3 mesos

Avui el petit fa 3 mesos!

I fa unes setmanes que noto molts canvis, sobretot en la quantitat d'hores que està despert durant el dia. Ara està assegut a l'hamaca aquí al meu costat, mentre mou els peus i les mans tota l'estona i balbuceja amb el seu idioma.

Aguanta molt bé el cap, ja gairebé no em cal patir al respecte. Comença també a tenir intenció d'agafar coses, com la manta amb que el tapo (i que sovint descobreixo després sobre el seu cap). Agafa algun peluix també i se'l vol aproximar a la boca. I fa moltes babes, ha augmentat molt la producció en els últims dies.

També comença a estar més actiu, demandant de braços tot el dia (sóc jo, que l'estic "benacostumant")  i amb més ganes de veure-ho tot. Estar al bressol tot el dia i estirat al cotxet comença  a ser poc divertit per ell. Inclús ja he tret la manta d'activitats i s'hi està algunes curtes estones. Poc a poc s'està fent gran i amb molta curiositat pel que l'envolta. 

Continua sent tranquil i me'l puc endur a tot arreu. Faig moltes coses amb ell.

Menja molt bé, la lactància va (mai millor dit) "viento en popa". No tinc cap problema. L'únic, que continuo notant un dolor lleu al pit quan em puja la llet al pit contrari del que li estic donant.

Dorm molt bé per les nits, tret de dies puntuals en que ha volgut dormir, literalment, enganxat a la popa tota la nit. La resta, es desperta uns dos cops, després dels quals es torna a dormir ràpid ben tip. El que costa més ara és fer-lo dormir. Hi ha dies que, tot i que està mort de son, no troba la manera de quedar-se adormit. Ni al pit, ni passejant amunt i avall per la casa, ni mentre sa germana li canta nanes a tot volum.... Fins i tot he provat amb el xumet, que fins ara no li havia posat. Però l'escup. I es posa nerviós i plora fins que trobem la manera de que s'adormi.

Cada cop se li va definint més la cara, amb els seus mofletes, tot i que em recorda molt encara a com era quan va néixer.  Continua sense assemblar-se gens a la seva germana. Però gens, gens. Vaja, que de moment només comparteixen cognoms. I una mica la forma dels ulls... quan dormen. Així que res, un de cada. Han agafat  gens de parts diferents de la família. 

Tots aquest progressos els estic vivint de manera diferent que com ho vivia amb la petita. Justament l'altre dia parlava amb un altre pare recent del segon fill i també expressava la mateixa sensació. Els primers fills volem que es facin grans ràpid, que gategin, que caminin... En canvi, amb els segons, no tenim tanta pressa. Volem preservar al màxim aquest moment en que són petitets i fràgils perquè sabem que el temps passa massa ràpid i en un tres i no res es converteixen en petits homenets.

Així que, on abans exclamava: "¡que bé, ja aguanta el cap"; ara penso: "ostres, ja aguanta el cap, com s'en fa, de gran..."!