tot i més! recordant-me com no, que tenien un "cuixan xolata" amagat ella-no-sabia-on per postres. Em va cridar l'atenció i alhora fer sentir orgullós, que en menjar-nos-el, en volia guardar un trosset per la mama -ja té el seu petit gran cor-, i vaig haver d'explicar-li (no sense abans empassar saliva pel perill potencial que suposava esmentar la mama) que tornava dijous, i amb això vaig aprofitar per a ensenyar-li què són els dies i quin ordre segueixen. L'explicació semblà convèncer-la i seguí menjant; uf! primera mina desactivada...En acabar vam repetir " ens hem fotut un festín! "un pitín, un pitín!" en la seva curiosa llengua.

Després el ritual de quatre contes i demés coses que ja sabeu, i cap a dormir!
I acabada tan dura tasca, durant les dues hores que em separaven del meu merescut repòs nocturn, em vaig dedicar a altres tasques de gran magnitud, que no explicaré aquí, com per exemple jeure una estoneta al sofà o naufragar per internet...

.... i a l'hora de les bruixes -ja us ho he dit- s'acabà tot, o potser començà, vés a saber! A partir d'aquí, una malèfica combinació entre el Sr. Murphy i l'Àgata Christie va començar tòrcer el camí que havíem traçat.

...Continuarà...

DAS VATER DES KINDES

4 dies sense ella

Vinc de passar quatre dies per Sevilla, on he participat en un Congrés.

Això fa un temps hagués estat una escapada perfecta, de la que només hauria vist la part positiva.
Però aquest any m'ha costat un gran esforç marxar, sobretot perquè tenia la "mala sort" d'haver de ser al Congrés just el primer dia i l'últim, fet que comportava quedar-me tres nits a Sevilla.
Quatre dies, doncs, sense la meva filla.

L'any passat vaig anar també a diversos Congressos, però la diferència era que si m'hi havia d'estar més d'un dia m'emportava la petita amb mi! No la volia deixar sobretot pel fet que encara popava i perquè era molt petita i no volia que estes tants dies sense mi, El meu pare m'acompanyava i es feia càrrec de la nena mentre jo estava ocupada.
Però aquesta vegada vaig decidir-me a anar-hi sola.
Primer de tot, perquè ella ja té unes rutines força marcades amb les que se sent segura. A la guarderia hi va molt contenta, durant les tardes, si jo no hi sóc, els padrins poden estar per ella i la resta del dia ja està amb el seu pare.
I en segon lloc, pensant en mi, és obvi que s'aprofita molt més un Congrés si s'està al cent per cent, sense intentar escapar-me cada dos per tres per estar amb la meva filla. Així que vaig decidir-me a marxar sola!

Podria dir que ha estat fàcil, però no és la veritat. L'he trobat moltíssim a faltar!! Tres nits són moltes, tot i que he parlat amb ella per telèfon, i l'he vist contenta. Segurament l'he trobat a faltar molt més jo a ella que ella a mi. De fet, l'any passat vaig marxar una nit fora i el títol del post que vaig escriure es diu "Dos dies sense mi". Aquest any, el títol ha canviat una mica, i ja sóc jo la que parlo del fet de no estar amb ella. És a dir, ja no em preocupa tant la seva subsistència del dia a dia sense mi pel que fa a l'alimentació i la son; sinó que el que més m'ha entristit és l'enyorament, el fet de no poder explicar-li un conte ni donar-li el petó de bona nit. Clar que allí he estat molt distreta, i he aprofitat al màxim el viatge (fent turisme i cures de son, sobretot!). Però ha estat dur.

I, a més, la Llei de Murphy ens ha acompanyat. Jo que havia deixat una gran logística preparada no havia pensat en una possibilitat....... que és posés malalta. Doncs sí, el primer dia de Congrés em truquen de la guarderia dient que havia vomitat i que l'havia d'anar a buscar! Sort dels padrins, i sort també que ella s'ha recuperat força aviat i ha estat en tot moment animada; però estar lluny de la petita i a més sabent que no està del tot fina, és encara més difícil!

Avui, al retrobar-nos de nou, m'ha fet un gran petó i jo he estat una bona estona "axuxant-la", però he de dir que ella aviat ha volgut jugar amb les seves coses i al cap de pocs minuts ja es comportava com si jo no hagués marxat pas a enlloc. Així que sembla que la prova ha estat superada fàcilment per ella, millor així!

Imatge de Brooke Dyer

2 anys de bloc (i sorteig!)

Avui fa dos anys que vaig començar l'aventura d'escriure un bloc, amb una entrada en la que explicava com em sentia sent mare d'una nena de tres mesos i tres setmanes!!

Vaig començar escrivint moltes entrades amb una sola mà, mentre ella popava. I ara n'escric moltes amb la pantalla de l'ordenador compartida en dues finestres: el bloc i un reproductor de vídeos de dibuixos animats, mentre la meva filla em va dient què és el que vol veure! Com ha passat el temps...

Estic molt satisfeta amb el bloc, de tot el que m'aporta. Ha estat molt profitós en molts aspectes, he après moltíssimes coses i he trobat un grup de mares increïbles pel camí, amb qui, a pesar de la distància "física" em sento molt propera, molt amiga. Així que el bloc no només em serveix com a dietari d'experiències personals que m'agradarà rellegir d'aquí un temps, sinó que a més és un lloc on puc llegir les vostres opinions i això, els vostres comentaris, són sens dubte el que fan un bloc enriquidor i li donen sentit. Moltes gràcies a tota la gent que m'acompanya, ja sigui en silenci o fent comentaris!

Per celebrar aquests dos anys, faré un sorteig d'un lot de llibres infantils, gràcies a la col.laboració d'eculturalia, una pàgina de crítica literària que inclou un ampli apartat de literatura infantil i que podeu consultar a través del link. Els llibres que formaran el lot encara estan per decidir i intentaré que siguin el més adaptats possible a l'edat dels fills del guanyador.
Per a poder participar, heu de deixar un comentari en aquest post, indicant:

1. El vostre nom (o nick) i correu electrònic
2. Dir quin són el tipus d'entrades que més us interessen del bloc i quines les que menys.

Teniu temps fins el proper dilluns 12 de març. El sorteig es realitzarà el dia 14 de març, col.locant tots els números en un "bombo" i fent servir com a mà innocent la de la meva filla.

Els que us hagueu fet seguidors del bloc tindreu dos números en el sorteig.

Molta sort i animeu-vos a participar!