17 de març de 2011

Dos dies sense mi

El dimarts a la nit vaig dormir tota la nit d'una tirada i em vaig despertar quan va sonar el despertador. Feia molt de temps que això no passava!
La causa és que dormia en un hotel, a molts quilòmetres de distància de casa meva. Era la primera nit que dormia sense la meva petita i la veritat és que tot va anar molt bé. Jo vaig aprofitar molt el temps: el Congrés al que vaig participar va ser molt interessant, vaig aprofitar per a llegir molt durant el viatge, cura de son a la nit...
Clar que la vaig trobar molt a faltar, però tenir l'agenda plena ajuda a passar ràpid el temps i tenia molt clar que volia aprofitar cada minut. Per anar a perdre el temps no deixo a la petita tantes hores!
Així que va anar tot molt bé fins que, amb nervis a la panxa i una gran emoció, vaig anar a buscar-la a guarderia. Feia dos dies sencers que no ens veiem: jo tenia unes ganes boges d'abraçar-la! Quan em va veure sí que va venir corrents cap a mi (com quasi sempre) i li vaig poder donar un petó. Però al cap d'un minut (o menys) ja se m'escapava dels braços i volia caminar soleta. I al sortir de la guarderia el seu màxim interès era anar als baldadors.
Vaja, com un dia normal!!
Per una banda, doncs, estic contenta perquè veig que es fa gran i no depèn tant de mi. Per l'altra, però, una mica de tristesa al veure que ja no sóc imprescindible.... (almenys no per a passar dos dies).
En arribar a casa, va dinar i quan la vaig portar a fer la migdiada va dir: "popa!". Jo no estava segura de si tindria encara llet, no m'havia notat els pits gens plens. Però ella va agafar-se a la primera i pel que sembla sí que va tenir la seva ració. Tot igual.
Així que puc marxar ben tranquil.la perquè la petita ha estat molt ben cuidada! Tot i la part de tristesa, he de dir que em sento contenta de veure que té més gent a part de mi al voltant amb la que se sent segura (pare, padrins, guarderia) i que ha estat feliç.

Imatge de Beatrice Alemagna

6 comentaris:

  1. que be que tot hagi sortit be!!!! la meva filla no crec que ho pogués aguantar...si inclús a la tarda li demana "tetita" al seu pare!!!!

    ResponElimina
  2. tots els nens son molt més capaços que els adults de soportar les petites absencies. Pensem que som imprescindibles, ens agrada sentir-nos lligats i reclamats, però també queixar-nos de no tenir temps per nosaltres. Has fet molt be experimentant la llibertat per un parell de dies. També t'ha servit per adonar-te que les persones no es pertanyen, que per molt petites que siguin tenen control propi i que ningú necessita a ningú per viure. La teva filla t'ha ensenyat molt, aprofita-ho.

    Una abraçada

    ResponElimina
  3. De vegades tenim més angoixa les mares que els nens per deixar-los un temps. A certes edats ja accepten millor la separació i ens sorprenen gratament.

    ResponElimina
  4. Jo estic amb algunes de les opinions anteriors i és que, generalment, ho passem pitjor nosaltres que ells!

    ResponElimina
  5. Sí, i el fet que ella no variés massa les seves rutines també hi ha ajudat molt.
    Realment no ha estat gens traumàtic ni per ella ni per mi!

    ResponElimina