13 de maig de 2013

Preguntant sobre la mort

El tema de la mort és el tema estrella a casa.
Ja fa mesos que se li va despertar l'interès, arran de veure El rey León i, sobretot, de contemplar un ocellet mort que va estar uns dies descomponent-se en un carrer prop de casa. Se'l mirava cada dia.
"Mixonet mort, on ets??", encara crida ara de vegades, tot i que ja no en queda ni rastre.
Ja fa temps, doncs, que pregunta de ple sobre la mort,. Per sort no hem patit cap pèrdua al nostre entorn des que ella ha nascut, així que no ho ha viscut, però li intriga molt el tema. I m'omple de preguntes sobre quan em moriré jo, quan es morirà ella, com és que hi ha familiars que no hi són i què passa quan ens morim.

I no perd cap ocasió. Quan corre pel carrer sempre li diem que ha de vigilar molt al travessar, que si un cotxe la xafa li podria fer molt mal. "Que em podria morir?", pregunta ella.

 Michaelene Mundy

Jo ja li vaig dir que no em moriria fins que em fes molt gran ("no mengis gaire i així no et faràs mai gran", em va dir!). I que a ella encara li faltava moooolt de temps, sobretot si vigila molt amb els cotxes.
Després d'assumir que les persones, quan són velletes, es moren, i que també es poden morir per accidents, la seva ment va començar a barrinar perquè hi havia gent que també es moria encara que no fos molt velleta. I un dia, sense preàmbuls i mentre estava escorrent els espaguetis em diu: "I com es va morir la teva mare?".
Jo li vaig contestar que perquè estava molt malalta i no la vam poder curar.

Sobre el fet que quan ens morim anem al cel, no li fa gens el pes. "I perquè no baixen?" "Si tu et mors, t'estiraré amb una corda", em diu.  "I estan amb el sol i la lluna, tots junts?"
Li vaig explicar que estar al cel és estar a tot arreu i que quan ens en recordem de la gent que s'ha mort, és com si estiguessin una mica amb nosaltres. Però que ja no poden jugar ni parlar. 
No sé si ho acaba d'entendre, és complicat pels nens:  estan tan plens de vida, estrenant el món, que, tot i l'interès que hi té,  no ho acaba de comprendre.

Dels contes, sempre pregunta per les mares dels nens. "On és la seva mare? Que s'ha mort?" I com que molts protagonistes dels contes infantils són orfes, com la Ventafocs,o l'Spiderman, doncs es queda ben pensativa. Un dia, mentre llegia el conte, em va dir, "diguis que la seva mare és a treballar". Preferia això que pensar que s'havia mort.
  
Un gran misteri, la mort, per tots nosaltres, I veient la constància amb que pregunta sobre el tema, i la falta de respostes que sovint tinc, crec és un tabú més gran per nosaltres que no pas per ells. Jo intento parlar-ne amb naturalitat, però no deixa de sorprendre'm la classe de preguntes i el tipus de respostes, ben detallades, que espera!

8 comentaris:

  1. Que difícil! És que no és una cosa agradable i parlar-ne amb naturalitat no és fàcil. Recordo perfectament quan vaig començar a ser-ne plenament conscient les ploreres que tenia.

    De moment, tinc la sensació que te'n estàs en sortint i ella va buscant el seu camí amb una mica de guia, que és del que es tracta. :)

    ResponElimina
  2. Una gran filòsofa, la teva filla!

    ResponElimina
  3. No és fàcil, no. A casa primer va ser la Maria, no fa gaire ha estat el David... sembla que, a la seva manera, ho acaben entenent. El que a mi em dolia en tota la meva ànima era quan el David, plorant amb desconsol, parlava del tema de la mort, que ell no es vol morir ni quan sigui vellet, ni volia que jo em morís,... i res del que jo li explicava semblava que li donava consol.
    Ara però, sembla que ja ha assimilat una mica el que és i fa dies que, tot i que en parla, no ho porta tant malament.

    Veuràs com quan ella asumeixi les teves (vostres) explicacions anirà deixant de banda el tema.

    ResponElimina
  4. Uf! No és un tema gens fàcil, se n'ha de parlar amb naturalitat però a l'hora se li ha de donar rellevància ja que és una cosa important. Deu ni do!

    ResponElimina
  5. L'Andreu també va passar l'època aquesta de preguntar constantment per la mort. Ara de tant en tant treu el tema però ja no ho fa de manera tan continua. Crec que el que més l'importava realment era saber si el pare o jo moriríem aviat, aquesta idea l'aterrava i vaig intentar contentar-lo com ho fem totes, dient-li que nosaltres ens morirem quan siguem vellets i per això queda molt.

    Tot un tema aquest... I espera quan arribi el tema "sexe" quan siguin més grans. Crec que encara es pitjor!

    ResponElimina
  6. Totalment d'acord guapa, que es un tabú per nosaltres i no per a ells. I jo que em pensava que maternar era difícil i educar ho es encara molt mes!

    ResponElimina
  7. http://www.inspirateatre.com/espectaculos/el-cel-de-la-jojo/

    Bonissima la vam veure a la mostra del teatre d'igualada i per parlar-ho amb tranquilitat i amb un referent visual a nosaltes (que no vol dir tothom) ens ha anat de meravella

    ResponElimina