23 d’agost del 2013

13 mesos (*)

Aquest últim mes ha fet molts canvis, moltes novetats i progressos pel que fa a la parla i el desenvolupament psicomotriu.

A part de dir papa i mama, que ho diu encara sense massa sentit, ja ha ampliat el seu vocabulari. "Aigua" i "popa"  són paraules que diu sovint. I també "truita!" Ho va repetir fa uns dies després que jo fes referència a si volia més truita, i s'ha passat uns dies dient-ho constantment. 

Pel que fa al caminar, encara no ha fet cap pas tot sol, però sí que ha aprés a aixecar-se sol de terra, amb molt poca estabilitat i diverses caigudes. Però també amb èxits. I quan s'està dret, s'aguanta uns segons fins que es torna a deixar caure de cul. 

En el menjar continua tastant de tot a petits trossets i també molta popa, tant de dia com de nit.

I per la resta, tot com sempre. La seva activitat favorita és pujar escales amunt i anar al lavabo a obrir i tancar l'aixeta del bidet. O treure totes les cassoles dels calaixos de la cuina i entretenir-se després una bona estona tapant-les i traginant-les amunt i avall, Tancar-me l'ordinador o treure'm el punt del llibre que estic llegint també li agrada molt. I tirar per terra totes les joguines que jo vaig ordenant en caixes periòdicament. És el que toca ara, però és esgotador!.

El pròxim mes ja comença la guarderia, a veure com anirà tot! De moment acabem d'esgotar les vacances entre gelats, piscines i cinema a la fresca.

19 d’agost del 2013

Llibres de maternitat "40 semanas"

40 semanas, Glòria Vives


 Fa pocs dies vaig llegir-me aquest llibre de la il.lustradora Glòria Vives, que va ser publicat el 2012 per l'editorial Thule.
El llibre explica a partir d'il.lustracions i breus textos l'experiència personal de l'autora durant el seu embaràs, en el transcurs del qual anava fent dibuixos de les alegries, les pors i els dubtes que l'acompanyaven, així com de les diverses situacions viscudes.
El llibre em va encantar perquè recrea perfectament les emocions que sentim moltes mares durant  aquesta etapa. M'ha fet reviure molts moments dels meus embarassos, ja que les vinyetes transmeten molt bé com ens sentim les mares durant les 40 setmanes que dura la gestació. Plasma de manera molt realista la manera que té una embarassada de percebre el món, amb detalls del dia a dia que aconsegueixen una identificació ràpida de qualsevol embarassada amb la protagonista del llibre.

40 semanas, Glòria Vives
40 semanas, Glòria Vives


Un llibre que recomano molt per a les parelles que estan a punt de ser pares, ja que parla de l'embaràs tal com és, amb les parts bones i també les més feixugues, que hi són. Comença des del moment en què la parella decideix tenir un fill i acaba just quan el contemplen per primer cop. I en mig hi trobem dibuixos que fan al.lusió a tots els moments del procés, al paper del pare durant l'embaràs, als canvis que fa el cos, i també a la preparació per al part i als sentiments de vertigen quan s'apropa el moment final.
La Glòria també il.lustra un  avortament espontani que va patir durant un primer embaràs que no va arribar al final, i explica com es va sentir arran d'aquest fet. Una experiència per la qual passen moltes mares i que no sempre s'explica en primera persona ni de manera tan natural.

40 semanas, Glòria Vives
La Glòria no només va il.lustrar el seu embaràs, sinó que va seguir escrivint un cop va néixer la seva filla Júlia. En el seu bloc julialdia.blogspot.com es poden anar veient vinyetes de la criança de la seva filla, que mostren com canvia la  vida quotidiana un cop hi ha un nadó a casa, o dos com és el cas actual, ja que la Júlia ja ha tingut una germaneta.

 Un llibre autobiogràfic i explicat en primera persona sobre l'experiència de l'embaràs. Divertit, sincer, real i molt més útil que alguns dels manuals que hi ha sobre l'embaràs, i sobretot, més autèntic!  


(Entrada publicada a l'ARA Criatures)

10 d’agost del 2013

Contes desexplicats: La caputxeta forçuda

Els contes clàssics són els que més agraden als petits, una aposta segura  a l'hora de comprar un conte nou.
I quan ja fa temps que estan familiaritzats amb les històries de tota la vida és un experiment molt divertit anar introduint elements nous als contes, o suggerint-los noves possibilitats de continuació de la història. La meva filla sempre ha gaudit d'aquestes tergiversacions dels contes originals,  que viu com un joc.

Des d'aquest any podem explicar els contes clàssics d'una altra manera també gràcies a la nova col.lecció de l'editorial Baula: Contes desexplicats.  Veure que els contes poden sortir-se de la línia predeterminada acostuma a agradar molt als petits, pel que té de trencar amb una norma establerta, i en aquesta col.lecció  els nens ja se sorprenen només al llegir el títol. I la història que hi trobem a dins és una molt bona alternativa a la història clàssica, tant perquè és molt entretinguda com perquè, a més, aporta solucions no sexistes ni amb estereotips de gènere. El llop aquí no és ferotge, la caputxeta no té por i la rateta és més apassionada de la lectura que no presumida. Tot molt ben lligat i sense resultar políticament correcte de manera expresa.

http://www.apeudepagina.com/web/wp-content/uploads/2013/04/caputxeta.png
Contes desexplicats; Editorial Baula
 
La idea d'engegar aquesta col.lecció va néixer el 2009, arran d'una exposició on diversos il.lustradors modificaven els contes originals.  Des d'aleshores el grup de contacontes "Vivim del cuento" es dedica a explicar aquests contes en diversos tallers i ara també els ha plasmat en llibres.
Nosaltres tenim el de La caputxeta forçuda i li agrada molt a la petita, ja que la caputxeta és valenta, esportista, decidia i, com diu el títol, molt forçuda! El cistell el porta ben ple de coses! El llop, en canvi, no és gens fort i es cansa de seguida. Tot i això, continua tenint ganes de menjar-se la caputxeta, i aquesta trobarà una solució molt enginyosa per a desfer-se'n. Similar a la de la història original, però al revés.
En aquest les il.lustracions són d'Albert Vitó.

La caputxeta forçuda, Editorial Baula.

Dins d'aquesta col.lecció es poden trobar també, de moment: La cabreta i els set llops, En Patufot i La rateta que llegia a l'escaleta.  Cada conte està il.lustrat per un autor diferent de l'Escola de la Dona.

És una sèrie molt recomanable que divertirà als nens a partir d'uns quatre anys, però és indispensable que estiguin molt familiaritzats amb els contes clàssics, per a que gaudeixin més de la transgressió i del final diferent de l'habitual. Els textos estan escrits en lletra lligada.

(Entrada publicada a l'ARA Criatrures)

6 d’agost del 2013

Ja pots marxar que ja m'he adormit

Noves frases cèlebres de la petita, un recull de les millors que ens ha dit aquestes últimes setmanes:

- Jo: Adéu, vaig a la feina!
Ella: Doncs porta't bé perquè sinó la senyoreta de treballar et castigarà.

- Mira mama, la piruleta té pega! (Ensenyant-me com se li quedava enganxada a la mà)

- Un dia, sortint d'un restaurant: "I pagar???!!" (No havia vist com pagàvem i no concebia que poguéssim marxar sense fer-ho)

- I jo on era quan era jove?  (Un dia en que estàvem parlant amb el meu home sobre temps passats).

- El meu home fent-la adormir, i al cap d'una estona ella li diu: Ja pots marxar, papa,  que ja m'he adormit.

- Un dia esperàvem que el pare vingués de comprar. Jo li vaig dir "ara el pare portarà moltes coses!" I ella em contesta: "Sí, és molt bon noi."

- Perquè hi ha ulleres de sol i no hi ha ulleres de fred? Jo vull ulleres de fred!

-Vull nous sense macadàmia!

- Vull sucre sense moreno!

- Mare, el germanet ja camina!
Jo: Ah, sí?
Ella: Sí, camina gatejant!


- Mare, juguem a que jo sóc la princesa i tu ets el Sant Jordi. Però només ho fem veure, eh? 

4 d’agost del 2013

Sota (o en contra) el mite de la superwoman


Ahir al suplement Criatures del diari ARA es va publicar un reportatge de la periodista Paloma Arenós sobre la concepció social de la maternitat. 
És un text molt interessant que fa un repàs a la manera en que les dones ens enfrontem a la maternitat i com aquesta ha canviat en  els últims 50 anys. 
Les opinions i reflexions de la Cira Crespo, doctora en Historia i autora del llibre Maternalias, de la historia de la maternidad; són el fil conductor de l'article. A la part final també apareixen algunes intervencions meves, en referència a la representació de la maternitat en els mitjans de comunicació.

Aquí us deixo lel text de l'article per si us interessa llegir-lo:


Sota (o en contra) el mite de la superwoman

PALOMA ARENÓS.

En els últims cinquanta anys d'història, la concepció social de la maternitat femenina ha canviat de dalt a baix. "Entendre què ha passat durant l'últim mig segle és clau per comprendre la maternitat d'avui en dia. És a partir dels anys 50 quan es generen els canvis que basteixen la definició de les mares modernes . Llavors va començar l'era del consum i, entre altres conseqüències, la maternitat es va omplir d'objectes considerats imprescindibles, com el cotxet, la trona, el xumet i el famós biberó", exposa Cira Crespo, doctora en història, mare i autora del llibre Maternalias, de la historia de la maternidad (Ed. Ob Stare).
A partir d'aquell moment, la tecnologia i el consumisme són valorats per sobre de tot el que és natural. "Per això moltes mares van ser convençudes que la llet artificial era molt millor que la que elles produïen i tota una generació, la de les nostres mares, va abandonar la lactància materna. Però la lactància és només l'exemple més paradigmàtic de la transformació increïble que es va produir ara fa tan sols unes generacions en la manera com les dones cuidàvem els nostres fills".


Recuperar la tribu

Aquest allunyament progressiu de la natura, juntament amb el canvi de passar de viure en una àmplia família al poble o en un entorn rural a tenir una família nuclear (pare, mare i fill) a ciutat, ha afectat la manera de fer de les dones. Moltes de les consultades tenen la sensació de no arribar a tot. "La societat ens exigeix ser superdones: parir i cuidar el fill i en menys de quatre mesos tornar a la feina. A sobre, has de ser feliç, estar guapa, prima, disponible, seguir fent horaris que no et permeten la conciliació i, a sobre, no et pots queixar. Això genera moltes frustracions i tensions", lamenta la Beatriz Pinilla, mare del Sergi, de 5 anys, i la Clara, que aviat en farà 2. És arquitecta tècnica freelance i, ara per ara, es combina la criança dels nens amb el seu marit, Paco Garcia, i va assumint a casa la feina puntual que li arriba des del despatx. "La conciliació és difícil perquè gairebé no comptem amb família que pugui cuidar els nens quan ho necessitem. Altres amigues tenen els mateixos neguits.
Ens sentim malabaristes", apunta. Quan la Beatriz va tenir el Sergi les prioritats es van capgirar. "A la feina feia llargues jornades i viatjava molt. Vaig tenir clar que aquest ritme no em deixaria veure el meu fill. Quan durant els primers mesos buscava escoles bressol, sortia plorant només de pensar de deixar-lo allà. Així que vam decidir tirar endavant amb un sol sou i criar-lo a casa fins als dos anys". Després el van portar a un espai familiar d'una
escola bressol municipal tres hores al dia. Aquest contacte seguit amb el nen va permetre alletar-lo fins als dos anys i mig. Quan el Sergi ja anava a P-3, va néixer la seva germana Clara i els pares han seguit amb el mateix model, del qual estan satisfets pel vincle emotiu creat amb els fills.
La historiadora Crespo reconeix les dificultats de les dones: "Ara estem molt soles i ens sentim molt pressionades per les exigències de la societat actual". "Crec que ajudaria molt [a millorar la situació] poder compartir pors i experiències amb altres mares i adonar-nos que totes cometem errors i fallem. De fet, s'estan generant molts grups de mares, tant a les xarxes socials com als barris, per compartir dubtes i experiències de criança. Això es deu a aquesta necessitat tan antiga de col·laboració. Perquè a ser mare no se n'aprèn als llibres, se n'aprèn de l'experiència i compartint", argumenta.

La fusió emocional

Al seu últim curs de formació sobre criança a Barcelona, la terapeuta familiar argentina Laura Gutman explicava que "el temps de fusió emocional entre la mare i el fill és de dos anys". "Durant aquest temps les mares es tornen més maldestres en el terreny intel·lectual i mental, però guanyen lucidesa emocional, apareixen les vivències que vam tenir en la nostra infància, intuïcions i percepcions contra les quals solem lluitar". Gutman va exposar que "les nostres àvies tenien posada la identitat en la maternitat i no patien aquesta lluita interna". "Avui les demandes genuïnes del nen entren en guerra amb les nostres pròpies necessitats i interessos personals -explica-. Des del seu espai, semblaria que els nens demanen més, però en realitat tenen molt poca mare". Gutman també reclama recuperar la tribu: "La solució és revisar què estem oferint de veritat i què no i, en la mesura que ens adonem de les nostres pròpies carències, veure com podem solucionar les del nen. La ciutat i la família nuclear són el pitjor sistema per criar un fill. Les dones no tenim les espatlles cobertes per fer-ho. Hem d'inventar noves xarxes de dones i la figura de la doula és la professió del futur".
En la seva revisió de l'últim mig segle, Crespo detalla: "Amb la industrialització, el món privat (la llar) i el públic (el carrer, la feina) van separar-se de manera definitiva. Fins a aquell moment no eren tan clares les diferències i les dones treballaven -al camp, al taller- amb els seus fills al costat. Però a partir de llavors va ser impossible",assegura. "Ara mateix seguim igual. Quan una mare s'incorpora al seu lloc de treball ha de deixar de ser mare les hores que dura la feina. No ven només el seu treball, sinó també el seu temps. Els nens formen part de la teva esfera privada i no volen que interfereixin de cap manera en el teu treball. «Si en tens, doncs pitjor per a tu», ve a dir-nos el sistema". "Per això moltes mares aposten per crear-se el seu propi lloc de treball, on puguin disposar del seu temps com vulguin", diu Crespo. "Els nens no són només un caprici, són imprescindibles perquè tirem endavant. La societat s'hauria de fer el càrrec que els nens no es crien sols i que són imprescindibles per a la continuïtat social", anuncia amb fermesa.

Maternitat d'aparador

 

Carme Chacón, embarassada de set mesos i volant més de sis hores per visitar les tropes de soldats espanyols a l'Afganistan. La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, embarassada durant les eleccions, pareix i en menys de dos mesos s'incorpora al govern al 100%. Tot just acabar de parir, Shakira vola als Estats Units per fer de jurat en un programa musical i se la veu prima i sexi, com sempre. Les models Gisele Bündchen, Miranda Kerr, Heidi Klum o Adriana Lima desfilant per a Victoria's Secret al cap de pocs mesos d'haver estat mares i amb la panxa plana i els moviments sinuosos. Són imatges que ens impacten constantment. Dones que tenen una maternitat d'aparador que té poc a veure amb la realitat de la majoria. I que en alguns casos poden generar frustració en les mares reals, que triguen a recuperar la figura. "No és el model que s'ha imposat més, però sí el més visible als mitjans de comunicació. Actualment moltes famoses mostren els seus embarassos, però la gran majoria tenen un embaràs de passarel·la , en què l'únic que es transforma i creix és lapanxa. No es mostra l'embaràs amb els canvis que realment es produeixen en el cos de la dona. I un cop la dona ha parit, la fase del puerperi, de la recuperació postpart, és quasi inexistent als mitjans", descriu Mariona Visa, doctora en comunicació social i professora a la Universitat de Lleida. "La gran majoria de dones mediàtiques apareixen al cap de poques setmanes mostrant una figura sense cap rastre de la gestació. Moltes, fins i tot, afirmen que s'han sotmès a dietes estrictes. Aquests exemples impedeixen que el cos postpart de la dona sigui vist amb normalitat, ja que quasi no es mostra en aquest estat i en falten referències reals".


Per la seva banda, la historiadora Crespo creu que "és un problema general respecte al cos femení, que massa vegades és considerat un mer objecte de desig". "Les dones sovint som valorades només pel fet de tenir un cos bonic". Crespo apunta la base d'aquestes exigències: "La nostra societat està construïda sobre un sistema patriarcal i l'home és la mida de totes les coses. Però les víctimes en som tant homes com dones. Des del meu punt de vista, és una tragèdia que tantes generacions d'homes hagin estat apartats de les tasques de criança. Tot un món d'emotivitat, contacte i amor que els hi ha estat negat i que haurien de reivindicar amb contundència.

Aquest és probablement el punt clau i que pot capgirar els problemes que encara arrosseguem; que els homes s'hi sentin involucrats i que la maternitat o la criança sigui valorada com el que és, l'eix de tot plegat", conclou.
 
 
 

1 d’agost del 2013

El postpart de la princesa

La setmana passada els prínceps d'Anglaterra, amb el seu fill recent nascut en braços, van ser portada de molts diaris i revistes. Més enllà de la molta o poca transcèndencia que pugui tenir la notícia, hi va haver dos detalls molt positius que em van cridar l'atenció.

El primer, el fet que la princesa abandones la clínica quan encara no feia ni 24 hores que  havia parit, mostrant així la ràpida recuperació de les dones quan el part ha estat natural i sense complicacions. Estem aquí encara molt acostumats a parts massa medicalitzats  i per tant és bo veure com en altres països europeus és habitual el part ambulatori, en el que quasi no es requereix hospitalització de la mare. Aquest tipus de parts, sempre i quant no hi hagi  complicacions, comporten molts avantatges per la mare i el nadó.

El segon detall que em va cridar l'atenció  va ser la normalitat amb la qual la  Kate Middleton mostrava la seva panxa postpart. Com és natural en una dona que acaba de parir, tenia una panxa quasi com la d'una embarassada i no semblava interessada a dissimular-la.
Portava un vestit pre-mama (l'única roba que podem portar la majoria de dones quan acabem de donar a llum) que recordava molt al que portava la Lady Di quan va néixer el seu primer fill. Però hi ha algunes diferències. El de la  Lady Di era un vestit túnica que dissimulava les corbes del seu cos i en canvi el de la Kate les realçava.
 

I aquest detall és important, un atreviment per part de la Kate que marca una diferència respecte a la manera en què normalment les famoses mostren el seu cos postpart i, sobretot, respecte al tractament que la premsa (en concret la premsa rosa) en fa. Perquè estem molt acostumats a veure moltes portades on el cos de les "celebrities" acabades de parir s'analitza en lupa i en les que qualsevol rastre de l'embaràs en la dona ja parida és vist com una anormalitat. 
D'acord que molt sovint són les pròpies famoses les que mostren una preocupació molt gran per l'estètica, ja sigui via cesàries programades o dietes miracle que promocionen després del part. Però la gran majoria de vegades són les revistes anomenades femenines (escrites i consumides majoritàriament per dones) les que converteixen la recuperació postpart de les famoses en tema d'anàlisi quasi obsessiu, convertint el cos de la dona en material de judici públic. I transmetent la idea que allò desitjable i al que la majoria de dones hem d'aspirar és a tenir un cos sense rastre de la maternitat al cap de pocs dies d'haver parit.
Aquestes revistes abunden molt al Regne Unit. Una d'elles, OK,  titulava en portada, dos dies després que la princesa hagués parit, la dieta que hauria de seguir la Kate. Es donava així per suposat que la panxa postpart és una nosa i que ha de desaparèixer amb dietes en pocs dies. Un titular molt desafortunat que l'únic que fa és afegir pressió a les dones en un moment de les seves vides ple de canvis hormonals en el qual la prioritat no ha de ser pas l'estètica. I molt menys el tipus d'estètica que aquestes revistes difonen. Els primers dies després del part, si aquest ha anat bé, les dones acostumem a estar pletòriques i radiants. En alguns casos, les hormones ja s'encarreguen després de provocar molts canvis emocionals,  no cal que convertim la pressió per un cos perfecte en una angoixa més també en aquests moments.


Per això és una bona notícia que la panxa postpart de la Kate Middleton hagi estat portada de tants mitjans.  Ajudarà a normalitzar aquesta etapa, tan silenciada i poc visible en els mitjans de comunicació, i que les dones sovint viuen amb l'autoestima molt baixa i sense referents reals als quals agafar-se.


(Entrada publicada a l'ARA Criatures)



kate middleton