Un dels discursos més habituals en les revistes més comercials sobre criança que trobem al quiosc és que hem d'evitar que els nostres fills s'adormin a la popa. L'últim que he llegit al respecte és que "cuando das de mamar a tu pequeña de 21 meses, debes evitar que se duerma al pecho y, si lo hiciera, antes de dejarla en la cuna para dormir es necesario que la despiertes." (Ser Padres. Maig 2011. Pàg. 38). (ah! l'explicació de perquè compro la revista és aquí!)
Jo sempre dormo a la meva filla a la popa, tant a la migdiada com a la nit. De fet li dono la popa amb la intenció que s'adormi, o sigui que despertar-la just després no entra en els meus plans. I adormir-la d'aquesta manera no ha suposat que la nena tingui cap mal hàbit pel que fa a la son. Si jo hi sóc, lògicament en demana. Però si no, doncs ja sabeu que s'adorm perfectament amb son pare, amb els padrins o a la guarderia amb la resta de nens. I és que jo crec que si la popa és un somnífer natural perfecte, perquè l'hem d'obviar? Perquè hem de negar-los-hi? Quin trauma tindran?
L'altre consell també molt estès en les revistes és que hem de sortir de l'habitació on els volem fer dormir abans que tanquin els ulls. Si no es fa això, es dóna a entendre que no els hi creem uns bons hàbits per dormir i que mai aprendran a adormir-se sols. No ho entenc! Si justament trobo que el moment en que la petita tanca els ullets és un dels millors moments del dia! I que consti que no ho dic només pel fet que això implica que jo per fi descansaré, sinó que realment el trobo molt poètic: veure com lentament s'adorm és un moment impagable. I quan per fi s'ha adormit, m'encanta contemplar-la en silenci uns instants abans de marxar de l'habitació. Perquè és això un error?
No entenc per què ens volen fer sentir culpables per fer allò que ens surt de manera instintiva. Ni perquè es ven la son com una patologia en la que si als tres mesos els fills no dormen tota la nit seguida, s'ha de corregir. Ni tampoc entenc perquè els redactors ho escriuen tot de manera tan apocalíptica, insinuant que qualsevol cosa que fem "malament" tindrà greus conseqüències al llarg del temps. Portar-lo al llit? Ni parlar-ne! Agafar-lo i bressar-lo quan es desperta a mitjanit? Error!
Doncs jo ho he fet sempre i la seva evolució en la son està sent molt bona. Clar que amb paciència i sense esperar progressos miraculosos en poc temps. Nosaltres a l'any vam provar que dormís a la seva habitació i ho vam aconseguir fent petits passos lentament. I a vegades tornant endarrere, però sabent que tot forma part del seu desenvolupament. Ara encara no dorm tota la nit seguida a la seva habitació, ja que en els despertars nocturns acaba sempre fent cap al nostre llit. Però no em preocupa. Ja li arribarà el moment! Com també arribarà un moment en que no s'adormirà a la popa!
Crec que pretendre que aquesta no és la manera de fer les coses és anar en certa manera contra natura.
Jo sempre dormo a la meva filla a la popa, tant a la migdiada com a la nit. De fet li dono la popa amb la intenció que s'adormi, o sigui que despertar-la just després no entra en els meus plans. I adormir-la d'aquesta manera no ha suposat que la nena tingui cap mal hàbit pel que fa a la son. Si jo hi sóc, lògicament en demana. Però si no, doncs ja sabeu que s'adorm perfectament amb son pare, amb els padrins o a la guarderia amb la resta de nens. I és que jo crec que si la popa és un somnífer natural perfecte, perquè l'hem d'obviar? Perquè hem de negar-los-hi? Quin trauma tindran?
L'altre consell també molt estès en les revistes és que hem de sortir de l'habitació on els volem fer dormir abans que tanquin els ulls. Si no es fa això, es dóna a entendre que no els hi creem uns bons hàbits per dormir i que mai aprendran a adormir-se sols. No ho entenc! Si justament trobo que el moment en que la petita tanca els ullets és un dels millors moments del dia! I que consti que no ho dic només pel fet que això implica que jo per fi descansaré, sinó que realment el trobo molt poètic: veure com lentament s'adorm és un moment impagable. I quan per fi s'ha adormit, m'encanta contemplar-la en silenci uns instants abans de marxar de l'habitació. Perquè és això un error?
No entenc per què ens volen fer sentir culpables per fer allò que ens surt de manera instintiva. Ni perquè es ven la son com una patologia en la que si als tres mesos els fills no dormen tota la nit seguida, s'ha de corregir. Ni tampoc entenc perquè els redactors ho escriuen tot de manera tan apocalíptica, insinuant que qualsevol cosa que fem "malament" tindrà greus conseqüències al llarg del temps. Portar-lo al llit? Ni parlar-ne! Agafar-lo i bressar-lo quan es desperta a mitjanit? Error!
Doncs jo ho he fet sempre i la seva evolució en la son està sent molt bona. Clar que amb paciència i sense esperar progressos miraculosos en poc temps. Nosaltres a l'any vam provar que dormís a la seva habitació i ho vam aconseguir fent petits passos lentament. I a vegades tornant endarrere, però sabent que tot forma part del seu desenvolupament. Ara encara no dorm tota la nit seguida a la seva habitació, ja que en els despertars nocturns acaba sempre fent cap al nostre llit. Però no em preocupa. Ja li arribarà el moment! Com també arribarà un moment en que no s'adormirà a la popa!
Crec que pretendre que aquesta no és la manera de fer les coses és anar en certa manera contra natura.
Crec que no cal afegir gran cosa més.
ResponEliminaEls nens saben el que es fan, i sovint no es té en compte. I amb uns pares que els estimen i els donen seguretat, tot rutlla meravellosament.
Em sap greu com algunes mares es perden aquests bons plaers de la maternitat influenciades pels que representa que tenen la veritat. És una llàstima!
Totalment d'acord. Fins fa poques setmanes la nena a l'hora de la migdiada s'adormia al pit. A la nit en canvi es relaxava soleta, no volia pit, només estirar-se al meu cantó. Ara ja no vol pit i no hi ha hagut cap problema.
ResponEliminaUna temporada vaig probar això de que "s'adormís soleta", però de seguida vaig adonar-me que quan s'adormia amb mi al costat ho feia molt més relaxada i mai es despertava plorant. Ara mai plora en llevar-se, se sent molt segura i moltes vegades es tronar a estirar ella soleta o sinó ens ve buscar a l'habitació (dorm a l'habitació del costat amb tot de matalassos a terra). Acompanyant-la en dormir-se crec que hem aconseguit donar-li seguretat i autonomia. Li aconsellaria a tothom. A part del plaer de veure-la tancar els ulls, és clar. Ara, està agafant tanta confiança, gauideix tant del moment d'anar a dormir, que quan m'estiro al seu costat li agafan ganes de riure. És molt bonic... :)
Mare meva! No sé què és més cruel. Però jo diria que despertar-los quan ja estan adormidets... no es molt ortodox. Els meus fills s'han dormit sempre al pit i la cara de relax i pau que tenen a mi em diu que no pot ser dolent. El meu fill gran es va adormir al pit fins que el va deixar. Aleshores es va dormir ell solet amb mi al costat sense problema
ResponEliminaSí, les mares tenim molta pressió social per a que no fem les coses com creiem!I és una llàstima!
ResponEliminaJo mateixa he tingut èpoques de tot, i he anat restringint-li coses per por a que en un futur tinguéssim problemes. Per sort no he fet mai res dràstic i tot d'acord amb el que voliem, però cada cop penso més que no cal invertir tant d'esforç en solucionar possibles problemes futurs que de ben segur es resoldran sols.
Elisenda, la teva última entrada és un clar exemple de que ells saben el que es fan!
Anna i Sandra, jo no sé com m'ho faré per adormir-la quan ja no vulgui la popa. Però suposo que, com dieu, ja trobarem la manera.
Segons aquestes revistes hauríem de criar als fills com si estiguéssin al exercit, on queda crear un clima de confiança pare/mare-fill/a? crear un vincle afectiu a través de les carícies, les abraçades, l'amor que els transmets i les dormidetes que fan amb la popa?
ResponEliminaNo té preu quan es queden dormits fent popa, de sobte es desperten una mica i et fan un somriure d'agraiment dient "això és el millor del món mama".
I del biberó què diuen¿? O les que donem biberó som tan dolentes que ja ni ens nombren? Jaja!
ResponEliminaSol Solet, tens tota la raó!
ResponEliminaEsther, em sembla que del biberó també diuen que no s'hi ha d'adormir, no? No sé per quins motius, però així ho he sentit.
Jo sóc mare de biberó, així que no puc opinar, però et puc explicar un dia que estavem al pediatre, va entrar una noia amb el seu nadó de poquets dies, i jo desde la sala d'espera sentia al pediatre com li cridava "EL PIT NO ÉS UN XUMET, QUEDA CLAR?!" però a crits, eh? semblava que la rondinava i tot, pobre noia...
ResponEliminaDoncs dec ser la pitjor mare del món mundial perquè jo utilitzo el biberó com a somnífer...
ResponEliminaNo entenc quin deu ser el problema de que s'adormi al pit o al biberó o que els acompanyem mentre s'adormen. La veritat és que ja cansa tan expert que només veu blanc o negre, si l'adorms al pit el malacostumes, però si no també trobaràs qui dirà que li estàs creant algun trauma del qual no es recuperarà en tota la vida.
ResponEliminaJo em vaig fer un tip de mirar aquestes revistes quan estava embarassada, una amiga me'n va passar un carregament i vaig quedar com vacunada, perque llegides 50, llegides totes.
Un petó
Hola, si te gusta la novela romántica, te invito a pasar a mi blog porque estamos celebrando un sorteo de dos novelas románticas. Espero que te apuntes. Un besito. Buen lunes.
ResponEliminaEl rincón de los sueños perdidos
No puc estar més d'acord amb tot el que dius. El que escriu això segur que ho fa sense la gran experiencia de ser pares i sense donar-li importancia al desenvolupament i el creixement de la part emocional d'una persona. Així ens va després a les empreses. Tots robots, ningu persona!
ResponEliminaJo també l'adormo al pit, i de moment és com s'adorm al migdia i a la nit i ara per ara no tinc intenció de canviar. Tot i que sóc més d'Estivill que no pas de Carlos Gonzalez (que no m'agrada gens) reconec que faig moooooltes de les coses que l'Estivill diu que no s'han de fer. Vaja que segueixo el meu propi mètode que al cap i a la fi és el millor per a mi.
ResponElimina