Lactància plàcida

Estic vivint aquesta segona lactància de manera molt tranquil.la i serena, molt plàcida.

Sense rellotges, ni llistes on anotar la quantitat i freqüència de les preses.

I tot va bé, molt bé. Li dono popa cada cop que el nen me'n demana.  Durant el dia, als braços, amb la posició panxa amb panxa. I a la nit, els dos estirats al llit de costat o jo panxa enlaire i semi-incorporada amb el nen damunt meu.

Les diferències més grans que noto respecte els primers dies d'alletar la meva filla, és que el nen fa preses molt més curtes. Sovint menys de 10 minuts! I a vegades sí que em demana al cap d'una estona curta, però d'altres vegades aguanta hores així. La petita feia preses més llargues, de més de mitja hora, ja des del principi.

També em sorprèn el fet que ell té sempre molt clar quina popa vol. Quan comença a buscar i a fer sorollets me'l col.loco al pit, i a vegades me'l rebutja. Aleshores li ofereixo l'altre, i sí que el vol! Curiós!

I estic molt contenta perquè estic gaudint d'aquesta experiència des del principi. Amb la nena, els nervis de la mare principiant que era i el fet que ella fos menuda em van fer angoixar una mica, juntament amb el dolor que sentia als pits. Fins al cap d'unes setmanes no vaig viure plenament la lactància, que va ser després tan llarga i satisfactòria. 

Ara, el nen augmenta molt bé de pes (a la setmana ja ha recuperat el pes de néixer i pesa quasi 4 quilos!) i jo estic més relaxada.

Suposo que l'experiència és un grau i, ja des del primer moment, vaig intentar que el nen popés amb una postura correcta. Volia evitar, per sobre de tot, que em sortissin les doloroses clivelles que havia patir en l'anterior lactància.

Va haver moments a l'hospital en que pensava que no me'n sortiria. El nen s'agafava molt bé (amb la boca ben oberta), però jo tenia els mugrons cada vegada més encetats. Ho vaig solucionar utilitzant Purelan de manera preventiva, que em posava cada cop que el nen deixava de mamar, i deixant els pits enlaire, sense tapar, el màxim de temps possible.

I sembla que me n'he sortit!

Una de les coses de les que sí que no m'he lliurat és del dolor intens al principi de la presa. La infermera em va dir que aquest dolor, si no s'allarga durant tota la presa, és normal i habitual durant el primer mes de lactància. Jo el sento, intens, cada vegada que el nen s'enganxa. Però després desapareix.

I el nen fa també algunes glopades, no sempre, però de tant en tant. Però sé que és normal i no em fan patir pensant que no haurà aprofitat bé la llet. 

Estic, doncs, molt contenta de que tot vagi tan bé!! Espero donar-li el pit molt de temps més, així que no sé si més endavant em trobaré algunes dificultats, és possible que sí. La lactància materna és allò més natural, però no és tan fàcil com hauria de ser una cosa que és innata en totes nosaltres. No sé si és perquè al llarg del temps ens ho hem fet complicat o perquè hem perdut l'instint, però m'alegro que aquesta vegada l'inici del camí sigui fàcil i plaent!

En aquesta Setmana Mundial de la Lactància Materna, i tal i com va fer l'Anna ahir, deixo aquí la recopilació d'entrades que he escrit al llarg d'aquests anys sobre la lactància, l'etiqueta més utilitzada amb diferència: 78 posts! :

http://aprenentasermare.blogspot.com.es/search/label/lact%C3%A0ncia

Imatge d'Henri Lebasque