Acabant el puerperi

L'embaràs comporta molts canvis en el cos, el més notable dels quals és el creixement de la panxa, tot i que durant 9 mesos són moltes les coses que canvien dins nostre.

I tos aquests canvis tornen a produir-se, a la inversa, durant el puerperi, en el que el cos torna a aproximar-se al que havia estat abans de l'embaràs.

Aquest període queda sempre molt silenciat, i fins i tot el nom  que té és lleig i també el sobrenom amb el que ens hi referim: la quarantena.

Però no deixa de ser un temps en que s'obra un petit miracle altre cop dins del nostre cos, una recuperació en molts pocs dies de totes les marques que ha deixat l'embaràs.

Jo ara ja estic al final d'aquest procés, ja quasi del tot recuperada. Em queden encara uns quilos de mes, però ja han desaparegut la resta de senyals de la "batalla". El petit ja no és aquell recent nascut fràgil que va ser i jo ja estic oficialment fora del puerperi. I sí, fins i tot d'això sento nostàlgia, perquè en el meu cas aquesta segona vegada va ser un temps de molta alegria i calma, res a veure amb la depressió postpart de la que a vegades es parla.

Aquests són els canvis que es produeixen en el cos de la dona durant aquest període:

1- Pèrdua d'aigua: Ja m'havia fixat en l'anterior post-part que suava molt més que habitualment, hi havia dies que em despertava del llit tota xopa. Ara també m'ha passat, clar que en ple agost aquesta suor m'ha costat més d'identificar. Doncs resulta que és una de les maneres que té el cos, juntament amb l'increment de les ganes d'orinar, d'el.liminar l'increment d'aigua ocorregut durant l'embaràs.

2- Modificacions en l'aparell circulatori: Durant els primers dies, la freqüència cardíaca, que estava augmentada després del cansament del part, torna al seu estat normal, i inclús pot ralentitzar-se. .

3- Canvis hormonals: Poc a poc es recuperen el nivells de progesterona, les glàndules endocrines tornen als seus valors normals i la hipòfosi secreta prolactina, que és l'hormona que estimula la producció de llet. 

4- Canvis en l'abdomen: La disminució del volum de l'abdomen torna a facilitar la respiració, que era menys profunda durant l'embaràs.

5.- Augment de la set:  Hi ha també una major sensació de set, a causa de la lactància. Jo sovint tinc la sensació de quedar-me "seca" quan acabo de donar-li el pit al nen. 

6- Modificacions en l'aparell urinari. Augmenta la capacitat de la bufeta, tot i que el buidat pot costar més al principi.

7- Modificacions en la pell: La pell de l'abdomen queda més flàccida, i la panxa no tornarà a ser el que era fins d'aquí un temps (si és que mai hi torna!) Va desapareixent poc a poc la hiperpigmentació de la línia alba (tot i que jo encara la tinc).

8- Modificacions de l'úter: L'úter, que havia augmentat la seva mida unes 40 vegades durant l'embaràs, torna al seu lloc, en unes contraccions que al principi són doloroses i que es produeixen sobretot al donar el pit. També s'el.eliminen totes les restes de la placenta i l'embaràs a través dels loquis, les pèrdues vaginals que es tenen després del part i que s'allarguen fins a unes 4 setmanes.

9.- Modificacions dels ovaris: El retorn de la ovulació varia molt segons les dones. Aquelles que no donen el pit, tornen a tenir la primera menstruació als 40 dies aproximadament. Les que alleten, poden tenir un retràs variable, que pot arribar a durar tota la lactància (jo vaig estar 16 mesos per la petita!).

Durant el  temps del puerperi, doncs, el cos fa molta feina.
Fa uns anys, a l'època de les nostres padrines, gairebé no deixaven que les recent parides sortissin de casa. Ara, de seguida es vol donar aparença de normalitat i els dies següents al part moltes dones ja volem encabir-nos en els vells texans i sortir a fer tot el que fèiem abans.
Segurament hi ha un terme mig entre les dues posicions, .
Perquè el puerperi és temps per a cuidar-nos, que ens cuidin i cuidar del petit ésser que acabem de portar al món, que no és poc!

Moltes gràcies als que heu fet possible que el meu post-part hagi estat tan fàcil!

(La major part de la informació l'he extreta de la Wikipedia, on hi ha una entrada molt complerta sobre el tema).

Imatge de Emil Keck

39 setmanes

Ja estic de 39 setmanes, a 3 dies de complir la data prevista de part.

Per la petita, vaig passar-me 9 dies del dia que suposadament complia 40 setmanes. A veure què passarà aquest cop.... 

La veritat és que estic una mica nerviosa. Aquesta setmana, cada dia penso que pot ser el dia. I tot el que m'envolta m'hi fa pensar. Des dels iogurts que hi ha a la nevera, que  ja tenen una data de caducitat més enllà de la meva data prevista de part, als esdeveniments que vaig programant per la setmana vinent, els quals deixo sempre amb la incògnita de si hi podré assistir o no.

Jo em trobo molt bé. Vaig tenint contraccions de Braxton força sovint, i també pressió a la part baixa de la panxa. Però res més. Combino dies de molta energia amb d'altres de molta son.

Avui he tingut monitors. La veritat és que quan vaig demanar hora per a aquesta setmana ja vaig demanar-la pel divendres amb l'esperança que ja hagués parit, perquè per mi és un pal això d'anar a monitors. Ja ho recordo així de l'altre embaràs. Però m'hi ha tocat anar! Durant els 20 minuts ajaguda he tingut vàries contraccions, i el nen també s'ha mogut molt. Portava menjar al bolso perquè ja sabia de l'altra vegada que si no es mou t'has d'estar un munt d'estona fent el monitor.  Així que aquesta vegada anava preparada, tot i que la llevadora m'ha portat de més un suc de fruita. Així doncs el nen no ha parat de donar puntadetes durant tota l'estona!

Després el ginecòleg ha valorat els monitors, m'ha dit que tot està bé i que tant pot ser que em posi de part d'aquí a 10 minuts com d'aquí a 10 dies, que amb els segons mai se sap. 

I m'ha citat per la setmana vinent. A veure si no m'hi cal tornar!!!

Símptomes de la recta final

Ara que estic a la recta final de l'embaràs, noto nous canvis en el cos, que es va preparant per al proper part. Sento com es modifica la forma de la panxa i també les sensacions que experimento són diferents.
  
D'una banda, des que tinc el nen ja encaixat (així m'ho va dir el ginecòleg a la passada visita), ja no tinc tanta sensació d'ofec cap dalt als pulmons ni tampoc a l'estómac. Al contrari, tinc de nou més gana i em sento més alleugerida i menys cansada a l'hora de caminar.

Per contra, al tenir ara la pressió a la part baixa de l'abdomen, torno a tenir ganes molt freqüents d'orinar (com al principi de l'embaràs) i moltes enrampades a les engonals. Aquestes últimes no recordo haver-les tingut en l'anterior embaràs i són molt molestes. M'agafen quan estic caminant i he de parar una estona per tal que se'm passin. 

També noto que el nen es mou molt menys del que ho feia habitualment, punt que em preocupa a vegades, sobretot si fa moltes hores que no el sento bellugar. Per sort, sempre acaba movent-se abans que em preocupi més del compte. Sembla que aquest menor moviment és normal al final de l'embaràs, ja que cada cop té menys lloc per moure's!

Pel que fa a les contraccions de Braxton-Hicks, després d'un mes on n'he tingut moltes, molt intenses i fins i tot una mica doloroses, ara no en sento tantes. Tot ha coincidit amb que finalment ja he acabat tota la feina i ja no vaig a treballar. En ser a casa, més relaxada, potser el cos nota que no porto tant estres ni cansament i per això no en tinc tantes. No ho sé.

M'ha sortit la línia alba  a la panxa, tot i que molt més tard i molt menys definida que en l'anterior embaràs. Aquesta línia hiperpigmentada, que sembla que separi perfectament la panxa en dos meitats és deguda al fet que els alts nivells de progesterona i estrogen propis de l'embaràs afavoreixen la producció de melanina. 

I també noto com ha augmentat molt la meva poca concentració! Ahir vaig sortir a passeig amb la nena deixant el foc de casa encès (sort que hi vaig pensar a mig camí!) i avui estava mirant un calendari convençuda que estàvem al  mes d'agost!

Sigui com sigui, el final de l'embaràs s'apropa i el cos s'encarrega de fer-m'ho saber!

Streptococcus positiu

 Ahir vaig rebre el resultat de l'analítica. Continuo estant una mica baixa de ferro, tot i els complements que em prenc. La resta, tot bé.

Menys els resultats del cultiu vaginal, que han sortit positius en el bacteri estreptococcus agalactiae.

És un estreptococ del grup B, el qual és normal que tinguin un 20 % de les dones sanes.  No presenta símptomes ni complicacions, el problema ve quan es té durant l'embaràs, ja que si el nen s'infecta al passar pel canal de part, pot contraure una infecció que podria derivar en malalties greus. 

Jo em vaig quedar bastant preocupada al llegir els resultats i, com que tant el meu ginecòleg com la meva llevadora estan de vacances (no tinc hora fins d'aquí dues setmanes), vaig cometre un dels màxims errors que es poden cometre: buscar informació per Internet sobre el tema.

Aquí sí que em vaig espantar molt, ja que lògicament em vaig quedar amb lo pitjor: que si el nen pot contraure una meningitis, quedar-se sord o cec, tenir retards en l'aprenentatge....

Sort que aleshores vaig posar una mica de seny i vaig decidir trucar al ginecòleg, per fer-li la consulta telefònica, més que res per si m'havia de prendre res.

Em va dir que era una cosa normal i que, simplement, en el moment en que em poses de part, em donarien antibiòtic per debilitar el bacteri. Però que no es recepta res abans del part perquè tornaria a sortir.

Després vaig trucar també a la meva amiga llevadora i em va tranquil.litzar encara més, dient que és un tractament que es fa habitualment i que no té complicacions. Em va aconsellar que si em poso de part, no tardi molt en anar a l'hospital, per  a que els doni temps a posar-me l'antibiòtic unes hores abans del part i pugui fer efecte. I si no hi arribés a temps, en el pitjor dels casos, haurien de fer una analítica al nadó recent nascut i, si s'hagués infectat (que passa en un tant per cent molt baix dels casos), li posarien l'antibiòtic a ell per a que la cosa no anés a més.

Amb l'anterior embaràs aquesta prova em va donar negativa, per tant no vaig haver de patir per això. Però vaig patir molt pels resultats del triple screening, aleshores. D'una manera o una altra, l'embaràs sempre comporta un patiment!

Ara estic una mica preocupada per això, però espero que tot vagi bé i puguin posar-me l'antibiòtic abans del part!

Prefereixo passar jo la calor

Aquests dies fa moltíssima calor! I sembla que les temperatures van en augment.... L'estiu no ha fet més que començar!

Ja des del principi de l'embaràs, quan vaig saber que el part seria a finals de juliol, molta gent m'avisava que em tocaria patir un mes de calor. Ara ho estic comprovant i realment sí, és fa molt dur, tot i que penso que passar aquestes calors és dur per qualsevol persona. Vaja, que si no estigués embarassada també en tindria molta, de calor. Intento no sortir de casa les hores crítiques, beure molta aigua, estar a llocs frescos...

A més, el que penso és que mentre pateixi jo la calor, no l'haurà de patir el nen. Un estiu intens amb un nen recent nascut tampoc deu ser fàcil, imagino, a priori: veure'l tot suat, donar el pit i quedar-nos enganxats, no saber si plora de set o de gana, les mosques, no poder sortir a passeig fins al vespre...
Així que de moment cada dia de calor que passa penso que és un dia que li estalvio a ell!
Justament l'altre dia em vaig trobar una mare d'un nadó de vint dies i em va confirmar el que penso, que és fa difícil també pels nens la calor, i que hagués  preferit també passar-ho ella. Les mares som tan sofertes que fins i tot preferim patir en aquest aspecte nosaltres abans que els nens!  

Suposo que la saviesa popular té raó quan diu que un estiu embarassada és molt difícil, però jo penso que no més que amb el nen recent nascut. Ja ho experimentaré, perquè per molt que la calor ja hagi començat i en part n'hi estigui "estalviant" una mica al nen, no oblido que les calors fortes són cap a finals de juliol i principis d'agost, així que també li tocaran de ple.

Mai el temps és a gust de tothom!

8 mesos d'embaràs

Avui falta exactament 1 mes per a la data prevista de part, és a dir per a complir les 40 setmanes d'embaràs. Com que es pot parir en qualsevol moment entre la setmana 38 i la 42, això vol dir que entre dues setmanes i 1 mes i mig ja tindré el meu segon fill en braços!

Ja falta molt poquet!!

I jo ja ho tinc pràcticament tot a punt, sobretot del que ell necessitarà: ja tinc la bossa de l'hospital feta, tinc bolquers talla 0, tinc tot el set d'higiene personal tant seu com meu, la banyera, el bressol a punt (un altre dia explicaré com hem aconseguit transformar un bressol normal en un bressol sidecar), la banyera-canviador també, el cotxet ben net (la petita ja fa temps que va amb el McLaren), el Maxi-Cosi.... 

I també tinc un calaix de l'habitació de la petita ple de robeta de nen d'estiu de la talla 0 fins als 3 mesos, que m'han deixat tant el meu germà com una amiga. 

Ja fa moltes setmanes que em va agafar una molt precipitada "síndrome del niu", i des d'aleshores que ho he anat preparant tot, sense pressa però sense pausa.

De les meves coses, que també vull deixar el màxim enllestides, no vaig tan avançada. Tinc una llista amb tot el que he de fer o vull fer abans del part, i tot i que vaig fent, no sé si aconseguiré acabar-ho tot. De la feina ja he acabat de corregir els exàmens del curs, però em queda encara l'examen de recuperació del juliol (no s'acaba mai!). A vegades em col.lapso una mica perquè veig que potser a tot no podré arribar. Però, com que el cos és savi, cada vegada ho relativitzo més. Si puc acabar-ho tot, perfecte. Si no, doncs almenys lo més important sí que ho tinc a punt, que és tot el que fa referència al naixement.

També tinc ganes de senzillament asseure'm a esperar. Crec que és molt important, en certa manera en tinc la necessitat, el cos m'ho demana. Encara no ho he pogut fer del tot, tot i que aquesta setmana ja he començat a disposar de dies sencers per mi. I la veritat és que és molt gratificant poder dedicar-se únicament a "gestar", a concentrar-se en el que ha de venir,

Finals de juny també és una època de molts adéus, hi ha molta gent que no tornaré a veure fins al setembre (o més endavant, en el meu cas). I ja hi ha molts companys que s'acomiaden de mi desitjant-me que vagi tot molt bé i que tingui "una hora curta". Pensar que quan els torni a veure ja seré mare de dos em produeix una sensació d'alegria i nerviosisme molt gran!

I és que ja queda poquet, molt poquet! I cada vegada en tinc més ganes!!

Bona revetlla a tothom!

El terra queda tan lluny!! (i Premi!)

 

Ja he arribat al punt en el que no em puc cordar les sabates! Ni molt menys tallar-me les ungles del peu jo soleta!

La part del cos que va de la panxa en avall és pràcticament inaccessible per mi.

I per acabar-ho de fer tot més difícil, porto unes setmanes que estic més patosa de lo normal. Just ara que em costa tant acotxar-me és quan més coses em cauen a terra. Estic tot el dia dient-li al meu home (i inclús a la nena) que em pleguin les coses, perquè tot em cau.

Just l'altre dia la llevadora ens explicava a les classes pre-part que és molt normal sentir-se més despistada i torpe durant l'embaràs, ja que ha canviat el centre de gravetat del nostre cos a la vegada que les hormones fan que les articulacions estiguin més laxes. Hi ha estudis que demostren que aquesta falta de concentració es deguda a que  els canvis hormonals redueixen la mida de les neurones i n'alteren les seves connexions. També sembla que durant l'embaràs tenim dificultat per adquirir nous coneixements i per a recordar esdeveniments passats.

Jo no noto tant aquesta poca concentració, de moment, però sí que experimento moltíssim la poca precisió que tinc a l'hora d'agafar els objectes.

Diuen que aquests símptomes desapareixen un cop el nen ha nascut, però jo no ho tinc tant clar, sobretot pel que fa a la memòria i la falta de concentració, ja que recordo que aquests efectes secundaris em van durar molt temps de post-part! I ara, amb dos, no sé si seré capaç d'enrecordar-me de totes les coses importants!

Aprofito aquest post per donar les gràcies a l'Ester, de Vivències d'una mare, que m'ha donat aquest premi!!   Moltes gràcies!!!

Imatge de Juliette Borda

"Què es pot esperar quan s'està esperant"

Aquest llibre de la Heidi Murkoff (i altres autors) es coneix com la "bíblia" de l'embaràs.
He de reconèixer que per mi sí que ho ha estat, tant en el primer com en aquest segon embaràs, en el que he tornat a consultar moltes coses: algunes que havia oblidat i d'altres de noves que m'han passat aquesta vegada.
M'agrada molt perquè és un llibre molt versàtil. Pots anar directament a consultar allò que et preocupa (és normal que em surtin grans?, puc viatjar en avió? què puc menjar?; quins esports puc practicar?) o anar llegint els canvis que el cos fa mes a mes, i el que pot ser (o no) que ens passi.
A més, hi ha preguntes de tots els tipus, de les que farien molts tipus de mares diferents. Això fa que sigui una guia útil tant si el que ens preocupa és com se sentirà un germà gran quan neixi el petit, com si som mares solteres, com si som primerenques, com si esperem bessons, com si el nostre embaràs s'ha acabat massa aviat.
També és un llibre molt complert, ja que no acaba als nou mesos d'embaràs, sinó que dedica un ampli espai a parlar del part i del postpart. Jo el vaig consultar fins més enllà de la quarantena i recordo haver-lo tornat a agafar un cop vam tenir ganes de ser pares de nou, ja que els consells que dóna comencen molt abans de la primera falta i acaben més enllà del moment en què tens el teu fill en braços.
Jo el recomano molt. Parla de tots els temes que passen pel cap d'una embarassada en un moment o altre de la gestació (alimentació, pes, relacions sexuals, pors, treball, proves que s'han de realitzar...) i, almenys jo, sempre hi he trobat la resposta a allò que buscava, per molt estrany o poc relacionat amb l'embaràs que a mi em semblés el que m'estava passant. I m'ha tranquil·litzat en diverses ocasions!
Me'l va deixar (en anglès!: "What to expect when you're expecting") una amiga llevadora quan em vaig quedar embarassada de la petita. I n'he tret molt partit!

Contraccions de Braxton-Hicks i "agulletes"

Porto una setmana amb moltes molèsties a la panxa.

D'una banda, les contraccions de  Braxton Hicks.

Com que recordava com eren de l'embaràs anterior, no m'ha costat gaire identificar-les. Fins ara eren totalment indolores i poc freqüents. I duraven poquet, menys de 20 segons. Però des del cap de setmana han anat en augment, i ja em provoquen una mica de dolor (no gens intens, però sí que les noto), a part de que duren més de mig minut. Aquestes contraccions, que es diuen així ja que va ser el metge John Braxton Hicks qui les va descriure per primer cop, suposen una mena d'entrenament de cara a les contraccions "reals" del dia del naixement. I en principi no han d'alarmar ja que no signifiquen que hagi començat el procés de part.

Però com que jo n'he notat moltes aquests dies, li he comentat al meu ginecòleg, amb qui just el dimarts tenia visita. Em va dir que era normal que en tingués més ara que abans i que a la setmana d'embaràs a la que estic (la 33) és normal tenir-ne fins a unes 15 al dia, sobretot al vespre.

Per descartar que aquestes últimes contraccions més seguides que he tingut no hagin fet "feina" em va mirar com estava el coll de l'úter, no fos cas que s'hagués començat a estovar. Però no. Tot està al seu lloc, de moment. Així que en principi tot és normal.

D'altra banda, des del dia de la visita al ginecòleg tinc també moltes "agulletes" a la panxa! Tot ve perquè al baixar de la camilla, no hi havia les típiques escaletes que hi ha sempre per arrepenjar els peus. Algú les havia tret i s'havia oblidat de posar-les. I jo vaig incorporar-me pensant que sí que hi serien i quan vaig veure que els peus no tocaven enlloc vaig fer molta força amb la panxa per no caure. Em va fer un mal increïble, un dolor molt intens. El ginecòleg em va tocar i ja des del principi em va dir que no patís, que el mal era muscular i que el nen estava bé. Però no us podeu imaginar quin mal em feia!!! De fet, recordo haver tingut també un episodi similar quan estava embarassada de la petita, en aixecar-me malament del sofà.

Doncs a ran d'això, tinc unes agulletes a la panxa que noto sempre que m'aixeco o m'assec i cada vegada que el nen es mou. És a dir, molt sovint!! Espero que vagin remetent aviat...

I tot això, unit a que la panxa cada dia està més grossa, a que ja tinc moltes dificultats per arreplegar coses del terra i també en trobar posicions còmodes. Així que estic acusant força cansament. 

A més, tot s'ajunta amb dies de molta dedicació a la feina. Sé que he de frenar el ritme, la gent m'ho diu i jo sóc la primera que ho noto. I ja sé que no hi ha ningú imprescindible, però vull acabar el curs. El dia 18 per fi tot s'acaba i aleshores ja em podré dedicar plenament a descansar! Ho necessito!

Pilota de dilatació

Ahir vaig començar les classes de preparació al part. En l'horari en que vaig anar-hi érem un grup força reduït de mares, així que a part de la gimnàstica, vam poder parlar de molts dubtes i compartir experiències. De fet, ja recordava aquesta doble vessant de les classes de quan hi anava per la petita: a part de la gimnàstica, estàvem una bona estona parlant amb la llevadora. Pràcticament meitat i meitat.

La gimnàstica que fem a les classes on vaig jo bàsicament està enfocada a cuidar postures, millorar la circulació, enfortir el perineu, fer estiraments... Exercicis que es poden fer al llarg del dia també a casa, però com que sovint no hi pensem, almenys està bé dedicar dues hores a la setmana en exclusiva a fer-los.

I ahir vam parlar de moltes coses. Des de relats dels últims parts que la llevadora ens explicava, a qüestions més tècniques sobre el procés de part.

I ens va parlar molt de la pilota de dilatació. Tant que em van agafar ganes de comprar-me'n una, ja que crec que em pot anar molt bé. 

Abans del part, per asseure-m'hi (al sofà estic incomodíssima tan aplastada) i anar fent exercicis. I quan comenci a tenir contraccions, per a facilitar-ne el procés, tot i que aleshores ja hauria d'anar camí de l'hospital. Sort que va comentar que a la majoria d'hospitals ara en tenen, i que va molt be tant asseures-s'hi com arrepenjar-s'hi, com es veu en la segona foto, ja que és la postura que facilita més la feina al nadó que vol sortir.

Alguna de vosaltres té experiència amb aquesta pilota, tant en l'embaràs com en el part? Val la pena?

2 anys i 9 mesos

Si tot va bé, aquest serà el temps que es portaran els meus dos fills. L'edat que tindrà la petita quan neixi el germanet.

Jo em porto quasi cinc anys amb el meu germà. La mateixa edat que es porta el meu home amb la seva germana. Així que no sé el que és tenir un germà (o germana) tan pròxims. Crec que ha de tenir moltes avantatges, tot i que el fet que després es portin bé entre ells dependrà de molts altres factors, més enllà del sexe i l'edat.

De cara als pares, hi trobo també molts avantatges, tot i que també alguns inconvenients, sobretot relacionats amb la feina que tindrem! 

Però estic contenta del temps que hem esperat a ser pares de nou, crec que pot ser una bona edat (clar que això ho hauré de confirmar més endavant!!), i que de qui no massa temps podrem fer moltes activitats els quatre junts.

Al principi de l'embaràs pensava que potser hauríem tallat massa just. Veia a la petita, amb dos anys recents complerts, encara molt petita. I molt dependent de nosaltres en qüestions bàsiques. Li acabàvem de treure el bolquer, començava a parlar però no expressava encara del tot les seves necessitats, no m'atrevia a deixar-la sola jugant en una altra habitació.... I pensava, ostres, si ara nasqués el germanet, aniríem de bòlit!! I això que hi ha molta gent que se'n surt, amb germanets que es porten molt poquet!

Però amb els mesos els nens canvien molt ràpid!! I amb sis mesos cap aquí la petita s'ha fet molt gran. 

Va a fer pipí soleta al lavabo, parla pels descosits i entén tot el que li diem, menja sola, comença a tenir molta autonomia al vestir-se (encara amb ajuda, però participant molt)..... Bé, una sèrie de coses que fan que la vegi més independent, més nena. I penso que amb el parell de mesos que falten, doncs que encara s'hauran consolidat més tots aquests aspectes.

Ja sé que quan neixi el germanet pot haver-hi un endarreriment, que ella vulgui tornar a que li fem nosaltres les coses que fins ara feia soleta. Però suposo que això passa independentment de l'edat del germà gran. 

Bé, no sé,  és molt agosarat pronosticar com ens anirà tot d'aquí uns mesos. L'estrès del principi segur que no ens el treu ningú. Però estic bastant tranquil.la pel que fa a poder cobrir les necessitats " bàsiques" dels dos, penso que ens en sortirem!

La resta, poder estar per ells dos "emocionalment"  ja serà més difícil i és el que més por em fa de tot el que ha de venir: haver de retallar temps del que passo amb la petita, intentar compartir temps amb els dos sense que cap se senti desplaçat... però aquest ja és un altre tema!

Exhausta

Fa unes setmanes que em sento cansadíssima. 

Anar a buscar a peu a la petita a la guarderia (com he fet sempre) se'm fa una muntanya.

Pujar escales ho he de fer a poc a poc i arribo a dalt sempre sospirant.

Si el carrer fa una mica de pujada, he de ralentitzar el ritme. 

I així en tot!

No recordo que en el primer embaràs estigués tan cansada!  Segurament em prenia les coses més en calma, a part que vaig deixar de treballar molt abans, ja que va coincidir l'estiu amb els últims mesos d'embaràs i després ja no vaig reincorporar-me. Ara tinc la intenció de treballar fins a finals de juny, però ja noto que no serà fàcil.

A més del cansament, la sensació constant de tenir molta son i amb ganes de posar-me a dormir en qualsevol lloc i moment. Fins fa poc dormia quasi d'una tirada durant les nits, no m'adonava de res (inclús pensava, si segueixo així fins el dia del naixement, no sentiré al nen quan plori!). Però ara he començat amb l'insomni i amb les ganes d'orinar molt freqüents durant la nit,  que em fan molt difícil tornar a agafar el son. Així que ja m'aixeco cansada.

I la panxa! Noto que faig molta panxa, quasi la que feia amb la petita el mes abans de parir. I ara encara me'n queden dos i mig! Ficar-me les sabates i recollir coses del terra (i mira que estic patosa ara, i tot em cau!) és un suplici! 

De pes vaig bastant bé, potser un parell de quilos per sobre del que em tocaria, però res greu que em pugui ocasionar tot aquest cansament extra. 

Així que ahir vaig decidir demanar hora a la llevadora.

Els últims anàlisis, com ja vaig explicar, em marcaven el ferro una mica baix. Tot i això, ni la llevadora ni el ginecòleg em van receptar cap suplement ja que era un descens normal en el tercer trimestre. Així que he anat passant els dies sense prendre-me'n. Però ahir, al comentar-li el meu estat, la llevadora em va  recomanar ferro, una quantitat petita al dia que m'ajudi a revigoritzar-me.

Em va dir que ara ja no tots els metges el recomanen per defecte a la recta final de l'embaràs (com sí crec recordar que m'havien receptat amb la petita), ja que hi ha moltes embarassades que es queixen d'un dels seus efectes secundaris, el restrenyiment. 

Ahir vaig començar a prendre la primera dosi, i seguiré amb una al dia fins que noti millora. Després, puc començar a fer un dia sí i un dia no.

Crec que em pot anar bé, tant per afrontar el que em queda d'embaràs com per arribar al dia del part amb energia.

La llevadora també em va comentar que són moltes les embarassades del segon que acusen més el cansament i que diuen sentir-se com quasi a punt de parir molt abans del que van fer-ho amb el primer!

Tot és normal, però realment ho estic vivint com una costa amunt!

Què es mou, mama?

La petita té molt present el meu embaràs. Molt sovint parla de que la mama té la "panxa grossa" i que naixerà un germanet.

A la nit, quan estem explicant contes al sofà, el nen es mou molt, i ella em posa la mà a la panxa per sentir-lo. En pic m'assec ella em pregunta si  el germanet es mou o si està dormint. I si li dic que es mou, ràpid m'aixeca la roba per sentir-lo amb la seva maneta. Són moments molt xulos!

També hi ha anècdotes divertides que em sorprenen, ja que treuen a tema el germanet en moments inesperats. Un dia, al despertar-nos al matí el primer que em va dir és : "Que ha nascut el germanet?". Em vaig quedar sorpresa, potser és que ho havia somiat durant la nit.

Un altre dia, quan li explicava que jo no podria anar-la a buscar a la guarderia i que que hi aniria la padrina, em diu: "Que aniràs a l'hospital? A tenir el germanet?"!! Quan li vaig dir que no, que per això encara faltaven dies i que no podria estar amb ella perquè aniria a treballar, es va quedar pensativa, repetint "Falta mooolt?".

I no només parla del germanet, sinó que també juga a que ella té la panxa grossa (posant-se una nina), i dient "ara ha nascut" i me l'ensenya dient "és molt petitet, petitet", i després li dóna popa, perquè "no té dentetes per menjar".

Un dia, jugava a que tenia una conversa amb no sé qui, i s'assenyalava la panxa dient, "Sí, un nen, m'han dit", imitant el que jo dic a la gent quan em pregunten què espero.

També fa molta referència a que el germanet serà seu. "És meu el germanet, eh".  I a que no tindrà cabells (suposo que ho diu per les fotos que ha vist seves de quan era petiteta) i que no caminarà perquè no portarà sabates.

Així que de moment sembla que té integrades moltes de les coses que passaran. Ja es veurà després com s'ho prendrà, segurament serà imprevisible. Però ara em fa molta gràcia veure com juga i fa càbales amb totes aquestes noves informacions que està rebent.

Baixades de tensió durant l'embaràs

Un dels símptomes que he repetit en els dos embarassos són les baixades de tensió en el tercer trimestre. 

També són comuns en els primers mesos, però jo les he patit sobretot a partir del sisè mes.

Amb l'embaràs de la petita, vaig tenir diversos marejos i inclús em vaig desmaiar en una ocasió. Estava conduint i em vaig empotrar contra una rotonda. Cada cop que penso en aquell dia, m'esgarrifo pensant en tot el que hagués pogut passar!

Aquest cop, que ja estic previnguda, intento prendre el màxim de precaucions.

Els moments més típics en que noto que em baixa la tensió és quan faig algun esforç (pujar escales, anar carregada) i també quan estic molta estona en la mateixa posició.

Ja fa dies que vaig a la feina amb transport públic, ja que d'aquesta manera puc canviar sovint de posició i m'és molt més còmode. Igualment, porto sucres al bolso per si noto algun símptoma de mareig. I intento no estar massa hores sense menjar ni beure.

Una altra postura amb la que m'acostumo a marejar és quan estic estirada d'esquena, a la nit. Pel que em va comentar el ginecòleg, això es degut a la pressió que fa l'úter sobre la vena cava inferior. Aquesta vena transporta sang des de les cames fins al cor i, si es comprimeix, hi ha un retorn menor de sang, fet que produeix una baixada de la pressió sanguínia i una elevació del ritme cardíac. 

Per dormir, ja fa setmanes que ho faig de costat, amb un coixí entre les cames. Els experts insisteixen en que és molt millor dormir sobre el costat esquerre durant l'embaràs, per no comprimir tant aquesta vena. Així que al llit ja no som tres, sinó que entre la nena i el coixí, hi ha superpoblació! Per tant que el coixí, fa dues funcions: a part de deixar-me dormir de manera més còmoda, també em serveix com a protecció per a que la meva panxa no rebi les puntades de la petita! 

.

Redecorant la meva vida

Estic en plena síndrome del niu. Fa dies que només penso en ordenar calaixos, netejar vidres i arreglar els prestatges de dalt de la cuina. I ja tinc una llista i un  dia reservat per anar a l'Ikea.

No recordo que amb l'embaràs de la petita m'agafés aquesta dèria tan aviat. Al contrari, crec que m'angoixava una mica quan algunes persones em regalaven robeta i cosetes per la nena quan jo encara considerava que faltava molt.

Sí que recordo nits d'atabalament (per què a la nit, en ple insomni,  veiem claríssim que s'han de fer certes coses que no ens deixen tornar a agafar el son?). Una vegada,  cap als 8 mesos,  vaig fer aixecar al meu home a quarts de dos de la nit i ens vam posar a netejar el forn i la nevera, ja que jo no podia tornar a dormir si no ho fèiem. Ja em diràs, com si un nen al néixer el primer que fes fos anar a obrir la nevera i comprovar-ne el seu estat!

En aquest embaràs, aquesta necessitat imperiosa de tenir-ho tot apunt s'ha apoderat amb molta força ara, quan "encara"  falten uns tres mesets pel moment del part. I això que no hem de fer tants canvis en la nostra vida, ni comprar tantes coses!

1. Canvis en la nostra habitació:  En principi el nen dormirà amb nosaltres a l'habitació. L'ideal seria que ho pogués fer al "llitet gran" amb nosaltres. Però com que la nena encara ve habitualment a mitja nit i es col.loca entre els dos pares, em fa por pensar que si estan els dos junts a la nit es puguin molestar o fer mal. 

Tinc clar que ella ha de poder continuar venint a dormir amb nosaltres quan es desperti, així que la solució més pràctica amb la que estem pensant és col.locar un bressol sidecar al meu costat del llit, pel germanet. 

Així que, el que ara m'urgeix més d'aquest tema és començar a fer proves amb el bressol que ja tenim (traient una de les baranes) i veure com ho lligarem, si fa falta aixecar-ne les potes, ect...

Ja sé que desprès potser acabem dormint d'una altra manera que no té res a veure amb aquesta planificació, però a priori penso que ens pot ser el més còmode, amb espai per tots i que ningú se senti desplaçat.

2. Canvis en l'habitació de la nena: De moment ella continuarà tenint la seva habitació, fins que arribi el moment que la comparteixi amb el germanet, Quan serà aquest moment, no ho sé. Potser el nen serà dormidor de mena i als dos mesos ja dormirà tota la nit (diuen que n'hi ha d'aquests! potser me'n toca un!!) i ben aviat podran compartir l'habitació. O potser això no passarà fins d'aquí dos anys!

El que tenim clar és que tard o d'hora acabaran compartint habitació, i quan ja siguin més grans, els canviarem cadascú  a la seva. Penso que és lo millor. Jo tinc bons records de compartir-la amb el meu germà. També crec que serà el més còmode per mi, a l'hora de fer-los dormir, tot i que això ja es veurà amb el temps.

Per tant, en aquest sentit, no hem de fer grans canvis.

El que sí que he tingut la necessitat de fer aquests dies és començar a distribuir els armaris i la calaixera, per deixar espai lliure per tota la roba i objectes del nen.

3. Canvis al menjador: Aquí simplement vull re-definir una mica millor el seu espai de jocs i comprar algun moble pels seus llibres, que en comença a a tenir molts i molt desordenats.

4. Roba: En aquest aspecte és el que menys urgència estic tenint. No he comprat res encara, ni em preocupa especialment. Tant perquè sé que la gent me'n deixarà o regalarà, com perquè no vull precipitar-me. Amb la petita, tot el que li vaig comprar jo abans de néixer, després no em va servir. No tenia experiència i vaig comprar bodis que es posaven pel cap (en comptes dels més pràctics que es corden pel davant) i talles inadequades que després no vaig poder utilitzar ja que quan va arribar el moment vaig haver de comprar força roba de la talla 0, de la que no tenia pràcticament res. Tot depèn del pes, del temps que faci.... Així que prepararé algunes cosetes, però la resta ho compraré sobre la marxa. No vull que em quedi roba sense estrenar com em va passar amb la petita!

5. Trastes: En el primer embaràs vaig tenir la sort que em deixessin l'hamaca, el moisés, la banyera-canviador i moltes altres coses que em van fer molt servei. I ara m'ho tornen a deixar. Volia evitar comprar-ho tant per temes de sostenibilitat com per no acabar acumulant massa trastes a casa. Penso que l'ajuda entre amics i el poder compartir la roba i aquests objectes que es fan servir poc és lo millor. 

Igualment, prescindiré de varies coses, com el moisès, ja que en principi dormirà directament al bressol sidecar amb nosaltres.

Respecte el cotxet, la petita ja va amb el McLaren i ja he reservat i netejat el Casual Play pel petitó!

El que també he de fer és començar a recopilar tot allò que em pot fer falta de bon principi: la bossa d'anar a l'hospital, l'alcohol de 70º, les estisoretes... Tinc ganes de començar les classes pre-part per a que em recordin tot allò necessari, que ja se m'ha oblidat! Són coses que segurament ja tinc, però les he de buscar, netejar i preparar!

I així estic! Donant voltes a tots aquests assumptes dia i nit!

Llibres sobre l'arribada del germanet

En aquesta diada de Sant Jordi vull parlar de llibres. Però ho faré centrada en el que ara és el meu tema, explicant quina està sent la meva experiència amb els contes sobre l'arribada d'un germanet.

A casa en tenim dos: El Teo i la seva germana  de Violeta Denou i  Un germanet per a l'Eva, de Roberto Aliaga i Sonia Sánchez. Un l'hem agafat a a biblioteca i l'altre ens l'han regalat. Jo no he fet una recerca massa exhaustiva pel meu compte, tot i que estic segura que n'hi ha més i de molt més interessants.

Aquí explico què em semblen aquests dos:

El Teo i la seva germana: És un llibre que té diverses coses negatives, però també d'altres de bastant positives que fan que s'estigui convertint en el conte que més demana ara la petita. Se'l mira amb gran atenció, com si no volgués que se li escapés ni un detall. Sovint, a mitja lectura, ja m'avisa "després tornarem a explicar, eh?".

Com a punts negatius, hi ha el fet que quan el Teo va a conèixer a la seva germana a l'hospital, el primer lloc on la veu és dins d'una nursery, a través d'un vidre. En aquesta sala hi ha un munt de bressols i també infermeres preparant un arsenal de biberons per alimentar als recent nascuts. Jo aquesta pàgina me la salto directament, perquè se'm fa molt difícil explicar-li aquesta escena tan surrealista! Per sort, avui en dia, la majoria d'hospitals ja no tenen aquestes sales i el nadó està tota l'estona amb els pares!

Un altre punt negatiu per mi és que tot i que hi ha una pàgina on es veu a la mare del Teo donant pit, totes les altres pàgines mostren l'alimentació del nen amb lactància artificial, fet que a mi no em serveix de res com a preparació de la petita pel que vindrà, ja que si tot va bé li vull donar el pit al proper fill.

Suposo que aquesta tendència al biberó, juntament amb el tema de la nursery, es deuen a l'època en que es va escriure el llibre. Inclús hi ha una pàgina on es veu al propi Teo donant-li el biberó, per a il.lustrar com el germanet gran pot participar de l'arribada del petit. Jo en aquest moment li dic que la mare li donarà popa al germanet, i no biberó, i aleshores ella em diu "Jo també li donaré popa"!   Vaja, que la qüestió, per ells, és participar!

Deixant de banda aquests aspectes, el llibre té d'altres escenes útils que sí que m'estan servint per a fer-li veure a la meva filla com serà part del procés de tenir un germanet. Per començar, el fet que el Teo sigui un personatge ja conegut a casa, i explicar-li que ara ell també tindrà un germanet, li és fàcil d'entendre. 

I hi ha pàgines que em serveixen per explicar-li algunes coses que passaran.  Per exemple, l'anada a l'hospital, moment en que ella no ens podrà acompanyar. Aquest tema la té força preocupada (i a mi, no us penseu!), de manera que a aquest llibre ella ja no s'hi refereix com "El Teo i la seva germana", sinó que li diu "La mama va al hospital". Aquí no entén massa bé perquè ella no podrà venir, i insisteix en que sí que vindrà. Jo li explico que s'haurà de quedar a casa dels padrins, i que l'endemà em podrà venir a veure. Mostrar-li que el Teo també ho fa així fa que poc a poc la vagi convencent....

També hi ha il.lustracions que estan molt bé, com el Teo que  ajuda a canviar el bolquer a la germaneta, passeja el seu cotxet o ajuda a banyar-la.

Un germanet per a l'Eva. Aquest llibre està força bé, tot i que en la meva opinió és més útil per a nens més grans. Fan mol  incís en com els pares expliquen la notícia de l'arribada del germanet a la filla gran i hi ha moltes pàgines on es mostra com ella ho va paint. Nosaltres no vam fer massa cerimonial per dir-li la notícia, la vam anar integrant de forma natural des de ben aviat. 

Les pàgines que estan bé són en les que es veu el creixement de la panxa de la mare. L'anada a l'hospital no està gaire explicada, de sobte ja hi són. Allí es veu la mare de l'Eva donant el pit, però és una il.lustració fugaç perquè en la pàgina següent ja és la pròpia Eva l'encarregada d'alimentar el germanet amb un biberó. Entenc què ho fan per a fer entendre als nens grans que ells seran importants i que hauran d'ajudar molt, però a mi no em serveix per fer-li veure el què farem a casa.

Aquests són els llibres que de moment tinc sobre aquest tema. Ja veieu que no n'hi ha cap que em convenci al 100 %, tot i que em són útils i veig que a ella li agrada molt llegir-los.

En sabeu d'algun altre que estigui bé?

Centrant-me en tot el que vindrà

Els primers sis mesos d'embaràs he estat molt enfeinada i, com que he tingut la sort de trobar-me bastant bé, he estat poc capficada en l'embaràs.  He tingut també molta energia i no he parat de fer coses.
Però ara, des de fa unes setmanes, sento una força centrípeta que em fa pensar i concentrar-me cada vegada més en el que ara és realment important, el nou fill que vindrà.
Aquest sentiment va començar al voltant de les 26 setmanes, just quan entrava al tercer trimestre d'embaràs. El cos és molt savi i suposo que és l'encarregat de transmetre a la mare allò que importa en cada moment!!
I ara jo ja començo a pensar més concretament en tot el que vindrà, en assumptes pràctics: en preparar el niu i en el part.
Respecte a la preparació del niu, la veritat és que tenim pràcticament tot el que ens fa falta. Al tenir l'experiència de la primera, també tinc més clar què és allò que realment necessitarà el meu fill i quines són les coses de les que puc prescindir.  A més, en principi no planifiquem grans canvis a la casa. Anirem fent sobre la marxa, a mesura que vagin sortint les necessitats.  Però, tot i que poques, sí que hi ha coses a fer!  I noto com tot allò que fins ara no era massa important, com per exemple saber on guardo certs objectes que em seran útils  o qui em pot deixar els que no tinc, ara em desvetllen a mitja nit i em fan sentir la urgència de tenir-ho tot organitzat.

També penso amb el part. La llevadora la setmana passada em va dir que a partir d'ara ja puc incorporar-me a les classes pre-part. Potser m'esperaré una mica, ja que per qüestions d'agenda m'anirà millor començar a finals de maig. Però no queda gaire! Tinc clar que pariré al mateix hospital on vaig tenir la petita, però m'agradaria fer-ho amb alguns canvis. Tinc ara la idea de que m'agradaria parir sense epidural (ja sé que després potser la demanaré a crits), i per això fa falta una mica de preparació i mentalització.

A la vegada, noto com començo a relativitzar tot allò extern al propi embaràs. La feina, els assumptes pendents que vull deixar enllestits, no són ja la única prioritat que tinc en aquest moment. Penso treballar fins a finals de juny, però prenent-me les coses amb més calma.

El segon fill, la presència del qual també noto ja molt tant en el volum de la panxa com en les puntadetes i moviments que m'acompanyen al llarg del dia, ha passat a ser el centre del meu interès! És un sentiment que em surt de dins, que em crida, i que em fa centrar-me en aquesta nova vida que aviat serà aquí!


Imatge de Mónica Calvo

Opinions i consells rebuts en el segon embaràs

El fet de viure el segon embaràs, relativament a poca distància del primer, em fa recordar molt bé les semblances i diferències amb el primer cop. Una d'elles és allò que la gent més o menys coneguda et diu. Amb el primer, el fet de no saber el què realment vindrà, feia que les opinions dels altres em calessin més. Ara, tot i que també tinc una part de desconeixement (com serà ser mare de dos?), la majoria de consells i opinions me'ls prenc de manera més relativa.

Són opinions i preguntes que surten a la majoria de gent de manera instintiva, com a forma de trencar el gel. Clar que n'hi ha de més afortunades que d'altres. Aquí van un recull de les que m'he sentit a dir de moment:

Per començar, hi ha el factor sorpresa quan la gent s'adona que estic, de nou, embarassada. "Una altra vegada?" , "Ja hi tornes?" són frases que no sempre senten bé. Recordo també un "Carai, no pares" molt desafortunat que em va fer sentir com si fos una conilla. No li veig cap sentit, ja han passat dos anys i mig des de l'altre embaràs i aquest és tan sols el segon!

També hi ha la gent que no conec massa i que, per tant, desconeixen que ja tinc una nena. Els que ja són pares a vegades comencen a donar-me consells, algun d'ells amb tendència al catastrofisme, ("Te han avisado de que crecen?", em va dir un!). Quan aleshores els hi dic que ja sóc mare, limiten força les seves opinions i pràcticament ja no em diuen res. Dir que espero el segon també m'estalvia el fet de sentir relats interminables i detallats de parts, pel fet d'haver-ne passat un ja no em poden espantar i potser per això s'estalvien explicar-me'ls!! Perquè, clar, normalment la gent que te'ls explica han tingut parts ben complicats!

Els que saben que ja tinc una nena també acostumen a mostrar molta alegria i felicitar-me quan els hi dic que ara, pel que sembla, tindré un nen. La parelleta és vista com un triomf, com si d'aquesta manera hagués d'estar més contenta que si tornés a esperar una altra nena. Jo sempre dic que m'era absolutament igual, que per sort és una cosa que no es pot escollir. Però socialment sí que estic notant molta acceptació de la parelleta i felicitacions dobles quan dic el sexe del segon.

Una altra pregunta clau és, "i quan es portaran?" 2 anys i 9 mesos. "uf, que atrevida", diuen alguns. "Perfecte. Tres anys és lo millor, perquè el gran ja entén moltes coses i t'ajudarà", o "jo m'hagués esperat una mica". Sobre aquest tema, no les tinc totes, ja que realment sí que penso que en certa manera la gran encara serà petita. Tot i això, també li veig avantatges. Ja es veurà!

"i per quan l'esperes?", és l'altra pregunta habitual. Quan dic que per finals de juliol, tothom treu a tema la calor. Jo no la temo especialment, de moment. Crec que un bon o mal final d'embaràs dependrà de molts altres factors.

"Com es dirà" i "què tal ho porta la petita?" són les altres preguntes típiques. Sobre aquesta última, no tinc cap resposta clara, perquè penso que una cosa és que ara esmenti sovint el germanet i em faci petonets a la panxa i l'altra serà la seva reacció quan el vegi en viu i en directe instal.lat per sempre a casa nostra!

I a vosaltres, quins consells o avisos us han fet durant l'embaràs?

Imatge de Barry Falls

La prova del sucre

Suposo que a totes les que heu estat embarassades us sonarà aquesta ampolleta. El primer cop que vaig haver de veure-me-la m'hi vaig apropar amb curiositat.
Aquesta vegada, que ja sabia de que anava la cosa, ja la temia des de feia dies.
La prova del sucre, o el test O'Sullivan, és per mi una de les més pesades de l'embaràs. I no pas perquè hi hagi cap exploració o perquè em faci especialment por saber els resultats.
El que més mandra em fa és haver-me de veure aquesta ampolleta en menys de cinc minuts, d'un liquid dolç amb gust ataronjat que embafa moltíssim. I després, esperar en dejú durant una hora per a que facin l'analítica.
Per mi, que sóc de les que esmorzo bé cada matí abans de sortir de casa, està dejuna tantes hores és un suplici!!

El test de O’Sullivan es realitza per a detectar la diabetis gestacional. Amb el test es determina la xifra de glucosa en sang una hora després d'haver-ne pres 50 grams per via oral en forma de beguda. Bàsicament, el que s'ha de vigilar és que no hi hagi un excés de sucre en el cos de l'embarassada, que faria que el fetus creixés més de lo normal.
En el primer embaràs la prova va donar bons resultats. I en aquest també! Em vaig fer la prova el dijous passat i ara acabo de rebre els resultats, dient que el tema de la glucosa està bé. L'únic que hauré de consultar amb el metge és el tema del ferro, que m'ha sortit una mica baix!

Exprimint el temps que em queda d'embaràs

L'altre dia vaig tenir un sobresalt quan, fent números, vaig veure que em queden poc més de tres mesos d'embaràs! Que ràpid que m'han passat aquests sis primers mesos!!

I, tot i tenir ganes de que arribi el moment i tenir per fi al meu petit als braços, també vull gaudir al màxim d'aquest temps que queda. Tinc la sensació que he de fer tantes coses que no sé si donaré l'abast de fer-les abans de ser mare de nou!

Per començar, vull aprofitar al màxim aquest temps amb la meva petita. Ja no tornarà a ser més la filla en exclusiva i per tant vull assaborir molt tots els moments que passem juntes. Ja sé que el que vindrà serà millor, i vull que arribi, però també sé que el que tinc ara és únic. A més, tot coincideix amb una etapa en que la petita està exultant, super parladora, divertida, amb ganes d'entendre-ho tot, d'ajudar, de donar petons, de fer moltes coses soleta... Així que intento exprimir-ne fins l'última gota!

També vull que el temps passi a poc a poc perquè hi ha tantes coses que vull deixar enllestides i que he de preparar!! Tot i que per un segon fill no necessito ni la meitat de coses que per la primera, igualment sí que he d'ordenar calaixos, netejar alguns trastes i pensar com reconfigurarem les habitacions.

I també vull deixar enllestides i afilerades el màxim de coses de la feina. Quan estava embarassada de la petita, només feia classes, i això vol dir que un cop vaig deixar lligat allò que s'havia de fer, ja no em vaig preocupar per res més. Ara, en canvi, estic ficada en diversos projectes col.lectius i per tant tinc més la sensació que no podré desconnectar del tot durant la baixa per maternitat. Intentaré avançar el màxim de feina possible, però costarà més deixar-ho tot lligat.

I per últim també vull aprofitar molt aquests tres mesos per fer certes activitats que sé que estaré molt de temps sense fer, com anar al cinema o a sopar amb el meu home. Ara, deixar la petita a casa dels padrins no és cap problema, però quan n'hi hagi dos segurament la logística serà més complicada. A part de que, durant el primer any com a mínim, si tot va bé i li puc donar popa a a quest segon fill, no em voldré separar d'ell per aquest tipus de coses.
Igualment, també sóc conscient que es reduirà força el meu temps per llegir o mirar sèries. Ara la petita ja no depén tant de mi i puc llegir un llibre mentre ella juga a donar menjar a les nines. Però passarà un temps fins que pugui tornar a fer-ho.

Ah! I gaudir de l'embaràs, ja que no sé si en tornaré a viure cap altre. Em trobo molt bé ara, ja no tinc les nàusees del primer trimestre, i vull viure i ser conscient de tots els canvis del meu cos.

El temps és el que és i no podré allargar-lo. Però si la gent em pregunta si estic impacient per a que arribi el dia, penso que en part sí, però tampoc ho avançaria!