El cotxet més lluent de tots

Una vegada, mentre intentava explicar-li al meu pare com s'ho havia de fer per a recòneixer el cotxet de la meva filla d'entre tots els que hi hauria a la guarderia, ell em va dir:

"Tranquil.la, miraré quin és el que fa menys goig de tots, i segur que serà el vostre!".
Ho va dir rient, però no li faltava pas raó.
No és que estigui brut (bé, una mica sí) ni que sigui especialment vell, però quan el compares amb els altres sempre hi surt perdent. Els altres sempre fan més goig.
No sé com s'ho fan! Jo quan arribo a casa  en l'últim que penso és amb treure brillo al cotxet. L'únic que faig, quan és necessari, és treure les molles de pa que hi ha a la funda, sempre a l'últim moment i ja amb la nena als braços.
A part de la netedat, hi ha el tema de l'ornamentació. Normalment els altres estan personalitzats amb ninotets aquí i allà i amb una bossa ben xula i ben equipada amb tot el que fa falta per sobreviure en el dia a dia. El nostre està tal i com venia de fàbrica. De ninotets n'hi vaig penjar un al principi, però la petita no li feia gens de cas. Quan sortim al carrer, ja té tots els estímuls que vol. El vaig haver de treure mort de fàstic.
Sobre la bossa de mà, també la portava sempre al principi. Però ara ja no. Perquè acabava sent nomes això, una bossa. Mai pensava a ficar-hi els bolquers ni les botelles d'aigua. No sóc una mare que porti tot un arsenal de coses quan marxem. Al bolso hi tinc quasi sempre de tot, i més a mà. Bé, no sempre...i així em va: a vegades no tinc bolquers quan els necessito.
I per últim hi ha la safata de baix del cotxet, que en el meu cas sí que està el màxim d'aprofitada! Quin servei més útil que em fa quan vaig de compres!. Com a conseqüència, és possible que sempre hi hagi algun tiquet de compra perdut o algun paperot que m'han donat.
Vaja, que ja es veu que el meu cotxet era la Ventafocs dels cotxets de la guarderia. Però això s'ha acabat. Almenys per una temporada! Avui m'hi he ficat i he deixat el cotxet més lluent que una patena!

Imatge d'una Barbie

Premi!

La Sandra de ¡Anda, si es mamá! m'ha donat un premi. Bé, de fet és el segon que em dona, és un sol! Aquest premi consisteix en dir set coses sobre tu:

1. M'agrada el cinema, quasi tot. Però m'adormo amb les pelis fantàstiques i les d'acció.
2. M'agrada llegir, des de Haruki Murakami a Stephen King.
3. M'agrada fer esport i sobretot anar en bici, tot i el poc temps que ara hi dedico.
4. M'agrada viatjar, tot i que encara em falten fer molts dels viatges que desitjo.
5. M'agrada mirar sèries com The Bing Bang Theory, Six Feet Under, House o Dexter.
6. M'agrada Gran Hermano, ho confesso. He estat seguidora de totes les edicions.
7. M'agraden els gelats d'Straciatella.


...i en atorgar aquest premi a 10 blocs més. Fins ara, en els premis que m'havien donat, havia trencat jo la cadena. No sabia massa què fer-ne. Però avui sí que el vull donar, potser no pel nom concret que té aquest premi, sinó com a manera d'agrair la companyia que em fan tots aquests blocs, companys de camí, i als que ja considero com de la família:

1. Som pares. Perquè va ser un dels primers blocs que vaig llegir quan estava embarassada i començava a investigar per la blogosfera.
2. Pipa o popa: Perquè va ser un dels primers blocs que vaig seguir i perquè m'agraden les seves idees sobre la criança.
3. El petit calaix: Perquè explica de manera molt propera les emocions de ser mare de dos.
4. Hi veig doble: Per a tenir una petita idea de com s'organitza una mare de bessones i per saber què pensa sobre la maternitat i més temes.
5. Oposicions a pares: Perquè explica d'una manera molt divertida el procés que van viure uns pares per aconseguir el seu embaràs.
6. Crònica d'una recerca: Per com explica el seu dia a dia amb el petit.
7. La mama vaca: Per la fantàstica divulgació sobre temes de maternitat i per la manera en que està escrit.
8. Planeta Clàudia: Perquè mai saps el que et trobaràs quan obres un nou post seu, sempre et sorprèn i normalment et dibuixa un somriure!
9. La mama. Ja el té, ho sé. (ara el tindràs per partida doble!!) M'encanta el seu bloc, és una petita perla.
10. Kira permanyer. (També el tindràs per duplicat!) Perquè descriu amb un humor molt irònic situacions en els que tots ens trobem.

Felicitats a tots!

Exantema sobtat (2)

Quan a la tardor la petita va tenir l'exantema sobtat, (que va donar per 1, 2 i 3 post) no em pensava pas que pogués tenir una segona part.
Mentre aquesta setmana li han anat apareixent els símptomes jo em negava a creure que es tractava del mateix (no pot ser!, pensava).
Va tenir unes dècimes de febre el dilluns al matí. Ho vaig relacionar amb la sortida dels dos queixals que fa dies que batallen per trencar la geniva. Ella no s'ha queixat mai de les dents, però pensava que el cas del queixals era diferent.
Dimarts més dècimes durant el dia, i a la nit arribant a 38,3. Aquí ja em vaig preocupar una mica, tot i que el seu aspecte extern era molt bo: energètica, juganera i menjadora com sempre.
Ahir continuava tenint dècimes durant el dia i em vaig fixar com començaven a aparèixer petits granets a la panxa i al coll.
Tot el quadre idèntic al de l'altra vegada.
El pediatre m'ha dit que ara ja no és contagiós, per tant que fem vida normal. No és la reproducció del mateix virus que va tenir al novembre (anomenat la sisena malaltia), ja que un cop es passa ja no es torna a agafar. Es tracta d'algun altre virus que es manifesta igual: tres dies de febre sense causa aparent, i al desaparèixer la febre, surten els granets al cos.

En un altre ordre de coses, he aprofitat per preguntar-li sobre la notícia apareguda respecte a l'administració de paracetamol (Apiretal) i ibuprofèn (Dalsy) en els nens. La nova norma i també el pediatre diuen que no cal fer baixar la febre dels nens si aquests semblen trobar-se bé. Em sembla molt coherent, ja que a vegades es dóna mèdicament als nens de forma preventiva i no cal exposar-los als fàrmacs si ells no ho necessiten.

Jocs fets a casa

Com que els nens es cansen sovint dels jocs i no es qüestió de tenir tota la varietat de joguines existents a casa, una bona solució és fabricar-los nosaltres! Us diré una sèrie de joguines fetes a mà que a nosaltres ens han donat bon resultat. I si en sabeu més, les podem compartir!

- El llibre fet a mida del que us vaig parlar fa un temps. Ara també n'hi he fet un de més senzill a partir d'un àlbum de fotografies d'aquests on les fotos es fiquen dins d'una mena de bossetes. Té l'avantatge que es poden anar canviant i afegint-ne de noves. Ara hi he col.locat fotos de nadons fent coses (traient la llengua, amagant-se, menjant..) i ella els imita.

- Una guardiola amb monedes a dins com a sonall.

- Reciclar pots de diverses mides per a que ells els puguin apilar, col.locar uns dins dels altres. També serveixen els vasos de plàstic.

- Ampolles d'aigua decorades amb gomets o pintades i objectes que facin soroll a dins.

- Fer un tren a partir de caixes de sabates. Només cal fer un foradet per lligar-les entre sí i passar-hi un cordill, fent que en sobri una mica pel davant per a que el puguin arrossegar.

- I la panera dels tresors! Tot i que ara ja no hi juga, va donar molt de sí!

D'aquests jocs fets a casa també se'n cansen, clar, però almenys no sap tant greu! I quan són més grans inclòs ens poden ajudar a fer-los!

Preguntes sense resposta

- Per què a vegades es desperta només sentint-nos respirar i d'altres ni aixecant la persiana i cridant-la pel nom s'immuta?

- Per què el dia que he fet el dinar més bo té tan poca gana?

-Per què el dia que estem fora i es fa la gran cagada, embrutant-se tot el bodi, és el dia que no porto recanvis al bolso?

- Per què quan està tranquil.leta jugant tota sola i decideixo que aprofitaré per parlar per telèfon, just quan començo la conversa ella es posa a plorar i reclama la meva atenció completa?

- Per què quan decideixo marxar d'un lloc (cafeteria, casa d'amics..) perquè la nena no aconsegueix adormir-se al cotxet i fa estona que plora desconsolada, just quan giro la cantonada ja s'ha adormit?

- Per què els dies que porta xandall mai surten imprevistos que la fan embrutar, i en canvi quan li he posat un vestidet té l'ocasió de rebolcar-se tot el dia per terra?

- Per què hi ha dones pel carrer que insisteixen en que li he de ficar llacets al cap quan és visible que té molt poc cabell?

- Per què el dia que la petita decideix parar-se a jugar amb el nen més impol·lut de la guarderia, fill de la mare més repipi, és el dia que va més despentinada, s'ha embrutat més la roba i li penja un moc?

- Per què el dia que ve de visita la persona que dóna més consells del món (sense demanar-los-hi) és el dia que la meva filla té una gran rabieta, es nega a menjar-se el berenar o tira totes les joguines per terra?

- Per què hi ha gent que troba normal que un nen de mesos mengi gusanitos tot sol directament de la bossa i es sorprèn tant quan veuen que menja macarrons sencers del seu plat?

- Per què es considera sacrificat donar el pit si et permet estar sis mesos sense haver de pensar en preparar biberons o papilles a unes hores determinades?

- Per què hi ha tants llibres, revistes i pediatres que insisteixen en que has de marxar de l'habitació del nen abans de que aquest s'adormi?

-Per què els padrins sempre volen donar de menjar als nens, normalment coses prohibides, i des dels primers mesos?

- Per què els nens es fiquen malalts els cap de setmana?

(continuarà...)

Dos dies sense mi

El dimarts a la nit vaig dormir tota la nit d'una tirada i em vaig despertar quan va sonar el despertador. Feia molt de temps que això no passava!

La causa és que dormia en un hotel, a molts quilòmetres de distància de casa meva. Era la primera nit que dormia sense la meva petita i la veritat és que tot va anar molt bé. Jo vaig aprofitar molt el temps: el Congrés al que vaig participar va ser molt interessant, vaig aprofitar per a llegir molt durant el viatge, cura de son a la nit...
Clar que la vaig trobar molt a faltar, però tenir l'agenda plena ajuda a passar ràpid el temps i tenia molt clar que volia aprofitar cada minut. Per anar a perdre el temps no deixo a la petita tantes hores!
Així que va anar tot molt bé fins que, amb nervis a la panxa i una gran emoció, vaig anar a buscar-la a guarderia. Feia dos dies sencers que no ens veiem: jo tenia unes ganes boges d'abraçar-la! Quan em va veure sí que va venir corrents cap a mi (com quasi sempre) i li vaig poder donar un petó. Però al cap d'un minut (o menys) ja se m'escapava dels braços i volia caminar soleta. I al sortir de la guarderia el seu màxim interès era anar als baldadors.
Vaja, com un dia normal!!
Per una banda, doncs, estic contenta perquè veig que es fa gran i no depèn tant de mi. Per l'altra, però, una mica de tristesa al veure que ja no sóc imprescindible.... (almenys no per a passar dos dies).
En arribar a casa, va dinar i quan la vaig portar a fer la migdiada va dir: "popa!". Jo no estava segura de si tindria encara llet, no m'havia notat els pits gens plens. Però ella va agafar-se a la primera i pel que sembla sí que va tenir la seva ració. Tot igual.
Així que puc marxar ben tranquil.la perquè la petita ha estat molt ben cuidada! Tot i la part de tristesa, he de dir que em sento contenta de veure que té més gent a part de mi al voltant amb la que se sent segura (pare, padrins, guarderia) i que ha estat feliç.

Imatge de Beatrice Alemagna

La meva padrina

Arran de les mirades a la criança del passat que fa el blog de lamama, he anat preguntant a la meva padrina com era el seu dia a dia en la criança dels seus cinc fills. Tots nens i nascuts en un període de dotze anys.

I així és com va viure l'embaràs i l'alletament una dona d'un petit poble del pla de Lleida fa seixanta anys:

1.- L'embaràs. Va tenir el primer fill amb 19 anys, i l'últim amb 31. Aleshores no es feien cap tipus de control. Segons m'ha dit, sabia que estava embarassada quan la gent li deia que feia molt goig, ja que "li sentava molt bé el criar". Per saber la data prevista de part, contaven diferent que nosaltres: ella contava vuit mesos endavant tenint en compte el dia que havia de venir-li la regla.

2.- L'alletament. A tots els fills els hi va donar popa durant uns 14 mesos, menys al petit, al que "només" li va donar onze. Els hi donava a demanda. Entre l'embaràs del primer fill i el meu pare, diu que "no se li van assecar els pits" ja que va quedar-se embarassada de nou sense haver tingut la regla.
Ella sempre tenia molta llet, i just uns cinc mesos després del naixement del meu pare va morir una dona de part al poble. La meva padrina es va anar a oferir per a alletar al nen i li va fer de dida un mes i mig. Durant el dia anava a casa del nen cada tres hores per a donar-li a mamar i, a la nit, quan el nen plorava, li portaven a casa. Així doncs, el meu pare té un germà de llet.
El problema va ser que al cap de poc temps d'alletar als dos nens, a la meva padrina se li va "cascar" un pit. Tenia una part d'un pit molt dur i febres molt altes, no es podia aixecar del llit. Es col.locava draps d'aigua calenta però ni així li marxava. Al final, el metge del poble li va obrir el pit amb un bisturí, al viu. Només d'imaginar-m'ho ja tremolo! Quines solucions més bèsties tenien abans per les mastitis! El pit se li va recuperar, va poder seguir alletant, però ella es va notar que ja mai més va tenir tanta llet com en l'altre pit.
Tot i això, ella sempre m'ha parlat molt bé del fet de donar el pit. Diu que la llet de la mare és la millor i sempre em fica com a exemple el fet que estar criat al pit va ser el que va curar al meu pare quan de petit es va posar molt malalt a causa d'una al·lèrgia a una vacuna. El metge, en anar-lo a veure, li va preguntar: "com està criat, al pit o al biberó'?" Quan la meva padrina li va dir que al pit, va dir: "així potser el salvarem". Però per a que us feu a la idea de lo malament que estava el meu pare, el metge, al marxar, li va dir a una de les tietes: "quan jo arribi al final del carrer, aquest nen serà mort". Sortosament estava molt equivocat!!

3.- El "destete". Tot i ser tan defensora de l'alletament, aquesta és la mateixa padrina que em diu que la petita "ja és massa gran per popar". Quan li pregunto com ho va fer ella per a deslletar-los, diu que quan creia que havia arribat el moment, durant el dia era molt fàcil ja que els distreia amb qualsevol cosa "els hi deia que se m'havia menjat la popa el gat". I a la nit, quan es despertaven, feia anar a una de les tietes a calmar-los. Ploraven unes dues nits, i després ja no pensaven més amb la popa. El cas del fill petit és diferent. Una vegada quan popava li va fer una forta mossegada i ella va fer un crit que segons sembla va espantar tant al nen que ja no va voler popar més. "Ni que intentés donar-li el pit a les fosques, no el volia". Però quan van ser deslletats, ja tots eren suficientment grans per menjar el que hi havia a taula o el que feien exprés per ells, com les papilles fetes amb llet i farina de casa torrada.

Avui en dia, tenir cinc fills en tant poc temps ens suposaria un gran daltabaix. Abans, tot s'anava fent. Hi havia moltes mans en una casa per ajudar, tot s'aprofitava d'un fill a un altre, el temps era més pausat... D'altres temps!!