30 de maig del 2010

Greatest hits

Els 10 millors moments que em regala la meva filla són, ara per a ara...

1. Quan l'agafo del llit al matí i ella es fica contentíssima de començar un nou dia.
2. Quan veu el seu nino preferit (el Peret) i comença a patalejar i respirar emocionada.
3. Cada cop que descobreix alguna cosa nova (com fer que el peluix faci música, per exemple) i es queda meravellada.
4.Quan li faig petonets a la panxeta i riu a riallades.
5, Quan té la boca plena de papilla o de molles de pa i es dedica... a fer petarrufes!
6. Quan acaba de popar i em fa un somriure satisfeta amb la boca ben oberta i un filet de llet que li regalima
7. Quan està popant i poc a poquet va tancant els ulls.
8. Quan fica careta de circumstàncies i fa un festival de pets i algo més...Sí, inclòs llavors està moníssima!
9. Quan fiquem música i ballem. Primer escolta encuriosida d'on surt la música i després ja fa riallades.
10. Quan la vull deixar al llitet o al canviador i ella s'agafa ben fort a la meva roba o cabells per a que no la deixi!

Imatge de Tamara Trejo

26 de maig del 2010

Juguem a la panera!

Des que vaig sentir a parlar de La panera dels tresors, vaig començar a recopilar objectes per a poder jugar-hi quan arribés el moment. I ja hi juga!
La panera, com molt bé expliquen al fòrum del Sócpetit o en el blog Pipa o popa, es basa en posar en un cistell tot d'objectes quotidians que tinguin diferents textures i mides. Així el nen va experimentant i s'ho passa d'allò més bé tocant i explorant els tactes diferents.
Se l'ha de deixar fer sol, que s'entretingui amb el que vulgui. La meva petita es passa molta estona amb la cullera de fusta, la té molt intrigada. I hi ha objectes dels que, de moment, passa completament.
Observant-la mentre juga queda ben clar com el seu mètode d'exploració és posar-s'ho tot a la boca. Per això és recomanable que els objectes estiguin ben nets.
Va ser molt curiós com l'altre dia, quan ja havia explorat i tret de la panera totes les coses, es va dedicar a llepar i examinar la pròpia panera! Per ella no era un recipient, era un altre objecte!

23 de maig del 2010

"Nuestros hijos y nosotros"

Feia molt temps que volia llegir aquest llibre de la Meredith F. Small. És un llibre molt interessant i del que he aprés moltes coses, ja que parla de la criança des d'un punt de vista evolutiu i intercultural.
Explica moltes anècdotes de criança de cultures molt diferents. M'ha sorprès el fet que a la Índia no es consideri adequat que els nadons prenguin el calostre (el reemplacen per una barreja de mantega i mel), com en moltes cultures es tabú practicar el sexe durant la lactància, com els japonesos dorment en família fins a l'adolescència, com en algunes tribus els nadons són alletats i criats per moltes mares diferents, com el còlic i la mort sobtada del nadó és pràcticament inexistent en els països asiàtics ...
Deixo algunes frases del llibre:

"El llanto del bebé no es patológico: todos los bebes del mundo hacen lo mismo a los dos meses. Despertar varias veces por noche no es extraño: así estan diseñados todos los bebés. Que requiera interacción y atención constante no es señal de que sea hiperactivo: es lo que necesita como animal social. Y si usted, como padre o madre, siente la necesidad de dormir con su bebé o darle el pecho hasta los dos años, eso está bien: hace millones de años, eso era exactamente lo que hacíamos."

"Algunos podrian decir que desvincularnos de los dictados de la biologia es un progreso. El biberon y el destete temprano liberan a las mujeres de las enormes exigencias de la crianza. ¿Cuál es el precio que hay que pagar por esta elección? Hay independencia, sí, pero también surge la insuficiencia láctea, mayores proporciones de muerte en la cuna, un incremento de enfermedades y defunciones, y mucho llanto".

"En la cultura norteamericana se utilizan los patrones de sueño del bebé como medida de su grado de desarrollo. ¿Duerme toda la noche? ¿Por qué no? ¿ Qué le pasa, que tiene de malo el estilo de crianza? (...) Desde el punto de vista intercultural lo normal es el sueño ligero; lo patológico, las seis horas de sueño profundo."

20 de maig del 2010

La paciència dels pares

He parlat sovint que els primers dies de ser mare no són un camí de roses. El fet de que siguin moments molt feliços no treu que estiguin plens de dubtes i novetats que no sempre saps com gestionar.
El que està clar és que, si he arribat fins aquí, amb una nena tan sana i feliç no és només gràcies a mi. Res hauria anat tan bé si no fos pel seu pare.Penso que ells també tenen un paper difícil durant els primers mesos. Per motius obvis som les mares les que alimentem als nostres fills, oferint a la vegada aliment i consol. I sembla que amb això els pares no hi puguin col.laborar, com si estiguessin en un segon terme. Però no és així. El suport de la meva parella ha estat clau per l'èxit de la lactància materna. La seva confiança i seguretat em van donar molts ànims en els moments més durs, quan em feien mal els pits o patia per si no tenia prou llet.
I el seu suport és sempre constant en moltes coses més.
Les nits que costa molt fer adormir a la petita, quan per fi ella s'adorm aleshores sóc jo la que necessito el consol, per que estic esgotada i sense energia. I sempre el tinc.
Els dies que arribo de passejar amb ella, atabalada per algun comentari inoportú de la gent, ell és qui em relativitza l'assumpte i em reafirma que estem criant a la petita de la millor manera possible, la nostra.

La criança és sempre cosa de dos, des del dia del naixement. Quan els fills són grans està molt clar el paper del pare. Durant els primers mesos, no sempre està valorat. I jo crec que és quan més feina fan: a part de cuidar de la criatura, cuiden de nosaltres!!

Imatge d'Albert van Dyck

17 de maig del 2010

El negoci dels nadons

Ja sabem que hi ha moltes maneres de criar un fill, que cap és la millor, que tothom dóna consells, i que els pares hem d'anar provant el que ens va més bé.
Ara bé, cal que tinguem clar que hi ha alguns "consellers" que el que volen no és precisament el nostre bé: les revistes o guies del nadó. Són revistes ben plenes de publicitat, inclús en els articles, i hem de tenir en compte que el que volen és vendre productes. Per això ens diuen el següent:
1. Promouen la lactància mixta o artificial. Sí, tots els articles comencen dient que la lactància materna és lo millor. Tot i això, a la segona frase, ja introdueixen el "però", i tot un seguit de consells per donar el biberó quan a les mares se'ls hi acaba la llet. Perquè? Doncs la lactància materna exclusiva no surt a compte. Interessa més que compris llet de pot (molt cara, amb el preu molt inflat), biberons, aigua especial per preparar els biberons, esterilitzadors, escalfadors...
2. No parlen del collit. Inclús n'estan en contra. "No acostar nunca al bebé con los padres". Perquè? Doncs qui compraria aleshores el moisés, bressols, llençols, mantetes, habitacions convertibles, protectors...?
3. Fer-nos creure que el bebé ha de tenir un arsenal de productes cosmètics. Sabons, cremes, gels, xampús, colònies... D'acord que la seva pell és delicada i s'ha de cuidar. Però a mi em van recomanar no ficar-hi mai massa sabó a la banyera i que si la banyàvem molt sovint, la rentéssim algun dia només amb aigua (quan són molt petits, s'entén).
4. Els fulards no existeixen. El que necessita el teu fill per "l'hora del passeig" és un bon cuco i cadireta desprès, amb tots els accessoris. Si el vols dur al coll, et parlen de les motxilles, que són més cares i incòmodes que els fulards.
5. Els bolquers reutilitzables, tampoc. Mai se'n parla enlloc. Sé que porten feina, la inversió inicial és cara i són poc pràctics. Però no contaminen i a la llarga són més econòmics.
6. A partir dels quatre mesos, a introduir cereals. Però no et diuen pas la possibilitat de preparar un arròs bullit (que no té gluten) o sèmola, sinó que has de comprar les farinetes de marca especials pels nadons. I als sis mesos, que no falti "Mi primer Danone".
7. Les respostes als "problemes" sempre es poden comprar: infusions per fer dormir (segons Carlos González: aigua amb sucre a preu d'or), per a que facin el rotet, per a que tinguin més gana...

Que tothom compri el que vulgui, però s'ha de vigilar. Com deia aquell, que no nos embauquen!

13 de maig del 2010

Sis mesos de lactància

Aquests dies la petita compleix sis mesos. Sis mesos en que s'ha alimentat exclusivament de la meva llet. De fet, des que era un cigronet a la meva panxa, que s'està alimentant a través meu. I ja pesa més de set quilos!
La lactància va ser dura al principi. Tardes interminables amb la nena a la popa, presses de més de mitja hora, dolor als mugrons...
Però tot això ja ha quedat enrere. Ara aguanta molt entre pressa i pressa, amb pocs minuts treu tota la llet que necessita, ja no fa glopades...
Gaudeixo més que mai del fet de donar-li el pit. Ella està molt interactiva, sovint deixa de popar un moment i em regala un somriure, m'acaricia.. És molt bonic!!
L'únic que em sorprèn és el fet que, als sis mesos, encara no tingui del tot "regulats" els pits. El que no m'havia passat mai al principi em passa molt sovint ara: noto a vegades el reflex d'ejecció molt fort, m'apareixen de tant en tant bultets al pit de conductes obstruïts, sempre em goteja molt un pit mentre alleto de l'altre ... Vaja, que encara no he pogut desfer-me dels discs absorbents!
Ara ja començaré a introduir d'altres aliments, començarem una nova etapa. De moment, la de la lactància exclusiva, superada amb èxit!

Imatge de Maia Stefana Oprea

10 de maig del 2010

Canvi de percepció

Quan vaig començar a treballar, els meus alumnes tenien més o menys la meva edat. A l'hora del "pati" m'interessaven més les converses entre ells que no pas les que tenien els meus companys a la sala de profes.
Però el temps passa i, a poc a poc, les coses han canviat. Els alumnes sempre tenen la mateixa edat, però jo cada any en tinc un més. I ara ja els hi porto quasi deu anys. Ja no trobo tan interessant saber on han anat el cap de setmana o què pensen de l'últim disc dels Radiohead. Em comença a interessar més quins són les millors hipoteques o els menjadors escolars amb més prestigi. Em vaig fent gran!
Hi ha un dia que vaig notar especialment que ja no era la mateixa d'abans: el primer dia de classe després de la baixa maternal. Em mirava els alumnes, que tenen uns vint anys, i els veia a tots com a nadons. Veia més real que mai el fet que tots havien estat petits, que embrutaven els bolquers i popaven, que tots havien estat a la cura d'una mare que els alimentava i els consolava quan ploraven. És molt curiós veure el món des d'aquesta perspectiva: tots, des de l'avi nonagenari fins al més insuportable cap de qualsevol oficina, tos anàvem amb bolquers i patalejàvem quan ens prenien el peluix favorit!
I també hi ha l'altra vessant clar. Em miro els alumnes i penso com serà la meva filla quan tingui la seva edat. Tindrà aquests ulls? Caminarà així? Com riurà?
Ells aixequen la mà i em fan preguntes. Jo els responc, però per mi han deixat de ser simples alumnes.
Ser mare m'ha canviat la perspectiva.

Imatge de Valérie Couteron

7 de maig del 2010

De mare només n'hi ha una?

La meva filla té una cosineta amb la qual es porten menys de vint-i-quatre hores de vida. Va anar de poc que no nasquessin el mateix dia.
Per tant comparteixo moltes vivències i anècdotes amb la meva cunyada, tot i que per ells aquesta és la segona filla. Parlem sovint de les coses que ens amoïnen, de l'evolució de les petites, de com ens sentim nosaltres...
A més, les dues nenes han seguit un camí molt similar: les dues eren menudetes al principi, després van guanyar pes gairebé al mateix temps, les dues fan lactància materna, collit...
Un dia, quan tenien un mes de vida, vam voler compartir també el fet de donar el pit a les nebodes respectives. És a dir, jo alletaria la meva nebodeta i la meva filla seria alletada per la seva tieta.Va començar com un divertiment i va acabar sent una experiència molt emotiva.
El que més em va sorprendre és la rapidesa amb que es van agafar al pit "aliè". No van oposar gens de resistència, al contrari, popaven amb ganes i durant una bona estona. Quan van acabar, van fer el rotet i es van quedar tan satisfetes. Com si es tractés de la popa de la mare. Em vaig quedar una mica parada, pensava que notarien la diferència.
Per això dic que lo de que mare només n'hi ha una, almenys pel que fa a l'alimentació, és molt relatiu. El que els hi importa als petits és la llet! Vingui d'on vingui!

Imatge de Marguerite-Gerard

5 de maig del 2010

Operació bressol

Fa uns dies que la petita dorm la primera part de la nit (bé, les primeres tres horetes) dins del bressol.
Volíem tenir una mica més d'intimitat durant una estona, i vam intentar de fer-la adormir al bressol. I ha estat més fàcil del que semblava.
Jo, a les 8, li dono la popa igual estirada al nostre llit fins que s'adorm. Allí la deixo fins al segon cop que em reclama, que li dono popa altre cop i, quan està ben adormida, la deixo al bressol.

Posar-la al bressol m'ha fet adonar de moltes coses:
1. Que fer collit ha estat i és una de les millors experiències de la maternitat. Entenc perfectament a la gent que diu que si ho fas "no te'ls trauràs mai de sobre", i jo penso que és per que les famílies que ho proven ja no hi volen renunciar! No perquè el nen es malacostumi! Nosaltres l'hem enyorat molt els primers dies que no hi era.
2. Fer collit és una inversió en felicitat i seguretat pel teu fill. Almenys, en el nostre cas ho ha estat. No ens ha costat gens ficar-la al bressol, no ha plorat mai desconsoladament. Inclòs quan es desperta s'està una estona tranquil·la abans de reclamar-nos. Jo penso que és perquè sap que estem allí, que mai l'hem deixat sola i que ens té quan ens necessita.
3. Que en els temes de la criança no s'ha de voler aplicar mètodes. El dia a dia em va mostrant que cada cosa arriba al seu temps. Ella "aprendrà" (o no) a dormir tota la nit seguida quan estigui preparada. Jo no li vull ensenyar una cosa per la qual el seu son no està dissenyat. I tampoc crec en aplicar fermament les rutines, i que a partir d'ara sempre hagi de dormir al bressol. Si un dia costa massa, la fiquem al nostre llit. I el segon cop que es desperta ja la poso al llit directament, perquè de moment demana molta popa entre les quatre i les vuit del matí (casi cada hora).

I no tinc pressa en treure-la de la nostra habitació (una altra de les coses que la gent comença a dir, ara que "ja" té sis mesos). No seran petits sempre els nostres fills, jo vull disfrutar-ho!

Imatge de Mary Louise Spoor

1 de maig del 2010

Moments de calma

Ser mare et deixa poc temps per fer totes aquelles coses que no estan vinculades amb la maternitat.
Sovint penso: després em prepararé un cafè, o llegiré aquell article del diari, o recolliré la roba estesa... I aquest després no arriba mai, ja que el temps passa volant i mentre la petita està desperta és difícil trobar una estona per fer alguna cosa que no sigui estar per ella.

Però després de tot l'estrès, cada dia hi ha també moments de calma: quan arriba la nit i li dono el pit estirada al llit perquè s'adormi. M'estic amb ella al voltant d'una mitja hora, a vegades més.
Mitja hora en què no puc fer res físicament, però sí que puc pensar molt.
Durant aquests moments, o les moltes vegades que es desperta a la nit i li dono popa, sembla que el món s'aturi. Som només ella i jo. Ella va tancant a poc a poc els ulls, els llavis van fent cada cop menys pressió al succionar (a intervals, a vegades sembla que ja s'hagi adormit i al fer el mínim moviment, ja torna a popar amb ganes). Són moments molt bonics de compartir. Hi ha dies en què la meva ment es va quedant també en blanc i m'adormo amb ella.
Clar que, d'altra banda, hi ha dies que m'és inevitable que el cap em comenci a donar voltes i penso en les meves cabòries: en les coses que he de fer, en la llista de la compra... Sovint és el moment en què se m'il.lumina la neurona no ocupada en la criança i recordo que hi ha encara la roba estesa penjada...
Però en general són moments de calma, de pausa.. I de molta felicitat.

Imatge de Lizzie Sadin