23 d’octubre de 2012

3 mesos

Avui el petit fa 3 mesos!

I fa unes setmanes que noto molts canvis, sobretot en la quantitat d'hores que està despert durant el dia. Ara està assegut a l'hamaca aquí al meu costat, mentre mou els peus i les mans tota l'estona i balbuceja amb el seu idioma.

Aguanta molt bé el cap, ja gairebé no em cal patir al respecte. Comença també a tenir intenció d'agafar coses, com la manta amb que el tapo (i que sovint descobreixo després sobre el seu cap). Agafa algun peluix també i se'l vol aproximar a la boca. I fa moltes babes, ha augmentat molt la producció en els últims dies.

També comença a estar més actiu, demandant de braços tot el dia (sóc jo, que l'estic "benacostumant")  i amb més ganes de veure-ho tot. Estar al bressol tot el dia i estirat al cotxet comença  a ser poc divertit per ell. Inclús ja he tret la manta d'activitats i s'hi està algunes curtes estones. Poc a poc s'està fent gran i amb molta curiositat pel que l'envolta. 

Continua sent tranquil i me'l puc endur a tot arreu. Faig moltes coses amb ell.

Menja molt bé, la lactància va (mai millor dit) "viento en popa". No tinc cap problema. L'únic, que continuo notant un dolor lleu al pit quan em puja la llet al pit contrari del que li estic donant.

Dorm molt bé per les nits, tret de dies puntuals en que ha volgut dormir, literalment, enganxat a la popa tota la nit. La resta, es desperta uns dos cops, després dels quals es torna a dormir ràpid ben tip. El que costa més ara és fer-lo dormir. Hi ha dies que, tot i que està mort de son, no troba la manera de quedar-se adormit. Ni al pit, ni passejant amunt i avall per la casa, ni mentre sa germana li canta nanes a tot volum.... Fins i tot he provat amb el xumet, que fins ara no li havia posat. Però l'escup. I es posa nerviós i plora fins que trobem la manera de que s'adormi.

Cada cop se li va definint més la cara, amb els seus mofletes, tot i que em recorda molt encara a com era quan va néixer.  Continua sense assemblar-se gens a la seva germana. Però gens, gens. Vaja, que de moment només comparteixen cognoms. I una mica la forma dels ulls... quan dormen. Així que res, un de cada. Han agafat  gens de parts diferents de la família. 

Tots aquest progressos els estic vivint de manera diferent que com ho vivia amb la petita. Justament l'altre dia parlava amb un altre pare recent del segon fill i també expressava la mateixa sensació. Els primers fills volem que es facin grans ràpid, que gategin, que caminin... En canvi, amb els segons, no tenim tanta pressa. Volem preservar al màxim aquest moment en que són petitets i fràgils perquè sabem que el temps passa massa ràpid i en un tres i no res es converteixen en petits homenets.
Així que, on abans exclamava: "¡que bé, ja aguanta el cap"; ara penso: "ostres, ja aguanta el cap, com s'en fa, de gran..."!


11 comentaris:

  1. Puc donar fe que és ben tranquil! De fet, jo crec que tira cap a intel·lectual o alguna cosa així, veient la capacitat d'aguantar conferències! ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Je je.. a veure si de gran se n'enrecorda de tot!

      Elimina
  2. Felicitats per aquests tres mesos!!

    Tens raó, estaria prou bé poder parar el món i que les criatures "fossin nostres" més temps. Passa tot molt depressa!!

    I pel tema de que no pot agafar el son... i sense ganes de ficar-me on no em demanen... has probat de ficar-lo al fular? el "benacostumes" d'allò més, però és taaant gratificant que es quedi tranquilet i adormit en dos minuts ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clar que m'alegra rebre consells, i més d'una experta! Ho provaré, sí!
      Amb el fular i passejant-lo per casa o només de ser dins del fular ja es queda content? Perque el meu, quan està neguitós no em deixa sentar el cul a la cadira, he de fer quilometres per la casa amb ell als braços!

      Elimina
    2. No, clar!! fent quilòmetres!! jajaja Però et carregarà molt menys l'esquena dins del fular i et quedaran les mans lliures per continuar fent coses.
      El Víctor un cop s'havia adormit (dos minuts de rellotge!) ja em deixava seure.

      Elimina
  3. Moltes felicitats!! Ja ho pots ben dir ja que el temps passa volant... Tens tota la raó del món que amb el segon sembla que ho vols assaborir tot molt més, oi?

    A mi em passa també que penso que segurament serà l'últim bebè que gaudiré i això fa que no tingui cap pressa perquè creixi. Malauradament el rellotge no s'atura mai! Cachis!

    ResponElimina
  4. Tres mesos ja!!! Moltes felicitats i segueix gaudint del teu petit que com bé dius el temps vola. Una abraçada

    ResponElimina
  5. 3 mesos??? JA???? Ostres! Com passa el temps!
    M'uneixo al consell de l'Ester, el Guerau quan no el podia adormir de cap manera anava directe al fular, i quedava fregit a l'instant. I si no, anava a la cuina, posava l'extractor i feia tombs per la cuina. El sorollet de l'extractor de fums el deixava fulminat en qüestió de segons! :) (no sé qui m'ho va aconsellar, però funciona!)
    Una abraçada!

    ResponElimina
  6. Gràcies!
    Esther, i tant! El temps passa per tots, encara que no ho vulguem!

    Sandra, merci!

    Mireia, sí, sí, això de l'extractor també em funciona a mi! Mira, almenys si plora una de les coses que puc fer tranquil.la és el dinar o el sopar!! Perquè en pic obro la campana, deixa de plorar! Je je

    ResponElimina
  7. Noia buff, tres mesos! si que és veritat aquest vertigen quan veus que passa el temps i no el pots aturar. Jo de vegades els dic "ara ja prou eh, ja no creixeu més!"

    ResponElimina