27 de maig del 2011

Posposar la maternitat per la feina

Es parla molt en els blocs de les mares que abandonen temporalment la seva feina per a dedicar-se a fer de mares full time. Jo entenc molt aquesta opció tot i que no és la que he escollit. El que sí que no puc entendre és l'opció contrària: les dones que posposen la seva maternitat per motius laborals.
Em refereixo a les dones que manifesten la voluntat de tenir fills, però que sempre argumenten que els volen tenir més endavant, quan hagin aconseguit alguna fita laboral. En la meva generació no ho he vist gaire, però sí en dones més grans, o potser és que aleshores es manifesta més la seva tria de la feina per sobre de la maternitat.
Jo no hi estic d'acord i penso que és un raonament una mica arriscat.

Primer, perquè la vida no funciona com una operació matemàtica on les coses tenen un resultat previsible segons una sèrie de factors. A vegades s'han de prendre decisions sense pensar-les gaire. Si s'espera el moment perfecte per a ser mare, aquest potser no arribarà mai. Crec que l'important és trobar la persona adequada amb qui vols tenir el fill i tenir també una estabilitat econòmica més o menys segura. La resta, per mi, no va ser important a l'hora de decidir ser mare. No havia acabat la tesi doctoral, treballava en un cole a dues hores de casa meva en el que sabia que no voldria seguir treballant, no vivíem encara a la casa on som ara (tot i que el projecte de mudança, això sí, estava molt a prop).

En segon lloc, prioritzar la vida laboral crec que ens pot portar grans decepcions. Qui ens assegura que aconseguirem la fita que ens proposem inclòs dedicant-hi tots els esforços? I si l'empresa es re-estructura? I si les oposicions que esperem aprovar algun dia deixen de convocar-se? I, sobretot, som conscients que potser no ens serà fàcil ser mares als quaranta?

Jo vaig tenir molta sort, perquè al cap de pocs mesos de quedar embarassada em va sortir la possibilitat de treballar a prop de casa en una feina que m'interessa molt. Hauria pogut sortir malament i hauria estat un temps sense treballar. No m'hagués importat, m'hagués dedicat a la meva filla. Segurament després em costaria més trobar una feina, però totes aquestes possibilitats no em van condicionar a l'hora de voler tenir un fill.

Les dones sovint volem estar en igualtat de condicions que els homes per a poder optar als llocs de treball que ens interessen, i l'ambició per aconseguir-los ens fa renunciar a la maternitat. No hauria de ser així, hauríem de poder lluitar per ells havent sigut mares pel camí. Havent de marxar de la feina a l'hora en punt per anar a buscar els nens al cole i havent de faltar algun dia si estan malalts. Potser sóc massa optimista, però crec que també hi podem arribar, més lentament, però podem. I amb la satisfacció d'haver sigut mares quan ho vam decidir.

12 comentaris:

  1. Suposo que les persones que posposen la maternitat, en les condicions que apuntes, no deuen acabr d'estar (inconscientment) preparades.

    Jo, que vaig deixar la feina per ser mare, em trobava en una posició laboral excel·lent i m'agradava molt. No em va importar. Sempre he pensat que tornaré a trobar feina. El que no m'esperava és que les meves inquietuds laborals post-maternitat canviéssin radicalment. És que ser mare és tot un món nou!

    ResponElimina
  2. Doncs obres un debat força interessant. l'altra dia, a la Contra de la Vanguardia, sortia una doctora parlant de que la maternitat es fa real a la nostra societat massa tard. Els ovuls ja no son tants ni tan bons a partir dels 35 (encara que jo vaig tenir al petit als 38 sense esperar-lo...). Es massa arriscat si vols ser mare. El problema es aquesta societat tan masclista que obliga a les dones a adaptar-se a horaris intempestius que a la majoria d'homes ja els hi està bé (per sort molts estan canviant aquesta mentalitat, però encara son ben pocs). Dificil fer una balança de tot això.

    ResponElimina
  3. No sé què dir-te. Mira, crec que vivim en un món on hi ha més possibilitats d'elecció que en èpoques anterior on la dona era educada per a ser esposa i mare, sí o sí. Ara potser algunes s'adonen que no és la única opció i no vulguin ser mares, és totalment legítim. També és l'home el que posposa la seva paternitat, no?
    D'altra banda, la majoria que vol ser mare ho acaba sent més d'hora o més tard estigui com estigui la seva situació.
    Crec que la imatge de la superyupi sense fills que treballa a tot hora és un extrem que no abunda, tot i que en alguns blogs es vulgui generalitzar aquest extrem per a justificar-se a elles mateixes que estan just a l'altra banda de la corda.
    El meu cas crec que és clar: jo no tenia un interès especial en tenir fills, sempre havia dit que en tindria 0 o 1 i l'instint maternal no venia ni a la de tres. No tenia una superfeina que m'omplís especialment ni una meta laboral definida, tot i que suposava que on treballava no agradaria que em quedés embaraçada. Un dia va venir l'esperit maternal, bastant tard, i vaig fer el que havia de fer sense tenir en compte res més, em va costar quedar-me embarassada, però no va ser culpa de la feina sino de que jo no havia volgut ser mare abans, per que fins llavors estava a gust com estava, i el meu marit també. Crec que hi ha tants casos com persones i no es pot generaltizar.
    Jo no he deixat de treballar, vaig poder demanar jornada reduïda i amb això n'he tingut prou. Em vaig plantejar de que si no me la concedien plegaria però per sort no va ser necessari.
    Crec que a casa m'hagués mort.
    Petons

    ResponElimina
  4. Una argumentació molt encertada. Voler-ho planificar tot tant es arriscat. A més, jo no he entés mai això de la fita professional. Perque un cop acosegueixes el que vols aleshores què, ho deixes? Realment es un tema complicat perque les dones no podrem estar mai en igualtat de condicions mentre siguem nosaltres les que parim i això, evidentement, no crec que canvii mai. Molt bona entrada

    Sandra
    andasiesmama

    ResponElimina
  5. Elisenda, potser sí que tens raó amb el que apuntes, de que encara no estan preparades. Perquè si no es fa estrany de pensar com tantes persones hi renuncien.

    Kira, vaig llegir l'entrevista! Potser estava al subconscient quan escrivia l'entrada!

    Euphorbia, el teu cas és diferent del que explico, ja que a tu no t'interessava encara ser mare aleshores. És interessant la teva experiència, bastant diferent de la de la majoria, crec.

    Sandra, sí, tens raó! Un cop ho han aconseguit, què? Abandonar llavors deu ser molt pitjor!

    ResponElimina
  6. Uff, és un dels grans temes! et passo un enllaç d'una entrevista a la directora del centre d'estudis demografics que m'encanta. Jo no crec que sigui un tema tan senzill: hi intervenen les prioritats de cada un, però també les circumstàncies. No crec que es pugui jutjar a la lleugera cap decisió d'un altre. Jo he posat per davant les meves filles, fa 2 anys que no vaig de congrés i la meva producció ha baixat en picat, però aquesta ha estat la meva opció, no és ni millor ni pitjor, només la meva. Probablement si m'hagués esperat una mica més m'hagués assegurat una estabilitat laboral que encara no tinc, però no volia esperar més.

    Crec que en el darrer paràgraf ho demanes tot: poder compaginar al 100% la vida familiar i la laboral, però per molt que ens hi encaparrem sempre perdem alguna cosa pel camí ja sigui hores d'estar amb la canalla, hores de feina o directament la salut!

    http://www.elpais.com/articulo/portada/mujeres/paises/ricos/vuelven/tener/hijos/elpepusoceps/20091129elpepspor_6/Tes

    ResponElimina
  7. Buff!!! Jo estic d'acord amb la Mirashka en que no es pot jutjar una cosa com aquesta perquè intentar decidir entre maternitat o feina comporta el valorar molts (de vegades massa...) factors.

    De fet a mi això de la conciliació laboral i familiar em sembla una utopia així que entenc perfectament que moltes dones sacrifiquin el desitj de ser mares per la feina.

    No sé, no m'atreviria a posar-me de cap bàndol la veritat.

    ResponElimina
  8. Mirashka, està clar que no és un tema senzill i que hi ha molts factors, però jo almenys tenia clar que davant la feina hi anteposava la família. Lo de l'últim paràgraf ho dic sent molt optimista.... realment és molt difícil!
    (Em miraré en calma l'article!. Merci per l'enllaç!)

    Esther, jo no és que m'atreveixi a posar-me d'un bàndol o de l'altre, és que directament la meva decisió m'ha posat en un! I n'estic contenta! Ara, tens raó, és la meva experiència, no es pot generalitzar.

    ResponElimina
  9. A això em referia... A que no es pot generalitzar. Més avui dia amb el percal que hi ha amb la feina :-(

    ResponElimina
  10. Hola noies, he estat uns dies mig desconectada per problemes amb l'internet.
    Jo penso que tenir una fill és un gran pas vital i que requereix maduresa personal i maduresa de l'entorn (parella, feina, vivenda...) i tot i això, quan es decideix fer aquest pas cal liar-se "la manta al cap" i "tirar-se a la piscina" ja que un no controla totes les variables de la vida i aquestes poden canviar radicalment amb fills o sense el que passa és que si això succeeix quan tens fills l'angoixa que dóna és molt més gran.
    En conclusió a vegades penso que aquesta gent que decideix postposar la maternitat és potser que no és prou "atrevida", ale, aqui us deixo la reflexió!

    ResponElimina
  11. Sol solet potser tens raó... si ens ho pensessim massa potser la humanitat s'extingiria ;)

    Jo és que vaig haver de posposar la maternitat per temes personals (deixar l'anterior parella amb 30 anys és el que té) i vaig haver d'esperar que la nova parella (més jove que jo) hi estigués disposada.

    ResponElimina
  12. Però al final t'ha sortit genial Mirashka!!
    Jo també vaig haver de posposar la maternitat, havia començat una feina nova i, clar, al cap de dos mesos no podia dir, doncs estic prenyada!!

    ResponElimina