17 d’octubre de 2010

"Si hi ha la mare a prop, malament"

Ja fa bastant temps que els familiars més propers em fan aquesta observació, inclús el pare de la criatura. M'ho diuen de vegades que que ells estan al càrrec de la petita, jugant feliços i contents, però quan ella em veu arribar a mi o vaig un moment a l'habitació on són ells per agafar alguna cosa, es destarota i comença a plorar.
A mi em costa molt acceptar aquest fet (i sobretot sentir-me a dir la frase del títol!), no crec que sigui del tot cert, tot i que tenen part de raó. És a dir, que si s'han de fer càrrec de la meva filla perquè jo he de fer feina o el que sigui, és millor que a mi no em senti ni la veu. Com si per poder estar tranquil.la s'hagués d'oblidar durant uns moments que existeix la mare.
Ho trobo molt curiós. Suposo que casa persona dins de la família té el seu rol i els nens ho saben. Juguen contents amb el padrí, la padrina, els tiets... o inclús a la guarderia. Potser "oblidar-se" de la mare en aquests moments és una manera de poder gaudir dels moments tranquil.lament, sense plors. I quan apareixem, ploren perquè se n'adonen que fins aleshores no hi érem. Almenys a mi em passa sovint, que quan em veu, al primer moment, plora.
Després es posa contenta, però canvia el seu comportament respecte a quan jo no hi era. Penso que el rol de les mares és bastant complicat, no per difícil, sinó perquè avarca molts més aspectes que el dels altres membres de la família. Si estem a la mateixa habitació, quasi sempre acabo tenint-la ben a prop meu, o als braços. És instintiu, ho faig perquè em surt de dins i no és res premeditat. Suposo que ella s'ha acostumat a això i quan em veu deu voler que estigui per ella i amb ella. No ho sé. Però segur que té alguna raó, ja que ella també deu reaccionar així de manera instintiva i gens premeditada.

Imatge de Julie Downing

4 comentaris:

  1. A mi amb els dos m'ha passat igual: quan no em veuen (ara la Clàudia ja no tant) i estan en companyia, normalment no hi ha cap problema, però a la que aparec, tatxaannnn, plors i braços al canto.
    A mi em sembla el més normal del món, caram, som les seves mares, el vincle amb nosaltres és molt més fort (si més no de moment)
    També haig de dir que si bé normalment m'agrada, és cert que hi ha moments en els quals em supera una mica...

    ResponElimina
  2. Sí, suposo que és normal que vulguin estar amb nosaltres (ja m'agrada!), el que no entenc del tot és perquè ens reben plorant en un primer moment, enlloc d'alegrar-se perquè ja hem tornat. Deu ser la seva forma de fer-nos saber que volen que estiguem per ells!

    ResponElimina
  3. Crec que és normal. A mi em passa el mateix, ara la meva filla té 11 mesos i fa el que tu expliques des de que en tenia 9 més o menys. Crec que necessita estar amb la mare, si no em veu deu ser que no hi pensa, però si em veu o em sent vol venir amb mi. El que em sap més greu és que també ho fa quan està amb el seu pare.
    Sara

    ResponElimina
  4. A mi em passa igual amb el meu fill de 15 mesos. El deixo amb la meva mare per anar a treballar. Amb ella mai plora, està feliç i content. És veure'm a mi i ja comença a plorar o a queixar-se. Jo ho atribuia a que encara li dono el pit i que era una demanda de mare, vull pit, que fa molta estona que no en prenc.
    La veritat és que és força frustrant que nosaltres que els estimem tant siguem les que hem d'aguantar més els seus plors.

    ResponElimina