30 de maig de 2011

Tres records

A través del blog Como la princesa del guisante m'he assabentat de la iniciativa Banco de recuerdos, que m'ha semblat genial! La Fundació Reina Sofía, la Associació Nacional del Alzheimer i altres institucions han desenvolupat un banc virtual on poder emmagatzemar els records de tot aquell qui vulgui. Tot això per recordar que més de 100 milions de persones podrien perdre els seus records en els pròxims 40 anys si no avança la investigació de la malaltia.
Animada pel que ha fet l'Ana al seu bloc, jo també vull preservar i escriure alguns records, en concret tres:

1. El primer record que vull preservar és el que penso que és el primer record que tinc. Em veig a mi i la meva mare esperant al carrer  que arribi l'autocar amb que tornava del cole el meu germà. Jo tenia quasi tres anys i mirava unes noies que anaven disfressades de caramel (amb paper de cel·lofana de colors). Vivíem a Oviedo i tot i que tinc més records d'aquella època, aquest és l'únic que crec que és pur. Els altres estan vinculats a històries que sempre m'expliquen o a algunes fotografies. Aquest, en canvi, sempre m'ha vingut al cap espontàniament.

2. El segon record és d'un dia d'hivern en que tenia uns 10 o 12 anys. Tornava d'una excursió a Barcelona on vam anar a patinar sobre gel. Recordo arribar molt emocionada i com a la meva mare li anava explicant durant tot el camí cap a casa com patinava, inclòs tirant-me per terra. Recordo com ella em renyava però també com se li escapava el riure.

3. El tercer record és el de la primera vegada que vaig veure la cara del que ara és el meu home. El veig plantat a l'entrada del pub, amb una camisa negra. I recordo que tot i la novetat, em va semblar un rostre molt familiar, com si ja el conegués.

Podrien ser més, però considero aquests els més especials.
El primer, per ser el primer.
El segon, perquè em recorda la meva mare i la il.lusió de la infància per les petites coses.
I el tercer, perquè va suposar un gir molt important a la meva vida.

Us animo a fer-ho a tots els que em llegiu i en concret a les que teniu un bloc. Vaja, que com si fos una mena de meme, esteu totes (i tots) nominats!!! I no oblideu deixar el vostre record en algun calaix del Banc virtual: jo ja he deixat el meu!

27 de maig de 2011

Posposar la maternitat per la feina

Es parla molt en els blocs de les mares que abandonen temporalment la seva feina per a dedicar-se a fer de mares full time. Jo entenc molt aquesta opció tot i que no és la que he escollit. El que sí que no puc entendre és l'opció contrària: les dones que posposen la seva maternitat per motius laborals.
Em refereixo a les dones que manifesten la voluntat de tenir fills, però que sempre argumenten que els volen tenir més endavant, quan hagin aconseguit alguna fita laboral. En la meva generació no ho he vist gaire, però sí en dones més grans, o potser és que aleshores es manifesta més la seva tria de la feina per sobre de la maternitat.
Jo no hi estic d'acord i penso que és un raonament una mica arriscat.

Primer, perquè la vida no funciona com una operació matemàtica on les coses tenen un resultat previsible segons una sèrie de factors. A vegades s'han de prendre decisions sense pensar-les gaire. Si s'espera el moment perfecte per a ser mare, aquest potser no arribarà mai. Crec que l'important és trobar la persona adequada amb qui vols tenir el fill i tenir també una estabilitat econòmica més o menys segura. La resta, per mi, no va ser important a l'hora de decidir ser mare. No havia acabat la tesi doctoral, treballava en un cole a dues hores de casa meva en el que sabia que no voldria seguir treballant, no vivíem encara a la casa on som ara (tot i que el projecte de mudança, això sí, estava molt a prop).

En segon lloc, prioritzar la vida laboral crec que ens pot portar grans decepcions. Qui ens assegura que aconseguirem la fita que ens proposem inclòs dedicant-hi tots els esforços? I si l'empresa es re-estructura? I si les oposicions que esperem aprovar algun dia deixen de convocar-se? I, sobretot, som conscients que potser no ens serà fàcil ser mares als quaranta?

Jo vaig tenir molta sort, perquè al cap de pocs mesos de quedar embarassada em va sortir la possibilitat de treballar a prop de casa en una feina que m'interessa molt. Hauria pogut sortir malament i hauria estat un temps sense treballar. No m'hagués importat, m'hagués dedicat a la meva filla. Segurament després em costaria més trobar una feina, però totes aquestes possibilitats no em van condicionar a l'hora de voler tenir un fill.

Les dones sovint volem estar en igualtat de condicions que els homes per a poder optar als llocs de treball que ens interessen, i l'ambició per aconseguir-los ens fa renunciar a la maternitat. No hauria de ser així, hauríem de poder lluitar per ells havent sigut mares pel camí. Havent de marxar de la feina a l'hora en punt per anar a buscar els nens al cole i havent de faltar algun dia si estan malalts. Potser sóc massa optimista, però crec que també hi podem arribar, més lentament, però podem. I amb la satisfacció d'haver sigut mares quan ho vam decidir.

25 de maig de 2011

Operació: sol

Ja fa unes quantes setmanes que ha fet molt de sol, però ahir va arribar oficialment l'estiu a casa nostra. Com que jo sóc fredolica no tinc mai pressa en treure'm les sabates tancades ni les camisetes de màniga llarga. Però ara ja anem tots amb sandàlies i màniga curta.

La petita està encantada d'ensenyar els ditets, se'ls toca i se'ls mira. Els pantalons curts li queden bé, tot i que ensenya més que mai les "pupes" que té a les cames de les vegades que cau a terra o juga rebolcant-se.
Una de les coses que em preocupa és que a heretat tant de son pare com de mi la pell "blanca nuclear". I això vol dir que hem d'anar molt amb compte amb el sol. Quines precaucions prenem o hauríem de prendre:

1. Evitar exposicions llargues: Per començar, tenir en compte que el sol no els hi és bo als nens petits (ni a nosaltres). Per tant, actuar amb molta precaució. i evitar les exposicions llargues. Això a nosaltres ens és fàcil perquè vivim terra endins i no som d'anar a la platja. Tampoc m'agrada la piscina i aquest any em fa inclòs una mica de por. Però igualment hem d'estar alerta perquè és inevitable que jugui sovint a llocs on  toca el sol.

2. Crema solar: Jo utilitzo el factor 50 de la marca ISDN, tot i que l'altre dia em van parlar molt bé de la Nivea Sensitive, que no porta perfums ni colorants. Potser la provaré. S'ha de sucar abans de sortir de casa i anar-ho fent periòdicament.

3. Para-sol: Aquest és el meu punt feble, no en tinc al cotxet. L'any passat fèiem servir la capota com a tal, i ens anava molt bé, perquè arribava fins baix. El que passa és que aquest any ella l'estira cap amunt cada vegada, ja que li tapa la vista. Haurem de comprar un para-sol o buscar solucions. Penso que potser girant el cotxet del Casual Play segons la direcció on va el sol ens pot anar salvant, ja que puc posar-lo en el sentit de la marxa o al contrari. Provaré a veure com va.

4. Gorra: L'any passat es dedicava també a treure-se-la cada cop. Espero que aquest any si hagi acostumat més, desprès de portar gorro tot l'hivern. D'ulleres de sol l'any passat ja no n'hi vaig comprar perquè sabia que se les trauria. Aquest any a veure si les vol.

5. Camiseta: El pediatre em va dir que quan exposem els nens al sol haurien d'estar protegits inclòs amb camisetes que portin protecció UV. Jo no en tinc cap. Miraré de comprar-ne una.

I no sé si em deixo res més...
Una altra cosa que com he dit em fa patir bastant és anar a les piscines del poble, pels accidents que puguin ocórrer. Tinc clar que compraré uns manguitos per la petita, si és que no li compro una armilla flotador. Serà el primer any que té autonomia per moure's molt ràpid d'un lloc a l'altre i li agrada molt l'aigua, per tant penso que qualsevol precaució és poca. I crec que molts dies en tindrem prou en banyar-nos a la piscina inflable de casa, tot i que també s'ha de vigilar molt quan hi és.

En fi! ....es nota que jo sóc més d'hivern que d'estiu? Encara no ha començat i ja em fan mandra certes coses, pateixo per d'altres... Sort que la petita crec que el gaudirà molt!

23 de maig de 2011

Premis!

Aquesta setmana he tingut dues sorpreses en forma de premi que m'han atorgat des de d'altres blocs. La Noe de Marieta de l'ull viu me n'ha donat un i la Sandra de ¡Anda, si es mamà! i l'Ester de Vivències d'una mare un altre. Moltes gràcies a les tres per pensar en mi!
Els dos premis venen amb un qüestionari que s'ha de respondre, és una mica llarg i amb preguntes de tota mena. M'he permès la llicència de fer un pack entre els dos i contestar només a unes quantes preguntes!! Aquí van:


1.- Si pudieras elegir con quien salir, con quien lo harías ¿con tu pareja/marido/novio/churri/ lo que sea, o con tus amigas?
Doncs depèn del cas. Justament aquest cap de setmana hem fet un sopar només de "nenes" i la veritat és que el vaig disfrutar molt.

2-Venga va, cuéntanos un secreto, algo que nadie sepa, o muy poca gente, ok?
Crec que un bloc no és el lloc per explicar els secrets, je je...

3-¿Alguna vez te has arrepentido de algo? ¿Dinos el que y por qué??
De gairebé res. Penso que, amb el pas del temps un s'arrepenteix més de les coses que no ha fet que no pas de les que ha fet. Per dir-ne una, ara penso que hagués estat bé fer un Erasmus quan estava a la Universitat, tot i que aleshores no el vaig ni demanar.

4-¿Que es lo mas asqueroso que te has comido y porque?
M'agrada quasi tot. El més asqueros, el Haggis, plat típic escocès fet a base de "vísceres" i verduretes.

5-¿Sientes envidia, o no gastas de eso?, y si es que si, ¿de qué o quién y por qué?,

Doncs no en gasto. Estic molt feliç amb el que tinc i he aconseguit.

6.- Tics y gestos aliens que et treuen de polloguera
La gent que repeteix molt les coses i s'està hores per explicar una anècdota curta.

7.- Confessa: Quin era sobrenom a l'escola/intitut? – Quin era el sobrenom més cruel que has posat?
No ho sé. Amb les amigues sí que hem estat bastant de ficar noms a la gent, però no despectius, sinó com a manera d'identificar als que no sabíem com es deien. I desprès ja se'ls hi queden.

8.- Quan eres petita... què volies ser de gran?
Durant un temps breu vaig voler ser missionera!!! Per sort, se'm va passar.
Mestra m'agradava ser-ho, per que és el que veia a casa.
I he acabat sent-ho, tot i que per casualitat.

9.- Paraulota de capçalera
Les típiques que diu tothom!

10.- Peça de roba/modelet absurd que tens/has tingut i no et posaries ni morta
No sóc massa impulsiva en la compra de roba. Al contrari, em costa troba coses que m'agradin. No em posaria mai roba de colors estridents.

11- Quin es el regal més cutre que t'han fet o que has fet?
Els que m'han fet per obligació, com els de la gent que fa viatges i torna amb regals per tothom. Prefereixo que em sorprenguin un dia sense saber-ho perquè alguna cosa els ha fet pensar en mi!

Aquest cop no el reparteixo, perquè el tenen quasi tots els blocs que segueixo!

20 de maig de 2011

"Tornaria a treballar amb els ulls tancats"

L'altre dia vam fer una excursió a la "capital" i a quarts de set de la tarda estava en un parc de Lleida amb la meva filla.
I, perseguint a una nena d'uns dos anys, entre el tobogan i el baldador hi havia un avi que no donava l'abast. Estava visiblement cansat, tot i que tenia encara energia per a anar-li dient coses a la seva néta i fent-la jugar.
Jo el vaig somriure i sembla que això va donar-li peu a començar una conversa.
- Com cansen!-em va dir.
Jo vaig assentir.
-I avui rai, que només la tinc a ella! Normalment els tinc als tres.- va continuar.
Jo vaig interessar-me per les edats que tenien i com s'ho feia.
Va plasmar amb pocs segons el seu dia a dia. Al matí, porta al cole al seus dos néts grans i deixa la petita a la guarderia, que estan en edificis diferents. Després a les dotze va a buscar la petita, i la porta a casa de l'àvia. I a la una, el mateix amb els grans. Dinen tots allí. A les tres, la ruta d'anar-los a portar. I a les cinc, a recollir-los. Aleshores van al parc fins a les set que arriben els pares. O a la ludoteca o, els dies que s'hi volen quedar, deixa els grans a casa de l'àvia i surt només amb la petita. O a la inversa. I així de dilluns a divendres.
Jo, fent broma, li vaig dir que potser es cansava menys quan treballava.
- I tant! -em va dir. Tornaria a treballar demà mateix. I això que vaig treballar quasi cinquanta anys al sector de l'hostaleria i en vaig quedar ben tip!

Situacions com aquestes són molt comuns avui en dia. Per molts avis els néts són una obligació.
Jo penso que això no hauria de ser així. Ja sé que molts ho fan de bon grat, i que n'hi ha que inclús se senten desplaçats quan els pares manifesten la voluntat de portar els fills a una guarderia o contractar un cangur en lloc de deixar-los a la seva cura. Però crec que la relació nét-avi es veu perjudicada si cada dia aquest últims exerceixen de cuidadors principals. No és l'ideal ni el que jo voldria per la meva filla.
Vull que els avis gaudeixin lliurement dels néts, que els vinguin a veure de sorpresa, que els cuidin si algun dia convé, quan estan malalts... Però no sempre, cada dia de l'any.
Entenc que a molts pares no els queda més remei i que els avis són una gran ajuda en quasi totes les famílies. Tots ens ajuden en un moment o altre del dia, o uns dies de la setmana. O inclòs potser durant uns anys si no els volem portar tan petits a la guarderia. Això no em sembla malament, el que trobo menys adequat és deixar-los cada dia tantes hores, durant tota la seva infantesa.
Hi ha dos dies que la meva sogra va a buscar la petita a la guarderia i s'estan la tarda juntes. Em sembla una molt bona opció. Però si fos cada dia, segurament hauria buscat una alternativa. M'hauria costat més car, però crec que tant els avis com els nets en sortirien guanyant en qualitat de vida.
Els avis ja han fet de pares. Ara toca fer d'avis. Com diu el meu pare, l'obligació dels avis és "malcriar" els nets, no educar-los! I si són ells els que estan en el seu dia a dia els hi estem imposant una tasca que no els hi pertoca.

19 de maig de 2011

Meme de cine

La Mirashka, del blog hi veig doble, m'ha "nominat" per a fer un meme de cine.
M'ha fet il.lusió, sobretot per la temàtica. ja que m'encanta el cinema, tot i que potser no ho semblarà en algunes respostes, a causa dels molts mesos que fa que no veig una pel.lícula en condicions!

1. Quina és l'última pel·lícula que has vist al cine?
Des que sóc mare he anat dues vegades al cine. La última, a principis d'any per a veure Pa negre. Em va agradar bastant, i la vaig gaudir tot i que vam escollir-la més en funció de l'horari que per ganes.

2. Quina és l'última pel·lícula que has vist a casa?
Doncs no en tinc ni idea! Fa molt de temps de la última! He de confessar que ara m'adormo amb totes les pelis que intento mirar, per moltes ganes que en tingui. Per això, a casa últimament mirem moltes sèries, que tenen una durada ideal! Tinc una llista llarga de pelis que voldré mirar quan arribi el moment, però de moment res. Potser la última va ser alguna del Clint Eastwood, quan la nena era petiteta i la mirava mentre ella passava hores popant.

3. Quina és la teva pel·lícula preferida?
Doncs aquí n'he de dir dues, que no tenen res a veure entre sí, però que no em cansaria mai de mirar: Reservoir Dogs, del Tarantino (genial, genial) i Lo que el viento se llevó! Des de sempre que m'ha agradat la història de la señorita Escarlata, que hi farem! Sempre que la fan a la tele la torno a mirar! Sé que sembla estrany que em puguin agradar tant dos pelis tant diferents, però així és! I quan era petita la meva peli estrella de capçalera era Tu a Boston y yo a California! Crec que la veig fer agafar als meus pares desenes de vegades al videoclub!

4. Hi ha alguna pel·lícula que esperis amb ànsia?
Abans, moltes. Em sabia quasi totes les estrenes de cada divendres. Hi ha directors que esperava amb candeletes: Woody Allen, Almodóvar, Tarantino... Ara mateix, espero amb ànsia veure les grans pelis que m'he perdut aquest temps.

5. Quina saga de pel·lícules t'agrada més?
No sóc massa de sagues, perquè no m'agrada el cinema d'aventures, i normalment les sagues són d'aquest gènere. De El senyor dels anells nomès m'agrada la primera.

6. Escriu algunes pel·lícules que tinguis a casa
Tinc una gran col.lecció de pelis amb VHS, originals i de gravades de la televisió. Ara ja no serveix de res! Tinc molts clàssics del cinema negre que m'encanten com Laura, La mujer del cuadro, les del Humphrey Bogart...I també el cinema d'Ingmar Bergman, Truffaut, Rohmer...i Almodòvar.

7. Quina pel·lícula t'agrada més de les que tens a casa?
Home doncs, moltes, per això les tinc! Les que he dit com a prefes o les que he citat a dalt.

8. Quina pel·lícula t'ha decebut?
Bastantes. Les últimes del David Lynch (Inland Empire en concret!). I algunes adaptacions de llibres.

9. Si poguessis triar una pel·lícula per fer-ne un remake, quina seria?
No ho sé...Però citaré una altra de les meves pelis de capçalera: Cuando Harry encontró a Sally! No em canso de mirar-la i estaria bé si veure es pot produir tanta química entre dos actors com els de la original!

10. Què t'agrada de les pel·lícules?
Endinsar-me en una història durant dues hores i oblidar-me de tot, la capacitat de fer-me riure i plorar alhora.. la màgia de sentir que sóc jo qui estic vivint la història, conèixer noves realitats i maneres de viure la vida.....

He de passar el meme a una persona menys de les que he rebut de la Mirahska, és a dir a tres:

Anna de Lamama (ja sé que no és tema del teu bloc, però pots fer un parèntesi!!)
Natalia de Sol Solet

17 de maig de 2011

Aprenent a ser pare: quan la mare no hi és

Últimament passo bastants estones sol amb la nena, perquè a vegades l'Onavis arriba tard de treballar o fins i tot ha hagut de passar algunes nits fora de casa. Llavors m'he hagut d'endinsar en el món de ser l'únic cuidador nocturn de la nena.
Per posar-la a dormir no hi pateixo ja, però haver d'afrontar un dia sencer, una nit i mig dia següent, i amb l'afegit de que nostre senyor no m'ha obsequiat ni tan sols amb una popa, a priori un té la sensació d'estar davant la caixa de Pandora, sense saber què en pot sortir de dins...

QUAN LA MARE SE'N VA
Quan la mare marxa diu adéu i acte seguit la llum del rostre de la petita es transforma en un mar d'ombres., talment una hecatombe en forma de cara. Una corredissa cap a la porta, per picar i dir "mama" plorant desconsoladament és la primera prova que he de superar i constitueix el primer fet que quadra amb les pitjors temences que potser m'esperen. Què li dic? Bé doncs, la solució a aquest problema resulta no ser tan dramàtica:
- a vegades oferir-li un simple iogurt com aquell qui es ven per un plat de llenties, o un juguet d'aquells que normalment té una mica vetats ja crida la seva atenció.
- però últimament, donats els progressos amb el llenguatge, li explico que la mare ha marxat a treballar i que vindrà més tard, i que de mentre el "papa" jugarà amb ella, li donarà menjar i la portarà a dormir. Si ho entén no ho sé, però es calma amb un somriure d'aprovació.
Del tema logístic i de menjar no me'n cal preocupar gaire perquè l'Onavis ho deixa tot lligat i ben lligat.

LA NIT.
Fer-la dormir és com sempre, però sempre hi ha el dubte de què passarà amb els despertars nocturns. Quan es produeixen intento fer-la adormir i si no és possible me l'emporto al llit amb mi, i s'adorm bé. Però un dia em va demanar POPA! Perill! Què faig ara? Doncs no se'm va acudir res més que ficar-li llet en el seu pot de l'aigua i oferir-li.Algun dia ha funcionat i algun altre no tant, però al final sempre es torna a adormir.

Un cop superada la prova de la nit, el que ve desprès és trivial, com un dia qualsevol.
Al final el balanç és molt positiu i la veritat és que les mares us en podeu anar ben tranquil.les que els nens s'ho passen pipa amb nosaltres i quan torneu no deixen ni d'estimar-vos a vosaltres ni de voler les vostres popes. I a més, tot i que, almenys en el meu cas, les rutines les porto en mode sui generis, tampoc us els destarotem tant!

DAS VATER DES KINDES

16 de maig de 2011

Sobretot, sobretot, que no s'adormi al pit



Un dels discursos més habituals en les revistes més comercials sobre criança que trobem al quiosc és que hem d'evitar que els nostres fills s'adormin a la popa. L'últim que he llegit al respecte és que "cuando das de mamar a tu pequeña de 21 meses, debes evitar que se duerma al pecho y, si lo hiciera, antes de dejarla en la cuna para dormir es necesario que la despiertes." (Ser Padres. Maig 2011. Pàg. 38). (ah! l'explicació de perquè compro la revista és aquí!)

Jo sempre dormo a la meva filla a la popa, tant a la migdiada com a la nit. De fet li dono la popa amb la intenció que s'adormi, o sigui que despertar-la just després no entra en els meus plans. I adormir-la d'aquesta manera no ha suposat que la nena tingui cap mal hàbit pel que fa a la son. Si jo hi sóc, lògicament en demana. Però si no, doncs ja sabeu que s'adorm perfectament amb son pare, amb els padrins o a la guarderia amb la resta de nens. I és que jo crec que si la popa és un somnífer natural perfecte, perquè l'hem d'obviar? Perquè hem de negar-los-hi? Quin trauma tindran?

L'altre consell també molt estès en les revistes és que hem de sortir de l'habitació on els volem fer dormir abans que tanquin els ulls. Si no es fa això, es dóna a entendre que no els hi creem uns bons hàbits per dormir i que mai aprendran a adormir-se sols. No ho entenc! Si justament trobo que el moment en que la petita tanca els ullets és un dels millors moments del dia! I que consti que no ho dic només pel fet que això implica que jo per fi descansaré, sinó que realment el trobo molt poètic: veure com lentament s'adorm és un moment impagable. I quan per fi s'ha adormit, m'encanta contemplar-la en silenci uns instants abans de marxar de l'habitació. Perquè és això un error?

No entenc per què ens volen fer sentir culpables per fer allò que ens surt de manera instintiva. Ni perquè es ven la son com una patologia en la que si als tres mesos els fills no dormen tota la nit seguida, s'ha de corregir. Ni tampoc entenc perquè els redactors ho escriuen tot de manera tan apocalíptica, insinuant que qualsevol cosa que fem "malament" tindrà greus conseqüències al llarg del temps. Portar-lo al llit? Ni parlar-ne! Agafar-lo i bressar-lo quan es desperta a mitjanit? Error!
Doncs jo ho he fet sempre i la seva evolució en la son està sent molt bona. Clar que amb paciència i sense esperar progressos miraculosos en poc temps. Nosaltres a l'any vam provar que dormís a la seva habitació i ho vam aconseguir fent petits passos lentament. I a vegades tornant endarrere, però sabent que tot forma part del seu desenvolupament. Ara encara no dorm tota la nit seguida a la seva habitació, ja que en els despertars nocturns acaba sempre fent cap al nostre llit. Però no em preocupa. Ja li arribarà el moment! Com també arribarà un moment en que no s'adormirà a la popa!
Crec que pretendre que aquesta no és la manera de fer les coses és anar en certa manera contra natura.

11 de maig de 2011

18 mesos

Quants canvis aquest últim mes! Portem uns dies que cada matí la trobo canviada, cada cop més espavilada en els temes de parlar i d'entendre el que li diem!

- Comprensió: Està molt atenta a tot i sembla comprendre moltes de les coses que expliquem. Ja fa temps que sap a que ens referim quan diem "rentar manetes", "fer soneta" i coses concretes, però ara comença a entendre coses més complexes, com quan li explico el que farem al cap d'una estona.

- Expressió oral: Xarra pels descosits, i es vol comunicar amb nosaltres amb paraules apart de gestos. Molts cops no entenc res del que diu, i ella repeteix convençuda el seu soliloqui, barrejant paraules que ja diu clarament amb d'altres que només entén ella.

- Joc: A nivell psicomotor, està que no para. És una temerària que tant aviat ens puja damunt de la taula, com escala pel bressol fins a quasi saltar-lo (tema que em comença a fer patir). Al parc, no veu l'hora de marxar. S'apodera del baldador i allí s'hi estaria nit i dia. Per mi que es pensa que allò no és una atracció, sinó un seient des del qual observar el món. I feina tinc per a que no s'emparri al tobogan dels grans. No té por de res.
També gaudeix molt amb el seu nou joc: un cotxet per passejar les nines, que és un èxit! No para carrer amunt i avall!
També li fico molts dies alguns vídeos de la Maisy Mouse a l'ordinador, que li agrada molt ja que tenim un parell de llibres d'ella. Recomano el vídeo del link, ja que tot i que és en anglès, parlen molt poc i es veu com la Maisy va a donar menjar a tots els animalets d'una granja.

- Alimentació: Les papilles estan ja quasi desterrades. Menja el mateix que nosaltres, a trossets directament amb la mà o experimentant amb la cullera i la forquilla. No se'n surt massa bé però no vol de cap manera que li donem nosaltres, ella soleta ho vol agafar. I de la popa, ja fa setmanes que només li dono per dormir la migdiada i a la nit. N'estic contenta, i ella sembla que també.

També està molt carinyosa, ens fa molts petonets i sovint ens mira i diu papa! o mama! fent un sospir de contenta! Me la menjaria!
I segur que em deixo coses, perquè aquest mes sí que trobo que ha evolucionat molt!

9 de maig de 2011

L'hora d'anar a dormir

Unes de les rutines que més fermament segueixo és la de l'hora d'anar a dormir. Ja sabeu que hi va molt aviat: a les vuit li dono l'última presa de popa a la seva habitació i normalment a un quart de nou ja tanco la porta després que ella es quedi adormida.
I dorm fins a les vuit del matí de l'endemà, amb més o menys despertars nocturns.
L'hora d'anar a dormir per mi és sagrada. I considero que és normal que els nens hi vagin aviat. Vaja, que  encara que ho hagi dit per defecte al principi del post, no considero que les vuit sigui "molt aviat" per una nena de divuit mesos. A mesura que creixi segur que aquesta hora s'anirà allargant, però no crec que vagi a dormir més tard de quarts de deu fins que sigui molt més gran, tret de dies excepcionals, clar.
Però si miro al meu voltant, em sento totalment a contracorrent i una mica "bitxo raro" per aquest fet.
El primer cop que me'n vaig adonar va ser pel parc de l'Aventura del Nadal, que el poble va organitzar per les festes. Estava obert de 4 a 8, però es començava a animar a partir de les 18.30, quan jo ja marxava. De 4 a 5 semblava un desert.
Els companys de guarderia també van a dormir bastant més tard que la meva filla i igualment ho observo amb els amics del carrer.
Ara que comença a fer bo surten molt a jugar (sembla un chikipark!) i m'agrada que la meva filla hi vagi. Però l'ambient es comença a animar a partir de les set, quan jo ja començo a pensar en que li donaré per sopar. Vaja, que no hi anem gaire i si hi va juguem poca estoneta i sóc la primera de marxar. Ella s'ho passa bé i allarguem fins al màxim, però no m'agrada que sopi massa més tard de l'hora "estipulada". Quan arribi l'estiu segurament seré més flexible, perquè canviaran les seves rutines, però ara prefereixo seguir fent-ho així.
Perquè em funciona i perquè és la rutina que m'agradaria ensenyar-li.
Però no deixa de sorprendre'm que els altres nens hi vagin més tard i que els pares inclús es sorprenguin que la meva hi vagi "tant" aviat. A més, normalment em diuen que els hi agradaria que els seus fills hi anessin més aviat, però que és difícil ja que molts pares arriben tard a casa després de la feina i és normal que vulguin dedicar una estona als seus fills, fent que l'hora de dormir es postposi.
Vosaltres a quina hora els porteu a dormir? M'he de sentir un "bitxo raro" també a la blogosfera?

5 de maig de 2011

I tu, quan li treuràs?

A la classe de la guarderia de la meva filla ja hi ha alguns nens als qui han tret el bolquer i fan pipí a l'orinal. Tots ja tenen o acaben de fer els dos anys.
A mi em queda molt lluny aquest tema, no hi havia ni pensat encara, però com que algunes persones em comencen a preguntar si tinc clar quan i com ho faré, hi he estat donant voltes.
Jo penso que li treure, si està preparada, al voltant dels dos anys, que els fa al novembre.
- No siguis tonta, aprofita l'estiu! - em diu molta gent.
Jo no ho comparteixo, de moment. Molt haurien de canviar les circumstàncies per a que ho fes.
En primer lloc, perquè no crec que estigui preparada. Ja sé que amb els mesos que falten pot canviar molt, però no crec que tant. A més, pel que he llegit, els nens no estan preparats per a deixar el bolquer simplement quan saben dir pipí i caca.
I en segon lloc, perquè jo, a priori, no hi veig cap mal en fer l'"operació bolquer" a la tardor.
Entenc que l'estiu és molt més pràctic pels pares (s'eixuga més de pressa la roba pixada a rentar, passem més temps amb ells per controlar-los...) i més còmode per ells (anar una estona mullat no és tan greu a l'estiu).
Però d'aquí a que s'hagi de fer "obligatòriament" a l'estiu, i que si no es fa aquest, s'hagi de deixar pel de l'any que ve....
Penso que si ho fem a la tardor ella estarà més preparada i ens costarà menys. I que si escollim uns dies en què estem tots junts i la vigilem de prop, doncs tampoc crec que vagi pixada molta estona sense que ens n'adonem i puguem canviar-la. No crec que vingui d'això per a que agafi una pulmonia!
Penso que és millor prioritzar la seva maduresa que el fet d'estar a l'estiu. Si coincideix, perfecte. Però si no, no crec que passi res.

Algú de vosaltres ha fet l'operació bolquer a la tardor o a la primavera? us ha anat bé?
Jo no tenia pensat parlar d'aquest tema tan aviat, encara em queda lluny. Però he comprovat que en pic s'olora el bon temps i tens un fill de quasi dos anys, és un tema que està "a l'aire!


Imatge de Linne Bie

2 de maig de 2011

El què més trobo a faltar

Aquests quasi 18 mesos en què estic "aprenent a ser mare" he descobert moltes coses noves i he gaudit de nous plaers que abans desconeixia. He aprés, per exemple, que es pot ser molt feliç simplement contemplant als nostres fills i veient com es van desenvolupant per sí sols.
Tot i això, hi ha moltes activitats i petits plaers dels quals abans gaudia que han deixat d'estar presents en la meva vida diària, i n'hi ha alguns que trobo especialment a faltar! El que donaria per....

1.- Un esmorzar tranquil llegint el diari de principi a final (en el meu cas, començant sempre per l'última pàgina: les entrevistes de la "contra" obliguen!). I acabar llegint aquells articles que no m'interessen a priori però dels que acabava aprenent alguna cosa interessant.

2.- Una tarda de nòvios amb el meu home amb sessió de cine més un sopar en un dels restaurants favorits.

3.- Fer un viatge llarg a algun dels països o ciutats de la meva llista, com per exemple a San Petersburg, Egipte, Nova York, Islàndia, Grècia.... Ja sé que hi ha molts pares que fan aquests viatges amb nens petits, però jo no m'hi atreveixo, de moment.

4.- Tancar-me un dia sencer al meu despatx per a fer feina (en el cas actual, avançar la tesi). Sí, enyoro aquells dies en què estava inspirada o trobava un fil que m'absorbia i em tancava hores i hores per avançar feina. Ara, ho he d'anar fent tot a miquetes.

5.- Llegir-me un llibre d'una asseguda. Quedar-me absorta en una història i que passin les hores sense adonar-me'n. Ara és impossible. I això fa que no llegeixi quasi gens, no em concentro si no puc seguir la història de manera més o menys continuada!

6.- Passejar per Barcelona, mirar botigues, entrar un moment a fer un cafè en algun bar, seguir mirant botigues, asseure'm en un banc a veure passar la gent... Recordo els anys que vaig viure a Barcelona i podia dedicar alguna tarda a passejar tranquil.lament.

7.- Anar-me'n a fer una bona migdiada després de dinar. No era massa de migdiades i dormia poca estona quan ho feia, però hi ha dies en què ho donaria tot per poder tancar els ulls deu minuts!

8.- Asseure'm en una terrasseta amb amics i beure'm una cervesa mentre potser fumo un cigarret, sense haver-me d'aixecar cap moment a perseguir la petita amunt i avall.

9.- Dedicar un dissabte o diumenge a la tarda a jeure al sofà i mirar un capítol darrere l'altre d'una bona sèrie.

10.- Agafar la bici a mig matí sense haver d'estar pendent del rellotge i fer la ruta llarga. Arribar després a casa i poder-me dutxar amb calma i sense presses, amb temps per a posar-me crema hidratant i potinges varies per tot el cos.


D'aquesta llista, hi ha moltes coses que ben pensat sí que podria fer. I algunes les faig algun cop. Però no és el mateix. Ara, a part d'estar per ella, quan la petita no hi és se m'acumula molta feina de d'altres vessants i em costa relaxar-me tranquil.lament a no fer res o a fer el que m'agrada. Espero que algun dia pugui tornar a gaudir d'aquests plaers!

Imatge d'Edward Hopper