Fotògrafes davant del mirall

La fotografia de l'esquerra és un autoretrat que la fotògrafa Diane Arbus es va fer quan estava embarassada.

La de la dreta, és un autoretrat de l'Annie Leivovitz, també amb la panxa ben grossa. Ella és qui va fer la famosa fotografia de la Demi Moore embarassada i nua a la portada de la Vanity Fair i la de la Jerry Hall alletant al seu fill, entre moltes d'altres.

Les dues dones han tingut aproximacions molt diferents al món de la fotografia.

Diane Arbus, fotografiant personatges inquietants o que viuen al marge de la normalitat als que ella mateixa anomenava "freaks". I tenia un gran ventall d'individus als qui considerava com a tals: nans, gegants, bessons, malalts mentals, adolescents, treballadors del circ... Inclòs les persones aparentment normals no ho semblen davant de la seva càmera. "Existe una especie de leyenda acerca de los/as freaks. Como esa persona que en un cuento de hadas te detiene y te exige que resuelvas un acertijo. La mayoría de la gente se pasa su vida temiendo pasar por una experiencia traumática. Los Freaks nacieron con sus traumas. Ellos ya han pasado su prueba. Son aristócratas.”

Annie Leibovitz, fotografiant el món de les celebritats de Hollywood. Tot i que en les seves exposicions podem veure fotografies de la seva vida quotidiana (com la que veiem aquí) al costat de la dels personatges famosos, com per exemple la també famosa fotografia del cos nu del John Lennon abraçant a la Yoko Ono, feta pocs dies abans de la mort d'aquest. Com diu ella, “No tengo dos vidas. Esta es una vida, y las fotografías personales y la obra por encargo forman parte de ella.”

Les dues són fotos que no disten gaire de les que moltes dones ens fem quan estem embarassades. Penso que és molt bonic poder seguir l'evolució fotogràfica de com va canviant el nostre cos. I s'ha convertit en una mena de ritual, ja quasi totes les dones ho fem, no?

Jo, a part de les que periòdicament em feia el meu home davant del mirall, també em vaig fer uns quants autoretrats. I tinc amigues que inclòs s'han fet fotografies en un estudi fotogràfic per a poder tenir un record més professional de la panxa. És impressionant el canvi que fa el nostre cos i val la pena tenir-ne un record!

Sorteig al blog Mamis y Bebés

El blog Mamis y Bebés organitza un sorteig per a celebrar 1.000.000 de visites!
Us animo a participar-hi, inscrivint-vos en aquest link!

Els primers 13 dies de maig sortejarà un regal cada dia, relacionat sempre amb el món infantil.
És a dir que hi ha moltes possibilitats que, al menys un dia ens pugui tocar alguna cosa!
Jo he de dir que al llarg de la meva vida he tingut bastanta sort amb aquests temes. Clar que he participat molt en tot el que trobava, he retallat molt codis de barres dels envasos al llarg del temps! L'any passat, sense anar més lluny, vaig guanyar un any de llet gratis i una vaixella infantil!

A veure si tinc sort amb aquest concurs, ja que hi ha productes super xulos!

Aprofito també per a recomanar-vos la seva web, de la que ja fa temps que tinc el link a la meva llista de blocs. M'agrada perquè és com un aparador des del que xafardejar un munt de productes. Sempre hi ha roba i objectes divertits, alguns molt útils i funcionals i d'altres que semblen trets d'un conte de fades!
Bon cap de setmana!

Primers auxilis

La setmana passada van celebrar una mena de setmana cultural a la guarderia. Van fer activitats molt xules pels petits (van anar-hi contacontes, espectacles de titelles, els més grans van visitar la biblioteca...)
I pels pares, unes quantes xerrades als vespres molt interessants.
En una d'elles va venir una infermera a parlar-nos sobre els primers auxilis. Sempre que vaig a una xerrada d'aquest tipus surto bastant angoixada: són tantes les coses que els hi poden passar als nostres fills i tants els perills que hi ha! Però, tot i això, crec que és fonamental assistir-hi ja que aquests coneixements poden salvar vides, i no només la dels nostres petits! No entenc com en l'educació obligatòria no es destina una assignatura sencera a aquests temes! I no em refereixo només a que vingui un monitor un dia de casualitat i ho expliqui, sinó a que tothom tingui una formació clara en aquest tema.

Va parlar de moltes coses importants, en faré un breu resum:

1. Cremades: Aplicar aigua ràpidament. No treure la roba que pugui estar adherida ni cobrir la ferida amb pasta de dents o altres substàncies.

2. Descàrregues elèctriques: Baixar els ploms el més ràpid possible. Si no, separar el nen de la font que l'hagi electrocutat amb un plàstic o una fusta. Mai agafant-lo de la roba ni tocar-lo, perquè cauríem també nosaltres, fent que la possibilitat que té el nen de salvar-se s'electrocutés també.

3. Ennuegaments: No em d'intentar treure nosaltres l'objecte de la boca, sinó ajudar a que el nen l'extregui, animant-lo a tossir. Si no n'hi ha prou, fer la maniobra de Heimlich combinant cinc cops a l'esquena amb cinc compressions abdominals. Va assenyalar també el gran perill dels globus. No són joguines innocents, ja que si se'n traguen un tros, aquest es queda adherit a les vies respiratòries i no hi ha manera de treure'l! Causa moltes morts infantils. Atenció també amb els fruits secs fins als tres anys d'edat. Una avellana té la mida de les seves vies respiratòries, per tant s'ha de parar especial atenció a deixar-los voltar solts en les festes, bodes, aniversaris.. per perill que n'agafin una.

4. Ingesta de productes tòxics: Per començar, no deixar-los al seu abast ni col.locar-los en botelles reutilitzades d'aigua per a que ocupin menys espai. Si tot i això n'ingereixen, no donar-los-hi res. S'ha de trucar a l'Institut nacional de toxicologia: 915620420 i fer el que ens diguin. No provocar-li el vomit perquè farem que la substància passi dues vegades per l'esòfag podent-li produir lesions greus.

5. D'altres: I les coses lògiques però que cal tenir presents: mai deixar-los sols a la banyera (ni un momentet perquè sona el telèfon), no col.locar joguines en els ampits de les finestres, fixar-nos bé en si les joguines que els hi donem són adequades a la seva edat...

Si a pesar de tot, el nen està inconscient a causa de qualsevol d'aquests accidents, s'ha de fer la reanimació cardiopulmonar. Molt important seguir els següents passos:
1. Protegir la zona (a nosaltres i al nen)
2. Avisar al 112 (abans de començar a fer nosaltres les maniobres). És molt important!
3. Socórrer la víctima. Obrir les vies aèries per comprovar la respiració (necessitarem 10 segons). Iniciar el massatge cardíac i la reanimació pulmonar amb l'interval 30 X 2 (30 massatges per dos insuflacions d'aire). A mi d'altres vegades m'ho havien dit diferent, i es tenia en compte si hi havia dos re-animadors o un. Ara el codi és 30 X 2 siguin un o dos els que intenten la reanimació.

Espero que no ens hi haguem de trobar mai. Però saber-ho no ocupa lloc!

Disset mesos

Ja quasi un any i mig! Que gran que es fa! No hi ha massa canvis respecte el mes passat, segueix Igual de parladora, juganera i incansable!

1. Popa. Respecte el post que vaig fet l'altre dia sobre la meva voluntat d'anar-li restringint, estic encara bastant igual. Molta teoria i poca pràctica, vaja. Algunes vegades sí que li dic que no durant el dia i l'únic que funciona és distraure-la amb alguna altra cosa. La veritat és que llavors no hi pensa gens i pot tardar hores en tornar-ne a voler (al contrari que si li'n dono, que en vol sovint).

2. Desenvolupament. El canvi més gran que li he notat és el seu rebuig a anar al cotxet. No ho vol de cap manera. Jo la vaig a buscar a la guarderia a peu i caminem juntes una estona. però vivim bastant lluny i a aquella hora és inviable anar a peu (el dinar espera). La poso al cotxet com puc i plora com si estigues posseïda pel dimoni durant una estona. La gent em mira amb una cara de "quina mare més desnaturalitzada!", però jo sé el camí llarg que m'espera i que aquesta és la única solució. Per sort, al cap de pocs minuts, para de plorar.

3. Parlar. Repeteix pràcticament tot el que li diem. Té una llista bastant llarga de paraules que diu normalment. L'estrella d'aquest més ha estat el "no". El diu sempre que li preguntes alguna cosa, amb una cara de gran convenciment. Però no té massa criteri, perquè si li pregunto: "Tens set?", em diu que no, però en oferir-li el vas, se'l beu tot de cop.

4. Menjar. Ja menja de tot, menys peix blau, que encara no n'hi he donat. La seva habilitat amb els coberts comença a ser bastant bona (dins l'edat que té) i quan es menja el iogurt quasi que podem dir que se'l menja tot sense que n'hi caigui gaire pel camí.

5. Dents. Ja té un queixal fora i dos més que apunten per sortir. D'un té la geniva una mica blava de la punta, espero que no sigui res greu. Ho aniré seguint.

6. Joc. Tenim un joc en que s'han de picar unes boletes amb un martell, que és un èxit. I els contes també li agraden molt, sobretot ara que ja se sap el que toca fer i senyalar a cada pàgina, i no perdona si me n'oblido. Quan en una pàgina hi ha un peix, si no cantem una estona la cançó del "peix, peixet, de la canya al sarronet" no puc girar la pàgina! Maleit el dia que vaig cantar la cançó... :-)! Al que no te gens "d'apego" encara és a les nines. Les agafa un moment, però ràpid se n'oblida i queden tirades per terra.

Les mares fans de Justin Bieber

Aquests dies, mirant les notícies, m'he trobat amb unes imatges d'aquelles de "vergonya aliena". El cantant Justin Bieber ha estat de gira per Madrid i Barcelona, causant l'histerisme d'un munt d'adolescents. Reconec que no he escoltat cap cançó seva (la falta de temps també té alguna cosa de bo, m'estalvia aquestes coses!), però no és de la seva música de la qual vull parlar.

En els telenotícies s'ha pogut veure com hi ha moltes noies que han estat dies fent cua per a poder veure el seu ídol de més a prop. S'han saltat les classes, i totes les obligacions i han estat acampant davant del Palau Sant Jordi cantant les cançons del noi dia i nit. Fins aquí, res que no em sembli fins i tot normal i propi de l'edat.

El que m'ha fet pensar és la quantitat de mares que hi havia també allí, comportant-se com a veritables groupies, cantant i ballant les cançons junt amb les seves filles. I fent crits d'histerisme o plorant inclòs davant de les càmeres.
No sé quin tipus de mare seré d'aquí a uns anys, però sé del cert que no em vull convertir en aquest tipus de mare! Però quina vergonya que fan només de veure!
A més, jo no ho entenc. Quan jo era adolescent, si als meus pares els hi haguessin agradat els mateixos grups que a mi, definitivament aquest hauria sigut un motiu per a que a mi em deixessin d'agradar. On està la rebel·lió adolescent en aquestes nenes que comparteixen cua i nits amb les seves mares? Allò de que les mares també són amigues, jo ho sento molt, però hi ha etapes en què crec que no és així. O almenys no per aquest tipus de coses.
A més, es veu que un periodista de Madrid voltava per allí preguntant a les noies a qui salvarien si s'estigues enfonsant un vaixell: a les seves mares o al Justin Bieber. "Justin Bieber!!" contestaven totes a coro!
Ben pensat, potser inclús preferiria ser de les mares que es pensen que la seva filla de quinze anys està a classe mentre ella realment fa cua per un concert que no de les que l'acompanyen a l'estadi per a portar-los-hi el berenar!

La paternitat d'Iniesta

No és que m'hagi convertit en un setmanari de la premsa rosa, simplement és que saber que aquest jugador del Barça ha estat pare, i la manera com els mitjans han donat la notícia, m'ha fet pensar en varies coses.

Quan sento que algú ha estat pare ja no em quedo només en la versió "light" dels fets (la felicitat, l'emoció, la il.lusió, el nou rol que adquireixes..) sinó que també penso en l'altra part més "hardcore" (nits sense dormir, possibles problemes amb la lactància, bolquers, l'estrès de no saber perquè plora...). I m'he intentat imaginar com s'ho han fet l'Iniesta i la seva dona.

1. Part. Pel que sembla, ell va poder estar al part. Això s'entén de les seves paraules que va penjar al twitter o al facebook:"Ha nacido nuestra niña Valeria. Su mamá y ella están muy bien! Ha sido maravilloso!!" Aquesta última frase és la que em fa pensar que sí que hi va ser. Però jo penso, doncs quina sort que ha tingut, de que la seva filla nasqués un dia en que no tenia partit! (A més sembla que ha estat un part normal, no una cesària programada). Perquè suposo que un jugador del seu nivell no s'hagués pogut permetre perdre's el, fiquem per cas, Villarreal-Barça per a poder assistir al part de la seva filla. O sí? No m'ho imagino. No em veig un titular del tipus "Iniesta es baixa per a poder assistir al part de la seva dona". La Lliga obliga.

2.- Permís de paternitat: Sí, ja sé que cobren una pasta gansa. Però el cas és que l'Iniesta no gaudirà dels quinze dies de permís de paternitat. Ahir s'entrenava al camp amb els seus companys, que li van fer una gran ovació segons van dir les notícies. No sé si podrà tenir aquests quinze dies més endavant (l'únic que se m'ocorre és que es pugui incorporar més tard tornant de les vacances d'estiu). Perquè es dóna per suposar que jugarà i s'entrenarà aquesta etapa final dels campionats. Els nostres pares almenys tenien un parell de dies, per poder anar a inscriure els fills al registre!. Jo no sé ni com s'ho farà ell per anar-hi. A més, pel que sé, no està casat amb la seva dona i, almenys aquí on visc, en aquest cas t'hi fan anar als dos.

3.- Falta de son: En la recta final de la Lliga, Copa i Champions, suposo que deu ser important que un jugador clau com l'Iniesta dormi les seves vuit hores cada nit per a que tingui un bon rendiment al camp. Jo ja m'imagino una conversa en que el Guardiola li deu haver dit: "Fes-t'ho com vulguis, però tu dimecres jugues els quarts de final ben despejat". I per a que això pugui ser només hi veig una solució: que no dormi a la mateixa habitació que la nena.

4.-Ajuda a la dona: Els primers dies després del part és molt important una bona ajuda a casa. Si la seva dona fa lactància materna (ho desconec) estarà moltes hores asseguda sense poder fer res més. Clar que pot tenir un altre familiar (la mare, germans..) que l'ajudin. Un jugador de futbol no es pot desgastar en aquestes coses.

5.- Heroïcitat: Molts mitjans van fer el típic joc de paraules dient que Iniesta havia fet un gran gol fora del camp. Informaven de la seva paternitat com un triomf. I obviaven tota la resta. Cap comentari sobre el desgast que pot acusar aquests dies, com si es donés per suposat que no en tindrà. Amb el tema de la Shakira i el Piqué, sovint es parlava de si això afectaria el jugador al camp (aquí sí que es dóna per suposat el desgast, per tant de sexe que es fa creure que practiquen. En canvi, una criatura recent nascuda sembla que no hagi de cansar). A més. si es fan comptes, és evident que aquesta nena de l'Iniesta va ser concebuda al voltant de la final del Mundial a Sud-àfrica, sinò el mateix dia. Ja aleshores es parlava als mitjans de que l'eufòria del triomf faria que nasquessin molts nens al cap de nou mesos. I és curiós que un d'ells sigui el del mateix jugador que va marcar el gol de la final. Tot això vaig sentir-ho ahir envoltat de molta ironia als informatius: "no le faltó puntería", " marco dos goles esa noche"... Ho trobo una falta de respecte cap a la parella, de la que no sabem si feia mesos que intentaven concebre, o de com van decidir afrontar la paternitat.

Bé, tot el que escric aquí són divagacions meves sobre com s'ho deuen manegar . Desconec com s'estan organitzant realment. Potser fan collit totes les nits! No ho sabem.
Però jo, almenys, no sé com m'ho hagués fet si el dia tres després de parir el meu home se n'hagués hagut d'anar a jugar un partit de la Champions. I encara sort que juguen a casa!

Sala d'espera

Ja vaig parlar de com arrel de la maternitat (bé, concretament de la reducció de temps per a d'altres coses que aquesta comporta) sóc molt menys tolerant amb les pèrdues de temps imposades.

A la vegada, però, estic desenvolupant una gran habilitat per a aprofitar el poc temps del que disposo per a que aquest condeixi al màxim. I si ja sé que per algun motiu o altre, em faran esperar, m'organitzo bé per a no perdre el temps.
Ara he estat uns dies de visites mèdiques i això implica unes llargues estones de sala d'espera.
Com que sent mare són poques les ocasions en que tinc temps per mi, és com una benedicció saber que disposaré d'una estona en que no podré fer res més que estar asseguda i esperar! Ja vaig equipada amb tot un arsenal de coses per fer. I coses exclusivament meves, ja que normalment la petita no me l'enduc si sóc jo la que m'he de visitar. Vist així, la sala d'espera em regala temps per a fer els meus petits rituals i hobbies que en un dia normal no puc fer:

1.- Tot i la de coses que m'he endut per a aprofitar el temps, primer que tot he de dedicar uns minuts a inspeccionar bé la sala i observar les persones que hi ha. Un cop ja he fet el repàs i he fet les meves elucubracions sobre el perquè poden ser allí i m'he imaginat com són les seves vides (amb més o menys encert) ja em puc centrar en una altra cosa. Bé, a vegades hi ha algunes persones tant interessants que ja m'entretinc només d'escoltar i observar. Sí, sóc una xafardera: no hi ha millor entreteniment que la vida mateixa!

2.-La segona cosa que faig és mirar tot allò que hi hagi a la sala d'espera que es pugui llegir. Des dels cartells, als tríptics informatius. No puc tenir-ne un al davant sense mirar-lo i llegir-lo, parlin del que parlin! I si hi ha revistes del cor també els hi faig una ullada. No m'he n'he comprat mai cap, però si les tinc davant he de mirar-les.

3.- Després d'això arriba el moment d'obrir el bolso i treure tot el que m'he preparat. Primer de tot trec la meva llibreta Moleskine i faig les meves llistes de coses a fer, o marco les que ja he fet de les llistes anteriors.

4.- Llegir un llibre. Tot i que no estic en un moment massa lector, sempre en tinc algun a mitges, que porto al bolso.

5.- Llegir articles retallats de diaris antics que algun dia vaig creure interessant guardar i trobo arrugats en algun racó.

6.- Treure els mots encreuats del Màrius Serra que retallo a vegades del diari per a fer-los en els moments d'espera com aquest. M'encanta fer-los, tot i que no sempre els aconsegueixo acabar!

7.- Si en aquest punt encara no m'han atès, trec el mòbil. Ordeno l'agenda, esborro missatges, rellegeixo els antics que tenen especial importància...

Vaja, que fins i tot em sap greu si em criden massa aviat! Pot semblar que tota aquesta llista són de coses per "omplir" el temps, però per mi gaudir d'aquests petits moments i assaborir-los, dins de la vida atrafegada que ara tinc és un manera d'aprofitar-lo! No entenc com hi ha gent que a la sala d'espera es dedica només a esperar i mirar fixe amb la mirada perduda!