L'amabilitat dels desconeguts

Com ja he explicat en d'altres posts, m'enduc alguna vegada el nen a la feina. 

I jo vaig a treballar amb autocar.

Agafar el tren o l'autocar a les rodalies de Lleida és ja de per sí un esport de risc.

 El tren, des del meu poble, queda descartat. El primer del matí arriba a Lleida a les 10h, una hora ideal si vols anar de compres, però impossible per anar a treballar.

I els autocars de l'Alsina Graells, que són els que agafo, són un món enigmàtic, on mai saps del tot segur els horaris, on els conductors tenen un màster en hermetisme i mala educació, i on mai saps quina ruta seguirà l'autocar. (Algun cop ja n'havia parlat.)

Ara bé, no us penseu que sóc masoquista, també té moltes avantatges, per això l'agafo: em deixa davant mateix de la universitat, no em cal perdre temps buscant aparcament, no em cal pagar tiquet d'aparcament, puc dormir o llegir pel viatge, és més segur, més barat....

Així que la balança s'inclina cap al sí, tot i els desavantatges.

 

Doncs a tot això que he explicat, sumeu-hi un nen petit amb el seu pertinent cotxet!

Com imaginareu, és impossible plegar un cotxet amb un nen als braços. Per tant, sempre hi ha un moment on he de demanar ajuda o per a plegar el cotxet o per a què m'aguantin el nen mentre jo ho faig.

Doncs bé, aquests moments són un infern!! Tan fàcil que hauria de ser, només es tracta de demanar una mica d'ajuda.....

Pel que fa als conductors, he de dir que quan em veuen venir ja s'atabalen. Com que faig horaris diferents, gairebé mai em trobo el mateix. Jo, que ja me'ls conec, els hi demano només que m'obrin la porta del maleter, que ho poden fer sense haver de baixar del seu petit regne, el seient. Si algun cop han hagut de baixar, bufen i reneguen, literalment. (Perles que m'han dit: "Les dones, sempre doneu problemes"; "Et compliques molt la vida". Sense sumar els gestos depreciatius volent dir "espera't" que em fan amb la mà).

Ajudar-me a plegar el cotxet quasi mai els hi surt de dins, només una vegada, UNA, un conductor em va ajudar amablement, anticipant-se i oferint-me després el millor seient per estar còmoda amb el nen als braços.

Així que quan arribo  a la cua de l'autocar, sempre busco alguna ànima caritativa que em pugui aguantar el nen mentre plego el cotxet. He de dir que sempre hi ha algunes dones que ho fan encantades. 

Doncs bé, es veu què ni això poden tolerar els conductors d'autocar.

Un dia, quan només quedàvem per pujar el meu fill, una bona dona que m'ajudava, i jo; sabeu què vaig haver de sentir que li deia el conductor a aquesta dona: "Vostè no es preocupi tant dels demés, pugi!". És molt fort!!! Li vaig de dir de tot. Però ell volia tenir l'última paraula, i la discussió no s'acabava mai. La meva ajudant i jo no el vam poder fer entrar en raó.  

Primer em cabrejava molt, ara ja m'ho miro amb serenitat, i em fa fins i tot gràcia, que voleu que us digui. Quan al matí em desperto, aquell dia, ja penso, avui faré posar de mala llet un conductor de l'Alsina Graells!

Ara bé, aquesta setmana me'n va passar una de forta. I és que, al baixar, també necessito ajuda, és clar. I la parada que fa al meu poble no és la última, així que el conductor no para ni el motor i mostra un clar disgust per haver d'esperar a que jo tregui el cotxet del maleter. Doncs el dimarts, quan jo havia de baixar, no hi havia ningú més que baixés, i vaig haver de deixar el meu fill als braços d'una dona, dalt de l'autocar, mentre jo anava a desplegar el cotxet. Jo, patidora, vaig alertar al conductor (que va fer com si no em sentís) i li vaig dir a la dona que s'aproximés a les escales. Doncs va ser posar el cotxet a terra i, veure com el conductor ja començava a engegar l'autocar. I el meu fill, a dalt! Tots el van cridar i va parar tot seguit, però és molt fort pensar que hagués pogut marxar!!!! No em va donar ni temps per desplegar el cotxet!

Per aquest dia, sí, posaré una reclamació.

I m'estic pensant de fer una secció fixa sobre els viatges en autocar, ja que les he vist de tots colors. Cada dia dóna per un post.

No sé si heu llegit el llibre del Pep Coll de L'abominable crim de l'Alsina Graells.

Jo potser n'escriuré la segona part!!!

Sort que, com la Blanche Dubois de Un tranvía llamado deseo, sempre he confiat en l'amabilitat dels desconeguts (conductors de l'Alsina Graells, exclosos, és clar!)