El dimarts a la nit vaig dormir tota la nit d'una tirada i em vaig despertar quan va sonar el despertador. Feia molt de temps que això no passava!
La causa és que dormia en un hotel, a molts quilòmetres de distància de casa meva. Era la primera nit que dormia sense la meva petita i la veritat és que tot va anar molt bé. Jo vaig aprofitar molt el temps: el Congrés al que vaig participar va ser molt interessant, vaig aprofitar per a llegir molt durant el viatge, cura de son a la nit...
Clar que la vaig trobar molt a faltar, però tenir l'agenda plena ajuda a passar ràpid el temps i tenia molt clar que volia aprofitar cada minut. Per anar a perdre el temps no deixo a la petita tantes hores!
Així que va anar tot molt bé fins que, amb nervis a la panxa i una gran emoció, vaig anar a buscar-la a guarderia. Feia dos dies sencers que no ens veiem: jo tenia unes ganes boges d'abraçar-la! Quan em va veure sí que va venir corrents cap a mi (com quasi sempre) i li vaig poder donar un petó. Però al cap d'un minut (o menys) ja se m'escapava dels braços i volia caminar soleta. I al sortir de la guarderia el seu màxim interès era anar als baldadors.
Vaja, com un dia normal!!
Per una banda, doncs, estic contenta perquè veig que es fa gran i no depèn tant de mi. Per l'altra, però, una mica de tristesa al veure que ja no sóc imprescindible.... (almenys no per a passar dos dies).
En arribar a casa, va dinar i quan la vaig portar a fer la migdiada va dir: "popa!". Jo no estava segura de si tindria encara llet, no m'havia notat els pits gens plens. Però ella va agafar-se a la primera i pel que sembla sí que va tenir la seva ració. Tot igual.
Així que puc marxar ben tranquil.la perquè la petita ha estat molt ben cuidada! Tot i la part de tristesa, he de dir que em sento contenta de veure que té més gent a part de mi al voltant amb la que se sent segura (pare, padrins, guarderia) i que ha estat feliç.
Imatge de Beatrice Alemagna
Clar que la vaig trobar molt a faltar, però tenir l'agenda plena ajuda a passar ràpid el temps i tenia molt clar que volia aprofitar cada minut. Per anar a perdre el temps no deixo a la petita tantes hores!
Així que va anar tot molt bé fins que, amb nervis a la panxa i una gran emoció, vaig anar a buscar-la a guarderia. Feia dos dies sencers que no ens veiem: jo tenia unes ganes boges d'abraçar-la! Quan em va veure sí que va venir corrents cap a mi (com quasi sempre) i li vaig poder donar un petó. Però al cap d'un minut (o menys) ja se m'escapava dels braços i volia caminar soleta. I al sortir de la guarderia el seu màxim interès era anar als baldadors.
Vaja, com un dia normal!!
Per una banda, doncs, estic contenta perquè veig que es fa gran i no depèn tant de mi. Per l'altra, però, una mica de tristesa al veure que ja no sóc imprescindible.... (almenys no per a passar dos dies).
En arribar a casa, va dinar i quan la vaig portar a fer la migdiada va dir: "popa!". Jo no estava segura de si tindria encara llet, no m'havia notat els pits gens plens. Però ella va agafar-se a la primera i pel que sembla sí que va tenir la seva ració. Tot igual.
Així que puc marxar ben tranquil.la perquè la petita ha estat molt ben cuidada! Tot i la part de tristesa, he de dir que em sento contenta de veure que té més gent a part de mi al voltant amb la que se sent segura (pare, padrins, guarderia) i que ha estat feliç.
Imatge de Beatrice Alemagna
que be que tot hagi sortit be!!!! la meva filla no crec que ho pogués aguantar...si inclús a la tarda li demana "tetita" al seu pare!!!!
ResponEliminatots els nens son molt més capaços que els adults de soportar les petites absencies. Pensem que som imprescindibles, ens agrada sentir-nos lligats i reclamats, però també queixar-nos de no tenir temps per nosaltres. Has fet molt be experimentant la llibertat per un parell de dies. També t'ha servit per adonar-te que les persones no es pertanyen, que per molt petites que siguin tenen control propi i que ningú necessita a ningú per viure. La teva filla t'ha ensenyat molt, aprofita-ho.
ResponEliminaUna abraçada
Veus que bé! Visca!
ResponEliminaDe vegades tenim més angoixa les mares que els nens per deixar-los un temps. A certes edats ja accepten millor la separació i ens sorprenen gratament.
ResponEliminaJo estic amb algunes de les opinions anteriors i és que, generalment, ho passem pitjor nosaltres que ells!
ResponEliminaSí, i el fet que ella no variés massa les seves rutines també hi ha ajudat molt.
ResponEliminaRealment no ha estat gens traumàtic ni per ella ni per mi!