La setmana passada vaig visitar diverses exposicions de Photoespaña 2012.
Vaig tenir l'oportunitat de descobrir fotògrafs molt interessants i, entre d'altres, em van sorprendre dos autors que havien utilitzat la fotografia familiar i concretament el dia a dia amb els fills com a tema central dels seus projectes.
El primer d'ells és el xilè Nicolás Wormull, que a través del bloc "Chocolate on my jeans" va penjar durant un any 365 fotografies on mostra la seva rutina diària. Com ell es defineix a l'inici del bloc és un "papá en casa", ja que dedica el seu dia a dia a cuinar, canviar bolquers, netejar mocs i preparar els berenars per a l'escola. Les fotografies mostren la paciència, la rutina, la disciplina, l'estrès, l'amor i la màgia que suposa veure créixer els seus quatre fills.
 |
| Nicolás Wormull |
 |
| Nicolás Wormull |
L'altre és l'argentí Alejandro Kirchuk, que amb el projecte Pequeño reino, mostra les transformacions que es produeixen en una parella quan neix un fill. Concretament, retrata el naixement del segon fill d'una família que viu en un barri de Buenos Aires. En les seves fotografies s'observa el canvi de rols que hi ha en aquests moments, sobretot pel que fa al germà petit que passa a ser el gran.
 |
| Alejandro Kirchuk |
 |
| Alejandro Kirchuk |
Aquestes fotografies em fan pensar en l'importants que són aquests petits moments fugaços en que els nens es desperten de dormir, fan un pipí a l'orinal, pugen damunt d'una cadira per arribar a agafar un objecte de damunt de la taula, dormen plàcidament en el seu cotxet mentre els pares ens afanyem a fer el dinar... Moments que sovint oblidem de fotografiar.
Els àlbums de fotografia estan plens de nens bufant les espelmes del seu aniversari i obrint els regals de Nadal, però jo penso que d'aquí uns anys, almenys a mi, el que més m'agradarà recordar són els petits moments, el dia a dia. Recordar el què menjava per esmorzar quan tenia dos anys, quins vestidets hi havia a l'armari, quines eren les joguines que desordenaven el menjador...
Per això m'agraden les fotografies d'aquests dos autors i per això intento captar jo també aquests petits moments de la meva filla, tot i que a vegades se'm fa difícil adonar-me que el que tinc davant dels ulls és un petit miracle que val la pena fotografiar.
Que bonic, m'encanten les imatges! Com dius, són moments que no són gens grandiloqüents, sinó simples estones que mai diríem que caldria recordar, però sí, és un encert inmortalitzar-les. Gràcies per passar-nos les referències!
ResponEliminaQuines fotos més maques. Si, aquests moments són petits bocins que ens agradaria recordar per sempre. I devegades no és tant una imatge com una sensació, una conversa, un gest... Gràcies pels enllaços!
ResponEliminaA mi també m'agrada immortalitzar els petits moments, per això aprofito quan el baby fa cosetes noves i faig molts vídeos curts de 30 segons, després em passo moltes estones veient-los i m'encanta!
ResponElimina