El mes d'octubre passat, la filòsofa Carolina del Olmo, directora de cultura
del Círculo de Bellas Artes de Madrid, va publicar aquest llibre "¿Dónde está mi tribu? Maternidad y crianza en una sociedad individualista", que ja va per la segona edició.
El vaig conèixer gràcies a la recomanació que en va fer la Cira Crespo al blog Maternalias, i ha estat un llibre molt revel.lador, imprescindible per obrir els ulls i entendre els motius pels quals la criança dels nens es fa a vegades tan feixuga per les mares en una societat que no recolza gent les dones en aquest moment.
"Per criar un fill fa falta una tribu sencera", diu un proverbi africà que s'ha fet famós a la blogosfera. En les societats occidentals, en canvi, és habitual que actualment la criança dels fills es faci en solitari per la mare i en menor mesura pel pare, sobretot durant els primers mesos, en que la criança es viu des de l'aïllament. És
molt difícil viure social i públicament la maternitat, ja que el mercat
del treball no està pensat per la conciliació de tota aquella gent que
es dedica a tenir cura dels altres, ja siguin nens petits,
discapacitats, malats o la gent gran.
 |
| ¿Dónde está mi tribu?; Carlonia del Olmo |
Tot això, com diu l'autora, en una època on els manuals sobre criança que trobem a les llibreries es divideixen en dos corrents molt diferenciats: el més en auge anomenat child-centered, que al nostre país es defensat sobretot pel pediatre Carlos González; i l' adult-centered, exemplificat pel doctor Estivill.
Primerament l'autora explica com cap dels dos corrents demostra que la manera de criar els fills tingui gaire rellevància en el desenvolupament d'aquests ni en el tipus de persona en que es convertiran. Aquest és el risc d'introduir dades científiques en un context no
tècnic, com el de la criança, que és una pràctica social amb molts
matisos i que depèn de moltes circumstàncies. De fet, just aquest tema el tracta àmpliament el Carlos González en el seu últim llibre Creciendo Juntos, on també demostra que els estudis científics vinculats amb els estils parentals no són concloents.
L'autora de ¿Dónde está mi tribu? va més enllà i analitza també com l'anomenada "criança natural", amb la que ella està generalment d'acord, és molt díficil d'aplicar en la nostra societat actual individualista. La principal denúncia que fa és que la majoria de defensors de la criança natural demostren un allunyament enorme de la realitat actual, concretament la del mercat del treball, ja que amb l'organització social que tenim avui en dia és pràcticament impossible criar un fill tal i com moltes mares voldríem. Ho fem, però fent filigranes i amb moltes renúncies.
El llibre insta, per tant, a la revolució, a mirar cap enfora per trobar els veritables problemes de la dificultat de la criança, en comptes de culpabilitzar-nos a nosaltres. Perquè que el govern opti per habilitar més places de guarderies públiques, per avançar i allargar l'horari de recollida dels nens a l'escola i per crear més casals d'estiu no és cap solució. Com diu l'autora és un pedaç, o directament una estafa.
No hem d'adaptar la vida familiar a la vida laboral. Hem d'apostar per canviar el model actual, que no té en compte que els éssers humans no som sempre autosuficients, sinó que hem de tenir cura dels altres i els altres de nosaltres en algun moment. S'han de teixir xarxes de recolzament mutu, i fer possible una veritable conciliació.
Aquesta és sens dubte encara una batalla que s'ha de lliurar, una de les importants.
.jpg)
.jpg)
