Opinions i consells rebuts en el segon embaràs

El fet de viure el segon embaràs, relativament a poca distància del primer, em fa recordar molt bé les semblances i diferències amb el primer cop. Una d'elles és allò que la gent més o menys coneguda et diu. Amb el primer, el fet de no saber el què realment vindrà, feia que les opinions dels altres em calessin més. Ara, tot i que també tinc una part de desconeixement (com serà ser mare de dos?), la majoria de consells i opinions me'ls prenc de manera més relativa.

Són opinions i preguntes que surten a la majoria de gent de manera instintiva, com a forma de trencar el gel. Clar que n'hi ha de més afortunades que d'altres. Aquí van un recull de les que m'he sentit a dir de moment:

Per començar, hi ha el factor sorpresa quan la gent s'adona que estic, de nou, embarassada. "Una altra vegada?" , "Ja hi tornes?" són frases que no sempre senten bé. Recordo també un "Carai, no pares" molt desafortunat que em va fer sentir com si fos una conilla. No li veig cap sentit, ja han passat dos anys i mig des de l'altre embaràs i aquest és tan sols el segon!

També hi ha la gent que no conec massa i que, per tant, desconeixen que ja tinc una nena. Els que ja són pares a vegades comencen a donar-me consells, algun d'ells amb tendència al catastrofisme, ("Te han avisado de que crecen?", em va dir un!). Quan aleshores els hi dic que ja sóc mare, limiten força les seves opinions i pràcticament ja no em diuen res. Dir que espero el segon també m'estalvia el fet de sentir relats interminables i detallats de parts, pel fet d'haver-ne passat un ja no em poden espantar i potser per això s'estalvien explicar-me'ls!! Perquè, clar, normalment la gent que te'ls explica han tingut parts ben complicats!

Els que saben que ja tinc una nena també acostumen a mostrar molta alegria i felicitar-me quan els hi dic que ara, pel que sembla, tindré un nen. La parelleta és vista com un triomf, com si d'aquesta manera hagués d'estar més contenta que si tornés a esperar una altra nena. Jo sempre dic que m'era absolutament igual, que per sort és una cosa que no es pot escollir. Però socialment sí que estic notant molta acceptació de la parelleta i felicitacions dobles quan dic el sexe del segon.

Una altra pregunta clau és, "i quan es portaran?" 2 anys i 9 mesos. "uf, que atrevida", diuen alguns. "Perfecte. Tres anys és lo millor, perquè el gran ja entén moltes coses i t'ajudarà", o "jo m'hagués esperat una mica". Sobre aquest tema, no les tinc totes, ja que realment sí que penso que en certa manera la gran encara serà petita. Tot i això, també li veig avantatges. Ja es veurà!

"i per quan l'esperes?", és l'altra pregunta habitual. Quan dic que per finals de juliol, tothom treu a tema la calor. Jo no la temo especialment, de moment. Crec que un bon o mal final d'embaràs dependrà de molts altres factors.

"Com es dirà" i "què tal ho porta la petita?" són les altres preguntes típiques. Sobre aquesta última, no tinc cap resposta clara, perquè penso que una cosa és que ara esmenti sovint el germanet i em faci petonets a la panxa i l'altra serà la seva reacció quan el vegi en viu i en directe instal.lat per sempre a casa nostra!

I a vosaltres, quins consells o avisos us han fet durant l'embaràs?

Imatge de Barry Falls

Evolució de la panxa durant l'embaràs

Els canvis en el cos durant aquest segon embaràs no van començar a fer-se gaire evidents fins ben passats els tres mesos.
Durant el primer trimestre no feia gens de panxa i quan vaig anunciar l'embaràs no se'm notava gens. Tampoc havia guanyat gens de pes, al contrari, havia perdut un parell de quilos a causa de les nàusees i la inapetència per certs menjars.

Però un cop entrat el segon trimestre, em vaig trobar molt millor i també amb més gana. Vaig recuperar ràpid el pes, i ara que estic de cinc mesos ja porto entre sis i set quilos a sobre!
Si ho comparo amb el primer embaràs és moltíssim, ja que amb la petita em vaig engreixar molt poc, uns 9 quilos en total. A més, amb ella, la distribució del pes i la forma de la panxa va ser molt diferent. Podríem dir que amb ella gairebé només em va sortir panxa, i la resta del cos es va mantenir molt semblant a com havia estat sempre.

Ara, l'experiència està sent molt diferent!! No és només que estic guanyant pes amb més facilitat, cosa que m'espanta una mica perquè considero que m'alimento de manera correcta i encara em queda molt per endavant, sinó que a més aquest pes es distribueix de forma diguem-ne "més arrodonida". Vaja, que em passa una mica al contrari del que diuen les creences populars, allò de que si és nen la panxa és punxeguda i si és nena és rodona.

Així que estic tenint dos embarassos estèticament molt diferents!

Tot i això, curiosament, amb l'embaràs de la petita en dues ocasions els metges em van "renyar" per guanyar massa pes, quan pel que he dit ja es dedueix que no podia ser massa de cap manera. Potser sí que algun mes vaig guanyar més que els anteriors, però dintre de la normalitat. En canvi ara, que jo mateixa em noto que he de vigilar, la llevadora que em va pesar l'altre dia em va dir que tot estava correcte.

No em preocupa especialment el tema del pes durant l'embaràs, ja que penso que el cos necessita aliment tant per ara com per la lactància (per això emmagatzema tant!). Però tampoc voldria guanyar massa quilos, perquè el postpart ja és una època amb prou alts i baixos emocionals com per a sobre sumar-hi el fet de no sentir-se a gust amb el propi cos.

A veure com va evolucionant tot plegat!

Ja és aquí.....la "passa"

Aquest any vam resistir a totes les "passes" de la tardor.
Per aquestes terres es diu molt aquest terme, per fer referència a una malaltia que afecta a molta gent a la vegada. A mi el mateix nom ja em sembla amenaçador, cada cop que diuen que n'hi ha una em dóna la sensació que ha de venir una epidèmia malèfica que acabarà amb tots nosaltres!
Però no, mai és res greu. Una passa de grip, de mal de panxa, de vomitar, de diarrees...
Del que sigui. A més, el curiós d'aquest poble (no se si també passa a d'altres llocs) és que, tinguis el que tinguis, per exemple una mica de mal de cap, sempre hi ha algú que et dirà: "és que hi ha una "passa"....". A mi, en els dos embarassos, quan al principi tenia malestar algú o altre em va dir que era una passa, i ja ho veieu. La primera "passa" ja té dos anyets!!!

Aquests dies hi ha una "passa" a la guarderia. És de les fortes: van caient fulminants un darrere l'altre. La senyoreta tampoc se n'ha salvat. I entre els pares, cada dia me n'assabento d'algun que ha passat mala nit. Jo també vaig tenir vòmits la setmana passada, i molt malestar general.
La nostra petita el cap de setmana passat va vomitar durant la nit. I ara porta uns tres dies amb el que jo anomeno "diarrees bomba", d'aquestes que més val que l'agafin a casa i prop del lavabo, perquè són de descarregues abundants i intenses. N'ha patit dos durant la nit i ni us explico com em trobava l'habitació!! Dies com aquests trobo l'explicació de perquè és útil tenir un mínim de tres pijames i de jocs de llit.
Per sort el seu estat general és bo. No està tan activa com habitualment, però no ha deixat de jugar i tampoc ha perdut la gana.
D'altres vegades em va funcionar donar-li una mica de Ultralevura (medicament molt inofensiu que regenera la flora intestinal), però aquesta vegada encara no li noto millora.
A veure si se'n surt aviat!
Maleïda passa!!

Imatge de Alona Frankel

Fer difícil allò fàcil

Aquests dies en que miro enrere i contemplo els dos anys viscuts com a mare, immersa de ple en la tasca de la criança, veig com moltes coses que em preocupaven (o que em deien que m'havien de preocupar) s'han anat solucionant soles, sense que fes falta cap intervenció per part meva, sinó a causa del propi desenvolupament de la meva filla.

I em sento una mica decebuda de recordar, des de la distància, comentaris d'alguns professionals o persones de l'entorn que s'entestaven en convertir en un problema coses que no ho eren pas.

1. Un exemple ben clar és el consell absurd de que els nens no s'adormin al pit, del qual ja he parlat en una altra entrada. Perquè fer sentir malament a les mares que ho fan? Si el fet d'adormir-se sense el pit ja arriba sol! Ara la meva filla fa unes popades, cada cop més curtes, i després s'incorpora, diu "dormir no", vol cantar, vol aigua, finalment diu "dormir sí", després s'incorpora de nou, li faig unes freguetes a l'esquena i finalment s'adorm! Hi ha dies, quan s'allarga massa aquest ritual, en que penso: Tant de bo s'adormís a la popa!

2. Un altre exemple és el del collit. Si durant els primers mesos hagués sabut el que sé ara, sens dubte hagués contestat amb millors arguments a tots aquells qui ho qüestionaven! Per nosaltres ha estat la solució més pràctica, a banda de la que ens ha proporcionat millors moments i més sentiment de família. Ara, des de fa mesos, la petita se'n va a dormir al llitet de la seva habitació ben contenta. Sí, a mitja nit sempre fa cap al nostre llit, però ho gaudeixo sense qüestionar-ho: és el que toca ara. Ja dormirà tota la nit seguida al seu llitet algun dia, n'estic seguríssima. I aleshores segur que la trobaré a faltar. M'arrepenteixo d'haver intentat forçar aquest procés en alguns moments, perquè ara sé que ella l'hagués fet soleta.

3. El tema de la retirada del bolquer també segueix aquesta línia. Ha estat molt més fàcil del que m'imaginava, quan escoltava com la gent em deia (ja des del juny passat): "aquest estiu li hauràs de treure", "fes-ho ara perquè sinó t'hauràs d'esperar fins l'any que ve", i em feien viure aquest moment com si hagués d'escalar una gran muntanya. Sort que les mares, sobretot amb el pas del temps, no fem massa cas dels consells i escoltem els nostres fills, ells ens ensenyen com fer les coses. Jo no li he tret el bolquer a la petita aprofitant que jo tenia un cap de setmana llarg o que feia bon temps, sinó que ella l'ha deixat quan estava preparada. Si hagués coincidit, perfecte. Però no ha estat el cas i tot i això ha anat tot molt bé. Un èxit!

Bé, i hi hauria més temes, com la introducció dels aliments o el fet d'agafar-los en braços.

Veient això, no puc evitar pensar, perquè ens pressionen tant? Perquè algunes persones, enlloc de mirar-nos amb un somriure complaent, d'aquell qui ja sap que tot passa i tot arriba, ens insisteixen tant en que fem difícils les coses fàcils i visquem aquesta època amb dubtes i indecisions que resten lloc a la gran alegria que hem de sentir? Perquè moltes d'aquestes persones són professionals de la salut o de l'educació?

Per sort no vaig fer mai cas a aquests mals consells, perquè sens dubte estar prop dels petits, entregar-nos-hi a fons és el millor que podem fer! Però per molt que pensi que ho he fet, quan miro enrere, encara penso que ho hauria d'haver fet més!

Sobretot, sobretot, que no s'adormi al pit

Un dels discursos més habituals en les revistes més comercials sobre criança que trobem al quiosc és que hem d'evitar que els nostres fills s'adormin a la popa. L'últim que he llegit al respecte és que "cuando das de mamar a tu pequeña de 21 meses, debes evitar que se duerma al pecho y, si lo hiciera, antes de dejarla en la cuna para dormir es necesario que la despiertes." (Ser Padres. Maig 2011. Pàg. 38). (ah! l'explicació de perquè compro la revista és aquí!)

Jo sempre dormo a la meva filla a la popa, tant a la migdiada com a la nit. De fet li dono la popa amb la intenció que s'adormi, o sigui que despertar-la just després no entra en els meus plans. I adormir-la d'aquesta manera no ha suposat que la nena tingui cap mal hàbit pel que fa a la son. Si jo hi sóc, lògicament en demana. Però si no, doncs ja sabeu que s'adorm perfectament amb son pare, amb els padrins o a la guarderia amb la resta de nens. I és que jo crec que si la popa és un somnífer natural perfecte, perquè l'hem d'obviar? Perquè hem de negar-los-hi? Quin trauma tindran?

L'altre consell també molt estès en les revistes és que hem de sortir de l'habitació on els volem fer dormir abans que tanquin els ulls. Si no es fa això, es dóna a entendre que no els hi creem uns bons hàbits per dormir i que mai aprendran a adormir-se sols. No ho entenc! Si justament trobo que el moment en que la petita tanca els ullets és un dels millors moments del dia! I que consti que no ho dic només pel fet que això implica que jo per fi descansaré, sinó que realment el trobo molt poètic: veure com lentament s'adorm és un moment impagable. I quan per fi s'ha adormit, m'encanta contemplar-la en silenci uns instants abans de marxar de l'habitació. Perquè és això un error?

No entenc per què ens volen fer sentir culpables per fer allò que ens surt de manera instintiva. Ni perquè es ven la son com una patologia en la que si als tres mesos els fills no dormen tota la nit seguida, s'ha de corregir. Ni tampoc entenc perquè els redactors ho escriuen tot de manera tan apocalíptica, insinuant que qualsevol cosa que fem "malament" tindrà greus conseqüències al llarg del temps. Portar-lo al llit? Ni parlar-ne! Agafar-lo i bressar-lo quan es desperta a mitjanit? Error!
Doncs jo ho he fet sempre i la seva evolució en la son està sent molt bona. Clar que amb paciència i sense esperar progressos miraculosos en poc temps. Nosaltres a l'any vam provar que dormís a la seva habitació i ho vam aconseguir fent petits passos lentament. I a vegades tornant endarrere, però sabent que tot forma part del seu desenvolupament. Ara encara no dorm tota la nit seguida a la seva habitació, ja que en els despertars nocturns acaba sempre fent cap al nostre llit. Però no em preocupa. Ja li arribarà el moment! Com també arribarà un moment en que no s'adormirà a la popa!
Crec que pretendre que aquesta no és la manera de fer les coses és anar en certa manera contra natura.

Les mares fans de Justin Bieber

Aquests dies, mirant les notícies, m'he trobat amb unes imatges d'aquelles de "vergonya aliena". El cantant Justin Bieber ha estat de gira per Madrid i Barcelona, causant l'histerisme d'un munt d'adolescents. Reconec que no he escoltat cap cançó seva (la falta de temps també té alguna cosa de bo, m'estalvia aquestes coses!), però no és de la seva música de la qual vull parlar.

En els telenotícies s'ha pogut veure com hi ha moltes noies que han estat dies fent cua per a poder veure el seu ídol de més a prop. S'han saltat les classes, i totes les obligacions i han estat acampant davant del Palau Sant Jordi cantant les cançons del noi dia i nit. Fins aquí, res que no em sembli fins i tot normal i propi de l'edat.

El que m'ha fet pensar és la quantitat de mares que hi havia també allí, comportant-se com a veritables groupies, cantant i ballant les cançons junt amb les seves filles. I fent crits d'histerisme o plorant inclòs davant de les càmeres.
No sé quin tipus de mare seré d'aquí a uns anys, però sé del cert que no em vull convertir en aquest tipus de mare! Però quina vergonya que fan només de veure!
A més, jo no ho entenc. Quan jo era adolescent, si als meus pares els hi haguessin agradat els mateixos grups que a mi, definitivament aquest hauria sigut un motiu per a que a mi em deixessin d'agradar. On està la rebel·lió adolescent en aquestes nenes que comparteixen cua i nits amb les seves mares? Allò de que les mares també són amigues, jo ho sento molt, però hi ha etapes en què crec que no és així. O almenys no per aquest tipus de coses.
A més, es veu que un periodista de Madrid voltava per allí preguntant a les noies a qui salvarien si s'estigues enfonsant un vaixell: a les seves mares o al Justin Bieber. "Justin Bieber!!" contestaven totes a coro!
Ben pensat, potser inclús preferiria ser de les mares que es pensen que la seva filla de quinze anys està a classe mentre ella realment fa cua per un concert que no de les que l'acompanyen a l'estadi per a portar-los-hi el berenar!

Les salutacions intimidatories

Segurament que a tots ens ha passat que, al trobar-nos algun conegut pel carrer o quan venen familiars a fer-nos una visita, el primer que fan és abalançar-se cap al nadó. Normalment, de bones maneres. Però a vegades allò sembla un abordatge.
Com si el fet de tractar amb nens permetés a la gent saltar-se totes les normes mínimes del respecte i la confiança. No és només que a mi com a mare ja ni em miren, sinó que es saluden amb la meva filla com si fossin amics de l'ànima. Sovint és veure-la i agafar-la en braços, donar-li petons d'aquells que deixen sense alè i sense donar temps de que la petita pugui ni mirar per saber qui és, dir: "que no em coneixes? que no em vols dir res? que no em fas guapo/a?, que no em fas una petarrufa?".
Una intimidació en tota regla. Sembla que els hi estiguin fent un interrogatori policial de tercer grau. Pobres nens! No hi ha dret!
Ho fan sobretot les persones grans i són més exigents respecte el cerimonial que esperen de la meva criatura com menys es coneixen o més temps fa que no es veuen.
I a més, no els hi donen el benefici del dubte. No pregunten si s'acaba d'aixecar de dormir, o si estava a punt de menjar, o si volia ser agafat... Jo he vist fins i tot com hi ha gent que li agafa la mà a la meva filla i obliguen a que faci "guapa" a la cara d'una persona.
La reacció més lògica i normal d'un nen petit en aquests casos és plorar. Doncs els "assetjadors" de nens ni així es donen per al·ludits. Llavors em passen a mi la pilota: "Què li passa?, com és que no em coneix? abans era més simpàtica, abans volia anar amb tothom, sí que està emmarada....."
Clar, si aquest abans es refereix a quan tenia sis mesos, doncs no és que volgués anar amb tothom, simplement és que encara no tenia mesures per defensar-se!
No entenc com hi ha gent que tracta als nens d'aquesta manera! I més encara que ho facin de bona voluntat, justament, per a demostrar-los-hi carinyo.
Si ens tractessin així a nosaltres ens sentiríem molt malament, no ho aguantaríem. I la llàstima és que aquestes salutacions tan exigents i exagerades no és l'únic que se'ls hi fa als nens aprofitant-se de la seva inferioritat.
Ser petit té moltes coses bones, normalment la gent et tracta entre coto fluix. Però de tant en tant els pobres han de passar per aquests mal tràngols que, tot i que m'agradaria estalviar-los-hi, no sé mai com evitar!

Imatge de Amy Schwartz

Dona, mare, mamífer

Navegant per la xarxa, he descobert que aquest diumenge el magazín del diari El Mundo va fer un reportatge sobre la lactància on es parla de l'auge de les campanyes pro-lactància materna i acaba reivindicant que la dona ha de tenir dret a decidir, sense pressions, el tipus d'alimentació que vol donar al seu fill. Es pot llegir íntegrament en aquest link.
Jo no estic d'acord amb el que diuen, sobretot amb el que diu la feminista Lidia Falcón, que posa en dubte els beneficis de la llet materna i relaciona la tornada a l'alletament matern amb una mesura per a apartar les dones del mercat laboral. Ho trobo fort. Enlloc de parlar de les ridícules setmanes de baixa per maternitat que hi ha en aquest país (que aviat sabrem si s'amplien o no), es parla de la "nosa" que suposa el fet de donar el pit si la mare vol continuar treballant, sentint-se guapa i el més semblant possible al que era abans de tenir fills.
Tampoc m'agrada el to que utilitza la periodista: "muchas madres alimentan a sus hijos sólo con leche materna hasta los seis meses" (com si fent això els privessim d'alguna cosa), " la OMS, Unicef y millones de médicos defienden con incontestable insistencia las bondades de la leche materna", (insistencia? Al meu entorn el que he vist és molta facilitat per introduir biberons), "algunas mujeres se ven presionadas a amanamantar" (jo no me'n vaig sentir, a l'hospital em van preguntar amb tota naturalitat si voldria donar-li el pit o biberó).
Però el que no entenc gens és el tema d'equiparar els dos tipus de llet (materna i artificial) i posar les dues a la lliure el.lecció de les mares. Clar que qualsevol mare pot fer el que vulgui, però com es pot equiparar una funció per la qual la naturalesa ens ha preparat amb un producte artificial?
Les fotos tampoc tenen desperdici, tot i que no m'han ofès especialment, crec que tenen el seu punt artístic i tot. El que em molesta és l'aire despectiu que es desprèn de la comparació dona-vaca. Què pretenen?
Jo em sento molt bé com a dona mentre dono el pit. Relacionar-ho amb algo vulgar i poc glamurós ho trobo molt denigrant.
Però bé, tot i això, crec que el rerefons d'aquest article és positiu. Que hi hagi sectors que reivindiquin la lactància artificial (hi tenen el seu dret) és un signe inequívoc que la lactància predominant actualment és la materna. La majoria de dones optem pel que és més natural.

"Si hi ha la mare a prop, malament"

Ja fa bastant temps que els familiars més propers em fan aquesta observació, inclús el pare de la criatura. M'ho diuen de vegades que que ells estan al càrrec de la petita, jugant feliços i contents, però quan ella em veu arribar a mi o vaig un moment a l'habitació on són ells per agafar alguna cosa, es destarota i comença a plorar.

A mi em costa molt acceptar aquest fet (i sobretot sentir-me a dir la frase del títol!), no crec que sigui del tot cert, tot i que tenen part de raó. És a dir, que si s'han de fer càrrec de la meva filla perquè jo he de fer feina o el que sigui, és millor que a mi no em senti ni la veu. Com si per poder estar tranquil.la s'hagués d'oblidar durant uns moments que existeix la mare.
Ho trobo molt curiós. Suposo que casa persona dins de la família té el seu rol i els nens ho saben. Juguen contents amb el padrí, la padrina, els tiets... o inclús a la guarderia. Potser "oblidar-se" de la mare en aquests moments és una manera de poder gaudir dels moments tranquil.lament, sense plors. I quan apareixem, ploren perquè se n'adonen que fins aleshores no hi érem. Almenys a mi em passa sovint, que quan em veu, al primer moment, plora.
Després es posa contenta, però canvia el seu comportament respecte a quan jo no hi era. Penso que el rol de les mares és bastant complicat, no per difícil, sinó perquè avarca molts més aspectes que el dels altres membres de la família. Si estem a la mateixa habitació, quasi sempre acabo tenint-la ben a prop meu, o als braços. És instintiu, ho faig perquè em surt de dins i no és res premeditat. Suposo que ella s'ha acostumat a això i quan em veu deu voler que estigui per ella i amb ella. No ho sé. Però segur que té alguna raó, ja que ella també deu reaccionar així de manera instintiva i gens premeditada.

Imatge de Julie Downing

"Ets molt gran tu per popar!"

Començo a estar en aquell moment en que molta gent dóna per suposat que ja no dono el pit a la meva filla i es sorprenen molt si veuen que sí.

Aquest cap de setmana hem visitat les besàvies de la petita (té la sort de tenir-ne dues!) i m'han fet bastants comentaris al respecte. Em va cridar l'atenció que m'ho diguessin, perquè justament elles van alletar els seus fills, a demanda, durant molts mesos. I ara em comencen a qüestionar-ho. Bé, a mi no em diuen res, li diuen a la petita!!
"Ets molt gormanta, tu!", "Ets molt gran tu per popar!", "Ah! Encara la vol?"., "Però si ara ja està criada! No li donis més!"
No dubten que és el millor per la criatura, em van insistir molt al principi per a que li donés. Però ara em diuen que no li doni més enllà de l'any. "Com a molt, fins a l'any i mig", diu una.
I en part crec que tenen raó. Jo també la veig gran quan li dono el pit, ja no és la típica imatge del nadó que ens ve al cap quan pensem en la lactància. I sí que potser hauria de ser més visible a la societat el fet d'alletar fins als dos anys, però entenc que no sigui així. Perquè al meu parer és una decisió que només afecta a la mare i al fill, i que pertany al terreny de la intimitat. A mi mateixa no m'agrada preguntar si les altres mares encara donen el pit o si ja fa temps que han deixat de fer-ho. Suposo que arriba un punt en que, si només se li dóna a la nit o en contades ocasions, ningú sap si li segueixes donant o no. I a ningú li ha d'importar.
Jo no sé quan temps més li donaré, probablement bastant més. Perquè veig que està molt lligat al fet d'adormir-la i és l'únic que la calma en els despertars nocturns... Però també crec que cada cop anirà a menys.
El temps dirà.

Imatge de Samantha Weber

Blau o rosa?

The pink blue project és obra del fotògraf JeongMee Yoo, que s'ha proposat il.lustrar la necessitat que tenen els nens i nenes de molts països per a tenir la gran majoria de les seves joguines i la seva roba de color rosa o blau segons si són nen o nena. El projecte està fet bàsicament als Estats Units i Corea on aquesta febre arriba a les cotes més altes.
Veure aquestes fotografies m'ha fet pensar en quin és el moment en què els nens senten aquesta necessitat. Perquè, observant els pares del meu voltant, cap d'ells s'ha decidit per pintar l'habitació de color rosa si és una nena o de color blau si és un nen. No crec que sigui a casa on se'ls inclini cap aquí. Crec que la pressió ve de fora, i molt sovint s'acaben reproduint els clixés sense ser-ne massa conscients. Perquè sovint no hi ha opció.
Les marques publicitàries són les que hi tenen molt a veure. I les botigues de roba, que tenen la secció nen i nena diferenciada ja des dels primers mesos. Jo no trobo el sentit a que es pregunti per a qui és un pijama o uns pantalons. Però hi ha marques (la majoria) en que la línia bàsica de recent nascut és basa en el color blau i el rosa.
Sabent això, jo vaig dir als coneguts que evitessin el rosa, sempre que fos possible. Perquè sabia que, tot i això, rebria molta roba d'aquest color, com ha estat el cas. (La gent gran, sobretot, regala molt rosa). I no em queixo, ja m'agrada vestir-la "de nena" de tant en tant. I he de reconèixer que m'està agradant la Hello Kitty.
Tot i això, la gran majoria de roba que tinc seria aprofitable en cas que tingués un nen més endavant.
Un altre tema és el fet que, socialment, està millor vist que una nena porti roba de nen que no a la inversa. És a dir, per molt bona voluntat que s'hi posi, un nen amb un pijama rosa de volantets fa venir ganes de riure. I això que, fins a principis del segle passat, el color rosa estava associat a la masculinitat, ja que es considerava que era un color vermell rebaixat, i tenia simbologia de virilitat.
En canvi el cas contrari no sembla tan descabellat.. A mi em va deixar roba una amiga que havia tingut un nen, i no m'he sentit incòmoda portant a la meva filla amb pijames blaus i marrons amb dibuixos de motos i avions.
Clar que la petita encara no es podia pronunciar al respecte.
Veurem què passa més endavant.
Però em sembla que puc afirmar que no convertiré la seva habitació en un mausoleu de color rosa. Quin mal als ulls!

Imatge de JeongMee-Yoon del projecte Pink-blue-project

El suport a les mares

Durant les primeres setmanes de vida de la meva filla anava una tarda a la setmana a un grup de lactància. Va ser una gran ajuda per mi ja que era l'època més dura, quan tenia més dubtes i problemes, i poder parlar-ne durant una estona em va servir molt.
Suposo que en ciutats més grans hi ha grups actius durant tot l'any on es poden reunir les mares, però el lloc on jo visc és petit i per tant va ser una sort que s'organitzés el grup just en aquell moment. M'hagués agradat que durés més temps, ja que era una estona agradable en que la infermera ens assessorava sobre molts temes i compartíem vivències amb d'altres mares.
A finals de juny vam fer una trobada de totes les mares que havien assistit a aquests cursos i vam poder comprovar com creixien els petits i com la nostra relació amb la lactància anava canviant.
Sovint em pregunto de que depèn l'èxit de la lactància. Cada cas és un món, però jo crec que el principal motiu és que la mare tingui la voluntat de voler alimentar el fill amb la seva llet. I tenir una bona informació al respecte, prèvia al part, sobre com funciona la lactància.
Però hi ha tants casos de mares que sí volien alletar i no ha estat possible per varies causes, que estic convençuda de que hi ha factors externs que hi contribueixen molt: que les primeres hores de vida s'hagi propiciat el contacte de la mare i el nadó, un entorn favorable (familiars que també han donat pit, que s'hagin informat sobre el tema)...
Un altre factor molt important és la reincorporació a la feina. En el nostre país, la precària baixa laboral per maternitat obliga a moltes mares a interrompre la lactància a partir del quart mes.
I també considero molt important una bona entesa amb el pediatre i que aquest estigui a favor de la lactància. Que els professionals de la salut recolzin a la mare (com per exemple amb els grups de lactància) i que en les revisions dels primers mesos s'informi amb claredat és clau per a que les mares tinguem la confiança per seguir amb l'alletament. I fa que donar el pit no sembli una carrera de salt d'obstacles!
En el meu cas tots aquests factors externs han estat positius, i estic molt contenta de portar, de moment, nou mesos i mig donant popa a la meva filla!

Són "nostres"?

"Jo no li donaria de menjar per a que es quedés així per sempre. Ara és teva, després no ho serà".
Increïble però cert!!! Això m'ho va dir ahir una dona que no conec de res mentre passejava pel carrer amb la meva filla.

Moltes vegades m'han dit coses similars (tot i que no tan bèsties!!) respecte a què quan són petits els fills són més nostres i que després al créixer ja no ens fan cap cas de res. Hi ha una frase molt típica que diu: "Quan són petits te'ls menjaries i quan són grans et penedeixes de no haver-te'ls menjat!!".
A mi sempre em sonava molt malament les mares que parlaven dels seus fills amb possessius ("no em menja", "no m'estudia"...). Ara que sóc mare potser algun cop se m'ha escapat, el llenguatge és molt traïdor, però no m'agrada gens la idea que transmet.
Els fills són igual de nostres o no ara que quan són grans, tot i que cada etapa implica unes atencions i uns rols molt diferents. Nosaltres els portem al món, però ells són persones que acabaran sent molt independents. Utilitzar el possessiu fa que l'educació del fill sembli com una mena de lluita per arribar a convertir-lo en el que nosaltres volem.
I no serà així. Ja de ben petits demostren el seu caràcter. Per exemple, si no són menjadors de res serveix anar tot el dia amb la cullera perseguint-los. O amb la son passa igual. A més, sovint la percepció de si mengen poc o molt queda distorsionada per l'opinió de les mares (que sempre volem que mengin més, que dormin més i facin tot més del que fan).
I ells són personetes diferents de nosaltres, amb els seus gustos, virtuts i defectes propis! De moment encara no ens ho poden fer saber, però l'etapa en que començaran a dir "no!" queda a prop.
Segurament és a partir d'aquest moment que les mares que em trobo pel carrer creuen que deixen de ser tan boniquets i passen a no ser tan nostres!

Imatge de Devian Art

Les nenes són dels pares?

"És igual que valtres" o "Aquesta nena és de casa teva" són sentencies que se senten a dir molt durant el primer any, en el que tothom vol dir la seva en el joc d'endevinalles que sembla contemplar la fisonomia del nadó. Hi ha casos en els quals la cosa està molt repartida, en canvi n'hi ha d'altres en què la balança es decanta més cap a un costat.
He sentit parlar d'una teoria que diu que és un tret evolutiu que durant els primers mesos de vida els nadons s'assemblin als pares perquè aquests no dubtin de la seva paternitat i assumeixin cuidar-los. No sé si és del tot cert, tot i que té la seva lògica.
També hi ha la teoria que els nens s'assemblen a les mares i les nenes als pares. Segurament no serà certa en tots els casos, però si miro al meu voltant es compleix molt sovint. Tant en els nadons petits com després en l'edat adulta.
I la meva filla és igual que son pare. Vaja, que si no l'hagués portat nou mesos a la panxa m'aniria a fer la prova de l'ADN perquè no li veig res meu!
Potser amb el temps canvia. Mirant aquestes dues fotografies queda clar que les nenes s'assemblen als pares (el cas del Heath Ledger), però també a les mares (el cas de Madonna).

L'alimentació complementària és complementària

Com bé deia la companya Elisenda, a vegades l'alimentació dels petits sembla que hagi de ser un món apart de la dels pares.

Està tot molt pautat: l'ordre d'introducció, la forma de cocció dels aliments, la manera de donar-los-hi, l'horari..
Crec que aquestes pautes són sovint incoherents, i el fet que els mateixos pediatres de centres diferents donin directrius diverses és un exemple de que segurament no cal seguir-les totes al peu de la lletra.
Com el seu nom indica, és una alimentació que complementa la llet que els nens prenen amb el pit (o amb el biberó), no el pilar fonamental de la seva dieta. Després de dos mesos introduint nous aliments he arribat a les següents conclusions que m'han portat a la següent manera de fer les coses:

- Llet artificial: Jo trobo incoherent que es recomani donar-ne (pels cereals o sola) a mares que fins als sis mesos havien donat el pit en exclusiva i que encara el continuen donant. La meva filla es fa farts de popa! Perquè la llet artificial? Quan li dono cereals en pols, els dissolc amb aigua i una mica de suc de taronja. M'esperaré uns mesos, i aleshores li donaré la mateixa llet que prenem nosaltres.

- Menjades monotemàtiques: Perquè? La fruita també es pot donar de postres, a mig matí... No cal que sigui exclusiva del berenar, i amb barreges de tres fruites diferents. La meva filla xupa gallons de taronja del meu esmorzar, a mig matí li dono un trosset de meló... I a la tarda, doncs sí, també una papilla de fruites. I de cereals i verdura en menja també en quasi totes les menjades. Li fem sèmola per sopar (un dia d'arròs i un altre de blat de moro), i per damunt trossets de verdures (per exemple, si no s'ha acabat les del dinar), carn ratlladeta... Li encanta!

- Menjar sol i en el seu horari: Sempre que hi hagi un ordre mínim, no cal ser rígids. Ja els espera tota una vida per endavant de horaris ben marcats! La nostra filla menja amb nosaltres sempre que podem, integrada a la taula (les trones Stokke van molt bé per això!) i així menja més: lo seu i el que "pica" dels nostres plats.

- Babycook: Reconec que és molt útil. Però no la faig servir massa. Nosaltres mengem verdura molt sovint i no costa res apartar-ne de la nostra per ella i després triturar-li. Sí que la faig servir els dies que nosaltres no mengem res adequat per ella, però són pocs. Si els pares fan una dieta sana i equilibrada, no cal un aparell ni aliments especials per ells.

- Quantitats: La meva filla menja moltes coses, però molt poquet. Mai he pesat ni calculat el que menja, però comparant amb altres mares de fills amb edats similars, sé que menja poc. Però no m'amoïna. Cada nen té el seu ritme, i , pel que sé, amb poca quantitat que mengi d'aliments diferents ja té les vitamines i d'altres nutrients que necessita a part del pit.

- Popa: Li dono sempre que vol, sense horaris, ni coincidint amb les seves menjades. I amb vuit mesos, els dies que estem fora i no ha estat possible endur-nos res per ella, "aguanta" tranquil.lament amb pit sol!

- Dormir més hores: M'agradaria saber si efectivament a algú li passa. A mi m'ho deien molt ("Tranquil.la que quan estigui ben tipa ja dormirà tota la nit"), i no ha estat cert. Molta gent que conec també diuen que tot continua igual, o inclòs amb més despertars ara.

Doncs això, que s'ha de tenir sentit comú. Cap extrem és bo (ni tot ben triturat, ni donar-los-hi només trossets), però penso que l'alimentació infantil és molt més flexible del que, almenys jo, em pensava abans d'entrar en aquest món!

Imatge de Brigit Amadori

Al restaurant

Tenir un fill fa que sortir de casa requereixi més preparació, però no ha de ser cap inconvenient per continuar fent algunes de les coses que fèiem abans. Hi ha molts pares empenyent cotxets amb nens molt petits pels aeroports, i els hotels i restaurants estan plens de famílies amb petits.
I és que ara que tenen pocs mesos és quan és més fàcil voltar pel món, ja que requereixen poca infraestructura. Nosaltres no hem fet grans viatges, però hem tingut bones experiències sempre que hem marxat uns dies. I moltes anècdotes, sobretot als restaurants.

En alguns llocs ens han denegat l'entrada pel simple fet de portar cotxet ("no hi cap"). Però en altres restaurants més childfriendly sempre ens han atès bé: ens porten trones, faciliten l'accés... inclús en un els cambrers ens passejaven la nena i l'agafaven amb braços per a que poguéssim menjar tranquils!

Clar que menjar amb calma és una utopia. El d'ella està solucionat. Si convé menja popa i prou, i a vegades portem un potet amb el que ella necessita. No tinc massa problemes per donar-li el pit en públic. Si em retiro una mica és més per què ella no es distragui i mengi tranquil.la que per pudor. I mai ningú m'ha dit res, al contrari, normalment les dones em somriuen. I si algú no ho troba bé, doncs no és el meu problema.

Pel que fa al nostre àpat, ja és més difícil... Quan miro la carta ja no trio allò que em ve més de gust, sinó que opto pels plats que es poden menjar amb una sola mà (gambes i similars descartat) perquè probablement tindré la nena als braços o l'hauré d'atendre. I també fem torns amb el meu home.

Tot canvia, i ara s'han de tenir en compte més coses al sortir de casa. però penso que val la pena. Canviar les rutines (per vacances o novetats) sempre fa feliç a la petita, i (tret d'excepcions) és quan més tranquil.la està.

Tot i això, el principal problema , sobretot si és un sopar, és la son de la meva filla. Ja sabeu que jo quan veig que es frega els ullets ja em fico en guàrdia. I per molt que al principi de la nit ella estigui activa i contenta gaudint de les novetats, sé que en qualsevol moment començaran els plors i el meu patiment per fer-la dormir. Al cotxet li costa molt, tard o d'hora cau, però és un suplici. Aquesta és l'única raó que fa que m'ho repensi molt abans de sortir de casa a les nits.

Però anirem provant, que amb aquesta calor ve de gust gaudir de les terrassetes!

Imatge de Brigit Amadori

Fer bondat

De les moltes coses que es pregunten sobre un fill, una de les més típiques és el clàssic: "Fa bondat?" "Què és bonet/a?" . Jo mateixa ho pregunto a altres mares i a mi m'ho han dit molt.
Sempre m'ha agradat el terme "bondat", quan hi penso m'imagino l'aurèola dels sants al voltant dels nens i unes ales de cotó fluix que els hi surten de l'esquena!
Normalment, els barems per decidir si el teu nen és "bonet" són el menjar i el dormir. Si dorm molt durant el dia, dorm tota la nit seguida, menja de tot i a les hores que toca i quan està despert s'està ben quiet allí on el deixes; definitivament és un dels bons.

Com que suposo que costa molt que un fill reuneixi totes aquestes virtuts (tot i que suposo que de haberlos haylos), la resta tenim fills que tenen diferents graus de bondat segons el dia.
Conec bebès que ploren molt, i la meva filla mateix no ha dormit mai encara més de quatre hores seguides. Però no per això considero que estigui fent res mal fet! Per sort no es considera a aquests nens com a que fan "maldat". Pobrets!

"Aquesta nena va massa tapada"

Sortir de passeig amb un nadó socialitza molt. De fet, ja des de l'embaràs, la panxa és un punt d'atracció que fa que molts desconeguts et diguin coses pel carrer.

En principi, quan la gent és simpàtica i amable, no em molesta gens parlar-hi i comentar les quatre cosetes típiques (Té X mesos.; És diu tal; Sí, és molt boneta; Sí, la crio; ..).
Però el que més em molesta és entrar a les botigues. Totes les mares que anem amb cotxet sabem que, per molt plàcidament que dormin, un cop parem de rodar i ens parem, els nens es desperten i, sovint, ploren. Què hi farem, els hi agrada el moviment!
I davant un nen que plora, aquí sí que s'obre la veda! Tothom a opinar!
Normalment, comencen per mirar-me amb estranyesa i preguntar-me: "Què li passa? Perquè plora?"
Internament penso que si tingués la resposta de perquè ploren els nadons, faria temps que estaria vivint en una illa paradisíaca.
Jo em faig la despistada: ara ha començat, estava tan tranquil·la....
I llavors ja comencen:
- Aquesta nena va massa tapada; - Té gana. Quan li toca?;- Té soneta, pobreta.; - Que li fa mal la panxeta?
I jo em vaig fent petita, mirant al meu voltant i pensant que sóc la mare de la criatura i que no podran amb mi!!
Ara, automàticament, quan plora, m'avanço i dic un motiu, el que sigui: "És que se m'ha fet tard i té gana" o "Avui li costa dormir". D'aquesta manera, sabent el perquè, sembla que la gent es queda més tranquil.la i tu quedes com una mare experta que saps el que li passa al teu fill.
Ah! I normalment, t'atenen més ràpid.