29 d’octubre de 2010

Escollir el nom

El cap de setmana passat va sortir publicat un estudi dels noms més posats a Catalunya durant el 2009, comarca per comarca. Clicant la foto de dalt, es pot veure el mapa ampliat amb el resultats.
Sembla que el futur del nostre país estarà ple de Marcs i Paules.
A mi m'agraden bastant els noms que apareixen en aquest estudi, tot i que cap d'ells va ser considerat per a ser el nom de la meva filla ni del meu fill mentre pensàvem que era un nen. No sé què hagués fet en el cas de que el nom que més m'agradés fos un dels més posats. Segurament que si tingués uns quants noms en ment, la popularitat d'algun d'ells em faria deixar-lo de banda. Però si només en tingués un de clar i fos a la llista de "greatest hits", potser també li acabaria posant, a pesar de la quantitat d'homònims que tindria. Al cap i a la fi, es tenen pocs fills a la vida! I a vegades costa ficar-se d'acord!
Els pares tenim una tasca important a l'hora d'escollir el nom dels fills, ja que la decisió que prenguem serà molt important en la seva vida, si més no molt present en el seu dia a dia. És una mica de pressió, però jo crec que escollir el nom també té la seva part divertida. És com un joc.
De fet, de petits, sobretot les nenes, moltes vegades fabulem en quin nom ficarem als nostres fills, i ho anunciem amb molta determinació. Per sort, quan ens fem grans canviem (normalment, a millor) les nostres preferències!
Per sort també, l'època en que escollien els padrins o es posava el nom del sant ja ha passat a la història. Això ha fet que s'acabi amb les sagues que perpetuaven els noms a les cases (fet que tenia la seva gràcia i transcendència), però com a contrapartida ha portat la llibertat total als pares per fer córrer la seva imaginació. Tot i això, ja es veu en l'estudi que més o menys sempre ens decantem pels mateixos noms, segons les èpoques i modes.
En el nostre cas, escollir el nom va ser bastant fàcil, a pesar de que no és gens comú. Ens agradava als dos des del principi, i va ser el favorit durant molt temps. Però, com que sóc molt indecisa, al final vaig tenir alguns dubtes: m'agradava molt el nom, però no estava segura de si havia de ser el nom de la meva filla.
Però sí ho va ser, i n'estic molt contenta.

Imatge de l'Avui-El Punt

27 d’octubre de 2010

1 any de post-part

Fa tot just unes setmanes que noto que el meu jo comença a ocupar una mica més d'espai dins del meu cervell, gairebé totalment ocupat fins ara per la maternitat.
Ja no tinc tanta "càrrega psicològica" o, si hi és, he aprés a portar-la amb més normalitat. Les grans preocupacions que m'angoixaven durant els primers mesos comencen a no ser tant constants.
Per tant, ara crec que ja estic emocional i físicament recuperada del part i els canvis que el naixement de la meva filla va comportar a la meva vida.
I es curiós que això passi quan la meva filla està apunt de fer un any. És a dir, que el post-part físic potser sí que dura quaranta dies, però l'emocional a mi m'ha durat ben bé un any.
El físic em va durar poc. Vaig tenir sort: el part va ser normal, els punts no em van fer mal, la debilitat em va durar pocs dies... L'únic símptoma negatiu va ser el dolor en la lactància els primers dos mesos, la única factura física que vaig passar.
Emocionalment, com dic, ha durat més. M'ha costat un any assumir que som dues persones, i no una. Fins ara el lligam era tan fort i estava sempre tant pendent d'ella que érem pràcticament la mateixa persona, així ho sentia jo. Ara em continuen preocupant moltes coses, però ja no pateixo per la seva vida si jo estic lluny d'ella unes hores, si no ha fet la migdiada, si està per sobre o per sota de la mitjana de pes....És un camí que va començar amb la introducció de nous aliments als sis mesos, i ha continuat des que ella es mou lliurement gatejant i ara caminant, ha començat a la guarderia i, fa poques setmanes, dorm el principi de la nit a la seva habitació.
Clar que el fi d'aquest cicle ve acompanyat de la irrupció amb força d'una nova etapa. Ara em preocupen tots els perills que comporta la seva nova mobilitat. Però aquest ja és un altre tema!

Imatge de ixbo

23 d’octubre de 2010

Camina!

Sí! Aquest cap de setmana s'ha deixat anar!
Ha estat un petit pas per a la humanitat, però un pas molt important per la meva filla: el primer!
Feia uns dies que es quedava plantada sola, i el dissabte es va animar a fer uns quants passets cap a nosaltres, a poc a poc però amb seguretat.
I va ser descobrir com es feia i no parar. A més, li devia fer gràcia la seva nova habilitat, perquè al cap d'una estona caminava rient sense parar. I si queia, de cul, encara reia més!
El diumenge estava una mica més ponosa al principi, però també va fer alguns passets. Tot i que de seguida volia agafar-se a la nostra mà.
Em va fer molta il.lusió veure com caminava tota soleta. I vaig tenir sentiments contradictoris: per una banda, el sol fet d'aguantar-se dreta fa que es vegi més gran; però per l'altra veure una coseta tan petiteta caminant em fa pensar que és encara molt menuda i fa impressió veure-la caminar.

Tot serà qüestió de que no tingui una mala caiguda i agafi por. De moment, sembla gaudir molt de la seva nova independència!

Imatge de Postpacific

22 d’octubre de 2010

Fer coses

Des de que la meva filla té la seva pròpia mobilitat, és a dir des de que va començar a gatejar, hem d'estar tot el dia fent coses.
És impossible estar-se tot un matí o tota una tarda a casa tancades. La sola perspectiva d'un dia sense poder sortir ja és desencoratjadora!
Bé, sí que és possible, però crec que llavors has de ser una mare-orquestra i incansable, i saber buscar jocs de qualsevol cosa. Jo ja ho intento: estem una estona llegint contes, després escoltem música, després mirem estanteries, després juguem als seus jocs, després obrim calaixos..., però aviat arriba el moment en que es cansa, plora i entra en un cercle negatiu.
En canvi, si tenim alguna cosa a fer tot canvia.
Com que estic amb ella totes les tardes, procuro sempre de tenir alguna cosa a a fer fora de casa, passar una estona al parc, anar al súper ( anar a la cadireta del carret de la compra li agrada molt!), trobar-nos amb amigues que també tenen nens, anar a veure els padrins.. Quan sortim ella s'ho passa la mar de bé, no plora gens, no cal que estiguem les dos enganxadíssimes tota l'estona i passen les hores volant.
Ara em preocupa una mica que el fred de l'hivern i les poques hores de sol que hi haurà a partir d'ara segurament ens canviaran una mica aquesta rutina. Hauré de treure noves idees! S'accepten suggerències!

Imatge de Claire Robertson

21 d’octubre de 2010

Progressos

Aquest últims dies la petita està fent grans progressos. Sembla que entén moltes de les coses que li diem i repeteix molts sons. I el progrés més important l'està fent amb el tema del caminar.
D'un dia per l'altre, vol anar a tot arreu caminant, agafant-se únicament amb una mà a nosaltres. O, sinó, es mou per la casa arrossegant les cadires.
Ahir a la tarda, aprofitant la mica de solet, vam fer una volta a l'illa de cases i ella va caminar tota l'estona agafadeta de la mà, amb el pas decidit i fent força amb el cos cap endavant, deixant ben clar que no tenia pensat aturar-se per res.
És increïble com canvien d'un dia per l'altre! Ja ho diuen que els nens creixent a gran velocitat, però hi ha dies en que això es veu més clar que mai! I no sé si és per tant d'exercici o què però aquests dies té també una gana voraç. Ara menja primer plat, segon plat i postre! Clar que sí!

Imatge de Stock Photography

19 d’octubre de 2010

Dona, mare, mamífer

Navegant per la xarxa, he descobert que aquest diumenge el magazín del diari El Mundo va fer un reportatge sobre la lactància on es parla de l'auge de les campanyes pro-lactància materna i acaba reivindicant que la dona ha de tenir dret a decidir, sense pressions, el tipus d'alimentació que vol donar al seu fill. Es pot llegir íntegrament en aquest link.
Jo no estic d'acord amb el que diuen, sobretot amb el que diu la feminista Lidia Falcón, que posa en dubte els beneficis de la llet materna i relaciona la tornada a l'alletament matern amb una mesura per a apartar les dones del mercat laboral. Ho trobo fort. Enlloc de parlar de les ridícules setmanes de baixa per maternitat que hi ha en aquest país (que aviat sabrem si s'amplien o no), es parla de la "nosa" que suposa el fet de donar el pit si la mare vol continuar treballant, sentint-se guapa i el més semblant possible al que era abans de tenir fills.
Tampoc m'agrada el to que utilitza la periodista: "muchas madres alimentan a sus hijos sólo con leche materna hasta los seis meses" (com si fent això els privessim d'alguna cosa), " la OMS, Unicef y millones de médicos defienden con incontestable insistencia las bondades de la leche materna", (insistencia? Al meu entorn el que he vist és molta facilitat per introduir biberons), "algunas mujeres se ven presionadas a amanamantar" (jo no me'n vaig sentir, a l'hospital em van preguntar amb tota naturalitat si voldria donar-li el pit o biberó).
Però el que no entenc gens és el tema d'equiparar els dos tipus de llet (materna i artificial) i posar les dues a la lliure el.lecció de les mares. Clar que qualsevol mare pot fer el que vulgui, però com es pot equiparar una funció per la qual la naturalesa ens ha preparat amb un producte artificial?
Les fotos tampoc tenen desperdici, tot i que no m'han ofès especialment, crec que tenen el seu punt artístic i tot. El que em molesta és l'aire despectiu que es desprèn de la comparació dona-vaca. Què pretenen?
Jo em sento molt bé com a dona mentre dono el pit. Relacionar-ho amb algo vulgar i poc glamurós ho trobo molt denigrant.
Però bé, tot i això, crec que el rerefons d'aquest article és positiu. Que hi hagi sectors que reivindiquin la lactància artificial (hi tenen el seu dret) és un signe inequívoc que la lactància predominant actualment és la materna. La majoria de dones optem pel que és més natural.

17 d’octubre de 2010

"Si hi ha la mare a prop, malament"

Ja fa bastant temps que els familiars més propers em fan aquesta observació, inclús el pare de la criatura. M'ho diuen de vegades que que ells estan al càrrec de la petita, jugant feliços i contents, però quan ella em veu arribar a mi o vaig un moment a l'habitació on són ells per agafar alguna cosa, es destarota i comença a plorar.
A mi em costa molt acceptar aquest fet (i sobretot sentir-me a dir la frase del títol!), no crec que sigui del tot cert, tot i que tenen part de raó. És a dir, que si s'han de fer càrrec de la meva filla perquè jo he de fer feina o el que sigui, és millor que a mi no em senti ni la veu. Com si per poder estar tranquil.la s'hagués d'oblidar durant uns moments que existeix la mare.
Ho trobo molt curiós. Suposo que casa persona dins de la família té el seu rol i els nens ho saben. Juguen contents amb el padrí, la padrina, els tiets... o inclús a la guarderia. Potser "oblidar-se" de la mare en aquests moments és una manera de poder gaudir dels moments tranquil.lament, sense plors. I quan apareixem, ploren perquè se n'adonen que fins aleshores no hi érem. Almenys a mi em passa sovint, que quan em veu, al primer moment, plora.
Després es posa contenta, però canvia el seu comportament respecte a quan jo no hi era. Penso que el rol de les mares és bastant complicat, no per difícil, sinó perquè avarca molts més aspectes que el dels altres membres de la família. Si estem a la mateixa habitació, quasi sempre acabo tenint-la ben a prop meu, o als braços. És instintiu, ho faig perquè em surt de dins i no és res premeditat. Suposo que ella s'ha acostumat a això i quan em veu deu voler que estigui per ella i amb ella. No ho sé. Però segur que té alguna raó, ja que ella també deu reaccionar així de manera instintiva i gens premeditada.

Imatge de Julie Downing

13 d’octubre de 2010

Una petita mudança

Fa tres dies que la petita dorm a la seva habitació.
Fa una tirada llarga la primera part de la nit, i hem pensat que era el moment idoni per fer-ho. Un cop es desperta, actuem igual que abans: intentem fer-la dormir al bressol i si veiem que costa massa ens l'emportem al llit.
Com que l'habitació on dorm està davant per davant de la nostra, només implica caminar uns metres més. Pràcticament no ens hem adonat del canvi, i, pel que sembla, ella tampoc.
I hi trobem bastants avantatges: no cal vigilar a no fer soroll quan anem nosaltres a dormir, ella s'anirà familiaritzant amb el seu nou espai.... I si algun dia dóna la sorpresa i dorm tota la nit seguida ja no ens caldrà col.locar tot de coixins al voltant del nostre llit i patir per a que no caigui.
Estic contenta de la decisió, crec que era el moment. A més, vam decorar aquella habitació amb tota la il.lusió del món i fins ara era la més desaprofitada de la casa!

Imatge de Jose Jorge Chávez Morales

11 d’octubre de 2010

11 mesos

Cada mes hi ha coses noves que va aprenent i nous progressos en tots els nivells. Aquest mes ha estat molt interactiva i juganera, i les novetats més importants han estat:
- El parlar: Diu moltes coses amb sentit. Pica-pica, "aigua" (a la seva manera), bé, papa, mama...
- Ha aprés a senyalar i està tot el dia amb el dit endavant dient allí on vol anar.
- Ha incrementat molt el repertori de coses que sap fer: ralet-ralet, xocar la mà, tancar els ulls, ensenyar la llengua... I nosaltres seguim tractant-la com un mono de fira quan estem entre coneguts dient-li, "fes això", "ara allò"... Som uns pesats! Sort que té seny i només ho fa quan vol!
- Continua gatejant i plantant-se tot sovint, però de moment no la veig amb intenció de caminar. Els familiars propers ens diuen que està molt apunt, que va molt avançada, (també ho diuen amb el parlar), però jo suposo que a totes les cases es pensa que el seu és el que va més avançat! No crec que tardi gaire, però encara li falta.
- I la novetat més gran... dues dentetes de dalt que ja estan mig sortides!!
Ara a esperar el mes que ve, que no és un mes qualsevol per nosaltres ja que la nostra petita és farà molt gran! Farà un any!

6 d’octubre de 2010

Adaptació superada

Després de viure les misèries del costat fosc de la guarderia durant les primeres setmanes, ara sembla que estem en un període de calma. Tot va bé. El període d'adaptació ja ha estat superat, ara cada matí estira els braços per anar amb la professora i ja no plora gens. Crec que s'ho passa molt bé, pel que expliquen, i jo la veig molt contenta.
Aquesta setmana ja han començat a fer activitats: hi ha un dia que fan música, un altre psicomotricitat, pinten, expliquen contes i mil coses més.
I "l'efecte guarderia" dura també a casa. La veig molt contenta, tot i els atacs aguts de mamitis que l'hi agafen sovint (en que no em deixa que m'allunyi ni un metre d'on està ella!).
I ha canviat molt els horaris, per a bé.
Com que els dies que es queda a dinar a la guarderia menja a les 12.30 i dorm de 13.00 a 15.00, ja no vol dormir més a la tarda. I a les vuit ja dorm! Fins a les vuit del matí de l'endemà, amb les interrupcions de sempre però sense despertar-nos del tot cap de les dues.
Els dies que dina a casa segueixo el mateix patró i sorprenentment em dorm també dues hores al migdia, cosa que no havia fet mai abans.
Estic contenta. Sé que tornarà el temps dels virus, però de moment tot va molt bé!

P.D.: Per cert, buscant per Internet imatges per il.lustrar el post, he flipat amb la de guarderies que tenen una televisió enorme a la paret. En serio hi ha llocs que n'hi ha??? Ho trobo fortíssim!

Imatge d'Anette Heiberg

5 d’octubre de 2010

Impotència i incompetència

Ahir vaig tenir un vespre infernal!
Després de donar-hi moltes voltes, vaig decidir que aniria a treballar en transport públic. A priori, només hi veia avantatges: menys risc de patir un accident, menys despesa econòmica, menys contaminació, menys temps perdut per buscar pàrquing, més temps per mi per fer una dormideta, escoltar la ràdio....
A més, el bus només tarda uns 30 minuts en deixar-te al centre de Lleida, i hi ha molts horaris.
Ahir hi havia d'anar per la tarda, i la tornada prevista era amb un bus que arribava al meu poble sobre les 20.20. Una mica just, pensava, però sí el pare li dóna el sopar a la petita jo quan arribi em podré dedicar a donar-li la popa i fer-la adormir. Últimament a les vuit està morta de son!
Jo ja vaig patir tota la tarda, no us penseu, però en el pitjor dels casos m'imaginava el que em passaria.
A les 20.15 el bus encara no havia sortit de l'estació!! Ningú havia sentit a parlar de cap trajecte cap al meu poble, no hi havia cap panell informatiu, s'anava fent fosc, l'estació s'anava omplint de gent que es disposava a passar-hi la nit dormint en els bancs... Jo estava literalment desesperada.
Segurament que si no fos mare, el meu cabreig hagués estat total, però és que quan pensava amb la meva filla i mirava l'hora que era, em volia morir. Em sentia tan impotent, tan trista! No vaig poder evitar posar-me a plorar desesperada. Parlava amb el meu home per mòbil i em tranquil.litzava, la petita estava bé, amb son, però bé.
No sé, potser semblarà molt exagerat, però en aquell moment donar-li el pit a la meva filla (que portava unes quantes hores sense) i posar-la a dormir era la prioritat més gran del món. Jo no he deixat pràcticament MAI a la meva filla en aquestes hores en que s'ha de fer dormir. I fer-ho forçosament a causa de la incompetència del servei públic em martiritzava.
Finalment va arribar el bus, a les 20,30. Es veu que aquesta és l'hora oficial, el que passa és que la pàgina web no està actualitzada. Sense comentaris.
Quan vaig arribar a casa i li vaig veure la careta em vaig sentir molt afortunada de tenir-la. Després de la caòtica experiència, vaig valorar més que mai la protecció i seguretat que tenim quan les coses van com tenim previstes. Perquè quan no hi van i hi ha més gent que depèn de tu, la vida és converteix en un infern durant unes hores!

Imatge deOskar Kokoschka

4 d’octubre de 2010

"Ets molt gran tu per popar!"

Començo a estar en aquell moment en que molta gent dóna per suposat que ja no dono el pit a la meva filla i es sorprenen molt si veuen que sí.
Aquest cap de setmana hem visitat les besàvies de la petita (té la sort de tenir-ne dues!) i m'han fet bastants comentaris al respecte. Em va cridar l'atenció que m'ho diguessin, perquè justament elles van alletar els seus fills, a demanda, durant molts mesos. I ara em comencen a qüestionar-ho. Bé, a mi no em diuen res, li diuen a la petita!!
"Ets molt gormanta, tu!", "Ets molt gran tu per popar!", "Ah! Encara la vol?"., "Però si ara ja està criada! No li donis més!"
No dubten que és el millor per la criatura, em van insistir molt al principi per a que li donés. Però ara em diuen que no li doni més enllà de l'any. "Com a molt, fins a l'any i mig", diu una.
I en part crec que tenen raó. Jo també la veig gran quan li dono el pit, ja no és la típica imatge del nadó que ens ve al cap quan pensem en la lactància. I sí que potser hauria de ser més visible a la societat el fet d'alletar fins als dos anys, però entenc que no sigui així. Perquè al meu parer és una decisió que només afecta a la mare i al fill, i que pertany al terreny de la intimitat. A mi mateixa no m'agrada preguntar si les altres mares encara donen el pit o si ja fa temps que han deixat de fer-ho. Suposo que arriba un punt en que, si només se li dóna a la nit o en contades ocasions, ningú sap si li segueixes donant o no. I a ningú li ha d'importar.
Jo no sé quan temps més li donaré, probablement bastant més. Perquè veig que està molt lligat al fet d'adormir-la i és l'únic que la calma en els despertars nocturns... Però també crec que cada cop anirà a menys.
El temps dirà.

Imatge de Samantha Weber