Dona, mare, mamífer

Navegant per la xarxa, he descobert que aquest diumenge el magazín del diari El Mundo va fer un reportatge sobre la lactància on es parla de l'auge de les campanyes pro-lactància materna i acaba reivindicant que la dona ha de tenir dret a decidir, sense pressions, el tipus d'alimentació que vol donar al seu fill. Es pot llegir íntegrament en aquest link.
Jo no estic d'acord amb el que diuen, sobretot amb el que diu la feminista Lidia Falcón, que posa en dubte els beneficis de la llet materna i relaciona la tornada a l'alletament matern amb una mesura per a apartar les dones del mercat laboral. Ho trobo fort. Enlloc de parlar de les ridícules setmanes de baixa per maternitat que hi ha en aquest país (que aviat sabrem si s'amplien o no), es parla de la "nosa" que suposa el fet de donar el pit si la mare vol continuar treballant, sentint-se guapa i el més semblant possible al que era abans de tenir fills.
Tampoc m'agrada el to que utilitza la periodista: "muchas madres alimentan a sus hijos sólo con leche materna hasta los seis meses" (com si fent això els privessim d'alguna cosa), " la OMS, Unicef y millones de médicos defienden con incontestable insistencia las bondades de la leche materna", (insistencia? Al meu entorn el que he vist és molta facilitat per introduir biberons), "algunas mujeres se ven presionadas a amanamantar" (jo no me'n vaig sentir, a l'hospital em van preguntar amb tota naturalitat si voldria donar-li el pit o biberó).
Però el que no entenc gens és el tema d'equiparar els dos tipus de llet (materna i artificial) i posar les dues a la lliure el.lecció de les mares. Clar que qualsevol mare pot fer el que vulgui, però com es pot equiparar una funció per la qual la naturalesa ens ha preparat amb un producte artificial?
Les fotos tampoc tenen desperdici, tot i que no m'han ofès especialment, crec que tenen el seu punt artístic i tot. El que em molesta és l'aire despectiu que es desprèn de la comparació dona-vaca. Què pretenen?
Jo em sento molt bé com a dona mentre dono el pit. Relacionar-ho amb algo vulgar i poc glamurós ho trobo molt denigrant.
Però bé, tot i això, crec que el rerefons d'aquest article és positiu. Que hi hagi sectors que reivindiquin la lactància artificial (hi tenen el seu dret) és un signe inequívoc que la lactància predominant actualment és la materna. La majoria de dones optem pel que és més natural.

"Si hi ha la mare a prop, malament"

Ja fa bastant temps que els familiars més propers em fan aquesta observació, inclús el pare de la criatura. M'ho diuen de vegades que que ells estan al càrrec de la petita, jugant feliços i contents, però quan ella em veu arribar a mi o vaig un moment a l'habitació on són ells per agafar alguna cosa, es destarota i comença a plorar.

A mi em costa molt acceptar aquest fet (i sobretot sentir-me a dir la frase del títol!), no crec que sigui del tot cert, tot i que tenen part de raó. És a dir, que si s'han de fer càrrec de la meva filla perquè jo he de fer feina o el que sigui, és millor que a mi no em senti ni la veu. Com si per poder estar tranquil.la s'hagués d'oblidar durant uns moments que existeix la mare.
Ho trobo molt curiós. Suposo que casa persona dins de la família té el seu rol i els nens ho saben. Juguen contents amb el padrí, la padrina, els tiets... o inclús a la guarderia. Potser "oblidar-se" de la mare en aquests moments és una manera de poder gaudir dels moments tranquil.lament, sense plors. I quan apareixem, ploren perquè se n'adonen que fins aleshores no hi érem. Almenys a mi em passa sovint, que quan em veu, al primer moment, plora.
Després es posa contenta, però canvia el seu comportament respecte a quan jo no hi era. Penso que el rol de les mares és bastant complicat, no per difícil, sinó perquè avarca molts més aspectes que el dels altres membres de la família. Si estem a la mateixa habitació, quasi sempre acabo tenint-la ben a prop meu, o als braços. És instintiu, ho faig perquè em surt de dins i no és res premeditat. Suposo que ella s'ha acostumat a això i quan em veu deu voler que estigui per ella i amb ella. No ho sé. Però segur que té alguna raó, ja que ella també deu reaccionar així de manera instintiva i gens premeditada.

Imatge de Julie Downing

Una petita mudança

Fa tres dies que la petita dorm a la seva habitació.

Fa una tirada llarga la primera part de la nit, i hem pensat que era el moment idoni per fer-ho. Un cop es desperta, actuem igual que abans: intentem fer-la dormir al bressol i si veiem que costa massa ens l'emportem al llit.
Com que l'habitació on dorm està davant per davant de la nostra, només implica caminar uns metres més. Pràcticament no ens hem adonat del canvi, i, pel que sembla, ella tampoc.
I hi trobem bastants avantatges: no cal vigilar a no fer soroll quan anem nosaltres a dormir, ella s'anirà familiaritzant amb el seu nou espai.... I si algun dia dóna la sorpresa i dorm tota la nit seguida ja no ens caldrà col.locar tot de coixins al voltant del nostre llit i patir per a que no caigui.
Estic contenta de la decisió, crec que era el moment. A més, vam decorar aquella habitació amb tota la il.lusió del món i fins ara era la més desaprofitada de la casa!

Imatge de Jose Jorge Chávez Morales

11 mesos

Cada mes hi ha coses noves que va aprenent i nous progressos en tots els nivells. Aquest mes ha estat molt interactiva i juganera, i les novetats més importants han estat:
- El parlar: Diu moltes coses amb sentit. Pica-pica, "aigua" (a la seva manera), bé, papa, mama...
- Ha aprés a senyalar i està tot el dia amb el dit endavant dient allí on vol anar.
- Ha incrementat molt el repertori de coses que sap fer: ralet-ralet, xocar la mà, tancar els ulls, ensenyar la llengua... I nosaltres seguim tractant-la com un mono de fira quan estem entre coneguts dient-li, "fes això", "ara allò"... Som uns pesats! Sort que té seny i només ho fa quan vol!
- Continua gatejant i plantant-se tot sovint, però de moment no la veig amb intenció de caminar. Els familiars propers ens diuen que està molt apunt, que va molt avançada, (també ho diuen amb el parlar), però jo suposo que a totes les cases es pensa que el seu és el que va més avançat! No crec que tardi gaire, però encara li falta.
- I la novetat més gran... dues dentetes de dalt que ja estan mig sortides!!
Ara a esperar el mes que ve, que no és un mes qualsevol per nosaltres ja que la nostra petita és farà molt gran! Farà un any!

Adaptació superada

Després de viure les misèries del costat fosc de la guarderia durant les primeres setmanes, ara sembla que estem en un període de calma. Tot va bé. El període d'adaptació ja ha estat superat, ara cada matí estira els braços per anar amb la professora i ja no plora gens. Crec que s'ho passa molt bé, pel que expliquen, i jo la veig molt contenta.

Aquesta setmana ja han començat a fer activitats: hi ha un dia que fan música, un altre psicomotricitat, pinten, expliquen contes i mil coses més.
I "l'efecte guarderia" dura també a casa. La veig molt contenta, tot i els atacs aguts de mamitis que l'hi agafen sovint (en que no em deixa que m'allunyi ni un metre d'on està ella!).
I ha canviat molt els horaris, per a bé.
Com que els dies que es queda a dinar a la guarderia menja a les 12.30 i dorm de 13.00 a 15.00, ja no vol dormir més a la tarda. I a les vuit ja dorm! Fins a les vuit del matí de l'endemà, amb les interrupcions de sempre però sense despertar-nos del tot cap de les dues.
Els dies que dina a casa segueixo el mateix patró i sorprenentment em dorm també dues hores al migdia, cosa que no havia fet mai abans.
Estic contenta. Sé que tornarà el temps dels virus, però de moment tot va molt bé!

P.D.: Per cert, buscant per Internet imatges per il.lustrar el post, he flipat amb la de guarderies que tenen una televisió enorme a la paret. En serio hi ha llocs que n'hi ha??? Ho trobo fortíssim!

Imatge d'Anette Heiberg

Impotència i incompetència

Ahir vaig tenir un vespre infernal!
Després de donar-hi moltes voltes, vaig decidir que aniria a treballar en transport públic. A priori, només hi veia avantatges: menys risc de patir un accident, menys despesa econòmica, menys contaminació, menys temps perdut per buscar pàrquing, més temps per mi per fer una dormideta, escoltar la ràdio....
A més, el bus només tarda uns 30 minuts en deixar-te al centre de Lleida, i hi ha molts horaris.
Ahir hi havia d'anar per la tarda, i la tornada prevista era amb un bus que arribava al meu poble sobre les 20.20. Una mica just, pensava, però sí el pare li dóna el sopar a la petita jo quan arribi em podré dedicar a donar-li la popa i fer-la adormir. Últimament a les vuit està morta de son!
Jo ja vaig patir tota la tarda, no us penseu, però en el pitjor dels casos m'imaginava el que em passaria.
A les 20.15 el bus encara no havia sortit de l'estació!! Ningú havia sentit a parlar de cap trajecte cap al meu poble, no hi havia cap panell informatiu, s'anava fent fosc, l'estació s'anava omplint de gent que es disposava a passar-hi la nit dormint en els bancs... Jo estava literalment desesperada.
Segurament que si no fos mare, el meu cabreig hagués estat total, però és que quan pensava amb la meva filla i mirava l'hora que era, em volia morir. Em sentia tan impotent, tan trista! No vaig poder evitar posar-me a plorar desesperada. Parlava amb el meu home per mòbil i em tranquil.litzava, la petita estava bé, amb son, però bé.
No sé, potser semblarà molt exagerat, però en aquell moment donar-li el pit a la meva filla (que portava unes quantes hores sense) i posar-la a dormir era la prioritat més gran del món. Jo no he deixat pràcticament MAI a la meva filla en aquestes hores en que s'ha de fer dormir. I fer-ho forçosament a causa de la incompetència del servei públic em martiritzava.
Finalment va arribar el bus, a les 20,30. Es veu que aquesta és l'hora oficial, el que passa és que la pàgina web no està actualitzada. Sense comentaris.
Quan vaig arribar a casa i li vaig veure la careta em vaig sentir molt afortunada de tenir-la. Després de la caòtica experiència, vaig valorar més que mai la protecció i seguretat que tenim quan les coses van com tenim previstes. Perquè quan no hi van i hi ha més gent que depèn de tu, la vida és converteix en un infern durant unes hores!

Imatge deOskar Kokoschka

"Ets molt gran tu per popar!"

Començo a estar en aquell moment en que molta gent dóna per suposat que ja no dono el pit a la meva filla i es sorprenen molt si veuen que sí.

Aquest cap de setmana hem visitat les besàvies de la petita (té la sort de tenir-ne dues!) i m'han fet bastants comentaris al respecte. Em va cridar l'atenció que m'ho diguessin, perquè justament elles van alletar els seus fills, a demanda, durant molts mesos. I ara em comencen a qüestionar-ho. Bé, a mi no em diuen res, li diuen a la petita!!
"Ets molt gormanta, tu!", "Ets molt gran tu per popar!", "Ah! Encara la vol?"., "Però si ara ja està criada! No li donis més!"
No dubten que és el millor per la criatura, em van insistir molt al principi per a que li donés. Però ara em diuen que no li doni més enllà de l'any. "Com a molt, fins a l'any i mig", diu una.
I en part crec que tenen raó. Jo també la veig gran quan li dono el pit, ja no és la típica imatge del nadó que ens ve al cap quan pensem en la lactància. I sí que potser hauria de ser més visible a la societat el fet d'alletar fins als dos anys, però entenc que no sigui així. Perquè al meu parer és una decisió que només afecta a la mare i al fill, i que pertany al terreny de la intimitat. A mi mateixa no m'agrada preguntar si les altres mares encara donen el pit o si ja fa temps que han deixat de fer-ho. Suposo que arriba un punt en que, si només se li dóna a la nit o en contades ocasions, ningú sap si li segueixes donant o no. I a ningú li ha d'importar.
Jo no sé quan temps més li donaré, probablement bastant més. Perquè veig que està molt lligat al fet d'adormir-la i és l'únic que la calma en els despertars nocturns... Però també crec que cada cop anirà a menys.
El temps dirà.

Imatge de Samantha Weber