Exprimint el temps que em queda d'embaràs

L'altre dia vaig tenir un sobresalt quan, fent números, vaig veure que em queden poc més de tres mesos d'embaràs! Que ràpid que m'han passat aquests sis primers mesos!!

I, tot i tenir ganes de que arribi el moment i tenir per fi al meu petit als braços, també vull gaudir al màxim d'aquest temps que queda. Tinc la sensació que he de fer tantes coses que no sé si donaré l'abast de fer-les abans de ser mare de nou!

Per començar, vull aprofitar al màxim aquest temps amb la meva petita. Ja no tornarà a ser més la filla en exclusiva i per tant vull assaborir molt tots els moments que passem juntes. Ja sé que el que vindrà serà millor, i vull que arribi, però també sé que el que tinc ara és únic. A més, tot coincideix amb una etapa en que la petita està exultant, super parladora, divertida, amb ganes d'entendre-ho tot, d'ajudar, de donar petons, de fer moltes coses soleta... Així que intento exprimir-ne fins l'última gota!

També vull que el temps passi a poc a poc perquè hi ha tantes coses que vull deixar enllestides i que he de preparar!! Tot i que per un segon fill no necessito ni la meitat de coses que per la primera, igualment sí que he d'ordenar calaixos, netejar alguns trastes i pensar com reconfigurarem les habitacions.

I també vull deixar enllestides i afilerades el màxim de coses de la feina. Quan estava embarassada de la petita, només feia classes, i això vol dir que un cop vaig deixar lligat allò que s'havia de fer, ja no em vaig preocupar per res més. Ara, en canvi, estic ficada en diversos projectes col.lectius i per tant tinc més la sensació que no podré desconnectar del tot durant la baixa per maternitat. Intentaré avançar el màxim de feina possible, però costarà més deixar-ho tot lligat.

I per últim també vull aprofitar molt aquests tres mesos per fer certes activitats que sé que estaré molt de temps sense fer, com anar al cinema o a sopar amb el meu home. Ara, deixar la petita a casa dels padrins no és cap problema, però quan n'hi hagi dos segurament la logística serà més complicada. A part de que, durant el primer any com a mínim, si tot va bé i li puc donar popa a a quest segon fill, no em voldré separar d'ell per aquest tipus de coses.
Igualment, també sóc conscient que es reduirà força el meu temps per llegir o mirar sèries. Ara la petita ja no depén tant de mi i puc llegir un llibre mentre ella juga a donar menjar a les nines. Però passarà un temps fins que pugui tornar a fer-ho.

Ah! I gaudir de l'embaràs, ja que no sé si en tornaré a viure cap altre. Em trobo molt bé ara, ja no tinc les nàusees del primer trimestre, i vull viure i ser conscient de tots els canvis del meu cos.

El temps és el que és i no podré allargar-lo. Però si la gent em pregunta si estic impacient per a que arribi el dia, penso que en part sí, però tampoc ho avançaria!

Va de cangurs

Durant el primer any no vam deixar mai a la nena per anar a sopar fora. No en tenia cap necessitat ni cap ganes. Si algun cop hi havia un sopar al que volíem anar, ens l'emportàvem i la fèiem dormir al cotxet. Però deixar-la amb un cangur no entrava als meus plans perquè jo era la primera que m'hagués enyorat!
Ara bé, quan ja era més gran vaig haver de passar algunes nits fora per temes de feina i, tot i que ella era molt popa-dependent per a dormir, el meu home va aconseguir fer-la dormir sense mi sense grans problemes.
I arrel d'aquestes bones experiències ens vam anar sentint confiats per a deixar-la algun dia amb els padrins. I hem practicant totes les modalitats possibles!

1. Com que va a dormir aviat i els sopars normalment són tard, el que m'agrada més és portar-la a casa els padrins i fer-la dormir jo allí. És la manera de que ella no noti massa el canvi. Llavors els padrins es queden al càrrec però la seva única feina és atendre-la si es desperta, cosa que ara no passa quasi mai durant la primera part de la nit.

2.- Si això no és possible, la deixem allà desperta i són ells els que la fan dormir. Per una part és més còmode perquè no em dóna tanta feina a mi, però per l'altra suposa que els hi dono un munt d'instruccions minucioses sobre el que ha de sopar i l'hora que l'han de posar a dormir (tot i que després, com tots els padrins, fan el que volen!).

I un cop sortim del sopar, també hi ha les tres opcions:

1. Deixar la petita fins l'endemà a dormir a casa dels padrins. La que a priori sembla la més lògica, però la que menys hem practicat. A mi m'agrada tenir-la quan em desperto!

2. Quedar-nos nosaltres a dormir a casa dels padrins. Si el sopar és al poble del meu pare, el que millor ens va és dormir tots allí amb la petita. Així no cal fer tants quilometres i podem estar per ella si es desperta durant la segona part de la nit. I l'endemà el padrí s'encarrega de donar-li l'esmorzar mentre nosaltres dormim una mica més!

3. I el que també hem fet varies vegades, sobretot si els cangurs eren els padrins que viuen al poble, és el que en diem "operació segrest". Un cop acabat el sopar, passem a buscar la petita que dorm i ens l'emportem cap a casa. Normalment no es desperta o si ho fa, ràpid torna a agafar el son. Lo del segrest ho diem perquè sempre ens l'emportem embolicada amb una manta i fem broma de que si algú ens veu entrar i sortir tan ràpid d'una casa amb la nena als braços podria sospitar!

4.- L'opció de que els cangurs vinguin a casa nostra també em sembla molt bé, al meu parer és la ideal. Però l'hem practicat poc, no sé perquè. Per alguna cosa o altra, sempre ens ha anat més bé l'altra opció. Potser perquè així no ens cal estar pendents de l'hora de tornada.

El que sí que he de dir és que sempre que l'he deixat ha anat tot super bé i ha dormit més seguit que mai (o això em diuen!). Aquest estiu estem abusant bastant dels cangurs! Portàvem més d'un any fent vida bastant reclosa i ara estem sortint bastant a sopar. I la veritat, ens va molt bé!
Així que avui ens en anem de soparet!

Estar per ella és estar per ella

He de confessar que just abans de tenir vacances tenia una mica de pànic a l'hora de pensar que tornaria a passar tot el dia sola amb la petita, cosa que no feia des que ella era molt petiteta (tret del cap de setmana, que no compta).
D'una banda em feia molta il.lusió per tot lo bó que això comporta, però com que sóc molt realista també veia la part més fosca de l'assumpte, com l'esgotament, el poc temps per mi i el munt d'idees que hauria d'anar tenint per a fer el dia amè i agradable.

Doncs bé, ara que hi sóc de ple he de dir que no és tant com m'imaginava!! Ens ho passem molt bé i passa el dia volant! Intento sempre fer moltes coses: quedar-se a casa seria un desquiciament absolut per les dues.
Al matí el passem bé entre que ens aixequem tard, esmorzem com unes reines, miro els blocs mentre ella volta pel menjador distraient-se sola a estones, anem a comprar, passem per la biblioteca, preparem el dinar...
I a les tardes, tenim dos dies piscina i els altres quedem amb amigues o amb les cosinetes.
Vaja, que fent coses el dia passa ràpid i estem les dues contentes.
Tot i això, he de reconèixer que hi ha alguns moments de desesperació per part meva, d'aquells en que espero amb candeletes que el meu home torni de la feina. Sobretot m'agafen aquests moments quan tinc intenció de fer alguna cosa i no puc fer-la. Hi ha vegades que la veig absorta en algun joc i penso, ara escriure un post, o llegiré una mica, o miraré en calma la guia turística de les vacances.... Però no, quasi mai funciona. És a dir, que quan s'està per ella, s'està per ella. La resta de les meves coses, han d'esperar, sobretot les que requereixen una mica de concentració. Puc començar-les però no acabar-les. I hi ha dies que ho accepto més bé que d'altres, perquè estar pensant en que vols fer una cosa i no poder-la fer és lo pitjor.
Així que ja he descobert que per a estar bé amb ella no he de pretendre voler fer res més que estar per ella: és la manera de que tot vagi bé.
Assumit això, la resta va com una seda. Sort que he avançat molt en la tesi aquestes ultimes setmanes i ara em ve de gust no fer res!

Imatge de Thierry Hyynh

Restringint la popa

Jo pensava que el tema de la lactància, al passar els mesos, s'aniria reduint de forma natural. Però no ho estic notant així en el meu cas.
Està clar que si jo no hi sóc, la petita no té cap necessitat de popa. Ni se'n recorda. Però si estic amb ella, per exemple, tot el mati, en pot demanar perfectament unes quatre vegades. I em costa molt. si estic sola, distreure-la o intentar que no en prengui tanta.
M'agrada poder donar-li encara el pit i m'agradaria que durés encara uns mesos més, però aquesta demanda tan alta durant el dia em fa replantejar la situació.
Ja fa un temps que no em sento còmoda sabent que en qualsevol moment em demanarà popa. Sobretot quan estem fora de casa. Perquè, a més, normalment, quan arribem a un lloc nou, ja sigui casa dels padrins o una trobada amb amics, el primer que fa és demanar-me'n. Suposo que es deu sentir insegura i donant-li el pit es calma i després ja està molt més tranquil.la i contenta. Si intento distreure-la per no haver-li de donar, a vegades funciona durant una estona, però després em torna a demanar de forma insistent.
D'altra banda, a vegades sóc jo la que provoca aquesta dependència, ja que si està molt enfadada, o s'ha fet mal, o no hi ha manera de que es calmi si té una rabieta, a vegades li ofereixo la popa. Però no m'agrada fer-ho, perquè penso que ha de començar a entendre que no tot es soluciona d'aquesta manera. A més, situacions d'aquestes es poden donar moltes vegades durant el dia.

Per tant, he decidit carregar-me de valor (perquè intueixo que no serà fàcil) i intentar reduir-li les dosis de popa durant el dia, sobretot fora de casa. M'agradaria aconseguir donar-li només per anar a dormir la migdiada i a la nit. I en alguns casos d'aquells en que durant el dia està en una dinàmica negativa i donar-li la popa, lluny d'adormir-la, té la funció de "poció màgica", deixant-la extasiada i amb les piles carregades. (Sempre m'ha sorprès aquesta doble funció contrària de la popa).
Vaja, que m'agradaria que ara no fos a demanda seva sinó a demanda meva! No sé si podrà ser! Falta posar-ho en pràctica. A veure que en pensa la "·sòcia".

Imatge de Harold Edgerton

Popa?

Fa dies que volia parlar sobre com va la lactància, després de comentar en l'últim post sobre el tema la meva intenció de deixar de donar-li a demanda i limitar una mica les dosis.

Potser semblarà una mica incongruent que, d'una banda, estigui a favor de la lactància perllongada i que, d'altra banda, em sentís incòmoda quan la nena em demanava popa cada dos per tres.

Però, com vaig dir, no m'agradaven les situacions que es creaven, com per exemple que cada cop que anàvem a fer un cafè o a visitar a algú, el primer que havia de fer quasi abans de saludar era donar-li el pit a la petita que insistentment se'm tirava a sobre i repetia incansable la paraula màgica. Potser es tractava d'una fase que hagués passat, una traca final de les que parla l'Alba Padró al seu blog, però jo no vaig tenir paciència.

I penso que vaig prendre la decisió encertada, tant per ella com per mi. Bé, parlar per ella és una mica agosarat, però crec que és així. Ara gaudeix més quan anem a un lloc nou i la vergonya momentània del principi la passa amagada entre les meves cames en lloc d'entre les meves popes. I després ja es dedica a jugar tranquil.lament. I jo, clar, estic molt més còmoda.

Ara té 18 mesos i la lactància a demanda ja va tenir el seu temps, molt llarg.

Li dono exclusivament per dormir i en alguns moments molt excepcionals durant el dia si passa alguna cosa (per exemple, si es fa mal o li posen una vacuna). Per tant, li dono dues vegades al dia: per dormir la migdiada i per dormir a la nit. Cada vegada una popa diferent.

Però com que hi ha dies que es queda a dinar a la guarderia (i dorm allí) i hi ha nits que arribo tard i la posa a dormir son pare (sense popa), comença a haver dies en que fa només una presa, o cap. I a vegades hi ha una popa en concret que fa molt que no li dono, intento alternar-ho bé, però a vegades se m'oblida. Arran d'això pateixo una mica que se m'acabi la llet d'un dels pits, sé que hi ha dones que els hi passa i continuen la lactància amb una sola popa, tot i que em sembla una mica estrany.

I també començo a tenir sentiments contradictoris sobre el tema, ja que penso que potser aviat arribarà el dia en que no me'n demanarà més. Jo ara quan la porto al llit sempre li acabo donant, però espero que sigui ella la que m'ho demana. I cada cop ho fa més tard i amb menys insistència. Això sí, encara no perdona.

Però, per molt greu que em sàpiga, penso que és llei de vida. Gaudeixo de poder donar-li encara i espero acceptar-ho bé el dia que s'acabi.

En resum, que la restricció que vaig fer penso que va ser positiva. No va costar gens distraure-la quan me'n demanava durant el dia, simplement durant uns dies havia de tenir més recursos i idees per jugar. Encara ara hi ha alguns moments que em mira i em diu "popa?", amb un interrogant i cara d'espera. Ja sap que no n'hi toca durant el dia, però a vegades pregunta per si de cas. Però si li dic que no, que després de sopar, no insisteix massa. I si li dic que sí, que és l'hora d'anar a dormir i que li donaré popa, fa un gran somriure que m'encanta i intento assaborir al màxim.

I així estem.

El món des de 80 centímetres

Tot i que la petita va començar a caminar als onze mesos, fa poc que comencem a aventurar-nos que camini pel carrer distàncies considerables.

Fins ara, la seva experiència caminadora es limitava als espais de casa, distàncies curtes pel carrer, espais públics tancats.... Però des de fa unes setmanes sortim a caminar una estona les dues juntes sense cotxet. O quan tornem de la guarderia, quan estem relativament a prop de casa, la trec del cotxet i a caminar s'ha dit!
A ella li encanta. Una de les primeres coses que fa quan veu que té tanta via lliure per explorar és picar de mans fent un gran somriure. Per ella deu suposar una experiència molt estimulant poder anar caminant sola. Quan fem el passeig per la nostra illa de cases, podem estar ben bé 3/4 d'hora caminant, a tot arreu es para i explora. Normalment no vol agafar-se a la meva maneta, només en contades ocasions.
En la nostra ruta sempre dedica una bona estona a:

1.- Pujar i baixar de les voreres. Són un repte gran. Cau en moltes ocasions, però quan ho supera, està molt orgullosa.

2.- Tocar les bústies de les cases, picant com si fossin un tambor.

3.- Parar-nos a les entrades de cada casa. Són un gran entreteniment. Primer s'hi asseu com si fos una cadira, després hi puja...

4.- Les tapes metàl.liques de l'aigua i de la llum que hi ha a terra també se les mira una bona estona.

5.- Ja es coneix els objectes decoratius interessants de les cases del veïnat. Uns tenen un nan d'aquest de jardí al que sempre anem a saludar. D'altres, uns testos amb forma d'animalets.

6.- Parar-nos a saludar a tots els bup-bup que ens trobem. I això que a mi normalment em fan por!

7.- Tocar les reixes, analitzar els relleus de la paret, observar detingudament elements als quals jo no els hi sé veure l'interès.

I així passem l'estona. El món des de la seva altura em fa fixar en coses en les quals normalment no hi paro atenció. Clar que també n'hi ha de negatives: ara veig molt més les burilles i les caques de gos, n'està ple!

I un tema que em fa patir molt són els cotxes. Per sort a la zona on visc no hi ha gaire trànsit, però em preocupa molt que pugui patir cap accident. Ara, més que mai, no li hem de treure els ulls de sobre. I començar a ensenyar-li que sempre es camina per la vorera i que ens hem d'aturar als semàfors!

Imatge de Arielmac

Els nens es mereixen un ¡hola!

Fa poc em queixava una mica de l'excés d'efusivitat d'algunes salutacions. Doncs el cap de setmana vaig viure el revers de la moneda.
A la meva filla li agraden molt els nens (bé, així escrit sona una mica malament!). Des de sempre, quan veu nens de la seva mida o una mica més grans que ella, va corrents a veure'ls.
Per tant, quan anem pel carrer o estem en un restaurant, interactuo una mica amb els altres pares. Res de l'altre món, lo típic: jo li dic a la meva filla que li digui hola al nen, la mare del nen li diu que si li vol donar la maneta...
La majoria de vegades són converses breus, que duren lo poc que dura l'estona en que els nens es "saluden". I no he tingut mai cap problema.
Però l'altre dia en un restaurant em vaig sentir molt incomoda. Nosaltres estàvem tots tres, i a la taula del costat dues parelles amb un total de quatre fills (un que encara era nadó, i els altres entre 1 i 4 anys). La nostra filla va estar dinant amb nosaltres, però, com és normal, al cap d'una estona va voler baixar. Voltava d'aquí cap allà i, s'atansava a la taula on estaven els altres nens. Els nens se la miraven i la tocaven. Jo tota l'estona veia el que feia la meva filla, i em vaig adonar que els altres pares ni tan sols se la van mirar.
No passa res, no hi ha cap obligació. Però ni tan sols quan els seus fills baixaven de la cadira i jugaven una estoneta amb la meva filla li van preguntar res. Jo, quan els nens estaven més aprop de la nostra taula que de la seva, li vaig preguntar a una nena com es deia. No em va contestar perquè segurament encara no sabia parlar, però els pares, que em van sentir, tampoc van dir res. L'únic que feien era mirar de reüll.
Caram, vaig pensar. Això ja és ser activament antipàtic. Perquè a vegades porta més feina ignorar a la gent que dir un hola una vegada i prou. I que quedi clar que els sentia parlar català, que no eren estrangers!
I així vam estar tota l'estona; els nens donaven voltes pel nostre voltant, però l'única mare que parlava amb ells era jo. Ella no parava de parlar a la seva manera i fer carícies als nens, i ells també jugaven amb ella. D'altra banda, procurava que la petita no molestés gaire, i quan estaven fora del meu camp visual m'aixecava per veure que tot anés bé. Ells només es dirigien als seus fills i semblava realment com si no la veiessin, a la meva filla. Era tan descarat que en alguns moments se m'escapava el riure al contemplar la desídia dels pares.
Finalment, al marxar, com fem sempre, vam dir adéu. Jo ho vaig dir bastant fort i la meva filla els hi feia adéu amb la mà als nens. Doncs ni un simple adéu va sortir dels seus llavis, i tampoc dels seus fills.
A mi m'és igual que no em saludin, ja m'he creuat amb molta gent antipàtica al llarg de la vida. Però em va saber greu per la petita, que devia trobar estrany que no li diguessin adéu
No sé si és que no trobaven la meva filla prou digna o si directament eren poc comunicatius! No m'havia passat mai.

Imatge de Helen Dardik

Les salutacions intimidatories

Segurament que a tots ens ha passat que, al trobar-nos algun conegut pel carrer o quan venen familiars a fer-nos una visita, el primer que fan és abalançar-se cap al nadó. Normalment, de bones maneres. Però a vegades allò sembla un abordatge.
Com si el fet de tractar amb nens permetés a la gent saltar-se totes les normes mínimes del respecte i la confiança. No és només que a mi com a mare ja ni em miren, sinó que es saluden amb la meva filla com si fossin amics de l'ànima. Sovint és veure-la i agafar-la en braços, donar-li petons d'aquells que deixen sense alè i sense donar temps de que la petita pugui ni mirar per saber qui és, dir: "que no em coneixes? que no em vols dir res? que no em fas guapo/a?, que no em fas una petarrufa?".
Una intimidació en tota regla. Sembla que els hi estiguin fent un interrogatori policial de tercer grau. Pobres nens! No hi ha dret!
Ho fan sobretot les persones grans i són més exigents respecte el cerimonial que esperen de la meva criatura com menys es coneixen o més temps fa que no es veuen.
I a més, no els hi donen el benefici del dubte. No pregunten si s'acaba d'aixecar de dormir, o si estava a punt de menjar, o si volia ser agafat... Jo he vist fins i tot com hi ha gent que li agafa la mà a la meva filla i obliguen a que faci "guapa" a la cara d'una persona.
La reacció més lògica i normal d'un nen petit en aquests casos és plorar. Doncs els "assetjadors" de nens ni així es donen per al·ludits. Llavors em passen a mi la pilota: "Què li passa?, com és que no em coneix? abans era més simpàtica, abans volia anar amb tothom, sí que està emmarada....."
Clar, si aquest abans es refereix a quan tenia sis mesos, doncs no és que volgués anar amb tothom, simplement és que encara no tenia mesures per defensar-se!
No entenc com hi ha gent que tracta als nens d'aquesta manera! I més encara que ho facin de bona voluntat, justament, per a demostrar-los-hi carinyo.
Si ens tractessin així a nosaltres ens sentiríem molt malament, no ho aguantaríem. I la llàstima és que aquestes salutacions tan exigents i exagerades no és l'únic que se'ls hi fa als nens aprofitant-se de la seva inferioritat.
Ser petit té moltes coses bones, normalment la gent et tracta entre coto fluix. Però de tant en tant els pobres han de passar per aquests mal tràngols que, tot i que m'agradaria estalviar-los-hi, no sé mai com evitar!

Imatge de Amy Schwartz

Una tarda al cine

El dissabte a la tarda, després de dinar i aprofitant que la petita havia dormit una bona migdiada, vam anar al cinema! Fa temps que tenia moltes ganes d'anar-hi, després d'un any sense posar els peus en cap sala i sense veure cap pel.lícula sencera.
Abans hi anàvem molt, però ara és difícil trobar una estona per concentrar-se en una pel.lícula, ni que sigui mirant-la a casa. Les sèries ens van millor perquè són més curtes i no sap tan greu si s'han de deixar a mitges.
Vam veure "Stone", escollida pels actors que surten i, sobretot, per que era la que més bé ens anava d'horari: les quatre de la tarda. Crec que mai abans havia anat al cine en aquesta sessió. Però és una hora ideal: la petita ja ha fet la migdiada (així està contenta i receptiva), els padrins només cal que li donin el berenar, i nosaltres arribem a una hora prudent per poder gaudir d'ella una estona abans de l'hora del sopar.
La pel.lícula no va estar malament, tot i que la història és bastant dispersa i no s'acaba de saber molt bé què és el que et volen explicar. Però jo m'ho vaig passar molt bé. El que tenia era ganes de seure durant dues hores i submergir-me en una pel.lícula, crec que qualsevol m'hagués agradat.
Quan vam tornar, la petita estava molt contenta. I els padrins també.
Segurament ho repetirem!

Fer coses

Des de que la meva filla té la seva pròpia mobilitat, és a dir des de que va començar a gatejar, hem d'estar tot el dia fent coses.

És impossible estar-se tot un matí o tota una tarda a casa tancades. La sola perspectiva d'un dia sense poder sortir ja és desencoratjadora!
Bé, sí que és possible, però crec que llavors has de ser una mare-orquestra i incansable, i saber buscar jocs de qualsevol cosa. Jo ja ho intento: estem una estona llegint contes, després escoltem música, després mirem estanteries, després juguem als seus jocs, després obrim calaixos..., però aviat arriba el moment en que es cansa, plora i entra en un cercle negatiu.
En canvi, si tenim alguna cosa a fer tot canvia.
Com que estic amb ella totes les tardes, procuro sempre de tenir alguna cosa a a fer fora de casa, passar una estona al parc, anar al súper ( anar a la cadireta del carret de la compra li agrada molt!), trobar-nos amb amigues que també tenen nens, anar a veure els padrins.. Quan sortim ella s'ho passa la mar de bé, no plora gens, no cal que estiguem les dos enganxadíssimes tota l'estona i passen les hores volant.
Ara em preocupa una mica que el fred de l'hivern i les poques hores de sol que hi haurà a partir d'ara segurament ens canviaran una mica aquesta rutina. Hauré de treure noves idees! S'accepten suggerències!

Imatge de Claire Robertson

Llibre a mida

Aquest cap de setmana en el qual la petita ha estat malalta hem estat tot el dia a casa. I a més, amb la nena dormint quasi tota l'estona. Això ens ha deixat bastant temps per a dedicar-nos a nosaltres, mirar sèries (sóc seguidora d'unes quantes), llegir, ordenar....

I aquests dies tan casolans també han servit per fer manualitats: li hem fet un llibre personalitzat, que recomano molt de fer!
Es tracta de crear una història feta a mida per a ells, amb les coses que fan en el seu dia a dia, per exemple. Tenia moltes revistes de maternitat i puericultura, on he trobat moltes imatges xules: nens menjant, objectes, la classe d'una guarderia, un nen dormint, popant, jugant... I ho hem anat enganxant. Entremig, hem ficat textures diferents fetes amb roba, paper d'alumini, paper d'embolicar...
Nosaltres vam gaudir molt fent-lo, i a ella li ha agradat molt. S'ha de veure si l'èxit continua passats els primers dies, però crec que pot ser molt divertit i alhora educatiu en aprendre els noms de les seves activitats quotidianes.
Us animo a fer-lo!
A més, és molt fàcil! Només cal una llibreta amb pàgines de cartolina i moltes revistes per retallar fotografies.
També he vist que hi ha gent que ho fa amb fotografies del seu propi fill, de la casa i de la família. Crec que també pot estar bé, més endavant ho provaré.

Ja són aquí...

El segon dia de portar-la a la guarderia, la petita ja es va despertar amb un moc penjant del nas.
No li vaig donar gaire importància perquè durant el dia la cosa no va anar a més.
Però el cap de setmana el virus s'ha manifestat obertament. El divendres a la nit el termòmetre marcava 38,3 i els mocs anaven en augment.
De fet, no sé encara si és febre o no. Hi ha gent que diu que en els nadons fins a 38,5 és febrícula. Sigui el que sigui, li vam donar l'apiretal, i va passar una millor nit.
Durant el dia, es va mantenir normal, sense febre. Molts mocs, això sí. Ja entenc perquè als nens se'ls hi diu mocosos. I moltes mares m'han dit que serà així durant tot l'hivern...espero que no tinguin raó.
Ens ha tocat fer molt ús del suero i l'aspirador nasal, que feia temps que teníem abandonats! I a ella no li agrada gens! Plorava enrabiada cada cop que ens endevinava les intencions...
A pesar de tot, però, ha estat juganera, i ha menjat bé.
Però dissabte a la nit una altra vegada va pujar la temperatura, amb una mica de febrícula. Més apiretal i tot en ordre.
I durant el dia, diumenge, també normal. Més tranquil·la i dormidora, però bé. I a la nit ja gens de febre.
Per sort ha estat una febre nocturna, que ha durat només dos dies.
Però es pot considerar que és la seva segona malaltia. No culpo la guarderia com a causant, tot i que segur que hi té molt a veure. A més ha coincidit que aquesta setmana hi ha hagut un canvi de temps, i tot plegat ha estat irresistible pels virus.
Com es veu, m'he pres aquesta segona malaltia amb més serenitat que la primera. L'experiència és un grau, ella és més gran i la magnitud de la malaltia ha estat menor. És el que té el temps, que ens va curtint!

Imatge de shutterstock.com

Nadons a tot arreu

Quan estava embarassada i caminava pel carrer, només veia panxes al meu voltant.
Ara que passejo amb un cotxet, tot són nadons amb cotxets. I panxes, clar. En continuo veient moltes perquè el tema encara em queda a prop.
Miri on miri veig nens petits. N'hi ha de totes mides i edats. N'hi ha que van mudats de diumenge tots els dies, d'altres que passegen amb pijama, n'hi ha que dormen, d'altres estan desperts, n'hi ha que acluquen l'ull, que ploren, que somriuen, que juguen, que senyalen animalets, que veuen llet d'un biberó, que rosseguen una galeta, que saluden, que fan cara d'avorrits, que porten xumet, que es mengen una sabata, que es xumen el dit, que criden, que fan ganyotes perquè els molesta el sol....
Segurament que n'hi ha tants com en d'altres anys, tot i que abans ni m'hi fixava. Ara sembla que hagin colonitzat la terra!
I això em fa pensar en la gran quantitat de mares que estan ocupades amb la criança. Milers de dones estan donant el pit ara, o canviant bolquers, o donant la mà a un nen que fa els primers passos..
Som un munt de pares que estem aprenent a cada moment, criant als nostres fills de maneres molt diverses però semblants al cap i a la fi!

"Dorm"

L'altre dia va ser el primer en què vaig deixar a la meva filla a casa dels padrins a la nit. Bé, tota la nit encara no em vaig atrevir. Vam anar a una boda, i quan vam tornar la vam recollir.

Vam passar-nos-ho bé, era el primer dia en què estàvem sols el meu home i jo sense ella. Realment vaig gaudir del sopar i l'estona de festa sense haver d'estar pendent de les múltiples coses que comporta tenir la petita a prop.

Però no ens enganyem. Realment sí que estava pendent, en la distància. Com la farien dormir els padrins? Ploraria? S'adormiria sense la popa? N'hi hauria prou amb la llet que havia deixat? Està clar que sí té son tard o d'hora caurà rendida, i així va ser. Es va adormir de manera relativament fàcil als braços de la padrina, després de sopar el que és habitual en ella i de prendre una miqueta de llet del biberó. I només es va despertar un cop, en les cinc hores que va dormir allí. Millor que a casa, vaja! Un èxit.
Quan vaig rebre el tranquil·litzador missatge al mòbil, em vaig alegrar molt. Sempre que marxo en moments en què pateixo per la seva son, els padrins (que ja em coneixen), no tarden en fer-me saber quan la petita descansa. Rebre un "dorm" al mòbil s'ha convertit en el millor missatge, una píndola de tranquil·litat!

Imatge de Anna Geddes

Al restaurant

Tenir un fill fa que sortir de casa requereixi més preparació, però no ha de ser cap inconvenient per continuar fent algunes de les coses que fèiem abans. Hi ha molts pares empenyent cotxets amb nens molt petits pels aeroports, i els hotels i restaurants estan plens de famílies amb petits.
I és que ara que tenen pocs mesos és quan és més fàcil voltar pel món, ja que requereixen poca infraestructura. Nosaltres no hem fet grans viatges, però hem tingut bones experiències sempre que hem marxat uns dies. I moltes anècdotes, sobretot als restaurants.

En alguns llocs ens han denegat l'entrada pel simple fet de portar cotxet ("no hi cap"). Però en altres restaurants més childfriendly sempre ens han atès bé: ens porten trones, faciliten l'accés... inclús en un els cambrers ens passejaven la nena i l'agafaven amb braços per a que poguéssim menjar tranquils!

Clar que menjar amb calma és una utopia. El d'ella està solucionat. Si convé menja popa i prou, i a vegades portem un potet amb el que ella necessita. No tinc massa problemes per donar-li el pit en públic. Si em retiro una mica és més per què ella no es distragui i mengi tranquil.la que per pudor. I mai ningú m'ha dit res, al contrari, normalment les dones em somriuen. I si algú no ho troba bé, doncs no és el meu problema.

Pel que fa al nostre àpat, ja és més difícil... Quan miro la carta ja no trio allò que em ve més de gust, sinó que opto pels plats que es poden menjar amb una sola mà (gambes i similars descartat) perquè probablement tindré la nena als braços o l'hauré d'atendre. I també fem torns amb el meu home.

Tot canvia, i ara s'han de tenir en compte més coses al sortir de casa. però penso que val la pena. Canviar les rutines (per vacances o novetats) sempre fa feliç a la petita, i (tret d'excepcions) és quan més tranquil.la està.

Tot i això, el principal problema , sobretot si és un sopar, és la son de la meva filla. Ja sabeu que jo quan veig que es frega els ullets ja em fico en guàrdia. I per molt que al principi de la nit ella estigui activa i contenta gaudint de les novetats, sé que en qualsevol moment començaran els plors i el meu patiment per fer-la dormir. Al cotxet li costa molt, tard o d'hora cau, però és un suplici. Aquesta és l'única raó que fa que m'ho repensi molt abans de sortir de casa a les nits.

Però anirem provant, que amb aquesta calor ve de gust gaudir de les terrassetes!

Imatge de Brigit Amadori