10 de juny de 2013

Els inconvenients del gateig

(Aquesta entrada pot llegir-se també a través de la pàgina Criatures del diari ARA)


 El meu fill petit, que ara té deu mesos, en fa dos que gateja. És una etapa per la que passen la majoria del nens i té moltes avantatges a nivell psicomotriu. A mesura que els nadons van descobrint el món que els envolta a quatre grapes, se'ls hi enforteixen els músculs de tot el cos, es desenvolupa l'equilibri, les connexions entre les dues parts del cervell, l'agudesa visual i hi ha estudis que inclús asseguren que els nens que han gatejat tenen més bona lletra d'adults.
És molt positiu que ho facin. Ara bé, s'ha de dir que de cara als pares és del tot esgotador!
Jo he de confessar que des que el petit de la casa ha començat a gatejar estic desbordada.
Ja no puc estar asseguda més de pocs segons, que són els que ell tarda en arribar als punts potencialment perillosos del menjador, ja sigui per la seva seguretat o per la dels propis objectes. Li encanta anar a posar les mans al toca-discs, tot i els impediments que li posem per arribar-hi; i sovint ens apaga l'ordinador  mentre estem escrivint. Les plantes, ja bastant poc cuidades abans de l'evolució psicomotriu del petit, han desaparegut definitivament del menjador: una se l'havia anat menjant a trossets, i de l'altra n'havia esgarrapat varies fulles. Mentre duri el gateig, millor un entorn sense flora.

Així que m'he d'estar aixecant contínuament del sofà, un nen gatejador és com tenir un gimnàs a casa. Deu ser la manera de fer abdominals que la natura ha previst per anar rebaixant la panxeta post-part de les mares.
De res serveix que jo hagi espargit de forma estratègica pel menjador tot d'objectes que ell pot tocar sense perill. Passa olímpicament dels ninotets, ja se'ls coneix de memòria. Ara té tot un món per explorar.
I a tot aquest món s'hi suma una germana més gran, de tres anys i mig, que de tant en tant ens transporta al petit d'una punta  a l'altra o apareix al menjador amb el seu arsenal de joguines plenes de peces petites. Tenint en compte  que un dels seus jocs predilectes és una caixa registradora que està plena de diminutes monedes, ja us podeu imaginar el nivell de vigilància que hem d'aplicar.  Sort que ella també ens ajuda molt sovint a rescatar-lo dels llocs perillosos o li confisca ràpidament objectes delicats de les mans.
Així que estem en una etapa molt divertida. Ens passem el dia recollint del terra objectes que tot seguit el petit tornarà a desordenar. Sembla que estiguem representant el mite de Sísif.
Però bé, hi ha esperança. últimament el petit ja comença a fer petits passets agafat en alguna superfície. L'etapa del gateig previsiblement acabarà aviat. I pel que vindrà aleshores sí que haurem d'estar ben preparats!

4 comentaris:

  1. M'has fet recordar que quan tenia aquesta edat la meva ens guardava coses allà on volia...una vegada vam estar mesos sense el comandament de la tele! jeje

    ResponElimina
  2. Tens tota la raó, la etapa del gateig és molt estressant!!

    ResponElimina
  3. És veritat Cira! A nosaltres també ens desapareixen coses!
    I, sí, Sol Soetés mooolt cansat, je je!

    ResponElimina
  4. És el que t'anava a dir abans de llegir la última frase: és pitjor quan camini!!! :D jajaja Tot això em sona ;)

    Una abraçada!!

    ResponElimina