Set mesos (*)

Ja són set mesos! Ara sí que ja dic adéu al petit nadó de casa, ja que aquest mes ha fet encara més canvis que l'estan convertint en el nen que serà.

Per qüestions de pes i alçada, mai ha estat un nadó  menudet; però ara que es mou per tot arreu sí que ja no queda ni rastre de la  fragilitat dels primers mesos. Si jo ja sento nostàlgia quan veig nens recent nascuts!!!

Dels sis al set ha canviat moltíssim, ha entrat de ple a participar en tots els moments del dia a dia. Ja és un més, ja s'asseu a taula amb tots, té el seu espai del menjador (cada vegada més gran), ja ha agafat unes rutines i comença també a voler dir la seva, amb crits molt característics que han fet que a casa el comencem a conèixer amb el sobrenom de "velociraptor". Fins i tot la petita li diu així!!

I ara que ja menja d'altres aliments a part del pit (que còmode que era!!), que quan té son vol dormir al llit i no a qualsevol lloc com abans, i que ja em necessita no només al seu costat sinó participant activament amb ell... doncs ara sí que veig la feinada que suposa ser mare de dos! Intentar quadrar els horaris, que els dos es sentin atesos a la vegada... Molts dies m'agradaria poder multiplicar-me i m'entristeix el fet de no poder arribar a estar al 100% pels dos. Fins ara tot ho he pogut anar fent, però des que el petit ha fet sis mesos, sí que m'he sentit al límit en molts moments.

Però és el que hi ha.  A més, l'important és que cada cop podem jugar més tots junts:  el petit sent adoració per sa germana, no li treu la vista de sobre mentre ella juga i ella també el va a petonejar constantment. Aquest moments ho valen tot!

Alimentació: Ja vaig escriure que aquests primers mesos d'introducció dels aliments se'm fan molt pesats, ja que he d'estar vigilant molt el que li dono, s'acaba llençant molt menjar si li faig expressament per ell i al cap i a la fi  el que ell  vol és menjar-se el que tenim nosaltres al plat. Tot arribarà. De moment, anem trampejant amb els trossets i les papilles.

Lactància: Un cop superada la vaga de lactància de fa unes setmanes, tot torna a la normalitat. Però sí que ha modificat molt els horaris. Ara és un gran popador nocturn! Normal doncs que durant el dia no en prengui tant.

Moviment: No para quiet. Canviar-lo de roba és un turment, perquè no para de moure els peus i els braços. I tot i que encara no gateja de la manera ortodoxa sí que es mou per tot arreu arrosegant-se endarrere com un cranc. Ja no puc marxar tranquil.la si el deixo un moment al menjador per anar a fer qualsevol cosa, he d'estar pendent o endur-me'l perquè si no me'l puc trobar a l'altra punta de la sala.

Son: Migdiades molt curtes durant el dia, però a les 20.30 ja és a dormir i, tot i que amb despertars nocturns per popar, fins a les 8 del matí no es desperta.

Dents: Amb els sis mesos van aparèixer les dues dentetes de sota. I les de dalt les té molt inflamades. Veient la seva propensió a mossegar-me i posar-s'ho tot a la boca (sovint l'únic que li interessa de les menjades és agafar la cullera i mossegar-la), és possible que estiguin a punt de sortir.

Plagiocefalia: A la visita dels sis mesos el pediatre ja em va comentar que tot estava evolucionant molt bé. Se li nota molt poc, i segur que d'aquí uns mesos ja tindrà el capet rodó del tot!

Ara, a pels vuit!

1 mes

Avui fa 1 mes que va néixer el petit. 

És un nen molt dolç, ens ha regalat somriures des dels primers dies!

És  molt tranquil, irradia molta pau. Així que és un nen "bonet", ens ho posa tot molt fàcil de moment. Sé que molts segons fills són així, m'ho han comentat d'altres mares. No sé si es degut al seu caràcter o que les mares vivim aquesta segona maternitat amb menys angoixes i dubtes, i això fa que tot vagi millor. Jo estic molt relaxada i segurament que això fa molt. I els moments de caos, que també n'hi ha, els encaro amb més calma i d'aquesta manera també se solucionen més ràpid.

Aquest primer mes s'ha dedicat bàsicament a dormir i a menjar.

Pel que fa a la son, passa moltes hores del dia dormint, sobretot durant les primeres dues setmanes. I aleshores quan es despertava, no acabava d'obrir del tot els ulls, com si no tingués pressa en conèixer el món  en que estava. Ell primer necessitava dormir molt. Jo, que no hi estava acostumada, em feia creus de lo molt que arribava a dormir! A més, com que no té encara cap rutina ni horari, quan dormia tant durant el dia pensava "no pot ser, a la nit no dormirà!" I sí, també dormia!

 Poc a poc, ha anat dormint menys durant el dia i ara ja es desperta amb els ulls ben oberts i comença a explorar el seu entorn.

Aquest primer mes també ha dormit força hores seguides durant la nit, despertant-se només dos o tres cops. I no el sento plorar, com que el tinc al costat, quan fa sorollets ja li dono la popa.

De vuit a 10 del vespre és l'hora que vol estar més en braços, amb preses de popa mes llargues. I és l'única estona en que el noto neguitós i ploraner. ja que a vegades li costa agafar el son .

Pel que fa a la lactància, ja vaig comentar que tot anava molt bé. Ara ja fa uns dies que no noto dolor al mugró al principi de la presa. I aquestes són molt curtes, amb pocs minuts ja acaba. Jo em noto molt productiva, ja que necessito molt els empapadors i noto clarament com es van omplint els pits de llet quan ell m'estimula.

I creix molt bé. És gran i llarg, ja pesa quasi cinc quilos!! Des de fa dies que utilitza roba de talla tres mesos! 

Estem molt contents de tenir-lo aquí i de poder veure com es va fent gran!!

4 dies sense ella

Vinc de passar quatre dies per Sevilla, on he participat en un Congrés.

Això fa un temps hagués estat una escapada perfecta, de la que només hauria vist la part positiva.
Però aquest any m'ha costat un gran esforç marxar, sobretot perquè tenia la "mala sort" d'haver de ser al Congrés just el primer dia i l'últim, fet que comportava quedar-me tres nits a Sevilla.
Quatre dies, doncs, sense la meva filla.

L'any passat vaig anar també a diversos Congressos, però la diferència era que si m'hi havia d'estar més d'un dia m'emportava la petita amb mi! No la volia deixar sobretot pel fet que encara popava i perquè era molt petita i no volia que estes tants dies sense mi, El meu pare m'acompanyava i es feia càrrec de la nena mentre jo estava ocupada.
Però aquesta vegada vaig decidir-me a anar-hi sola.
Primer de tot, perquè ella ja té unes rutines força marcades amb les que se sent segura. A la guarderia hi va molt contenta, durant les tardes, si jo no hi sóc, els padrins poden estar per ella i la resta del dia ja està amb el seu pare.
I en segon lloc, pensant en mi, és obvi que s'aprofita molt més un Congrés si s'està al cent per cent, sense intentar escapar-me cada dos per tres per estar amb la meva filla. Així que vaig decidir-me a marxar sola!

Podria dir que ha estat fàcil, però no és la veritat. L'he trobat moltíssim a faltar!! Tres nits són moltes, tot i que he parlat amb ella per telèfon, i l'he vist contenta. Segurament l'he trobat a faltar molt més jo a ella que ella a mi. De fet, l'any passat vaig marxar una nit fora i el títol del post que vaig escriure es diu "Dos dies sense mi". Aquest any, el títol ha canviat una mica, i ja sóc jo la que parlo del fet de no estar amb ella. És a dir, ja no em preocupa tant la seva subsistència del dia a dia sense mi pel que fa a l'alimentació i la son; sinó que el que més m'ha entristit és l'enyorament, el fet de no poder explicar-li un conte ni donar-li el petó de bona nit. Clar que allí he estat molt distreta, i he aprofitat al màxim el viatge (fent turisme i cures de son, sobretot!). Però ha estat dur.

I, a més, la Llei de Murphy ens ha acompanyat. Jo que havia deixat una gran logística preparada no havia pensat en una possibilitat....... que és posés malalta. Doncs sí, el primer dia de Congrés em truquen de la guarderia dient que havia vomitat i que l'havia d'anar a buscar! Sort dels padrins, i sort també que ella s'ha recuperat força aviat i ha estat en tot moment animada; però estar lluny de la petita i a més sabent que no està del tot fina, és encara més difícil!

Avui, al retrobar-nos de nou, m'ha fet un gran petó i jo he estat una bona estona "axuxant-la", però he de dir que ella aviat ha volgut jugar amb les seves coses i al cap de pocs minuts ja es comportava com si jo no hagués marxat pas a enlloc. Així que sembla que la prova ha estat superada fàcilment per ella, millor així!

Imatge de Brooke Dyer

22 mesos

Aquest mes ha estat molt intens! Potser és que a l'estar més temps amb ella he viscut de manera directa tots els canvis o potser és que l'estiu li ha provat molt. Però s'ha fet molt gran!!

- Mamitis: Fa setmanes que estem tot el dia juntes i estem molt compenetrades. Em demana tota l'estona! I en algunes coses m'he relaxat, com per exemple amb el pit, que li estic donant també a mig matí, no només per dormir com era habitual. Em fa por quan arribi el dilluns i vegi que la mama ja no està les 24 hores del dia amb ella. Però, com ja he dit vegades, penso que li anirà molt bé jugar amb més nens i fer més activitats a part de les que jo li proposo.

- Llenguatge: Ho repeteix tot, diu moltes paraules noves, com "apato" (pallasso, que entre festes majors i fires se n'ha fet fart de veure'n!),. I té una nova habilitat: parla popant! I al ja típic "mama no" que hem diu quan la vull ajudar a fer qualsevol cosa si afegit el "nena amé", vaja que tot el que nosaltres fem ella també ho vol fer: rentar-nos les dents (li dono un raspall), parlar per telèfon, fer el dinar...

- Dibuixos: Hem mirat bastant la televisió aquest mes. Tot el dia amb ella, al final se m'acaben les idees!! Li he posat les intros cantades de moltes sèries de la meva infància: Willy Fog, Els barrufets, David el Gnomo, Doctor Slump i les demana molt sovint. I continua mirant molt la Maisy Mouse i el Mickey Mouse!

-Operació bolquer: Doncs no l'he fet. Vaig començar l'estiu amb ganes i ho vaig provar uns dies, però no vaig ser massa insistent perquè tot i que ella anava fent bastants pipis a l'orinal, jo la veia petita. Ara de tant en tant fa pipis al vàter (l'orinal ha quedat molt desterrat, de moment), però només de manera ocasional. M'hi he de ficar.... aviat. No sé com m'ha agafat molta mandra amb aquest tema! He llegit opinions de gent que creu que no cal córrer i que ells mateixos ens diran quan estan preparats, i m'han convençut.

- Alimentació: Continua sent molt bona menjadora, però ja no s'ho menja tot sigui el que sigui. Ara no vol el pernil dolç, ni d'altres aliments que abans li encantaven, que ara deixa meticulosament fora del seu plat abans de continuar menjant la resta.

- Rutines: Fa uns dies que estem tornant bastant a lloc en el tema dels horaris del menjar i dormir, i a les 21.30 ja és al llit. Però tenint en compte que a l'hivern hi anava a les vuit, ha estat un gran canvi. A l'estiu hem sopat junts molts dies i té la seva part bona, tot i que el menor temps per nosaltres fa que estiguem més cansats.

I això és tot! A veure com li prova un nou inici de curs!

Amb ganes de setembre!

Per fi ja som al setembre! No sé si algunes de vosaltres esteu amb plena ressaca post-vacacional, però jo estic ben contenta de que s'apropi el retorn a la rutina.

Ser mare full-time és realment esgotador i jo estic rendida. I amb ganes de començar a treballar i que la petita comenci a la guarderia.

Em tocarà esperar encara uns dies, perquè ella no comença fins el dia 12. Jo començo abans i això vol dir que aquestes setmanes que em queden seran difícils, per compaginar horaris i anar-nos adaptant-nos de mica en mica a no estar tot el dia juntes.
Hem fet moltes coses aquest estiu i ens ho hem passat molt bé, però ara porto uns dies bastant durs. La nena està incansable, tot el dia amunt i avall.
I no només estic cansada físicament. Últimament, ella està també més irritable i molt demandant. Suposo que també nota el cansament i la calor.

I crec que comença a fer-se gran i vol prendre ella soleta decisions de les que després no se'n surt, i es frustra i s'enfada molt. A vegades porta tot el camí des de la botiga a casa demanant a llàgrima viva que vol una pera. Arribem a casa i quan li he pelat, resulta que ara vol una poma. Si li demano si vol aigua abans d'anar a dormir, em diu que no. Un cop sembla que s'està adormint, em demana aigua quatre vegades. O la nina. O ara resulta que és l'altra nina la que vol. I vinga a plorar. I jo acabo dels nervis moltes vegades.

Sembla que estem en una fase on tot li sembla malament, haurem de tenir paciència!!
Com dic, espero que el retorn a la rutina hi ajudi una mica. Crec que part del problema és el trencament d'horaris que portem, les migdiades llarguíssimes, anar a dormir més tard i l'anarquia pròpia de les vacances.
Bona reentré a tothom!

El vigilant

Hi ha una pràctica de meditació que es diu "El vigilant" i consisteix en viure el teu dia com si estiguessis sent observat per algú. Aquesta persona imaginària pot ser un mestre moralment superior, una persona a qui estimes, un conegut, un familiar... i la idea és que pensant-nos que estem sota la seva atenta mirada tindrem un comportament més exemplar o que accentuarà algunes de les nostres virtuts i n'amagarà els defectes.
Doncs bé, des que la petita observa tot el que hi ha al seu voltant i s'ha convertit en una gran imitadora de tots els nostres gestos i activitats quotidianes, em sento una mica així.
Hi ha moltes coses que evito fer davant seu i d'altres que faig de manera una mica més exagerada.
- De postres intento menjar quasi sempre fruita ja que així sé que ella també en voldrà. Abans, era més de iogurt, però com que ella ja en menja molts en d'altres moments, no convé que me'n demani un altre a l'acabar cada menjada.
- Em rento les mans abans i després de les menjades. I ben ensabonades!
- Passar sempre per la vorera, respectar els semàfors... (he de reconèixer que abans no sempre ho feia).
-Planificar els menjars setmanals de manera sana i equilibrada. En els dinars ja ho fèiem, però els sopars eren sempre més anàrquics.
- No tenir la televisió ni l'ordinador engegats tot el dia (lo primer és fàcil, lo segon no tant!)
- .... i molts altres detalls del dia a dia.
Bé, algunes són coses que surten de manera natural al tenir fills, d'altres són més forçades però les faig perquè vull que ella s'hi acostumi i ho trobi normal.
Lo millor de tot (o no) és que aquest "vigilant" estarà al nostre voltant durant molts anys i que a diferència del que explicava a dalt, aquest és real! Els nostres fills ens donen una oportunitat per a ser una mica millors en certes coses i adquirir una bona disciplina, no ho desaprofitem!

Estar per ella és estar per ella

He de confessar que just abans de tenir vacances tenia una mica de pànic a l'hora de pensar que tornaria a passar tot el dia sola amb la petita, cosa que no feia des que ella era molt petiteta (tret del cap de setmana, que no compta).
D'una banda em feia molta il.lusió per tot lo bó que això comporta, però com que sóc molt realista també veia la part més fosca de l'assumpte, com l'esgotament, el poc temps per mi i el munt d'idees que hauria d'anar tenint per a fer el dia amè i agradable.

Doncs bé, ara que hi sóc de ple he de dir que no és tant com m'imaginava!! Ens ho passem molt bé i passa el dia volant! Intento sempre fer moltes coses: quedar-se a casa seria un desquiciament absolut per les dues.
Al matí el passem bé entre que ens aixequem tard, esmorzem com unes reines, miro els blocs mentre ella volta pel menjador distraient-se sola a estones, anem a comprar, passem per la biblioteca, preparem el dinar...
I a les tardes, tenim dos dies piscina i els altres quedem amb amigues o amb les cosinetes.
Vaja, que fent coses el dia passa ràpid i estem les dues contentes.
Tot i això, he de reconèixer que hi ha alguns moments de desesperació per part meva, d'aquells en que espero amb candeletes que el meu home torni de la feina. Sobretot m'agafen aquests moments quan tinc intenció de fer alguna cosa i no puc fer-la. Hi ha vegades que la veig absorta en algun joc i penso, ara escriure un post, o llegiré una mica, o miraré en calma la guia turística de les vacances.... Però no, quasi mai funciona. És a dir, que quan s'està per ella, s'està per ella. La resta de les meves coses, han d'esperar, sobretot les que requereixen una mica de concentració. Puc començar-les però no acabar-les. I hi ha dies que ho accepto més bé que d'altres, perquè estar pensant en que vols fer una cosa i no poder-la fer és lo pitjor.
Així que ja he descobert que per a estar bé amb ella no he de pretendre voler fer res més que estar per ella: és la manera de que tot vagi bé.
Assumit això, la resta va com una seda. Sort que he avançat molt en la tesi aquestes ultimes setmanes i ara em ve de gust no fer res!

Imatge de Thierry Hyynh

Aprenent a ser pare: quan la mare no hi és

Últimament passo bastants estones sol amb la nena, perquè a vegades l'Onavis arriba tard de treballar o fins i tot ha hagut de passar algunes nits fora de casa. Llavors m'he hagut d'endinsar en el món de ser l'únic cuidador nocturn de la nena.
Per posar-la a dormir no hi pateixo ja, però haver d'afrontar un dia sencer, una nit i mig dia següent, i amb l'afegit de que nostre senyor no m'ha obsequiat ni tan sols amb una popa, a priori un té la sensació d'estar davant la caixa de Pandora, sense saber què en pot sortir de dins...

QUAN LA MARE SE'N VA
Quan la mare marxa diu adéu i acte seguit la llum del rostre de la petita es transforma en un mar d'ombres., talment una hecatombe en forma de cara. Una corredissa cap a la porta, per picar i dir "mama" plorant desconsoladament és la primera prova que he de superar i constitueix el primer fet que quadra amb les pitjors temences que potser m'esperen. Què li dic? Bé doncs, la solució a aquest problema resulta no ser tan dramàtica:
- a vegades oferir-li un simple iogurt com aquell qui es ven per un plat de llenties, o un juguet d'aquells que normalment té una mica vetats ja crida la seva atenció.
- però últimament, donats els progressos amb el llenguatge, li explico que la mare ha marxat a treballar i que vindrà més tard, i que de mentre el "papa" jugarà amb ella, li donarà menjar i la portarà a dormir. Si ho entén no ho sé, però es calma amb un somriure d'aprovació.
Del tema logístic i de menjar no me'n cal preocupar gaire perquè l'Onavis ho deixa tot lligat i ben lligat.

LA NIT.
Fer-la dormir és com sempre, però sempre hi ha el dubte de què passarà amb els despertars nocturns. Quan es produeixen intento fer-la adormir i si no és possible me l'emporto al llit amb mi, i s'adorm bé. Però un dia em va demanar POPA! Perill! Què faig ara? Doncs no se'm va acudir res més que ficar-li llet en el seu pot de l'aigua i oferir-li.Algun dia ha funcionat i algun altre no tant, però al final sempre es torna a adormir.

Un cop superada la prova de la nit, el que ve desprès és trivial, com un dia qualsevol.
Al final el balanç és molt positiu i la veritat és que les mares us en podeu anar ben tranquil.les que els nens s'ho passen pipa amb nosaltres i quan torneu no deixen ni d'estimar-vos a vosaltres ni de voler les vostres popes. I a més, tot i que, almenys en el meu cas, les rutines les porto en mode sui generis, tampoc us els destarotem tant!

DAS VATER DES KINDES

L'hora d'anar a dormir

Unes de les rutines que més fermament segueixo és la de l'hora d'anar a dormir. Ja sabeu que hi va molt aviat: a les vuit li dono l'última presa de popa a la seva habitació i normalment a un quart de nou ja tanco la porta després que ella es quedi adormida.
I dorm fins a les vuit del matí de l'endemà, amb més o menys despertars nocturns.
L'hora d'anar a dormir per mi és sagrada. I considero que és normal que els nens hi vagin aviat. Vaja, que  encara que ho hagi dit per defecte al principi del post, no considero que les vuit sigui "molt aviat" per una nena de divuit mesos. A mesura que creixi segur que aquesta hora s'anirà allargant, però no crec que vagi a dormir més tard de quarts de deu fins que sigui molt més gran, tret de dies excepcionals, clar.
Però si miro al meu voltant, em sento totalment a contracorrent i una mica "bitxo raro" per aquest fet.
El primer cop que me'n vaig adonar va ser pel parc de l'Aventura del Nadal, que el poble va organitzar per les festes. Estava obert de 4 a 8, però es començava a animar a partir de les 18.30, quan jo ja marxava. De 4 a 5 semblava un desert.
Els companys de guarderia també van a dormir bastant més tard que la meva filla i igualment ho observo amb els amics del carrer.

Ara que comença a fer bo surten molt a jugar (sembla un chikipark!) i m'agrada que la meva filla hi vagi. Però l'ambient es comença a animar a partir de les set, quan jo ja començo a pensar en que li donaré per sopar. Vaja, que no hi anem gaire i si hi va juguem poca estoneta i sóc la primera de marxar. Ella s'ho passa bé i allarguem fins al màxim, però no m'agrada que sopi massa més tard de l'hora "estipulada". Quan arribi l'estiu segurament seré més flexible, perquè canviaran les seves rutines, però ara prefereixo seguir fent-ho així.
Perquè em funciona i perquè és la rutina que m'agradaria ensenyar-li.
Però no deixa de sorprendre'm que els altres nens hi vagin més tard i que els pares inclús es sorprenguin que la meva hi vagi "tant" aviat. A més, normalment em diuen que els hi agradaria que els seus fills hi anessin més aviat, però que és difícil ja que molts pares arriben tard a casa després de la feina i és normal que vulguin dedicar una estona als seus fills, fent que l'hora de dormir es postposi.
Vosaltres a quina hora els porteu a dormir? M'he de sentir un "bitxo raro" també a la blogosfera?

Mini-vacances

Hem estat de vacances de Setmana Santa en una casa de turisme rural de la Garrotxa. A pesar del temps, hem pogut fer moltes coses i la petita s'ho ha passat molt bé. Aquí va un petit resum:

1. Activitats: A diferència de les altres vegades que havíem marxat uns dies, aquest cop ella sí que ha participat de ple de les vacances i activitats que hem fet. Hem visitat molts pobles, els volcans, la Fageda... Ella ho ha fet a la seva manera: al coll, al cotxet, conduint ella el seu cotxet (nova modalitat que entra amb força), a la motxilla, a peu, corrents, a quatre grapes... I ha estat en contacte amb la natura amb els cincs sentits: s'ha arrebossat amb terra, ha menjat flors, ha vist tota classe d'animalets, s'ha mullat amb aigua de pluja, s'ha embrutat de fang de dalt a baix...

2. Popa: Estic molt contenta perquè, tot i estar tot el dia amb mi, només li he donat popa per fer-la dormir la migdiada i a la nit. Això a casa m'hauria costat moltíssim! Ella me'n demanava algunes vegades, però amb tantes distraccions i coses a fer aviat se n'oblidava. Molt bé!

3. Horaris: Les rutines en les hores de menjar i dormir que tan bé ens funcionen des de fa temps han quedat del tot alterades aquests dies. Ha anat a dormir més tard i ha menjat també de manera més desordenada. Tot i anar mentalitzada vaig patir una mica per aquest tema, tot i que va anar tot força bé. Pot menjar de tot i això és un gran avantatge. I li agrada tot! I respecte a la son, doncs ahir va ser arribar a casa i tornar a dormir-se a quarts de nou. Perfecte!

4. Restaurants: Capítol a part mereix el comentari sobre els restaurants. És on pitjor ho he passat. Si hi anem que ella no ha dormit, em costa moltíssim que se m'adormi. Si ha dormit, està super activa i un cop ha dinat es dedica a córrer els cent metres llisos per tot el restaurant, mentre jo i son pare ens dediquem a fer torns per vigilar que no trenqui els gerros xinesos decoratius, no es despenyi per les escales o no es mengi el menjar de les altres taules. Hi ha restaurants que són súper lents servint i al final es fa etern. És impossible que un nen petit aguanti tanta estona en un mateix espai! Sort que els vespres sopàvem sempre a la casa!

5. Esgotament: La petita ha estat accelerada tot el viatge, imparable. Com a conseqüència, els pares hem acabat molt esgotats! Física i psíquicament! Per molt que intenti prendre-m'ho tot amb calma al final arriba un moment en que el cansament em passa factura i tinc moments de col.lapse. Espero que el retorn a la rutina l'aplaqui una mica perquè està molt i molt activa i comença a fer algunes trastades sèries. Ens haurem de ficar ferms amb alguns temes i marcar-li bé els límits.

Tot i això, el balanç general de la mini-escapada és molt positiu. Ella ha fet un munt de coses noves i nosaltres hem desconnectat una mica del dia a dia, que sempre va bé!

Tolerància zero

Una de les coses en certa manera negatives que m'ha aportat la maternitat és que sóc molt més intransigent. Abans era més diplomàtica, i tolerava més bé certes situacions que ara em posen els nervis de punta.
Com que ara són més les tasques que he de fer durant el dia i tinc també molt més clar el que vull fer quan no tinc obligacions (ja sigui jugar amb la meva filla o llegir el diari els pocs minuts que puc fer-ho), no suporto perdre el temps. Bé, matiso, no suporto que em facin perdre el temps.

Al llarg del dia tot quadra com un calçador i odio haver de trencar la rutina per causes alienes a la meva voluntat i, a més normalment desagradables, com per exemple:

1. Les reunions que comencen vint minuts més tard de l'hora en què han estat convocades.

2. Els retards en els mitjans de transport públics. Que últimament ja evito a causa de la mala experiència que vaig tenir un dia.

3. Les invitacions a esdeveniments als quals no em ve de gust assistir. Dic últimament més sovint que no, dient la veritat del motiu, i sense sentir-me malament.

4.- En general: llegir llibres mediocres, veure pelis que no valen res, seguir sèries normaletes... Ara les deixo molt sovint a mitges. No és que abans m'agradés, però tenia per costum acabar els llibres que em començava o aguantar pelis que no s'ho valien.

5.- Anar a segons quins llocs perquè tothom hi va, perquè toca, perquè s'ha de fer... El temps és or, no el vull perdre!

6.- Les trucades de telefon de segons qui o a segons quina hora, en què agafar-lo em suposa no estar prou pendent de la petita o disposar de menys temps per mi sola . Sovint deixo que soni.

Bé, i la llista podria ser més llarga. Perdre el temps és bo i sa. Jo ho faig sempre que puc. Però això sí, quan ho decideixo jo!

Imatge de Boojoo

Contenta amb la guarderia

Ara que ja comença el "segon trimestre" de guarderia he de dir que de moment n'estic molt contenta. Al setembre, quan va començar a anar-hi, vaig patir una mica pel tema de que era una de les més petites de la classe i de que no caminava. Però ara que ho veig en perspectiva, penso que portar-la a la guarderia ha estat una decisió molt encertada. Tot el que juga i aprèn allí no li podríem aportar ni jo com a mare, ni els padrins ni la resta de la família i amics.
L'únic punt negatiu són les moltes malalties que ha anat agafant al llarg d'aquests mesos. Per sort, res greu, però ha estat molt refredada. Clar que tampoc podem saber si hauria tingut una salud de ferro si no l'haguéssim portat.

La guarderia ens ha portat molts canvis positius:

1. Rutina: Durant el seu primer any de vida no vam seguir massa rutines. Els primers mesos són caòtics i ens anàvem adaptant nosaltres al seu ritme. Sí que tenia uns horaris fixes en l'hora d'anar a dormir, però la resta estava bastant desordenat. Doncs va ser començar a la guarderia i agafar unes rutines molt consolidades pel que fa als menjars i les migdiades. Sense cap esforç ella es va anar adaptant a uns horaris.

2. Estímuls: Un cop van passar les primeres setmanes d'adaptació (que no van ser gens de dures), la petita de seguida allargava els braços cap a l'educadora i manifestava molt interès per entrar dins de la classe. Ara, quan diem que anem cap a la guarderia se li il.lumina la cara. Està contentísima! Crec que s'ho passa molt bé envoltada de tants jocs, escoltant contes, pintant, jugant.... La noto molt receptiva i positiva.

3. Amistat: Fa uns dies que en anar-la a buscar em diuen que ha estat tota l'estona agafadeta de la mà amb una nena i que han estat jugant juntes. Em va sorprendre, perquè amb la seva cosina que es porten un dia, no es fan massa cas. Però observant pel vidre de la porta vaig poder comprovar com es feien abraçades amb aquesta nena. Sí, sembla que té la seva primera amigueta. És possible que d'aquí uns dies les abraçades amb aquesta nena es converteixin en estirades de cabells i esgarrapades. Però crec que tot això és normal i forma part del seu descobriment i desenvolupament del món.

Potser no hauria de ser així, però la guarderia desenvolupa moltes més funcions que la de simplement guardar els nens mentre els pares treballen. Abans no pensava així, però ho estic comprovant cada dia. Crec inclòs que la guarderia fa un petit paper en la representació de "la tribu" que acompanya el nen en el seu creixement. En aquest món en que estem bastant sols a les cases (em refereixo a que no vivim envoltats de la família extensa), un nen es deu avorrir bastant si està sempre només amb la mare. L'ideal seria que pogués gaudir una estona cada dia de contacte amb d'altres nens del poble, amb els avis, amb els tiets, sent present mentre tots desenvolupen les seves activitats, i no sent sempre el centre d'atenció. Però si no tenim això, la guarderia (una estona petita al dia) pot fer perfectament aquesta funció.
Clar que és cert que no "cal" anar a la guarderia. Però penso que de la manera en que esta estructurada actualment la societat, el nen que es queda a casa necessita més coses a banda de que la mare no treballi i estigui per ell. Sí que es pot anar una estona al parc, però a l'hivern fa molt fred. Sí que seria ideal portar-lo una estona a una ludoteca, però al lloc on visc no n'hi ha cap. Abans la família i la vida de poble tenien un paper en la criança del nen. Ara estem més sols, almenys en el meu cas, i la guarderia m'ajuda en aquest aspecte. Donades aquestes circumstàncies, jo tinc clar que la portaria una estona cada dia encara que no treballés.

Imatge de Kathleen Rietz

Doncs que no dormi

Tornem-hi amb el tema de la son.

Ara el que s'ha alterat completament no és la nit, que també, sinó les migdiades.
Les nits van tenir una seguida bona després de "la benedicció del pijama-manta", però entre el tema de l'ou i el cap de setmana pel mig encara no puc veure-hi cap millora.
Ara s'hi afegeix, amb força, la seva negació total a fer la migdiada. Jo estic desesperada!!
La vaig a buscar a la guarderia que ja es frega els ulls, li dono el dinar a corre-cuita ja que continua fregant-se molt els ulls i plorant una mica (crec que de son, però ja no sé què pensar!). Entro a l'habitació, li dono el pit per a que s'adormi i s'adorm. Tot molt bé fins aquí. Però al deixar-la al bressol, obre els ulls com taronges i comença a plorar molt fort.
Jo sempre l'he adormit així, i normalment ja no es despertava al posar-la al bressol.
Però ara fa uns dies que sí. I si ho torno a intentar, igual. Sembla que està adormida profundament però res de res.
Com que això comporta una estona bastant llarga, doncs molt sovint he de plegar sense haver-la fet adormir.
I els dies que ha de tornar a la guarderia a la tarda, em sap molt greu portar-la així. I el millor de tot és que allí no dorm tampoc. O sigui que fins a la nit.
Si la deixo a dinar allí, dorm com un liró dues horetes de migdiada.
Jo avui m'he desesperat bastant quan no ha volgut dormir, però ara estic passota: que no dormi.
M'he plantejat moltes coses:
- Li fan molt mal les dents que li estan a punt de sortir i per això els problemes amb la son? Just ahir li va pujar una mica la febre abans d'anar a dormir i potser està relacionat....
- Hi alguna mena de crisi o canvi als 12 mesos?
- L'he de deixar a la guarderia una estona més perquè arribi més cansada?
- La deixo a dormir allí perquè sé que així almenys dorm?
- Provo de canviar de mètode al ficar-la a dormir i comencem a intentar que s'adormi sola al bressol?
No sé què fer!
I més quan veig que la petita està contenta jugant per aquí al meu costat, ara ja no es frega els ulls. Però és bo que se salti la migdiada tan sovint, sent tan petita?
Totes aquestes preguntes són les que em bullen pel cap, ja és ben complicat el tema de la son!

Fer coses

Des de que la meva filla té la seva pròpia mobilitat, és a dir des de que va començar a gatejar, hem d'estar tot el dia fent coses.

És impossible estar-se tot un matí o tota una tarda a casa tancades. La sola perspectiva d'un dia sense poder sortir ja és desencoratjadora!
Bé, sí que és possible, però crec que llavors has de ser una mare-orquestra i incansable, i saber buscar jocs de qualsevol cosa. Jo ja ho intento: estem una estona llegint contes, després escoltem música, després mirem estanteries, després juguem als seus jocs, després obrim calaixos..., però aviat arriba el moment en que es cansa, plora i entra en un cercle negatiu.
En canvi, si tenim alguna cosa a fer tot canvia.
Com que estic amb ella totes les tardes, procuro sempre de tenir alguna cosa a a fer fora de casa, passar una estona al parc, anar al súper ( anar a la cadireta del carret de la compra li agrada molt!), trobar-nos amb amigues que també tenen nens, anar a veure els padrins.. Quan sortim ella s'ho passa la mar de bé, no plora gens, no cal que estiguem les dos enganxadíssimes tota l'estona i passen les hores volant.
Ara em preocupa una mica que el fred de l'hivern i les poques hores de sol que hi haurà a partir d'ara segurament ens canviaran una mica aquesta rutina. Hauré de treure noves idees! S'accepten suggerències!

Imatge de Claire Robertson

Adaptació superada

Després de viure les misèries del costat fosc de la guarderia durant les primeres setmanes, ara sembla que estem en un període de calma. Tot va bé. El període d'adaptació ja ha estat superat, ara cada matí estira els braços per anar amb la professora i ja no plora gens. Crec que s'ho passa molt bé, pel que expliquen, i jo la veig molt contenta.

Aquesta setmana ja han començat a fer activitats: hi ha un dia que fan música, un altre psicomotricitat, pinten, expliquen contes i mil coses més.
I "l'efecte guarderia" dura també a casa. La veig molt contenta, tot i els atacs aguts de mamitis que l'hi agafen sovint (en que no em deixa que m'allunyi ni un metre d'on està ella!).
I ha canviat molt els horaris, per a bé.
Com que els dies que es queda a dinar a la guarderia menja a les 12.30 i dorm de 13.00 a 15.00, ja no vol dormir més a la tarda. I a les vuit ja dorm! Fins a les vuit del matí de l'endemà, amb les interrupcions de sempre però sense despertar-nos del tot cap de les dues.
Els dies que dina a casa segueixo el mateix patró i sorprenentment em dorm també dues hores al migdia, cosa que no havia fet mai abans.
Estic contenta. Sé que tornarà el temps dels virus, però de moment tot va molt bé!

P.D.: Per cert, buscant per Internet imatges per il.lustrar el post, he flipat amb la de guarderies que tenen una televisió enorme a la paret. En serio hi ha llocs que n'hi ha??? Ho trobo fortíssim!

Imatge d'Anette Heiberg

Llibre a mida

Aquest cap de setmana en el qual la petita ha estat malalta hem estat tot el dia a casa. I a més, amb la nena dormint quasi tota l'estona. Això ens ha deixat bastant temps per a dedicar-nos a nosaltres, mirar sèries (sóc seguidora d'unes quantes), llegir, ordenar....

I aquests dies tan casolans també han servit per fer manualitats: li hem fet un llibre personalitzat, que recomano molt de fer!
Es tracta de crear una història feta a mida per a ells, amb les coses que fan en el seu dia a dia, per exemple. Tenia moltes revistes de maternitat i puericultura, on he trobat moltes imatges xules: nens menjant, objectes, la classe d'una guarderia, un nen dormint, popant, jugant... I ho hem anat enganxant. Entremig, hem ficat textures diferents fetes amb roba, paper d'alumini, paper d'embolicar...
Nosaltres vam gaudir molt fent-lo, i a ella li ha agradat molt. S'ha de veure si l'èxit continua passats els primers dies, però crec que pot ser molt divertit i alhora educatiu en aprendre els noms de les seves activitats quotidianes.
Us animo a fer-lo!
A més, és molt fàcil! Només cal una llibreta amb pàgines de cartolina i moltes revistes per retallar fotografies.
També he vist que hi ha gent que ho fa amb fotografies del seu propi fill, de la casa i de la família. Crec que també pot estar bé, més endavant ho provaré.

1, 2, 3... Guarderia

Ja som al setembre i ben aviat la meva filla començarà la guarderia. La setmana que ve.

Ahir a la nit vam tenir la reunió informativa, vam conèixer a l'equip directiu, a les professores, el centre... Em va semblar tot molt bé.
De fet, estic molt convençuda de portar-la i positiva respecte a com s'hi trobarà. Aquestes bones expectatives de moment es basen en:

1. Són 14 alumnes per aula, vigilats per dos professores. Crec que és una bona proporció, sobretot comparant amb el que passa en altres llocs.
2. La portaré poques hores, 3 al matí, tot i que algun dia s'haurà de quedar a dinar.
3. El projecte educatiu del centre m'agrada molt. Dedicaran poc temps a fer fitxes i més a potenciar l'experimentació del nen.
4. Sembla que l'equip és emprenedor i amb idees innovadores. Vaig estar d'acord amb el que ahir van comentar sobre alguns aspectes de la criança.
5. Les instal.lacions són bastant noves.
6. La meva filla coneixerà nens nous, i tot i que encara no juguin junts, crec que estarà contenta envoltada de peques.
7. Tindrà moltes joguines noves per jugar i aprendrà a compartir-les.
8. Jo em podré centrar més en la feina i en mi.

Clar que també hi ha aspectes no tant positius...
1. Em sap greu instaurar a la meva filla una rutina tant aviat. Ara els dies són anàrquics, dorm fins tard als matins.... I a partir d'ara, a les vuit ja tots de peu! I pensar que això serà així ja gairebé per sempre... que poc li ha durat la bona vida!!!
2. Encara no camina. I potser per això estarà en desavantatge en una classe on ella serà de les més petites. Els primers mesos, sobretot, crec que es notarà molt la diferència entre uns i altres.
3. La possibilitat d'agafar més malalties en estar en contacte amb tants nens. Creuem els dits!
4. Els plors que haurà de fer abans no s'acostumi a saber que la deixem allí només una estona i que després, sempre, tornem a buscar-la!

Bé, ja es veu com de moment pesa més lo positiu que lo negatiu. A veure que explico la setmana que ve!

L'alimentació complementària és complementària

Com bé deia la companya Elisenda, a vegades l'alimentació dels petits sembla que hagi de ser un món apart de la dels pares.

Està tot molt pautat: l'ordre d'introducció, la forma de cocció dels aliments, la manera de donar-los-hi, l'horari..
Crec que aquestes pautes són sovint incoherents, i el fet que els mateixos pediatres de centres diferents donin directrius diverses és un exemple de que segurament no cal seguir-les totes al peu de la lletra.
Com el seu nom indica, és una alimentació que complementa la llet que els nens prenen amb el pit (o amb el biberó), no el pilar fonamental de la seva dieta. Després de dos mesos introduint nous aliments he arribat a les següents conclusions que m'han portat a la següent manera de fer les coses:

- Llet artificial: Jo trobo incoherent que es recomani donar-ne (pels cereals o sola) a mares que fins als sis mesos havien donat el pit en exclusiva i que encara el continuen donant. La meva filla es fa farts de popa! Perquè la llet artificial? Quan li dono cereals en pols, els dissolc amb aigua i una mica de suc de taronja. M'esperaré uns mesos, i aleshores li donaré la mateixa llet que prenem nosaltres.

- Menjades monotemàtiques: Perquè? La fruita també es pot donar de postres, a mig matí... No cal que sigui exclusiva del berenar, i amb barreges de tres fruites diferents. La meva filla xupa gallons de taronja del meu esmorzar, a mig matí li dono un trosset de meló... I a la tarda, doncs sí, també una papilla de fruites. I de cereals i verdura en menja també en quasi totes les menjades. Li fem sèmola per sopar (un dia d'arròs i un altre de blat de moro), i per damunt trossets de verdures (per exemple, si no s'ha acabat les del dinar), carn ratlladeta... Li encanta!

- Menjar sol i en el seu horari: Sempre que hi hagi un ordre mínim, no cal ser rígids. Ja els espera tota una vida per endavant de horaris ben marcats! La nostra filla menja amb nosaltres sempre que podem, integrada a la taula (les trones Stokke van molt bé per això!) i així menja més: lo seu i el que "pica" dels nostres plats.

- Babycook: Reconec que és molt útil. Però no la faig servir massa. Nosaltres mengem verdura molt sovint i no costa res apartar-ne de la nostra per ella i després triturar-li. Sí que la faig servir els dies que nosaltres no mengem res adequat per ella, però són pocs. Si els pares fan una dieta sana i equilibrada, no cal un aparell ni aliments especials per ells.

- Quantitats: La meva filla menja moltes coses, però molt poquet. Mai he pesat ni calculat el que menja, però comparant amb altres mares de fills amb edats similars, sé que menja poc. Però no m'amoïna. Cada nen té el seu ritme, i , pel que sé, amb poca quantitat que mengi d'aliments diferents ja té les vitamines i d'altres nutrients que necessita a part del pit.

- Popa: Li dono sempre que vol, sense horaris, ni coincidint amb les seves menjades. I amb vuit mesos, els dies que estem fora i no ha estat possible endur-nos res per ella, "aguanta" tranquil.lament amb pit sol!

- Dormir més hores: M'agradaria saber si efectivament a algú li passa. A mi m'ho deien molt ("Tranquil.la que quan estigui ben tipa ja dormirà tota la nit"), i no ha estat cert. Molta gent que conec també diuen que tot continua igual, o inclòs amb més despertars ara.

Doncs això, que s'ha de tenir sentit comú. Cap extrem és bo (ni tot ben triturat, ni donar-los-hi només trossets), però penso que l'alimentació infantil és molt més flexible del que, almenys jo, em pensava abans d'entrar en aquest món!

Imatge de Brigit Amadori

Al restaurant

Tenir un fill fa que sortir de casa requereixi més preparació, però no ha de ser cap inconvenient per continuar fent algunes de les coses que fèiem abans. Hi ha molts pares empenyent cotxets amb nens molt petits pels aeroports, i els hotels i restaurants estan plens de famílies amb petits.
I és que ara que tenen pocs mesos és quan és més fàcil voltar pel món, ja que requereixen poca infraestructura. Nosaltres no hem fet grans viatges, però hem tingut bones experiències sempre que hem marxat uns dies. I moltes anècdotes, sobretot als restaurants.

En alguns llocs ens han denegat l'entrada pel simple fet de portar cotxet ("no hi cap"). Però en altres restaurants més childfriendly sempre ens han atès bé: ens porten trones, faciliten l'accés... inclús en un els cambrers ens passejaven la nena i l'agafaven amb braços per a que poguéssim menjar tranquils!

Clar que menjar amb calma és una utopia. El d'ella està solucionat. Si convé menja popa i prou, i a vegades portem un potet amb el que ella necessita. No tinc massa problemes per donar-li el pit en públic. Si em retiro una mica és més per què ella no es distragui i mengi tranquil.la que per pudor. I mai ningú m'ha dit res, al contrari, normalment les dones em somriuen. I si algú no ho troba bé, doncs no és el meu problema.

Pel que fa al nostre àpat, ja és més difícil... Quan miro la carta ja no trio allò que em ve més de gust, sinó que opto pels plats que es poden menjar amb una sola mà (gambes i similars descartat) perquè probablement tindré la nena als braços o l'hauré d'atendre. I també fem torns amb el meu home.

Tot canvia, i ara s'han de tenir en compte més coses al sortir de casa. però penso que val la pena. Canviar les rutines (per vacances o novetats) sempre fa feliç a la petita, i (tret d'excepcions) és quan més tranquil.la està.

Tot i això, el principal problema , sobretot si és un sopar, és la son de la meva filla. Ja sabeu que jo quan veig que es frega els ullets ja em fico en guàrdia. I per molt que al principi de la nit ella estigui activa i contenta gaudint de les novetats, sé que en qualsevol moment començaran els plors i el meu patiment per fer-la dormir. Al cotxet li costa molt, tard o d'hora cau, però és un suplici. Aquesta és l'única raó que fa que m'ho repensi molt abans de sortir de casa a les nits.

Però anirem provant, que amb aquesta calor ve de gust gaudir de les terrassetes!

Imatge de Brigit Amadori

N'he d'aprendre

Per molts llibres del Carlos González que m'hagi llegit, per molt que no sóc massa partidària de les rutines i per molt que pensi que tot va bé, he de reconèixer que molt sovint em surt la mare patidora i preocupada per tot que porto a dins.
I sóc conscient que el que m'angoixa són minúcies, que no són coses greus, que l'endemà ho veuré diferent...però quan les estic vivint em fan patir!
El que em preocupa més últimament és el tema de la son durant el dia. Com que al llarg dels mesos he après a interpretar els seus plors i gestos, sé perfectament quan té son.
Però clar: que tingui són i que dormi no són la mateixa cosa.
A vegades perquè no hi ha manera de fer-la dormir (o es desperta en pic m'aixeco jo del llit) i a vegades perquè no és possible en aquell moment (estem fora de casa, enmig d'un dinar familiar, jo he de marxar a treballar...).
I això m'angoixa molt.
Ja em sé la teoria: si no dorm ara dormirà més tard, quan tingui molta son ja caurà rendida, un dia és un dia.... Però jo quan la veig que es frega els ullets, ho donaria tot per a què dormis!
En fi! He d'aprendre a relativitzar més les coses. Que dormi és important, però passar-se la tarda en braços dels padrins, o gaudint d'un munt d'estímuls nous, encara més. Encara que es salti la migdiada.. A vegades ho veig tot negre quan en realitat fa un sol radiant.

Imatge de Bansky