Escriptura incipient

L'any passat, quan la petita feia P3, observava amb interès com la meva filla passava de fer gargots en un paper a dibuixar cares amb ulls, ninetes, celles, nassos i boca. També va ser l'any en què va descobrir les lletres, tal  com vaig explicar en el post "Mira la U!" i es passava els dies assenyalant paraules allí on les veia.
Ara fa P4 i des de fa unes setmanes juga a escriure paraules. I no només el seu nom, o el dels nens de la seva classe que ja fa molts mesos que sap escriure. No, la novetat és que ella intenta plasmar a través de les lletres qualsevol cosa que vulgui dir-nos. A comunicar-se a través de l'escriptura. L'altre dia em va cridar per dir-me que a la pissarra hi havia escrit una cosa, que la llegís. I em vaig trobar amb aquestes anotacions, que semblen més un codi secret que un llenguatge, ja que hi ha una predominança de les consonants, i no totes corresponen amb el so que ella tenia intenció de transmetre:

Amb la seva ajuda vaig desxifrar el que havia escrit, però em semblava com si fos una llengua inventada!

I en els dibuixos que fa a la seva llibreta a vegades hi afegeix després una frase. "La muntanya prohibida", em va dir que havia escrit aquí:

 

 Cada dia perfecciona més la tècnica. L'altre dia ja va escriure això, que ja no necessita tant d'esforç per comprendre el que hi diu.

He dit el nom dels cursos en els quals li he vist aquestes evolucions, ja que sens dubte és un tema que té més a veure amb allò que els hi ensenyen a l'escola que amb el seu desenvolupament normal. A les fitxes que ens va portar fa uns dies, vaig veure que a classe els hi fan copiar paraules, i també de tant en tant els fan escriure alguns mots que diu la senyoreta oralment. 

Sobre el precoç aprenentatge de la lectura i l'escriptura que es fa en el nostre sistema escolar he llegit opinions divergents. Als països nòrdics, per exemple, no se'ls hi ensenya a escriure fins als 6 o 7 anys, i els nens tenen un major rendiment acadèmic. Aquí sembla que es prioritza un sistema on s'introdueix la lectoescriptura en edat preescolar, tot i que els professionals consideren que fins als 5 o 6 anys la majoria de nens no  estan preparats psicomotriu, auditiu ni visualment per a aprendre a fer-ho de manera eficaç. 

La prioritat és respectar els ritmes dels nens i això no és fàcil actualment en la majoria d'escoles, suposo. Nosaltres des de casa no corregim massa els intents d'escriptura de la nena,  ni li fem copiar paraules, ja que penso que ella ho ha d'anar descobrint com un divertiment. Sí que l'animo a llegir algunes paraules quan veig algun cartell que diu alguna informació que li pot resultar rellevant, o li contesto quines lletres hi ha en un text sempre que ella pregunta, però res més. El fet que sàpiga principalment les majúscules també limita més les oportunitats de llegir textos dels contes o de la vida quotidiana. A poc a poc tot arribarà.

Com viviu vosaltres aquest procés i quines són les vostres opinions al respecte?  També heu notat que a P4 comencen a voler escriure?

13 mesos (*)

Aquest últim mes ha fet molts canvis, moltes novetats i progressos pel que fa a la parla i el desenvolupament psicomotriu.

A part de dir papa i mama, que ho diu encara sense massa sentit, ja ha ampliat el seu vocabulari. "Aigua" i "popa"  són paraules que diu sovint. I també "truita!" Ho va repetir fa uns dies després que jo fes referència a si volia més truita, i s'ha passat uns dies dient-ho constantment. 

Pel que fa al caminar, encara no ha fet cap pas tot sol, però sí que ha aprés a aixecar-se sol de terra, amb molt poca estabilitat i diverses caigudes. Però també amb èxits. I quan s'està dret, s'aguanta uns segons fins que es torna a deixar caure de cul. 

En el menjar continua tastant de tot a petits trossets i també molta popa, tant de dia com de nit.

I per la resta, tot com sempre. La seva activitat favorita és pujar escales amunt i anar al lavabo a obrir i tancar l'aixeta del bidet. O treure totes les cassoles dels calaixos de la cuina i entretenir-se després una bona estona tapant-les i traginant-les amunt i avall, Tancar-me l'ordinador o treure'm el punt del llibre que estic llegint també li agrada molt. I tirar per terra totes les joguines que jo vaig ordenant en caixes periòdicament. És el que toca ara, però és esgotador!.

El pròxim mes ja comença la guarderia, a veure com anirà tot! De moment acabem d'esgotar les vacances entre gelats, piscines i cinema a la fresca.

11 mesos

El diumenge el petit va fer 11 mesos!
Tot va molt bé, està enorme i molt espavilat.
La última de les seves habilitats és... baixar escales!
Poc després de començar a gatejar, el petit de casa va aprendre a pujar escales, i des de fa unes setmanes, sorprenentment,  també a baixar-les. 

Com que les escales que li queden a l'abast són de pujada, no vam posar cap barana protectora. Estem pendents cada cop que s'hi aproxima i, segons la nostra disponibilitat del moment, l'animem a pujar-hi o el dissuadim com podem.

Per tant, que el nen volgués experimentar l'ascensió cap al pis de dalt no ens va agafar de sorpresa, ja que la petita també va passar-se moltes estones pujant-hi. El que ens ha sorprès més és l'habilitat de baixar-les, perfeccionada amb pocs dies: quan es cansa de pujar o li cau algun objecte que porta entre mans, inicia el descens amb una tècnica immillorable, amb tan sols alguna temptativa de relliscada registrada fins el moment. Sense girar-se de costat, va tirant el culet endarrere com si fos una granoteta i es deixa lliscar fins a l'escala immediatament inferior. És molt còmic de veure!

I  molt sovint fa aquest procés, per més inri, amb alguna cosa a les mans, ja sigui una de les seves joguines o algun objecte que li ha semblat atractiu del menjador i que ens ha requisat (comandaments a distància, mòbils o ulleres de sol són dels més habituals). 

Així que una de les seves distraccions preferides és traginar objectes de la tauleta del menjador al replà de dalt de les escales. S'hi estaria hores!

És un gran repte per ell i s'ho passa pipa, mentre puja la seva captura escales amunt. Va rient i a intervals es para per a saludar monàrquicament, ara amb una mà, ara amb l'altra. O a picar de mans, o a tirar petonets, depenent de quina és l'última habilitat que ha aprés a fer i que no vol perdre l'ocasió de practicar.

I ara ja ens queda molt poc per l'any!

10 mesos (*)

10 mesos!

Ja tenim al nadó de casa convertit en un petit homenet! No para de moure's en tot el dia, va per tot arreu gatejant i es planta també sempre que vol. I puja escales. I comença a fer petits passos desplaçant-se quan està agafat a alguna taula o superfície! No s'està quiet.

I la seva interacció amb nosaltres va en augment, fent molts senyals amb les mans i també amb sons quan vol alguna cosa.

Aquí les novetats més rellevants:

- Alimentació: Menja de tot, a petits trossets o xafat amb la forquilla. Quan seu a taula observa tot el que hi ha als plats de tothom i comença a assenyalar allò que vol. A mi i a sa germana, que som els que ens té més a prop, si tardem massa en apropar-li el menjar, ens agafa el braç directament per agafar-ho ell de les nostres mans. És ràpid i precís quan vol alguna cosa! Li agrada tot molt: els iogurts, el pa amb tomata, el pernil dolç, les galetes, la carn, el peix, llegums... I segueix fent preses de pit quan vol, que són encara unes quantes vegades durant el dia i algunes durant la nit.

- Malaltia: Aquest mes ha estat malalt, amb molta febre i conjuntivitis. Pobret, ha estat els últims 10 dies gairebé amb un ull mig tancat a causa de la conjuntivitis! Bé, ha estat un virus que hem passat tots, un després de l'altre. Ha arribat a 39 de febre i, com que no hi ha manera que es prengui el paracetamol de manera oral (el vomita sempre), li hem hagut de posar supositoris.

- Son: Contínua dormint molt bé, quasi tota la nit seguida. Dos despertars i prou, i es queda adormit ràpid quan li dono popa. Durant el dia, normalment fa dues migdiades de no més d'una hora.

- Germans: Cada dia fan més coses junts. La germana gran sempre li vol donar coses de menjar, joguines si no en té cap a l'abast, el pentina... Hi està molt a sobre, amb tot lo bo i lo dolent que això comporta. Encara no m'atreveixo a deixar-los als dos sols fora del meu camp visual jugant ja que ella li fa unes abraçades tan efusives que em fan patir! "No l'atabalis tant" i "Deixa'l estar que li fas mal" són unes de les frases que he de repetir sovint quan estan junts.

- Dents: Ja té les dues de dalt del tot sortides, i suma quatre dents en total. Ha estat molt mossegador mentre li han sortit les de dalt, i jo tenia el braç ple de mossegades. Per sort, ja li  ha passat!

- Joc: A part de dir adéu amb la mà, ja sap aplaudir i fer l'indi, que són les novetats d'aquesta setmana. I hem començat a llegir-li alguns contes, i li agrada molt un de sons de vehicles de la Maisy Mouse que també va ser un dels primers que li vam llegir la petita.

I així estem, ell imparable i jo bastant esgotada d'anar darrere dels dos tot el dia! Ell està en una edat molt perillosa, i gatejant arriba a tot arreu molt ràpid, així que jo he d'estar amb estat d'alerta i amb els ulls ben atents tota l'estona! 

I tot ha arribat en una època de molta feina així que anem de bòlit. Però bé, intentant gaudir de cada moment. Que tots aquests mesos passen de pressa de pressa!

8 mesos (*)

Ja són 8 mesos!

Aquest últim mes està molt actiu i "parlador", sempre està fent sorollets quan juga.

Aquí van els últims canvis. On més s'aprecien és sobretot amb el menjar, ha provat molts nous sabors aquestes últimes setmanes!

Lactància: Tot va molt bé, va popant quan li ve de gust i contínua sent molt ràpid. Ara ja no té les presses tant concentrades a la nit com en els últims mesos, ho fa durant les 24 hores del dia a intervals bastant espaiats.

Son: Les nits dorm molt bé, jo pràcticament no em desperto quan ell popa. Crec que ho fa unes dues vegades al llarg de la nit, així que dorm pràcticament d'una tirada! L'invent del bressol sidecar ens va molt i molt bé!

Alimentació: Ara ja tot es va posant al seu lloc. Un cop han passat els dos primers mesos, ara ja li dono amb molta tranquil·litat pràcticament el mateix que hi ha a taula per a nosaltres, que és el que ell sempre ha volgut menjar. Aleshores li ho adapto una mica: si cuino amb espècies, retiro una part per ell abans de posar-les, si hi ha alguna cosa que no pot menjar li aparto... I aleshores li vaig donant aixafat o a trossets molt petits. 

De papilles aquests últims dies quasi no n'hi faig, a excepció de la de fruites per berenar, ja que era la única que es menjava amb ganes!! 

I estic encantada, perquè des que li dono el que hi ha als nostres plats, ell es posa molt content! Fa un crit de guerra, d'alegria, cada cop que li donem el que demana. Així que li donem de tot, i inclús ha provat, primer en quantitats petites, aliments que porten ou o làctics.   

Desenvolupament: La novetat és que s'aguanta assegut i que es desplaça encara amb més facilitat per tot arreu. Però endarrere!

Joc: Juga amb la panera dels tresors, però és complicat que la tingui sempre al seu lloc i plena de tot el que hi hauria d'haver, a causa de la intervenció de la seva germana! Però bé, ell també "juga", és a dir, xupa les joguines d'ella (des de les fustetes a la caixa registradora), així que estan empatats!

I anem sumant!

6 mesos (*)

 El petit de la casa ja té mig any de vida! Avui fa 6 mesos.

Jo no em crec com hem arribat fins aquí tan ràpid, tot i que és cert que quan me'l miro ja no reconec gaire el nadó que era al principi. Ha fet molts canvis, s'ha fet molt gran. Aquí van les novetats més importants:

- Alimentació: Han estat sis mesos de lactància materna exclusiva, tal i com també vaig fer amb la petita. Ja fa uns dies que s'asseu a la trona per estar amb nosaltres quan mengem i comença a mostrar molt interès. Li hem donat en ocasions un crostó de pa per a que l'anés xupant i també ha provat algun galló de mandarina i de taronja. De fet, el primer aliment que va provar tret de la meva llet va ser una mica de taronja, com en el seu dia va fer sa germana. Encara no li hem donat cap papilla, però  aviat començaré ja que quan jo no hi sóc, tot i que deixo la meva llet preparada, ell no en prova ni una gota. No vol saber res del biberó, m'espera! Jo estic poques hores fora, i no em preocupa en excés, però provàrem de donar-li  fruita o algun altre aliment per a que no se li faci tan llarga l'espera.

 -Son: Aquest mes ha tornat a fer tirades llargues al matí i a la tarda, després d'uns mesos en que només dormia a intervals de 20 minuts. I per les nits, dorm quasi d'una tirada! No m'ho crec!

- Desenvolupament: Ja té mobilitat, no resta quiet al lloc on el deixo. Des que ha aprés a fer la croqueta, es va desplaçant i sovint me'l trobo fora de la manta d'activitats.

- Joc: Ja ha començat a remenar la seva panera dels tresors! I li encanta! Va inspeccionant i llepant tot el que hi troba.

I continua amb els seus somriures i transmetent pau i felicitat a tots els que estem al seu voltant!!

4 mesos (*)

Poso un asterisc ja que ja hi ha una altra entrada titulada 4 mesos.... la que vaig fer per primer cop parlant del desenvolupament de la petita. Qui m'ho havia de dir! Que el cicle es repetiria de nou i que encara seria aquí explicant-ho!!

He notat un canvi  molt gran dels tres als quatre mesos del petit. Bàsicament, en que de dia ha deixat de dormir. Dels últims dies, n'hi ha  que només ha dormit 20 minuts al matí, i 20 minuts a la tarda. D'altres, si aconsegueix passar dels 20 minuts crucials (perquè estem passejant, o al cotxe), dorm quasi dues hores ben bé, normalment el migdia.

Però si som a casa, al cap de 20 minuts es desperta amb els ulls ben oberts. I no hi ha manera de fer-lo dormir de nou. Em recorda molt al que feia la petita ja des del primer mes de vida, i que vaig escriure en aquest post titulat Els sons de 20 minuts.

Però no us penseu, saber que és normal no m'ha tranquilitzat gaire. Jo estava molt ben acostumada i veure com un nen que es passava el dia dormint se n'ha anat a l'extrem contrari és viu amb certa intranquil.litat. L'important, però, és que ell no plora ni està irritable mentre no dorm, així que suposo que és el que li toca fer ara.

També ha començat a despertar-se quan el deixo al bressol. Fins ara, li donava popa i el podia deixar acte seguit a l'hamaca o al bressol. Ara, es desperta cada cop que el moc. Així que durant el dia em passo hores amb ell a sobre per a que no es desperti. A la nit, com que li dono popa estirada al llit amb ell, ja no hi ha aquest problema. 

A la nit sí que fa tirades llargues, però s'està despertant més que abans. Vaja, que si no tingués l'experiència de la petita i sabés que tot són etapes i que és normal, estaria desquiciada  buscant solucions varies i rocambolesques per a que dormís! A part que segurament m'estaria culpant a mi mateixa pensant que alguna cosa estic fent malament....

Ara m'ho prenc amb més filosofia (bé, hi ha moments de tot, els de les quatre del matí no són els millors...).

Contínua sent un nen molt feliç. Amb moltes riallades i somriures. I comença a interaccionar més amb l'entorn, a mirar-ho tot... La relació amb la germana gran també està canviant una mica, ja que fins ara era molt poca. Ara a vegades es posen els dos junts estirats a la manta d'activitats i la petita li va ensenyant ninos mentre jo me'ls miro, patint una mica encara de deixar-los sols i vigilant per a que la nena no li doni massa puntades del compte. Aquesta major interacció del petit amb el món també ha comportat canvis en la nena, que a part de jugar més amb ell, a vegades reclama que estiguem més per ella. Està canviant la seva frase estrella de "el vull agafar jo" per la de "deixa'l al bressol, mama". . Així que s'ha d'anar trampejant i trobar moments per estar amb ella i per estar amb ell en exclusiva,  apart dels molts que comparteixen junts. 

Contínua alimentant-se exclusivament de lactància materna i tot va molt bé. S'està fent gran a marxes forçades!  

I ara em dedicaré a viure aquestes properes setmanes al màxim, ja que ben aviat hauré de començar a treballar.... Ja sento el tic-tac  que anuncia que el temps de baixa s'acaba i vull exprimir al màxim tots aquests moments!!

La trona desapareguda

Aprofitant que ha fet els tres anys, hem convençut a la petita que això d'asseure's a la trona és de nens petits i que ella ja podia tenir una cadira com la del papa i la mama.

Tot això, és clar, amb vistes a que la fins ara "seva" trona ha de tenir un nou inquilí ben aviat, quan d'aquí un parell de mesos el petit comenci a fer els seus pinets amb l'alimentació complementària.

De fet ara ja feia temps que ella utilitzava la trona (que és d'aquestes evolutives), ja gairebé transformada en cadira. Per això teníem clar que no volíem comprar-ne una altra pel petit, que podia heretar la seva i no calia tenir tants trastes. A part que les trones que són de fusta i que s'integren a la taula, que són les que ens agraden, són caríssimes.

He estat uns dies buscant un elevador per posar a la que ara serà la seva cadira, però no n'he trobat cap que em convenci. O eren trones de viatge massa toves i inestables, o massa aparatoses amb safata i cinturons inclosos. Res que servís d'elevador i prou. Així que hem optat per la solució tradicional: un coixí! N'hem col.locat un de ben bonic (i amb funda extraïble i rentable!). I hi hem lligat unes cintes perquè no caigui tota l'estona.

Ahir ja hi va sopar, molt còmoda i contenta.

I, durant la nit, per art de màgia, la seva trona ha desaparegut. Estarà un temps en stand-by per a tornar després reconvertida de nou en trona de primers mesos pel seu nou amo. 

Aquest matí ella no l'ha reclamat. Ja veure'm quina cara farà quan la torni a veure!!

"Mira la U!"

La petita està començant a reconèixer les lletres. 

Juntament amb els canvis que fa quan dibuixa (ara ja fa inclús les ninetes dels ulls!), és l'altre progrés més gran que li he notat en aquest primer mes de P3.

La que més li crida l'atenció i que més fàcilment reconeix és la "U", bé per que és la primera que assenyala quan trobem algun cartell pel carrer o perquè és la que més troba a faltar si no hi és "No hi ha la U", diu, davant d'alguna paraula. Cada cop que n'hi escric alguna a la pissarra, de les que utilitza habitualment, es disgusta un moment si veu que no hi ha aquesta lletra que tant li agrada. Que tingui la "U" és, ara per ara, el millor que li pot passar a una paraula!

I per ella, les "n" minúscules també són Us. Per molt que li expliqui que no, ella diu que sí, que sí, que són Us.

I la "E" sempre és la "eeee, què dius?", no sé perquè, suposo que així ho expliquen al cole.  Em diu, "Mira mama, la eee, què dius?".

També reconeix la "seva" lletra (la d'inici del seu nom) i diferencia el seu nom escrit (i uns quants més) d'entre un munt de paraules.

I jo em sorprenc observant el món al meu voltant sota la influència de les paraules escrites a tot arreu. En qualsevol lloc hi trobem un text per poder llegir, jugant. Re-descobrir que estem rodejats de lletres és molt divertit. Cartells de carrers, furgonetes amb anuncis a les portes, rètols de botigues, camisetes amb textos, el packaging dels aliments... a qualsevol lloc hi ha paraules escrites que ella no para d'observar!

A més, també comença a distingir els diferents idiomes que sent: català, castellà i anglès. El català és "així com parlo jo", diu.

 I el castellà, tot i que ja el sentia en vídeos i cançons, l'està aprenent sobretot al pati de l'escola. Fins a P-4 no el fan a la classe, però ara el sent a parlar a molts nens. I a vegades, a casa, em diu alguna paraula del tipus "está trencado", mentre riu per sota el nas perquè es conscient que està castellanitzant expressament. Per ella, acabar amb -ado les paraules, es parlar castellà.

I l'anglès també li sona de les cançons. 

A vegades, a la nit, quan li explico el conte, li pregunto: "Amb quin idioma vols que te l'expliqui, avui?". I li agrada. Amb català i castellà els segueix molt bé fins al final. Si li explico amb anglès, al cap de poc em demana que canvii d'idioma.

El que està clar és que, mentre llegim, ja no importen únicament les imatges. Ara ja es comença a fixar amb aquells textos que hi ha al costat, que fins ara passaven inadvertits, "Què hi diu, aquí?", pregunta sempre.

Les paraules escrites, tímidament, ja han entrat a formar part de la seva vida!

3 mesos

Avui el petit fa 3 mesos!

I fa unes setmanes que noto molts canvis, sobretot en la quantitat d'hores que està despert durant el dia. Ara està assegut a l'hamaca aquí al meu costat, mentre mou els peus i les mans tota l'estona i balbuceja amb el seu idioma.

Aguanta molt bé el cap, ja gairebé no em cal patir al respecte. Comença també a tenir intenció d'agafar coses, com la manta amb que el tapo (i que sovint descobreixo després sobre el seu cap). Agafa algun peluix també i se'l vol aproximar a la boca. I fa moltes babes, ha augmentat molt la producció en els últims dies.

També comença a estar més actiu, demandant de braços tot el dia (sóc jo, que l'estic "benacostumant")  i amb més ganes de veure-ho tot. Estar al bressol tot el dia i estirat al cotxet comença  a ser poc divertit per ell. Inclús ja he tret la manta d'activitats i s'hi està algunes curtes estones. Poc a poc s'està fent gran i amb molta curiositat pel que l'envolta. 

Continua sent tranquil i me'l puc endur a tot arreu. Faig moltes coses amb ell.

Menja molt bé, la lactància va (mai millor dit) "viento en popa". No tinc cap problema. L'únic, que continuo notant un dolor lleu al pit quan em puja la llet al pit contrari del que li estic donant.

Dorm molt bé per les nits, tret de dies puntuals en que ha volgut dormir, literalment, enganxat a la popa tota la nit. La resta, es desperta uns dos cops, després dels quals es torna a dormir ràpid ben tip. El que costa més ara és fer-lo dormir. Hi ha dies que, tot i que està mort de son, no troba la manera de quedar-se adormit. Ni al pit, ni passejant amunt i avall per la casa, ni mentre sa germana li canta nanes a tot volum.... Fins i tot he provat amb el xumet, que fins ara no li havia posat. Però l'escup. I es posa nerviós i plora fins que trobem la manera de que s'adormi.

Cada cop se li va definint més la cara, amb els seus mofletes, tot i que em recorda molt encara a com era quan va néixer.  Continua sense assemblar-se gens a la seva germana. Però gens, gens. Vaja, que de moment només comparteixen cognoms. I una mica la forma dels ulls... quan dormen. Així que res, un de cada. Han agafat  gens de parts diferents de la família. 

Tots aquest progressos els estic vivint de manera diferent que com ho vivia amb la petita. Justament l'altre dia parlava amb un altre pare recent del segon fill i també expressava la mateixa sensació. Els primers fills volem que es facin grans ràpid, que gategin, que caminin... En canvi, amb els segons, no tenim tanta pressa. Volem preservar al màxim aquest moment en que són petitets i fràgils perquè sabem que el temps passa massa ràpid i en un tres i no res es converteixen en petits homenets.

Així que, on abans exclamava: "¡que bé, ja aguanta el cap"; ara penso: "ostres, ja aguanta el cap, com s'en fa, de gran..."!

A la cadireta?

El petit es fa gran a marxes forçades! És molt llarg i ja pesa més de 6 quilos quan encara no ha complert els tres mesos!

I observo al meu voltant com molts dels altres nens i nenes nascuts aquest últim any són també molt grans. Són llargs i molts dels que conec van pesar al voltant de quatre quilos al néixer. És que potser la humanitat està preparant una nova raça de super-homes??

Degut a la seva llargada i volum,  ara em trobo amb un problema: quasi no cap dins del Maxi-Cosi. 

Bé, nosaltres tenim la Prima, del Casual Play, que és a mig camí entre el cuco i el Maxi-Cosi del cotxe. Un sistema que em va semblar molt pràctic a l'hora de comprar-lo, ja que tant serveix per passejar com per dur-lo al cotxe. Amb la petita la vam fer servir 6 mesos ben bons.

Però al nen si li està quedant petit, així que per ell potser sí que haguéssim encertat més comprant un Cuco, tot i la incomoditat d'haver-lo de canviar al cotxe. 

Ho noto sobretot ara, que és època de posar els sacs i tots els complements d'hivern. Al sac de la Prima, directament, no hi cap. Si la vull continuar utilitzant, hauré de posar-hi el sac de la cadireta o tapar-lo amb mantes enlloc del sac.

L'altra opció és passar el nen ja a la cadireta. Em sembla molt aviat i no crec que ho faci, ja que tot i que és gran i llarg de volum, és encara petit en sí: comença a aguantar bé el cap, però em sembla molt aviat col.locar-lo ja a la cadireta. Clar que si el col.loco en la posició el màxim tombada possible, també hi estarà còmode.

Així que no sé massa com m'ho faré.

Segurament que apuraré aquest mes en que encara no fa massa fred tapant-lo amb mantes a la Prima i, ben aviat, ja el passaré a la cadireta amb el seu saquet polar corresponent. Penso que serà la millor opció, però accepto tota mena de consells!!

Imatge de Mike R. Baker

2 anys i 9 mesos

Si tot va bé, aquest serà el temps que es portaran els meus dos fills. L'edat que tindrà la petita quan neixi el germanet.

Jo em porto quasi cinc anys amb el meu germà. La mateixa edat que es porta el meu home amb la seva germana. Així que no sé el que és tenir un germà (o germana) tan pròxims. Crec que ha de tenir moltes avantatges, tot i que el fet que després es portin bé entre ells dependrà de molts altres factors, més enllà del sexe i l'edat.

De cara als pares, hi trobo també molts avantatges, tot i que també alguns inconvenients, sobretot relacionats amb la feina que tindrem! 

Però estic contenta del temps que hem esperat a ser pares de nou, crec que pot ser una bona edat (clar que això ho hauré de confirmar més endavant!!), i que de qui no massa temps podrem fer moltes activitats els quatre junts.

Al principi de l'embaràs pensava que potser hauríem tallat massa just. Veia a la petita, amb dos anys recents complerts, encara molt petita. I molt dependent de nosaltres en qüestions bàsiques. Li acabàvem de treure el bolquer, començava a parlar però no expressava encara del tot les seves necessitats, no m'atrevia a deixar-la sola jugant en una altra habitació.... I pensava, ostres, si ara nasqués el germanet, aniríem de bòlit!! I això que hi ha molta gent que se'n surt, amb germanets que es porten molt poquet!

Però amb els mesos els nens canvien molt ràpid!! I amb sis mesos cap aquí la petita s'ha fet molt gran. 

Va a fer pipí soleta al lavabo, parla pels descosits i entén tot el que li diem, menja sola, comença a tenir molta autonomia al vestir-se (encara amb ajuda, però participant molt)..... Bé, una sèrie de coses que fan que la vegi més independent, més nena. I penso que amb el parell de mesos que falten, doncs que encara s'hauran consolidat més tots aquests aspectes.

Ja sé que quan neixi el germanet pot haver-hi un endarreriment, que ella vulgui tornar a que li fem nosaltres les coses que fins ara feia soleta. Però suposo que això passa independentment de l'edat del germà gran. 

Bé, no sé,  és molt agosarat pronosticar com ens anirà tot d'aquí uns mesos. L'estrès del principi segur que no ens el treu ningú. Però estic bastant tranquil.la pel que fa a poder cobrir les necessitats " bàsiques" dels dos, penso que ens en sortirem!

La resta, poder estar per ells dos "emocionalment"  ja serà més difícil i és el que més por em fa de tot el que ha de venir: haver de retallar temps del que passo amb la petita, intentar compartir temps amb els dos sense que cap se senti desplaçat... però aquest ja és un altre tema!

Pipí!

Ara ja fa uns set o vuit mesos que li vam treure el bolquer durant el dia a la petita. Tot va anar molt bé i no hem tingut gaires sorpreses des d'aleshores, tret d'algun dia que se li ha escapat durant la migdiada.

Ells sempre va soleta al lavabo, i fa les seves necessitats indistintament al vàter o a l'orinal.

I ara només porta el bolquer a la nit, per dormir. No tinc pressa en treure-li ja que fins ara encara es despertava amb el bolquer força moll i ple.

Però fa uns dies que a mitja nit es desperta dient que té pipí. "Pipí, pipí!", diu, mentre jo, entre somnis, intento desxifrar a què s'està referint. Els primers dies no hi estava acostumada. Però ara ja és bastant habitual. He de confessar que quan la sento em fa una mandra terrible aixecar-me del llit, i portar-la al lavabo, ja que fa uns mesos que dormo molt profundament. Però és el que toca!

No sé si aviat hi aprendrà a anar soleta, o si això tarda més.

L'important és que els dies que ens demana fer pipí durant la nit, al matí el bolquer està sec.

No ho ha fet de manera seguida durant molts dies, però sí uns quants cops aquesta última setmana, i això és un clar indicador de que ella comença a ser conscient de quan vol fer pipí, inclús durant el son.

Així que, no ho tinc molt clar, però seguim unes setmanetes més així potser de cara al bon temps provaré de treure-li per la nit. Anirem veient!

 
Imatge de Liesbet Slegers

Primeres frases

Una de les coses que estic experimentant veient créixer la meva filla és que sempre, el moment on estem, penso que és el millor moment.
Mirant enrere no sempre és així, ja que ara penso que el període del 1 als 2 anys és millor que el dels 0 a l'1. Tant per la mobilitat, les expressions, la interactivitat de la petita com pel fet que ja han desaparegut la majoria de temors que són habituals durant el primer any, sobretot respecte l'alimentació i la son, ja sigui perquè tot va evolucionant bé o perquè ja acceptem com han de ser les coses.

Ara, que estic en l'etapa dels 2 als 3, penso també que és la que més estic gaudint! Just ara, a punt de complir els dos anys i mig, penso que estem en un pic de gaudir a tope de la nena. Al voltant dels 18 mesos de la petita també vaig tenir aquesta sensació, de ser conscient de viure un moment intens i especialment important, ja que va correspondre amb l'explosió de la parla.
Aquests dies ens deixa al.lucinats amb les seves frases i deduccions, molt ben estructurades. És tan bonic veure com s'expressa, com ho fa, quin tipus de paraules utilitza i com raona! És curiós perquè en qüestió de setmanes ha passat de parlar amb el seu idioma a començar a fer frases molt clares. Si miro vídeos i la sento parlar tal com ho feia fa uns mesos, no la reconec! Que ràpid aprenen!

Tant ens pot sorprendre dient "A mi m'agrada més barrejat, el primer plat i el segon junts" o un "El pare té patilles" o "L'altre dia la mama va comprar peixet".
I quan juga també parla molt. Ara fa veure que se'n va a casa dels padrins, ens diu adéu amb la mà ("Vaig a fer un tomet, fins demà"), i al cap d'un moment torna a entrar al menjador i ens saluda com si fóssim el padrí o la padrina, ens explica alguna cosa ("Avui la senyoreta Dolors ha marxat a casa seua"), i torna a marxar. I després torna a aparèixer dient "Ja he arribat!".
Quan canta cançons també es nota molt l'evolució en la parla, i ja pronuncia molt bé quasi totes les paraules.
I també m'agrada com fa plans a curt termini. "Primer explicarem el conte del gegant, després flautista i després Sant Jordi, eh mama? Primer aquest.".

La veig com una petita doneta, quan fa totes aquestes explicacions!

"Així no, mama"

Portem uns quants dies bastant difícils, en que la petita està molt rebel.
Són d'aquells dies en que ja de bon matí, no hi ha res que li sembli bé. Si li preparo l'esmorzar amb un vas resulta que vol la tassa; si li trenco jo les galetes, les vol trencar ella; si trio uns pantalons; vol vestit..... I tot aquest descontent el demostra amb molts plors.
Jo, que ja veig venir aquestes situacions, respiro fons i intento carregar-me de paciència. Però em sap molt greu veure-la així, i és molt difícil de manejar la situació perquè faci el que faci, no li encerto mai el que vol. Jo crec que ni ella ho sap, moltes vegades.

Tots aquests plors s'alternen també amb fases en que vol molt contacte: sopar a la faldeta, anar als bracets, fer mimos... Així que jo crec que està passant per una fase de desenvolupament personal en que s'adona que està canviant i s'està fent grans per moltes coses i potser en d'altres li agradaria continuar sent petita.
No ho sé.
La senyoreta de la guarderia em va comentar l'altre dia que tot això potser era una manera de cridar l'atenció pels gelos del germanet. Ja sé que ells tenen més experiència en aquests temes, però jo no crec que vingui d'aquí la cosa. Potser en part hi té a veure, però jo crec que és més de l'edat, dels famosos terrible two, d'aquesta edat en que volen començar a ser autònoms però en la que a la vegada són encara molt dependents.
De totes maneres, espero que se li passi aviat! Perquè que tot el que fem durant el dia es converteixi en una batalla constants és molt cansat!

"Marxa, mama"

Ja fa uns mesos que vam deixar endarrere l'etapa del "no puc, mamaaaa", per entrar al de "jo soleta". Bé, de vegades comença d'una manera i acaba de l'altra, però en general li agrada molt fer les coses ella sola: posar-se les sabates, segons quines peces de roba, llençar el pipí de l'orinal al vàter, tancar la llum abans d'anar a dormir.....

I últimament també em diu molt "marxa, mama", cada vegada que no només vol fer les coses soleta sinò que a més vol que jo no l'estigui mirant. Si vol anar a fer un pipí no vol ni que entri al lavabo, a l'hora de rentar-se les dents també vol que la deixi soleta... I vigila i se n'adona si l'espio!!
Però sort que ho faig, perquè l'altre dia la vaig descobrir llepant el tub de la pasta de dents!! I un altre cop obrint el pot de xampú amb no sé quines intencions....
Així que crec que aquesta fase no té massa a veure amb l'autonomia, sinó sobretot amb l'exploració!! Per mi que vol que la deixi sola només per poder explorar a la seva manera i fer trastades!! Ja m'agrada que tingui curiositat, però a la vegada és perillós. Així que hauré de perfeccionar la tècnica d'espiament perquè no me'n fio ni un pèl!

Imatge de Sara Hollander

Què és això, mama?

Sembla que hem entrat de ple en l'època de les preguntes.
Les dues frases que la petita més repeteix durant el dia són:
"Què fas, mama?" i "Que és això, mama?"
I a mi m'encanta observar-la mentre absorbeix el món i aprèn cada activitat, cada paraula, cada gest.
I em fa molta gràcia quan, a vegades, al respondre-li el nom del que estic fent ("la mare escombra" o "la mare es posa els pantalons") ella em contesta dient: "ah, sí!", com si ho recordés de les altres vegades.

La lectura dels contes també s'ha convertit en una constant enumeració del nom de tots els objectes que hi ha a cada pàgina.
M'agafa el dit i me'l posa damunt de cada cosa que vol que li anomeni, i no se'n deixa ni una!
Així que intento donar-li llibres plens de detalls i amb fons ben rics, com per exemple els del Teo. A mi m'agraden molt, a cada pàgina ens hi podem estar molta estona!
Precisament, les il.lustracions dels contes són una de les coses amb les que més em fixo a l'hora de comprar-los o d'agafar-los a la biblioteca, sobretot ara. I no és fàcil trobar-ne de xulos. Al contrari, em sorprèn com molts llibres infantils estan dibuixats amb il.lustracions completament abstractes o amb fons totalment blancs, com els del Pocoyo. Jo no puc amb el Pocoyo , a la tele encara entenc la gràcia que els hi pot fer als nens (a la meva li agrada), però en llibre? No tenen cap substància, ni les històries ni els dibuixos, almenys pels nens a partir de dos anys! Mentre són petits suposo que els hi agrada perquè ressalten molt els personatges. Tot i això, de llibres d'aquest estil amb pocs detalls sempre m'ha agradat més la Maisy Mouse, per les històries que explica.
I per l'etapa en que som ara em quedo amb el Teo, i també amb uns llibres que tenen molts detalls quotidians com els de El petit Simó, amb il.lustracions de Juliet Pomès.
Vosaltres en recomaneu algun amb il.lutracions ben xules?

Imatge de Violeta Denou

Això és vermell

La petita ha entrat de ple en l'etapa d'identificar tots els colors.
Ja fa uns mesos que va començar a conèixer el color vermell (el primer que va aprendre), però fins ara encara confonia bastant la resta de colors.
Ara ja se'ls sap tots i quan anem pel carrer juga a identificar el color dels cotxes o dels diversos objectes que trobem.
M'assenyala les coses i diu "Mira mama, això és bau " o "això és mermell". I m'encanta també com pronuncia el color "groc", que no sé com reproduir aquí, però fa especial èmfasi en la c final.
També tenim a casa un llibre sobre els colors (justament el de la foto) i de fet hi ha activitats molt xules per aprendre'ls; com classificar agulles d'estendre la roba (o d'altres objectes) segons el color o pintar barrejant diferents colors.
Tot i això el millor aprenentatge dels colors l'estem fent en el dia a dia, integrant-los en tot allò que fem. Bé, segurament que a la guarderia també hi treballen, però veig que els va aprenent amb facilitat.
A casa anem parlant de quin color és la roba que posem, el menjar, les llumetes del pessebre...
Estem ben distrets identificant colors, vaja! Ella no para de dir-los tots!

Ah! I parlant del pessebre, aquest any m'he animat a fer-lo! Recordo lo molt que m'agradava a mi quan era petita i lo xulo que quedava el que fèiem a casa, amb muntanyes enfarinades i rius de paper de plata. El meu, no ha quedat tan bé ni de lluny, ja que és més petit, però també fa goig. Ara bé, tot i comprar les figures de les que no es trenquen, ja tenim uns quants pastors decapitats i un rei que ha de passar per infermeria, ja que ha perdut un braç. Jo ja intento que la petita no s'hi atansi gaire, però clar, un pessebre que no es pot tocar no té cap gràcia per ella.
A veure si acabem de passar el Nadal sense que cap més figureta s'accidenti....

Vida interior

Aquesta nit la petita ens ha deixat bocabadats a son pare i a mi.

Per començar, ha vingut al nostre llit molt abans del que és actualment habitual en ella. En comptes de sentir les seves passes a quarts de sis, a la una i quart ja era enmig nostre.
I des d'aleshores, ha estat molt inquieta, anant-se despertant a intervals, incorporant-se, rodolant per tot el llit.
Primer, enmig del son profund en que estava, no li he fet massa cas, li anava dient "a dormir!" periòdicament i l'anava tapant amb la manta cada cop que es destapava.
Però cap a les quatre s'ha incorporat del tot i quan he obert la llumeta he vist que tenia uns ulls com unes taronges.
Després de comprovar-li la temperatura, i avaluar el seu estat general hem vist que no li passava res a nivell físic. Semblava que no li feia mal res, i que simplement estava desvetllada.
"Dormir no", deia.
Nosaltres, sense confiar gaire en una resposta, li hem preguntat si li passava alguna cosa, si ens volia explicar res.
I per sorpresa nostra ens ha dit que sí! I la seva resposta ha estat : "Marina no amiga".
Hem seguit preguntant i no n'hem tret massa l'entrellat, de fet aquesta nena és una de les seves amiguetes del cole i ens ha estranyat que digués això. Però ho hem relativitzat i li hem dit que ja tornaran a ser amigues.
Ella s'ha quedat més tranquil.la després que nosaltres l'escoltéssim i s'ha adormit amb facilitat fins a les 8 del matí.
Quan son pare l'ha portat a la guarderia, li ha preguntat a la senyoreta si ahir la nostra filla i la Marina s'havien enfadat o si havia passat res. I sí!! Resulta que ahir van tenir una baralla, i inclús van tenir que castigar-les!
M'he quedat ben sorpresa, pensant que aquesta nit hem tingut la primera conversa amb ella sobre les relacions humanes i les seves dificultats!

La difícil convivència entre nens i recent nascuts

Recordo molt bé que els primers mesos de vida de la meva filla, quan hi havia nens una mica més grans que ella en el mateix espai, m'atabalava una mica i patia per si li feien mal.
Els nens petits són imprevisibles i mai se sap quan una carícia pot acabar en una pessigada, o en una mossegada.
Així que sempre estava bastant pendent, fins que, més o menys al voltant de l'any i mig, la petita va començar a interactuar més i començava a passar-s'ho bé envoltada de nens de diferents edats.

I ara que ella ja té dos anys, quan anem a visitar recent nascuts o nens molt petits, estic a l'altre costat. Ara he de vigilar pel contrari, estant pendent en tot moment de que ella no molesti massa als petits, ja sigui per voler demostrar massa efusivitat o per gelosia. Sempre que és possible intento anar-hi sense ella, tant per evitar massa rebombori a les cases de les recent parides com per poder parlar amb tranquil·litat. I sobretot per evitar que les mans de la petita toquin als nens petits, ja que recordo que a mi no m'agradava massa que ho fessin.
Doncs tot i les meves experiències i intentar estar sempre "en guàrdia", l'altre dia enmig d'una trobada d'amigues, la meva filla va estar a punt de fer mal a un nen de poc més d'un mes de vida. Per sort no va passar res, però vaig tenir un descuit imperdonable. Perquè sabent que la meva filla actua encara de manera molt imprevisible no li hauria d'haver tret els ulls de sobre.
No us podeu imaginar lo malament que em vaig sentir!! I això que la mare va ser molt comprensiva!
Li hem recriminat molt a la meva filla el que va fer, així que espero que en les pròximes visites a recent nascuts, que me'n queden unes quantes (aquest final d'any hi ha baby boom al meu voltant), no ho torni a repetir. I sens dubte, jo estaré molt pendent per a que això no torni a passar!