28 de gener de 2011

Les salutacions intimidatories

Segurament que a tots ens ha passat que, al trobar-nos algun conegut pel carrer o quan venen familiars a fer-nos una visita, el primer que fan és abalançar-se cap al nadó. Normalment, de bones maneres. Però a vegades allò sembla un abordatge.
Com si el fet de tractar amb nens permetés a la gent saltar-se totes les normes mínimes del respecte i la confiança. No és només que a mi com a mare ja ni em miren, sinó que es saluden amb la meva filla com si fossin amics de l'ànima. Sovint és veure-la i agafar-la en braços, donar-li petons d'aquells que deixen sense alè i sense donar temps de que la petita pugui ni mirar per saber qui és, dir: "que no em coneixes? que no em vols dir res? que no em fas guapo/a?, que no em fas una petarrufa?".
Una intimidació en tota regla. Sembla que els hi estiguin fent un interrogatori policial de tercer grau. Pobres nens! No hi ha dret!
Ho fan sobretot les persones grans i són més exigents respecte el cerimonial que esperen de la meva criatura com menys es coneixen o més temps fa que no es veuen.
I a més, no els hi donen el benefici del dubte. No pregunten si s'acaba d'aixecar de dormir, o si estava a punt de menjar, o si volia ser agafat... Jo he vist fins i tot com hi ha gent que li agafa la mà a la meva filla i obliguen a que faci "guapa" a la cara d'una persona.
La reacció més lògica i normal d'un nen petit en aquests casos és plorar. Doncs els "assetjadors" de nens ni així es donen per al·ludits. Llavors em passen a mi la pilota: "Què li passa?, com és que no em coneix? abans era més simpàtica, abans volia anar amb tothom, sí que està emmarada....."
Clar, si aquest abans es refereix a quan tenia sis mesos, doncs no és que volgués anar amb tothom, simplement és que encara no tenia mesures per defensar-se!
No entenc com hi ha gent que tracta als nens d'aquesta manera! I més encara que ho facin de bona voluntat, justament, per a demostrar-los-hi carinyo.
Si ens tractessin així a nosaltres ens sentiríem molt malament, no ho aguantaríem. I la llàstima és que aquestes salutacions tan exigents i exagerades no és l'únic que se'ls hi fa als nens aprofitant-se de la seva inferioritat.
Ser petit té moltes coses bones, normalment la gent et tracta entre coto fluix. Però de tant en tant els pobres han de passar per aquests mal tràngols que, tot i que m'agradaria estalviar-los-hi, no sé mai com evitar!

Imatge de Amy Schwartz

7 comentaris:

  1. HI ha un exercisi estupendo per aquest tipus de gent (no sempre el podem possar en practica perque ens engegarien a pastar fang, però es aquest:
    l'adult s'ha de posar dintre d'un cercle pintat a terra molt petit, que només encercli el seu cos. Ell/ella ha d'estar de genolls o assegut/da, mai de peu. Aleshores, varis adults a la vegada han d'apropar-se, invair si volen el minúscul cercle i tocar-lo i petonejar-lo desde la seva alçada. La sensació de claustofobia i por es màxima.... Salutacions.

    ResponElimina
  2. perdó, exercici, massa ràpid teclejant....

    ResponElimina
  3. Doncs als nadons segur que encara els hi causa més claustrofobia que als adults! Pobrets!

    ResponElimina
  4. Hola noia, et torno la visita! pel que fa al post si, a mes amb l'exigència de que els nens sempre estiguin apunt de respondre tal i com ells volen. Jo, "per sort" en tinc una que és molt timida i que reacciona fatal a aquestes "mostres d'afecte", i l'altra no és massa petonera, així que de seguida ho tenim enllestit.

    ResponElimina
  5. El pare de la meva filla té sis germanes sense nens petits i una mare. Terrible. Quan anem a casa aquesta iaia hi ha convocatòria pública de tietes. Al principi ho passàvem fatal la meva filla i jo: ella bramava tota l'estona. I jo, a banda de que ningú em deia ni mu, patia per ella perquè ningú es donava per aludit i havia de fer el paper de guardiana de la integritat. Recordo amb especial horror un dia d'estiu canicular, les grapes calentes de tothom sobre el cos suat de la meva filla.
    Però un dia la nena va fer vuit mesos i tot va passar. Va començar a gaudir de les atencions i ara s'ho passa pipa. I jo, com que veig que està contenta, també estic contenta i m'he relaxat.

    ResponElimina
  6. Hola Miau,
    Sí, quan són petits jo també patia per la seva integritat. Ara això ja està superat, però com que la meva filla ja és "gran" són molt exigents en que faci tot el repertori de coses que sap fer en pic la saluden! Donem-los-hi un temps!:-)

    ResponElimina
  7. Estic completament d'acord!
    Molts cops sento que tracten el meu fill com si fos un "mono" de circ : vine caminat fins a l'avia!, fes una abraçada a l'àvia, que no rius?, ... són petits però són persones, no sempre tenen ganes de fer el que tú vols que facin en aquell moment....

    ResponElimina