6 de febrer de 2015

No sé on tinc el cap



No sé on tinc el cap; Ed. Combel

Aquest llibre s'ha convertit durant les últimes setmanes en un dels imprescindibles a llegir abans d'anar a dormir. Li agrada sobretot al meu fill petit, que cada cop que mira la portada  diu, sorprès, "El pare no té cap!"; i també li agrada a la meva filla gran, interessada en particular en els detalls més truculents de la història i en saber com aquest pare sense cap realitza les activitats quotidianes

És un conte infantil que parteix de donar sentit literal a l'expressió del títol "No sé on tinc el cap!" que tan sovint diem els pares atrafegats i fent malabars entre la casa, la feina i la resta d'activitats que duem a terme.

La història comença quan un dia el pare de la família arriba a casa sense cap, i, després de buscar-lo sense èxit per tot arreu, els seus fills decideixen construir-ne un amb paper maixé.
El tracten aleshores com un robot al qual li fan fer el que volen, tant ells com la mare. En certa mesura, estan encantats de poder demanar-li coses que habitualment no faria i de que, a causa de la seva actual condició, per exemple, no ronqui a les nits. 

El llibre és divertit, i amb un humor molt anglès, quasi negre a vegades, però que els nens capten molt bé.  Als meus fills els hi agrada molt l'escena en què el pare se'n va a córrer oblidant-se el cap de mentida i han de portar-li de pressa amb la bicicleta per por que no espanti a ningú.

Finalment, un dia el pare torna de treballar amb el seu cap real, que s'havia deixat a la feina. El conte acaba així amb una metàfora, evidenciant com sovint estem a casa presencialment, però pensant moltes altres coses o amb el cap pendent d'assumptes laborals. 

Les il.lustracions, molt còmiques i detallades, són de  Quentin Blake, un clàssic molt conegut per il·lustrar contes de Roald Dahl.

Com a pega, crec que el llibre fa una representació de la figura paterna molt tradicional, que no reflecteix la realitat actual, ja que avui en dia l'home no és qui passa més temps del dia fora de casa ni és qui té més exigències professionals. Al contrari, de ben segur som moltes les mares que amb més motiu podríem perdre el cap degut a les responsabilitats que tenim en les dues esferes, la laboral i la familiar.

Però bé, aquesta reflexió es pot incorporar també al fer la lectura del llibre, ja que dóna molt de si i fa pensar, tant als nens com als adults que el llegim amb ells, sobre com són i com haurien de ser les estones que compartim tots junts.




No sé on tinc el cap; Ed. Combel

No sé on tinc el cap; Ed. Combel

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada