11 de desembre de 2011

Recordant-se de la popa

Ja fa quasi un mes que hem deixat enrere la lactància materna.
Com vaig explicar va ser una decisió més meva que seva, fet que ha fet molt fàcil per mi la superació d'aquesta etapa. Però no tant per ella, a pesar de la facilitat amb que ho va acceptar al principi.
Ella sap que la mare ja no té lleteta (a vegades ho diu tot assenyalant-me els pits), que va marxar quan ella va fer dos anys. Però tot i tenir clar això , segueix anomenant molt la popa i mostrant molt interès en mirar les fotos en que es veu ella popant, i també observant els nens petits que en prenen.
I, sí, en algunes ocasions, encara me'n demana.
Quan la poso a dormir no ho diu mai, però sí que ho repeteix bastant insistentment quan som a alguns dels llocs on acostumava a donar-li.
I em sorprèn molt la memòria que té!
A casa dels meus sogres me'n demana quan ens asseiem en una butaca del menjador on algun cop n'hi havia donat i me'n va demanar l'altre dia que la vaig fer dormir a casa mon pare.
També me'n va demanar a l'avió ( és possible que se'n recordés de l'altra vegada que li'n vaig donar? O potser va ser per por a la situació desconeguda en què estàvem?), i també me'n va demanar un dia que vam anar a veure un espectacle de titelles al que havíem anat una vegada mentre ella popava.
A vegades m'ho diu amb la boca petita, però a vegades no para de repetir-ho.

A nivell alimentari ja no ho necessita, però a nivell emocional veig que sí que ho troba a faltar algunes vegades. I m'entristeix veure-ho i pensar que l'estic privant d'una cosa que tant li agradava! Fins i tot he estat a punt de tornar-li a donar en alguns moments, però al final o bé ella ha canviat d'opinió o bé hem aconseguit distreure-la.

Així que he pogut comprovar com el deslletament és un procés amb molts matissos, que dura el seu temps i on s'han de tenir en compte els sentiments de les dues parts: de la mare i del fill. I que tot i fer-ho de la manera més suau possible, no és fàcil d'oblidar, sobretot quan els nens són grans.
A mi m'està sent tot molt fàcil, la veritat és que trobo moltíssimes ocasions en que compartim quasi la mateixa intimitat i vincle proper de quan popàvem. M'enrecordo amb molta alegria de quan ho fèiem, però no ho enyoro.
I ella, en el seu dia a dia, també sembla molt contenta amb haver deixat la popa, no hi pensem. Ara bé, com dic, hi ha vegades en que se li deu encendre la bombeta i ho recorda.

Imatge de Paul Alexandre Alfred Leroy

9 comentaris:

  1. Ostres sí Onavis, com sempre és una dualitat de sentiments, per un costat les dues voleu però per l'altre no! que bonic tot el que expliques i que difíl és a vegades triar a la vida. Un petonet

    ResponElimina
  2. Em sembla fantástic com heu traspassat aquesta etapa amb tanta naturalitat tant tu com la teva filla. I es normal que de vegades se'n recordi, no deixa de ser un dels recors més macos de la seva primera infantesa no?

    ResponElimina
  3. Ei però tu no et sentis malament perquè la nena et demani de tant en tant, eeehh guapa. Com diu la Sandra és normal que recordi aquells moments tan macos.
    Petons

    ResponElimina
  4. Sol Solet, ser mare implica prendre moltes decisions i com dius no totes són fàcils!

    Sandra, tens raó. Si hagués estat al revés, que se n'hagués oblidat totalment, encara em sorprendria més!

    Mamamoderna, en general estic contenta amb la decisió presa, però clar .. hi ha moments de tot!

    ResponElimina
  5. Hola Onavis! han de ser emocionants aquests moments d'enyorança, tot i ser emocions barrejades. I com tu dius segur que hi ha molts altres moments d'intimitat i vincle. És molt bonic com ho has explicat.

    ResponElimina
  6. No et puc dir perquè això no ho he viscut però suposo que és normal que se'n recordi. Segur que també hi ha aquesta altres moments amb una altra mena de vincle que l'aniran reemplaçant.
    El quadre, preciós.

    ResponElimina
  7. Jo tambe vaig prendre la decisio despres de 26 mesos. Va ser tal com ho has descrit. El que m'agrada ara, es que necessita posar la maneta sobre el meu pit quan necessita comfort o relaxar-se. Una manera de recordar-ho tenint la mateixa pau i tranquilitat que quan l'alletava.

    ResponElimina
  8. Cas, benvinguda! Sí, la veritat és que intento assaborir al màxim aquests altres moments.

    Euphorbia, sí, espero a poc a poc ananr gaudint al màxim d'aquests moments sense que jo pateixi per si me'n demana!

    Irina, descrius una situació molt semblant a la meva. Que bonica la imatge de la seva maneta sobre el teu pit!

    ResponElimina
  9. Mhauria dhaver llegit abanç aquesta entrada, quina experiencia tan maca. Pero em sembla admirable com has fet les coses i jo estaria molt contenta de que la meva petita recordes aquesta conexio tan maca i aquells moments tan especials, suposu que ara es el mometn de trobar aquesta conexio amb altres fets.
    Un peto molt gran

    ResponElimina