10 mesos (*)

10 mesos!

Ja tenim al nadó de casa convertit en un petit homenet! No para de moure's en tot el dia, va per tot arreu gatejant i es planta també sempre que vol. I puja escales. I comença a fer petits passos desplaçant-se quan està agafat a alguna taula o superfície! No s'està quiet.

I la seva interacció amb nosaltres va en augment, fent molts senyals amb les mans i també amb sons quan vol alguna cosa.

Aquí les novetats més rellevants:

- Alimentació: Menja de tot, a petits trossets o xafat amb la forquilla. Quan seu a taula observa tot el que hi ha als plats de tothom i comença a assenyalar allò que vol. A mi i a sa germana, que som els que ens té més a prop, si tardem massa en apropar-li el menjar, ens agafa el braç directament per agafar-ho ell de les nostres mans. És ràpid i precís quan vol alguna cosa! Li agrada tot molt: els iogurts, el pa amb tomata, el pernil dolç, les galetes, la carn, el peix, llegums... I segueix fent preses de pit quan vol, que són encara unes quantes vegades durant el dia i algunes durant la nit.

- Malaltia: Aquest mes ha estat malalt, amb molta febre i conjuntivitis. Pobret, ha estat els últims 10 dies gairebé amb un ull mig tancat a causa de la conjuntivitis! Bé, ha estat un virus que hem passat tots, un després de l'altre. Ha arribat a 39 de febre i, com que no hi ha manera que es prengui el paracetamol de manera oral (el vomita sempre), li hem hagut de posar supositoris.

- Son: Contínua dormint molt bé, quasi tota la nit seguida. Dos despertars i prou, i es queda adormit ràpid quan li dono popa. Durant el dia, normalment fa dues migdiades de no més d'una hora.

- Germans: Cada dia fan més coses junts. La germana gran sempre li vol donar coses de menjar, joguines si no en té cap a l'abast, el pentina... Hi està molt a sobre, amb tot lo bo i lo dolent que això comporta. Encara no m'atreveixo a deixar-los als dos sols fora del meu camp visual jugant ja que ella li fa unes abraçades tan efusives que em fan patir! "No l'atabalis tant" i "Deixa'l estar que li fas mal" són unes de les frases que he de repetir sovint quan estan junts.

- Dents: Ja té les dues de dalt del tot sortides, i suma quatre dents en total. Ha estat molt mossegador mentre li han sortit les de dalt, i jo tenia el braç ple de mossegades. Per sort, ja li  ha passat!

- Joc: A part de dir adéu amb la mà, ja sap aplaudir i fer l'indi, que són les novetats d'aquesta setmana. I hem començat a llegir-li alguns contes, i li agrada molt un de sons de vehicles de la Maisy Mouse que també va ser un dels primers que li vam llegir la petita.

I així estem, ell imparable i jo bastant esgotada d'anar darrere dels dos tot el dia! Ell està en una edat molt perillosa, i gatejant arriba a tot arreu molt ràpid, així que jo he d'estar amb estat d'alerta i amb els ulls ben atents tota l'estona! 

I tot ha arribat en una època de molta feina així que anem de bòlit. Però bé, intentant gaudir de cada moment. Que tots aquests mesos passen de pressa de pressa!

Set mesos (*)

Ja són set mesos! Ara sí que ja dic adéu al petit nadó de casa, ja que aquest mes ha fet encara més canvis que l'estan convertint en el nen que serà.

Per qüestions de pes i alçada, mai ha estat un nadó  menudet; però ara que es mou per tot arreu sí que ja no queda ni rastre de la  fragilitat dels primers mesos. Si jo ja sento nostàlgia quan veig nens recent nascuts!!!

Dels sis al set ha canviat moltíssim, ha entrat de ple a participar en tots els moments del dia a dia. Ja és un més, ja s'asseu a taula amb tots, té el seu espai del menjador (cada vegada més gran), ja ha agafat unes rutines i comença també a voler dir la seva, amb crits molt característics que han fet que a casa el comencem a conèixer amb el sobrenom de "velociraptor". Fins i tot la petita li diu així!!

I ara que ja menja d'altres aliments a part del pit (que còmode que era!!), que quan té son vol dormir al llit i no a qualsevol lloc com abans, i que ja em necessita no només al seu costat sinó participant activament amb ell... doncs ara sí que veig la feinada que suposa ser mare de dos! Intentar quadrar els horaris, que els dos es sentin atesos a la vegada... Molts dies m'agradaria poder multiplicar-me i m'entristeix el fet de no poder arribar a estar al 100% pels dos. Fins ara tot ho he pogut anar fent, però des que el petit ha fet sis mesos, sí que m'he sentit al límit en molts moments.

Però és el que hi ha.  A més, l'important és que cada cop podem jugar més tots junts:  el petit sent adoració per sa germana, no li treu la vista de sobre mentre ella juga i ella també el va a petonejar constantment. Aquest moments ho valen tot!

Alimentació: Ja vaig escriure que aquests primers mesos d'introducció dels aliments se'm fan molt pesats, ja que he d'estar vigilant molt el que li dono, s'acaba llençant molt menjar si li faig expressament per ell i al cap i a la fi  el que ell  vol és menjar-se el que tenim nosaltres al plat. Tot arribarà. De moment, anem trampejant amb els trossets i les papilles.

Lactància: Un cop superada la vaga de lactància de fa unes setmanes, tot torna a la normalitat. Però sí que ha modificat molt els horaris. Ara és un gran popador nocturn! Normal doncs que durant el dia no en prengui tant.

Moviment: No para quiet. Canviar-lo de roba és un turment, perquè no para de moure els peus i els braços. I tot i que encara no gateja de la manera ortodoxa sí que es mou per tot arreu arrosegant-se endarrere com un cranc. Ja no puc marxar tranquil.la si el deixo un moment al menjador per anar a fer qualsevol cosa, he d'estar pendent o endur-me'l perquè si no me'l puc trobar a l'altra punta de la sala.

Son: Migdiades molt curtes durant el dia, però a les 20.30 ja és a dormir i, tot i que amb despertars nocturns per popar, fins a les 8 del matí no es desperta.

Dents: Amb els sis mesos van aparèixer les dues dentetes de sota. I les de dalt les té molt inflamades. Veient la seva propensió a mossegar-me i posar-s'ho tot a la boca (sovint l'únic que li interessa de les menjades és agafar la cullera i mossegar-la), és possible que estiguin a punt de sortir.

Plagiocefalia: A la visita dels sis mesos el pediatre ja em va comentar que tot estava evolucionant molt bé. Se li nota molt poc, i segur que d'aquí uns mesos ja tindrà el capet rodó del tot!

Ara, a pels vuit!

Divendres literari

Avui tocava Divendres Musicals, però aquesta setmana ha estat especial per mi ja que tinc una novetat important: s'ha publicat el meu llibre! I això no passa cada dia.

Així que avui us parlaré d'aquest llibre, que acaba de sortir a la venda:

És el llibre que ha sorgit fruit de la tesi que vaig llegir el febrer de l'any passat. 

L'any 2012 feia broma de que era l'any dels meus tres "parts", que en ordre havien de ser els següents: la tesi, el nen i el llibre. Però com ja se sap, tot el tema de la publicació va molt lent i, tot i que jo vaig lliurar el manuscrit final pocs dies abans de parir, fins ara el llibre no ha vist la llum.

I n'estic molt contenta, tant de com ha quedat al final l'edició com de tenir aquest llibre a les mans. És una gran satisfacció.

Tal i com explico en més detall en el post al meu altre bloc ,  el llibre estudia sociològica i narrativament els àlbums fotogràfics familiars, per a saber-ne més sobre quin és el relat típic que expliquem sobre nosaltres mateixos a partir de les fotografies i per veure'n els canvis que s'han produït amb el pas dels anys.   

Per a fer la tesi vaig analitzar 25 àlbums familiars que molt generosament em van deixar familiars, amics i coneguts. I per fer el llibre, vaig analitzar-ne encara 20 més. Agraeixo una vegada més a les famílies haver-me deixat els àlbums, que és un objecte del que sé que costa de despendre's, encara que sigui durant poques setmanes. Al llibre final hi ha doncs moltes fotografies de persones molt estimades per mi, ja que algunes són del meu propi àlbum familiar o de gent molt pròxima i això encara fa aquest llibre més especial per mi.

Si teniu interès en comprar el llibre, es pot fer a través d'aquest link. I desprès estaré encantada de saber-ne la vostra opinió! 

El llibre també es presentarà el pròxim dia 12 de març a les 20.00 del vespre a l'IEI de Lleida. És una hora molt poc conciliadora i a la majoria us queda una mica lluny, però si sou de les terres de Ponent esteu convidats a assitir-hi!

Bon cap de setmana!

Aprofitant la baixa per maternitat

Ja fa setmanes que se m'ha acabat la baixa per maternitat, i vull fer una mica de balanç d'aquests mesos viscuts en exclusiva amb els meus petits. Sí, en plural, perquè de la baixa per maternitat del segon fill també se'n beneficia, i molt, el fill gran. Gràcies a no haver d'anar a treballar he pogut estar amb el meu petit les 24 hores del dia i a la vegada també he pogut ser una mare que està a la porta de l'escola per anar a buscar a la germaneta gran, matí i tarda. Això és un luxe, i l'he aprofitat molt. Al migdia hem dinat tots junts a casa i, tot i el caos que a vegades es formava (com fer dormir el nen si ella no para de parlar fort i demanar que jugui amb ella?!) ha estat molt bonic.

I poder gaudir de cuidar al meu nen dia i nit no té preu. Ja he explicat moltes vegades que és un nen molt tranquil, molt dolç, sempre riu i està content. Així que tot ha anat molt bé, recordaré aquests mesos com a molt feliços.

Jennifer Borton

 No he estat dins d'una bombolla apartada de la realitat com sí em va passar el primer cop, on tot era nou. Ara he gaudit d'estar amb el meu fill, aprofitant aquests moments que sé que són únics, però sense deixar de fer moltes coses ja sigui per seguir el ritme de la petita com   per continuar,  en la mesura del possible amb la meva carrera acadèmica.

Així que m'he endut el petit als cursos i congressos que puntualment i perquè jo volia he fet durant aquesta baixa per maternitat.

No és fàcil, hi ha molts moments en que he tingut la sensació de fer-ho tot a mitges, però si s'assumeix que s'arribarà fins allà on es pugui, doncs es poden anar fent coses. Jo he tingut la gran ajuda del meu pare, que m'ha acompanyat a molts cursos i congressos, facilitant-me el fet de poder seguir formant-me sense haver d'allunyar-me del petit, al que podia donar-li el pit quan em reclamava. Això no té preu! Des d'aquí vull donar-li les gràcies, una vegada més, per l'ajuda i suport en tot.

També he continuat fent francès, amb una professora particular un matí cada setmana. Vaig començar al setembre amb el nen que estava quasi tota l'estona a la popa o dormint i ara ja fem les classes mentre el nen dóna volteretes a la manta d'activitats! 

Sense oblidar que el nen va ser un espectador atent de tota la jornada de Pediatic i de d'altres jornades en que me l'he endut.

Amb aquest escrit vull dir que les mares, quan tenim els nens petits, no volem pas sempre baixar-nos del món i deixar de fer allò que ens interessa. El que no volem, almenys en el meu cas, és haver de separar-nos dels nostres fills per a fer-ho. I això és possible si d'una banda, tenim nens que ho permeten (amb la petita, que era més ploranera i poc dormidora no m'ho hagués ni plantejat) i si tenim ajuda per a fer-ho. Però també seria més fàcil si fos més visible en la societat veure mares amb fills petits que fan diverses activitats amb ells. Jo tenia certa reticència a anar a segons quins llocs amb el nen (pensava que molestaria, que la gent estaria incòmoda...) i realment m'he sorprès de lo bé que m'han tractat als congressos i reunions a les que he assistit  amb el petit.  Jo sempre intentava portar-lo ben alimentat per a que no em demanés popa aleshores i a punt per adormir-se.

No vull dir que sempre sigui possible endur-se el nen a tot arreu, però hi ha feines que ho permeten i tot i així no es fa. A mesura que passen els mesos i el nen té més mobilitat la cosa es complica una mica més, però de moment la meva experiència és molt positiva al respecte.

Ara, però, m'hauré d'acostumar a anar sola a treballar perquè no puc endur-me el nen a fer classes! Però me'l seguiré enduent a tots aquells llocs que pugui si l'alternativa és haver de deixar-lo massa hores sense mi.

8 mesos d'embaràs

Avui falta exactament 1 mes per a la data prevista de part, és a dir per a complir les 40 setmanes d'embaràs. Com que es pot parir en qualsevol moment entre la setmana 38 i la 42, això vol dir que entre dues setmanes i 1 mes i mig ja tindré el meu segon fill en braços!

Ja falta molt poquet!!

I jo ja ho tinc pràcticament tot a punt, sobretot del que ell necessitarà: ja tinc la bossa de l'hospital feta, tinc bolquers talla 0, tinc tot el set d'higiene personal tant seu com meu, la banyera, el bressol a punt (un altre dia explicaré com hem aconseguit transformar un bressol normal en un bressol sidecar), la banyera-canviador també, el cotxet ben net (la petita ja fa temps que va amb el McLaren), el Maxi-Cosi.... 

I també tinc un calaix de l'habitació de la petita ple de robeta de nen d'estiu de la talla 0 fins als 3 mesos, que m'han deixat tant el meu germà com una amiga. 

Ja fa moltes setmanes que em va agafar una molt precipitada "síndrome del niu", i des d'aleshores que ho he anat preparant tot, sense pressa però sense pausa.

De les meves coses, que també vull deixar el màxim enllestides, no vaig tan avançada. Tinc una llista amb tot el que he de fer o vull fer abans del part, i tot i que vaig fent, no sé si aconseguiré acabar-ho tot. De la feina ja he acabat de corregir els exàmens del curs, però em queda encara l'examen de recuperació del juliol (no s'acaba mai!). A vegades em col.lapso una mica perquè veig que potser a tot no podré arribar. Però, com que el cos és savi, cada vegada ho relativitzo més. Si puc acabar-ho tot, perfecte. Si no, doncs almenys lo més important sí que ho tinc a punt, que és tot el que fa referència al naixement.

També tinc ganes de senzillament asseure'm a esperar. Crec que és molt important, en certa manera en tinc la necessitat, el cos m'ho demana. Encara no ho he pogut fer del tot, tot i que aquesta setmana ja he començat a disposar de dies sencers per mi. I la veritat és que és molt gratificant poder dedicar-se únicament a "gestar", a concentrar-se en el que ha de venir,

Finals de juny també és una època de molts adéus, hi ha molta gent que no tornaré a veure fins al setembre (o més endavant, en el meu cas). I ja hi ha molts companys que s'acomiaden de mi desitjant-me que vagi tot molt bé i que tingui "una hora curta". Pensar que quan els torni a veure ja seré mare de dos em produeix una sensació d'alegria i nerviosisme molt gran!

I és que ja queda poquet, molt poquet! I cada vegada en tinc més ganes!!

Bona revetlla a tothom!

J'ai réussi!

  He aprovat 4rt de francès a l'EOI!!

Estic molt contenta i orgullosa perquè al llarg del curs no tenia gens clara aquesta "victòria final".

Normalment he tingut facilitat pels idiomes, m'agrada molt estudiar una llengua. Però aquest any he trobat grans dificultats, tant pel nivell exigit com per les circumstàncies personals en que em trobo.

Per començar, feia 2 anys que no feia francès. Vaig acabar 3r embarassada de la petita, i des d'aleshores no hi havia tornat. Així que aquest lapsus sense estudiar, acompanyat a més d'un gran nombre de sensacions i emocions noves com  les que aporta la maternitat, han fet que quan comencés de nou pràcticament no recordés res de les qüestions de gramàtica importants. No és que vulgui donar les culpes al fet de ser mare, però sí que he notat que he perdut molta memòria en aquest temps, molta més que si la parada de dos anys no hagués estat vinculada també amb la maternitat.

En segon lloc, ara  disposo de molt menys temps per estudiar. Ja vaig fer un gran esforç per trobar un horari que m'anés bé, però tenir temps a casa per a dedicar-m'hi ja era un altre tema, A la classe, era de les primeres en marxar, per poder arribar a temps a buscar a la petita. I un cop a casa, els llibres de francès no sortien ni del cotxe. Els deures els feia abans d'entrar i no sempre els portava fets.

Tot això unit a que hem tingut un tipus de professor que a mi m'agrada molt, ja que ha donat durant tot el curs molta importància a l'oral i a la lectura de llibres, però que no és l'ideal si el que necessita l'alumne es posar-se les piles en gramàtica. Ens demanava pocs exercicis, així que jo he anat posposant el fet d'estudiar...  Ho he anat posposant tant que vaig suspendre el primer i el segon trimestre. No era una nota molt baixa, però em faltava arribar al 6'5 exigit per aprovar.

I aquest últim trimestre, quan ja ho donava per perdut, ho he aconseguit! Per setmana santa em vaig plantejar deixar-ho estar. Sort que no m'agrada deixar les coses a mitges, i vaig pensar que, si més no, em seria útil sentir parlar francès durant 4 hores a la setmana. Però com es veu, la constància ha jugat al meu favor i al final he aprovat!

L'any vinent no continuaré fent cinquè. Ho deixo per d'aquí un parell d'anys més. A partir del juliol tindré d'altres prioritats més grans. Així que és possible que a cinquè em trobi una altra vegada amb els mateixos problemes, però de moment ja tinc quart al sac!

Una cosa més que esborro de la llista de coses pendents "a fer" abans del part!

Centrant-me en tot el que vindrà

Els primers sis mesos d'embaràs he estat molt enfeinada i, com que he tingut la sort de trobar-me bastant bé, he estat poc capficada en l'embaràs.  He tingut també molta energia i no he parat de fer coses.
Però ara, des de fa unes setmanes, sento una força centrípeta que em fa pensar i concentrar-me cada vegada més en el que ara és realment important, el nou fill que vindrà.
Aquest sentiment va començar al voltant de les 26 setmanes, just quan entrava al tercer trimestre d'embaràs. El cos és molt savi i suposo que és l'encarregat de transmetre a la mare allò que importa en cada moment!!
I ara jo ja començo a pensar més concretament en tot el que vindrà, en assumptes pràctics: en preparar el niu i en el part.
Respecte a la preparació del niu, la veritat és que tenim pràcticament tot el que ens fa falta. Al tenir l'experiència de la primera, també tinc més clar què és allò que realment necessitarà el meu fill i quines són les coses de les que puc prescindir.  A més, en principi no planifiquem grans canvis a la casa. Anirem fent sobre la marxa, a mesura que vagin sortint les necessitats.  Però, tot i que poques, sí que hi ha coses a fer!  I noto com tot allò que fins ara no era massa important, com per exemple saber on guardo certs objectes que em seran útils  o qui em pot deixar els que no tinc, ara em desvetllen a mitja nit i em fan sentir la urgència de tenir-ho tot organitzat.

També penso amb el part. La llevadora la setmana passada em va dir que a partir d'ara ja puc incorporar-me a les classes pre-part. Potser m'esperaré una mica, ja que per qüestions d'agenda m'anirà millor començar a finals de maig. Però no queda gaire! Tinc clar que pariré al mateix hospital on vaig tenir la petita, però m'agradaria fer-ho amb alguns canvis. Tinc ara la idea de que m'agradaria parir sense epidural (ja sé que després potser la demanaré a crits), i per això fa falta una mica de preparació i mentalització.

A la vegada, noto com començo a relativitzar tot allò extern al propi embaràs. La feina, els assumptes pendents que vull deixar enllestits, no són ja la única prioritat que tinc en aquest moment. Penso treballar fins a finals de juny, però prenent-me les coses amb més calma.

El segon fill, la presència del qual també noto ja molt tant en el volum de la panxa com en les puntadetes i moviments que m'acompanyen al llarg del dia, ha passat a ser el centre del meu interès! És un sentiment que em surt de dins, que em crida, i que em fa centrar-me en aquesta nova vida que aviat serà aquí!


Imatge de Mónica Calvo

Exprimint el temps que em queda d'embaràs

L'altre dia vaig tenir un sobresalt quan, fent números, vaig veure que em queden poc més de tres mesos d'embaràs! Que ràpid que m'han passat aquests sis primers mesos!!

I, tot i tenir ganes de que arribi el moment i tenir per fi al meu petit als braços, també vull gaudir al màxim d'aquest temps que queda. Tinc la sensació que he de fer tantes coses que no sé si donaré l'abast de fer-les abans de ser mare de nou!

Per començar, vull aprofitar al màxim aquest temps amb la meva petita. Ja no tornarà a ser més la filla en exclusiva i per tant vull assaborir molt tots els moments que passem juntes. Ja sé que el que vindrà serà millor, i vull que arribi, però també sé que el que tinc ara és únic. A més, tot coincideix amb una etapa en que la petita està exultant, super parladora, divertida, amb ganes d'entendre-ho tot, d'ajudar, de donar petons, de fer moltes coses soleta... Així que intento exprimir-ne fins l'última gota!

També vull que el temps passi a poc a poc perquè hi ha tantes coses que vull deixar enllestides i que he de preparar!! Tot i que per un segon fill no necessito ni la meitat de coses que per la primera, igualment sí que he d'ordenar calaixos, netejar alguns trastes i pensar com reconfigurarem les habitacions.

I també vull deixar enllestides i afilerades el màxim de coses de la feina. Quan estava embarassada de la petita, només feia classes, i això vol dir que un cop vaig deixar lligat allò que s'havia de fer, ja no em vaig preocupar per res més. Ara, en canvi, estic ficada en diversos projectes col.lectius i per tant tinc més la sensació que no podré desconnectar del tot durant la baixa per maternitat. Intentaré avançar el màxim de feina possible, però costarà més deixar-ho tot lligat.

I per últim també vull aprofitar molt aquests tres mesos per fer certes activitats que sé que estaré molt de temps sense fer, com anar al cinema o a sopar amb el meu home. Ara, deixar la petita a casa dels padrins no és cap problema, però quan n'hi hagi dos segurament la logística serà més complicada. A part de que, durant el primer any com a mínim, si tot va bé i li puc donar popa a a quest segon fill, no em voldré separar d'ell per aquest tipus de coses.
Igualment, també sóc conscient que es reduirà força el meu temps per llegir o mirar sèries. Ara la petita ja no depén tant de mi i puc llegir un llibre mentre ella juga a donar menjar a les nines. Però passarà un temps fins que pugui tornar a fer-ho.

Ah! I gaudir de l'embaràs, ja que no sé si en tornaré a viure cap altre. Em trobo molt bé ara, ja no tinc les nàusees del primer trimestre, i vull viure i ser conscient de tots els canvis del meu cos.

El temps és el que és i no podré allargar-lo. Però si la gent em pregunta si estic impacient per a que arribi el dia, penso que en part sí, però tampoc ho avançaria!

De bon rotllo

L'altre dia, al programa No me la puc treure del cap van parlar sobre les cançons "de bon rotllo", aquelles que aconsegueixen aixecar-te els ànims en un dia trist i que et fan sentir amb ganes de menjar-te el món.
Va sonar la de Eye of the tiger, que m'encanta, i des d'aleshores sóc jo la que no me la puc treure del cap...



A més, avui, després de bastants dies constipada m'he aixecat per fi amb energia i amb moltes ganes de fer coses! Així que em ve de gust escoltar aquest tipus de cançons.
Les altres que per mi també m'han inspirat sempre molta energia són aquestes:

Fame (és impossible sentir-la i no creure que en aquesta vida és pot aconseguir tot!)



i també aquesta, molt diferent de les anteriors, dels James, Laid, m'inspira molt bon rotllo:



I vosaltres, quines són les vostres cançons per menjar-vos el món?

4 dies sense ella

Vinc de passar quatre dies per Sevilla, on he participat en un Congrés.

Això fa un temps hagués estat una escapada perfecta, de la que només hauria vist la part positiva.
Però aquest any m'ha costat un gran esforç marxar, sobretot perquè tenia la "mala sort" d'haver de ser al Congrés just el primer dia i l'últim, fet que comportava quedar-me tres nits a Sevilla.
Quatre dies, doncs, sense la meva filla.

L'any passat vaig anar també a diversos Congressos, però la diferència era que si m'hi havia d'estar més d'un dia m'emportava la petita amb mi! No la volia deixar sobretot pel fet que encara popava i perquè era molt petita i no volia que estes tants dies sense mi, El meu pare m'acompanyava i es feia càrrec de la nena mentre jo estava ocupada.
Però aquesta vegada vaig decidir-me a anar-hi sola.
Primer de tot, perquè ella ja té unes rutines força marcades amb les que se sent segura. A la guarderia hi va molt contenta, durant les tardes, si jo no hi sóc, els padrins poden estar per ella i la resta del dia ja està amb el seu pare.
I en segon lloc, pensant en mi, és obvi que s'aprofita molt més un Congrés si s'està al cent per cent, sense intentar escapar-me cada dos per tres per estar amb la meva filla. Així que vaig decidir-me a marxar sola!

Podria dir que ha estat fàcil, però no és la veritat. L'he trobat moltíssim a faltar!! Tres nits són moltes, tot i que he parlat amb ella per telèfon, i l'he vist contenta. Segurament l'he trobat a faltar molt més jo a ella que ella a mi. De fet, l'any passat vaig marxar una nit fora i el títol del post que vaig escriure es diu "Dos dies sense mi". Aquest any, el títol ha canviat una mica, i ja sóc jo la que parlo del fet de no estar amb ella. És a dir, ja no em preocupa tant la seva subsistència del dia a dia sense mi pel que fa a l'alimentació i la son; sinó que el que més m'ha entristit és l'enyorament, el fet de no poder explicar-li un conte ni donar-li el petó de bona nit. Clar que allí he estat molt distreta, i he aprofitat al màxim el viatge (fent turisme i cures de son, sobretot!). Però ha estat dur.

I, a més, la Llei de Murphy ens ha acompanyat. Jo que havia deixat una gran logística preparada no havia pensat en una possibilitat....... que és posés malalta. Doncs sí, el primer dia de Congrés em truquen de la guarderia dient que havia vomitat i que l'havia d'anar a buscar! Sort dels padrins, i sort també que ella s'ha recuperat força aviat i ha estat en tot moment animada; però estar lluny de la petita i a més sabent que no està del tot fina, és encara més difícil!

Avui, al retrobar-nos de nou, m'ha fet un gran petó i jo he estat una bona estona "axuxant-la", però he de dir que ella aviat ha volgut jugar amb les seves coses i al cap de pocs minuts ja es comportava com si jo no hagués marxat pas a enlloc. Així que sembla que la prova ha estat superada fàcilment per ella, millor així!

Imatge de Brooke Dyer

Una mare doctora

Ahir vaig llegir la meva tesi doctoral!!

Ha estat un camí llarg, amb moments on tot ho veia molt negre i d'altres en que les coses es veien més clares. Per sort, he estat sempre envoltada de gent que m'ha animat moltíssim i m'han permès arribar fins al final, gràcies als ànims, l'ajuda prestada, el temps cedit per a dedicar-m'hi i el suport moral.

Ja fa uns mesos que la tesi estava acabada, la feina ja estava feta. Faltava, però, fer-ne la defensa, passar per aquest últim tràmit que tots els doctorands vivim amb una mica de por i nerviosisme. Però la veritat és que ho vaig gaudir molt. Estava relativament tranquil.la (els nervis van venir després, un cop havia acabat) i vaig poder viure conscientment tot el que anava succeint: la meva presentació a l'inici, les intervencions dels membres del tribunal, les preguntes, les meves respostes, la intervenció dels directors de la tesi.... i finalment la nota final, de la que n'estic molt contenta!
Bé, i no tot acaba aquí, ja que aquest dia es força complet i "toca" dinar amb els membres del tribunal. I desprès, la celebració amb la família.

Estic molt contenta i orgullosa d'haver arribat fins aquí! No tenia clar com acabaria tot aquest camí quan, ja fa cinc anys, vaig definir el tema de la tesi amb l'ajuda del meu director. Vaig treballar-hi dos anys de manera poc intensa, dedicant-m'hi només a estones. I no va ser fins fa tres anys, quan per fi m'hi vaig poder dedicar de manera constant quan realment he avançat en la investigació. Però no ha estat un camí recte, hi ha molts canvis d'enfocament, molts dubtes i també algunes parades, com els mesos en que vaig dedicar-me quasi en exclusiva a la meva filla.

La maternitat, però, en el meu cas, no m'ha fet retardar massa aquest camí. He de dir que he tingut la sort de poder fer la tesi en hores de feina, gràcies a un contracte d'investigació, i que segurament tot seria molt diferent si només hagués pogut dedicar-me a la tesi en hores extres a la feina, i des de casa. Aleshores tot es complica més.
Clar que he fet feina des de casa, també, sobretot en la recta final. Però és un esforç que he fet de bon grat. Des que sóc mare, prioritzo molt més les coses importants i quan disposava d'estones el cap de setmana per mi, ja fos perquè algú cuidava de la nena o aprofitant els moments de la seva migdiada, aquestes estones em condien moltíssim!! No perdia gens el temps, vaja. Em concentrava força ràpid i estava pel que havia d'estar, potser perquè sabia que sent mare d'aquests moments n'hi ha pocs i no es poden malgastar.

I també s'ha donat la circumstància que he llegit la tesi estant embarassada. Moltes dones que conec m'han fet saber que elles també estaven esperant un fill quan van llegir al tesi. Suposo que és normal, ja que després de la feina feta, d'una fita important aconseguida, moltes dones pensem que és un bon moment per ser mares. I com que la lectura sempre es fa uns mesos després de la finalització total de la tesi, doncs no és estrany que moltes dones la llegim amb una panxeta que comença a ser prominent.
A mi em va donar força tranquil·litat llegir en aquest estat, en certa manera notava que no estava "sola davant del perill"!! I també és bo per relativitzar les coses, per no posar-se nerviós en excés, perquè tot i que sí, la lectura és molt important, hi ha d'altres coses també importants (més) que estant passant en les nostres vides en aquell moment. A mi em va donar serenitat!

Així que ja sóc doctora i m'uneixo al club de les meves "colegues" la Mirashka i l'Anna!!

Aniversari

Espero que us agradi la cançó, a mi em fa feliç escoltar-la avui, que és el meu dia!

Molt bon any 2012 i que tingueu una nit màgica!! Jo, a pesar dels anys que fa que celebro un any nou, no puc evitar posar-me nerviosa uns minuts abans de les 12...

1r trimestre de P2

Avui ha estat l'últim dia de guarderia d'aquest any.

No n'he parlat gaire aquests últims mesos, perquè tot ha anat molt bé. N'estic molt contenta, tant de la seva mestra com de les activitats què fan.
El treball en racons els hi funciona molt bé, i en una reunió que vam fer ens van dir que a la petita el racó que més li agrada és el de les nines, i que es passa l'estona vestint-les i posant-les a dormir.

Ahir van fer una cantada de Nadales oberta als pares, amb els nens vestits de pastorets, i em va agradar molt veure-la tan participativa i fent coreografies amb la resta de nens de la classe. Era el primer cop que la veia així, ja que l'any passat encara era massa petita per a recordar-se dels ballets assajats. Ahir en canvi, va fer un molt bon paper, ja que ballava igual que balla a casa, sense vergonya i gaudint de l'espectacle. Va ser emocionant!!

El vestit de pastoreta el vam improvisar amb el que teníem i no era el millor de la guarderia, tot s'ha de dir. La resta de nens semblaven tots pastorets professionals, però la petita feia molt goig també.

I avui ens han donat tots els dibuixos que han fet aquest primer trimestre, gargots de diferents colors que tindran el seu lloc a les parets de casa durant una bona temporada!

Per cert, jo també he acabat amb nota aquest trimestre de l'any......he acabat la tesi!!! Després de quasi quatre anys de feina, ja tinc la tesi impresa a les mans!! El tribunal també està decidit i ara nomès falta trobar la data de lectura, que segurament serà al febrer o març vinent!
On no he tret tan bona nota és a 4rt de francès... però aixo ho solucionaré després de festes. No es pot estar en tot!!

L'efecte "stranger in the train"

Hi ha un fenomen que experts en l'anàlisi d'Internet com a mitjà de comunicació com Weinberg o McKenna qualifiquen com "The stranger in the train effect", a través del qual s'explica l’auge dels blogs personals, dels photoblogs i d'altres pàgines on els usuaris difonen contingut molt personal a complets estranys.
Actualment, per exemple, no ens limitem a mostrar les fotografies personals només als nostres familiars, sinó que ens exhibim davant de persones a les que només coneixem a través de la xarxa. I l’anonimat real o la sensació d’aquest que tenim quan difonem aquestes imatges personals fa que mostrem parts de la nostra vida que mai haurien format part dels tradicionals àlbums de fotografia, ja que contenen dades molt més íntimes de les que mostraríem als nostres familiars.

Trobo molt encertat el nom donat a aquest fenomen, i m'ha fet reflexionar al voltant del concepte de "l'altre" que tinc quan escric un post.

M'he adonat que quan escric no ho faig mai pensant en una única persona, sinó en moltes de possibles i és probable que això faci que al final potser tot sigui massa vague.

1.- D'una banda escric pensant en les persones que no conec de res , és a dir, pensant en ningú en concret. Segurament si aquest fos l'únic "altre" amb qui pensés, escriuria amb molta més llibertat i opinaria sobre molts altres temes.

2.- En escriure, inconscientment també tinc al cap a les mares blogueres a les que conec virtualment (i a algunes també físicament) i és possible que aquest pensament em faci pensar ja en certes reaccions a l'hora d'escriure i em fa obviar també molts preliminars perquè totes tenim ja molt coneixement previ de nosaltres mateixes.

3.- D'altra banda quan escric també penso en els amics i familiars que llegeixen el meu bloc i que segurament fan que em sigui més difícil parlar amb la llibertat amb la que parlaria si tingués com a lectors nomès complets desconeguts.

4.- Escric també pensant en el meu jo futur, quan d'aquí molts anys la nostàlgia em porti a revisar els meus anys de mare primerenca.

5.- I escric també per la meva filla quan sigui gran, per a que pugui tenir les vivències dels seus primers anys ben recopilades. Tot i que no sé que en pensarà ella d'aquest bloc, potser no li agradarà que l'hagi escrit, mai se sap!Com veieu, tinc tantes opcions al cap, que quan he llegit sobre la teoria de "l'estrany del tren" he pensat que seria una bona idea apropiar-me'l per tenir-lo al cap mentre escric. M'agrada pensar que estic explicant tot això a una persona a la que acabo de conèixer en un tren i m'inspira confiança.

A aquest estrany avui li explicaria que estic contenta tot i estar una mica malalta, que hem celebrat l'aniversari de la petita en família. Ha rebut un munt de regals (unes botes d'aigua, un impermeable, un paraigües, un tricicle, un puzle i dos contes!!) i que i ha agradat molt portar una corona de cartró tot el dia.

I vosaltres amb qui penseu quan escriviu un post? Què li explicaríeu avui?

Imatge de Benjamin West Clinedinst

Amb ganes de setembre!

Per fi ja som al setembre! No sé si algunes de vosaltres esteu amb plena ressaca post-vacacional, però jo estic ben contenta de que s'apropi el retorn a la rutina.

Ser mare full-time és realment esgotador i jo estic rendida. I amb ganes de començar a treballar i que la petita comenci a la guarderia.

Em tocarà esperar encara uns dies, perquè ella no comença fins el dia 12. Jo començo abans i això vol dir que aquestes setmanes que em queden seran difícils, per compaginar horaris i anar-nos adaptant-nos de mica en mica a no estar tot el dia juntes.
Hem fet moltes coses aquest estiu i ens ho hem passat molt bé, però ara porto uns dies bastant durs. La nena està incansable, tot el dia amunt i avall.
I no només estic cansada físicament. Últimament, ella està també més irritable i molt demandant. Suposo que també nota el cansament i la calor.

I crec que comença a fer-se gran i vol prendre ella soleta decisions de les que després no se'n surt, i es frustra i s'enfada molt. A vegades porta tot el camí des de la botiga a casa demanant a llàgrima viva que vol una pera. Arribem a casa i quan li he pelat, resulta que ara vol una poma. Si li demano si vol aigua abans d'anar a dormir, em diu que no. Un cop sembla que s'està adormint, em demana aigua quatre vegades. O la nina. O ara resulta que és l'altra nina la que vol. I vinga a plorar. I jo acabo dels nervis moltes vegades.

Sembla que estem en una fase on tot li sembla malament, haurem de tenir paciència!!
Com dic, espero que el retorn a la rutina hi ajudi una mica. Crec que part del problema és el trencament d'horaris que portem, les migdiades llarguíssimes, anar a dormir més tard i l'anarquia pròpia de les vacances.
Bona reentré a tothom!

La regla durant la lactància

Ara que ja fa uns quants mesos que torno a tenir la regla, després d'estar nou mesos d'embaràs sense i quinze més per l'amenorrea causada per la lactància, he de dir que sí que he notat alguns canvis.

Per la xarxa, no trobo gaire informació sobre la lactància més enllà de l'any, i encara menys sobre els possibles canvis en la menstruació que aquest fet pot ocasionar.
Es parla de que els primers cicles un cop et ve la regla poden ser anovulatoris, de les irregularitats i dels possibles canvis en el sabor de la llet.
El meu cas no és ben bé així,

- Regularitat: Els primers dos cicles van ser molt llargs. Però ara ja n'he tingut alguns de molt regulars, de llibre, cada 28 dies. I això que jo, abans de l'embaràs, era de cicles més llargs, al voltant dels 35 dies.

- Durada: La durada és igual que abans, uns cinc dies en total. En aquest aspecte no he notat canvis. Ni tampoc en la quantitat.

- Dolor: No tinc grans dolors menstruals, com tampoc tenia abans, però sí algunes molèsties. Però no són precisament les típiques als ovaris dies abans de que em vingui la regla, sinó que el que noto és un dolor (tipus malestar) als mugrons quan li dono el pit a la nena a partir de la segona fase del cicle, després de la ovulació. Ella, pel que sembla, no nota cap canvi ni en la quantitat ni en el gust de la llet. Quan m'ha de venir la regla, el dia abans més o menys, aquest dolor desapareix.

- Consciència del cicle: Aquest últim fet m'ha fet ser més conscient del meu cicle menstrual i m'ajuda a conèixer millor el meu cos. Sincerament, des que he sigut mare ja no veig la regla com aquella mena "d'enemiga" que et visita cada més, sinó que ho veig tot com un fet natural de la nostra naturalesa femenina. Ara veig des d'una altra perspectiva tot aquest procés, i m'agrada ser conscient dels canvis físics i emocionals que comporta la preparació que fa el nostre cos cada mes per a concebre vida o per a l'expulsió de l'òvul no fecundat. Us recomano molt que llegiu l'entrada que la Violeta va fer fa poc al seu bloc sobre aquest tema, perquè expressa d'una manera molt maca tot aquest concepte, de que les dones som cícliques i que aquest fet ens defineix. Jo m'hi vaig sentir molt identificada.

No sé si tot plegat anirà canviant segons la freqüència de les preses de pit o si aquesta regularitat durarà. De fet, ara ja fa temps que faig només dues preses consolidades (migdia i nit), tot i que sovint en cau alguna també a mitja nit.

Imatge de Junko Mizuno

Premi: Me gusta tu mentalidad

Des del bloc Pequeña Budda Islandesa m'han fet arribar aquest premi! Moltes gràcies!!! M'agrada molt la imatge que hi va associada (feta pel seu marit artista) i aquest qüestionari:

1.Una canción que te emocione y la razón.
Show must go on dels Queen i So this is Christmas del John Lennon és fàcil que em facin plorar. I aquelles que em transporten a d'altres moments com Sometimes de James (que és un bitllet directe al pub on anàvem sempre), o Pictures of you dels Cure, que m'escoltava moltes vegades.

2. País donde te gustaría vivir si pudieras elegir y por que.
M'agrada viure aquí, crec que trobaria a faltar moltes coses si anés a viure en un altre país. Ara bé, tinc ganes de visitar-ne molts!

3.Como te describirías en 5 adjetivos.
Tímida (tot i que cada cop menys), observadora, puntual, curiosa, nostàlgica.

4. Alguna vez alguien te contó como sería tu futuro?
Doncs sí, una vegada em van tirar les cartes. Va fer-ho una coneguda meva que s'hi dedica professionalment. Penso que més que endevinar el futur (que és poc probable, al meu parer), l'interessant de la qüestió és el divertiment que comporta estar parlant sobre coses importants de tu mateix i com una altra persona se n'imagina la resolució.

5. Un objeto importante para ti y por que.
Per lo de nostàlgica, coses que em recorden el meu passat: fotografies, diaris, llibretes de notes on apuntava coses.... Tot això em sabria molt greu que es perdés!

6. Tu perfume preferido.
Durant un temps va ser-ho Flower de Kenzo. Ara també m'agrada molt un que es diu Presence d'un femme de MontBlanc. Però no me'n fico quasi mai. Avui me'n posaré!

7. De donde crees que viene la suerte?

Penso que sí que existeix, és qüestió d'atzar, però que també pots fer molt per provocar-la. Hi ha una frase de Voltaire que m'agrada molt que diu: "Suerte es lo que sucede cuando la preparación y la oportunidad se encuentran y fusionan."

I aquest cop passo el premi a alguns blocs que també m'agrada visitar i que us recomano molt!...

Primers passos... un bloc que he descobert fa molt poquet i que ens explica les aventures de la seva filla!
Flor de pell... també recent descobert! Em sento molt identificada en totes les seves reflexions!
Educando a cuatro ... per veure com tenir quatre fills no sempre significa deixar enrere les teves aficions i fer un munt de coses!
Crea momentos .... creativitat il·limitada! Un munt d'idees que espero aplicar quan arribi el moment!
L'emoció violeta ... ens explica la manera de criar els seus dos fills amb respecte i seguint l'instint que a vegades sembla que hem perdut!
La princesa del guisante ... un bloc on les coses quotidianes prenen un caire de conte!
La invasió twin.... també recent descobert! Ens explica les aventures d'una mare de dos!

Estar per ella és estar per ella

He de confessar que just abans de tenir vacances tenia una mica de pànic a l'hora de pensar que tornaria a passar tot el dia sola amb la petita, cosa que no feia des que ella era molt petiteta (tret del cap de setmana, que no compta).
D'una banda em feia molta il.lusió per tot lo bó que això comporta, però com que sóc molt realista també veia la part més fosca de l'assumpte, com l'esgotament, el poc temps per mi i el munt d'idees que hauria d'anar tenint per a fer el dia amè i agradable.

Doncs bé, ara que hi sóc de ple he de dir que no és tant com m'imaginava!! Ens ho passem molt bé i passa el dia volant! Intento sempre fer moltes coses: quedar-se a casa seria un desquiciament absolut per les dues.
Al matí el passem bé entre que ens aixequem tard, esmorzem com unes reines, miro els blocs mentre ella volta pel menjador distraient-se sola a estones, anem a comprar, passem per la biblioteca, preparem el dinar...
I a les tardes, tenim dos dies piscina i els altres quedem amb amigues o amb les cosinetes.
Vaja, que fent coses el dia passa ràpid i estem les dues contentes.
Tot i això, he de reconèixer que hi ha alguns moments de desesperació per part meva, d'aquells en que espero amb candeletes que el meu home torni de la feina. Sobretot m'agafen aquests moments quan tinc intenció de fer alguna cosa i no puc fer-la. Hi ha vegades que la veig absorta en algun joc i penso, ara escriure un post, o llegiré una mica, o miraré en calma la guia turística de les vacances.... Però no, quasi mai funciona. És a dir, que quan s'està per ella, s'està per ella. La resta de les meves coses, han d'esperar, sobretot les que requereixen una mica de concentració. Puc començar-les però no acabar-les. I hi ha dies que ho accepto més bé que d'altres, perquè estar pensant en que vols fer una cosa i no poder-la fer és lo pitjor.
Així que ja he descobert que per a estar bé amb ella no he de pretendre voler fer res més que estar per ella: és la manera de que tot vagi bé.
Assumit això, la resta va com una seda. Sort que he avançat molt en la tesi aquestes ultimes setmanes i ara em ve de gust no fer res!

Imatge de Thierry Hyynh

Meme de llibres

Aquí va una meme de llibres aprofitant la línia temàtica de l'última entrada!

1. Quin llibre no t'has pogut acabar? Quasi sempre intento acabar-los tots. Però ara, amb menys temps, tinc menys paciència i n'he deixat algun a mitges del que ja no recordo ni el títol.

2. Quin clàssic de la literatura no t'has llegit i no penses llegir mai? No m'he llegit el Quijote (el meu any, a BUP, no tocava). Però potser algun dia, mai se sap!

3. Quin és un dels primers llibres que recordes haver llegit? D'adolescent, els del Vaixell de Vapor. Recordo un que es deia "Estimada Susie, estimat Paul" i els de l'Anastasia Krupnik!

4. De quin autor t'has llegit tots els llibres que ha escrit? Amelie Nothomb, Paul Auster, Murakami (menys l'últim), Juan Jose Millás, John Irving.

5. Quin llibre vas regalar l'últim Sant Jordi? I quin et van regalar o et vas comprar?
Un de tècnic de meteorologia. Jo, el de Fantasmes de Barcelona.

6.-Quin llibre t'agradaria rellegir?
Els russos que em vaig llegir en una assignatura d'Humanitats que vaig agafar com a optativa a la carrera. Aleshores potser no els vaig apreciar prou. Per dir-ne un, Ana Karenina, de Tolstoi.

7.- Cita una frase d'un llibre que recordis especialment.
""Pero es precisamente el débil quien tiene que ser fuerte y saber marcharse cuando el fuerte es demasiado débil para ser capaz de hacer daño al débil." A veure si endevineu de quin llibre és!

8.- Què utilitzes com a punt de llibre?
Tinc especial estima per unes tires de proves de algunes fotografies de quan vaig fer un curs de revelat analògic de foto. I també els típics punts de propaganda.

9.- On compres els llibres?
En llibreries. De Barcelona m'agrada la Laie. Ara torno a agafar-ne a la biblioteca, com quan era adolescent. I també m'agraden els de segona mà: no em perdo la Fira de Llibres d'Ocasió que fan a Barcelona cap a l'octubre!

10.-Recomana tres llibres!
El palacio de la luna de Paul Auster
La soledad era esto de Millás

Estupor y temblores de l'Amélie Nothomb

Passo aquest meme a totes les que em vau comentar el post anterior, així sabré més sobre els vostres gustos i sobre els llibres que em vau recomanar!!!

- Mirashka de Hi veig doble- Anna de lamama- Mi vida con un vegano
- Sílvia de Crònica d'una recerca
- Ester de Vivències d'una mare- Sol Solet
- Mamamoderna
-Euphorbia

Popa?

Fa dies que volia parlar sobre com va la lactància, després de comentar en l'últim post sobre el tema la meva intenció de deixar de donar-li a demanda i limitar una mica les dosis.

Potser semblarà una mica incongruent que, d'una banda, estigui a favor de la lactància perllongada i que, d'altra banda, em sentís incòmoda quan la nena em demanava popa cada dos per tres.

Però, com vaig dir, no m'agradaven les situacions que es creaven, com per exemple que cada cop que anàvem a fer un cafè o a visitar a algú, el primer que havia de fer quasi abans de saludar era donar-li el pit a la petita que insistentment se'm tirava a sobre i repetia incansable la paraula màgica. Potser es tractava d'una fase que hagués passat, una traca final de les que parla l'Alba Padró al seu blog, però jo no vaig tenir paciència.

I penso que vaig prendre la decisió encertada, tant per ella com per mi. Bé, parlar per ella és una mica agosarat, però crec que és així. Ara gaudeix més quan anem a un lloc nou i la vergonya momentània del principi la passa amagada entre les meves cames en lloc d'entre les meves popes. I després ja es dedica a jugar tranquil.lament. I jo, clar, estic molt més còmoda.

Ara té 18 mesos i la lactància a demanda ja va tenir el seu temps, molt llarg.

Li dono exclusivament per dormir i en alguns moments molt excepcionals durant el dia si passa alguna cosa (per exemple, si es fa mal o li posen una vacuna). Per tant, li dono dues vegades al dia: per dormir la migdiada i per dormir a la nit. Cada vegada una popa diferent.

Però com que hi ha dies que es queda a dinar a la guarderia (i dorm allí) i hi ha nits que arribo tard i la posa a dormir son pare (sense popa), comença a haver dies en que fa només una presa, o cap. I a vegades hi ha una popa en concret que fa molt que no li dono, intento alternar-ho bé, però a vegades se m'oblida. Arran d'això pateixo una mica que se m'acabi la llet d'un dels pits, sé que hi ha dones que els hi passa i continuen la lactància amb una sola popa, tot i que em sembla una mica estrany.

I també començo a tenir sentiments contradictoris sobre el tema, ja que penso que potser aviat arribarà el dia en que no me'n demanarà més. Jo ara quan la porto al llit sempre li acabo donant, però espero que sigui ella la que m'ho demana. I cada cop ho fa més tard i amb menys insistència. Això sí, encara no perdona.

Però, per molt greu que em sàpiga, penso que és llei de vida. Gaudeixo de poder donar-li encara i espero acceptar-ho bé el dia que s'acabi.

En resum, que la restricció que vaig fer penso que va ser positiva. No va costar gens distraure-la quan me'n demanava durant el dia, simplement durant uns dies havia de tenir més recursos i idees per jugar. Encara ara hi ha alguns moments que em mira i em diu "popa?", amb un interrogant i cara d'espera. Ja sap que no n'hi toca durant el dia, però a vegades pregunta per si de cas. Però si li dic que no, que després de sopar, no insisteix massa. I si li dic que sí, que és l'hora d'anar a dormir i que li donaré popa, fa un gran somriure que m'encanta i intento assaborir al màxim.

I així estem.