30 de desembre del 2010

La lactància, ara

Un cop passat el primer any de lactància, em sorgeixen nous dubtes.
Des que la meva filla va començar a menjar més aliments a part del pit de forma bastant abundant i estable, que va ser al voltant dels nous mesos, hem passat per molts canvis.
Al principi sí que vaig notar una disminució amb la quantitat de preses que feia. Aquestes van ser més o menys regulars fins al voltant de l'any, quan vaig suprimir, amb molt d'esforç, les preses nocturnes.
I dic amb molt d'esforç perquè és sens dubte el pas que més va costar a les nits, més que fer-la dormir al bressol o a la seva habitació. Encara que ens l'emportessin al nostre llit, si no li donava popa ella plorava molt igualment. En canvi, si li donava el pit i la tornava a deixar al bressol, s'adormia. Ella el que volia/vol a les nits és la popa, més que a nosaltres o la companyia. Per això he tingut molts dubtes a l'hora de fer-ho, però crec que és una bona opció en el meu cas, ja que sí, dorm quasi tota la nit seguida des que li he tret. Bé, de fet encara hi estic batallant. Ha passat uns dies amb mal de panxa i li he tornat a donar alguns cops el pit a la nit, i s'hi ha acostumat una mica altra vegada. Però no hi tornaré. Després de 13 mesos, ara prioritzo la meva son sobre la seva lactància nocturna!
I un dubte que tinc és que des de fa uns dies ha augmentat molt la freqüència de les preses durant el dia. Vaja, que pràcticament la tinc tota l'estona a la popa. Feia molt temps que no demanava tant. Penso que pot ser degut a la supressió de les preses de nit (potser ho compensa així). I també ha coincidit amb que jo estic de vacances i tot el dia amb ella. I quan em té aprop sempre demana. Si no hi sóc se n'oblida i no passa res, però si em veu, popa! I a més, s'hi està una bona estona. Inclòs he pensat que no tingui una crisi de creixement, però no sé si quan ja prenen aliments treuen aquest aliment "extra" que necessiten del pit. Jo li ofereixo més menjar, però no el vol.
I finalment l'últim dubte té relació amb el tema de les postures. Al principi de la lactància, pel tema de les clivelles i bultets de llet ja vaig provar tot el "tetasutra" existent, amb moltes postures segons em convenia. Ara, des que ha crescut tant, noto que la postura habitual que sempre fem, jo asseguda i ella estirada, em resulta incòmoda si estic en una cadira. Al sofà no hi ha problema, perquè té lloc per recolzar el culet i les cames. Però a la cadira, li pengen molt les cames i ni ella ni jo estem còmodes. Potser la postura del cavallet em seria més còmoda? Ho hauré de provar.
Ja pensava que havia aprés molt sobre lactància i veig que sempre hi ha món per aprendre!

Escultura de Sebastian Miranda a Oviedo

27 de desembre del 2010

Invasió de joguines

Durant molt mesos hem intentat tenir el menjador "relativament" ordenat. Al final del dia dediquem una estona a fer els puzles, desar les nines, desconnectar els aparells que fan músiqueta (qui no s'ha emportat un ensurt a mitjanit en anar a beure aigua i trepitjar sense voler la granja dels animalets!!), amuntegar els contes.... Tenim una mena de contenidor on hi cap tot a dins i almenys així podem passar pel menjador sense esquivar els obstacles.
Ho teníem ben muntat. Però, ja ho dic, teníem. Perquè ha vingut el Pare Noel, i el tió, i ha pogut amb nosaltres. Ni ordenant hi ha lloc per tantes coses! Però com pot ser!! I això que ens hem contingut molt, molt amb els regals! I encara falten els reis.....
Fa un mes, amb el seu aniversari, ja vam notar que l'espai "lliure" s'havia reduït. A més, fa uns dies vam cometre la imprudència de buscar al "baúl de los recuerdos" de les joguines de la nostra infància i no ens vam poder estar de recuperar algunes nines i alguns jocs de construcció amb els que jugàvem de petits! Fa il.lusió!
Però tot està damunt davall. I lo millor de tot és el cas limitat que ella en fa! Pot haver tot el terra "minat" de joguines, que ella l'únic que vol és el comandament de la televisió o el telefon. O tocar els botonets de la mini-cadena. Fins i tot crec que si un dia es despertés i haguessin desaparegut totes les joguines del menjador, no se n'adonaria.
És normal recopilar tantes joguines, tot i no comprar-ne ni una? Sobreviurem a tantes festes?

Imatge de Stan & Jan Berenstain

23 de desembre del 2010

Recent nascut

Ahir vaig visitar el fill recent nascut d'una amiga meva. Quina coseta més bonica! Penso que els nens tan petits tenen com una mena de màgia que fa que no puguis deixar de mirar-los, les expressions que fan amb la cara, els seus moviments... I això que estava adormit tota l'estona!
M'alegra molt que tot els hi hagi anat tant bé! Moltes felicitats S.!!!
Ara són dies de molta intensitat i grans emocions, quins records...
Em sorprenc a mi mateixa tenint nostàlgia d'aquesta primera època, sempre deia que si hagués de tornar enrere, no tornaria als primers mesos, sinó a partir dels tres o quatre. Però realment, tot i el daltabaix emocional, el principi és molt bonic: la felicitat de que tot hagi anat bé, els primers dies a casa, l'alegria de la família, els nous rols de pare i mare. Com canvia tot en poc temps!
I com creixent! Jo ja anava mentalitzada de que seria un xoc veure un nen de pocs dies de vida, i que segurament per contrast veuria a la meva filla molt gran. I sí, és impactant. Continua sent petita, però ja no queda res d'aquella fragilitat i compte que hem de tenir en agafar-los, de les llargues dormides tenint-la als braços, de les popades de tres quarts d'hora... Tot això ja és passat! Hem de gaudir de cada moment perquè aquesta època no dura sempre!

Imatge de Susanna Hoslett

22 de desembre del 2010

Mesures de seguretat

Del nostre menjador surten unes escales que van cap al pis de dalt. Ja des que estava embarassada molta gent ens deia: "aquí hi haureu de ficar una barrera, és molt perillós!". Nosaltres dèiem que quan arribaria el moment, ja decidiríem.
Quan la petita va començar a gatejar, va tornar a sortir el tema. Era evident que ella anava cap a les escales, i intentava pujar-les. Però no hi vèiem cap perill. Si les escales fossin cap a baix, la cosa seria diferent. Però al ser cap dalt, es van convertir en un gran repte per a ella. Al cap de pocs dies ja tenia traça pujant-les. Alguns familiars es ficaven les mans al cap: "us caurà!". Sí, clar, podria caure. I fer-se molt mal. Sap pujar escales, però no pas baixar-les. Per això estem sempre nosaltres al seu darrere cada cop que s'encamina cap a les escales.
Vam optar doncs per no col.locar cap barrera. I no ha estat pas per comoditat. Al contrari, no tenir-la fa que hàgim d'estar més alerta i no despistar-nos gens. Va estar uns dies que cada dos per tres volia pujar, era esgotador. Però ara sembla que ja se n'ha cansat, ja sap de que va i suposo que ha descobert que no hi ha gran cosa interessant per ella allà dalt, al replà.
Per la resta de la casa tampoc hem fet massa canvis. Els endolls són nous i ja porten la tapeta per evitar que s'enrampin incorporada.
On sí que hem fet algun canvi és a la cuina. Sobretot hem tret els ganivets dels calaixos més baixos, que són els que ella es dedica a obrir i tancar mentre fem el dinar. Potser aviat ens tocarà canviar els productes de neteja i col.locar-los en un lloc més inaccessible.
I també al bany. La tapa del vàter ha d'estar sempre tancada ara! Si no, és fàcil trobar-s'hi a dins alguna joguina!
Però realment, ara que ho penso, no hem fet grans modificacions a casa. Jo crec que l'important és incorporar l'estat d'alerta a la nostra rutina, però sense adaptar tota la casa i fer-la lliure del perill. I això que em considero una persona molt patidora. Però és impossible controlar-ho tot i, a més, mai se sap on està realment el perill!

21 de desembre del 2010

Pastorets de la muntanya

Aquest matí han fet la festa de Nadal a la guarderia. Ahir van cagar el tió i avui han fet el pessebre vivent.
Em sembla bé que el facin, tot i que és una escola laica. Nosaltres també ho som, però ja m'està bé que la nostra filla vagi aprenent les tradicions, inclòs les religioses. Ho veig com una història més que ella pot saber, això sí: sense enganyar-la ni fer-li creure que tot va ser real. Al cap i a la fi, la religió ha format part de la història de la humanitat durant molts segles i és inevitable que se'n facin moltes referències: sense anar més lluny, la història de l'art en va plena! I les tradicions també, clar. No em molesta. Però d'aquí a fer-li creure que els seus actes es veuran recompensats o sancionats per un ésser immaterial....
La representació del pessebre vivent era una activitat oberta als pares. M'ha fet molta gràcia veure com la meva filla es comporta quan jo no hi sóc. Se la veia contenta. Menjava trossets de pa i tocava una pandereta. Quan m'ha vist, però, ha vingut corrents cap a mi i ja s'ha acabat el seu paper de pastoret al pessebre. La mare és la mare!
Al final l'hem pogut vestir dignament, recopilant roba d'aquí i d'allà. Semblava realment un pastoret! Clar que veient-los a tots, n'hi havia que anaven totalment equipats! Portaven pell de borriguillo per tot arreu!
I els pares semblàvem tots uns paparazzis. Només se sentia el clic de les càmeres! S'havia d'immortalitzar la seva primera actuació amb públic!

17 de desembre del 2010

A veure si respira

Avui ha dormit tota la nit seguida!!!! Des de les vuit que la vam posar a dormir fins a les set del matí!!! I aleshores li he donat una mica de popa i s'ha tornat a adormir fins a les vuit!!!
No em puc creure que hagi arribat aquest dia, no me'n sé avenir! Una setmana després de canviar les nostres tàctiques, per fi hem obtingut resultats.
Clar que s'ha de fer una puntualització. Ella sí que ha dormit totes les hores seguides (bé, a les cinc més o menys he sentit que plorava una mica, però s'ha tornat a adormir soleta amb menys d'un minut), però jo no! Com que feia 13 mesos que el meu cos no descansava més d'unes tres horetes seguides, m'he anat desvetllant periòdicament i quan mirava el rellotge i veia que les hores passaven i ella no es despertava, no m'ho podia creure.
I sí, he tornat a fer allò que fem tots els pares durant els primers mesos de vida dels petits: anar a veure si respira. Recordo que ho fèiem sovint al principi, ara ja feia temps que no tant. Però avui tenia la necessitat de fer-ho una altra vegada, trobava molt estrany que dormís tant!
En lloc d'aprofitar l'ocasió i dormir, el meu cap anava donant voltes pensant tot el que li podia haver passat. És increïble la de coses que podem arribar a pensar: que sí s'ha quedat adormida panxa avall i no pot respirar, que sí s'ha fet mal amb un dels barrots del bressol (sí, tinc protector, però la meva ment quan pateix no té aturador..), que sí s'ofega amb alguna cosa...
I fins que no m'aixeco a comprovar si respira no em quedo tranquil.la: ho he fet uns tres cops!
Espero que si segueix dormint tantes hores a partir d'ara m'hi vagi acostumant i ben aviat sigui jo també la que dormi dotze hores seguides!!!

Imatge de Agnieszka Ulatowska

15 de desembre del 2010

La son: els nostres mètodes

Com ja sabeu, el tema de la son és un dels que més maldecaps ens dóna. I és que la meva filla de 13 mesos encara no ha dormit mai una nit seguida.
Tinc la sort d'haver llegit llibres com el del Carlos González o la Rosa Jové on expliquen que aquest comportament entra dins de la normalitat; per tant ja sé que la meva filla no és un cas especial i que som molts els pares que "patim" aquest tema.
Però això no treu que a casa nostra intentem buscar les millors solucions per a que dormi, provant diferents coses. Perquè jo hi ha dies que estic totalment esgotada i acaba sent contraproduent també per ella.

1.- El primer que vaig decidir va ser suprimir les presses nocturnes de popa. Vaig fer-ho al voltant de l'any, pensant que si tenia algun efecte negatiu amb la meva producció de llet, doncs que tampoc seria molt greu en aquestes altures. Va plorar molt unes quantes nits, però s'hi va acostumar. I sí, no es despertava tant.

2.- El segon pas ha estat deixar d'adormir a la meva filla al pit. Que sí, que ha estat molt bonic tot aquest temps. No ho canviaria. Però ara ja estava desesperada de que se'm despertés sempre que la deixava al bressol. Amb això s'hi va acostumar molt ràpid. Jo li dono el pit igualment abans de dormir però abans de que ella tanqui els ullets la trec del pit i la deixo al bressol. Ara ja és ella mateixa que es posa de costadet i s'adorm amb unes quantes fregues a l'esquena. I no es desperta després. Molt bé!

3.- Ara només ens quedava la batalla dels despertars nocturns. Durant molt temps quan es despertava la portàvem directament al nostre llit. Era el més còmode (així quasi no ens desvetllàvem) i a més també ens agradava gaudir de nou dels avantatges del collit. Però, clar, d'aquesta manera ella no s'acabava d'acostumar mai a dormir a la seva habitació tota la nit. Necessitava una mica de constància. I ara fa uns dies que ens hem ficat "forts" amb aquest tema. Quan es desperta anem allí, l'agafem, li donem un petonet, i la tornem a posar al bressol. Ella no està gens conforme, va plorar molt els primers dies, però sembla que s'hi està acostumant. Ja no es desperta tant. I quan ho fa, es molt fàcil fer-la tornar a dormir al bressol. I així estem. Encara no cantem victòria perquè es desperta alguna vegada, i plora. Però sí que estic veient una evolució. Ja fa nits que dorm tota la nit a la seva habitació!

Per aconseguir-ho he de dir que sí, l'hem deixat plorar. Mètode Estivill? Doncs mai m'ho hauria pensat, però en part sí. Una versió molt light, perquè no l'hem deixat plorar molta estona, i sempre que entrem de nou l'agafem en braços i li fem companyia una estoneta. Així els resultats es veuen més a poc a poc, però la nostra actuació està més d'acord amb el que creiem. Però sembla que sí, que funciona.

Imatge de Susan Kathleen Hartung

13 de desembre del 2010

Manualitats i pastorets

Portàvem dues setmanes sense anar a la guarderia. I aquest matí he tingut una reentré amb moltes novetats.
Per començar m'han donat les últimes manualitats que havia fet la meva filla el mes passat. Periòdicament ens van donant les coses que fan. Veient-les poso molt en dubte la participació de la meva filla en els diversos instruments, corones, dibuixos i d'altres objectes que ha portat: massa petita per tan bons acabats, està clar que les educadores fan la major part de la feina. Tot i això, em fa il.lusió mirar-me'ls i tenen un lloc reservat a les parets i estanteries de la casa!!
Les altres novetats no m'han fet tanta il.lusió. La setmana que ve representen el pessebre i la meva petita ha d'anar vestida de pastoret. Això per mi és més un maldecap que una alegria, sobretot pel tema de buscar la disfressa. Perquè jo no tinc massa traça ni em va gens el tema carnestoltes, ni carrosses ni festivals. I encara menys fer-ne els vestits!
Ja tinc clar que quan sigui gran ho hauré de fer, i més quan la vegi a ella il.lusionada, però començar tan aviat potser no caldria....
Sort que vestir-la de pastoret no és massa complicat i amb la roba que tinc per casa algun "apaño" puc fer.

11 de desembre del 2010

13 mesos

Passada la frontera de l'any, tenim una petita patufeta que avui fa tretze mesos!
Em dona la sensació que a partir d'ara ja juguem en una altra divisió. Això de tenir un any ja és un grau i cada cop s'allunya més de ser un nadó per a convertir-se en una nena petita. Ara per ara encara té molt de lo primer però aquest any que ens espera viurem canvis que l'aniran fent cada cop més independent.
Els progressos i novetats d'aquest mes són:
1. El caminar està molt consolidat, va per tot arreu, inclús fa alguns ballets quan li fiquem música. Ja ha aprés també a posar-se de peu ella soleta sense ajuda.
2. Sembla que va aprenent noves paraules i n'entén moltes més. Si li pregunto on són certes coses, les senyala.
3. Hem introduït aliments nous, que ha tolerat molt bé. L'ou ja se'l menja sense problemes, no era una intolerància. I menja ja pràcticament tot el que prenem nosaltres. Els iogurts i les mandarines la tornen boja. Si ens veu que en tenim a les mans, no para fins que li'n donem!
4. La son ha continuat igual de malament tot aquest mes. I com que ha tingut tantes malalties, ha tornat a dormir amb nosaltres al llit més hores de l'habitual. Vaja, que hem reculat. I han augmentant els despertars. Fa uns dies que estem provant noves tàctiques, ja ho explicaré en un altre post.
5. Continuo donant-li el pit, tot i que aquest mes he notat per primer cop que han disminuït les preses. El fet d'haver-li tret la popa durant la nit hi té a veure. També observo que durant el dia hi ha molts moments en que li dono tot i que ella no m'ho demana i segurament aquestes seran preses destinades a desaparèixer aviat. Però encara n'hi ha com a mínim dues de consolidades: després de dinar i abans d'anar a dormir. I si estic amb ella tot el dia, moltes més.
6. I sobre la seva salut, doncs no ha estat un mes massa bo. No ha patit res greu, però entre una cosa i una altra fa dies que no està al cent per cent. Creuo els dits per a que ara vingui una bona temporada!

9 de desembre del 2010

Ara, conjuntivitis

Fa unes setmanes que enganxem una malaltia rere l'altra. Sembla que no hi hagi treva. Tot va començar amb els efectes secundaris de la triple vírica, després l'exantema (que va ser dur de passar...) i ara, conjuntivitis!!!
El primer dia del pont pintava molt bé: els puntets vermells de l'exantema havien desaparegut, no tenia febre... Vaja, que tot era favorable per a poder marxar de mini-vacances com havíem planejat.
I de fet, hem marxat. I ha anat tot molt bé. Molt millor que el viatge que vam fer a l'estiu, ja que ella ha estat molt més receptiva i participativa. I el temps ens ha permès fer moltes activitats.
Però aviat van començar a aparèixer els símptomes de la conjuntivitis: els ulls vermells, lleganyes constants, despertars amb els ulls enganxats...
Normalment quan té moltes lleganyes li netejo els ulls amb camamilla. Com que no en tenia a mà, durant el viatge ho he fet amb sèrum, i també ha anat bé.
Tot i que cada dos per tres tornava a tenir una lleganya supurant.
Avui he anat al pediatre i ha confirmat que es tracta d'una conjuntivitis vírica. Si no se li torna a posar l'ull vermell no caldrà donar-li cap col·liri. A mantenir una bona higiene de l'ull i ja està.
Ella està bé, com sempre, però no podem portar-la a la guarderia amb aquests ulls. Portem dues setmanes sense trepitjar-la, ja no la coneixeran!
O sigui, que a tirar del pla B. Sort n'hi ha dels padrins!!

3 de desembre del 2010

Millorant... i fent progressos

El dilluns el pediatre em va dir que l'erupció cutània del virus li duraria uns dos dies. Però han estat ben bé quatre! Ahir encara tenia taques bastant perceptibles al coll i a la cara. Les de la panxa van ser les primeres en aparèixer i també les primeres en marxar.
Per sort aquest matí s'ha despertat amb un aspecte molt millor. Cada matí examinava cada racó de la seva pell per a veure-hi una millora, i ha costat però per fi avui puc dir que sí, que ja sembla tot passat. A més, jo havia patit molt aquests dies perquè pensava que potser li quedarien algunes marques, però per sort han marxat tots els granets sense deixar rastre.
A veure si de cara al cap de setmana llarg està ja del tot recuperada!
Un fet curiós que he observat aquests dies és que ha crescut. No sé si el tòpic de què quan tenen una malaltia es fan més alts és cert, però en aquest cas sí que s'ha donat el cas. I no ho he notat per la roba, sinó perquè ¡terror! ja arriba a agafar els objectes de damunt la taula del despatx, del menjador, de la cuina... De puntetes i amb les seves feinades per aconseguir-ho, però hi arriba, que és l'important de la qüestió. Fins ara aquest era un territori segur on deixar els telèfons, documents importants, vasos... Ara hem de vigilar molt més!
I també li està creixent el cabell! Ja no es veu tan calveta, comença a tenir una mica de grenyes!!

Imatge de Cameronc