Un dissabte intens a Pediatic!

 Dissabte, l'Anna i jo vam estar a la I jornada PediaTic, un dia molt intens ple de taules rodones molt interessants, on es va poder veure com els col.lectius relacionats amb la infància (sanitat, educació i família) utilitzen les noves tecnologies que ofereix Internet per a relacionar-se i compartir coneixements.

Em va agradar moltíssim poder participar d'aquest dia, de ser part de PediaTic! 

Va ser un plaer compartir taula rodona amb  Catalina Echeverry de la plataforma Conciliación Real Ya; escoltar les causes que van portar a Una mamá española en Alemania a obrir el seu bloc;  veure el camí començat per Ana González i Pedro Martínez, autors de la página que informa sobre que és el citomegalovirus, i com ajuden a d'altres pares a partir d'explicar la seva experiència personal;  escoltar l'emotiva xarrada de la Maria Àngels Claramunt sobre el suport que ofereix el forum Superando un aborto a les mares que han patit pèrdues gestacionals o perinatals; i acabar després amb un somriure gràcies a la intervenció de Begoña González, autora del bloc Ahora la madre soy yo. 

Una taula rodona molt llarga i amb temes diversos molt interessants que podeu veure en diferit en aquest enllaç, i de la que us recomano visitar els blocs i pàgines de les participants.

El dia va donar molt de sí, vam conèixer gent que fa coses de gran interès.  Els pediatres i d'altres professionals de la salud deien ser "novatos" en el món de les noves tecnologies, però no ho semblen pas! Estan molt posats en el tema, i molts d'ells comparteixen els seus coneixements a la xarxa. Aquestes són algunes de les pàgines creades per ells de les que es va parlar a PediaTic, que són una eina molt útil no només per d'altres pediatres sinó per nosaltres, les mares, que busquem informació per Internet i volem que sigui el màxim fiable possible:

 - Pediaclic: És un cercador orientat a tots aquells qui busquen informació sanitària fiable a Internet. Els continguts de cada cercador han estat seleccionats per professionals relacionats amb l'atenció sanitària.

- El médico de mi hij@: A part de ser la pàgina personal del pediatre Jesús Martínez, és també un grup  de Facebook que funciona com una mena de consulta de pediatria online. És un grup obert on es parla de processos de malaltia o salud en general, molt recomanable. Són pediatres i d'altres mares i pares qui comenten cada cas i orienten sobre possibles solucions.

També molt interessants la pàgina En Família, de l'Associació espanyola de Pediatria i la de l'Hospital de nens de Barcelona, amb gran quantitat de recursos!

I, per aplicacions al mòbil, destacar iPediatric, que és una aplicació recomanada per l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona que conté un diccionari de termes pediàtrics, gràfics, desenvolupament, recordatoris de vacunes i també un consultori online per a símptomes lleus que poden patir els nadons de 0 a 12 mesos.

 Tot això moderat i organitzat per l'Amalia Arce, lamamápediatra, el Jesús Martinez, El médico de mi hij@ i el Ramon Capdevila, Pediatres de Ponent i Popetaines; que ja fa temps que són PediaTic. 

Moltes felicitats de nou als tres!!

Ja som PediaTic!!

El dia 20 d'octubre se celebrarà a Lleida el I Encuentro PediaTIC.

Una trobada molt interessant fruit de l'empenta i l'interès d'un grup de pediatres cap al món de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Tots ells són molt actius a la xarxa: l' Amalia Arce; Diario de un mamá pediatra; el Jesús Martinez, El médico de mi hij@ i el Ramon Capdevila, Pediatres de Ponent.

A PediaTic es parlarà sobre pediatria, família i educació; des del punt de vista de les noves tecnologies. Una trobada de gent que, des de diferents àmbits, treballen amb la infància i ho fan en part a través de les Tic. Com ells mateixos defineixen serà 

"Una reunión para aprender de otros colectivos con los que nos tocamos o mejor dicho con los que compartimos la materia prima: los niños. Convirtiendo la reunión casi en una “conferencia por la infancia y las nuevas tecnologías”. De esta forma estarán integrados círculos blogosféricos paralelos al pediátrico, como las mamás blogueras y los maestros y educadores. Grupos con existencia paralela que en ocasiones nos tememos y recelamos y que raramente nos tocamos. ¿Podemos aprender algo unos de otros? Creemos que sí y mucho."

La jornada s'obrirà amb la conferència "Salud y cambio de paradigmas de la sociedad aumentada", de la piscològa social Dolors Reig, autora del molt recomanable bloc El Caparazón. I el dia seguirà amb més taules rodones i tallers, que podeu consultar al programa definitiu.

Em fa molt contenta anunciar que la Cira (l'Anna) i jo estarem en una d'aquestes taules, la dedicada a la família, moderada per l'Amalia Arce, i integrada per molts altres blocaires que només conec virtualment i tinc moltes ganes de conèixer personalment. La taula es titula "La tribu: padres, pediatras y sociedad juntos en la crianza" i aquestes són els temes que s'hi debatran;

Les primeres persones en saber l'embaràs

En els dos embarassos he gaudit molt del temps en que en que l'embaràs és encara un secret a mitges, en que només ho sabíem jo i el meu home.

Sí que és cert que hi havia moments en que tenia ganes de fer-ho saber al món sencer, però en general m'agrada la prudència en aquestes primeres setmanes. I no per que pugui anar malament i no prosperar l'embaràs (sempre he pensat que si m'hagués passat això, doncs segurament ho hagués explicat també als meus amics i a la família); sinó per la sensació de gaudir d'una bona notícia que de moment només incumbeix a dos persones.

Tot i això, els afers del dia a dia comporten que, de vegades, hagis d'explicar que estàs embarassada a terceres persones, fora del nucli més íntim. Persones desconegudes o professionals de la salud a qui expliques el teu embaràs abans que a molts familiars. A mi em va passar en diverses ocasions en aquest embaràs. I sempre que ho deia tenia una sensació molt curiosa i divertida. Aquesta és la meva llista:

1- De fet, la segona persona a que li vaig dir que estava embarassada, poques hores després de saber-ho el meu home i jo, va ser al meu dentista. Tenia una endodòncia programada la setmana següent a fer-me el test i m'havia de començar a prendre antibiòtic just aquell dia. Així que vaig trucar-lo per a ajornar la cita, ja que tot i que sí que hi ha alguns antibiòtics que es poden prendre durant l'embaràs, vaig preferir parlar-ho primer amb el meu ginecòleg. Finalment, em vaig fer l'endodòncia la setmana passada, un cop passat el primer trimestre i sense necessitat de prendre cap antibiòtic! Em va dir que normalment el recepten de forma preventiva abans de fer la intervenció, però que en el meu estat només me l'hauria de prendre si després s'infectava el queixal, però com que no s'ha donat el cas, doncs això que m'he estalviat!

2.- Una altra de les persones a qui li vaig dir que estava embarassada va ser al pediatre de la meva filla, ja que just aquells dies teníem la revisió dels dos anys. (De fet, vaig saber que estava embarassada el dia que la meva filla complia els dos anys!). A la revisió em va preguntar sobre com anava la lactància materna i vaig aprofitar per comentar-li que portava uns dies amb molt dolor i poques ganes de donar-li, i vaig dir-li lo del recent embaràs com a possible causa.

3.- També vaig haver de dir-ho a la dependenta d'una botiga de roba. Al cap d'unes setmanes vaig anar a comprar-me roba en una botiga en que la dependenta em va ajudar molt a buscar vestits i jerseis. Primer no li vaig dir res, però quan ella veia estranyada que li demana sempre una talla més de la que en aquell moment m'anava bé , li vaig dir que estava embarassada. Em va ajudar molt després a trobar roba adequada! (I bé que m'està anant aquesta roba, perquè la veritat és que la roba pròpiament d'embarassada no m'agrada gens i prefereixo buscar en les botigues normals coses que em vagin bé! Almenys, de moment!).

4.- Quan vam fer el viatge a Tenerife, abans de passar pel detector de metalls de l'aeroport també li vaig dir al guàrdia que si em podia estalviar passar pel fet d'estar embarassada. Em va dir que no, que podia passar-hi igualment, que no passava res. .

Després, òbviament, ho vam dir a la família i als amics. però em fa gràcia recordar aquests moments de confessió a persones de fora de l'entorn familiar.

Llegint "Una nueva maternidad"

A principis d'any es va publicar aquest llibre escrit per unes 15 mares blogaires, que conté més de 30 escrits on es reflexiona sobre la maternitat des de pràcticament tots els aspectes possibles.
Fins ara no he tingut ocasió de llegir-lo i vull parlar-ne perquè és un llibre molt recomanable (moltíssim, diría). És una lectura que ens obre els ulls i posa nom als canvis en la forma de viure la maternitat que estem experimentant en la nostra societat actual.
No és casual que actualment cada cop siguin (siguem) més les dones que tenim blogs on reflexionem sobre la maternitat i ens preocupem d'estar el màxim d'informades sobre el procés de l'embaràs, del part i de la criança.
Jo realment penso que és una petita revolució, ja que després de moltes dècades les mares actuals som mares que prenem les nostres decisions i no ens posem cegament en mans dels ginecòlegs i pediatres, a qui escoltem però no sempre fem cas en els seus consells sobre la son i l'alimentació dels petits, per exemple.
Molts dels escrits d'aquest llibre ens fan adonar que els nostres fills no són com molta gent ens vol fer creure, i que és molt natural que als dos mesos no dormin 8 hores seguides cada nit ni mengin durant el dia cada tres hores.

"Demostrar que lo mejor para el bebé humano es algo que no necesita comprarse con dinero es ya de por sí revolucionario". Ileana Medina

"Si tu bebe come cada poco rato, llora si se queda solo, no se duerme sin tu pecho y le gusta que le cogas en brazos... ¡ENHORABUENA! Has tenido un bebé humano que, además de todas las necesidades de un mamífero, tiene una individualidad que le hace luchar por lo que necesita". Nohemí Hervada

Jo he parlat en moltes ocasions de com les lectures dels llibres del Carlos González mentre estava embarassada em van obrir els ulls i em van fer veure clarament quin tipus de mare volia ser, i en certa manera ja era. "Una nueva maternidad" segueix una línia molt similar de la que defensa Carlos González, amb la diferència que aquí les dones parlen des de la seva pròpia experiència i els escrits són més reflexions que comprovacions científiques.

Tot i això, en el llibre, hi ha alguns escrits que no m'agraden tant. Hi ha alguns moments, en que s' exalta la figura del fill com una espècie de gran mestre que ens guia i en tot moment ens diu el que hem de fer. Jo no ho comparteixo perquè tenir un fill, per mi, ha estat a la vegada l'experiència més feliç i la que m'ha fet sentir més segura de mi mateixa i a la vegada la que m'ha fet viure sentiments de frustració i de molts dubtes. Ser mare, al meu parer, no és sempre instintiu i fàcil.
Tampoc m'agraden els que parlen de la criança natural com la solució a tots els problemes del nen i de la societat. Un nen al que alimentem amb pit a demanda i portem lligat al coll tot el dia, també plora en molts moments. La criança natural (o corporal, com diuen al llibre) és una opció de criança, la que sembla que instintivament estem aplicant en major o menor mesura les mares de la nostra generació entre les que m'incloc, però no és la solució a absolutament tot.

En general, però, és un llibre molt sincer que m'ha fet pensar moltíssim en la meva pròpia maternitat i que recull sentiments i emocions molt intenses. La maternitat és un revulsiu i ens canvia la manera de veure moltes coses, això està claríssim! I aquest llibre ho expressa perfectament.

Operació: sol

Ja fa unes quantes setmanes que ha fet molt de sol, però ahir va arribar oficialment l'estiu a casa nostra. Com que jo sóc fredolica no tinc mai pressa en treure'm les sabates tancades ni les camisetes de màniga llarga. Però ara ja anem tots amb sandàlies i màniga curta.

La petita està encantada d'ensenyar els ditets, se'ls toca i se'ls mira. Els pantalons curts li queden bé, tot i que ensenya més que mai les "pupes" que té a les cames de les vegades que cau a terra o juga rebolcant-se.
Una de les coses que em preocupa és que a heretat tant de son pare com de mi la pell "blanca nuclear". I això vol dir que hem d'anar molt amb compte amb el sol. Quines precaucions prenem o hauríem de prendre:

1. Evitar exposicions llargues: Per començar, tenir en compte que el sol no els hi és bo als nens petits (ni a nosaltres). Per tant, actuar amb molta precaució. i evitar les exposicions llargues. Això a nosaltres ens és fàcil perquè vivim terra endins i no som d'anar a la platja. Tampoc m'agrada la piscina i aquest any em fa inclòs una mica de por. Però igualment hem d'estar alerta perquè és inevitable que jugui sovint a llocs on  toca el sol.

2. Crema solar: Jo utilitzo el factor 50 de la marca ISDN, tot i que l'altre dia em van parlar molt bé de la Nivea Sensitive, que no porta perfums ni colorants. Potser la provaré. S'ha de sucar abans de sortir de casa i anar-ho fent periòdicament.

3. Para-sol: Aquest és el meu punt feble, no en tinc al cotxet. L'any passat fèiem servir la capota com a tal, i ens anava molt bé, perquè arribava fins baix. El que passa és que aquest any ella l'estira cap amunt cada vegada, ja que li tapa la vista. Haurem de comprar un para-sol o buscar solucions. Penso que potser girant el cotxet del Casual Play segons la direcció on va el sol ens pot anar salvant, ja que puc posar-lo en el sentit de la marxa o al contrari. Provaré a veure com va.

4. Gorra: L'any passat es dedicava també a treure-se-la cada cop. Espero que aquest any si hagi acostumat més, desprès de portar gorro tot l'hivern. D'ulleres de sol l'any passat ja no n'hi vaig comprar perquè sabia que se les trauria. Aquest any a veure si les vol.

5. Camiseta: El pediatre em va dir que quan exposem els nens al sol haurien d'estar protegits inclòs amb camisetes que portin protecció UV. Jo no en tinc cap. Miraré de comprar-ne una.

I no sé si em deixo res més...
Una altra cosa que com he dit em fa patir bastant és anar a les piscines del poble, pels accidents que puguin ocórrer. Tinc clar que compraré uns manguitos per la petita, si és que no li compro una armilla flotador. Serà el primer any que té autonomia per moure's molt ràpid d'un lloc a l'altre i li agrada molt l'aigua, per tant penso que qualsevol precaució és poca. I crec que molts dies en tindrem prou en banyar-nos a la piscina inflable de casa, tot i que també s'ha de vigilar molt quan hi és.

En fi! ....es nota que jo sóc més d'hivern que d'estiu? Encara no ha començat i ja em fan mandra certes coses, pateixo per d'altres... Sort que la petita crec que el gaudirà molt!

Exantema sobtat (2)

Quan a la tardor la petita va tenir l'exantema sobtat, (que va donar per 1, 2 i 3 post) no em pensava pas que pogués tenir una segona part.
Mentre aquesta setmana li han anat apareixent els símptomes jo em negava a creure que es tractava del mateix (no pot ser!, pensava).
Va tenir unes dècimes de febre el dilluns al matí. Ho vaig relacionar amb la sortida dels dos queixals que fa dies que batallen per trencar la geniva. Ella no s'ha queixat mai de les dents, però pensava que el cas del queixals era diferent.
Dimarts més dècimes durant el dia, i a la nit arribant a 38,3. Aquí ja em vaig preocupar una mica, tot i que el seu aspecte extern era molt bo: energètica, juganera i menjadora com sempre.
Ahir continuava tenint dècimes durant el dia i em vaig fixar com començaven a aparèixer petits granets a la panxa i al coll.
Tot el quadre idèntic al de l'altra vegada.
El pediatre m'ha dit que ara ja no és contagiós, per tant que fem vida normal. No és la reproducció del mateix virus que va tenir al novembre (anomenat la sisena malaltia), ja que un cop es passa ja no es torna a agafar. Es tracta d'algun altre virus que es manifesta igual: tres dies de febre sense causa aparent, i al desaparèixer la febre, surten els granets al cos.

En un altre ordre de coses, he aprofitat per preguntar-li sobre la notícia apareguda respecte a l'administració de paracetamol (Apiretal) i ibuprofèn (Dalsy) en els nens. La nova norma i també el pediatre diuen que no cal fer baixar la febre dels nens si aquests semblen trobar-se bé. Em sembla molt coherent, ja que a vegades es dóna mèdicament als nens de forma preventiva i no cal exposar-los als fàrmacs si ells no ho necessiten.

Ara, conjuntivitis

Fa unes setmanes que enganxem una malaltia rere l'altra. Sembla que no hi hagi treva. Tot va començar amb els efectes secundaris de la triple vírica, després l'exantema (que va ser dur de passar...) i ara, conjuntivitis!!!

El primer dia del pont pintava molt bé: els puntets vermells de l'exantema havien desaparegut, no tenia febre... Vaja, que tot era favorable per a poder marxar de mini-vacances com havíem planejat.
I de fet, hem marxat. I ha anat tot molt bé. Molt millor que el viatge que vam fer a l'estiu, ja que ella ha estat molt més receptiva i participativa. I el temps ens ha permès fer moltes activitats.
Però aviat van començar a aparèixer els símptomes de la conjuntivitis: els ulls vermells, lleganyes constants, despertars amb els ulls enganxats...
Normalment quan té moltes lleganyes li netejo els ulls amb camamilla. Com que no en tenia a mà, durant el viatge ho he fet amb sèrum, i també ha anat bé.
Tot i que cada dos per tres tornava a tenir una lleganya supurant.
Avui he anat al pediatre i ha confirmat que es tracta d'una conjuntivitis vírica. Si no se li torna a posar l'ull vermell no caldrà donar-li cap col·liri. A mantenir una bona higiene de l'ull i ja està.
Ella està bé, com sempre, però no podem portar-la a la guarderia amb aquests ulls. Portem dues setmanes sense trepitjar-la, ja no la coneixeran!
O sigui, que a tirar del pla B. Sort n'hi ha dels padrins!!

Millorant... i fent progressos

El dilluns el pediatre em va dir que l'erupció cutània del virus li duraria uns dos dies. Però han estat ben bé quatre! Ahir encara tenia taques bastant perceptibles al coll i a la cara. Les de la panxa van ser les primeres en aparèixer i també les primeres en marxar.
Per sort aquest matí s'ha despertat amb un aspecte molt millor. Cada matí examinava cada racó de la seva pell per a veure-hi una millora, i ha costat però per fi avui puc dir que sí, que ja sembla tot passat. A més, jo havia patit molt aquests dies perquè pensava que potser li quedarien algunes marques, però per sort han marxat tots els granets sense deixar rastre.
A veure si de cara al cap de setmana llarg està ja del tot recuperada!
Un fet curiós que he observat aquests dies és que ha crescut. No sé si el tòpic de què quan tenen una malaltia es fan més alts és cert, però en aquest cas sí que s'ha donat el cas. I no ho he notat per la roba, sinó perquè ¡terror! ja arriba a agafar els objectes de damunt la taula del despatx, del menjador, de la cuina... De puntetes i amb les seves feinades per aconseguir-ho, però hi arriba, que és l'important de la qüestió. Fins ara aquest era un territori segur on deixar els telèfons, documents importants, vasos... Ara hem de vigilar molt més!
I també li està creixent el cabell! Ja no es veu tan calveta, comença a tenir una mica de grenyes!!

Imatge de Cameronc

Exantema sobtat

Aquest cap de setmana la petita ha tingut febre. Des del divendres que ha estat a 37.5, 38, 38.8... Una febre sense causa aparent, ja que no ha anat acompanyada de diarrea, ni vòmits, ni més tos ni mocs de l'habitual. A més, ella segueix com sempre: no ha perdut la gana, ni l'alegria.

Jo pensava que potser era encara la reacció de la vacuna, però aquest matí ja he vist que la cosa passava a un altre nivell.
Ahir abans d'anar a dormir ja em vaig fixar que tenia tot de taquetes vermelles a la panxa, molt suaus i difícils de veure, però allí estaven. Aquest matí, els puntets vermells eren molt més abundants i intensos (com els de la foto, que he tret d'Internet, però és molt semblant a l'aspecte que té ara la meva filla).
He anat al CAP d'urgències perquè no em feia gens de gràcia. Al principi de la visita m'he espantat una mica, perquè el primer que ha fet la pediatre és anar a buscar una càmera de fotos per immortalitzar el ventre de la meva filla. Durant uns moments he pensat que devia ser un cas ben anormal i mai vist, ja em veia camí cap a l'hospital!
Per sort no ha estat res greu. Després de la sessió de fotos, m'ha explicat que es tracta d'un exantema sobtat, també conegut com "la sisena malaltia". És un virus que acostumen a passar molts nens d'entre sis i divuit mesos. Produeix tres dies de febre bastant alta que tot i això no afecta el benestar general del nen i, quan aquesta desapareix, tres dies d'erupció. No m'ha donat cap tipus de medicament, ja que ella es troba bé i ja no té febre. I m'ha dit que vida normal.
A mesura que passen les hores ella està més plena de granets, ara inclòs cap a la cara. Té mal aspecte, la veritat. Però ja m'ha dit que això podia passar, i que al cap d'unes 48 hores remetrà. Esperem que sigui així!

En fi! Que no portem uns dies massa bons.... A veure si es recupera aviat!

La revisió de l'any

Avui tenia la revisió de l'any amb el pediatre de la meva filla. Ara feia molt temps que no tenia una revisió complerta, sobretot si comparo amb lo molt sovint que anava al CAP durant els primers mesos. Una senyal més de que s'està fent gran, les revisions es van espaiant cada vegada més!
Tot ha anat bé. Els canvis més importants que he de fer a partir d'ara són els relacionats amb l'alimentació: ja pot menjar moltes coses noves, cada cop farà una dieta més similar a la nostra.
Introduiré les llegums i la llet de vaca normal. La petita, fins ara, només ha pres la meva llet. I ocasionalment també li he donat algun iogurt natural. A partir d'ara provaré que tal li senta la llet amb els cereals i li donaré també més derivats làctics.
I del tema de l'ou, tornaré a provar de donar-ne, i si tampoc li senta bé li faran algunes proves. Esperem que no calgui.
Respecte al pes i la talla, jo estava molt tranquil.la ja que últimament se m'havia curat "l'angoixa" sobre el seu pes dels primers mesos i ja no l'estava pesant cada dia. A més, la veig bé. Doncs resulta que ha perdut una mica respecte a la última visita, de fa quasi tres mesos! Res greu, segons m'ha dit el pediatre, i més tenint en compte els refredats i mals de panxes que ha tingut últimament. Però se la vol mirar d'aquí unes setmanes. No em preocupa massa, ella menja bé. I, a més, està feta un belluguí des de que camina. Tot i això, hi estaré una mica més a sobre aquests dies i vigilaré més el que menja. Tinc molt clar quan no en vol més, però em costa saber si es queda amb gana.
I com ha comiat de la visita al metge, l'infermera li ha posat dues vacunes. la que tocava als 12 mesos (xarampió, rubèola i parotiditis), i la de la varicel·la, que li hem volgut posar nosaltres. Als 60 euros i pico que costa la vacuna li hem hagut de sumar set euros més per a la seva administració. Ara fan pagar el fet de posar les vacunes no sistemàtiques. Has d'anar uns dies abans a buscar el paper i ingressar els diners a una Caixa de Pensions. Si el dia de la revisió no portes el rebut, no li posen la vacuna. Un laberint burocràtic més i una despesa més per un servei que fins ara era gratuït.
I aquest cop no tinc l'apiretal preparada, ja que m'han dit que la reacció de la triple vírica apareix uns set dies més tard, i que pot anar acompanyada d'una vermellor a la pell. Espero recorda-me'n si la setmana que ve té una febrada!

Imatge de Linne Bie

Intolerància a l'ou?

Fa pocs dies vaig introduir l'ou a la dieta de la meva filla. Hi ha molts nadons que en prenen des dels nou mesos, ja sigui sencer o no més el rovell, però el meu pediatre em va recomanar que fins a l'any.
Tinc entès que és un dels aliments, que comporta més risc d'al.lèrgies, especialment la clara.
Com que ara que farà un any seran varis els nous aliments a introduir, vaig voler començar ja amb l'ou i el diumenge passat vaig donar-li una mica de rovell en el dinar.
Aquella tarda va vomitar una mica. Aleshores no ho vaig relacionar perquè portava uns dies amb molts mocs i tos i vaig pensar que havia vomitat a causa del refredat. No hi vaig ni pensar amb l'ou, ja que fins ara tots els aliments que li he anat introduint els ha tolerat molt bé i no pensava amb la possibilitat de que l'ou li hagués fet mal. No hi vaig caure.
A més, com que amb el tema de la guarderia sempre hi ha alguna passa o altra voltant, doncs mai se sap si n'ha tornat a agafar una altra.
Així que el dijous per sopar, li vaig oferir també una mica de rovell amb el pa amb tomata. Se'n va anar a dormir, i al cap d'unes hores es va despertar vomitant. Aquest cop bastanta quantitat, i gens digerit. Aleshores sí que vaig pensar amb l'ou! I vaig lligar caps.
Vaig buscar informació a la xarxa (ja sé que no és bona consellera, però és una temptació) i vaig llegir sobre les diferències entre les al.al·lèrgies i les intoleràncies a certs aliments. Les al·lèrgies, que acostumen a ser hereditàries, són degudes a una reacció del sistema immunològic i normalment es manifesten amb urticària a la pell. En canvi les intoleràncies són una resposta física anormal, com dolors abdominals i vòmits. I em quadraven bastant els símptomes que explicaven, com el fet de que el vòmit fos del menjar sense digerir i al cap de dues hores d'haver menjat.
L'endemà ja estava bé, però va fer algunes caques una mica descomposades.
Vaja, que de moment descarto donar-li més ou fins que no li comenti aquests episodis al pediatre.
Espero que no sigui res greu!

Imatge de Fotosearch

Com a mosques

Jo era molt positiva respecte a la possibilitat que potser no es ficaria tan malalta com deia la gent un cop portés la meva filla a la guarderia. Pensava que no seria tan greu. I sí que ho és.

Va passar dues nits de febre la setmana passada, i aquesta setmana ha tingut vòmits i diarrea. Veure-la vomitar ha estat dur, i olorar les caques descomposades quan la canviàvem també. La nit que va vomitar vaig haver-la de dormir en braços, sense pit, perquè no en volia.

Pobreta.
Seguint els consells del pediatre, no li donem cap medicament. El menjar habitual de sempre, poc i sovint. I la lactància, com sempre, ja que l'ajudarà a recuperar-se més ràpid.
Quan la veig patir sempre dic que donaria el que fos per passar-ho jo. I aquest cop, així ha estat. Jo i son pare també hem caigut darrere seu com a mosques. Però amb una intensitat multiplicada per dos. Suposo que deu ser una mena de justícia poètica, això de passar-nos la seva passa, perquè ens adonem de lo malament que ho passa per portar-la, sense haver-li demanat l'opinió, a la guarderia.
També hi ha coses bones, sé que s'ho passa bé, però això de les malalties és un inconvenient molt gran.
Jo estic bastant bé, no ho he agafat gaire fort, però el meu home sí. Bé, jo tinc la teoria de que les dones sempre som molt més sofertes que els homes en aquests temes, i més ara que sóc mare, ja que la perspectiva d'estar tot un dia al llit és totalment utòpica. Estem malaltes, però fem el mateix. En canvi ells, sovint sembla que s'han de morir en pic tenen unes dècimes de febre.
I així estem. Tots a casa.

El suport a les mares

Durant les primeres setmanes de vida de la meva filla anava una tarda a la setmana a un grup de lactància. Va ser una gran ajuda per mi ja que era l'època més dura, quan tenia més dubtes i problemes, i poder parlar-ne durant una estona em va servir molt.
Suposo que en ciutats més grans hi ha grups actius durant tot l'any on es poden reunir les mares, però el lloc on jo visc és petit i per tant va ser una sort que s'organitzés el grup just en aquell moment. M'hagués agradat que durés més temps, ja que era una estona agradable en que la infermera ens assessorava sobre molts temes i compartíem vivències amb d'altres mares.
A finals de juny vam fer una trobada de totes les mares que havien assistit a aquests cursos i vam poder comprovar com creixien els petits i com la nostra relació amb la lactància anava canviant.
Sovint em pregunto de que depèn l'èxit de la lactància. Cada cas és un món, però jo crec que el principal motiu és que la mare tingui la voluntat de voler alimentar el fill amb la seva llet. I tenir una bona informació al respecte, prèvia al part, sobre com funciona la lactància.
Però hi ha tants casos de mares que sí volien alletar i no ha estat possible per varies causes, que estic convençuda de que hi ha factors externs que hi contribueixen molt: que les primeres hores de vida s'hagi propiciat el contacte de la mare i el nadó, un entorn favorable (familiars que també han donat pit, que s'hagin informat sobre el tema)...
Un altre factor molt important és la reincorporació a la feina. En el nostre país, la precària baixa laboral per maternitat obliga a moltes mares a interrompre la lactància a partir del quart mes.
I també considero molt important una bona entesa amb el pediatre i que aquest estigui a favor de la lactància. Que els professionals de la salut recolzin a la mare (com per exemple amb els grups de lactància) i que en les revisions dels primers mesos s'informi amb claredat és clau per a que les mares tinguem la confiança per seguir amb l'alletament. I fa que donar el pit no sembli una carrera de salt d'obstacles!
En el meu cas tots aquests factors externs han estat positius, i estic molt contenta de portar, de moment, nou mesos i mig donant popa a la meva filla!

L'alimentació complementària és complementària

Com bé deia la companya Elisenda, a vegades l'alimentació dels petits sembla que hagi de ser un món apart de la dels pares.

Està tot molt pautat: l'ordre d'introducció, la forma de cocció dels aliments, la manera de donar-los-hi, l'horari..
Crec que aquestes pautes són sovint incoherents, i el fet que els mateixos pediatres de centres diferents donin directrius diverses és un exemple de que segurament no cal seguir-les totes al peu de la lletra.
Com el seu nom indica, és una alimentació que complementa la llet que els nens prenen amb el pit (o amb el biberó), no el pilar fonamental de la seva dieta. Després de dos mesos introduint nous aliments he arribat a les següents conclusions que m'han portat a la següent manera de fer les coses:

- Llet artificial: Jo trobo incoherent que es recomani donar-ne (pels cereals o sola) a mares que fins als sis mesos havien donat el pit en exclusiva i que encara el continuen donant. La meva filla es fa farts de popa! Perquè la llet artificial? Quan li dono cereals en pols, els dissolc amb aigua i una mica de suc de taronja. M'esperaré uns mesos, i aleshores li donaré la mateixa llet que prenem nosaltres.

- Menjades monotemàtiques: Perquè? La fruita també es pot donar de postres, a mig matí... No cal que sigui exclusiva del berenar, i amb barreges de tres fruites diferents. La meva filla xupa gallons de taronja del meu esmorzar, a mig matí li dono un trosset de meló... I a la tarda, doncs sí, també una papilla de fruites. I de cereals i verdura en menja també en quasi totes les menjades. Li fem sèmola per sopar (un dia d'arròs i un altre de blat de moro), i per damunt trossets de verdures (per exemple, si no s'ha acabat les del dinar), carn ratlladeta... Li encanta!

- Menjar sol i en el seu horari: Sempre que hi hagi un ordre mínim, no cal ser rígids. Ja els espera tota una vida per endavant de horaris ben marcats! La nostra filla menja amb nosaltres sempre que podem, integrada a la taula (les trones Stokke van molt bé per això!) i així menja més: lo seu i el que "pica" dels nostres plats.

- Babycook: Reconec que és molt útil. Però no la faig servir massa. Nosaltres mengem verdura molt sovint i no costa res apartar-ne de la nostra per ella i després triturar-li. Sí que la faig servir els dies que nosaltres no mengem res adequat per ella, però són pocs. Si els pares fan una dieta sana i equilibrada, no cal un aparell ni aliments especials per ells.

- Quantitats: La meva filla menja moltes coses, però molt poquet. Mai he pesat ni calculat el que menja, però comparant amb altres mares de fills amb edats similars, sé que menja poc. Però no m'amoïna. Cada nen té el seu ritme, i , pel que sé, amb poca quantitat que mengi d'aliments diferents ja té les vitamines i d'altres nutrients que necessita a part del pit.

- Popa: Li dono sempre que vol, sense horaris, ni coincidint amb les seves menjades. I amb vuit mesos, els dies que estem fora i no ha estat possible endur-nos res per ella, "aguanta" tranquil.lament amb pit sol!

- Dormir més hores: M'agradaria saber si efectivament a algú li passa. A mi m'ho deien molt ("Tranquil.la que quan estigui ben tipa ja dormirà tota la nit"), i no ha estat cert. Molta gent que conec també diuen que tot continua igual, o inclòs amb més despertars ara.

Doncs això, que s'ha de tenir sentit comú. Cap extrem és bo (ni tot ben triturat, ni donar-los-hi només trossets), però penso que l'alimentació infantil és molt més flexible del que, almenys jo, em pensava abans d'entrar en aquest món!

Imatge de Brigit Amadori

Dubtes

Avui estic baixa de moral.
És un d'aquells dies que penso que ho estic fent tot malament en relació a la criança de la meva filla.
Hi ha un fet que hi ha ajudat: ahir va caure a les meves mans un llibre de la Tracy Hogg que es diu "Guia práctica para tener bebés tranquilos y felices". Com que m'agrada llegir de tot, l'he començat aquest matí.
Fins ara jo havia llegit els llibres del Carlos González, de qui comparteixo moltes de les seves teories, i sempre em reconfortava veure que el que a mi em sortia d'instint, estava avalat per les recomanacions d'un pediatre.
Però segons la Tracy Hogg, sóc una mare pèssima! Estic cometent una munt "d'errors de criança": no haver-li donat mai jo un biberó, donar-li pit a demanda, que la nena només s'adormi amb la popa, que es desperti tant sovint durant les nits, que practiqui el collit, que l'agafi en braços quan plora...
A més, el llibre insinua que si no fos per tot això que els pares fem "malament", la nena dormiria tota la nit seguida i sense plorar; i durant el dia estaria tranquil.la i feliç.
I clar, per molt que no estigui d'acord en moltes coses que diu, n'hi ha d'altres que em fan pensar. Sobretot aquestes dues:

1. El fet que s'adormi popant. Per mi es molt còmode, clar: tinc una "anestèsia" que casi sempre funciona. Però em preocupa el fet de fins quan durarà i que sempre hauré de ser jo qui la posi a dormir.

2. El tema del collit. N'estic contenta. Però tampoc vull que duri gaire temps més i no sé com hem de fer el canvi.

Doncs res, que avui estic trista i insegura respecte a si estic fent bé de mare. Perquè és tot tan difícil?

Els meus problemes amb la lactància

Sembla que donar el pit hagi de ser un fet instintiu, tant per part del nadó com per part de la mare. En realitat requereix un aprenentatge i els primers dies, en el meu cas, van ser difícils. Faré un recompte dels problemes que he anat tenint i com els he solucionat:

1. Clivelles: Són unes ferides que apareixen al mugró causades per la mala posició al popar. En vaig tenir les dues primeres setmanes, i és bastant dolorós. La solució és insistir molt en una bona postura del nen i que tingui la boca ben oberta, amb els llavis cap a fora. Mentre no es curen el Purelan és de gran ajuda!

2. Inici de mastitis: És una infecció del pit, i es nota perquè hi ha una part del pit que s'envermelleix una mica. A mi no em va arribar a causar febre, perquè me la van detectar a temps. Ho vaig solucionar prenent antiinflamatoris, assegurant-me de buidar bé la popa en cada presa i canviant sovint les postures a l'hora de donar al pit.

3. Dolor als mugrons: Quan ja havia superat l'inici de mastitis, vaig començar a sentir un dolor molt intens al mugró (del d'aguantar-se les llàgrimes) a l'inici de cada presa. No tenia febre, l'aparença del pit era normal, però em feia molt mal. El pediatre de la meva filla em va atendre (no tots ho fan) i vaig començar un tractament d'antibiòtic durant quinze dies. Res, el dolor continuava igual. Vaig descansar una setmana, i a tornar-hi amb l'antibiòtic. Tampoc vaig notar millora. Ja pensava que el tractament era l'equivocat, o que no em feia efecte. Vaig començar la tercera ronda d'antibiòtic sense gaire fe, i finalment aquesta va ser la bona. Al cap de pocs dies vaig deixar de sentir mal.

4. Obstrucció d'un conducte: Quan una mica de llet queda retinguda en una part del pit i es forma un bultet. Fa mal i s'ha de treure. Com? Doncs aplicant calor a la zona i fer un lleuger massatge. I assegurar-se que el nadó faci pressió en aquesta zona quan popa (canviant postures).

5. Candidiasi del mugró. Són uns fongs que apareixen al mugró i/o a la boca del nadó (en forma d'unes taques blanques que es diuen muguet). No en vaig arribar a tenir, però vaig fer-me el tractament durant uns dies per a descartar-ho. Diuen que fa molt mal, sobretot quan s'acaba la presa.

A dia d'avui no sento ja cap dolor al donar el pit. Espero continuar així!