"Mira la U!"

La petita està començant a reconèixer les lletres. 

Juntament amb els canvis que fa quan dibuixa (ara ja fa inclús les ninetes dels ulls!), és l'altre progrés més gran que li he notat en aquest primer mes de P3.

La que més li crida l'atenció i que més fàcilment reconeix és la "U", bé per que és la primera que assenyala quan trobem algun cartell pel carrer o perquè és la que més troba a faltar si no hi és "No hi ha la U", diu, davant d'alguna paraula. Cada cop que n'hi escric alguna a la pissarra, de les que utilitza habitualment, es disgusta un moment si veu que no hi ha aquesta lletra que tant li agrada. Que tingui la "U" és, ara per ara, el millor que li pot passar a una paraula!

I per ella, les "n" minúscules també són Us. Per molt que li expliqui que no, ella diu que sí, que sí, que són Us.

I la "E" sempre és la "eeee, què dius?", no sé perquè, suposo que així ho expliquen al cole.  Em diu, "Mira mama, la eee, què dius?".

També reconeix la "seva" lletra (la d'inici del seu nom) i diferencia el seu nom escrit (i uns quants més) d'entre un munt de paraules.

I jo em sorprenc observant el món al meu voltant sota la influència de les paraules escrites a tot arreu. En qualsevol lloc hi trobem un text per poder llegir, jugant. Re-descobrir que estem rodejats de lletres és molt divertit. Cartells de carrers, furgonetes amb anuncis a les portes, rètols de botigues, camisetes amb textos, el packaging dels aliments... a qualsevol lloc hi ha paraules escrites que ella no para d'observar!

A més, també comença a distingir els diferents idiomes que sent: català, castellà i anglès. El català és "així com parlo jo", diu.

 I el castellà, tot i que ja el sentia en vídeos i cançons, l'està aprenent sobretot al pati de l'escola. Fins a P-4 no el fan a la classe, però ara el sent a parlar a molts nens. I a vegades, a casa, em diu alguna paraula del tipus "está trencado", mentre riu per sota el nas perquè es conscient que està castellanitzant expressament. Per ella, acabar amb -ado les paraules, es parlar castellà.

I l'anglès també li sona de les cançons. 

A vegades, a la nit, quan li explico el conte, li pregunto: "Amb quin idioma vols que te l'expliqui, avui?". I li agrada. Amb català i castellà els segueix molt bé fins al final. Si li explico amb anglès, al cap de poc em demana que canvii d'idioma.

El que està clar és que, mentre llegim, ja no importen únicament les imatges. Ara ja es comença a fixar amb aquells textos que hi ha al costat, que fins ara passaven inadvertits, "Què hi diu, aquí?", pregunta sempre.

Les paraules escrites, tímidament, ja han entrat a formar part de la seva vida!