18 de novembre de 2011

El final d'un gran vincle

Ja fa una setmana que la meva filla ha deixat de popar. I, tal hi com estic veient com va tot, crec que puc dir sense equivocar-me que ha arribat el final de la nostra llarga lactància.

La setmana passada vaig trobar-me malament durant alguns dies, amb unes dècimes de febre i molt mal de cap. I aquest malestar va fer que no em vingués gens de gust donar-li el pit, no em sentia còmoda.
Aquells dies va portar-la a dormir el seu pare. Ella primer insistia en que la portés jo, i deia "popa, popa" però com que em veia ajaguda al sofà amb la manteta, al final no insistia més.
Després de dos dies així, jo ja estava decidida a aprofitar l'ocasió per deslletar-la. Ja feia temps que pensava en aquesta possibilitat, ja em sentia feliç d'haver-li donat tant de temps i, si ho allargava era per lo molt feliç que ella estava quan popava i perquè tenia molt clar que no volia acabar-ho de forma brusca.
El dissabte, però, em vaig fer enrere perquè al dormir la migdiada ella me'n va demanar i , tot i que vaig intentar explicar-li que la lleteta s'havia acabat, no va haver manera de fer-la adormir sense la popa. De fet, la seva reacció era molt normal, ja que tots els dies de la seva vida, fins ara, l'havia adormit d'aquesta manera.
Però com que jo continuava amb una sensació estranya i no em venia massa de gust donar-li més popa, el diumenge va tornar a portar-la a dormir el seu pare. I així fins dijous.
Ahir, ja la vaig portar a dormir jo i, tot i que quan anàvem cap a l'habitació em va dir algo de la popa, un cop allí no me'n va demanar. I es va adormir mentre li cantava una cançó.
I avui igual. Quan hem entrat a l'habitació, en comptes de dir-me "Popa!" m'ha dit "Son, soneta", que és una de les cançons que li canto per adormir-la.

Així que fins aquí hem arribat. Em sap greu haver estat jo la que més ha contribuït en aquest final (ella en cap moment l'ha rebutjat), però estic també molt contenta de tot el camí recorregut. 2 anys de lactància! (i quasi justos, sembla fet expressament!). Molt més del que mai hauria imaginat. La petita se n'ha fet un fart, de popa! Així que estic molt orgullosa i recordaré sempre amb molt de carinyo tots els moments que hem compartit, les carícies, les mans als meus cabells, la seva veueta al demanar-me'n, la imatge de com anava tancant els ulls cada cop que s'hi adormia....
Sé que no serà fàcil i tindré també moments en què hi pensaré amb tristesa, ja que no crec que torni a trobar moments de comunicació íntima i d'unió tan forts amb ella. Vindran d'altres coses, ja ho sé, però això no tornarà mai. I hauré de tornar a aprendre a viure amb un cos que ja és únicament meu i no també una mica seu. Suposo que és llei de vida!

Com deia l'altre dia, se'm fa gran!

Imatge de Mary Cassatt

9 comentaris:

  1. No pensis que has sigut tu que li has tret la popa, si ella volgués, encara s'hi enganxaria. Ha estat cosa de dos. Després de dos anys de lactància continuada, en una setmana no crec que se t'hagi retirat del tot la llet.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Ai Onavis, quina peneta oi? Jo amb aquest tema soc molt sentimental perque el meu fill gran va deixar el pit sobtadament i crec que encara no ho he superat. Però crec quehas fet bé de deixar-ho a poc a poquet i tancar una etapa de la teva petita. Ara en comença una altra tant o més emocionant

    ResponElimina
  3. Felicitats per aquests dos anys Onavis.
    T'entenc molt bé tots aquests sentiments que expliques, perquè jo també estic en ple procés de deslletament.
    Una abraçada

    ResponElimina
  4. La Pantigana, el pediatre també em va dir que durant una setmana (o més) encara tindria llet. Però jo la veritat és que no m'ho noto gens.

    Sandra, sí, és una sensació estranya. Tot i això, estic bastant contenta (més del que m'esperava) i amb una bona sensació dins meu.

    Mamamoderna,hem d'estar contentes de tot el temps què els hi hem donat!

    ResponElimina
  5. Estàs contenta perquè has fet les coses tal i com les senties i sempre el que us ha vingut de gust a les dues. Tot un èxit en els temps que corren! Felicitats Onavis...dos anys de lactància serà un patrimoni que la petita durà sempre amb ella!

    ResponElimina
  6. Ostres, que bé poder gaudir de 2 anys de lactància! :) Ha de fer peneta quan s'acaba però veig que ha estat un procés molt tranquil!
    Felicitats!

    ResponElimina
  7. Dos anys està molt però que molt bé i no ha estat gens traumàtic. Com tu dius, és llei de vida.
    El quadre que has posat és molt bonic.

    ResponElimina
  8. Felicitats per aquests dos anys. Suposo que és una cosa que fa pena perdre, però com tu dius sempre ho recordaràs amb tendresa i amor. Una etapa s'acaba, d'altres continuen i ara moltes altres en comencen i potser d'aquí uns anys recordaràs com la feies dormir amb aquesta cançó o amb aquella més que no pas amb la popa.

    ResponElimina
  9. Sí Onavis, quan s'acaba la popa és trist, penso que és un vincle i com a tal ha de tenir el seu dol per tal d'assumir aquesta pèrdua. Per sort però aquesta pèrdua és un signe de que la nena s'està fent gran.
    Felicitats per tot aquest temps, per la teva lluita constant i per seguir el teu instint.

    ResponElimina