10 de febrer de 2011

Nova secció: aprenent a ser pare

Fa gairebé un any que llegeixo en silenci els posts de la meva dona i avui m'he decidit a escriure jo mateix.
Com que porto també quinze mesos aprenent a ser pare, i vist que la blogosfera maternal és la més densa, crec que no sobrarà el punt de vista d'un pare sobre la criança.
Com que no prevec ser massa prolífic, utilitzaré aquest bloc, quan em deixin, com és el present cas o quan els tres informàtics que he contractat li descobreixin la contrasenya.

Per ser el primer dia, començaré amb el tema estrella: el dormir; us explicaré el que passa els vespres que he de fer adormir la meva filla, quan l'Onavis no hi és.
D'entrada un se sent amb una gran responsabilitat, com aquell jugador suplent que debuta en una final de la Champions, per lesió del titular.
L'Onavis us ha explicat extensament les seves tècniques, aquí van les meves:
1. Res de popa. (per si algú ho dubtava)
2. La nena va a l'habitació pel seu propi peu al dir-li "anem a dornir?" (flipant)
3. En tancar la llum, recolza el cap al meu hombro. com si l'interruptor que acabo d'apagar fos el de les seves ganes de jugar. (aquí respiro alleujat, sembla que la cosa pinta bé, però desconfio de tanta sort)
4. Li cantó "La Presó de Lleida" . (fins que me'n canso)
5. La deixo al bressol i ella soleta es fica de costadet.
6. Li faig quatre fregues a l'esquena, que li agraden molt (això ho ha heretat de son pare), progressivament li vaig traient la mà, i ella de tant en tant gira el cap per controlar que encara hi sóc. Arriba un punt que ja no mira més, i és el moment en que utilitzo les tècniques de ballet de punta àmpliament exposades per l'Onavis, per esmunyir-me de l'habitació i anar-me'n a connectar a Internet sense ningú que ataconi el teclat.
7. Miro el rellotge i han passat onze minuts des que hem anat a l'habitació. No m'ho crec! Llavors penso que és molt injust i em quedo molt sorprès de que a mi se m'adormi tan fàcilment i que, a la meva dona, i crec que a la majoria de les mares, els costi tant. Crec que tot això respon a una sèrie de necessitats que vosaltres i només vosaltres podeu donar-los, i que a mi ja ni me les demana.
No sé si estar content o tenir-vos sana enveja, però la meva experiència és aquesta i diria que no em puc pas queixar gens.

Disculpeu si no era el que esperàveu llegir avui. En tot cas, us torno ja a la jefa i...potser fins a una altra!

Das Vater des Kindes

8 comentaris:

  1. Ai, mira que bé! Benvingut!

    I dius que amb el pare passa això? Cara'm, ho haurem de provar!

    Salut!

    ResponElimina
  2. És exactament, però pas a pas, el que hem passa a mi. De fet l'acord tàcitament acceptat a casa és que és el pare el que la porta a dormir. Amb la variant de la cançó i els massatges a l'esquena, tota la resta és pastada. Felicitats!

    ResponElimina
  3. Doncs, quina sort!!!! El meu marit no ho te igual de fàcil, perquè la meva li demana popa fins i tot al seu pare!!!! i els dies que arribo tard, cap a les 10 de la nit, me'ls trobo llevats i oc jo la que ha de posar a dormir la nena....

    ResponElimina
  4. Ostres! doncs al meu marit li costa més. Avui li faré llegir el teu post! Que bé que t'hagis decidit a escriure, va bé sentir de tant en tant què passa des d'un altre punt de vista!

    ResponElimina
  5. Al meu marit també li costa menys que a mi. Jo si no és amb pit em costa molt sortir-me'n. Ell li canta i el bressola i en 10/15 minuts ja ho aconsegueix. Benvingut!!!

    ResponElimina
  6. Jo també estic en un moment que només amb la mama...per les nits al seu pare no vol ni veure'l! ;)

    ResponElimina
  7. Veig que hi ha de tot, però que sou uns quants els que havíeu observat aquest "fenònem".
    Les que ho feu provar als pares per primer cop, expliqueu-nos com us ha anat, eh...

    ResponElimina
  8. A casa meu al revés: al pare li costa un huevo adormir la jefa. Jo ho tinc més per la mà... i tinc popes, no us ho negaré.

    ResponElimina