Últimament passo bastants estones sol amb la nena, perquè a vegades l'Onavis arriba tard de treballar o fins i tot ha hagut de passar algunes nits fora de casa. Llavors m'he hagut d'endinsar en el món de ser l'únic cuidador nocturn de la nena.
Per posar-la a dormir no hi pateixo ja, però haver d'afrontar un dia sencer, una nit i mig dia següent, i amb l'afegit de que nostre senyor no m'ha obsequiat ni tan sols amb una popa, a priori un té la sensació d'estar davant la caixa de Pandora, sense saber què en pot sortir de dins...
QUAN LA MARE SE'N VA
Quan la mare marxa diu adéu i acte seguit la llum del rostre de la petita es transforma en un mar d'ombres., talment una hecatombe en forma de cara. Una corredissa cap a la porta, per picar i dir "mama" plorant desconsoladament és la primera prova que he de superar i constitueix el primer fet que quadra amb les pitjors temences que potser m'esperen. Què li dic? Bé doncs, la solució a aquest problema resulta no ser tan dramàtica:
- a vegades oferir-li un simple iogurt com aquell qui es ven per un plat de llenties, o un juguet d'aquells que normalment té una mica vetats ja crida la seva atenció.
- però últimament, donats els progressos amb el llenguatge, li explico que la mare ha marxat a treballar i que vindrà més tard, i que de mentre el "papa" jugarà amb ella, li donarà menjar i la portarà a dormir. Si ho entén no ho sé, però es calma amb un somriure d'aprovació.
Del tema logístic i de menjar no me'n cal preocupar gaire perquè l'Onavis ho deixa tot lligat i ben lligat.
LA NIT.
Fer-la dormir és com sempre, però sempre hi ha el dubte de què passarà amb els despertars nocturns. Quan es produeixen intento fer-la adormir i si no és possible me l'emporto al llit amb mi, i s'adorm bé. Però un dia em va demanar POPA! Perill! Què faig ara? Doncs no se'm va acudir res més que ficar-li llet en el seu pot de l'aigua i oferir-li.Algun dia ha funcionat i algun altre no tant, però al final sempre es torna a adormir.
Un cop superada la prova de la nit, el que ve desprès és trivial, com un dia qualsevol.
Al final el balanç és molt positiu i la veritat és que les mares us en podeu anar ben tranquil.les que els nens s'ho passen pipa amb nosaltres i quan torneu no deixen ni d'estimar-vos a vosaltres ni de voler les vostres popes. I a més, tot i que, almenys en el meu cas, les rutines les porto en mode sui generis, tampoc us els destarotem tant!
Per posar-la a dormir no hi pateixo ja, però haver d'afrontar un dia sencer, una nit i mig dia següent, i amb l'afegit de que nostre senyor no m'ha obsequiat ni tan sols amb una popa, a priori un té la sensació d'estar davant la caixa de Pandora, sense saber què en pot sortir de dins...
QUAN LA MARE SE'N VA
Quan la mare marxa diu adéu i acte seguit la llum del rostre de la petita es transforma en un mar d'ombres., talment una hecatombe en forma de cara. Una corredissa cap a la porta, per picar i dir "mama" plorant desconsoladament és la primera prova que he de superar i constitueix el primer fet que quadra amb les pitjors temences que potser m'esperen. Què li dic? Bé doncs, la solució a aquest problema resulta no ser tan dramàtica:
- a vegades oferir-li un simple iogurt com aquell qui es ven per un plat de llenties, o un juguet d'aquells que normalment té una mica vetats ja crida la seva atenció.
- però últimament, donats els progressos amb el llenguatge, li explico que la mare ha marxat a treballar i que vindrà més tard, i que de mentre el "papa" jugarà amb ella, li donarà menjar i la portarà a dormir. Si ho entén no ho sé, però es calma amb un somriure d'aprovació.
Del tema logístic i de menjar no me'n cal preocupar gaire perquè l'Onavis ho deixa tot lligat i ben lligat.
LA NIT.
Fer-la dormir és com sempre, però sempre hi ha el dubte de què passarà amb els despertars nocturns. Quan es produeixen intento fer-la adormir i si no és possible me l'emporto al llit amb mi, i s'adorm bé. Però un dia em va demanar POPA! Perill! Què faig ara? Doncs no se'm va acudir res més que ficar-li llet en el seu pot de l'aigua i oferir-li.Algun dia ha funcionat i algun altre no tant, però al final sempre es torna a adormir.
Un cop superada la prova de la nit, el que ve desprès és trivial, com un dia qualsevol.
Al final el balanç és molt positiu i la veritat és que les mares us en podeu anar ben tranquil.les que els nens s'ho passen pipa amb nosaltres i quan torneu no deixen ni d'estimar-vos a vosaltres ni de voler les vostres popes. I a més, tot i que, almenys en el meu cas, les rutines les porto en mode sui generis, tampoc us els destarotem tant!
DAS VATER DES KINDES
Moltes vegades les mares pequem d'excès de cel i no confiem en els pares tot el que hauríem de confiar. Sobretot les mares que encara donem el pit. Enhorabona per aquest pare tan eixerit!
ResponEliminaSandra suposo que aquests nou mesos a la panxa crea un vincle que ens costa estirar-lo una mica, però com tu dius hem de confiar més en els pares.
ResponEliminaJa també felicito aquest pare tot terreny!!
Molt bé per aquest pare!!! En el meu cas reconec que tinc un excés de control, m'agrada saber en tot moment què passa i per això no confio en el pare de les criatures tot el que ho hauria de fer, tot i saber que quan he estat fora tot ha funcionat a la perfecció. Ains!!!
ResponEliminaEn el meu cas també "desconfio" una mica del pare. Les normes són més flexibles quan no hi sóc i és una cosa que em toca una mica la moral... però en línies generals tot va sobre rodes, així que és més el pensar que no hi ets per veure com va tot (i controlar-ho tu) que no pas el que realment passa, que en el fons sé que tot anirà rodat.
ResponEliminaUna abraçada pel pare!!
Hagués dit que havia deixat un missatge aquest matí... venia a dir que, gràcies al biberó (alguna cosa bona havia de tenir) la criança del nostre fill va ser molt més compartida i això va fer que no hi hagués cap problema quan jo no hi era.
ResponEliminaFelicitats per la prova superada.
Jo també penso que hauriem de confiar més en els pares.
ResponEliminaÉs cert que ells no pensen amb algunes coses que nomès nosaltres tenim en compte (jo deixo llistes llargues amb tot lo que s'ha de fer quan marxo), però pensen en unes altres i el que és més important, els petits estan igual de ben atesos!
I potser no pensen en les coses que pensem nosaltres una mica per culpa nostra, ja que al no deixar-los-hi sols sovint no poden saber què és el que fa falta en cada moment.
En fi, que visca els pares! I en especial el Das Vater, clar! je je