5 d’octubre de 2010

Impotència i incompetència

Ahir vaig tenir un vespre infernal!
Després de donar-hi moltes voltes, vaig decidir que aniria a treballar en transport públic. A priori, només hi veia avantatges: menys risc de patir un accident, menys despesa econòmica, menys contaminació, menys temps perdut per buscar pàrquing, més temps per mi per fer una dormideta, escoltar la ràdio....
A més, el bus només tarda uns 30 minuts en deixar-te al centre de Lleida, i hi ha molts horaris.
Ahir hi havia d'anar per la tarda, i la tornada prevista era amb un bus que arribava al meu poble sobre les 20.20. Una mica just, pensava, però sí el pare li dóna el sopar a la petita jo quan arribi em podré dedicar a donar-li la popa i fer-la adormir. Últimament a les vuit està morta de son!
Jo ja vaig patir tota la tarda, no us penseu, però en el pitjor dels casos m'imaginava el que em passaria.
A les 20.15 el bus encara no havia sortit de l'estació!! Ningú havia sentit a parlar de cap trajecte cap al meu poble, no hi havia cap panell informatiu, s'anava fent fosc, l'estació s'anava omplint de gent que es disposava a passar-hi la nit dormint en els bancs... Jo estava literalment desesperada.
Segurament que si no fos mare, el meu cabreig hagués estat total, però és que quan pensava amb la meva filla i mirava l'hora que era, em volia morir. Em sentia tan impotent, tan trista! No vaig poder evitar posar-me a plorar desesperada. Parlava amb el meu home per mòbil i em tranquil.litzava, la petita estava bé, amb son, però bé.
No sé, potser semblarà molt exagerat, però en aquell moment donar-li el pit a la meva filla (que portava unes quantes hores sense) i posar-la a dormir era la prioritat més gran del món. Jo no he deixat pràcticament MAI a la meva filla en aquestes hores en que s'ha de fer dormir. I fer-ho forçosament a causa de la incompetència del servei públic em martiritzava.
Finalment va arribar el bus, a les 20,30. Es veu que aquesta és l'hora oficial, el que passa és que la pàgina web no està actualitzada. Sense comentaris.
Quan vaig arribar a casa i li vaig veure la careta em vaig sentir molt afortunada de tenir-la. Després de la caòtica experiència, vaig valorar més que mai la protecció i seguretat que tenim quan les coses van com tenim previstes. Perquè quan no hi van i hi ha més gent que depèn de tu, la vida és converteix en un infern durant unes hores!

Imatge deOskar Kokoschka

3 comentaris:

  1. Jo m'hagués posat igual o pitjor! I de ben segur que també els hi hagués posat una reclamació als del bus (normalment no serveixen de gaire però almenys li arriba constància a la generalitat...). Què s'han cregut!

    I d'exagerat, res!

    ResponElimina
  2. Ho vaig passar malament!! I quina casualitat que justament ahir parlaves al teu post d'un tema similar! Poc m'imaginava el que em passaria hores després!!
    La reclamació ja està feta però no crec que serveixi de res! És una llàstima perquè m'agradaria utilitzar el transport públic, però la poca informació i impuntualitat és un inconvenient molt gran, sobretot ara.

    ResponElimina
  3. Benvinguda a la realitat lleidatana! Ara entens als estudians (no és el mateix però casi) que han de trucar a casa a les 10 perquè no hi ha cap bus cap a casa seva... (Probablement als que es posaven a dormir als bancs els hi passava el mateix :)

    ResponElimina