29 d’abril del 2010

De llar d'infants, escoletes, escoles bressol, jardins d'infància i guarderies

Al diccionari de l'enciclopèdia catalana he trobat aquestes definicions: jardí d'infants Llar d'infants. guarderia: Llar d'infants llar d'infants Institució educativa dedicada a tenir cura dels infants de 0 a 3 anys. Pel que intueixo que la forma més estàndard d'anomenar aquests llocs és llar d'infants. Tot i que em sorprèn que hi hagi tantes maneres de dir-ho. A mi em van portar a la "guarderia", i en tinc molt bon record. (Segurament un dels primers records que tinc). Es deia Pinocho i quan vaig a Oviedo (on vivíem aleshores) m'agrada passar-hi pel davant. Però ahir, que vaig anar a visitar les dues "escoletes" que hi ha al meu poble, vaig sentir que dir "guarderia" actualment és quasi un tabú. A mi em van corregir als dos llocs quan vaig dir aquesta paraula. Jo no hi estic d'acord. La meva filla ja tindrà tretze anys d'escolarització obligatòria (si no canvien les lleis) a partir dels tres anys. Jo, si la porto a la "llar d'infants" el que vull bàsicament és que jugui. Ja sé que les persones que se n'encarreguen estan formades (ho trobo molt important), i que els estimulen molt, però d'aquí a dir-ne "escola bressol"...Bé, aquesta és la meva opinió ara, quan la meva filla encara no hi va. I que consti que, per mi, dir "guarderia" no és gens despectiu. De moment les he visitat i s'ha de dir que em van causar molt bona impressió. Surts d'allí amb moltes ganes de portar-hi els teus fills: tants colors, jocs, dibuixos... Fa molt goig. De fet, inclòs a mi em venien ganes de tornar a ser petita i poder-me passar les hores fent circuits de psicomotricitat entre matalassos i jugant al patí amb rodes de tractor.. Suposo que tenir un fill és en part això: tornar a reviure la teva infància a partir dels seus ulls.I parlant amb les directores, em va agradar la seva filosofia. Allí els hi ensenyen molts hàbits: tots dormen, tots mengen, aprenen a compartir...I moltes coses més, clar. De moment he fet la preinscripció. Penso que a partir del setembre, que tindrà deu mesets, hi podria anar unes horetes.


26 d’abril del 2010

El primers dies amb el nadó

La llevadora del CAP, en les classes de preparació al part, ens parlava sovint del puerperi, de com ens sentiríem física i emocionalment després de parir. Vaig agrair molt que el curs no se centrés exclusivament en el part, i que sovint comentéssim com seria el dia a dia sent mares. Però tot i estar preparada, els primers dies són durs.
Els dies a l'hospital van ser difícils. Recordo que estava exhausta, amb tota la son i cansament acumulats durant el part, amb el malestar dels punts de l'episiotomia, de la punxada de l'epidural (que deixa ressaca: quin mal de cap i d'esquena!!)... Em sentia físicament destrossada.
I, amb aquest estat, el daltabaix d'emocions d'assimilar que sí, que tu ja ets mare, que la petitona que et mira amb els ulls ben oberts és la teva filla a la qual tant estimaràs i tant et farà patir durant la resta de la teva vida!!
Per fi ha arribat el moment que has desitjat tant. Però, jo almenys, no ho vaig començar a gaudir fins uns dies més tard. No sé si a la resta de mares els hi passa el mateix. Però per mi el dia més feliç no va ser el del part, sinó el dia que tornant de l'hospital, vam entrar a casa tots tres. La sensació de ser una família.
I les primeres setmanes a casa són també dures: les dues hem d'aprendre a popar, a interpretar els plors, a organitzar-nos.. Tot això mentre es van cicatritzant els punts, mentre tens els loquis, les contraccions a l'úter, la debilitat, les clivelles...
A poc a poc la majoria de coses es van posant al seu lloc. D'altres costen més i d'altres ja mai tornaran a ser el mateix (jo ja no sóc la mateixa). Però suposo que això és normal després d'un canvi tan gran.
Ara ja fa mesos que sóc plenament conscient de ser mare i em sento molt feliç.
Però no va ser fàcil.

21 d’abril del 2010

De dretes o d'esquerres?


Això de la criança a vegades s'assembla una mica a la política. Però  en comptes de ser d'esquerres o de dretes, aquí uns són del Carlos Gonzalez i els altres de l'Estivill, uns de lactància materna i els altres de lactància artificial, uns a favor del collit d'altres en contra...
I això fa que sovint hi hagi temes tabú amb segons quines mares, o massa prejudicis.
Les del biberó dient que si les que alletem som unes fanàtiques de la popa, les de la popa fent sentir malament a les que no alleten per no donar "el millor" als seus fills...
La meva opinió és que el més important és tenir tota la informació. El que recomana la OMS  (val la pena de llegir-ho!) i l'Associació Espanyola de Pedíatria, per motius purament mèdics és: "alletament matern exclusiu fins als sis mesos i a partir d'aleshores introduir alimentació complementària i continuar amb la lactància fins als dos anys".
Que si no donem pit fins als dos anys, no passa res, clar. Els nostres fills seran igual de guapos. Però això és el que, ara per ara, està demostrat que és el millor per la seva salut
Moltes mares decidiran fer una altra cosa, ja que el millor mèdicament no és sempre el més pràctic (perquè hem d'incorporar-nos aviat a la feina, perquè volem tenir uns horaris més marcats...).. Cada mare és lliure de decidir. I un cop presa la decisió, sempre serà la millor mare que el seu fill pugui tenir. Faltaria més!
El que no pot ser és que les recomanacions de la OMS es posin, al debat del carrer, al mateix sac que el que diu la revista del Club Caprabo ("a partir dels quatre mesos és el moment d'introduir els cereals"), o les revistes tipo Mi bebé y yo ("Seis meses: llega el momento del deteste.") o el que ens diuen els coneguts ("Vols dir que tens prou llet? Dóna-li també un biberó").
La societat de la informació, com sempre, provoca més desinformació que mai.

18 d’abril del 2010

Si no empenys, els nens no surten!!


Aquesta frase, dita per la llevadora que em va atendre al part, se'ns va quedar gravada. Quanta raó té!
Tot havia començat dotze hores abans, a les onze de la nit, quan vaig perdre el tap mucós. I acte seguit, van començar les contraccions.
El meu home donava salts pel menjador: "Anem de part!!". Jo no m'ho creia. Però les contraccions em van vindre des del principi a intervals molt curts, cada quatre o menys minuts.
A les dos marxàvem cap a l'hospital. Va ser un viatge amb cotxe molt tranquil, escoltant música, parlant. Res a veure amb lo de les pel.lícules.
Les primeres hores allí van ser les més dures. Només vaig poder entrar jo a la sala de "boxes", on hi ha els monitors que controlen l'estat del fetus. Em van fer un tacte: estava dilatada de tres i mig. Vaja, que em quedava una bona estona, encara.
Llavors va poder entrar el meu home. I vam estar unes hores en calma. Vam passar-nos-ho molt bé. Estàvem eufòrics.
Però jo, és clar, tenia els dolors de les contraccions, que cada vegada anaven a més. Volia aguantar el màxim sense l'epidural, però va haver un moment en que vaig desistir. I la vaig demanar.
Aquest va ser el pitjor moment de la nit. Més que el part. Tinc l'esquena desviada i a l'anestesista li costava trobar el punt. A més, jo estava nerviosa per que l'home no havia tingut massa tacte al fer el discurs previ on t'avisen dels riscos de l'epidural. Em va dir que hi ha un tant per cent de risc de mort per la mare. "Yo no lo he visto nunca, pero a alguien le tiene que pasar", em va dir. Algú es queda tranquil desprès de sentir això?
Doncs el que havia de durar cinc minuts (la punxada), va durar tres quarts d'hora.
A partir de llavors, ja no vaig sentir gens de dolor. Em van trencar la bossa de les aigües per accelerar el part. I a cada contracció, notava com anava baixant el cap de la meva filla.
A les 10 del matí, la llevadora em va fer un tacte: però si ja està quasi aquí! Cap a la sala de parts!
I allò sí que ja és dit i fet. Quan entrava el cor m'anava a cent. Pensava: aquí i ara naixerà la meva filla. És increïble.
Al potro, cames obertes, veig al meu home com entra tot vestit de verd, la llevadora que pren posicions.... Tot tenyit d'un aire d'irrealitat. Em va dir: "quan et digui, comences a empènyer." I així ho vaig fer. Tot i que ja he dit que no ho devia fer amb massa intensitat.... Una auxiliar se'm va tirar a sobre la panxa per a que fos més efectiu el procés. Quin mal em va fer! Llavors sí que em va quedar clar que havia d'empènyer...
I al cap d'uns instants, la meva petita, amb una brillantor metàl·lica a la pell i amb un ulls ben oberts, em va clavar la seva primera mirada.

Imatge de  Aethene

15 d’abril del 2010

El tirallets (3)

Ja fa més d'un mes que treballo algunes tardes. I la veritat és que ho portem bastant bé. El dia a dia ens va ensenyant com ho hem de fer. Ara ja puc respondre moltes de les preguntes que em feia els dies abans d'incorporar-me a la feina.

1. Quanta llet prendrà?
Doncs depèn, però en general no gaire. Pràcticament mai s'acaba el que li deixo (uns 150 ml). A vegades no pren res durant les quasi cinc hores que està sense mi. Algun dia s'ho acaba tot (sobretot si es son pare qui li dona). I, d'altres poca cosa: uns 40 o 60 ml.
2. S'agafarà bé al biberó, i al pit, desprès?
Jo no vaig acostumar-la abans al biberó, no vam fer proves. Els primers dies el rebutjava, però ara, quan n'hi vol, se'l pren. No he notat que popi de manera diferent des que fa algunes presses amb el biberó.
3. Em serà fàcil treure'm la llet?
La meva relació amb el tirallets és molt bona ara. Em trec una mica de llet al matí i, sobretot, quan arribo de la feina. En surt molta aleshores. I no em calen massa preliminars.
4. Què farà quan jo no hi sigui?
La petita està molt ben cuidada, ja que es queda amb el seu pare o amb els padrins. Normalment els hi dorm molt. Però també plora, clar!
5. Em trobarà a faltar?
No ho sé! Suposo que sí! Quan torno em fa un gran somriure.
6. La trobaré a faltar?
No tinc gaire temps d'enyorar-me. M'agrada la meva feina i em passen ràpid les hores. Ella sempre està present, però em puc concentrar en d'altres coses. Això sí: acabo a les vuit; i a les vuit i un minut ja estic al cotxe!
7. Em faran mal les popes?
A última hora me les començo a notar molt plenes, però no el suficient com per haver-me d'endur el tirallets a la feina. A més, sé que quan arribi a casa m'espera la petita amb moltes ganes de popa!
8. Em vindrà la regla?
Sé de casos que els hi torna la regla quan s'incorporen a la feina, pel fet d'estar hores sense alletar. Jo vaig tenir molts dolors menstruals durant la segona setmana. Però van desaparèixer i la regla encara no m'ha vingut. Espero seguir així!!
9. Recuperarà ella el temps perdut?
Ella popa molt per la nit des de sempre, i no noto especial diferència els dies en que he anat a treballar. Tot igual.
10. Val la pena anar a treballar?
La pregunta clau!! Si hagués d'anar a treballar 8 hores cada dia, no ho faria. Sé que a vegades no hi ha més remei però a mi se'm fa dur només d'imaginar-m'ho. No anar-hi és el més natural: dedicació exclusiva pels nostres fills. Però fa que el contacte amb el món "real" sigui molt poc.
Jo estic contenta de l'opció que he escollit: treballar poques hores. D'aquesta manera, no tinc la sensació de deixar-la massa temps sense mí; i jo disposo d'unes hores en que puc retrobar-me amb una part de mi mateixa que tenia oblidada. I m'agrada!

14 d’abril del 2010

Fent esport durant la lactància

Ja se sap que hi ha molt mites sobre el fet de donar al pit.
Un d'ells és el que diu que la pràctica de l'esport és incompatible amb la lactància.
Per Internet hi ha informacions diverses (com sempre). Diuen que les hores després de fer esport disminueixen alguns factors de defensa i de sucre en la llet, i que n'augmenta l'àcid làctic i les proteïnes, fet que pot fer canviar el sabor. Jo vaig preguntar-ho als professionals de la salut, i em van dir que no hi havia cap problema, que no disminuïa la producció de llet ni res d'això.
Sempre he fet molt esport. Durant l'embaràs no en vaig fer (tenia por de tenir un accident), però sí que en faig durant la lactància.
Un cop passats els dos primers mesos i quan la llevadora em va dir que no hi havia cap inconvenient i que ja "ho tenia tot a lloc", vaig començar a fer esport de nou.
Sempre m'ha agradat agafar la bici i perdre'm pels camins. Com que ara em sap greu deixar a la petita, em vaig comprar una bici d'spinning estàtica. No és el mateix, clar. Però així la veig mentre pedalo! I estaré en forma quan torni a retrobar-me amb la meva mountain-bike!
És important utilitzar uns bons sostenidors i, lògicament, beure força aigua.
A vegades li dono el pit just en acabar. A vegades al cap d'una estona. Depèn de quan ella en demana. I mai he notat que em rebutgés el pit o fes una cara estranya.
Si canvia el sabor, no deu ser necessàriament a pitjor. I potser a ella li agrada més, qui ho sap!

12 d’abril del 2010

Cinc mesos

Ahir va fer cinc mesos!! I realment ara sí que la començo a veure gran: ha augmentat molt de pes últimament, ho toca tot, quasi s'aguanta asseguda (amb ajuda), sempre fa com si es volgués aixecar quan està ajaguda...
I el que és més important, cada dia la veig més feliç! Sempre està amb el somriure a la boca!
Fa una estona jugàvem amb ella, i és boníssim quan s'emociona molt i comença a moure les cames amunt i avall fent crits de contenta! Aquests moments valen un imperi.
Em fa molt feliç, la meva filla.
I ho vull gaudir al màxim! Per això el seu pare i jo tenim molt clar que seguirem amb l'estil de criança que ens mana el cor. Perquè pensem que el que uns pares creuen que és el millor per la seva filla, per força ha de ser-ho. I si ens equivoquem, doncs ja haurem après alguna cosa. Però serem coherents amb el que nosaltres pensem.
A més, ser mare ja comporta prou patiments com perquè a sobre m'hagi de preocupar de que pensarà la veïna si faig collit, o que dirà el de més enllà si faig lactància exclusiva fins als sis mesos, o si s'indignarà molt la Tracy Hogg si l'adormo amb la popa totes les nits.
Sembla estrany com, allò que hauria de ser el més natural, és sempre el més qüestionat.

9 d’abril del 2010

Si ho hagués sabut abans!

Quan estava embarassada, sobretot els últims mesos, estava molt preocupada per a tenir-ho tot apunt per quan nasqués la meva filla.
Preparava la robeta, el bressol, i la seva habitació. Volia que estigués perfecta, que no faltes ni un detall: decoració, cortines, llençols...
La febre consumista, recolzada per la il·lusió que sentim les mares per donar-los-hi el millor als nostres nadons, fa que comprem massa coses que després són innecessàries o que, en tot cas, no necessitarem fins més endavant.
Jo encara ho tinc tot per estrenar! Sort que em van deixar moltes coses, entre elles el moisés i el bressol!
Ara per ara, només entro a l'habitació de la nena per agafar la roba.
Clar que penso que s'ha de tenir un espai ja pensat per ser la seva habitació, on poder-hi guardar els jocs, la robeta, els regals que et fan.. Però tenir-la totalment decorada i a punt, potser no és tant important, ja que poden passar uns quants mesos abans ells no la facin servir. I aleshores segurament que els nostres gustos o necessitats hauran canviat.
El que sí que m'ha estat molt útil és el moble-canviador (en el meu cas, també banyera), ja que així l'esquena no pateix la gran quantitat de vegades que canviem els bolquers. I molt útil també tenir gran quantitat de bodies i pijamets pels primers mesos, ja que és com ells van més còmodes.
La resta, pot esperar.
El que necessiten els nadons quan arriben a casa no és una habitació nova per estrenar. Ens necessiten a nosaltres!

7 d’abril del 2010

Dubtes

Avui estic baixa de moral.
És un d'aquells dies que penso que ho estic fent tot malament en relació a la criança de la meva filla.
Hi ha un fet que hi ha ajudat: ahir va caure a les meves mans un llibre de la Tracy Hogg que es diu "Guia práctica para tener bebés tranquilos y felices". Com que m'agrada llegir de tot, l'he començat aquest matí.
Fins ara jo havia llegit els llibres del Carlos González, de qui comparteixo moltes de les seves teories, i sempre em reconfortava veure que el que a mi em sortia d'instint, estava avalat per les recomanacions d'un pediatre.
Però segons la Tracy Hogg, sóc una mare pèssima! Estic cometent una munt "d'errors de criança": no haver-li donat mai jo un biberó, donar-li pit a demanda, que la nena només s'adormi amb la popa, que es desperti tant sovint durant les nits, que practiqui el collit, que l'agafi en braços quan plora...
A més, el llibre insinua que si no fos per tot això que els pares fem "malament", la nena dormiria tota la nit seguida i sense plorar; i durant el dia estaria tranquil.la i feliç.
I clar, per molt que no estigui d'acord en moltes coses que diu, n'hi ha d'altres que em fan pensar. Sobretot aquestes dues:

1. El fet que s'adormi popant. Per mi es molt còmode, clar: tinc una "anestèsia" que casi sempre funciona. Però em preocupa el fet de fins quan durarà i que sempre hauré de ser jo qui la posi a dormir.

2. El tema del collit. N'estic contenta. Però tampoc vull que duri gaire temps més i no sé com hem de fer el canvi.

Doncs res, que avui estic trista i insegura respecte a si estic fent bé de mare. Perquè és tot tan difícil?

6 d’abril del 2010

Nostàlgia de l'embaràs

Aquests dies m'és inevitable pensar que fa més o menys un any vaig començar el meu embaràs.
Era l'època en què vam fer el test i en que l'embaràs era només cosa de dos, ja que tot i que la nostra vida ja havia fet un gir de 180º, la gent de l'entorn encara no ho sabia. Després, a poc a poc, per aquestes festes, ho vam anar dient a la família i els amics. I ja va anar començant tot: les proves, les ecografies...
Cada moment era emocionant, un sentiment nou.
És una il·lusió molt gran, un embaràs. Tant que, fins i tot ara, quan i penso se'm fa el nus a la panxa.Dins meu ja érem dos, però jo tenia tot el temps del món per cuidar-me, per preparar les coses, per anar veient com canviava el meu cos, per dormir...Tenia també el cor dividit: una gran emoció i un gran patiment, un ai al cor per a que tot anés bé.Ara al meu cor hi ha encara l'emoció. La meva filla, de fet, és la il·lusió personificada que fa del dia a dia una gran aventura. I també tinc encara el patiment, que totes les mares diuen que ja dura per sempre. El que no tinc ara és el temps! Des que sóc mare em pregunto si els dies tenen encara vint i quatre hores. Segur que no són menys?
Els nous mesos de l'embaràs van ser nou mesos màgics. Tot i que ara penso que no era del tot conscient del canvi que suposaria en la meva vida ser mare. Per molt que sembli que són mesos suficients per fer-te'n a la idea, jo fins que no la vaig tenir als braços no m'ho vaig creure del tot.
Sí, quan veig noies embarassades pel carrer, he de reconèixer que sento certa nostàlgia. Si per l'embaràs fos, en tornaria a viure un ben aviat. Vaig ser molt feliç mentre la petita creixia dins meu.

Imatge de DesireeArt